A PEU

Aquesta dona que veieu a la foto tocant el piano és l’ Ana Esther. Fins aquí res d’especial.

Però sí que es torna especial la notícia que llegia ahir en un diari uruguaià, una notícia que em va fer pensar. Deia que en un dels hospitals més importants de Montevideo –l’ HOSPITAL MACIEL-, en una sala que hi ha al soterrani preparada per tal que els familiars hi puguin anar a descansar, a prendre mate, a desconnectar una estona del dolor que els toca viure tant de prop a les habitacions, s’hi pot escoltar la música d’un piano, interpretada magníficament per l’Ana Esther, una dona de 82 anys. L’Ana Esther és una ex empleada de l’Hospital i dos dies per setmana porta la seva cadireta i les seves partitures en una bossa de plàstic com si fossin un tresor. Allà s’asseu i es posa a tocar, tot manifestant que: "si em roben això, em roben la vida …". Els dimarts i dijous al captard tothom que és en aquella sala pot gaudir del piano de l’Ana Esther.

Em va fer pensar com una dona de 82 anys encara té els ànims de fer aquest  excel·lent i voluntariós gest per tal d’alleugerir d’alguna manera els llargs dies d’estança en un hospital acompanyant algun familiar o amic malalt. Però es veu que no hi van només els familiars sinó que hi van també els treballadors, alguns pacients que ja poden sortir de les habitacions i fins i tot algú que vol gaudir una estona de la música que toca aquesta bona dona.

Em va fer pensar en tants éssers anònims que fan petites accions com aquesta però que, màgicament, es tornen grans i importants per a molta gent perquè són ofertes amb amor  i de forma totalment altruista. A més, tots els que hem hagut d’estar d’acompanyants uns quants dies en un hospital sabem de la importància de gestos d’aquest tipus: gent que s’ofereix a fer-te un favor; gent que et dona una conversa agradable; gent que t’ofereix la seva amistat, tot i no conèixer-te de res… I és que les sales d’espera dels hospitals uneixen molt. Deu ser perquè el dolor ens fa fràgils, ens fa ser més humans, menys distants, més propers i més generosos. Als corredors, a les cafeteries i les sales d’espera dels hospitals s’hi comparteixen llàgrimes, penes i dolor, però també rialles, acudits, paraules d’ànim i gestos de germanor. Són llocs on els cors estan molt disposats a obrir-se, a rebre i també a oferir emocions, tendresa i humanitat.

Ja sé que als hospitals hi han molt bones iniciatives (culturals, recreatives, etc.) per tal de que la gent estigui millor. Aquesta seria una més per afegir. Tant de bo gestos com aquest fossin habituals i sabéssim copiar-los i estendre’ls.

Tags: SOCIETAT

Són temps moguts, complicats i difícils els que estem vivint. Hi han molts fronts oberts i poques possibles sortides. Cada dia sabem amb més certesa que no en sortirem de forma ràpida d’aquesta situació i això crea inestabilitat, incerteses i por.

Els psicòlegs diuen que tenir por és normal i és una forma d’auto protegir-nos davant d’un entorn desconegut i a voltes feréstec. Tenir por, doncs, és normal. Ara bé, avergonyir-nos de la nostra por, amagar-la o dissimular-la no és bo i els psicòlegs diuen que és l’inici d’una futura fòbia. Cal ser, doncs, realistes i reconèixer les nostres fragilitats –que tots en tenim, i moltes- i mirar les pors de cara. Per tant, no hem de tenir por a les pors si no volem caure en el pànic. I ja sabem que el pànic és el descontrol i justament en moments crítics el que menys ens podem permetre és el descontrol. L’ ideal seria poder controlar la realitat però, com que això no és sempre possible, més que mai necessitem controlar-nos nosaltres mateixos. I això ja és més possible, tot i que sigui difícil. Però aquests mateixos psicòlegs dels que parlava ens diuen que és possible trencar el cercle viciós de les pors que ens tenallen, ens esclavitzen i no ens deixen ser lliures.

Canviar la forma de mirar les coses ens pot ajudar. Posarem uns quants exemples: dia sí, dia també, ens envien des d’Espanya missatges negatius, missatges terrorífics, missatges apocalíptics per tal de fer-nos sentir por. Si ens independitzem, diu el Ministre d’Exteriors, José Manuel Garcia-Margallo, perdria Catalunya fins un 25% del seu PIB. No entenc massa aquesta preocupació per nosaltres. Que ens deixi ser pobres, si volem ser-ho! També ens diuen que quedaríem exclosos de la UE i que, en quedar fora del mercat interior, suposaria tot un desastre per nosaltres. Altre cop es tornen a preocupar per nosaltres aquesta bona gent espanyola. Mireu si ens estimen!

Quedar-nos dins d’ Espanya significa ser rics, pròspers, poder cobrar les pensions, poder ser algú en el món, poder anar pel món amb el cap ben alt, poder estudiar, poder treballar, poder produir i poder vendre, ser rics, ser ben vistos, poder ser ciutadans europeus, etc. etc. És clar, tot això des del seu punt de vista. Des del nostre potser no és ben bé així…

No serà que tota aquesta xerrameca és deguda a que la por i potser fins i tot el pànic el tenen ells? No serà que aquesta por tan tòxica que, cada dia i en petites dosis, en envien sigui deguda a un pànic horrorós a que marxem?. No serà que potser no tenen arguments de valor i per això cauen en l’amenaça? Ja se sap que qui no té arguments racionals fa servir la força bruta i la irracionalitat. Per tant, em sembla que el que pertoca és canviar la visió de les coses. Veure que ens en podem sortir perfectament sense ells; que potser encara podem estar millor sense l’espoli permanent a que ens sotmeten; que potser ens podem governar fins i tot millor nosaltres sols; que el futur pot ser molt millor si ens traiem les pors –i la son- de damunt. Cal canviar la mirada. Cal que no fem massa cas de la por tòxica i de les amenaces. I restar tranquils i anar fent el nostre camí. Poc a poc i amb bona lletra. Amb millor lletra –això sí- de la que estem fent fins ara. Cal millorar força. Sense por i sense pors i sabent que el pànic el tenen ells.

Tags: Independència, PSICOLOGIA

Això sí que és adoctrinament i no pas la llei Wert!. Si el ministre Wert conegués aquesta “perla” la faria estudiar (en español, com correspon) a tots els nens i nenes catalans per espanyolitzar-los ben espanyolitzats i què esdevinguessin autèntics patriotes.

Som a l’època de la guerra contra el francès. Es veu que algú va voler adoctrinar les tropes i el poble  i va fer el document que trobareu a continuació. Aprofitant la pedagogia utilitzada en l’ensenyament del Catecisme Catòlic -per mitjà de preguntes i respostes- incitava al poble a complir les seves obligacions ciutadanes, que no eren altres que la derrota i expulsió dels invasors de la “Pàtria”.

Encara que aquest document no pot catalogar-se com una proclama sí que és un mitjà publicitari amb la mateixa finalitat. Hi va haver dos catecismes: El Civil i l’Espanyol.

El Catecisme Civil és un breu compendi de les obligacions de tot espanyol, coneixement de la seva llibertat, i explicació del seu gènere, útil en les actuals circumstàncies per a l’ensenyament dels nens d’ambdós sexes.

El Catecisme Espanyol, que és el que avui portem aquí, conté algunes variants respecte al Catecisme Civil, ja que tenia per objecte fomentar l’entusiasme polític. Doncs, per combatre i vèncer l’enemic tots els mitjans eren bons.

Es dividia en sis capítols amb la finalitat que comprenguessin les tropes els deures extraordinaris que els imposava “la Pàtria” en les seves crítiques circumstàncies. La Junta Suprema Gubernativa del Reino el 10 de maig de 1810, va ordenar la seva circulació entre els soldats, "perquè calia -deia- que coneguin les obligacions en què estan constituïts, de defensar la Religió i altres justes causes per les que lluiten, i es penetrin bé de la doctrina infal·lible i certa que persuadeix la gloriosa empresa de la nostra defensa contra la tirania ". Corria a càrrec dels capellans llegir-lo en les casernes els dies festius.

DEDICATORIA.
A la Nación Ilustre que te has armado contra el gran bruto de la Francia, a ti dedico esta pequeña obra de mi imaginación acalorada, sea pues de tu aprobación y sírvate de diversión, y estímulo con lo que lograré mi deseo.

CATECISMO  ESPAÑOL

CAPITULO I

— Dime, hijo, ¿qué eres tú?
— Soy español, por la gracia de Dios.
— ¿Que quiere decir español?
— Hombre de bien.
— ¿Que obligaciones tiene un español?
— Tres: ser cristiano y defender la patria y el rey.
— ¿Quién es nuestro rey?
— Fernando VII.
— ¿Con qué ardor debe ser amado?
— Con el más vivo y cual merecen sus virtudes y sus desgracias.
— ¿Quién es el enemigo de nuestra felicidad?
— El emperador de los franceses.
— ¿Quién es este hombre?
— Un malvado, un ambicioso, principio de todos los males., fin de todos los bienes y compuesto y deposito de todos los vicios.
— ¿Cuántas naturalezas tiene?
— Dos, una diabólica y otra humana.
— ¿Cuántos emperadores hay?
— Uno verdadero en tres personas engañosas.
— ¿Cuáles son?
— Napoleón, Murat y Godoy.
— ¿Es más malvado uno que otro?
— No, padre; los tres son iguales.
— ¿De qué origen proviene Napoleón?
— Del pecado.
— ¿Y Murat?
— De Napoleón.
— ¿Y Godoy?
— De la intriga de los dos.
— ¿Qué es lo que caracteriza al primero?
— El orgullo y el despotismo.
— ¿Y al segundo?
— El robo y la crueldad
— ¿Y al tercero?
— La lascivia, la traición y la ignorancia.

CAPITULO II

— ¿Qué son los franceses?
— Antiguos cristianos y herejes modernos.
— ¿Quién los ha conducido á semejante esclavitud?
— La falsa filosofía y la corrupción de costumbres.
— ¿De qué sirven á Napoleón?
— Los unos de aumentar su orgullo, los otros son los instrumentos de su iniquidad para exterminar el género humano.
— ¿Cuando se acabará su atroz despotismo?
— Ya se halla cercano su fin.
— ¿De dónde nos puede venir esta esperanza?
— De los esfuerzos que haga nuestra amada patria
— ¿Qué es patria?
— La reunión de muchos gobernados por un rey, según nuestras leyes.
— ¿Que castigo merece un español que falta a sus justos deberes?
— La infamia, la muerte material reservada al traidor, y la muerte civil para sus descendientes.
— ¿Cual es la muerte material?
— La privación de la vida.
— ¿Y  la muerte civil?
— La confiscación de los bienes y la privación de los honores que la república concede a todos los leales y valientes ciudadanos.

CAPITULO III

— ¿Quien es éste que ha venido á España?
— Murat, la segunda persona de esa trinidad.
— ¿Cuales son sus principales empleos?
— Engañar, robar y oprimir.
— ¿Que doctrina quiere enseñarnos?
— La depravación de costumbres.
— ¿Quien nos puede libertar de semejante enviado?
— La unión y las armas.
— ¿Es pecado asesinar a un francés?
—No, padre; se hace una obra meritoria, librando á la patria de estos violentos opresores.

CAPITULO IV

— ¿Que quiere decir valor?
— Una fuerza de espíritu que busca con calma y prudencia el momento de la victoria.
— ¿Es necesaria la subordinación para conseguirla?
— Sí, porque ella es su alma.
— ¿A quién debemos esta subordinación?
— A todos los jefes.
— ¿Quien es el joven más obediente y el más querido de la patria?
— El que reúne al valor los principios de honor y el desinterés personal
— ¿Quiénes son los que desean los empleos y honores antes de merecerlos?
— Los ignorantes, los orgullosos, y gente inútil que no sabe obedecer.
— ¿Qué debemos hacer en el combare?
— Aumentar la gloria de la nación, defender nuestros hermanos y salvar la patria.
— ¿Quienes deben tomar las armas?
— Todo el que pueda, los designados por el gobierno menos necesarios para los destinos públicos
— ¿Qué obligaciones tiene el resto?
— Contribuir á los buenos sucesos de la guerra por un generoso patriotismo, ayudando a la patria con los bienes que de ella ha recibido.
— ¿Qué debe hacer el que nada tiene?
— Rogar a Dios por la prosperidad de las armas españolas, desempeñar el destino que se le confíe y de esta manera contribuir al bien público.
— ¿De quién debemos esperar nuestra felicidad?
— De Dios, de la lealtad, de la pericia de nuestros jefes, de nuestra obediencia y de nuestro valor.

CAPITULO  V

— ¿Cual debe ser la política de los españoles?
— Las máximas de Jesucristo.
— ¿Cuáles son las de nuestros enemigos?
— Las de Maquiavelo.
— ¿En qué consisten éstas?
— En el egoísmo.
— ¿Cuáles son las demás?
— El amor propio, la ruina y la destrucción de nuestros semejantes.

CAPITULO VI

— ¿Por qué medios estos tiranos han engañado á nuestros pueblos?
— Por la seducción, la bajeza y la traición.
— ¿Estos medios son legítimos para apoderarse de una corona que no les pertenece?
— No, al contrario; son atroces, y debemos resistir con valor á este hombre que se ha hecho rey por medios tan injustos como abominables.
— ¿Qué felicidades debemos esperar?
— Las que los tiranos no nos pueden dar.
— ¿Cuáles son?
— La seguridad de nuestros derechos, el libre uso de nuestro santo culto, el restablecimiento monárquico con arreglo á las constituciones españolas y las relaciones con la Europa.
— Pero, ¿no las teníamos?
— Sí, padre; mas degradadas por la adulación de las autoridades que nos han gobernado.
— ¿Quién debe restablecerlas y asegurarlas?
— La España reunida en Cortes, á quien sólo compete este derecho, tan luego como tenga sacudido el yugo extranjero.
— ¿Quien nos autoriza á esta grande empresa?
— Fernando VII, que deseamos de todo nuestro corazón ver entrar entre nosotros por los siglos de los Siglos. Amen.

Tags: Història, Independència

Els que llegiu el meu blog i potser no sou “de missa” potser us farà estrany que durant dos dies seguits us parli del Papa Francesc. De tant en tant, sí que m’agrada comentar temes d’església però fer-ho tan seguit normalment no ho faig. Però és que aquests dies –com us deia en el post anterior- m’he enganxat amb el que aquest home diu i no puc superar la temptació de compartir-ho.

No sé –ni m’interessa massa- si Francesc és de dretes, d’esquerres, conservador, lliberal o el què sigui…No m’interessa gens. Però sí que m’interessa que a Roma es parli un altre llenguatge i es facin uns altres gestos. Llenguatge i gestos plens de sentit, de contingut i d’importància, des de la meva manera de pensar.

Avui us torno a portar unes quantes perles extretes d’un diàleg amb els membres de la CLAR el dia 06.06.13. En un gest sense precedents, el Papa Francesc va rebre i va dialogar durant una hora amb la directiva de la Confederació Llatinoamericana i Caribenya de Religioses i Religiosos (CLAR). Va conversar amb ells asseguts en cercle, entre iguals, com era en les primeres comunitats fundades per Jesús…. Tot un signe i una manera de fer completament diferent a la que estàvem acostumats aquests darrers temps i, per altra banda, tal com hauria de ser.

En un ambient de confiança i senzillesa, Francesc va instar els líders de la a CLAR a no tenir por a continuar portant la seva missió als límits i les fronteres … "Coratge! ¡Avanceu per nous horitzons! No tingueu por de córrer riscos anant als pobres i els nous subjectes emergents en el continent", va assenyalar el Papa Bergoglio, qui al final de la trobada va agrair emfàticament a la vida religiosa ser "senyal i testimoni de l’Evangeli "en molts llocs d’Amèrica Llatina i Carib. Els va dir:

· Obriu portes … obriu portes!

Us equivocareu, ficareu la pota, això passa! Potser fins i tot us arribarà una carta de la Congregació per a la Doctrina (de la Fe) dient que vau dir tal o qual cosa … Però no us preocupeu. Expliqueu el que hagueu d’explicar, però seguiu endavant … Obrin portes, feu alguna cosa aquí on la vida clama. Prefereixo una Església que s’equivoca per fer alguna cosa que una que es emmalalteix per quedar tancada …

· (Sobre la seva elecció) No vaig perdre la pau en cap moment, sabeu? I això no és el meu tarannà, jo sóc més de preocupar-me, de posar-me nerviós … Però no vaig perdre la pau en cap moment. Això em confirma que això és de Déu …

· (En referir-li l’esperança que ens han portat els seus gestos, fa referència a haver-se quedat a viure a Santa Marta) … aquests gestos … no han vingut de mi. No m’han passat a mi. No és que jo portés un pla, ni que n’hagi pensat i triat un. Ho faig perquè vaig sentir que era el que el Senyor volia. Però aquests gestos no són meus, hi ha algú ALTRE aquí … això em dóna confiança …

Jo venia amb la roba justa, la rentava a la nit, i de sobte això … Si jo no tenia cap possibilitat! A les apostes de Londres era al lloc 44, fixin-se vostès, el que va apostar per mi va guanyar moltíssim, és clar …! Això no ve de mi …

· Cal donar la volta a la truita. No és notícia que a Ottaviano mori un ancià de fred a la nit, o que hi hagi tants nens sense educació, o amb gana, penso en l’Argentina … En canvi, les principals borses del món pugen o baixen 3 punts i això és un esdeveniment mundial. ¡Cal donar-li la volta! No pot ser. Els ordinadors no estan fets a imatge i semblança de Déu, són un instrument, sí, però no més. Els diners no és imatge i semblança de Déu. Només la persona és imatge i semblança de Déu. Cal donar-li volta. Això és l’evangeli.

· Cal anar a les causes, a les arrels. L’avortament és dolent, però és que això és clar. Però què hi ha darrere d’aprovar aquesta llei, quins interessos hi han darrere … són de vegades les condicions que posen els grans grups per donar suport amb diners, saben vostès? Cal anar a les causes, no ens podem quedar només en els símptomes. No tinguin por de denunciar … ho passaran malament, tindran problemes, però no tinguin por de denunciar, aquesta és la profecia de la vida religiosa …

· Jo els comparteixo dues preocupacions. Una és una corrent pelagiana que hi ha a l’Església en aquest moment. Hi ha certs grups restauracionistes. Jo en conec alguns, em va tocar rebre’ls a Buenos Aires. I hom sent que és com tornar 60 anys enrere! Abans del Concili … Hom se sent en 1940 … Una anècdota, només per il·lustrar, no és per riure, jo la vaig prendre amb respecte, però em preocupa: quan em van elegir, vaig rebre una carta d’un d’aquests grups, i em deien: "Santedat, li oferim aquest tresor espiritual; 3.525 rosaris". Per què no diuen preguem per vostè, demanem … però això de portar els comptes … I aquests grups tornen a pràctiques i a disciplines que jo vaig viure -vostès no, perquè cap és vell- a disciplines, a coses que en aquell moment es vivien, però no ara, avui ja no existeixen …

La segona és per un corrent gnòstica. Aquests panteismes … Les dues són corrents d’elit, però aquesta és d’una elit més formada … Vaig saber d’una superiora general que encoratjava a les germanes de la seva congregació a no resar al matí, sinó a donar-se un bany espiritual en el cosmos, coses així … Em preocupen perquè se salten l’encarnació! I el Fill de Déu es va fer carn nostra, el Verb es va fer carn, i a Amèrica Llatina tenim carn per donar i vendre! Què passa amb els pobres, els dolors, aquesta és la nostra carn …

L’evangeli no és la regla antiga, ni tampoc aquest panteisme. Si mires a les perifèries, els indigents … els drogats! El tràfic de persones … Aquest és l’evangeli. Els pobres són l’evangeli …

· (En referir-li la dificultat de fer-se càrrec de la Cúria romana, i de la comissió de cardenals que li donarà suport, etc.) I, sí … és difícil. A la cúria hi ha gent santa, de veritat, hi ha gent santa. Però també hi ha un corrent de corrupció, també n’hi ha, és veritat … Es parla del "lobby gai", i és veritat, és aquí … caldrà veure què podem fer …

La reforma de la Cúria romana és una cosa que demanàrem gairebé tots els cardenals en les congregacions prèvies al Conclave. Jo també la vaig demanar. La reforma no la puc fer jo, aquests temes de gestió … Jo sóc molt desorganitzat, mai he estat bo en això. Però els cardenals de la comissió la tiraran endavant. Aquí hi ha Rodríguez Maradiaga, que és llatinoamericà, que porta la batuta, hi ha Errázuriz, són molt ordenats. El de Munic també és molt ordenat. Ells la portaran endavant.

· Preguin per mi … que m’equivoqui el menys possible …

· “APARECIDA” no va acabar. “Aparecida” no és només un document. Va ser un esdeveniment.

Aparecida va ser una mica diferent. Partint de la base que no va tenir document de treball. Va tenir aportacions, però no un document. I tampoc tenia un document, si el dia anterior a l’acabament teníem 2.300 "esmenes" … Aparecida va enviar el Continent a la missió. Aquí acaba Aparecida, en l’impuls a la missió.

El que va tenir Aparecida d’especial és que no es va celebrar ni en un hotel, ni en una casa de recessos … es va celebrar en un santuari marià. Entre setmana celebràvem l’eucaristia i hi havia unes 250 persones, perquè era dia normal de treball. Però els caps de setmana això estava ple …! El poble de Déu acompanyava els bisbes, demanant l’Esperit Sant …

Jo veia –l’anomeno a ell perquè el veig més estirat, més així, és bo, però és així- veia al prefecte, a João, que sortia amb la seva mitra, i la gent s’acostava, i li acostaven als nens, i ell saludava, i els abraçava així … Aquest mateix bisbe després votava. No podia haver votat igual que si hagués estat en un hotel!

Teníem les sales de reunions sota del Santuari. Així que la música de fons eren els cants, les celebracions al Santuari … Això va donar una cosa molt especial.

· Hi ha alguna cosa que em preocupa, però, no sé com llegir-ho. Hi ha congregacions religioses, grups molt, molt petits, unes poques persones, gent molt gran … No tenen vocacions, què sé jo, l’Esperit Sant no vol que segueixin, potser han complert la seva missió a l’Església, no ho sé … Però aquí estan , aferrades als seus edificis, aferrades als diners … Jo no sé per què passa això, no sé com llegir-ho. Però els demano que es preocupin d’aquests grups … El maneig dels diners … és una cosa que necessita ser reflexionada.

· Aprofitin aquest moment que vivim a la Congregació per a la Vida Consagrada ... És un moment de sol … Aprofitin-lo. El Prefecte és bo. I el secretari, que va ser "lobbyat" per vosaltres! No, en realitat, sent el president de la USG, ¡el més lògic era que fos ell! Què millor …

· Posin tota la seva obstinació en el diàleg amb els Bisbes. Amb el CELAM, amb les conferències nacionals … Jo sé que hi ha alguns que tenen una altra idea de la comunió, però … Parlin, discuteixin amb ells, diguin-los …

(Text original en castellà tret de www.reflexionyliberacion.cl . La traducció és meva).

Tags: Església, Papa Francesc

Si voleu que us digui la veritat, feia anys que no llegia sermons i discursos del Papa. Els darrers que vaig llegir van ser els de Joan Pau I, però el pobre va durar tan poc que quasi no va tenir temps de dir-nos res. De totes maneres, recordo que eren discursos senzills i, alguns d’ells, plens de bon humor.Les seves paraules retrataven un Papa que va ser durar només 33 dies però que inspirava confiança amb el seu somriure permanent i amb paraules plenes de confiança.

Després va venir Joan Pau II i els seus discursos i encícliques ja van deixar d’interessar-me, de la mateixa manera –i potser encara menys- que no m’interessava gaire Benet XVI, tot i ser reconegut per tothom com un gran intel·lectual. Seria llarg d’explicar el per què d’aquest desinterès (potser algun altre dia ho intentaré fer), però si ho hagués de resumir en poques paraules diria que van deixar d’interessar-me les paraules que venien de Roma perquè la majoria d’elles les sentia llunyanes, complicades, molt intel·lectuals,  molt racionals, molt teològiques i, en definitiva, molt allunyades de la vida de la gent. Digueu-me superficial, si voleu, i digueu-me que això no és raó de res. Però jo ho sentia així i el fet va ser que vaig deixar de prestar atenció als dos darrers Papes…

I ara ens arriba el Papa Francesc i torno a llegir les coses que diu. No pas totes, evidentment, però sí que cada dia sento ganes de llegir-ne més. És com si m’hagués enganxat la seva manera de fer i de dir les coses. Trobo que “m’arriba”, que l’entenc fàcilment i que les seves paraules i els seus gestos responen a les preocupacions de la gent.

Un exemple: ahir mateix llegia les paraules que va dir en l’Audiència als estudiants de les escoles dels jesuïtes d’Itàlia i Albània, acompanyats dels seus pares i professors, a l’Aula Pau VI del Vaticà (7 de juny de 2013) i trobo que valen la pena perquè són intel·ligibles i properes. Potser alguns em direu que no n’hi ha per tant: Potser no, però a mi m’han agradat i m’han animat. Sembla que tornem a tenir un Papa que parla de forma senzilla i entenedora. Jo trobo que ja és molt, no trobeu?

Si voleu passar-hi una estoneta, les podreu trobar a CATALUNYA RELIGIÓ.CAT.  Aquí us en deixo un tast:

Papa Francesc: Ara estic a disposat a contestar algunes preguntes que em fareu: els nois, els educadors. Estic a la vostra disposició. He dit al Pare provincial que m’ajudi en això.

Pare provincial: Santedat, les preguntes no estaven preparades, o sigui que les agafa així com arribin? D’acord…

Un noi: (…) Jo intento creure. Jo intento… intento, sí… ser fidel. Però tinc dificultats. A vegades em venen dubtes (…) Et volia demanar alguna paraula per sostenir-me en aquest creixement i sostenir tots els nois com jo.

Papa Francesc: Caminar és un art, perquè si caminem sempre de pressa, ens cansem i no podem arribar al final, al final del camí. En canvi, si ens parem i no caminem, tampoc no arribem al final. Caminar és justament l’art de mirar l’horitzó, pensar on vull anar, però també suportar el cansament del camí. I moltes vegades, el camí és difícil, no és fàcil. (…) Hi ha la fosca, hi ha dies de fosca, hi ha dies de fracàs, també alguna caiguda… un cau, cau. Però penseu sempre això: no tingueu por dels fracassos, no tingueu por de les caigudes. En l’art de caminar  el que compta no és no caure, sinó no “quedar-se caiguts”. Aixecar-se aviat, de seguida, i continuar endavant. I això és maco: això és treballar tots els dies, això és treballar humanament. Però també és lleig caminar sols, lleig i avorrit. Caminar en comunitat, amb els amics, amb els qui ens estimen: això ens ajuda, ens ajuda a arribar precisament a la meta a la qual hem d’arribar. No sé pas si he contestat a la teva pregunta. Hi ets? No tindràs por del camí? Gràcies.

Una noia: (…) Volia preguntar-li, vostè, com tots els nens, quan era a l’escola primària, tenia amics, oi? I ara que és papa, si encara es veu amb aquests amics…

Papa Francesc: Fa dos mesos i mig que sóc papa. Els meus amics es troben a 14 hores d’avió d’aquí, són lluny. Però et vull dir una cosa: tres d’ells han vingut a veure’m i a saludar-me, i els veig i m’escriuen, i els estimo molt. No es pot viure sense amics: això és important, és important.

Una nena: Però volies ser papa? Francesc, volies ser papa?

Papa Francesc: Tu saps que vol dir que una persona no s’estimi gaire a si mateixa? Una persona que vol, que té ganes de ser papa no s’estima. Déu no el beneeix. No, jo no he volgut ser papa. Estàs bé? Vine, vine, vine…

Una senyora: Em preguntava perquè vostè, tu, has renunciat a totes les riqueses d’un papa, com un apartament de luxe, o un cotxe enorme, i en canvi has anat a un pis petit aquí a prop, o has agafat l’autobús dels bisbes. Per què has renunciat a la riquesa?

Papa Francesc: Bé, jo crec que no sigui només una qüestió de riquesa. Per mi és un problema de personalitat: és això. Jo necessito viure entre la gent, i si jo visqués sol, potser una mica aïllat, no seria bo per a mi. Aquesta pregunta me la va fer un professor: ‘Però per què vostè no se’n va a viure a allà?’ I jo li vaig contestar: ‘Miri, per motius psiquiàtrics’. És la meva personalitat. I l’apartament aquell (del Palau Apostòlic) no és pas tan luxós, tranquil·la… Però no puc viure sol, ho entens? I, a més, penso, que sí: els temps ens parlen de tanta pobresa en el món, i això és un escàndol. La pobresa del món és un escàndol. En un món on hi ha tanta, tanta riquesa, tants recursos per donar de menjar a tothom, no es pot entendre com és que hi ha tants nens que passin gana, tants nens sense educació, tants pobres! La pobresa, avui, és un clam. Tots nosaltres hem de pensar si podem ser una mica més pobres: això també, tothom ho ha de fer. Com puc ser una mica més pobre per assemblar-me més a Jesús, que era el Mestre pobre. Aquest és el punt. Però no és un problema de virtut meva personal, és només que jo no puc viure sol, i això del cotxe, això que tu dius: no tenir tantes coses i ser una mica més pobre. És això.

Un professor: (…) Jo m’interrogo sobre el nostre compromís polític, social, en la societat, com a adults en les escoles jesuïtes. Digui’ns alguna paraula sobre com el nostre compromís, el nostre treball d’avui, a Itàlia, al món, pot ser jesuïta, pot ser evangèlic.

Papa Francesc: Molt bé. Implicar-se en política és una obligació per al cristià. Nosaltres, els cristians, no poden "jugar com Pilat," rentar-nos les mans: no podem. Hem d’involucrar-nos en la política, perquè la política és una de les formes més elevades de la caritat, perquè busca el bé comú. I els cristians laics han de treballar en la política. Vostè em dirà: ‘Però no és fàcil’. Però tampoc no és fàcil arribar a ser un sacerdot. No hi ha coses senzilles a la vida. No és fàcil, la política s’ha embrutat molt, però jo em pregunto: s’ha embrutat, per què? Perquè els cristians no s’han involucrat en la política amb l’esperit evangèlic? Jo et deixo amb una pregunta: és fàcil dir ‘la culpa és d’aquell’. Però jo, què faig? És un deure! Treballar pel bé comú,  és el deure d’un cristià! I moltes vegades el camí per treballar és la política. Hi ha altres camins: professor, per exemple, és una altre camí. Però l’activitat política pel bé comú és un dels camins. Això és ben clar.

Un jove: Pare, volia preguntar-li… Nosaltres, els joves, com podem viure amb la pobresa del món? Què hem de fer?

Papa Francesc: En primer lloc, voldria dir-vos una cosa, a tots vosaltres, els joves: no deixeu que us robin l’esperança, sis plau, no deixeu que us la robin. I qui et roba l’esperança? L’esperit del món, la riquesa, l’esperit de la vanitat, la supèrbia, l’orgull… Totes aquestes coses et roben l’esperança. On trobo esperança? En Jesús pobre: Jesús, que es va fer pobre per nosaltres. I tu has parlat de pobresa. La pobresa ens crida a sembrar esperança I això sembla difícil una mica d’entendre. El Pare Arrupe (…) va parlar de com s’ha d’estudiar el problema social. Però, al final, va dir: ‘Mireu, no es pot parlar de pobresa sense fer una experiència amb els pobres’. (…) No es pot parlar de la pobresa, de la pobresa abstracta: no existeix! La pobresa és la carn de Jesús pobre, en aquell nen que té gana, en el malalt, en les estructures socials injustes… Anar-hi, mirar allà la carn de Jesús. Però no deixeu robar-vos l’esperança per l’esperit del benestar, per l’esperit del benestar que al final et porta a convertir-te en un no-res en a vida! El jove han d’apostar per assolir ideals nobles. Aquest és el consell. Però l’esperança, on la trobo? En la carn de Jesús que pateix i en la veritable pobresa. Existeix una connexió entre totes dues coses”.  

Traducció: Marta Nin

Tags: Església, Papa Francesc

Respectar la legalitat és bo i desitjable, però no sempre la legalitat és justa. Dit d’una altra manera: no sempre el que és legal és just, ni el que és il·legal és injust. Per tant, quan veiem que una cosa pot ser injusta –per legal que sigui- cal posar els mitjans per canviar-la. En això consisteix la democràcia i és el seu fonament.

Dic això pensant en la Constitució espanyola i en les interpretacions restrictives, parcials i interessades que en fa sempre el Tribunal Constitucional. La Constitució espanyola ha caigut en el més absolut descrèdit, de la mateixa manera que hi han caigut les institucions públiques, els partits polítics o la Monarquia. En una enquesta que es va fer l’any passat sortien un resultats que evidenciaven aquest fet: El 44,6% de la població creia que la Constitució es respectava "poc o gens", mentre que per a un 26,7% es respectava "una mica" i, només el 21,2% pensava que es complia "bastant o molt". L’estudi era del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS.  El 67,5% dels espanyols, segons el CIS està insatisfet del funcionament de la nostra democràcia i cada vegada són més les veus que defensen una reforma constitucional i, fins i tot, l’obertura d’un procés constituent. La presidenta de la Unió Progressista de Fiscals, Maria Moretó deia que "la causa d’aquesta situació no és la Constitució, sinó la legislació que s’està aprovant i que va en contra de certs drets que, precisament, recull la Carta Magna, de manera algunes d’aquestes lleis podrien ser inconstitucionals".

Davant d’aquest panorama a un li queda la sensació que a España alguns juguen permanentment en camp contrari, amb arbitres comprats, amb una pilota trucada, amb el sol de cara, amb el camp sec i la graderia plena d’enemics. Amb aquestes condicions, abans de jugar el partit hom ja sap que el partit el perdrem sigui com sigui i juguem com juguem. I quan planteges canviar les condicions i les normes de joc et diuen que no, que ni parlar-ne d’aquest tema… Les valoracions que la majoria de la premsa ha fet de la nova composició del Tribunal Constitucional  han coincidit en que hi haurà una majoria de magistrats conservadors que seran la cadena de transmissió del Govern de PP. Ja sabem què ens espera, doncs, de cada resolució que hagin de dictar…

Quina sortida queda, doncs? Cada vegada hi ha més gent que ja sap quina és i la té prou clara. El que segurament no tenim massa clar és la manera com ho hem de fer per canviar aquesta situació i aquí trobo que és on rau fonamentalment el problema. Si no ens posem d’acord els que sempre en sortim perdedors no ens en sortirem, tot i que el nombre de desenganyats cada dia és més nombrós i caldrà veure fins on aguanta la pressió de l’olla abans no exploti. 

I per acabar, unes paraules que recull Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència de Barcelona, citant la sentència del Tribunal internacional de justícia de La Haia sobre la independència de Kosovo.  Entre d’altres coses, diu: "Quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica preval aquesta segona".

Tags: Constitució, Justícia

En l’apunt anterior parlava que el “milhomes” Sr. Rajoy deia en la cloenda de la XXIX Reunió del Cercle d’Economia, que “necessitem ser grans, els petits no compten per res”. Justament aquests mateixos dies que proclamava tan cofoi tot això, voltava per aquí un home senzill i honest, President d’un país molt petit, tan en extensió com en habitants. Aquest home, que parla sempre de manera molt franca i peculiar, fent servir refranys i dites populars per tal de que tothom l’entengui, es diu José Mujica i és el President de l’ Uruguai.

No sé si havia escoltat, o no, les paraules de Rajoy però va dir coses que semblava que anaven dirigides directament al president espanyol. Coses que, si no les ha escoltat, potser caldria que ho fes. Li anirien bé per no vantar-se tant, no ser tant vanitós i deixar de dir estupideses com la frase que va dir. A més, sembla que les expressions de Mujica responien perfectament a la frase de Rajoy quan parlava dels països petits.

Mujica va dir coses prou interessants davant de més de 200 empresaris europeus, convocats pel Banco de Santander i va aprofitar per destacar els avantatges estratègics per la seva ubicació geogràfica ja que és la "porta de l’última reserva d’aliments amb què compta la humanitat a la desembocadura del riu Paranà”.

Mujica va dir que l’ Uruguai ofereix oportunitats d’inversió i de negocis i va fer una extensa exposició en què va subratllar els beneficis que presenta Uruguai per als inversors. A la xerrada va dir coses com aquestes:

“No nos caracterizamos por matarnos en el laburo. Nadie se muere por exceso de trabajo, pero no es un país corrupto, somos un país decente. Esta seriedad nos ha dado credibilidad en el ámbito internacional”.

També va expressar que Uruguai atorga "garanties polítiques, jurídiques i institucionals", va dir que "és fiable, perquè tots els governs han respectat invariablement les decisions i els compromisos assumits pels seus antecessors en nom de l’ Estat. L’Uruguai brinda "seguretat jurídica, perquè les regles de joc es respecten sempre, és un país amb nivells de corrupció molt baixos, i és un país respectat internacionalment, molt per sobre de les seves dimensions".

En un altre ordre, Mujica es va referir al fet que la realitat mundial actual mostra una tendència inequívoca a la formació de "grans espais econòmics". Va dir que això no vol dir que "les nacions perdin la seva rellevància, però no veure el que està passant és no entendre l’època que ens toca viure ".

Rajoy –i la majoria de governants espanyols- sembla que no han entès res de l’època en què viuen. Millor dit: encara viuen en el passat i sembla que no se’n volen moure. No han entès que avui qualsevol país, per petit que sigui, pot exportar fàcilment a tot el món i que el mercats ja no són els pobles veïns com en els segles anteriors, sinó ara que el mercat ja és tot el món. L’exemple de l’ Uruguai és clar i evident: un país que té  3.286.314 de persones (Espanya 47.265. 321) i que només té 176.215 km² (Espanya 504.645 km²) exporta carn arreu del món (més que l’ Argentina) i és capaç de sobreviure tan o millor que altres països molt més grans.  I tenim força més exemples: Noruega, Suècia, Luxemburg, Suïssa, Andorra, Islàndia, Mònaco, Liechtenstein, Brunei, Singapur, els Emirats Àrabs i tants altres… Cap d’aquests països viuen pas gens malament, tot i essent tots ells petits i ben diferents els uns dels altres. Cadascú s’espavila com pot i el fet de ser gran o petit cada cop importa menys. I, si volem filar més prim encara, podem dir que els països petits requereixen molta menys burocràcia, gasten menys i, per tant, poden reduir els impostos i estimular molt més les empreses i els factors productius que en països grans acostumen a ser molt més pesants i lents de reflexos.

Per tant, penso que el Sr. Rajoy i molts altres governats plens de somnis de grandesa i amb molta terra a l’Havana haurien d’escoltar i reflexionar tot això. Els aniria bé!

Tags: PAÏSOS, Pepe Mujica, Rajoy, Uruguai

En la cloenda de la XXIX Reunió del Cercle d’Economia, Rajoy ha advertit que en clau europea “necessitem ser grans, els petits no compten per res”. Va deixar anar la frase i va quedar tan ample!. Segueix pensant allò tan tronat i tan passat de moda de que “el tamaño sí que importa” i es queda tan ample. Com molta altra gent, Mariano segueix pensant que, al mateix preu, com més gran millor!. Segueix Important més la quantitat que la qualitat. Segueixen les mateixes pautes de sempre sense adonar-se que el món ha canviat fo´ça i potser les coses ara ja no són així.

Dan Mariano vol ser gran i vol una España ben gran; com Franco, que la volia també “bien grande". El somni d’Espanya sempre ha estat  tenir un Imperi ben gran, com més gran millor. Ja ho deia Felip II. “En mi Imperio nunca se pone el sol”. I potser recordareu també allò que ens feien estudiar de petits a l’escola sobre  la “Grande y Felicísima Armada” –també anomenada l’ “Armada Invencible”- quan va ser derrotada per una tempesta?. El fet de ser gran no sempre vol dir ser millor.

N’hi ha que només creuen en les coses grans, potents, imponents, que facin força patxoca, encara que la qualitat sigui ínfima. No sé com Don Mariano encara pot treure pit en les circumstàncies actuals veient com altres estats europeus força més petits que Espanya li passen la mà per la cara en quasi tots els aspectes. Encara segueix creient que Espanya és gran? Encara creu que té alguna influència? Encara creu que els petits no compten per a res i cal menysprear-los?. Quantes vegades les coses fracassen per petits detalls!

De fet, la psicologia humana (junt amb certa educació rebuda durant anys) sembla que està més predisposada a valorar les coses grans i sembla que mirem amb més bons ulls allò que és lluent, gran o crida molt l’atenció, tot i que les coses petites poden ser igual de bones o potser encara millors. I segur que les coses petites en moltíssimes ocasions tenen més importància que les grans i són imprescindibles. Potser també s’hauria de fixar en aquella dita de que “al pot petit hi ha la bona confitura” i potser li caldria començar a capgirar valors: la saviesa, el benestar, el confort, la cultura, la riquesa i tantes altres coses no sempre van associades a la mida (ni d’una persona, ni d’un país ni de res!). Els mateix que els problemes: alguns grans països tenen grans problemes sense solucionar i, en canvi, alguns petits països ja fa anys que els tenen solucionats. No és, per tant, la mida el que compta Sr. Rajoy!. De fet, la seva desafortunada afirmació li ha rebatut amb arguments ben contundents Sala i Martín al seu blog quan li diu que “Espanya amb 47 milions d’habitants té els mateixos membres al Consell Europeu que Finlàndia amb 5,3”. “Aquesta simple comparativa entre Espanya i Finlàndia si es fes amb altres països com Luxemburg o Portugal “faria riure als lectors” diu Sala i Martín.

Tags: PAÏSOS, POLÍTICA

I no ho dic jo. Ho diu molta gent. Gent entesa: economistes, pensadors, filòsofs, periodistes, alguns bisbes i alguns capellans… I ho diu Càritas! I ja sabem que Càritas és de fiar perquè deu ser, de totes les institucions, la que toca més de peus a terra i toca la realitat de ben a prop. Ens diu que hem d’anar cap a un nou model econòmic i social perquè:
1. El Sistema Econòmic actual NO ÉS DE FIAR. No vol que visquem SENZILLAMENT.
2. El Sistema ens diu: Treballi per VIURE EN LA RIQUESA tancat en el seu món de benestar. Vostè s’ho mereix tot. Per això treballa.
3. VISQUI EN LA RIQUESA consumint. Nosaltres pensem per vostè. Estigui a l’última moda en tot. Per això treballa.
4. VISQUI EN LA RIQUESA indiferent al que passa al món.
5. VISQUI EN LA RIQUESA retent culte al senyor del Sistema. En ell té tot el seu Crèdit.
Sacrifiqui-li el seu temps i esforç. El sistema és feliç amb el seu lliurament fidel i devot.
6. …Fins que arribà la CRISI del Sistema… I el senyor del Sistema va prémer el botó
d’alarma per salvar-se…
7. El Sistema prescindeix de les persones més vulnerables.
8. LES PERSONES SÓN EL MÉS IMPORTANT.
Prou d’utilitzar-nos a benefici d’uns quants!. “El primer capital que cal SALVAGUARDAR i VALORAR és l’ÉSSER HUMÀ, la persona en la seva integritat: car l’home i la dona són l’autor, el centre i el de tota activitat econòmica-social.” (Cf. Caritas in Veritate, núm. 25)
9. La crisi actual i els problemes amb què s’enfronta el desenvolupament requereixen una nova síntesi humanista que superi les desviacions i els problemes dramàtics a què ens han conduït el sol creixement econòmic, l’absolutització de la tècnica i la redacció de la interioritat i espiritualitat humana, i que ens ofereixi valors de fons sobre els quals construir un futur millor. Aquest valor de fons és la dignitat de la persona.(Cf. Caritas in Veritate, núms. 21 i 27)
10. CÀRITAS és el compromís decidit i organitzat de la comunitat cristiana per atendre, ajudar i acompanyar les PERSONES EXCLOSES pel sistema i DIGNIFICAR-LES.
11. AVUI, la principal font d’exclusió és la DESOCUPACIÓ provocada pel Model econòmic.
Davant els milions de persones sense feina, a les Càritas parroquials i diocesanes han sorgit diverses iniciatives:
Acompanyar en la cerca de feina. Orientar i informar laboralment; Promoure espais de trobada d’aturats, grups d’autoajuda; Captar o rebre ofertes de treball d’empreses i contractadors de les zones on hi ha les Càritas.Promoure la realització i l’accés a cursos i tallers formatius;Ajudar a l’autofeina mitjançant assessorament, microcrèdits;Crear empreses d’inserció i donar-hi suport; Sensibilitzar, implicar i mobilitzar la comunitat per tal de crear xarxes de contactes i d’informació on es detectin ofertes de treball o necessitats.
Des de Càritas promovem un treball que permeti a tothom viure amb DIGNITAT, realitzar-se com a persones,contribuir al bé comú i lluitem per aconseguir-ho. No promovem un treball la finalitat del qual sigui viure EN LA RIQUESA, sinó viure DIGNAMENT, amb senzillesa.
12. Càritas és també un punt de trobada on acudeixen les PERSONES COMPROMESES i CREIENTS per, junt amb els exclosos, canviar aquest Sistema Econòmic i Social.          13. ¿Però què puc fer jo per canviar aquest Sistema?¿Per on puc començar?
14. Càritas et proposa fer alguna cosa que està a les teves mans…                                                                             15. Per canviar el Sistema, abans has de començar per tu mateix, i trencar allò del Sistema que tens a dins.
16. Agafeu el martell de la SENZILLESA per trencar amb l’estil de vida que ens imposa el Sistema Econòmic i Social actual, i promoure el canvi… en allò que depèn de nosaltres.                                                                                                                  17. Trencar amb el viure muntats a l’onada del CONSUMISME, del desitjar TENIR i POSSEIR sempre més i més…
18. Trencar amb el viure INDIVIDUALISTAMENT… amb l’anar sempre a la meva, a la meva conveniència.                           19. “Avui la humanitat apareix molt més activa que abans. Aquest major veïnatge ha de transformar-se en vertadera comunió… Que es reconeguin com a part d’una sola família,
que col·labora amb vertadera comunió i està integrada per éssers que no simplement viuen els uns al costat dels altres (…) La criatura humana, quant a naturalesa espiritual, es realitza en les relacions interpersonals. Com més les viu de manera autèntica, més madura també en la pròpia identitat personal. La persona es valoritza no pas aïllant-se sinó posant-se en relació amb els altres i amb Déu.  (Caritas in Veritate,53).                                                                             20. Trencar amb el viure ACCELERADAMENT… descurant les coses importants de la Vida.                                              21. “El desenvolupament de l’ésser humà i dels pobles depèn també de les solucions que es donen als problemes de caràcter espiritual. El desenvolupament ha d’abraçar, a més d’un progrés material, un d’espiritual, perquè l’home és un en cos i ànima… L’ésser humà es desenvolupa quan creix espiritualment, quan la seva ànima es coneix a si mateixa i la veritat que Déu li ha imprès germinalment, quan dialoga amb ell mateix i amb el seu Creador (…) Una societat del benestar, materialment desenvolupada però que oprimeix
l’ànima (esperit), no està ben orientada cap a un autèntic desenvolupament.” (Caritas in Veritate,76)                        22. Si de debò trenques amb tot el que aquí t’ha proposat Càritas, viuràs SENZILLAMENT i faràs possible que altres, senzillament, puguin viure.                                                   23. Tenim a les nostres mans el poder de la SENZILLESA. Amb ella, senzillament, podrem
canviar aquest Model Econòmic i Social.“Sou la llum del món” (Mt 5,14) … per ser testimonis que una altra manera de viure és possible ARA.

(Extret de la Campanya de Càritas d’enguany)

Tags: CÀRITAS, ECONOMIA, Església, SOCIETAT

Sabeu què tindran en comú aquests dos equips de futbol (l’un català i l’altre uruguaià) a partir de la temporada vinent?. Doncs -encara que pugui semblar una mica estrany- tindran en comú els colors de la camiseta i per un motiu prou interessant de conèixer per part dels catalans . La segona equipació del Barça serà exactament igual a la d’aquest relativament modest club “montevideano”. Miraré d’explicar una mica el per què d’aquesta coincidència.

El Barça de la temporada 2013-2014, en la seva segona equipació abandonarà els colors llampants (i una mica estranys, tot sigui dit) dels darrers anys per lluir la Senyera. Aquesta serà la gran novetat d’enguany: per primera vegada en la història del club el Barça lluirà les quatre barres de la Senyera. Una samarreta que, a diferència de la primera, es vestirà amb pantaló vermell, exactament com vesteix actualment el Club Atlético Progreso, club que va ser fundat l’any 1917 a La Teja, un barri obrer prop del port de la ciutat de Montevideo. Vol dir que ja ha fet 96 anys. Déu n’hi do!

El que és curiós –i per això volia explicar-ho- és que els colors d’aquest club uruguaià van ser inspirats en la Senyera perquè a La Teja hi vivien molts integrants del sindicat de picapedrers. Aquest sindicat era format majoritàriament per integrants del corrent anarquista i per això aquest equip, al seu origen, vestia de color negre, color representatiu de l’anarquisme. Fins que a l’any 1927 –i després d’algun altre canvi de colors- es decideix començar a jugar amb la samarreta groga i vermella a franges actual, amb el pantaló negre o vermell.  La la història del club explica que aquests colors provenen de la ”bandera de Cataluña, región española donde se concentraba gran parte de los anarquistas de la época”. L’anarquisme català en aquells dies tenia una influència que traspassava fronteres i el seu prestigi arribava a l’ Amèrica Llatina. Barcelona, capital econòmica d’Espanya, era especialment conflictiva, com s’havia demostrat en la Setmana Tràgica de 1909. La crisi social estava enfrontant un moviment obrer, dividit entre socialistes i anarquistes, que utilitzaven tant mètodes pacífics (vagues) com violents (l’acció directa dels atemptats de vegades indiscriminats, com el del Liceu de Barcelona el 1893) i una patronal que utilitzava tot tipus de tàctiques (des dels esquirols al pistolerisme). El moviment obrer en altres parts d’Espanya estava menys desenvolupat, però va veure l’oportunitat d’aprofitar la debilitat de l’enfrontament entre burgesia industrial i govern: la UGT (sindicat socialista, més implantat a Madrid i País Basc) va convocar una vaga general revolucionària (agost de 1917), que va rebre el suport de la CNT (sindicat anarquista, majoritari a Catalunya). Els dos sindicats s’anaven aproximant cap a una unitat, almenys en les accions, des de la vaga de desembre de 1916 i l’anomenat Pacte de Saragossa. L’acord per a una vaga general va ser signat a Madrid a finals de març de 1917 pels ugetistes Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero, i els cenetistes Salvador Seguí i Ángel Pestaña, i incloïa un extens manifest firmat per tots ells.

Tot això arriba a Amèrica. Explica l’historiador i intel·lectual argentí-xilè Luis Vitale en la seva obra “CONTRIBUCION A UNAHISTORIA DEL ANARQUISMO EN AMERICA LATINA” (Ed. Instituto de Investigación de Movimientos Sociales“Pedro Vuskovic”- Santiago 1998) que a l’Uruguai, els anarquistes van ser, des de fins del segle XIX, la principal corrent del moviment obrer. A través d’organismes sindicals i dels seus diaris, “EL AMIGO DEL PUEBLO” ´”TRIBUNA LIBERTARIA” , van aconseguir aprofundir la consciència de classe, ajudats especialment pel flux migratori de treballadors europeus. Al 1905, van orientar la vaga general dels portuaris, al 1918 la vaga dels frigorífics i al 1919 la dels marítims, creant la FORU (Federación Obrera Regional Uruguaiana), que el 1919 comptava amb 5.000 afiliats. No obstant això, la influència anarquista va ser neutralitzada en part pels socialistes i, especialment, per l’ascens del populisme batllista, que va ser un dels primers a implantar reformes socials al continent sud americà.

Una curiositat interessant, no trobeu?

Tags: Club Atlético Progreso, Futbol; Barça, Sindicats, SOCIETAT

Al “señorito” Alfonso Guerra no li agrada que els altres decideixen. Al “señorito” Alfonso li agrada decidir el que ell vol i el que a ell li agrada. Aquesta és la conclusió que jo he tret d’unes declaracions que recull EL PUNT/AVUI d’una entrevista que li han fet a RAC1. El “señorito andaluz” Alfonso Guerra ha dit que aquest “dret a decidir” que una majoria de catalans volem, necessitem i a la que hi tenim dret ja no és dret ni és res . L’ ínclit Guerra ha dit: “Aquest dret inventat a decidir, que no es troba a cap manual, que no surt per enlloc, en realitat és el dret a no decidir. Que uns altres no decideixin quan tenen el seu dret”. I ha acabat reblant el clau dient: “Els 107 diputats de Catalunya no poden canviar la Constitució. L’han de canviar els diputats del Congrés, perquè la Constitució és d’Espanya, no de Catalunya”.

La Constitució és d’ Espanya. Catalunya és d’Espanya. És exactament la mentalitat del “señorito andaluz”, propietari de grans finques i que només ell tenia drets. Els seus treballadors no en tenien cap perquè per això eren treballadors, subordinats que no tenien dret a decidir ni a fer res si el “señorito” no ho autoritzava.

Qüestió de mentalitat! Una mentalitat que es veu que està igual d’estesa a les dretes que a les esquerres i que deu venir de temps immemorials però que es va fer palesa i va triomfar amb el franquisme. Mentalitat de “señorito de cortijo”, d’aquell que se sap poderós perquè és amo de totes les terres que s’albiren al seu voltant fins on el món es perd de vista. Mentalitat d’aquell que se sap amo de les terres i de tot el que hi ha a les terres: dels animals, dels arbres, de l’aigua, de les collites i –és clar- de les persones que les treballaven i a les que el “señorito” té lligades ben curt. Unes persones que només tenen dret a treballar i prou. Res de decidir. Res de voler. Res de somniar. Res de voler canviar la situació. Les coses són com són i sempre han de continuar essent com han estat sempre. Mentalitat de “señorito”!

Aquesta realitat que aquelles esquerres tan esquerranoses del PSOE deien que canviarien resulta que  segueix igual. Res de res parlar de canviar. España és España i sempre ha de seguir sent España!. Només els falta dir “Una , Grande y Libre”!. Aquells socialistes, que vestien amb americanes de vellut per semblar més proletaris, sembla que dins del seu capet només hi tenien això que des de fa temps estan mostrant: que de que els altres puguin decidir, res de res!. Aquí només decideixen uns i aquests són sempre els mateixos. I res de canviar la Constitució i res de parlar de coses intranscendents. Ja estem bé com estem! I qui no estigui content que s’aguanti… o que marxi a un altre lloc!.

Bravo per aquests demòcrates del PSOE! Més o menys com aquests altres demòcrates del PP!. És la mateixa mentalitat de  “señoritos andaluces”  que persisteix en tots ells per més anys que passin i per més que les coses canviïn.

Tags: Alfonso Guerra, Dret a decidir, POLÍTICA, PP, PSOE

El director de RELIGIÓN DIGITAL, José Manuel Vidal, escrivia el diumenge passat una frase referida al bisbe de Roma – el Papa Francesc- que jo considero tan encertada que no m’he pogut resistir a compartir-la amb tots els que entreu al meu blog. Deia: “Si Joan XXIII va obrir les finestres de l’ Església, el Papa Francesc està obrint les seves portes… per tal que no es tornin a tancar”.

Aquesta frase resumeix tota una nova manera de fer al Vaticà i no estaria de més que molts dels nostres bisbes comencessin a llegir els nous sermons, les noves expressions i comencessin a connectar amb els nous aires que sembla que corren per Roma. Perquè no sé si s’han assabentat que allà hi ha un nou Papa força diferent –pel que s’intueix i com sembla que pinta la cosa- del que eren aquests dos Papes anteriors. Potser els costarà una mica, sabent la mentalitat que tenen molts d’ells i elegits com han estat per aquests darrers Papes. De moment ja comencen a sentir-se els clams i les lamentacions de les forces més tradicionalistes del catolicisme. S’exclamen molt però serà el seu deure intentar ajustar el pas a la nova forma de caminar que sembla que es va insinuant.…

Ja us aviso que el post d’avui serà una mica llarg però també us aviso que, si teniu la paciència de llegir-lo, podreu llegir coses molt boniques i que alegren força l’esperit. Em refereixo a l’homilia que el bisbe de Roma va fer a la missa diària del lloc on viu (la Residència Santa Marta). M’ha semblat que calia copiar aquesta homilia i donar-la a conèixer i això és el que faré. L’he copiat de CATALUNYA RELIGIÓ i les conclusions deixo que les tregui cadascú.

Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta 25 de maig de 2013

L’Evangeli d’avui ens parla de Jesús que renya els deixebles perquè volen allunyar els nens que la gent porta al Senyor per fer-los beneir. “Jesús els abraça, els feia petons, els tocava, a tots. Però Jesús es cansava molt i els deixebles” volien impedir-li-ho. Jesús s’indigna: “Jesús s’enfadava, algunes vegades”. I els diu: “Deixeu que vinguin a mi, no els ho impediu. El Regne de Déu és dels qui són com ells”. “La fe del Poble de Déu – afirma el papa – és una fe senzilla, potser sense gaire teologia, però amb una teologia de dins que no s’equivoca, perquè al darrere hi ha l’Esperit”.

Francesc cita el Concili Vaticà I i el Vaticà II on es diu que “el Poble Sant de Déu… no es pot equivocar en la creença”. I per explicar aquesta formulació teològica afegeix: “Si tu vols saber qui és Maria vas a veure el teòleg, i t’explicarà bé qui és Maria. Però si tu vols saber com s’estima Maria ves amb el Poble de Déu que t’ho ensenyarà millor”. El Poble de Déu “sempre s’atansa per demanar alguna cosa a Jesús: algunes vegades és massa insistent. Però és la insistència del qui creu”.

“Recordo una vegada, a la Festa patronal de la ciutat de Salta, hi havia una senyora humil que va demanar la benedicció a un capellà. El capellà li va dir: ‘Però, senyora, vostè surt ara de missa!’ i l’home li va explicar tota la teologia de la benedicció de la missa. Ho va fer bé… ‘Ah, gràcies, pare; sí, pare’, va dir la senyora. Quan el capellà se’n va anar, la senyora s’adreça a un altre capellà:‘Doni’m la benedicció!’. Totes aquelles paraules no havien entrat, perquè ella tenia una altra necessitat: la necessitat que el Senyor la toqués. Aquesta és la fe que trobem sempre i aquesta fe la suscita l’Esperit Sant. Nosaltres hem de facilitar-la, fer-la créixer, ajudar-la a créixer”.

El papa cita després l’episodi del cec de Jericó; els deixebles també el van renyar perquè cridava cap al Senyor: “Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!”.

“L’Evangeli diu que volien que no cridés, volien que no cridés, i ell cridava més, per què? Perquè tenia fe en Jesús! L’Esperit Sant havia posat la fe en el seu cor. I ells deien: ‘No, es pot! Al Senyor no se’l crida. El protocol no ho permet. És la segona Persona de la Trinitat! Mira que estàs fent…’ Era com si diguessin això, oi?"

El papa pensa en l’actitud de molts cristians:

“Pensem en els cristians bons, de bona voluntat; pensem en el secretari de la parròquia, o en una secretària de la parròquia… ‘Bona tarda, bon dia, nosaltres dos –promès i promesa- ens volem casar’. I en lloc de contestar-los: ‘Que maco!’. Diuen: ‘Ah, perfecte, seieu. Si voleu una missa, costa tant…’. Els promesos, en lloc de rebre una bona acollida – ‘És una cosa bona casar-se!’, reben això: ‘Teniu la fe de baptisme? Doncs, tot correcte…’. I troben una porta tancada quan aquest cristià o aquesta cristiana tenien en canvi la possibilitat d’obrir una porta, agraint Déu per aquest fet d’un nou casament…. Massa vegades controlem  la fe de la gent, en lloc de facilitar-los-la, la fe”.

És una temptació que existeix des de sempre –explica Francesc – que és la “d’ensenyorir-nos, d’apropiar-nos una mica del Senyor”. I explica un altre episodi:

“Penseu en una mare soltera, que va a l’església, a la parròquia i li diu al secretari: ‘Vull batejar el nen’. I aquest cristià, aquesta cristiana, li diu: ‘No, tu no pots, perquè no estàs casada!’. Però miri que aquesta noia ha tingut la valentia de portar endavant el seu embaràs, i de no tornar el fill al remitent…! I què troba? Una porta tancada! Aquest zel no és pas bo! Allunya el Senyor! No obre portes! I quan anem per aquest camí, amb aquesta actitud, no fem cap bé a les persones, a la gent, al Poble de Déu. Jesús va instituir set sagraments i nosaltres amb aquesta actitud n’instituïm un vuitè: el sagrament de la duana pastoral!”.

“Jesús s’indigna quan veu aquestes coses” perquè qui pateix és  “el seu poble fidel, la gent que Ell tant estima”.

“Avui pensem en Jesús, que sempre vol que tots ens atansem a Ell; pensem en el Sant Poble de Déu, un poble senzill, que vol atansar-se a Jesús; i pensem en molts cristians de bona voluntat que s’equivoquen, i que en lloc d’obrir una porta la tanquen… I demanem al Senyor que tots els qui s’atansen a l’Església trobin les portes obertes, obertes per trobar aquest amor de Jesús. Demanem aquesta gràcia”.

Tags: Església, Papa Francesc

Una vegada vaig llegir –no sé on- que ser feliç o desgraciat depèn d’un mateix. Que és cada persona qui tria ser feliç o desgraciada a la vida. En un primer moment aquesta afirmació em va semblar una “boutade”, una afirmació que pretenia ser enginyosa però que em semblava molt poc real i força fora de lloc perquè jo creia que la felicitat depenia més de factors externs que no pas interns.

Amb el temps he anat canviant de parer i he anat entenent una mica més aquella afirmació; perquè em sembla que la felicitat no és una cosa gens objectiva sinó que depèn molt de la percepció que nosaltres tinguem de les coses, de les situacions i, en general, de la vida mateixa. Alguns ho basen tot en factors econòmics, altres en factors de poder, o d’influència, o de salut o d’estatus social…. I justament aquí és on entra aquesta percepció totalment subjectiva del que és la felicitat: cadascú la viu, l’espera, la percep o l’imagina de manera diferent perquè, a fi de comptes, aconseguir la felicitat té molt a veure amb com ens prenem la vida i tot el que ens succeeix. La mateixa cosa pot ser percebuda totalment negativa, exasperant i esfereïdora per una persona, mentre que per una altra aquesta mateixa cosa resultarà totalment digerible i fins i tot en traurà un rendiment positiu per a la seva vida perquè potser l’ajudarà créixer i a madurar. Les possibilitats de les persones són immenses i el que ens passa la major part de les vegades és que no hem après a desenvolupar-les i ens quedem en el lament, en la part negativa i en el metre quadrat que tenim al voltant nostre. No som capaços de mirar més enllà, més lluny, més alt i amb més perspectiva.

Per a ser feliços, de totes maneres, (i no vull pas donar cap recepta, que per això ja hi són els psicòlegs i altra gent que en sap molt) sí que necessitarem canviar les ulleres que normalment portem posades i que no ens sabem traure. I una cosa és certa: cap de nosaltres vam néixer amb les ulleres posades, sinó que ens les hem anat posant durant la nostra vida i ja no ens les hem graduat o no ens les hem tret mai més. Es tractarà, potser, de saber mirar el que ens passa diàriament i canviar les actituds per enfrontar-ho com cal. Canviar la mirada. Ens caldrà aprendre a actuar de manera diferent a com estem acostumats i a pensar que els que ens ha tocat no és la cosa pitjor del món i que potser té coses bones i tot. El que deia: canviar les ulleres…

Per què, –em pregunto moltes vegades- una mateixa malaltia és acceptada d’una manera determinada, amb ganes de lluitar, amb l’esperit intern de vèncer-la per una persona i en canvi aquesta mateixa malaltia ensorra, fa defallir i fa claudicar una altra persona? Per què alguns saben veure sempre el vas mig ple i altres el veuen sempre mig buit?. Per què alguns es fixen sempre en el que tenen i altres es fixen només en el que els falta?. Per què alguns troben defectes en tot i, en canvi, altres sembla que tot els va bé?.

No serà que ens falta canviar les ulleres, la perspectiva, mirar al nostre voltant, valorar millor les coses, veure que cada dia hi ha una nit però també que hi ha un dia i que, fins i tot, hi han dies ben bonics, amb sol i molta llum?.

Tags: PSICOLOGIA

EL FORASTER (Le métèque)

Cançó de Cançó de Georges Moustaki. Adaptació : Miquel Pujadó

El seu major èxit musical ‘Le métèque’ va néixer precisament en 1968 i ell va marcar a tota una generació de joves que sortien de les barricades parisenques i que podria ser el cant íntim de milers de joves que se senten estrangers en una Europa que no els ha sabut acollir com caldria Uns joves que sospiraven per trobar una feina quan van venir il·lusionats des dels seus països, carregats de somnis i esperant trobar – potser- un amor i una situació millor del que han trobat.
La música d’aquesta popular cançó que avui porto aquí està inspirada en els ritmes tradicionals grecs, començant amb un buzuk i al que se li uneixen guitarres i una pandereta com a percussió, mantenint tota la cançó un to assossegat i tranquil permetent que la veu del cantant es vagi desplegant amb un frasejat clar i molt poètic. La lletra és una història en dues parts, la primera ens descriu el que ha estat el seu passat, del qual ni renega ni tampoc presumeix, amb els seus bons moments de plaer i els dolents de sofriment i que demostra que coneix el que és la vida . I en la segona es llança a declarar el seu amor a la noia que l’està escoltant, a la qual li promet una passió sense fi en què ell interpretarà el paper que ella desitgi.

George, amb les teves cançons has fet fer cada segon etern i al cor del nostre món la Mort no hi ha tingut res a fer perquè perviuràs per sempre a través d’elles. Descansa en pau.

Pier Paolo Pasolini, fou un poeta, novel·lista, cineasta, dramaturg i assagista italià nascut a Bolonya el 1922.

Fill d’un militar feixista i una mare profundament catòlica, les seves idees sempre van ser d’esquerra, arribant fins i tot a unir-se durant una temporada al partit comunista.

Als disset anys es va matricular a la Universitat de Bolonya per estudiar Filosofia i Lletres, i cinc anys després va publicar el primer llibre de poemes.

Una etapa molt important de la seva producció literària es va produir entre 1954 i 1966, quan va publicar "Les cendres de Gramsci", "El rossinyol de l’Església catòlica", "Poesia en forma de rosa", i els assajos "Passió i ideologia", i "La religió del meu temps".

Va ser a més un gran guionista i director de cinema. Els seus escrits sobre crítica social van aconseguir gran brillantor amb un dels seus últims treballs, "Cartes luteranes", en què va analitzar la situació decadent de la societat italiana.
Va ser assassinat el 2 de novembre de 1975, a la ciutat de Roma.

Des d’avui i fins al 31 de juliol, la Filmoteca de Catalunya oferirà una aproximació a la figura d’un dels grans intel·lectuals contemporanis amb una retrospectiva íntegra (mai feta abans a Catalunya) amb material inèdit provinent de la Cineteca de Bolonya, la seva ciutat natal, i Roma.

“Pasolini molestava a tothom: era un home cristià, però comunista i homosexual; li agradava portar bons cotxes, però atacava la burgesia…”, diu d’ell el cineasta Xavier Juncosa, que va treballar 12 anys a Itàlia i coneix amb profunditat l’obra de Pasolini.

Heus aquí un poema seu:

AL PRÍNCEP
Si torna el sol, si cau la tarda,
si la nit té un gust de nits futures,
si una migdiada de pluja sembla tornar
de temps massa estimats i mai posseïts del tot,
ja no trobo felicitat ni en gaudir ni en patir per aquestes coses:
ja no sento davant meu tota la vida …
Per ser poetes, cal tenir molt de temps:
hores i hores de soledat són l’única manera
perquè es formi alguna cosa, que és força, abandonament,
vici, llibertat, per donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc temps: per culpa de la mort
que em ve a sobre, en l’ocàs de la joventut.
Però per culpa també d’aquest nostre món humà
que roba el pa als pobres, i als poetes la pau.

(De "La religió del meu temps" 1961)

Tags: Pier Paolo Pasolini, Poesia

“S’ha de ser imbècil per creure algunes coses de les que parles en el teu blog. S’ha de ser ruc per creure que algun dia Catalunya serà independent”. Aquestes afirmacions me les va fe -no fa gaire- una persona que va entrar al meu blog i, pel que sembla, no li van agradar gaire alguns apunts que va llegir, sobretot pel que fa referència a la independència de Catalunya. Lògicament que està en el seu dret compartir, o no, els meu punts de vista, cosa que respecto profundament.

Com a resposta, podria dir-li moltes coses a aquesta persona i podria donar-li arguments de tota mena. Però no sempre els arguments es volen entendre i no sempre serveixen igual per a tothom.

Em sembla, però, que la millor resposta la dóna Eduardo Galeano en aquest poema:

Utopía

Ella está en el horizonte.
Me acerco dos pasos,
ella se aleja dos pasos más.
Camino diez pasos
y el horizonte se corre
diez pasos más allá.
Por mucho que yo camine
nunca la voy a alcanzar.
¿Para qué sirve la utopía?
Sirve para eso:
para caminar.

Eduardo Galeano

Tags: Eduardo Galeano, Independència, Utopia

Si existeix l’infern, el dictador Videla segur que hi ha anat de patac.

De la presó a l’infern, passant –això sí- pel repudi de tota una societat traumatitzada, fins avui i segur que per molts anys encara, pels assassinats, tortures, segrestos i desaparicions de milers de persones a l’ Argentina dels anys 70.

Era el 24 de març de l’any 1976 quan va néixer aquella ominosa dictadura militar. Va costar molts anys i molts esforços poder jutjar i condemnar els responsables principals i dur-los a la presó. Un d’ells era Videla, que aquest divendres va morir als 87 anys en una presó de Buenos Aires sense haver donat en cap moment mostres de penediment. Això deu ser el pitjor que pot succeir-li a una persona: no adonar-se de l’immens mal i el gran dolor que ha provocat i no sentir cap mena de penediment. Hi han proves evidents de tot plegat. Han estat confirmats els segrestos i desaparicions d’uns 30.000 opositors, mentre que uns 500 nens van ser robats als seus pares que es trobaven en captivitat. Gràcies a l’ingent tasca de les “Madres de la Plaza de Mayo” i d’altres organitzacions humanitàries s’ha aconseguit que 108 d’ells recuperessin la seva veritable identitat.

Aquesta manera de pensar és comú als dictadors. L’activista pels drets humans Sara Méndez, que va portar Videla als jutjats, ha dit que el dictador

“siempre mantuvo su convicción de que al que piensa distinto hay que eliminarlo”. “Yo me pongo a pensar que una persona que vivió más de 80 años y su muerte provoca tanto regocijo, la primera reflexión es ¡qué tremenda pena para la humanidad! Porque en definitiva Jorge Videla es un producto de este mundo, de esta época, de estas sociedades”.

“Fue un hombre que nunca se arrepintió de lo que hizo, nunca reconoció los crímenes aberrantes cometidos. Yo lo tuve muy cerca en muchas oportunidades, cuando ocupó el banquillo de los acusados en los juicios que se llevaron adelante en la República Argentina”.

“Su actitud era la de una persona que mantenía enteras sus convicciones, que eran justamente las de que al opositor político, al que piensa distinto, había que eliminarlo; no importaba la forma, no importaban los medios, sino que había que eliminarlo”.

A Sara Méndez li van robar el seu fill, Simón Riquelo, als pocs dies de néixer al Juliol de 1976 i que va poder recuperar després de vàries dècades. Com ella, quantes famílies ploren encara els seus morts per culpa d’aquest home? Quantes famílies es pregunten  com van morir, on poden ser, on anar-los a buscar, qui els va matar, quan, com, on…

Moltes preguntes. Massa preguntes sense resposta les que que aquest home ha deixat i massa respostes les que s’ha emportat al seu infern. Perquè, tal com apuntava al començament d’aquest aquest apunt, no sé si existeix l’ infern o no. Però sí que existeix –amb tota seguretat- l’infern particular que cadascú es crea o crea al voltant seu quan esdevé un persona tan nefasta com ho va ser Videla. Sartre deia que “l’infern són els altres”. Sí, l’infern el creen persones com ell quan produeixen morts, dolor i patiment buscat, volgut i sense cap mena de lògica i sentit. O, més ben dit, l’únic sentit i la única lògica -ben perversos!- els hi donen ells quan condemnen a mort impunement, roben la identitat d’una persona, i creen un infern aquí a la terra que és ben bé el del filòsof Sartre. Un infern determinat per aquest tipus de persones que omplen  de llàgrimes i dolor tota una societat i, com a conseqüència, el món sencer. Perquè el món és una unitat i el món és més bo o més dolent si nosaltres ho som.

Tags: Argentina, Dictadura, Jorge Videla

Aquest fi de setmana és Festa Major aquí a Mollerussa i, com cada any, han fet un programa amb tots els actes festius. Aquest matí, mentre l’estava fullejant, m’he topat amb una foto antiga de la Plaça Major. Una foto dels anys 60 del segle passat… Als que ja tenim uns quants anyets ja ens comencen a quedar una bona colla records del segle passat!. I un dels records que m’ha portat aquesta imatge antiga és la d’una sabateria que hi havia en aquesta plaça on em van comprar les meves primeres sabates “Gorila”, molt populars en aquell temps perquè regalaven una piloteta verda amb cada parell de sabates. Els de la meva edat ho recordareu prou bé!. Jo recordo encara avui l’escena i la il·lusió que em va fer la famosa piloteta verda (em sembla que més que les mateixes sabates!) el dia que amb el pare vam anar a comprar-les. Eren famoses per la seva resistència i duresa (en tots els sentits). Després, per pura curiositat, he mirat a internet i he pogut comprovar que encara les fabriquen (molt més maques i molt més modernes que aquelles de la meva infantesa, és clar!) i també he pogut comprovar que perdura encara com a símbol de la marca la famosa i desitjada piloteta verda amb el goril·la.

Tot això per dir només una cosa: que el regal d’aquella “piloteta verda” era una bona estratègia per a vendre i aquesta mateixa estratègia encara dura avui en molts àmbits de la nostra vida. Sembla que encara no estem prou escamnats de que ens prenguin el pèl amb regals, que no valen res en si mateixos però que a molts encara els fan molta il·lusió. Per a molta quitxalla d’aquell temps -que quasi no tenia joguets perquè eren temps difícils- aquella piloteta significava molt i era l’ham perfecte per tal de que et venguessin la moto, com es diu popularment. Quantes vegades ens hem deixat enganyar amb regals enverinats!. Han passat a la història els miralls que els espanyols intercanviaven amb els indis americans amb or o plata. Aquells miralls eren tan encisadors, tan captivadors, amb tan atractiu per aquella gent que no els havia vist mai, que queien a la trampa amb les quatre potes.

Exactament això és el que ha fet Espanya durant segles amb Catalunya i, durant segles, molts s’han deixat enredar per les “pilotetes verdes”, els miralls de tota mena i les promeses de felicitat eterna. Per sort, cada vegada queden menys persones engalipades i entabanades per tantes promeses i la crua i dura realitat quotidiana fa veure quines són les perverses intencions que s’amaguen darrera la “piloteta verda”. Intencions que fins fa poc s’amagaven i que ara ja es mostren obertament sense cap mena de rubor: ara ja es pot dir clarament que la intenció és “españolizar a los niños catalanes”, fer-nos gruar cada fi de mes amb els diners que han d’arribar de Madrid, fer que els tribunals dictaminin sempre en contra nostra, posar tants pals a la roda com sigui possible per tal de que perdem la paciència i desistim…

Fa un temps, un dels economistes que més ha encertat les previsions (l’economista Niño Becerra), va fer un tuit que es va fer popular: "CAT demana un rescat de 5 mil milions a algú a qui entrega cada any 16 mil milions més del que rep". Ens volen fer patir econòmicament, culturalment, ens volen arraconar com a poble, volen seguir abusant de nosaltres, segueixen dient-nos a tort i a dret insolidaris, garrepes, dolents, lladres, nazis, egoistes i tots els pitjors qualificatius que vulgueu. De víctimes ens hem convertit en victimaris. Ara ja no s’estan de res i s’ha alçat la veda i ja es pot disparar a matar que no passa res. Hem quedat sols i sense defensa i ens haurem d’espavilar si volem sobreviure.

Per això em preguntava al títol d’aquest post si encara no estàvem escamnats, si encara era possible que algú amb quatre dits de front no veiés aquest espoli. Perquè això és un espoli en tota la regla i amb totes les lletres. Un espoli econòmic i un espoli de la nostra dignitat com a poble perquè ens volen prendre la nostra manera de ser i de fer, la nostra llibertat i les nostres legítimes aspiracions. Ja no podem ni decidir, segons ells. Què ens queda doncs?. Com acabava un article la Pilar Rahola fa uns mesos “Ens tenen, doncs, de genolls, que és com han volgut tenir-nos sempre. La qüestió és fins quan serà sostenible aquesta situació o, més ben dit, fins quan no veurem que és insostenible. Perquè hi ha una cosa pitjor que no tenir estat propi, que és dependre d’un Estat amb tendències naturals al vampirisme”.

Tags: Catalunya, Independència

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, va presentar el passat 12 d’ octubre una PROPOSTA DE PLA DIOCESÀ
PASTORAL 2012-2020 en el marc del que s’ha anomenat Nova Evangelització i de la qual ell n’és un ferri defensor. El Pla proposa 9 prioritats d’actuació, la darrera de les quals fa referència a l’ ACCIÓ CARITATIVA de l’ Església i diu així:

9. L’acció caritativa
Establir un procés de formació en clau d’evangelització per a tots els professionals i col·laboradors de Càritas, com a curs preparatori per a esdevenir col·laborador.
Crear institucions vinculades a Càritas, però independents, per atendre camps específics: presos, drogoaddictes, dones maltractades, acollida de dones embarassades, discapacitats físics i psíquics, immigrants, transeünts, aturats.
Calendari:
- Des de l’octubre de 2015: Iniciar la formació en clau d’evangelització.
- Des d’octubre de 2017: Promoure la creació d’institucions que atenen necessitats específiques de col·lectius necessitats.

Avançant-se força al calendari inicial, ara ens ha sorprès enviant una carta a tots els Rectors del Bisbat, comunicant-los que vol canviar el marc normatiu de les Càritas de les diferents Parròquies del Bisbat. Basant-se en un “Motu propio” del Papa Benet XVI diu que s’han de canviar els estatuts de totes les Càritas – diocesana, arxiprestal i parroquial- d’acord amb algunes normatives que el proper dia 18 de maig presentarà a tots els presidents de Càritas. Vegem alguns punts d’aquesta carta:

- “Els seus estatuts però hauran d’establir que el rector, l’arxipreste o el bisbe, segons correspongui, tindrà sempre la darrera paraula en totes les decisions, ja que la forma pròpia de Caritas no és la d’una associació de fidels sinó l’església parroquial, arxiprestal o diocesana en acció a favor dels més pobres”). 

- “El nomenament de president de qualsevol junta de Caritas correspondrà al bisbe a proposta del Rector, a partir d’una terna elaborada per votació en l’assemblea. En situacions extraordinàries es podrà nomenar el president sense convocar l’assemblea. Els altres membres de la Junta seran nomenats pel rector a proposta del president”.

- “Tothom que respecti la identitat eclesial de Caritas podrà col·laborar amb Caritas. Tenint present però el que estableix el dret sobre les condicions per a ser membre d’una associació pública de fidels caldrà establir dos tipus de pertinença a Caritas: membre i col·laborador. Podran ser membres els fidels catòlics que rebuts els sagraments de la iniciació cristiana, trobant-se en situació canònica regular, participen habitualment de l’eucaristia dominical. Podran ser col·laboradors fins i tot els no batejats sempre que respectin la identitat eclesial de Caritas. Els membres tindran vot en les assemblees i podran ostentar càrrecs en l’estructura de Caritas (membres de la junta i responsables de programes). Els col·laboradors podran col·laborar en les accions i programes de Caritas però no podran participar en les assemblees, ni ser elegits per a ostentar cap càrrec en l’estructura de Caritas. El rector membre nat de les junta de Caritas expedirà el document que acredita la condició de membre de Caritas. Els qui no gaudeixin d’aquesta condició tindran per defecte la condició de col·laboradors.

Determino que, des del dia 2 de maig i fins a l’aprovació de les modificacions dels estatuts de cada Caritas, s’obri un temps de provisionalitat durant el qual no es pugui prendre cap decisió extraordinària, especialment cap renovació de president i dels altres membres de les juntes i de les comissions de Caritas – diocesana, arxiprestal i parroquial -. Encarrego als rectors que vetllin per a que es respecti aquesta mesura.

Atentament,

+ Xavier, Bisbe de Solsona

Solsona, 2 de maig de 2013

El juliol passat el Bisbe ja va fer una declaració que indicava el camí cap on volia que es transités. Deia: "També som una Església per als pobres, perquè dediquem un gran nombre de col·laboradors a l’atenció dels pobres", però creia que manca  ser una Església dels pobres, "una comunitat que fa realitat l’anunci de Jesús a la sinagoga de Natzaret: els pobres són evangelitzats, es converteixen i entren a formar part de l’Església."

El bisbe Novell conclou que cal arribar a un treball caritatiu que porti els pobres a la conversió, al camí de fe i a la incorporació a la comunitat parroquial. En aquest sentit, apunta a que els col·laboradors de Càritas "han d’aprendre a evangelitzar, sense deixar de realitzar la tasca d’acolliment, de promoció d’inserció laboral, de formació, d’ajuda material. Han de descobrir la mística de fer tot això de tal manera que suscitin interrogants, propiciïn el diàleg sobre el perquè de llur caritat, fins a fer possible l’anunci significatiu de Jesús i la proposta d’un camí de conversió." Aquest "plus" de la pastoral caritativa, -explica,- demana "una formació en clau d’evangelització per als actuals professionals i col·laboradors de Càritas", que es tradueix en un curs de capacitació evangelitzadora que ha d’esdevenir el curs introductori per a arribar a ser col·laborador de l’acció caritativa parroquial.

Davant d’aquests plantejaments jo em pregunto: quin és el paper dels laics en l’església si sempre la darrera paraula en tot la tenen els capellans i el bisbe?.

Què pretén aquesta distinció que fa el bisbe  entre “membres” i “col·laboradors”?.  No entenc massa què pretén. O potser sí que es pot entendre, si hom pensa en el desfici que encara tenen alguns bisbes de controlar i fiscalitzar les parròquies, les institucions i, a fi de comptes, les persones que formen part de l’església. Encara s’ha de seguir pensant que els laics i laiques no poden tenir veu pròpia i que, justament per això, potser algunes vegades no concordaran necessàriament amb el pensar del que anomenem autoritat?.

Penso que hi ha molta gent que col·labora amb Càritas o amb altres activitats de l’ Església i fa una extraordinària labor i que, a partir d’ara, no tindrà vot ni veu perquè potser no són prou “gent de missa”?. És necessària aquesta distinció que pretén fer el bisbe?.

Hem de seguir pensant encara que l’Església només ha de pensar en evangelitzar els pobres o potser també hauríem de pensar que és més important deixar-se evangelitzar per ells?. I quan dic “pobres” no ho dic només en sentit material, ja m’enteneu.

Potser seria hora de tornar a reflexionar aquell passatge de l’ Evangeli (Mc. 12, 38-44) en què Jesús alerta la gent sobre els escribes del temple i la seva falsa religió que només busca la pròpia glòria i explotar els més dèbils. I, en canvi, seguidament enalteix el gest que ha observat en una pobra vídua que és generosa fins a l’extrem.

Vanitat i falsedat dels escribes.— 38 En el seu ensenyament deia: «Guardeu-vos dels escribes. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, de ser saludats a   les places 39 i d’ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs als convits; 40devoren les cases de les viudes i amb intenció fingida fan llargues oracions; aquests sofriran una condemna més severa».

Ofrena d’una viuda pobra.— 41 Es trobava assegut davant la sala del tresor, i mirava com la gent hi tirava diners; i molts rics hi tiraven molt. 42 S’hi presentà una viuda pobra i va tirar-hi dues peces menudes, que fan un quadrant. 43 Llavors va cridar els deixebles, i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra hi ha tirat més que tots els qui tiren al tresor; 44 perquè tots hi han tirat d’allò que els sobra; ella, en canvi, de la seva indigència, hi ha tirat tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure».

Per tant, em sembla que no ens hauríem d’equivocar: moltes de les persones més valuoses que col·laboren a l’ Església són aquestes persones senzilles, de cor gran i generós, que treballen a Càritas o en altres camps i que fan el que sigui necessari per acollir els germans necessitats. Potser algunes d’elles no van a missa sempre, ni són considerats fidels exemplars segons els esquemes mentals d’alguns bisbes. Potser ni pertanyen explícitament a l’ Església, tot i que la seva religió potser és la més autèntica perquè són les que millor segueixen Jesús i perquè elles són les que més se li assemblen.

Potser el Papa Francesc ens volia dir alguna cosa nova amb els signes que va fer el Dijous Sant passat i amb algunes altres paraules que ha dit durant aquest breu temps i ens pot donar pistes del que és més important en l’exercici de la caritat. La societat canvia i l’Església també pot canviar si es vol intel·ligible Jesús als homes i dones actuals.

Tags: CÀRITAS, Església, Xavier Novell

CÀRITAS EUROPA ha publicat recentment un estudi realitzat en col · laboració amb les Càritas nacionals de Grècia, Irlanda, Itàlia, Portugal i Espanya, entre altres,

En un informe de 68 pàgines, s’intenta avaluar l’impacte de les crisis i les anomenades polítiques d’austeritat implementades pels governs dels països amb dificultats de finançament en els mercats financers, amb el suport de les institucions comunitàries i el Fons Monetari Internacional.

L’originalitat d’aquesta anàlisi és haver posat el punt de vista en els efectes d’aquestes mesures en les persones, especialment les més afectades. Les Càritas nacionals coneixen les seves cares i els drames que hi ha darrere. Els tècnics que van fer l’estudi coneixen les dades estadístiques i en fan la corresponent interpretació. El resultat d’aquesta combinació virtuosa és que estem davant d’una obra de gran valor que representa justament la situació en el conjunt de la Unió Europea i, amb més detall, l’experiència concreta dels 5 països en crisi (Irlanda, Itàlia, Grècia, Portugal i Espanya).

L’evidència empírica presentada en aquest estudi demostra clarament que la política de donar prioritat a l’austeritat per reduir el deute públic i imposar reformes estructurals basades en la despesa pública no funciona en termes macroeconòmics i imposa a la gent, especialment als més vulnerables , un alt cost social, en forma d’atur, redueixen el poder adquisitiu i creen més desigualtat en l’accés als béns essencials, creen empobriment i totes les seves conseqüències indirectes. És un camí que no solament és injust, és contraproduent des de la perspectiva del desenvolupament i una amenaça per a la cohesió social i la democràcia. Aquest camí és, d’altra banda, igual de perillós i nociu per un altre motiu: posa en perill la cohesió europea i legitimitat política de la mateixa UE i soscava el seu futur.

Malgrat la retòrica del discurs polític europeu que parla ​​ara de la necessitat de creixement econòmic, aquest discurs està sent desafiat per la mateixa realitat, per la manifesta falta de voluntat política i la incapacitat institucional de la UE per fer front a aquesta situació. L’informe no es limita a un diagnòstic de la situació sinó que conté un conjunt de recomanacions ben raonades i oportunes per trencar el cercle viciós del deute i l’austeritat.

En una entrevista molt interessant feta per EL INVERSOR INQUIETO a JUAN JOSE LOPEZ, tècnic de l’ Equip d’ Estudis de Càritas Española (us la recomano vivament) ens diu que a Espanya la crisi ha provocat que la pobresa severa s’hagi multiplicat per dos en cinc anys.

La crisi és molt més que números, són drames personals i familiars darrere d’aquests números patint les conseqüències d’un país que supera els 6.200.000 aturats. La desesperació, la falta d’ànim, la pobresa en totes les seves vessants -no només l’econòmica-  arriba a les famílies espanyoles. Càritas ho sap de bona mà ja que està en la primera línia d’ajuda per intentar portar esperança allà on la crisi l’ha fet desaparèixer.

Tags: CÀRITAS, Crisi