A PEU

Sabeu què tindran en comú aquests dos equips de futbol (l’un català i l’altre uruguaià) a partir de la temporada vinent?. Doncs -encara que pugui semblar una mica estrany- tindran en comú els colors de la camiseta i per un motiu prou interessant de conèixer per part dels catalans . La segona equipació del Barça serà exactament igual a la d’aquest relativament modest club “montevideano”. Miraré d’explicar una mica el per què d’aquesta coincidència.

El Barça de la temporada 2013-2014, en la seva segona equipació abandonarà els colors llampants (i una mica estranys, tot sigui dit) dels darrers anys per lluir la Senyera. Aquesta serà la gran novetat d’enguany: per primera vegada en la història del club el Barça lluirà les quatre barres de la Senyera. Una samarreta que, a diferència de la primera, es vestirà amb pantaló vermell, exactament com vesteix actualment el Club Atlético Progreso, club que va ser fundat l’any 1917 a La Teja, un barri obrer prop del port de la ciutat de Montevideo. Vol dir que ja ha fet 96 anys. Déu n’hi do!

El que és curiós –i per això volia explicar-ho- és que els colors d’aquest club uruguaià van ser inspirats en la Senyera perquè a La Teja hi vivien molts integrants del sindicat de picapedrers. Aquest sindicat era format majoritàriament per integrants del corrent anarquista i per això aquest equip, al seu origen, vestia de color negre, color representatiu de l’anarquisme. Fins que a l’any 1927 –i després d’algun altre canvi de colors- es decideix començar a jugar amb la samarreta groga i vermella a franges actual, amb el pantaló negre o vermell.  La la història del club explica que aquests colors provenen de la ”bandera de Cataluña, región española donde se concentraba gran parte de los anarquistas de la época”. L’anarquisme català en aquells dies tenia una influència que traspassava fronteres i el seu prestigi arribava a l’ Amèrica Llatina. Barcelona, capital econòmica d’Espanya, era especialment conflictiva, com s’havia demostrat en la Setmana Tràgica de 1909. La crisi social estava enfrontant un moviment obrer, dividit entre socialistes i anarquistes, que utilitzaven tant mètodes pacífics (vagues) com violents (l’acció directa dels atemptats de vegades indiscriminats, com el del Liceu de Barcelona el 1893) i una patronal que utilitzava tot tipus de tàctiques (des dels esquirols al pistolerisme). El moviment obrer en altres parts d’Espanya estava menys desenvolupat, però va veure l’oportunitat d’aprofitar la debilitat de l’enfrontament entre burgesia industrial i govern: la UGT (sindicat socialista, més implantat a Madrid i País Basc) va convocar una vaga general revolucionària (agost de 1917), que va rebre el suport de la CNT (sindicat anarquista, majoritari a Catalunya). Els dos sindicats s’anaven aproximant cap a una unitat, almenys en les accions, des de la vaga de desembre de 1916 i l’anomenat Pacte de Saragossa. L’acord per a una vaga general va ser signat a Madrid a finals de març de 1917 pels ugetistes Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero, i els cenetistes Salvador Seguí i Ángel Pestaña, i incloïa un extens manifest firmat per tots ells.

Tot això arriba a Amèrica. Explica l’historiador i intel·lectual argentí-xilè Luis Vitale en la seva obra “CONTRIBUCION A UNAHISTORIA DEL ANARQUISMO EN AMERICA LATINA” (Ed. Instituto de Investigación de Movimientos Sociales“Pedro Vuskovic”- Santiago 1998) que a l’Uruguai, els anarquistes van ser, des de fins del segle XIX, la principal corrent del moviment obrer. A través d’organismes sindicals i dels seus diaris, “EL AMIGO DEL PUEBLO” ´”TRIBUNA LIBERTARIA” , van aconseguir aprofundir la consciència de classe, ajudats especialment pel flux migratori de treballadors europeus. Al 1905, van orientar la vaga general dels portuaris, al 1918 la vaga dels frigorífics i al 1919 la dels marítims, creant la FORU (Federación Obrera Regional Uruguaiana), que el 1919 comptava amb 5.000 afiliats. No obstant això, la influència anarquista va ser neutralitzada en part pels socialistes i, especialment, per l’ascens del populisme batllista, que va ser un dels primers a implantar reformes socials al continent sud americà.

Una curiositat interessant, no trobeu?

Tags: Club Atlético Progreso, Futbol; Barça, Sindicats, SOCIETAT

Encara que ens pugui semblar poc, el títol de Lliga que ahir va aconseguir matemàticament el Barça, té més valor del que sembla perquè -com és sabut- aquesta temporada ha estat plena de dificultats de tota mena, algunes d’elles extra esportives. Per tant, avui toca felicitar el Barça per aquest títol de lliga aconseguit de forma ben brillant i en circumstàncies ben especials.

És cert que aquests darrers mesos hem vist un Barça disminuït, que ens ha donat uns quants disgustos, sense prou empenta i diferent del d’aquests anys passats. Però és cert també que això no vol dir que no es pugui tornar a refer si entre tots saben tornar a trobar al camí que van marcar el tàndem Pep-Tito aquests anys i que el Pep va resumir fa uns dies en una conferència a Buenos Aires. M’agradaria recollir avui algunes coses de les que va dir perquè crec que són essencials en aquests moments que viu l’equip.

Pep Guardiola va ser distingit pel cap del “gobierno porteño”, Mauricio Macri, com a "hoste d’honor" de la Ciudad de Buenos Aires i va dir d’ell que "és un exemple d’humilitat per a nens i joves de tot el món i una clara prova del que significa el valor del treball en equip per superar-se i aconseguir objectius". I després va precisar: "Nois, és un honor tenir aquí amb nosaltres a qui ha conduït un cicle increïble en la història del futbol mundial com a tècnic del que molts pensem que ha estat el millor equip de la història".

Després d’aquesta distinció, Guardiola va respondre preguntes de nens i nenes de diferents escoles primàries de la ciutat i va dir coses com les següents: "És un orgull molt gran haver format part del Barcelona però la vida segueix i cal buscar altres reptes".

Cal recordar que Guardiola va ser un dels artífexs -entre 2008 i 2012- d’una revolució futbolística al guanyar amb el FC Barcelona 14 títols en 17 tornejos disputats, amb un estil de possessió elegant de la pilota, contundència golejadora i respecte per l’espectacle. Ja només en la seva primera temporada va aconseguir la Lliga, Lliga de Campions, Mundial de Clubs, Supercopa d’Europa, Supercopa d’Espanya i Copa del Rei.

I no només compten els títols. En el seu històric pas com entrenador del Barça, va tenir el mèrit i la capacitat d’ amalgamar individualitats com la d’un cada dia més sorprenent Messi  (quatre vegades millor jugador de la FIFA), amb una colla d’extraordinaris jugadors i fer-ne de tot plegat un conjunt guanyador i que feia goig de veure jugar.

Va indicar que el secret de l’èxit del Barcelona va ser "haver trobat uns jugadors que van fer del seu ofici, de la seva professió, una cosa molt, molt amateur". "Quan arribes molt amunt, tot és molt professional, tot és molt seriós, molt quadriculat. En canvi, ells mai van perdre aquesta passió pel joc". Va dir també que els seus jugadors del Barça van ser "els aficionats més professionals que he conegut. Un es fa futbolista de petit perquè li agrada xutar la pilota. Vam intentar des del primer dia fins a l’últim que això no ho perdessin".

Per tant, ara toca refer l’equip, refer els ànims, refer la moral, refer la salut d’algunes persones que ho han passat malament, refer la pinya  i tornar l’equip al lloc on estava aquests anys passats amb humilitat, paciència, intel·ligència, sense nervis i sense presses perquè la base i l’estructura ja hi és i és ben ferma i ben sòlida. Segur que ho aconseguiran. Visca el Barça!

Tags: ESPORTS, Futbol; Barça

He de confessar que m’agrada el futbol. Però també he de confessar que no m’agrada qualsevol futbol i encara m’agraden menys algunes de les coses que l’envolten. A l’entorn al futbol hi viuen i hi malviuen massa coses lletges, massa negocis tèrbols, massa diner negre i massa brutícia. El futbol mou massa diner i els futbolistes d’elit cobren també massa, sobretot en en temps de crisi i quan tanta gent ho està passant malament. De tant en tant es descobreixen algunes coses d’aquesta immensa cloaca, com és el cas recent d’Itàlia ara i com van descobrir-se fa uns anys enrere. En aquests fets hi estaven emmerdats dirigents, jugadors, clubs, àrbitres, la màfia i una mica “tutti quanti”.

En l’Eurocopa que es juga aquests dies tornem a veure coses massa fosques i vergonyants. Sembla que es mira massa poc on es juga i amb quines condicions es juga.Tant la UEFA com la FIFA sembla que només miren el negoci pur i dur i poca cosa més.Els drets humans sembla que no compten per a res, tal com passa -per altra banda- amb grans esdeveniments d’aquesta mena. Ara s’ha donat el vergonyós episodi a Ucraïna de l’holocaust de gossos i gats que viuen al carrer per tal d’embellir la ciutat i fer més bonic el teatre… I aquí no passa res i cap dirigent dirà ni piu. El futbol no pot servir de tapadora de la galleda de les escombraries.

El futbol com a esport no és això. El futbol com a espectacle i negoci és tot això i moltes coses pitjors. Potser seria el moment de recuperar una mica l’essència del futbol no us sembla?

Us deixo un text d’ Eduardo Galeano, autor a qui li agrada molt el futbol i que ha escrit textos molt bonics sobre aquest esport.

EL ESTADIO (Eduardo Galeano)

¿Ha entrado usted, alguna vez, a un estadio vacío? Haga la prueba. Párese en medio de la cancha y escuche. No hay nada menos vacío que un estadio vacío. No hay nada menos mudo que las gradas sin nadie.

En Wembley suena todavía el griterío del Mundial del 66, que ganó Inglaterra, pero aguzando el oído puede usted escuchar gemidos que vienen del 53, cuando los húngaros golearon a la selección inglesa. El Estadio Centenario, de Montevideo, suspira de nostalgia por las glorias del fútbol uruguayo. Maracaná sigue llorando la derrota brasileña en el mundial del 50. En la Bombonera de Buenos Aires, trepidan tambores de hace medio siglo. Desde las profundidades del Estadio Azteca, resuenan los ecos de los cánticos ceremoniales del antiguo juego mexicano de pelota. Habla en catalán el cemento del Camp Nou, en Barcelona, y en euskera conversan las gradas de San Mamés, en Bilbao. En Milán, el fantasma de Guiseppe Meazza mete goles que hacen vibrar al estadio que lleva su nombre. La final del Mundial del 74, que ganó Alemania, se juega día tras día y noche tras noche en el Estadio Olímpico de Munich. El estadio del Rey Fahd, en Arabia saudi, tiene palco de mármol y oro y tribunas alfombradas, pero no tiene memoria ni gran cosa que decir.

El fútbol a sol y sombra

Tags: Futbol

Avui, mentre escoltava el Pep en la roda de premsa, m’ha vingut a la memòria aquesta dita de pagès que diu que “bon guaret fa bon esplet”. Deixar la terra en guaret era el sistema ordinari que feien servir els pagesos per tal que la terra descansés. Es deixava sense sembrar un any o dos per tal que la terra es regenerés.

El Pep prové de pagès i té la saviesa dels pagesos, saviesa que li surt quan parla sense que ni se n’adoni. Quan ha donat l’explicació del per què se’n va del Barça, ha dit que “quatre anys són una eternitat a can Barça”; “que el temps ho desgasta tot i que ell s’ha desgastat”; “que ha de recuperar les forces descansant”; “m’he buidat i ara necessito reomplir-me”. Paraules sàvies. Paraules plenes de sentit comú. Paraules d’algú que té la saviesa ancestral dels pagesos que saben que no es pot matar tot el que és gras i que s’ha de parar per poder seguir endavant amb més forces després.

Tots hauríem de deixar la nostra ànima en guaret de tant en tant. És imprescindible i no sempre ho sabem fer. La terra deixada en guaret es llaura per tal que hi entri l’aigua, s’oxigeni i agafi forces per quan torni a ser sembrat. Es fa per millorar, sabent que el temps desgasta però sabent també que el temps pot servir per millorar, per fer que la posterior collita sigui millor. Necessitem airejar la ment, airejar l’esperit per poder veure les coses amb més perspectiva, amb més objectivitat, per veure els defectes i els errors que hem tingut i que potser hem de corregir.

Cada vegada que donem i donem i donem…correm el risc de buidar-nos. Diuen que donar enriqueix i és cert. Però donar sense límit i sense mesura pot ser contraproduent i acabem buidant-nos i podem morir per inanició. Les ganes se’n van, les il·lusions també, els projectes s’esgoten, la rutina es fa present i l’esperit queda envaït pel no-res i tot es torna un sense sentit. Vivim per fora i estem morts per dins. És bo donar i és bo dosificar-se. És bo estimar els altres però és bo també estimar-se un mateix perquè no podrem donar si no tenim res per donar i no podrem estimar si no tenim forces per fer-ho.

Per tant, trobo molt bé la decisió del Pep i ara només cal donar-li les gràcies per tot els que ens ha donat, que descansi molt, que agafi forces perquè encara ens ha de donar moltes més bones collites. I desitjar-li al Tito Vilanova molta sort i molt bona feina.

Tags: Pep Guardiola

Juan

Villoro

“El fútbol es suficientemente impuro

para permitir el triumfo de alguien que

no se interesa en jugar al fútbol”.

Juan Villoro (Mèxic, 1956) és autor, entre altres obres, de les novel·les El disparo de Argón i Materia dispuesta; d’un volum de contes, La casa pierde (1999), i d’un llibre d’assaigs, Efectos personales (2000). Del 1995 al 1998 fou director de La Jornada Semanal, suplement cultural del diari La Jornada.

Ha estat professor a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i professor convidat a la Universitat de Yale. Actualment ocupa la Càtedra UNESCO de Cultura Iberoamericana a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

L’any 2006 va rebre el Premi Manuel Vázquez Montalbán.

Tags: Barça, Futbol

Els barcelonistes encara estem una mica tocats pel que va passar dissabte. Estàvem tan acostumats a guanyar aquests darrers anys que la derrota de dissabte se’ns ha fet més difícil de digerir. Però també el futbol ens ensenya coses i, a vegades, es converteix en metàfora de la vida perquè no sempre guanyen els millors i no sempre guanya el que juga més bé. Les victòries són molt boniques perquè acostumen a ser molt difícils i heroiques, però també les derrotes poden tenir la seva èpica i la seva bellesa.

Parlo del Barça, per suposat. Però podria parlar de seleccions de futbol mítiques -les millors de la seva època- que no sempre van sortir guanyadores. Penso en la Hongria del 54, l’Alemanya del 74 o el Brasil del 82. Són als tres perdedors més famosos i reconeguts de la història dels Mundials, tres seleccions que van fer bella la derrota, que van forjar la seva memòria en el dolor, però als que el pas del temps va acabar atorgant el millor dels títols: la victòria sobre l’oblit. Aquest Barça d’ara ja ha fet història, guanyi o perdi d’ara en endavant, com la va fer el Barça de Kubala i companyia. Segurament que aquell barça va merèixer molts més títols pel seu joc tan engrescador i tan bo. Però eren altres temps; eren temps de dictadura i no era massa ben vist que el Barça guanyés tant i enlluernés mig món. Per això ho van evitar com van poder…Però aquell equip ha passat a la història.

Explica Jorge Otero, un periodista esportiu, que la selecció hongaresa, que va perdre la final del Mundial de 1954, va ser una selecció inoblidable. Va ser un equip que va aconseguir l’excel·lència: Puskas, Czibor, Kocsis, Bozsik, Hidegkuti … Jugadors que van reinventar el el futbol amb l’anomenat "quadrat màgic", aquest 4-2-4 que desarmava els rivals, i el joc veloç i exquisit embadalia l’espectador. La mala sort, els pals i el caràcter d’una Alemanya tocada per una vareta màgica van arrabassar a Hongria el títol una tarda nefasta a Berna. I encara que ara el trofeu de 1954 acumuli pols a la seu de la federació alemanya, l’admiració, el record i la glòria pertanyen als hongaresos.

Gairebé vint anys després, en un país gairebé sense tradició futbolística fins llavors, va sorgir un altre grapat de jugadors que van revolucionar el futbol: la Taronja Mecànica, el futbol total, l’Holanda de Cruyff, Neeskens, Rep, Krol. Uns visionaris que van transformar el concepte del joc amb una incessant permuta de posicions, on tots jugaven de tot i que vencien per esgotament del contrari. Van perdre dues finals del Mundial davant els respectius amfitrions -Alemanya i Argentina-, però podien haver guanyat: així és la vida.

El Brasil del Mundial del 82 va practicar un futbol exquisit, basat en el toc i la tècnica. Un altre grup de jugadors excelsos dirigits per Sòcrates, el gran demòcrata. Agrupats al voltant dels principis indestructibles del “jogo bonito”, els Zico, Falcao, Toninho Cerezo, Junior o Eder creaven jugades d’una manera enginyosa, atrevida i fluida. Van  enlluernar fins i tot el dia que van perdre davant d’una competitiva Itàlia en un partit memorable que mai van merèixer perdre.

Aquests dies es comencen a sentir veus crítiques, veus àcides, veus injustes que ha ho cremen tot. I, tot plegat, perquè aquests dos darrers partits el Barça els ha perdut: la setmana passada vam perdre injustament i amb tota la mala sort del món contra el Chelsea; i el dissabte ho vam fer -molt més justament, és cert- contra el Madrid. Però no ens recordem d’aquests darrers anys gloriosos en què ho hem guanyat tot?

No sé el que passarà demà i si aquest any serà recordat com un altre any gloriós o si potser començarem a perdre i ens tocarà esperar, renovar i renovar-nos. Passi el que passi, aquest equip ja ha fet història i ja és l’admiració de tot el món pel seu joc, pels seus valors i per tota la transformació que ha fet al futbol. El futbol ja no serà mai més igual després d’aquest Barça de Guardiola, emparat en tota una filosofia i una manera de fer que l’aprenen ja de ben joves a La Masia. Aquest Barça ha fet evolucionar i revolucionar el futbol.

Per tant, guanyem o perdem, aquest Barça sempre vencerà l’oblit i la derrota –si arriba- mai serà tan immerescuda perquè el futbol que fa aquest equip no es mereix això, si volem ser justos, objectius i ho mirem en conjunt. Aquest equip encara juga molt bé i encara li hem de tenir molta confiança. I, com deia algú, jo sempre prefereixo la victòria dels vençuts a la supèrbia d’alguns vencedors.

Tags: Barça, ESPORTS, Futbol

Després del que anem veient, jornada rere jornada, ara ja es pot dir ben alt i clar que el famós refrany castellà “A caballo regalado, no le mires el dentado” se’l pot fer ben seu el “Real de la capital”. Que quedi clar que el Real de la Capital juga prou bé al futbol com per que no necessiti tantes ajudes arbitrals i tants regals. Ell solet la podria disputar amb qui fos i quedaria tot més net i polit. Però es veu tan clar que aquest any, unànimement, tots han decidit donar-li una ajudeta que ja ni ho intenten dissimular. Per això del “Real de la capital” deu pensar que “a liga regalada, no le mires la cara” de la mateixa manera que a “caballo regalado, no le mires el dentado”. Per avaluar la qualitat d’un cavall, la seva edat, la seva salut i moltes altres coses, els experts li miren sempre les dents perquè diuen que és la millor forma de conèixer-ne el seu estat. Per avaluar aquesta lliga només ens caldrà analitzar un munt de detalls que ens donaran les pistes adequades.

Doncs això: que si al “Real de la capital” aquest any li volen regalar la lliga no ha de dir pas que no la vol. Benvinguda sigui, deurà pensar!. Ja li va bé. Fins i tot aquest any s’estalviaran haver de criticar-ho tot i fer servir totes les males arts que van fer servir l’any passat. Un regal és un regal i, per tant, calla, agafa’l i posat a córrer!. El que no sé ben bé és si els ha sortit gratis del tot. Possiblement Don Floren ha hagut de rascar-se la butxaca d’alguna manera o altra; perquè la cosa ja no donava per més i ja era massa el ridícul que començaven a fer, amb l’immens pressupost que té aquest club i amb el munt de diners que van gastar amb fitxatges, si no guanyaven res aquest any.

Per tant, merengues, sigueu agraïts. Els regals s’han d’acceptar sempre de bon grat i no cal que hi poseu cap tipus d’inconvenient. No cal que digueu que us han xiulat més penals a favor que a ningú, i amb diferència!  I no cal pas que recordeu que al Barça n’hi han escatimat també més que a ningú. No cal que digueu que teniu un entrenador que espera els àrbitres al pàrquing i que gasta més mala llet que ningú; tanta mala llet, que té acoquinats els àrbitres i els periodistes i ni els comitès ja ni gosen castigar-lo. Com no castiguen declaracions altres declaracions que han fet durant aquesta mateixa temprada i ara, en canvi, estan disposats a castigar al Piqué por les seves. Es veu que hi han dos reglaments: Un par al “Real de la Capital” i un altre per a la resta d’equips.

El “Real de la capital” té un entrenador tan “modèlic” que va esperar un àrbitre (Teixiera Vitienes) davant del seu cotxe al Camp Nou per increpar-lo dient-li: “¡Artista, cómo te gusta joder a los profesionales!”. I el seu capità Casillas, després de ser eliminat de la copa, va deixar anar aquestes paraules a l’àrbitre Fernando Teixeira Vitienes: “¡Vete de fiesta con ellos a celebrarlo, tanta polla y tanta mierda!”. Cap de les dues vegades va passar res i ningú va actuar d’ofici. Com ningú es va cuidar d’actuar d’ofici en la xafada de la mà de Pepe a Messi…

Episodis com aquests n’hi han hagut molts darrerament. El “Real de la capital” té un entrenador que posa el dit a l’ull dels tècnics rivals i se’n surt amb una ridícula sanció. José Mourinho té un gran catàleg de trucs (ens els contava no fa gaire el diari ARA) per assolir els seus objectius, que poc tenen a veure amb el joc net. Ja al Porto va agredir un jugador de l’Sporting, Rui Jorge, estripant-li la samarreta al túnel de vestidors. Era la temporada 2003-2004 i poc després el seu Porto eliminaria el United, fet que Mourinho celebraria corrent per la banda i provocant l’afició local. Un fet que al Camp Nou ja ha fet amb el Chelsea i amb l’Inter, quan va córrer per la gespa desafiant. Posats a provocar, durant un Milan-Madrid va aixecar tres dits davant l’afició local per recordar els tres títols que havia guanyat amb l’Inter. A les provocacions, molts cops hi suma els insults, com quan va dir "vés a la merda" a l’àrbitre d’un Madrid-Múrcia o "fill de puta" al d’un Chelsea-Tottenham. A les mans no hi acostuma a arribar, tot i l’episodi amb Rui Jorge i quan va fer fora amb empentes un periodista d’una zona mixta, a Itàlia.

El diari ARA ens continuava explicant que el seu truc més curiós, però, va ser quan estava sancionat, va entrar al vestidor i en va sortir amagat al carro de la roba bruta, quan la sanció no el deixava oficialment donar instruccions. Un truc més d’un tècnic que ha tret papers amb llistes d’errors arbitrals, ha enganyat donant alineacions, ha tallat rodes de premsa per preguntes que no li agradaven i s’ha autoanomenat “The Special One”. Especial ho és. Però no sempre per motius positius.

La culpa de tot això, però no la té el “Real de la Capital”. La culpa la tenen estaments com la Federación Española de Fútbol, el Colegio Nacional de Arbitros i demés “mandamases” que volten per allà. Però jo els diria que mentre succeeix tot això –i que veu tot el món a través de la TV- que aquesta lliga se la confitin. Mentre nosaltres ens guanyem el respecte i l’admiració de tot el món, ells es guanyen la fama de club xulesc, trampós i envanit. No sé on és el “señorío” del que tant gallegen i tan proclamen!

Tags: Futbol, Mourinho

No sóc jurista i més aviat soc una mica al·lèrgic als termes jurídics. He llegit sentències que semblen escrites en una llengua d’un altre planeta. Deu ser perquè el comú dels mortals no les puguem entendre…

Aquests dies es parla molt que s’hauria “d’actuar d’ofici”. Què deu voler dir? En poques paraules –i de manera senzilla- deu voler dir que és quan un funcionari o un organisme té coneixement de que una norma no es compleix com s’hauria de complir  i llavors els responsables tenen l’obligació d’investigar i d’indagar què ha passat, perquè la mateixa llei els indica que aquestes són les seves funcions i la seva obligació. (Si no és així, que algú m’ho corregeixi).

En aquesta Espanya de toreros, castanyoles, panderetes i caspa –molta caspa- l’imperi de la llei és un imperi molt particular: aquí la llei s’aplica depenent de qui és l’implicat. No us ho creguéssiu pas allò de que “todos los españoles son iguales ante la ley”!

En el cas del futbol la llei s’aplica molt sovint segons de quin color és la camiseta. I, per acabar-ho d’adobar, la llei l’aplica un jutge únic (una fórmula magistral per evitar controvèrsies) anomenat Alfredo Flórez Plaza. És jutge únic del Comité de Competición de la RFEF i té un llarg historial de sentències estranyes des de Febrer de 2003, que és quan va prendre possessió. Té només 85 anys.

El Codi Disciplinari de la Reial Federació Espanyola de Futbol conté, perfectament definida, la facultat del jutge únic del Comitè de Competició per actuar "d’ofici" quan consideri que es cometen actes extra esportius en un partit de futbol i que no van ser recollits (qualsevol quina sigui la causa, sospitosa o no) pel "jutge de primera instància" (l’àrbitre). En una paraula, com en qualsevol altre"delicte".

Veurem què farà aquest senyor perquè, després d’una setmana, encara no ha tingut temps de reunir-se amb si mateix (no hem quedat que és jutge únic?). Però, per si encara no sap què hauria de fer, li recordaré algunes de les coses que els diaris van dir aquests dies:

El País: El Madrid perdió ante el Barça. Y Pepe pisó a Messi. El portugués, deliberadamente con el delantero en el suelo, apuntó con su pie al paso flanqueando al argentino, y atinó en la mano del ‘diez’. El jugador del Real Madrid es reincidente, tras los sonados casos de Casquero (Getafe) y Xavi Torres (Levante).

David Sánchez (Futboleros): "Pepe es un idiota".

José Damián González (Punto Pelota): "Yo no castigaría a Pepe, directamente no debe seguir en el Madrid. Pepe necesita una camisa de fuerza metafóricamente hablando".

Óscar Pereiro (Punto Pelota): "Es una vergüenza, no se puede permitir. Este tipo no sé qué hace jugando al fútbol, no tengo palabras".

Joaquín Ramos Marcos (Punto Pelota): "Lo de Pepe es para pensárselo bien. No sé si hay que quedarse con él hasta final de temporada o que se vaya ya. Esto yo no lo había visto en el Madrid".

Elías Israel (Punto Pelota): "La imagen del Madrid está quedando en entredicho con Pepe, es indigno".

Lluís Mascaró (Punto Pelota): "Lo de Pepe es lamentable. Alguien en el club le tendría que decir que no pierda los nervios porque no es normal".

Siro López (Punto Pelota): "Pepe es un impresentable, y no interesa que siga en la plantilla. Es más lo que resta que lo que suma".

Roberto Palomar: "El comportamiento de Pepe en el Clásico, y en otros muchos partidos que constituyen para él un auténtico historial delictivo, es intolerable. Sólo la providencia evita que cada uno de estos encuentros se convierta en una carnicería. El Real Madrid, en la persona de Florentino Pérez, debe valorar muy seriamente la posibilidad de deshacerse de un jugador que es una vergüenza para el Real Madrid, que no está ni a la altura de la historia del club, ni a la altura de sus compañeros ni de la profesión de futbolista".

Way Rooney: "Pepe. Menudo idiota. Hay gente que te hace perder la paciencia".

"Ja, ja. Este gol pone a Pepe en su sitio".

Joan Vehils (director de Sport) –"El Comité de Competición debería actuar de oficio"–: "El Comité de Competición debería servir para algo en una imagen tan clara que además es una agresión, y por lo tanto debería actuar de oficio al margen de que el Barça lo denuncie o el árbitro lo refleje en el acta".

Santi Nolla (director de Mundo Deportivo) –¡Pepe, fuera del fútbol!–: "No cabe en el fútbol de hoy. Pertenece al Jurásico de los carniceros. Pepe no salió ayer expulsado del Bernabéu, a pesar de protagonizar una acción vergonzante para él, su entrenador y su club. El tipo se detuvo, vio dónde estaba la mano de Messi, apoyada en el suelo, y la pisó al más puro estilo de un violento forajido".

J.M Artells (director adjunto Mundo Deportivo) –Pepe, pandillero y cobarde–: "Pepe simplemente es un cobarde y esas imágenes pisando malvadamente a Messi en el suelo dieron la vuelta al mundo para escarnio de un jugador violento e inestable y para vergüenza del club. El crack que hace feliz al mundo, pisoteado y volteado por un rival que destilaba rabia y resentimiento. Muy triste. Pepe da asco. Iracundo y farsante".

Quim Doménech: "No sé lo cree nadie, ahora Pepe es igual como humorista que como agresivo. El Madrid se equivoca más y lo ha empeorado con esta pseudodisculpa de Pepe. Para salir ahí, decir lo que ha dicho y reírse de la gente del fútbol, que no salga".

Piqué: "No tengo un compañero como Pepe en el vestuario. Pero todo el mundo lo vio, todo. Las opiniones marcan. No me planteo tener un compañero que actúe como Pepe. Hay un árbitro que lo puede ver o no, pero hay gente que se dedica a ello. Hay imágenes. Si hacen bien su trabajo, veremos qué deciden"

Després de tot això potser aquest senyor ho podria tenir una mica més clar. Veure…

Tags: Futbol, Justícia

A Madrid hi ha un carnisser troglodita (amb perdó dels carnissers i dels troglodites) que ha dit el següent:

"Pel que fa a la jugada amb Leo Messi, vull dir des d’ara mateix que va ser un acte involuntari. Tot i això, si Messi s’ha sentit ofès, li demano disculpes perquè l’única cosa que faig és defensar el meu equip i la meva institució. Hi poso cos i ànima. Mai em passaria pel cap fer mal a un company de professió."

Jo a aquesta mena de bèstia que volta esbojarrada per aquests camps de futbol només li diria que el Messi no s’ha ofès, perquè només ofèn qui pot i no pas qui vol. A Messi simplement li fa mal la mà perquè algú li va aixafar de forma deliberada i amb molta mala llet. Res més.

Tags: Futbol

M’agrada, de tant en tant, llegir o escoltar Eduardo Galeano. Per vàries raons:

-Primer, perquè sempre -sí, sempre- diu coses interessants, encara que no sempre s’hi hagi d’estar d’acord en tot.

-Després, perquè convé reflexionar de tant en tant si no volem que el cervell es rovelli. I Galeano té la capacitat de fer reflexionar sempre.

-I en tercer lloc, per un motiu que potser us semblarà intranscendent, però que a mi m’agrada recordar: a més de parlar de coses “serioses”, parla del futbol. És d’aquells intel·lectuals que, no només no rebutgen amb fàstic el futbol com fan alguns puritans, sinó que li agrada, hi entén, el defensa com a joc i ha sabut escriure sobre el futbol de manera admirable. En aquesta gravació també en parla una mica cap al final (minut 25). No us ho perdeu, que val la pena. I no us perdeu la lectura final…

Tags: Barça, ECONOMIA, Eduardo Galeano, Futbol, POLÍTICA, Uruguai

Aquests dies ha estat notícia el davanter uruguaià Luís Suárez. L’han suspès per 8 partits i amb una multa de 60 mil dòlars per haver dit “negre” al defensa francès Patrice Evra, que és de color negre. Ell s’ha disculpat públicament i ha assegurat no haver "utilitzat mai la paraula en to de menyspreu" i que volia disculpar-se "si amb això havia ofès a algú". L’entrenador del Liverpool, Kenny Dalglish, va defensar Suárez explicant que a l’Uruguai és habitual dir la paraula “negre” sense que tingui un to despectiu. Segons el parer d’experts lingüístics -va assegurar el tècnic- la paraula és "totalment acceptable" a la regió d’Uruguai de la qual procedeix Suárez. "La seva dona l’anomena així i no crec que se senti ofès per ella", va afegir l’entrenador escocès.

És totalment cert que tant a l’ Uruguai com a l’ Argentina la paraula no sempre té significat pejoratiu. Però mai sabrem del cert què es van dir i amb quin to s’ho van dir. El món del futbol té uns codis molt particulars i, si no s’entenen aquests codis, no s’entén res i es poden produir malentesos com en aquest cas. Recordeu aquell altre cas d’un jugador argentí que va dir a un àrbitre espanyol: “Y ahora qué has cobrado, che!” L’àrbitre no va entendre que la paraula “cobrar” allà té un altre significat (en un camp de futbol no vol dir cobrar diners) i va expulsar de forma fulminant el jugador argentí.

Malentesos o confusions d’aquesta mena són cada dia més habituals per la barreja de les diverses cultures, costums, llengües o maneres de ser d’un món que cada cop s’ha fet més petit i amb més barreges. Caldria que ho tinguessin en compte tant els que arriben a un nou país com els autòctons. Caldria més comprensió mútua i segurament que més tolerància.

Per acabar vull deixar-vos una història que va en aquesta direcció i que il·lustra prou bé aquesta mena de confusions i malentesos.

La història passa al menjador estudiantil d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germana agafa la safata amb el menú al taulell de l’autoservei i després s’asseu en una taula. Llavors adverteix que ha oblidat els coberts i torna a aixecar-se per agafar-los. En tornar, descobreix amb estupor que un noi negre, probablement subsaharià pel seu aspecte, s’ha assegut al seu lloc i està menjant de la seva safata. D’entrada, la noia se sent desconcertada i agredida, però de seguida corregeix el seu pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no disposi de diners suficients per pagar-se el menjar , tot i que aquest és barat per l’elevat estàndard de vida dels nostres rics països. De manera que la noia decideix seure davant del noi i somriure amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb una altra blanc somriure. A continuació, l’alemanya comença a menjar de la safata intentant aparentar la major normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell es menja l’amanida, ella agafa la sopa, tots dos punxen paritàriament del mateix plat d’estofat fins acabar-lo. I, per acabar, l’un dóna es cruspeix el iogurt i l’altra de la peça de fruita. Tot això trufat de múltiples somriures educats, tímides per part del noi, suaument encoratjadores i comprensives per part d’ella. Acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I quan torna descobreix, a la taula veïna darrere d’ella, el seu abric col · locat sobre el respatller d’una cadira i una safata de menjar intacta.

Tags: Costums, Futbol, Luís Suárez, Relacions humanes, SOCIETAT, Uruguai

El món del futbol té moltes i diverses cares. Algunes molt amables i molt boniques, sobretot quan es competeix noblement i es veu el que són capaços de fer algunes persones amb els peus. La cara amable acostuma a ser aquella del noi que surt d’un barri humil que aconsegueix fama i diners i que, a través d’aquest esport, aconsegueix un bon nivell de felicitat, tant ell com la seva família.

Però té altres cares, algunes molt fosques, de les quals no en sabem ni la meitat. Si ho sabéssim tot, tot, ens esgarrifaríem i seria com aquelles pel·lícules de terror que ens espanten tant que ens fan apagar la tele. El futbol crea uns vincles d’amor-odi amb el poder, amb els negocis, amb les aficions, amb els mitjans de comunicació, amb els polítics etc. Tots hem viscut episodis vergonyants de compra de partits, denúncies de corrupció, d’àrbitres lladres com el més lladre de tots, equips de futbol que fan requalificar terrenys per tal de guanyar diners i poder seguir fent malifetes…

Aquest esport –potser el més popular del món- comporta passió com no n’hi ha cap altre i aquestes passions desenfrenades ho arrastren tot: jugadors, presidents, clubs, entrenadors i afeccionats. I aquestes passions fan que amb el futbol s’hi barregi una mica tot: empresaris sense escrúpols, mitjans de comunicació sense entranyes que només miren guanyar diners, intermediaris que tracten els nois com si fossin esclaus moderns. Compren i venen sense escrúpol i vergonya; ofereixen el jovenet que destaca al mercat a veure qui pica. I, si convé, el prometen o el venen a tres clubs diferents!

Per què us penseu que tenen tant de ressò aquestes lluites intestines entre presidents, juntes, advocats,  i judicis? Perquè tots sabem coses que han passat i n’intuïm moltes més que no sabem del tot però que ens les imaginem. És una llàstima que el món del futbol tingui aquestes cares tan fosques, passin els anys i ningú miri de posar-hi mà i arreglar una mica aquesta mena de caos. És una llàstima, perquè el futbol com esport, el joc en si mateix, pot arribar a ser una cosa cosa preciosa. Això sí que és un art, per suposat, molt més art que els toros que no tenen res d’art i molt de maltractament. És una meravella veure a Messi fent les coses que fa sense pensar en res més que en la pilota i oblidant tots aquests món foscos que l’envolten. Poder quedar fora de tots aquests ambients té un gran mèrit i tant de bo que els jugadors es puguin dedicar només a jugar a futbol. Un bon futbol i res més.

Tags: Futbol

L’expresident del FC Barcelona, Joan Laporta, s’ha esbravat amb unes explosives declaracions. Ha dit textualment: "els meus fills han hagut de marxar d’aquest país, així de clar". Jo em pensava que s’havien traslladat a Londres perquè un d’ells, Guim, ha fitxat per les categories inferiors de l’Arsenal.

Ha dit també parlant de la graderia jove: "Hi ha una part que són persones que tenen antecedents penals, que a més a més em van amenaçar a mi i a la meva família, que vaig haver d’interposar una denúncia, que va acabar posant-los a presó, i ara que han sortit els acull aquesta junta directiva". Que jo sàpiga, justament la junta de Rosell ha dit tot el contrari: que no hi entrarà ningú que tingui antecedents.

Sobre l’acord entre el FC Barcelona i la Qatar Foundation, Laporta ha indicat que "el que hauria de fer el senyor Rosell és explicar amb claredat i amb detall què passa amb el contracte de Qatar, perquè jo veig Qatar per tot arreu: a la samarreta, a la televisió, a la publicitat estàtica, Qatar a l’entorn del club…". Si patrocina el club, on vol que posin el logotip? Deu voler que paguin i l’amaguin perquè no es vegi.

També ha dit:"el senyor Sandro Rosell és un desagraït i un mentider. Nosaltres vam deixar en herència el millor Barça de la història, en tots els àmbits, en l’econòmic, en el social i en l’esportiu". Possiblement aquí té raó: ha estat el President del millor Barça de la història, però jo posaria en dubte que ell hagi estat el millor president.

És fàcil escampar merda esperant que algú en surti empastifat i esperant que algú la reculli. Jo li reconec molts mèrits a Laporta i que va fer moltes coses prou ben fetes i que en alguns aspectes em queia prou bé. Però no hi ha dret a que faci declaracions com aquestes perquè jo també li podria recordar unes quantes coses. Per exemple:

-Que va estar una bona temporada buscant patrocinador a la Xina (si no ens va enganyar), país que no és pas gaire més democràtic que Qatar, que jo sàpiga.

-Que hi van haver un cunyat que pertanyia a la “Fundación Francisco Franco”, que no era de la Junta però que manava força en l’àmbit àmbit de la seguretat i que es van veure obligats a fer fora per mentider.

-I l’assumpte prou obscur de les targetes de crèdit del seu xofer, que anaven que volaven? I els càterings de luxe on et posaves “com un bacó” segons les teves pròpies paraules? I els viatges de primera classe que van costar una fortuna a pagar el soci?

-I el nomenament tant democràtic de Cruyff com a President d’ Honor sense consultar a ningú. No hauria estat millor preguntar si els socis hi estaven d’acord en un nomenament tant important?

-I els foscos negocis a l’Uzbekistan en avions privats pagats pel Barça i en viatges amb la filla del dictador d’aquell país?

-I els rumors prou ben fonamentats de les comissions en els fitxatges de Keirrison i Henrique que amb paraules de Josep maria Minguella "freguen la malversació de béns"? 

I em sembla que encara podríem seguir. Però no val la pena. Valdria més que deixés l’actual Junta Directiva que faci la seva feina en pau, que ja arribarà el moment de fer balanç. Val més que es dediqui de ple al seu partit polític que -dit de passada- quan es va començar a dedicar a la política prou va fer servir de plataforma de llançament el Barça. No li retrec i hi tenia tot el dret. Però ara, millor que es comporti com un soci més i que el que hagi de dir que ho digui a les assemblees i no tant als diaris.

Tags: Barça, Joan Laporta

Tots hem pogut llegir avui aquesta poca-soltada engegada com una importantíssima declaració de l’ínclit, il·lustre i gloriós  Cristiano Ronaldo:

“Em xiulen perquè sóc guapo, ric i bon futbolista. Em tenen enveja”.

De seguida –i sense massa esforç- l’he relacionada amb una altra que també he pogut llegir una estona després fullejant els diaris:

“ Juan Eduardo Esnáider, entrenador del Saragossa B, ha impedit que el defensa Ramiro Mayor es presentés a la Selectivitat al·legant que els estudis són incompatibles amb el futbol”. “Ets futbolista. Tens contracte professional. Els estudis són incompatibles amb el futbol. El què has de fer quan acabis d’entrenar és descansar, no estudiar”.

Amb aquesta mentalitat no m’estranya gens que després surtin cervells privilegiats com el de Cristiano i personatges amb un ego com el seu.

És una mica trist, però aquesta manera de pensar és més freqüent del que ens imaginem. Quants pares inculquen als seus fills, amb l’esperança de que seran figures de l’esport, que els estudis no compten massa? Jo n’he conegut algun… Com també sé que hi han pares de nens de països del tercer món que la seva única esperança és que el seu fill sigui fitxat per un club europeu per tal de poder sortir de la misèria.

No serien compatibles les dues coses: educació i esport? A mi em sembla que sí.

Tags: Futbol

L’autoestima és la capacitat humana de valorar-se un mateix, quelcom essencial per a la supervivència psicològica. És tenir aquell mínim d’amor propi que porta a no deixar-se ultrapassar pels altres, a no fer un mal paper, etc. Això és el que diu, més o menys, el diccionari sobre l’autoestima.

I quina relació hi ha entre l’autoestima i el futbol, em direu? És que jo he arribat a la conclusió -després de veure tantes victòries del Barça i sentir alguns comentaris- que molts catalans necessiten aquestes victòries per sentir-se alguna cosa i per creure’s de veritat que existeixen i que tenen un lloc al món. I a mi em sembla que això és tenir molt poca ambició i mot poca perspectiva de la realitat. Ni en els “gloriosos” (per alguns) temps de Franco -quan el Realíssimo Madrid  ho guanyava tot i el Barça no guanyava res- érem els catalans uns pobres desgraciats, ni ara que el Barça ho guanya tot som la “repera”. El futbol potser podria ser reflex d’un estat de coses i potser fins i tot es podria arribar a fer un retrat una mica aproximat de la societat a través del que diuen o fan alguns clubs, alguns presidents o alguns entrenadors. Algú ja ho ha fet i crec que amb força bons resultats. Però d’aquí a associar autoestima i futbol hi va un bon tros…

Un amic meu uruguaià, un bon escriptor i un intel·lectual brillant (Juan Martín Posadas), escrivia no fa massa sobre això mateix:

L’ Uruguai és un país petit, poc conegut i que surt poc als mitjans de comunicació. Però si per alguna cosa es coneix és per alguns escriptors i pel futbol. Deia el meu amic que

“el nostre país està vinculat amb una sèrie de triomfs que l’han identificat amb l’ésser nacional. A l’Uruguai se’l coneix al món pel futbol. Al seu torn els uruguaians vinculen els èxits aconseguits en aquest esport amb trets identitaris nacionals. Es podrà discutir si no seria millor o més digne que el nostre país fos reconegut per una altra activitat i si no seria millor fundar  un orgull nacional basat en l’educació o a la laboriositat. El que és un fet indiscutible és que l’autoestima uruguaiana està, en gran mesura, vinculada al futbol.
Els períodes de glòria en aquest esport han estat dos: el primer va des dels llunyans Colombes i Amsterdam olímpics a la patacada de Maracaná, passant pel Mundial del 30. El segon, molt posterior i objectivament més modest pel que fa als llorers però igualment poderós com a factor d’autoestima, és el que va des del Mundial de Sud-Àfrica fins a la Sub 17 i la victòria de la Copa Amèrica”.

Alguns catalans podrien tenir aquesta mateixa temptació i podrien no veure que Catalunya és molt més que el Barça i els seus triomfs, per més que el Barça és el que és i per més que el Barça “sigui més que un club”.

La nostra autoestima com a país ha d’anar per altres camins: més educació, nivells alts de benestar, una societat cada dia més ben travada, equilibrada i igualitària, amb un passat ben gloriós però amb un futur encara més gloriós. Una societat on els nouvinguts s’hi puguin trobar com a casa perquè, ells i nosaltres, fem un esforç d’integració. Catalunya ha de ser un país obert, amable i que es faci respectar pels valors que conrea. El Barça guanya el que guanya perquè creu fermament en una colla de valors i cada dia mira de posar-los en pràctica. En Barça en aquests moments és un exemple mundial. Hauríem de voler i fer que Catalunya també ho fos. Els nostres polítics n’haurien d’aprendre una mica i ho haurien d’exercir; els mestres ho haurien d’ensenyar a les escoles i tots plegats hauríem de fer l’esforç per millorar el nostre país per tal de fer-lo millor. És llavors quan l’autoestima començarà a tenir sentit i començarem a poder dir que sobreviurem contra totes les malvestats i els mals aires que bufen contínuament.

Tags: Autoestima, Catalunya, Futbol, PSICOLOGIA

Saber guanyar i saber perdre no és fàcil. Guanyar amb humilitat i perdre amb dignitat seria el correcte. Com ho és saber que un dia guanyes i un altre perds, a vegades sense merèixer-se ni una cosa ni una altra.

Avui podríem recollir unes lliçons bàsiques per ensenyar això a un nen que ha perdut, que és mal educat i que no sap perdre (podríem anomenar-lo Mourinho, per exemple).

• Nen, tu ets molt bo però n’hi han altres que encara ho són més.
• Mira nen: Avui has jugat molt bé però t’ha faltat sort. Un altre dia en tindràs més.
• Quan perdis has d’acceptar la derrota amb dignitat. No és cap vergonya perdre i encara menys quan es perd amb un rival molt bo.
• Mira si t’has equivocat en alguna cosa per tal de corregir-la en una ocasió futura. I fixa’t sempre amb els encerts dels contraris.
• Controla les teves reaccions. Només els animals es deixen portar pels seus instints.
• Després de perdre és lògic que estiguis trist o decebut, però mira de no perdre l’equilibri interior. La tristesa no t’ha de durar massa estona, ni s’ha de convertir en rancúnia.
• La derrota sempre és amarga i cal que ho acceptis així, sense voler-ho disfressar amb frases com “derrota dolça” o similars. De les derrotes en pots aprendre molt i et farà tocar de peus a terra. A la vida no sempre guanyaràs i segurament que et trobaràs amb algú que és millor que tu en tots els aspectes.
• No siguis mentider. Les coses són com són i no pas com tu les vols veure. No deformis la realitat que tothom ha vist.
• No siguis mal educat. No perdis mai les bones formes. Felicita sempre l’adversari encara que et sembli que no s’ho mereixi.
• Sàpigues que si no ets saps comportar et podran castigaran i segurament que et sancionaran. Accepta les sancions.
• Siguis autocrític. Potser t’has equivocat i no te n’adones. És més fàcil veure els errors dels altres que els propis.
• No siguis tan orgullós. Les derrotes t’ajudaran a posar-te al lloc on et correspon.
• Siguis solidari amb l’alegria o la tristesa de l’adversari. Mira de posar-te al seu lloc.
• Juga net. No facis trampes. Compleix les normes establertes i , si no t’agraden, no juguis o mira de que es canviïn.

Tags: Esport, Futbol, Mourinho, PSICOLOGIA

“Panem et circenses” (Pa i Circ) és una frase llatina pejorativa que descriu la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la la població o per ocultar fets controvertits proveeix a les masses d’aliment i entreteniment de baixa qualitat i amb criteris assistencials.

La frase la creà el poeta romà Juvenal i es troba a la seva Sàtira (10 81). En el seu origen descrivia el costum dels emperadors romans de regalar blat i entrades pel circ (curses de carros i altres) per tal de mantenir al poble distret de la política.

Aquesta introducció ve a tomb pel que va passar ahir a la Copa Amèrica que va guanyar ben merescudament URUGUAI i que va fer feliç tot un país i els milers i milers d’uruguaians escampats pel món. Ho he pogut comprovar a través dels molts amics “charrúas” que tinc i que deixaven frases d’alegria exultant al Facebook i missatges al correu electrònic.

Un país petit com l’ Uruguai, poc conegut a l’esfera mundial i que no dóna generalment grans notícies, es troba –de cop- amb un gran triomf esportiu que l’enorgulleix i li fa créixer l’autoestima. N’hi ha per tant, us preguntareu? Depèn de com es miri. Un triomf esportiu no deixa de ser simplement això. Però darrera hi ha tot un munt de connotacions. Els catalans ho entenem prou bé quan el nostre BARÇA guanya títols, prestigi i dóna una bona imatge a nivell mundial.

A l’ Uruguai li ha passat això: després d’una colla d’anys de pocs triomfs i amb un passat llunyà molt brillant, ara sembla que vol tornar a revifar tot aquell passat gloriós. L’Uruguai és campió d’Amèrica. Tan simple i tan complex a la vegada, perquè s’ha fet una feina ben feta; s’ha tornat a treballar amb humilitat des de fa un temps i el país s’ha pogut tornar a creure que, encara que sigui petit, pot tornar a ser gran si es continuen fent les coses ben fetes. Perquè aquest triomf significa molt més que un triomf del futbol i –com deia un diari uruguaià- perquè aquest circ dels pobles, que per aquells països és la gran forma de catarsi social, ha aconseguit una espècie de revolució en aquest petit país que és l’ Uruguai. L’entrenador -“el Maestro Tabárez”, com li diuen- ha dit que el fet que la gent surti als carrers a fer festa quan en tingui ganes i que s’alliberi  dels fantasmes del passat té molta importància. Que la gent sigui feliç, amb lo complicat que és quasi sempre…

El futbol pot fer feliç i et pot fer oblidar per una estona els problemes de la vida diària; pot fer pujar l’autoestima i pot fer-te creure que pots, si vols i hi poses tots els elements per fer les coses ben fetes. Fa créixer la il·lusió i fa veure les coses d’una altra manera. Això sí: pensant que només és un circ i que el pa no s’ha d’esperar del governant sinó que cal que te’l guanyis cada dia amb el teu esforç.

Tags: Futbol, Uruguai

Llegia avui un article de Jordi Galceran que parlava de la felicitat que mostrava Messi en aquesta foto. Un article molt bo, ple d’ironia i bon humor.

La lectura contrastava amb el que llegia -una estona després- sobre el mal partit que va fer la selecció argentina a la Copa Amèrica de la qual és amfitriona. Ha començat tan malament  la Copa que la tensió, els nervis i les guspires han començat a saltar al planter que comanda Sergio Batista. Avui la premsa destaca un dur encreuament de paraules entre el defensa Nicolás Burdisso i el davanter Lionel Messi, figura de l’equip.

“Pendejo, la última jugada se corre, no te podés dejar anticipar la puta que te parió", li va dir el defensor del Roma al seu company del Barça, mentre es retiraven del camp després del 0-0 a Santa Fe. Després d’escoltar aquestes paraules, Messi va reaccionar, es va girar i va veure qui era qui l’insultava. Diuen que va respondre amb un gest amb el seu braç per demanar-li al defensa que el deixés en pau i que marxés lluny.

“Pendejo”, en argentí, és un terme despectiu que s’aplica a un jovenet que no sap gran cosa i es fa l’interessant o a un adult que té comportaments infantils.

Jo he pensat de seguida què hi fa Messi jugant amb la seva selecció si sempre té problemes, l’escridassen, no juga bé (perquè allò no és un equip ni és res) i es veu de lluny que no gaudeix jugant i no és feliç. Que els engegui al carall!. He pensat en el contrast entre aquesta foto i aquell moment.

Li cal a Messi haver de fer aquest paperot cada vegada que juguen aquesta banda (no pas equip) de futbolistes dispersats arreu d’Europa, que estan plens de diners i d’ego i que cada un va a la seva per fer-se veure i situar-se a l’aparador per si algú els compra a bon preu? No seria més feliç jugant amb els seus nebots que no pas jugant la Copa Amèrica?

Aquests nois, que tenen tants diners com volen, no serien més feliços fent unes bones vacances després d’un any dur, ple de partits i després de mesos i mesos de jugar a futbol sense parar?

No es fa cada vegada més evident que el futbol cada dia es mou més per diners i interessos comercials  i cada vegada és menys joc, esport i ganes de passar-s’ho bé?

No seria hora ja d’arreglar aquest desgavell que fa que hi hagin Copes Amèrica, Copes d’Àfrica, Champions, Copes de la UEFA, Copes Intercontinentals, recopes i recontrarecopes?

Quan començarà a entrar el sentit comú en el món del futbol i començarà a tornar a ser un esport per gaudir-ne jugant i gaudir-ne veient-lo com el juguen artistes com el Messi?

Moltes preguntes que –em temo- seguiran sense resposta un any més perquè els interessos són massa grossos. Tan grossos com la infelicitat que causen a aquests nois que juguen amb una pilota als peus, rodant apressats per tot el món, amb “jet lags” inhumans i veient com són comprats i venuts com en moderns mercats d’esclaus. Els castellans diuen que “sarna con gusto no pica”. Deu ser això!

Tags: Felicitat, Futbol, Leo Messi

Ha arribat l’hora de la veritat pel Barça. Demà es juga el tot o res, per dir-ho d’alguna manera, encara que no és ben bé així. Pot guanyar o perdre la Champions però durant aquest any ja ha guanyat moltes coses: prestigi, feina ben feta, simpatia mundial, molta feina i un estil de joc que és l’admiració dels entesos.. Per tant, demà ja té el camí mig fet, tant si guanya com si perd.

Qui ha seguit marcant aquest camí –iniciat ja fa uns quants anys- actualment és Pep Guardiola. I no només perquè sap fer jugar als seus nois un bon futbol, sinó perquè ha sabut imprimir un estil diferent en tot. Un estil inconfusible i que és a anys llum del d’altres entrenadors, per exemple.

Voleu saber el que en deia Valdano de Guardiola l’ant 2007? Aquí us deixo un article seu  sobre el Pep.

Guardiola: El guardián de la memoria

4 de Abril de 2007-JORGE VALDANO

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

No és mai de més que un escriptor i intel.lectual de la talla d’Eduardo Galeano ens recordi –i de pas recordi a tothom- que el dret a l’autodeterminació és, primerament, un dret; i que recordi també, que és un dret que es pot reivindicar sense complexos i sense falses vergonyes, com a vegades es retreu encara a qui aixeca la veu reivindicant drets que no es poden exercir perquè hi ha estats que es diuen democràtics a qui no els sembla bé que s’exerceixin.

L’uruguaià Eduardo Galeano, ha reivindicat sense embuts el dret a l’autodeterminació dels pobles en l’acte d’entrega del Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán, celebrat a l’auditori del Palau de la Generalitat.  Va recordar a tothom que ”és més necessari que mai defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles” i ha destacat que la defensa irrenunciable d’aquest dret era un dels aspectes en els que coincidia amb el periodista català, i l’ha justificat explicant que ”el món és cada vegada més desigual en les oportunitats que ofereix i més igualador en els costums que imposa” i que pateix una ‘obligatòria mcdonalització”.

Aquest és el Galeano polític. Però hi ha també el Galeano apassionat pel futbol, passió que compartia amb Montalban. A l’hora de recollir el premi va voler dedicar-lo a la memòria de l’expresident del FC Barcelona Josep Sunyol, afusellat pel franquisme –"els enemics de la democràcia", ha expressat- l’any 1936.

La passió pel futbol li ve de lluny. Cal recordar que Galeano té com una de les seves obres destacades en la seva trajectòria el llibre “El futbol a sol y a sombra”, publicat l’any 1995, "Memorias del fuego" (1986) i "Las venas abiertas de América latina" (1971).

Si us agrada el futbol us recomano el seu llibre "El fútbol a sol y sombra"  que és un clàssic i una obra mestra del gènere del periodisme esportiu. Com apassionat del futbol i com a bon escriptor que és és una autèntica delícia llegir-lo. El mes passat va ser reeditat amb nous textos que es refereixen al campionat mundial que es va jugar a Sudàfrica.

En aquest llibre, l’escriptor compatriota reuneix episodis i personatges que li permeten descriure glòries i misèries d’un esport els efectes del qual transcendeixen els fets que passen en un estadi de futbol. Diu Galeano en el seu llibre: "La historia del fútbol es un triste viaje del placer al deber. A medida que el deporte se ha hecho industria, ha ido desterrando la belleza que nace de la alegría de jugar porque sí.
En este mundo del fin de siglo, el fútbol profesional condena lo que es inútil, y es inútil lo que no es rentable. A nadie da de ganar esa locura que hace que el hombre sea niño por un rato, jugando como juega el niño con el globo y como juega el gato con el ovillo de lana: bailarín que danza con una pelota leve como el globo que se va al aire y el ovillo que rueda, jugando sin saber que juega, sin motivo y sin reloj y sin juez.
El juego se ha convertido en espectáculo, con pocos protagonistas y muchos espectadores, fútbol para mirar, y el espectáculo se ha convertido en uno de los negocios más lucrativos del mundo, que no se organiza para jugar sino para impedir que se juegue.
La tecnocracia del deporte profesional ha ido imponiendo un fútbol de pura velocidad y mucha fuerza, que renuncia a la alegría, atrofia la fantasía y prohibe la osadía".

Tags: Eduardo Galeano, Futbol