Foto de Paco Elvira feta a l’ Escala a l’ inici de la Marxa de la Llibertat
La revista EL SALÍ de Súria va publicar el dia 12 de setembre del 2006 un article recordant la Marxa de la Llibertat. Firma l’article l’ Amadeu Vives, però és fet amb aportacions de gent que en aquell temps es van implicar fortament en la Marxa. L’article fa constar els següents: Albert Castellano, Magda Esquius, Alfons Vila, Jaume Pubill i Josep Peramiquel.
M’ha semblat interessant reproduir-lo per tal de poder-se fer una idea de com era l’ambient l’any 1976 i de com van anar les coses. Avui publicaré la part del reportatge on explica com van anar les coses i un altre dia acabaré amb els records personal de dues persones: els de l’ Albert Castellano i els meus propis records.
Ha fet 30 anys de la Marxa de la Llibertat de l’estiu de 1976
Amadeu Olives
Mig any després de la mort del general Franco, Catalunya va viure una significativa acció de reivindicació que va recórrer tot el país. Súria també va tenir el seu episodi. En el següent reportatge El Salí publica un zoom sobre aquells moments.
En el 1976 Espanya iniciava una tímida obertura política. Franco feia pocs mesos que havia mort. El Rei havia ratificat en el càrrec de president del govern central a Carlos Arias Navarro, que ja havia estat nomenat pel dictador, fins que fou substituït per Adolfo Suárez González el mes de juny d’aquell any, el qual elaborà una Llei de Reforma Política.
La dona no podia obrir un compte corrent ni treure el passaport sense el permís de l’home. Els anticonceptius estaven prohibits. L’adulteri es castigava amb presó: 350 dones complien condemna per aquest fet. Els jutges eren tots homes i la pàtria potestat dels fills la tenia el pare. La majoria d’edat era als 21 anys.
L’ensenyament del català estava restringit a l’àmbit privat, i la seva utilització en l’administració pública era nul·la. Aquell any, però, per Sant Jordi, va sortir el primer diari íntegrament en català des del final de la guerra civil: l’Avui. El 5 de setembre, Joaquim M. Puyal feia la primera emissió radiofònica d’un partit de futbol en català. Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet entre altres cantants de la Nova Cançó o Cançó de protesta omplien sales i pavellons. Es van fer molt populars les sis hores de Cançó de Canet. L’Estaca, Diguem No o Al Vent esdevingueren himnes de resistència. Els recitals eren llocs on espontàniament el públic, majoritàriament jove, llançava consignes a favor de la recuperació de les llibertats individuals i col·lectives. Principalment es corejaven les conegudes “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Sovint a la sortida hi havia enfrontaments amb els antiavalots de la Policia Armada.
Precisament l’Assemblea de Catalunya havia convocat amb èxit unes grans manifestacions els dies 1 i 8 de febrer a Barcelona amb aquestes consignes com a fons. Unes manifestacions que van ser durament reprimides per la policia, els grisos, nom amb que popularment se’ls coneixia degut al color dels seus uniformes.
De fet, la policia, la guàrdia civil o l’ultradreta s’encarregaven de reprimir durament qualsevol intent, per tímid que fos, de recuperació democràtica tan a nivell polític com sindical, les detencions i tortures eren freqüents a les comissaries. Els partits i sindicats encara eren tots il·legals sí bé alguns, de més moderats, començaven a deixar-se veure públicament.
Aquell any es van formar partits polítics com ara Convergència Democràtica, Partit Socialista o Alianza Popular, antecessora de l’actual Partit Popular, entre molts altres, que juntament amb els que clandestinament ja existien, van formar el conglomerat polític de la transició.
En aquest context, Pax Christi, una organització internacional catòlica per la pau, a Catalunya vinculada amb el moviment d’Objecció de Consciència i de denúncia de la tortura, va llençar la idea d’organitzar aquell estiu la Marxa de Llibertat, que hauria de recórrer les terres catalanes amb l’objectiu de difondre amb mítings, concentracions i actes les reivindicacions nacionals i democràtiques de l’Assemblea de Catalunya.
Poble Català Posa’t a Caminar
Aquesta frase es transformaria amb l’eix de la mobilització continuada als Països Catalans. De mica en mica es començà a perfilar aquella idea i a posar-la en pràctica. El 12 de març es presentà oficialment la proposta i es lliurà a l’opinió pública el text de la convocatòria:
“Convoquem tot el poble català a participar en la Marxa de la Llibertat, que recorrerà les comarques dels Països Catalans durant aquest estiu en un anhel de llibertat i de pau, serà una marxa no violenta, fita de gent de totes les edats, de totes les tendències i condicions.
A partir d’un postulat mínim de llibertat, la Marxa vol connectar amb la realitat de tots els indrets dels Països Catalans, tot animant i desvetllant un procés de discussió, de crítica i de mobilització del nostre poble cap a l’alliberament.
Entenem que en el nostre país aquest postulat de llibertat es concreta en: l’Amnistia de tots els presos polítics i de consciència, les llibertats enteses com aquelles situacions en què la norma bàsica de convivència sigui el respecte dels Drets de l’Home i l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a primer pas cap a l’autodeterminació de Catalunya.”
A mesura que el projecte anava prenen cos i la seva difusió s’estenia a totes les capes de la societat s’hi anaven adherint cada cop més entitats: culturals, excursionistes, esportives, veïnals, partits polítics, sindicats i un llarg encetarà d’organitzacions, així com també de personalitats i dirigents del món de la cultura i de la política.
Lluís M. Xirinacs, un conegut activista de la no violència en favor de l’amnistia pels presos polítics i exiliats, també va fer una crida perquè es participés activament en la preparació i la realització de la Marxa.
El comunicat arriba a Súria
A l’abril de 1976 el comunicat de la Marxa arriba al Centre Excursionista de Súria, entitat que en aquells temps era conduïda per gent molt jove: la Junta havia estat escollida feia pocs dies. S’estableix una discussió en el seu sí entre partidaris de l’adhesió a la marxa i els que defensaven que l’entitat s’havia de mantenir al marge de la política.
La primera proposta és la que finalment s’imposà i el Centre Excursionista que en aquell moment estava domiciliat als baixos del carrer de González Solesio, núm. 25, oferí el seu local per els preparatius locals de la Marxa, que esdevindria la primera manifestació de protesta política celebrada a Súria després de la guerra civil.
Es van celebrar un seguit de reunions amb la participació de força gent, majoritàriament joves influïts pel desig de fer quelcom per assolir les llibertats perdudes i negades tant temps per la dictadura franquista. Alguns, pocs, eren militants d’alguna organització política, altres membres d’entitats del poble i la majoria actuaven a títol individual. Van organitzar-se diferents comissions: propaganda, intendència i contactes entre altres.
La Marxa és prohibida
El 22 de maig, Ràdio Nacional de España, va emetre un comunicat del Ministeri de Governació -llavors encapçalat per Manuel Fraga Iribarne-, en el que prohibeix la realització de la Marxa, al·legant que pot alterar greument la convivència cívica i que no ofereix garanties mínimes de seguretat a més d’alterar la vida ordinària de les poblacions on havia de passar en una època de visites turístiques tant nacionals com estrangeres cosa que els podria incomodar. En conseqüència s’afirma que es mantindrà l’ordre públic i es desautoritza qualsevol publicitat.
Pax Christi i les entitats i partits que donen suport a la iniciativa, lluny d’espantar-se continuen mantenint la proposta i la convocatòria de la Marxa de la Llibertat. Des d’aquell moment, però, tot adquireix una nova dimensió: caldria anar més en compte, les reunions i actuacions serien clandestines.
El local del Centre Excursionista de Súria ja no oferia prou seguretat. Era un lloc molt cèntric i les seves activitats eren prou conegudes. Així és que calgué buscar un nou lloc de trobada per continuar amb els preparatius. S’optà pels locals de la Rectoria, al carrer Sant Antoni M. Claret, 14. L’església de base estava més compromesa amb els moviments veïnals i de recuperació de les llibertats nacionals i individuals del poble. Lluny de la postura oficial d’una part de la seva jerarquia encara ancorada en l’església que va donar suport durant anys a la dictadura del general Franco,
Els preparatius continuaren endavant, ara amb el suport dels capellans i del rector de la parròquia d’aquell moment. Va editar-se propaganda pròpia fent servir una màquina ciclostil que hi havia a la rectoria. L’eslògan Súria camina s’estampà en fulletons, adhesius i octavetes. Pocs dies abans de l’arribada de la Marxa a Súria es van fer les primeres pintades reivindicatives de el lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.
Estructura i desenllaç de la Marxa
Entre l’1 i el 3 de juliol començà la Marxa de Llibertat en sis llocs diferents dels Països Catalans. Els marxaires estaven estructurats en sis columnes que prengueren noms diferents: Tramuntana (iniciada a L’Escala); Lluís Companys (que començà a Oliana i és la que passà per Súria); Francesc Macià (inici a Esterri d’Àneu); Rafel de Casanova (La Sénia), Abat Escarré (Girona); i País Valencià (començada a Guardamar). També a la Catalunya Nord es creà una altra petita columna, que portava el nom del resistent Josep de la Trinxeria.
Repressió policial
La vigilància policial en aquests llocs era nombrosa i la repressió va ser desmesurada per uns actes que no tenien cap altre finalitat que la reivindicació d’uns drets democràtics de la manera més pacifica i no violenta possible.
La participació es reduí a uns pocs marxaires fixes per columna i variable segons les dates i els llocs que anava travessant. L’arribada dels participants de la Marxa en pobles i ciutats despertava la curiositat de molta gent i l’adhesió de nombroses persones de cada lloc.
Els controls policials i de la Guàrdia Civil a les carreteres eren constants i les càrregues de la policia contra els manifestants també. Tot i així la Marxa de la Llibertat no s’aturà en cap moment i s’arribà a tots els racons previstos.
El final de la Marxa, el 12 de setembre, es programà a Poblet on hi confluïren totes les columnes. De nou, malgrat un fort dispositiu de la Guàrdia Civil, els marxaires aconseguiren entrar al monestir, on s’hi celebrà la cloenda.
Aquell any l’Assemblea de Catalunya havia aconseguit el permís governamental per celebrar per primera vegada la Diada de l’Onze de Setembre. S’havia de fer a Barcelona, al parc de la Ciutadella però finalment va traslladar-se a Sant Boi de Llobregat, indret on és enterrat Rafael de Casanova. Unes cent-mil persones van poder celebrar la primera Diada Nacional de Catalunya en llibertat, encara que vigilada per les forces de l’ordre, desprès de la dictadura. Allà si van fer parlaments en favor dels postulats de l’Assemblea de Catalunya i es va cantar Els Segadors.
La Marxa arriba a Súria
L’11 i el 12 d’agost la Marxa arribà a Súria. El dia anterior ja es va poder observar una forta vigilància per part de la Guàrdia Civil, que ja esperaven els 7 o 8 marxaires que integraven la columna Lluís Companys: Aquell dia es van aturar a Callús on, lluny de la intervenció de les forces d’ordre públic, van poder-se realitzar alguns actes en favor de la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia.
A Súria van arribar-hi el migdia del 12 d’agost: D’amagat pel camí ral que ve des de Callús per Antius, el Pou IV i el Pla de les Hortes. Des d’allà amb un parell de cotxes se’ls va portar a la rectoria on els esperaven uns quants activistes del poble.
El lloc escollit per realitzar els actes en favor de la Marxa era la plaça de Sant Joan. La consigna era que a les 7 de la tarda tothom es concentrés a la cabina de telèfons de la plaça. Un autocar ple de guàrdies civils estava estacionat davant de la mencionada cabina.
Una estona abans la majoria de gent es va anar trobant a la rectoria i des d’allà, juntament amb els integrants fixos de la columna, un total d’unes 25 persones, van decidir marxar plegats cap a la Plaça.
El carrer era ple de gent, passejant amunt i avall per la vorera. La manifestació va sortir de la rectoria encapçalada per una bandera catalana, enfilant el carrer Sant Antoni M. Claret i baixant per les escales del carrer Martí Sanglas, que donen a la plaça de Sant Joan. Les circumstàncies van fer que just arribar al capdavall de les escales, des d’on la guàrdia civil hauria vist aproximar-se el grup, un autocar de línia va fer un gir per entrar a la plaça, moment en que els manifestants van quedar amagats darrera l’autocar, de manera que quan aquests va sortir en direcció a Manresa els manifestants ja eren el mig de la plaça.
En aquell moment l’expectació va ser màxima. La gent que passejava per la vorera es va aturar a observar què passava. Els guàrdies civils van sortir del seu autobús en un tres i no res, rodejant als manifestants (en aquell temps anaven armats amb un fusell model “cetme” i amb cartutxera i pistola). Van dir que no es mogués ningú que el Tinent de Línia estava en camí i que ell era el que tenia de donar les ordres. L’espera es va fer molt llarga.
Àngel Colom i Colom, conegut anys més tard com a activista de la Crida a la Solidaritat, i desprès parlamentari i Secretari General d’Esquerra Republicana de Catalunya, ERC, com a cap visible de la columna va ser durament increpat per un dels guàrdies que el tibava per la llarga barba que duia en aquells temps i li demanava que digués on era el dirigent Luís Companis, en una clara confusió amb el nom de la columna. Un altre integrant fixe de la columna era Jaume Collell i Obradors, dels Collell de Telefonos. Era resident a Barcelona però fill d’una antiga i coneguda família surienca.
Entre els concentrats hi havia el vicari de la parròquia de Súria, Jaume Pubill. Intervingué adreçant-se als guàrdies, identificant-se com a capellà, i dient-los que tan sols volien realitzar un petit parlament i que desprès ja marxarien. La resposta de la Guàrdia Civil va ser contundent recalcant-li que callés o que si no li donarien més bufetades que papes hi hagut.
El Tinent que comandava les forces ordenà dispersar la manifestació amb aquestes paraules “Cuando veais a un grupo de más de cuatro, atizadles fuerte…y disparad!.
En aquell moment es van prendre unes decisions molt ràpides. Pubill proposà fer una assentada al terra de la mateixa plaça, cosa que no va ser acceptada per por a la repressió. Es va dir també de traslladar la protesta a la plaça del Poble Vell, però finalment es decidí fer-ho a l’interior de l’església parroquial de Sant Cristòfol, al carrer Sant Antoni M. Claret.
El surienc Albert Castellano va ser detingut i conduït a l’interior de l’autocar de la guàrdia civil, tan sols per haver fet broma de la situació en una tertúlia a peu de carrer.
Llavors en petits grups, s’anà escampant i comunicant a la gent el missatge que el cap d’una estona es concentrés tothom a l’interior de l’església. Molta gent entrà per una petita porta lateral que hi havia entre el teatre del Foment i la nau lateral del temple. Altres entraren per la portalada principal.
L’acte es va fer amb tota normalitat, amb una assistència d’uns 400 suriencs i surienques. Es va fer un parlament en favor de la Marxa i dels postulats que defensava, es repartí un full amb reivindicacions locals i es va cantar Els Segadors i L’Estaca.
La guàrdia civil un cop assabentada de l’acte a l’església, va fer acte de presencia al carrer per identificar als assistents, cosa que no van poder fer per la quantitat de gent que va sortir-ne. Els marxaires i els activistes de Súria es van refugiar a la rectoria per la porta interior que hi condueix. Allà hi van estar fins altes hores de la nit degut a que la guàrdia civil en vàries ocasions va intentar entrar-hi per a detenir o identificar als marxaires, cosa que va ser impedida pel llavors rector de la parròquia Francesc d’Assis Serrasolsas. Fins i tot un surienc – el veí del carrer Ponent Celestino Gómez- va dur als assetjats a la rectoria una olla amb xocolata desfeta, passant pel mig del control policial.
Al cap d’una bona estona, veient que els activistes no sortien, van demanar la identificació d’algun membre del grup. Els joves amb edat d’anar al Servei Militar van tenir por de facilitar dades per possibles repressions. Al final van ser dues noies i alguns dels marxaires fixos els que van donar els seus carnets d’identitat cosa que va possibilitar que es retirés la vigilància del carrer. Finalment, els activistes de Súria van marxar a casa i els marxaires van fer nit a la rectoria.
Altre suport surienc
Encara dies més tard, els marxaires van tornar a requerir l’ajut dels activistes de Súria. El motiu era el trasllat entre Cardona i Solsona. Un parell de cotxes van acudir a auxiliar-los, el lloc de trobada era el l’indret llavors conegut pel nom “Merendero del Cardoner”, poc després de Cardona. Allà van ser recollits i havien d’arribar a Solsona. A Sant Ponç, un control de carretera va aturar els vehicles, van detenir els marxaires i els suriencs conductors dels vehicles també van estar retinguts unes hores. Van argumentar que havien agafat als marxaires fent autoestop i que no en sabien res de les seves activitats, de manera que poc desprès els van deixar tornar cap a Súria amb el degut espant.
Pax Christi
Moviment catòlic sorgit en la postguerra europea que proclama la reconciliació del pobles i l’avenç en la justícia social, que està per la mobilització per l’amnistia i les llibertats. En el seu sí sorgeix la proposta de fer a l’estiu de 1976 una marxa per les comarques catalanes que no tan sols reclami l’amnistia sinó que ajudi a "establir unes bases de llibertat i de sobirania popular", entroncat tot amb els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya.
Assemblea de Catalunya
Constituïda a finals de 1971, és un plataforma unitària de partits, organitzacions sindicals i organitzacions cíviques, que té la virtut política d’haver establert un programa mínim que tothom acceptà, els quatre punts: amnistia, llibertats, autonomia i coordinació amb les altres forces democràtiques de l’Estat. Es resumeixen en un crit que, com tots els eslògans polítics de l’època, serà engrescador: "Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia".
La No Violència
Estratègia de lluita activa contra la injustícia, utilitzant els mitjans que afavoreixen l’adveniment de la justícia, en lloc de la violència que sol agreujar els conflictes. La coherència entre fins i mitjans és la qualitat que permet una autèntica resolució dels conflictes, de manera que no quedin rancors. Malgrat la vistositat de les accions no violentes com les manifestacions, dimissions, objeccions, vagues, boicots, assegudes, ocupacions, encadenaments, etc., cal entendre també la No-Violència com un estil de vida, on la coherència personal, la fortalesa interior i l’actitud pacificadora s’estén a tots els àmbits.
La vida pública local
Al 1976, el municipi era governat per l’últim ajuntament d’abans de les primeres eleccions democràtiques, que van ser al 1979. L’alcalde de Súria, des de 1974, era Mateu Castellà i Suades, que fou informat dels detalls i organització de la Marxa de la Llibertat a Súria, de forma prèvia, per part d’una representació dels activistes locals. En aquella època els principals problemes municipals eren el projecte del pont de Salipota que havia de connectar el nucli de Súria amb aquest barri en procés de creixement i solucionar el deficient sistema d’abastament d’aigua potable a la població.
Tags: Catalunya, Llibertat, Marxa de la llibertat
Es tracta de ser lliure, tot i que sabem que no en serem mai del tot. Es tracta de caminar personalment i comunitàriament cap a la llibertat, tot i que sempre fem moltes giragonses i passos endavant i enrere. Es tracta de ser feliços, tot i que mai en serem totalment.
Ens diuen que…
Dues persones que van prendre part de forma activa a l’episodi de la Marxa de la Llibertat en el seu pas per Súria, van ser Jaume Pubill –llavors capellà jove de parròquia de Súria-, i l’activista cultural surienc Albert Castellano. A tots dos els hem demanat que reflecteixin en directe records i vivències. La lectura dels seu testimoni permet arribar també a algunes conclusions. 
El fet que ahir es recorreguessis els darrers 10 quilòmetres de Montblanc fins a Poblet -que no es van poder fer llavors- és un acte simbòlic, com molts més actes simbòlics s’han anat fent durant aquests 36 anys. El que volem dir amb això és que els Països Catalans no han perdut l’aspiració a ser un poble lliure i que entre tots segur que anirem fent petits passos que ens duran a la llibertat. L’acte d’ahir ens ha de reforçar perquè l’Onze de Setembre “mostrem a Europa que Catalunya serà un estat”, com van assenyalar Colom i Oliveres. ‘Em pensava que mai no veuria la independència i ara estic convençut que sí’, va afegir Colom, que en aquells dies l’havien agafat i era a la presó. Per la seva banda, Oliveres va assegurar que s’havia tret una espineta que tenia clavada feia trenta-sis anys completant el recorregut i va advocar per una ‘Catalunya lliure, solidària i republicana’.
Clarament no. Fins i tot la considero una aberració que, segons el diccionari, és la “desviació de la veritat, de la rectitud, d’un principi, de l’estat natural, del tipus ordinari”.
L’acte d’insubmissió no és un acte fàcil. Pot tenir moltes conseqüències i, a vegades, conseqüències greus com molt bé sabem. Algunes persones tenen la valentia d’assumir-les i tiren endavant.
Chesterton diu que “el pitjor enemic de l’home és ell mateix”. Potser té raó. Perquè la majoria de les vegades som nosaltres mateixos qui ens posem les barreres que ens impedeixen ser lliures i, per tant, autèntics. Hi han moltes coses exteriors que ens poden limitar, sobretot si no són prou positives i alliberadores: el lloc on hem nascut, els mitjans econòmics, la salut, l’educació, la família… Totes aquestes coses objectivament ens limiten, certament. No és el mateix néixer en un barri pobre que en un barri ric. No és el mateix poder accedir a la cultura que no poder.hi accedir. No és el mateix tenir una família des estructurada que tenir una família on hi regni l’amor…![images[1]](http://blogs.avui.cat/jaumepubill/files/2010/09/images12.jpg)
![images[3]](http://blogs.avui.cat/jaumepubill/files/2010/09/images3.jpg)
![images[2]](http://blogs.avui.cat/jaumepubill/files/2010/09/images2.jpg)
Perquè podem demostrar al món que la nació catalana està preparada per afrontar l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Ja fa anys que sabem que els cubans no són lliures. És una evidència confirmada pels que hi han anat com a turistes i ho han pogut veure "in situ". Per això la majoria volen marxar del país, allà on sigui i com sigui. Tots, tots, ben bé no. Aquells que són funcionaris i que gaudeixen de molts privilegis encara van aguantant. Tindria moltes anècdotes per contar en aquest sentit… Alguns possiblement aguanten perquè Cuba és el seu país i la seva terra ("Cuba-cuna"),se l’estimen i, des de dins, fan el que poden per la llibertat..
Es poden posar bombes als mercats, a les mesquites, als restaurants, als avions i també es pot provar de posar-ne a la consciència d’una persona per veure si esclata. Es pot provar de fer-ho esclatar tot però a base de molta degradació moral com és el cas d’Al-Qaida del Magrib Islàmic i els seus segrestos.
José Antonio Pagola és un teòleg basc que, amb tota l’ honestedat del món, va escriure una "aproximació històrica" a Jesús de Natzaret. Ara, després de més de dos anys i d’un èxit de vendes excepcional, li fan retirar el llibre de les llibreries religioses aquells que ja podeu imaginar: els conservadors poders fàctics eclesiàstics espanyols.
Vull fer avui (fer-me a mi mateix també) una reflexió a partir de la notícia de l’escridassada que van fer a Rosa Díez, la diputada al Congrés i líder d’ UPyD, a la facultat de Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Ajudar a tothom. Inclús a aquell que no vol ser ajudat. Heus aquí el "quid" de la qüestió.
Una lectora em comenta el post d’ahir i em diu, respecte al tancament del diari Egunkaria, si ho podem comparar amb els tancament de diaris i canals de TV a Veneçuela i a veure què n’opino jo. Em sembla que sí que es pot comparar, encara que les situacions són completament distintes.
Diu el monjo argentí Mamerto Menapace que som sang en moviment. I el vent és paisatge que camina. En canvi el vegetal s’aferra amb les seves arrels a un tros de paisatge, i acaba per ser part d’ell o per donar el seu nom al paratge.
