L’acte d’insubmissió no és un acte fàcil. Pot tenir moltes conseqüències i, a vegades, conseqüències greus com molt bé sabem. Algunes persones tenen la valentia d’assumir-les i tiren endavant.
Us recordeu de Pepe Beúnza? Pepe Beúnza, nascut a Jaén, però veí de Caldes de Montbui, va rebre no fa gaire el premi ICIP Constructors de Pau en un acte al Parlament de Catalunya, que atorga l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Beúnza va rebre el premi i el reconeixement en representació del col·lectiu d’objectors de consciència i insubmisos al servei militar d’Espanya, ja que va ser el primer ciutadà en ser insubmís als anys 70. Beúnza va patir penes de presó des de 1971, un consell de guerra el 1972 i el càstig d’enviar-lo al Sàhara el 1974. Ara, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, li ha lliurat el premi, que Beúnza ha volgut compartir amb els objectors Jordi Agulló, Martí Olivella i Ramon Panyella i l’insubmís Jaume Llansó, que l’han acompanyat a l’escenari durant el seu parlament. La Presidenta del Parlament va fer notar una cosa essencial en el seu parlament. Va destacar "el paper impulsor i de denúncia, el testimoni i el sacrifici personal per una causa que es considera justa" de persones com Pepe Beúnza i dels moviments socials "que volen millorar el nostre present col·lectiu".
Darrerament es torna a parlar molt d’insubmissió i em sembla que, poc a poc, es van fent passes importants en aquest sentit, veient com es veu que Catalunya segueix essent un poble sotmès als capricis dels Governs espanyols de torn. S’ha començat amb petits passos, és cert. Però un llarg camí es comença sempre amb un primer pas, petit, discret i potser anònim. Un primer pas que pot fer riure a molts i ser motiu d’escarni. Però caldrà veure com acaba tot plegat. Els integrants de la plataforma “DIEM PROU” han començat una modesta insubmissió fiscal amb Espanya i han decidit que pagaran els seus impostos a l’ Agència Tributària de Catalunya.
Fa pocs dies la taca d’oli s’ha estès a altres àmbits, com són els peatges de les autopistes. Ja ja sorgit una web que es diu NOVULLPAGAR.COM que està preparant una gran campanya per tal que aquests gestos s’estenguin. Tots sabem que la força neix quan es fa pinya, en ser uns quants al principi i en ser molts al final. O potser en poder arribar a ser majoria i tot! Qui ho sap! El cas és que així no es pot seguir i potser ja començaria a ser hora de passar a ser ciutadans i poble sotmesos a ser ciutadans i poble lliures. I qui no pot afirmar que el camí sigui amb petites insubmissions en tots els àmbits?…
on recollia el discurs que va fer Eduardo Galeano quan va recollir el Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán. Ens recordava que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret irrenunciable.
Aquests dies l’Eduardo Galeano s’ha passejat per aquí. Ha deixat per uns dies aquell tranquil “paisito” que és el seu Uruguai i ha volgut respirar els aires de les places espanyoles. Els 270 acampats que avui han votat NO al dret d’autodeteminació haurien fet bé d’escoltar-lo. És el que tenen les assemblees…
No acabo d’entendre que la votació s’hagi hagut de repetir dos cops i s’ha tancat amb aquest resultat: 395 vots a favor i 270 en contra, sobretot quan el dissabte a la nit el 90% dels assistents havien donat el sí. No entenc la falta d’unanimitat en un tema com aquest, sobretot quan demanen “Democràcia Real” Què és per a ells la democràcia real?. Em temo que molt acampats tenen el cap una mica escampat escampat…
El punt que es debatia per incloure al manifest proposava “reconèixer el dret a l’autodeterminació de tots els pobles del món tal com recull la Carta de les Nacions Unides i, per tant, del poble català”. Això tan normal i tan essencial no es pot acceptar? Què és que el que demanen?
Que escoltin una estona a Galeano en aquesta entrevista que li fan a la Plaça Catalunya de Barcelona. Es nota de seguida que està en forma. No parla només del que passa a les places sinó que ens parla de coses que van una mica més enllà i que són les que indignen de veritat. Parla de coses fonamentals que ens convindria repensar. Segurament que sortirien indignats de sota les pedres!
Avui, a Arenys de Munt, fan un referèndum. O una consulta. O com vulgueu dir-ho. Una consulta independentista.
Però l’Estat Espanyol no contempla aquest tipus de coses, sembla. L’ Estat Espanyol no ha sentit a parlar mai del "Dret d’autodeterminació dels pobles"… Alguns drets humans deuen ser menys humans que d’altres, dic jo… No sé on és la gravetat tan greu d’una consulta… Però es veu que sí, que fer una consulta és quelcom molt greu. Que és un gran perill… Perill per a qui? Perill per què? Jo ja intueixo els motius de tantes cagarrines. Saben molt bé que tot plegat està embastat amb quatre agulles i que si s’estira una mica, caurà tot plegat. Com l’estaca aquella, que estava podrida…
L’acte d’insubmissió no és un acte fàcil. Pot tenir moltes conseqüències i, a vegades, conseqüències greus com molt bé sabem. Algunes persones tenen la valentia d’assumir-les i tiren endavant.
Imatge treta de 
