A PEU

Hi ha un refrany que diu que «l’hàbit no fa el monjo». Hi estic completament d’acord. També hi ha una altra variant -i amb aquesta sí que no hi estic gens d’acord- que diu que «l’hàbit no fa el monjo, però hi ajuda». I no hi estic gens d’acord amb aquesta darrera variant perquè les persones les hem de valorar pel que fan i no pas per com van vestits o pel que diuen o representen. Els bons actors ens fan creure els personatges que representen però no són com ells i cadascú té vida pròpia, a vegades molt distinta al paper que representa al teatre. 

D’aquí un parell de diumenges (el 24/06/2018) TV3 ens oferirà, dins el nou programa «Quatre gats» que es va estrenar ahir amb una entrevista a Alex Salmond, una altra conversa amb l’expresident uruguaià JOSÉ MUJICA, que estic segur que serà interessant perquè aquest home sempre diu coses interessants. I aquí és on vull enllaçar amb el refrany que encapçala aquest apunt. El juliol del 2009, l’expresident Mujica sorprenia tothom anant a una sastreria de Montevideo per emprovar-se un vestit, ell que no hi havia anat mai. El seu assessor de campanya Francisco Vernazza, figura clau en el triomf de Mujica, l’havia acompanyat a la sastreria, on es va fer fotografiar emprovant-se’l i les fotos van sortir publicades en tots els mitjans nacionals.

Els que coneixem la llarga trajectòria del Pepe Mujica no ens va resultar gens estrany i res de l’altre món veure’l arribar al Palau Legislatiu en una moto Vespa i vestit de forma totalment senzilla, quan va assumir com a diputat el 1990. Aquell dia vestia com vestia sempre perquè, des que va sortir de la presó, es dedicava a fer de pagès i no està gens acostumat a posar-se americana i corbata. És una persona humil, que parla i viu de forma senzilla. No és d’aquells polítics que fan teatre. És un home honest, auster, clar, lliure i valent. Ha dit moltes vegades que no pot fer el que ell voldria fer, per més que sigui president, perquè hi ha poders molt més poderosos que ell i que sovint se sent lligat de mans i peus i no pot fer el que ell voldria. L’han acusat de populista, de fer servir un llenguatge impropi d’un president i de sobreactuar, però els que l’acusen de totes aquestes coses saben prou bé que res de tot això no és veritat i que, simplement el Pepe és el Pepe de sempre, sigui on sigui i parli amb qui parli. La seva vida diària ho diu…

Per què, doncs, el Pepe va anar a una sastreria i es va comprar un vestit nou? Doncs, senzillament, perquè tots sabem que en política la imatge importa i molt i perquè sabia prou bé que molts uruguaians li demanaven que es vestís d’una altra manera per anar a fòrums internacionals o per a rebre altres caps d’estat. Però el Pepe, amb corbata o sense, no deixa de ser mai el Pepe i tant a l’Uruguai com a fora tothom sap com és. El problema és que en política massa vegades les aparences, les paraules i les promeses es tornen més importants del compte. Massa sovint les aparences enganyen més del que seria necessari i alguns polítics aconsegueixen que la gent es quedi amb la imatge i oblidi el contingut. Per tant, podem afirmar sense por a equivocar-nos que, que com diu el refrany, l’hàbit no fa la cosa. I en el cas del Pepe Mujica encara menys. Va ser el Pepe qui va aixecar algunes banderes històriques de l’esquerra, com l’avortament, el matrimoni igualitari i la legalització del cultiu de la marihuana i ha estat el seu successor també del Frente Amplio, Tabaré Vázquez, qui ha mirat de seguir en la mateixa direcció. Veurem si ho podran aconseguir perquè l’Uruguai ha estat durant molts anys un país progressista però, paradoxalment, força conservador. Però ha arribat un moment en què les polítiques socials s’havien de dur a terme tant sí com no i això, diguin el que diguin, només ho ha intentat fer el Frente Amplio. Potser no se n’ha sortit del tot, però ha intentat fer un canvi profund en matèria de polítiques socials, cosa que no havien fet mai els partits tradicionals.

Per tant, des d’aquí  ja us emplaço a veure l’entrevista d’en Ricard Ustrell al Pepe el diumenge, dia 24. Segur que no us en penedireu.

Tags: Pepe Mujica, Uruguai

Tags: Justícia, Pepe Mujica, POLÍTICA, Santiago Vidal, Uruguai

Tags: Pepe Mujica, Uruguai

Tags: Pepe Mujica, Uruguai

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2pWrZ6a1h

Tags: Pepe Mujica, Uruguai

En l’apunt anterior parlava que el “milhomes” Sr. Rajoy deia en la cloenda de la XXIX Reunió del Cercle d’Economia, que “necessitem ser grans, els petits no compten per res”. Justament aquests mateixos dies que proclamava tan cofoi tot això, voltava per aquí un home senzill i honest, President d’un país molt petit, tan en extensió com en habitants. Aquest home, que parla sempre de manera molt franca i peculiar, fent servir refranys i dites populars per tal de que tothom l’entengui, es diu José Mujica i és el President de l’ Uruguai.

No sé si havia escoltat, o no, les paraules de Rajoy però va dir coses que semblava que anaven dirigides directament al president espanyol. Coses que, si no les ha escoltat, potser caldria que ho fes. Li anirien bé per no vantar-se tant, no ser tant vanitós i deixar de dir estupideses com la frase que va dir. A més, sembla que les expressions de Mujica responien perfectament a la frase de Rajoy quan parlava dels països petits.

Mujica va dir coses prou interessants davant de més de 200 empresaris europeus, convocats pel Banco de Santander i va aprofitar per destacar els avantatges estratègics per la seva ubicació geogràfica ja que és la "porta de l’última reserva d’aliments amb què compta la humanitat a la desembocadura del riu Paranà”.

Mujica va dir que l’ Uruguai ofereix oportunitats d’inversió i de negocis i va fer una extensa exposició en què va subratllar els beneficis que presenta Uruguai per als inversors. A la xerrada va dir coses com aquestes:

“No nos caracterizamos por matarnos en el laburo. Nadie se muere por exceso de trabajo, pero no es un país corrupto, somos un país decente. Esta seriedad nos ha dado credibilidad en el ámbito internacional”.

També va expressar que Uruguai atorga "garanties polítiques, jurídiques i institucionals", va dir que "és fiable, perquè tots els governs han respectat invariablement les decisions i els compromisos assumits pels seus antecessors en nom de l’ Estat. L’Uruguai brinda "seguretat jurídica, perquè les regles de joc es respecten sempre, és un país amb nivells de corrupció molt baixos, i és un país respectat internacionalment, molt per sobre de les seves dimensions".

En un altre ordre, Mujica es va referir al fet que la realitat mundial actual mostra una tendència inequívoca a la formació de "grans espais econòmics". Va dir que això no vol dir que "les nacions perdin la seva rellevància, però no veure el que està passant és no entendre l’època que ens toca viure ".

Rajoy –i la majoria de governants espanyols- sembla que no han entès res de l’època en què viuen. Millor dit: encara viuen en el passat i sembla que no se’n volen moure. No han entès que avui qualsevol país, per petit que sigui, pot exportar fàcilment a tot el món i que el mercats ja no són els pobles veïns com en els segles anteriors, sinó ara que el mercat ja és tot el món. L’exemple de l’ Uruguai és clar i evident: un país que té  3.286.314 de persones (Espanya 47.265. 321) i que només té 176.215 km² (Espanya 504.645 km²) exporta carn arreu del món (més que l’ Argentina) i és capaç de sobreviure tan o millor que altres països molt més grans.  I tenim força més exemples: Noruega, Suècia, Luxemburg, Suïssa, Andorra, Islàndia, Mònaco, Liechtenstein, Brunei, Singapur, els Emirats Àrabs i tants altres… Cap d’aquests països viuen pas gens malament, tot i essent tots ells petits i ben diferents els uns dels altres. Cadascú s’espavila com pot i el fet de ser gran o petit cada cop importa menys. I, si volem filar més prim encara, podem dir que els països petits requereixen molta menys burocràcia, gasten menys i, per tant, poden reduir els impostos i estimular molt més les empreses i els factors productius que en països grans acostumen a ser molt més pesants i lents de reflexos.

Per tant, penso que el Sr. Rajoy i molts altres governats plens de somnis de grandesa i amb molta terra a l’Havana haurien d’escoltar i reflexionar tot això. Els aniria bé!

Tags: PAÏSOS, Pepe Mujica, Rajoy, Uruguai

El dia 20 de Setembre va haver-hi a l’ Uruguai un cicló molt fort que va causar dos morts, milers d’evacuats i moltes destrosses. Aquell mateix dia, juntament amb les fotos de les destrosses, va sortir una foto que va donar la volta al món: la del President Mujica amb un tall a la cara, tall causat per una xapa de zenc mentre ajudava un dels seus veïns pagesos a reparar un sostre de xapa, en ple temporal.

Si voleu és una simple anècdota sense importància, però si ho analitzem una mica, veurem que té la seva importància i, justament per això, la foto va recórrer pels mitjans i les xarxes socials com un exemple de la senzillesa d’un mandatari conegut arreu per la seva austera i peculiar manera de viure. Ja n’he parlat més d’una vegada en aquest mateix blog, però és que jo li dono molta importància a aquestes petites-grans coses. Aquell dia el President Mujica estava, com un pagès més, tractant que el vendaval no s’emportés la teulada de xapa d’un habitatge veí a la granja on viu. Perquè Mujica segueix vivint a la seva casa de sempre, un habitatge molt humil envoltat d’hivernacles on cultiva flors i fa el seu hort. 

Sense dubte, és una simple anècdota. Però una anècdota carregada d’ensenyaments que haurien imitar molts altres governants del món. Simplement ens hauria de fer reflexionar sobre el divorci que existeix entre la forma de vida dels dirigents i el poble. El contrast és tan fort, tan abismal, que determina bona part dels errors que aquests cometen a l’hora de prendre decisions. La majoria de polítics no saben el que és passar-ho malament tancats com estan dins dels seus cotxes oficials i mirant el món darrere dels vidres de les encatifades oficines dels edificis oficials i de les luxoses suites dels hotels. Els problemes de la gent del carrer els veuen tan, tant lluny que no els distingeixen i desapareixen dels seus ulls. Ells no acostumen a esperar per anar al metge; no acostumen a haver de fer mans i mànigues per pagar a final de mes; no acostumen a caminar pels carrers ni a ensumar la pudor rància de suor que se sent al metro després de llargues jornades de feines mal pagades.

Per això encara crida l’atenció gestos com el del President de l’ Uruguai que, cada dia abans d’anar a treballar a la seu del Govern, es lleva a casa seva, aixafa la pols dels camps, respira l’olor de l’aire lliure dels camps, dona de menjar als seus gossos i gats i, si cal, ajuda un veí a arreglar la teulada que s’emporta el vent. Mentre no es torni a aquest contacte quotidià i senzill amb la gent, la distància entre la vida política i la vida de la gent serà cada cop més abismal. Seran dos mons diferents: l’un serà un món real, autèntic, vertader i l’altre serà irreal, fictici i un món de mentida i de mentides.

A l’hora d’anar a votar caldrà tenir-ho en compte!.

Tags: Pepe Mujica, POLÍTICA, Uruguai

El president de l’ Uruguai, José Mujica, és un home lúcid, honest, senzill, sense gaires estudis però és un home que parla clar i directe com la gent del poble. El seu discurs a la Cimera de Rio de Janeiro ha estat comentat i aplaudit per tot el món. Va parlar davant representants dels 139 països present a la Cimera sobre “Desenvolupament Sostenible” inaugurada pel Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki-moon.

He volgut recuperar aquest vídeo perquè crec que val la pena escoltar-lo amb atenció i difondre’l. Són veritats que no estem massa acostumats a escoltar en boca de polítics que, lamentablement, estan per altres coses. No va proposar plans ni va fer promeses. Ho va fer llençant a l’aire preguntes tan fonamentals sobre l’actual situació de la humanitat que sembla que podrien pecar d’innocents però que són preguntes que remouen la consciència de les persones i del món si ens les féssim seriosament.

Només cal anar als comentaris que van fer a You Tube els que el van veure i escoltar per veure l’admiració que desperta aquest home a tot el món. Necessitem presidents com ell. El món necessita polítics així si volem sortint-nos-en.

I, per acabar d’arrodonir aquest discurs i demostrar que aquest home parla seriosament i que es creu el que diu, vull mostrar-vos aquesta foto d’ell i la seva esposa -la senadora Lucía Topolansky- a casa seva preparant-se el dinar. Només cal veure com viuen per saber com són: donen el 90% dels seus sous de President i de Senadora i viuen d’una forma senzilla i discreta en la seva casa de sempre, una casa de camp amb ben poques comoditats.

Val més un gest que mil paraules! La felicitat, com les grans persones, es troba en les petites coses de cada dia.

Aquesta és l’afirmació que feia en un article al diari ABC la periodista Irene Gómez Peña i que va fer furor a les xarxes socials. L’article diu que Mujica "és el cap d’Estat d’Uruguai i viu amb 1.000 euros, perquè els altres 9.000 del seu sou els destina a projectes d’ajuda".

"Diuen de José Mujica -Pepe per als amics- és l’home més honrat del món". "Es tracta d’un senyor de 76 anys, d’aspecte planer, amant del bon menjar i de la natura, que vesteix texans, camisa i boina. Fins aquí tot bé si no es tractés d’un president de govern, en aquest cas el de Uruguai ", comença la nota.

Després de fer un repàs de la vida del mandatari, el seu sou actual i les donacions que realitza per a fins socials, el text assenyala que "per sorpresa de tots, fa tan sols una setmana el president Mujica va oferir a través del Ministeri de Desenvolupament Social (Mides ) el palauet presidencial com a refugi per a indigents, en vista de la arribada de l’hivern a Uruguai, el proper 21 de juny ".

La nota inclou referències al passat de Mujica però també posa l’accent en el patrimoni del president i la seva dona la senadora Lucía Topolansky. En aquest sentit, assenyala que aquest ascendeix als 165.480 euros (4,2 milions de pesos) i inclou tres terrenys, tres tractors i dos cotxes de 1987, segons les dades presentades a la Junta de Transparència i Ètica de Uruguai, el passat mes d’abril. El seu salari com a cap d’Estat és de 10.237 euros al mes (260.259 pesos). A més, recorda l’article, des del mes de desembre va donar 125.000 euros (uns 2,5 milions de pesos uruguaians) al Plan Juntos, un programa oficial d’habitatge per a persones sense recursos, segons informava la publicació governamental "Polítiques". Fidel als seus ideals, afegeix ABC, José Mujica ha declarat que quan es retiri donarà part de la jubilació al Fons Raúl Sendic.

Aquest és l’article. Jo ja n’he parlat altres vegades d’aquest personatge perquè -tot i els seus defectes i sense compartir del tot la seva ideologia- és una persona fascinant. És un polític atípic del tot, ple de gestos que la majoria de polítics haurien d’aprendre. És un home admirable per la seva integritat en tots els àmbits. Per això el que diu l’article fa pensar una mica, sobretot quan en els països que sofreixen la crisi actual tan forta s’ han de retallar serveis públics i es mira de treure diners d’on sigui, generalment a costa dels més febles. És llavors quan molta gent es fa la pregunta: I per què els polítics no es retallen ells mateixos el sou?. Els cotxes, els helicòpters, els avions oficials per anar a veure partits de futbol, dobles i triples sous, dietes, recepcions, inauguracions i un munt de coses més fan que la gent que ho passa malament no acabi d’entendre el que passa.

Per això caldria llegir amb molta atenció la resposta que va donar el mateix Mujica a l’article quan algú li va preguntar què li semblava. Responia Mujica:

“Quiero tener tiempo para dedicarlo a las cosas que me motivan. Y si tuviera muchas cosas tendría que ocuparme de atenderlas y no podría hacer lo que realmente me gusta. Esa es la verdadera libertad, la austeridad, el consumir poco.La casa pequeña, para poder dedicar el tiempo a lo que verdaderamente disfruto. Si no, tendría que tener una empleada y ya tendría una interventora dentro de la casa. Y si tengo muchas cosas me tengo que dedicar a cuidarlas para que no me las lleven. No, con tres piecitas me alcanza. Les pasamos la escoba entre la vieja y yo; y ya, se acabó. Entonces sí tenemos tiempo para lo que realmente nos entusiasma. No somos pobres”.

No està malament, no us sembla?

Tags: Pepe Mujica, POLÍTICA, Uruguai

Fa un any i mig que PEPE MUJICA és el President d’ Uruguai. Quan l’ex tupamaro va guanyar les eleccions va despertar gran expectació: per ser qui  havia estat  i per ser com era. Era un President que despertava moltes fílies i moltes fòbies. Des de bon principi va ser molt discutit i no li van donar ni una setmana de treva.

Un any i mig després ja es pot començar a fer un balanç del seu mandat. jo he anat seguint des de lluny aquesta trajectòria, he llegit diaris, opinions i m’he fet la meva pròpia imatge del Pepe. Però reconec que les esperances que vaig dipositar en el Pepe , en general, no han estat defraudades.

Però les meves opinions no serveixen de gran cosa, ni tenen cap mena autoritat perquè sóc un simple observador aficionat. Per això he volgut recollir l’opinió d’un expert com és OMER FREIXA (Argentí. Historiador y periodista free-lance. Professor d’ historia UBA, Facultad de Filosofía y Letras 2005.  Africanista i interessat en els conflictes mundials contemporanis) que em sembla una persona prou neutral com per a fer un retrat d’aquest moment que està vivint el President i l’ Uruguai.

És normal que la balança ofereixi èxits i fracassos en el desenvolupament del projecte del Frente Amplio. Veiem-les de forma resumida?

ÈXITS

-L’economia uruguaiana es troba estable i en creixement. La inflació està relativament sota control, en un 8% per al 2012. Els èxits són històrics: Uruguai registra la taxa d’atur més baixa de la seva història. Segons dades oficials, és del 6,3% durant aquest any. El mateix rècord es dóna amb la quantitat de gent empleada, 60% sobre la PEA, quan el 2001 era de 51,4%.

-El dèficit no és gaire alt, hi ha un augment sostingut de les exportacions i la restitució de reserves, indicador que abans de la crisi de 2002 era negatiu. El país el 2008 va aconseguir desviar l’impacte de la crisi internacional.

-Hi ha hagut un bon maneig de l’economia i més preocupació pels temes socials i la millora del sistema de salut.

-El país registra una taxa de mortalitat baixíssima (0,96%), una minva important del nombre d’indigents i un índex de pobresa que del 31,9% del 2004, avui es troba en 18,6%. El 43,6% de la població rep algun pla assistencial, mentre el 2004 era el 15,4%.

-En matèria de relacions exteriors, Uruguai és un actor respectable, les seves relacions amb la regió han millorat, i en particular amb l’Argentina.

-La continuïtat respecte de la gestió de Tabaré Vázquez marca la pauta. El govern de Vázquez va impulsar les grans reformes que l’esquerra venia prometent des dels noranta i l’actual govern sembla dedicat a perfeccionar i aprofundir les línies.

-"Respecte del Mercosur, Mujica denota més entusiasme que el seu predecessor. De fet, es veu una millora en les relacions bilaterals en general, amb acostaments a Brasil i Xile, les dues primeres nacions amb les quals comercia. Amb l’Argentina, l’efecte simbòlic d’un millor vincle resulta significatiu. Les agendes comprenen temes diversos i hi va haver resultats tangibles com el del tren Concòrdia-Salto, la planta de gas i el dragatge de Martín García que contribueixen a un millor clima enfront de traves comercials i altres provinents de sectors específics.
-La gestió de Mujica comporta un esperit més llatinoamericanista que la de Tabaré Vázquez i es mostra com un soci compromès. Mujica és part de l’esquerra moderada de la regió al costat de líders com Dilma Rousseff, Ricardo Lagos i Michelle Bachelet. En aquest sentit, hi ha una actitud coherent.

FRACASSOS

-Absència d’actitud presidencial i un estil que a vegades es torna capritxós en la presa de decisions.

-La popularitat així com la imatge sobre la gestió de Mujica han baixat: del 79% el juny de 2010 al 42% al juliol d’aquest any. Hi ha consens que aquesta caiguda sensible en els sondejos marca el final d’una ‘lluna de mel’, un fenomen que és usual en política.

-El principal problema polític el té a l’interior del seu partit. Posseïa en els primers temps una capacitat de seducció extraordinària, però ara s’observa que no troba la talla presidencial, no mostra una agenda ben pensada ni una capacitat de negociació aconseguida, aliant-se segons la conjuntura amb diversos sectors del Frente Amplio.

-Són tres els desafiaments que no ha acabat d’ afrontar:

El primer és la Llei de Caducitat, on les anades i tornades entorn de la seva anul·lació van minar el prestigi presidencial, en haver de xocar amb grups opositors dins del partit.

L’educació no va bé i no sembla haver acord en les solucions que formula el president i, d’altra banda, altres dirigents del FA.

I el darrer desafiament és la reforma de l’Estat, on es veuen les grans complicacions perquè apareixen focus de resistència per tot arreu i el mandatari es mostra feble per contenir-los.

El Cronista Comercial (Buenos Aires, Argentina)

Tags: Pepe Mujica, Uruguai

Uruguai ja té nou president des de fa 15 dies. Vaig tenir curiositat per llegir el discurs del president Mujica per veure què deia i com ho deia. Les dues coses crec que eren molt interessants, venint de qui venien.

El discurs em va agradar, encara que ja sé que una cosa són les paraules i una altra són els fets. Però em va agradar, sobretot, per una cosa: va ser un discurs que era realista i mirava cap al futur.

Les dues coses son importants. Mujica és un home que toca de peus a terra i sap que no li serà fàcil governar. Però tothom coincideix que ha començat amb molt bon peu i és molt ben vist i considerat per tothom. En una paraula: s’ha guanyat un respecte que semblava que no li concedien.

I és un home que mira cap al futur. És clar que ell té un passat molt especial (guerriller que es va passar un munt d’anys a la presó) i el país també el té (cop d’estat militar que va dividir el país i va expulsar molts uruguaians cap a l’exterior). Però en el discurs deixa de banda aquest tema i diu clarament que el futur és de tots i l’han de construir entre tots. Em sembla que és el missatge més interessant que va donar.

I ara és l’hora de la feina i no de les paraules. Mujica haurà d’aconseguir tirar endavant reformes que va començar el seu antecessor també del Frente Amplio però que no va aconseguir dur a terme. Tabaré Vázquez va dur a terme tres reformes per al país que jo considero indiscutibles: la productiva, la distributiva i la social. Ara, al país n’hi falten dues més: la reforma de l’ Estat i la comunicativa. Si Mujica ho aconsegueix farà que Uruguai canviï de fesomia i sigui un país completament diferent del que era.

Tant de bo ho aconsegueixi. I un petit (de fet, potser no tant….) detall per acabar: Llegeixo en un diari la següent notícia:

MÚJICA PREDICA LA AUSTERIDAD DANDO EJEMPLO

El Mundo, 15/02/2010

El Presidente de Uruguay, José Mújica, ha decidido que el 87% de su salario vaya destinado a la construcción de viviendas populares. Mujica predica la austeridad dando ejemplo, ya que desde que asumió el poder ni ha cambiado de residencia ni de coche, ya que ha renunciado a la limusina oficial.

El que dèiem: Menys paraules i més fets com aquest!!!

A l’ Uruguai ho tenen molt clar:

"La sobirania radica essencialment en la Nació i la majoria ha de governar respectant els drets de tots".(Cabildo Abierto del 21 de setiembre de 1808, Oración de Abril de 1813).

Demà, 1er de març, un president d’esquerres imposarà la banda presidencial a un altre president d’esquerres. Tabaré Vázquez imposarà la banda a José Mujica. És un fet històric en la història del país perquè no s’havia donat mai. Però no és un fet que s’esdevingui per xiripa o per casualitat. Vol dir que l’esquerra ha fet les coses ben fetes i ha convençut una gran part dels votants.

Demà, un guerriller torturat en les fosques i humides cel·les de la dictadura militar uruguaiana (José Mujica) serà el nou President de la República Oriental de l’ Uruguai. Aquest minut històric en què s’esdevindrà aquest fet serà emocionant per a tots els que seguim creient en la democràcia perquè voldrà dir que les coses no han de ser indefinidament iguals i que poden canviar.

De fet, l’ Uruguai -un país que m’ estimo molt- ha anat canviant de mica en mica gràcies a tots. No només gràcies al govern d’esquerres sinó també gràcies a que la gent uruguaiana té un gran sentit de la democràcia i una especial sensibilitat amb el fet polític. Estic segur que molts amics meus, que llegiran aquestes paraules, no estaran gens d’acord amb mi. Però seguirem essent amics i seguirem discutint de política perquè -uns i altres- sabem que ningú té la raó complerta de les coses ni la veritat sencera. Tots tenim una mica de raó i tots tenim les nostres raons per defensar els nostres punts de vista. Això és el més bonic de la democràcia: el respecte mutu. I els uruguaians tenen aquest do tan seu i que, tant de bo, conservin per molts anys.

Des d’aquest humil blog vull felicitar a José "Pepe" Mujica, que essent president de la República, no té previst modificar gaire la seva manera de viure. Vol  viure en el mateix habitatge de sempre; una caseta-granja que no modificarà ni per fora ni per dins. La ja famosa "granja", una caseta en camp obert envoltada de cultius de flors i hortalisses, no tindrà murs, malles, tanques o filferros que l’aïllin de la resta del món. Com a molt, tindrà més presència policial per salvaguardar la seva seguretat.  "-No es pot posar portes al camp", remuga als seus amics el president electe.  Diu que "després d’estar tancat en un forat gairebé quinze anys de cap manera aixecaré tàpies. Veurem com se soluciona el tema de seguretat però amb cadenats, no". Aquest comentari li va fer Mujica a Luis Reyes, mestre d’obres, company de files, de militància -no d’armes- i constructor, amb el propi Mujica d’un dipòsit d’aigua que hi ha davant de la granja per "combatre la sequera". Amic entre els amics, la seva fe en "Pepe" és infinita: "És un revolucionari, com Jesucrist".

Jo crec en aquest home. Tant de bo no defraudi les esperances de tantes i tantes persones que confien en ell. Des d’aquí la meva felicitació al nou President d’ Uruguai! Endavant, PEPE!

Heu vist la pel·lícula "Invictus"? Heu llegit la novel·la "El factor humà"? No us podeu perdre cap de les dues coses. El film tracta sobre la figura de Nelson Mandela i està basada en aquesta novel·la. A part d’evidenciar la grandesa de la talla humana i política de Mandela, a mi m’ha desvetllat la comparació amb Pepe Mujica, el proper president de l’ Uruguai. No sé si és prou justa aquesta comparació o si és exagerada. Tant de bo d’aquí uns anys es pugui fer. Segurament que en aquests moment no és prou justa perquè, des del punt de vista polític, Mandela ja ho ha fet tot i ja ha passat a la histèria i Mujica encara ho ha de fer. Però hi ha un aspecte humà -comú als dos- que sí que té un punt de comparació i és el que vull fer notar.

Mandela diu en un moment del film: "Dono gràcies a Déu per la meva ànima invicta. Sóc l’amo del meu destí. Sóc el capità de la meva ànima". I un altre personatge diu: "Com pot un home que ha estat tancat quasi 30 anys en una diminuta presó pot perdonar qui l’hi va ficar, quan surt en llibertat?".

Mujica va dir només sortir de la presó: "Només una actitud democràtica permetrà una maduració política massiva d’aquesta immensa potencialitat. Cal ser democràtics, tremendament democràtics. És l’hora de tenir clar que davant el dilema centralisme o democràcia, cal inclinar-se per més democràcia ".

El Pepe Mujica, el 16 de març de 1985, dos dies després d’haver estat alliberat després de més de 12 anys de dur captiveri, va ser designat pels líders del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros -rapats al zero i rostres curtits pels àrids calabossos i els humits pous de la presó per on havien desfilat en condició d’ostatges de la dictadura (1973-1985) – per a fer un discurs en un acte al club Platense. El grup de "vells", com es coneixia als líders tupamaros que van sobreviure primer a la guerra, després a la tortura i finalment a la presó, van designar per a pronunciar aquell discurs, en un moment històric tan delicat, a José Mujica. Casualitat?, es pregunta el periodista Gabriel Pereyra en un article de fa uns mesos. Jo diria que no i jo diria que sabien ben bé el que feien.

Mujica es va plantar aquell dia davant d’un públic bàsicament juvenil i, davant d’un cartell que deia "som un poble que camina cap a l’alliberament nacional", va improvisar un llarg discurs, amb un estil no gaire diferent del que se li coneixeria després, quan s’ha transformat en aquests darrers mesos en un fenomen polític i comunicador. Cóm ha estat possible que en un país on la democràcia, la pau i la mitjania són religió, hagi pogut guanyar un home que va assumir la més radical i violenta de la posicions polítiques en un determinat moment de la seva vida?.

Doncs aquí hi ha la resposta, segons el meu parer, i és on podem comparar els dos homes. Darrere de les respectives històries personals de lluites per ideals, d’empresonaments i de sofriment, s’hi troba una història d’estratègia política, de transició fonamentada en la reconciliació, de creació d’una nova consciència nacional damunt de bases noves. Com diu l’escriptor Vicenç Villatoro avui mateix en el diari AVUI, "el film esdevé una faula eterna i emocionant sobre el perdó. Sobre la força del perdó". Sobre el perdó i la reconciliació s’hi pot construir qualsevol cosa, que sempre aguantarà ferma, cosa que no passarà mai si es construeix sobre el ressentiment. A Sud-Àfrica, a l’ Uruguai o al Congo.

Aquí hi ha el quid de la qüestió i és per això que els uruguaians han donat el seu vot de confiança a aquest home. Pepe, no els defraudis!

Llegia ahir l’opinió d’un uruguaià que deia que el nou president faria quedar malament Uruguai perquè és un home vulgar, mal parlat, mal educat…. i no sé quantes coses negatives més deia d’ell.

Mireu: el Pepe Mujica serà moltes coses i tindrà molts defectes, però vulgar no ho és. Això us ho puc ben assegurar. Aquesta persona que escrivia això, no deu saber què és la vulgaritat o bé té un concepte molt pobre del que val una persona. Equipara vulgaritat amb poca formació, amb poca cultura, amb formes poc refinades. I no és això, amics meus, no és això!

Vulgar és aquell que no té mires, que es deixa portar per la rutina, que no té projectes, que és conformista amb tot.  No és la ignorància, ni l’escassetat d’intel ligència, no és la curtedat de vista intel.lectual, sinó la d’horitzons. L’home que ells anomenen"vulgar" pot ser discret, savi, dotat de talents, genial i fins i tot brillant en molts aspectes. Hi ha gent que no ha anat mai a l’escola i dóna mil voltes a grans intel·lectuals. Una cosa és ser curt de mires (hi ha gent molt culta ben curta de vista) i una altra saber veure l’important de la vida, tenir somnis i grans idees (i per això no s’ha d’haver anat a l’escola).

Mujica no sé si serà un bon president o no. Però de vulgar, res de res. I no farà quedar malament el país perquè no vesteixi bé, perquè no sigui elegant, perquè no sàpiga fer grans discursos. Si per cas, el farà quedar malament si no governa per a tothom, si no governa amb justícia, si no mira per al bé del més desfavorits, si roba tant com pot (com algun altre president anterior ha fet…).

No serà un heroi, potser. A la vida no cal ser heroi dels grans, dels que surten als llibres. A la vida tots podem i hem de ser herois quotidians, d’aquells que no fan gaire soroll. Tots ho som si sabem trencar el jou de la vulgaritat.

Diumenge vinent, aquest home que veieu a la foto, serà el nou president d’ Uruguai. Tothom ho dóna per fet. Jo ja ho vaig pronosticar fa temps, sense cap mèrit de part meva. És que la cosa queia pel seu propi pes. Les coses s’han fet relativament bé durant aquesta darrera legislatura i, per tant, la gent prefereix seguir per aquest camí.

José “Pepe” Mujica és un ex tupamaro, encara que no té l’aspecte d’un ex guerriller que es va passar 15 anys a la presó i dos d’ells castigat dins d’un pou. N’hi havia per quedar boig i ressentit per a tota la vida. I, en canvi, respira sentit de l’ humor i positivisme per tot arreu.

Té fama -per altra banda ben guanyada- de ser una persona franca, sincera i de dir el que pensa, amb paraules que tothom entén i que fa servir la majoria de la gent en la seva vida diària. Potser no és un gran cervell, però segur que serà un president diferent i que molt possiblement toqui de peus a terra.

Per exemple, diu coses tan interessant com les següents:

-Nuestro país es pequeño pero serio. Vale la pena invertir en él. Esa es nuestra preocupación principal.

-La propuesta de Gobierno es llegar a 30 puntos del PIB. Necesitamos que la economía funcione.

-El Mercosur tiene defectos por todos lados, no es solamente negocio pero ni por asomo renunciaremos a él.

-Tenemos que propiciar acuerdos comerciales con Europa y con todos los países del mundo que podamos.

-De Lula me gusta el estilo, la manera de gobernar, su capacidad de transformar los conflictos en salida y no quedarse estancado en ellos. En América Latina me parece importante esa metodología… Dios, al parecer, no es uruguayo, es brasileño.

-Lo peor es no organizar lo que va a ser inevitable. Nuestra actitud va a ser siempre desmontar los líos. (Sobre tensiones con Argentina por los cortes de frontera)

-Berlusconi nos trata de sudacas, nos corre… Espero que pase esa tendencia. De momento, tenemos que procurar tener las mejores relaciones con todos.

-Uruguay es un país curioso, tenemos todas las vacas registradas electrónicamente pero hay compatriotas que no tienen sus papeles para poder votar.

-No parece razonable que una decisión ratificada por el pueblo la enmiende el Parlamento. Esa es la razón por la que sigue vigente. (Sobre la ley de caducidad de los delitos cometidos durante la dictadura de 1972-85)

-En el mundo de hoy el esfuerzo principalmente nos corresponde a nosotros. Ni las grandes naciones dependen sólo de sí mismas.

-A veces pienso con amargura que el subdesarrollo está en nuestras cabezas.

Trobo que no està gens malament aquesta filosofia i aquests projectes. Per això diumenge vinent, a la segona volta, una gran majoria d’ uruguaians el votaran. Que tinguis sort Pepe!

Diumenge vinent hi han eleccions a l’ Uruguai i, com sabeu molt bé, aquest país m’interessa molt i l’estimo encara més. Possiblement el pròxim president sigui José Mujica (el Pepe Mujica), del qual ja n’he parlat en alguna altra ocasió i que a mi personalment em cau molt bé. Si fos uruguaià i pogués votar, sens cap mena de dubte votaria al Pepe, un antic tupamaro que va passar-se mitja vida a la presó, amb tortures incloses.

El que més m’agrada d’ell és la seva sinceritat i la forma natural de dir les coses. Per a un polític això pot ser un gran inconvenient i el mateix Pepe ho ha reconegut. Però jo més aviat ho veig com una virtut, que ben administrada, pot tornar a fer creïble la política i els polítics.

Us deixo un text del mateix Mujica sobre això. El llibre a que es refereix és un que ha sortit fa poc i que es diu "Pepe coloquios" del periodista Alfredo García

A LO HECHO, PECHO

Nunca se es demasiado viejo para aprender.
En estos días estoy tomando dos cursos acelerados: el primero es para aprender a callarme la boca un poco más.
Ahora tengo responsabilidades políticas mayores y todo lo que diga no sólo me afecta a mi sino a la fuerza que represento. Por tanto las palabras tienen que ser sopesadas de otra manera y los juicios más meditados
El otro curso intensivo es para aprender a no ser tan nabo. Parece increíble que a esta altura y a mi edad, me agarre un periodista con careta de compañero y me tenga hablando durante 28 horas, 14 reuniones de 2 horas, de todos los temas del universo. A la segunda reunión uno es medio amigo y habla con el tipo como si hablara con su hermano. Decís todo lo que se te pasa por la cabeza con absoluta ligereza, total son cosas destinadas a quedar entre él y vos. Porque se supone que el señor iba a escribir un libro sobre Pepe Mujica, no un libro con las conversaciones que mantuviera con él.
En ese marco, uno se da permiso para ser frívolo, cuenta bolazos, hace comentarios sarcásticos. ¿De que hablás 28 horas sino es bobeando con los defectos de los demás?
Todos somos malos con el mundo en privado y en confianza.
Lo que más lamento es haber herido a algún compañero. Seguramente lo que se publica es sólo lo negativo que pueda haber mencionado. Lo positivo que también dije, quederá para los pocos que lean el libro entero. Pido disculpas y comprendo a quienes no las acepten.
Lo hecho, hecho está. Me engañaron alevosamente y perdí.
Mis adversarios se hicieron una fiesta ¡que la disfruten!
Pero vayan sabiendo que es la última vez que ocurre.