Arxiu per a 'Drets humans' Categories

14 mar 2013


Jaume Pubill

Un Papa esquitxat?

Tenim un argentí com a nou Papa. Només sé d’ell les quatre coses que han dit els diaris. Que si és moderat-conservador; que si és conservador en la doctrina i progressista en el que es refereix a la part social; que si té un caràcter fort i decidit… Ja ho anirem veient i, de moment, no crec que es pugui aventurar cap camí.

Però sí que em temo que pugui resultar un Papa esquitxat pel que va passar en els anys de dictadura al Con Sud de Llatinoamèrica. Aquests dies acaba de començar a l’Argentina el primer judici pel Pla Còndor de dictadures sud-americanes, amb l’uruguaià Cordero a la banqueta. Un judici que investigarà els crims comesos en els anys 70 i 80 en el marc del denominat Pla Còndor, de coordinació repressiva dels règims militars del Con Sud. L’exdictador argentí Jorge Videla és un dels principals imputats.

Es coneix com a Pla Còndor a la coordinació d’accions repressives de les dictadures de Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai i Bolívia, que va estar en marxa entre mitjans dels ’70 i dels ’80. En aquells anys jo era a l’ Uruguai i vaig poder viure-ho de ben a prop. Vaig a arribar a l’ Uruguai el desembre del 76 i s’acabava de produir el cop d’ Estat que va deposar Isabelita Perón a l’ Argentina i va ser quan van començar els crims i les barbaritats a un costat i a l’altre del Riu de la Plata. Encara recordo com cada dia es trobaven cadàvers a les costes uruguaianes que l’aigua del riu arrossegava. Tiraven els cadàvers amb helicòpter per tal de que desapareguessin menjats pels peixos…

Els advocats dels familiars dels desapareguts han precisat que en la causa estan esmentades un centenar de víctimes de nacionalitat uruguaiana, xilena, paraguaiana i argentina. Videla (1976-1981), de 87 anys, s’asseurà novament a la banqueta dels acusats (ja té dues condemnes a presó perpètua) al costat d’altres 25 imputats, entre ells l’exdictador argentí Reynaldo Bignone i el seu compatriota l’exgeneral Luciano Benjamín Menéndez (set perpètues), tots dos de 85 anys. La causa arriba a judici oral després de 14 anys durant els quals la justícia havia demanat les extradicions dels morts exdictadores Alfredo Stroessner de Paraguai i Augusto Pinochet de Xile.

L’únic estranger que enfrontarà als tres magistrats del Tribunal Oral serà Manuel Be, un excoronel i agent d’intel · ligència de l’Exèrcit uruguaià, segons l’advocada. Be es troba detingut a Buenos Aires i està imputat en 11 casos, entre ells la desaparició de Maria Claudia García de Gelman, nora del poeta argentí Juan Gelman.

"El que ara hem de provar és l’existència d’una associació il · lícita entre les dictadures d’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i Uruguai per perseguir i eliminar opositors en qualsevol d’aquests països, amb el suport del govern dels Estats Units", va dir Varsky, una de les advocades. "Per a la prova -va continuar- comptem amb els testimonis de supervivents i molta documentació, entre ella papers desclassificats dels Estats Units que comprometen a Washington", va explicar. L’advocada del Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS) també va destacar l’aportació que va significar per a la causa els anomenats "Arxius del terror", que van ser trobats per l’advocat paraguaià Martín Almada en una comissaria de policia d’Asunción.

Segons Almada, un militant pels drets humans, el Pla Còndor va ser presentat per primera vegada a finals de 1975 per l’FBI (Oficina Federal d’Investigacions dels Estats Units), que va prestar la seva col · laboració per dur endavant. "Entenem que serà un judici molt llarg perquè hi ha molts testimonis i molt ben documentats analitzar", va dir Varsky, en recordar que només a Paraguai es van trobar cinc tones de papers.

Malgrat els 14 anys que porta el judici i les quatre dècades d’alguns dels crims de lesa humanitat que s’investiguen, els familiars de les víctimes "estan ansiosos i esperen aconseguir justícia", va afirmar la lletrada.

El "modus operandi" del Pla Còndor era molt clar: Hi havia un acord repressiu que permetia a integrants de les forces armades i de seguretat dels règims de facto comptar amb informació sobre el moviment dels opositors i ingressar a qualsevol dels països per detenir clandestinament amb suport local.

Els cassos més famosos són el dels argentins Horacio Campiglia i Mònica Susana Pinus de Binstock, que el 1980 van ser segrestats en arribar a l’aeroport de Rio de Janeiro per agents d’intel · ligència d’Argentina i van acabar en un centre clandestí de detenció de Buenos Aires, on van desaparèixer. I un altre cas famós és el de Maria Claudia García de Gelman, segrestada als 19 anys i amb un embaràs de set mesos a la capital argentina per agents d’intel · ligència uruguaians i traslladada a Montevideo. A la capital uruguaiana va donar a llum a l’Hospital Militar i després va desaparèixer. La nena, de nom Macarena, va ser lliurada il · legalment a la família d’un policia i va recuperar la seva identitat el 2000, als 23 anys.

La causa es va iniciar a finals de 1999 per denúncies de familiars d’estrangers desapareguts a Argentina, entre ells la uruguaiana Sara Méndez, despullada del seu fill de dos mesos en un centre de detenció de la província de Buenos Aires, que va conèixer després de 26 anys.

Entre les víctimes més notòries del Pla Còndor s’esmenta al excanceller xilè Orlando Letelier (assassinat a Washington), el general xilè Carlos Prats (assassinat a Buenos Aires) i als polítics uruguaians Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez Ruiz (assassinats a la capital argentina).

I què hi té a veure el nou Papa amb tot això? Potser més del que ens pot semblar ja que, segons explica el diari mexicà LA JORNADA recollint informacions de diaris argentins (sobretot del diari PÁGINA/12), alguns testimonis vinculen el nou Papa amb la dictadura i se l’acusa de retirar la protecció de la seva orde religiosa a dos jesuïtes detinguts clandestinament pel govern de facto.

El sociòleg Fortunato Mallimacci, ex degà de la Facultad de Ciencias Sociales de la Universidad de Buenos Aires diu:“La historia lo condena: lo muestra como alguien opuesto a todas las experiencias innovadoras de la Iglesia y sobre todo, en la época de la dictadura, lo muestra muy cercano al poder militar”.

Endemés, Jorge Bergoglio va ser citat com a testimoni en un cas que es jutjava a responsables del pla sistemàtic d’apropiació de menors fills de desapareguts durant la dictadura militar. Serà cert? Està prou provat? No ho sé. Però sí que estic segur que d’aquest tema se’n parlarà molt en aquests pròxims temps i que en pot sortir esquitxat.

2 respostes

21 des 2012


Jaume Pubill

Petites i grans llibertats

Es tracta de ser lliure, tot i que sabem que no en serem mai del tot. Es tracta de caminar personalment i comunitàriament cap a la llibertat, tot i que sempre fem moltes giragonses i passos endavant i enrere. Es tracta de ser feliços, tot i que mai en serem totalment.

Parlem de petites i grans llibertats, com si la llibertat fos petita o gran segons el que hàgim de triar  i potser no ens adonem que la llibertat sempre és gran, sempre és necessària, sempre és fonamental perquè té valor per sí mateixa. Ja sabem que volem ser, volem fer, volem l’impossible i quasi mai ho aconseguim. I també sabem que moltes vegades la culpa és nostra i només nostra. Les pors personals ens tenallen, ens paralitzen, ens fan ser petits, conservadors, poc imaginatius i còmodes. Altres vegades les pors ens venen de fora, de gent amb aires ombrívols que ens miren malament, ens amenacen i ens quedem palplantats i desorientats.

Comencem a viure un d’aquests moments i ens tocarà viure’n de molt més durs perquè hi ha molta gent amb molt poder que s’ha proposat fer-nos por. Psicològicament potser molta gent jove no hi està preparada. La gent gran, segurament que  una mica més perquè van conèixer de ben a prop la dictadura de Franco i totes les seves calamitats. Ara tornen a apel·lar a la por –com a bons franquistes que són-per veure si molts es queden pel camí i si es caguen als pantalons. Apel·len a la por perquè no creuen en la llibertat ni en la democràcia, tot i que es diuen demòcrates. Però aquests demòcrates no fan més que amenaçar i coaccionar de la forma més barroera que troben. Si cal escanyar econòmicament, no tindran cap escrúpol i ho faran amb tota tranquil·litat. Si cal empresonar, ho faran. Si cal fer servir la mentida i les males arts, també ho faran exquisidament perquè en són especialistes. I a la nit se n’aniran a dormir sense remordiments i dormiran com un tronc. Dormiran contents i tot! Contents i satisfets perquè es pensaran que fins i tot han contribuït a salvar Espanya!

Poden permetre que triem petites coses que ells consideren sense importància, però de cap manera podrem traspassar les línies vermelles que ells han traçat. Són ells qui tenen el poder i són ells qui diran què podem fer i què no. Triar el nostre propi destí és massa important i per aquí no s’hi pot passar. No ho permetran!

Però nosaltres som tossuts i continuarem essent tossuts. Continuarem intentant-ho. Anirem fent forats al mur fins que caigui i estem segurs que un dia caurà, com va caure el mur de Berlin. No pararem de buscar sortides. No pararem de buscar la llibertat. No pararem ni ens pararan. Som massa tossuts i estem massa convençuts que el temps i la història van a favor nostre. Ara Europa mira i calla. Arribarà un dia que veurà tanta injustícia contra el poble català, veurà tanta mala baba, veurà tanta persecució que inevitablement haurà de dir i fer alguna cosa si vol dir-se demòcrata. Ens cal pensar que Europa vol ser demòcrata i vol salvar la democràcia. Per tant, constatarà que el que fan contra el poble català és una pràctica antidemocràtica i va contra els mateixos interessos d’Europa. És la nostra esperança i també ho és saber que estem carregats de raó i de raons i que reemplaçar la por per la raó no du enlloc. Tenen el poder, però no tenen la raó. Tenen l’insult, la desqualificació, el menyspreu i les males arts apreses en segles de govern imperialista, però segueixen sense tenir raó perquè no tenen raons. I nosaltres sabem que la veritat, tard o d’hora sempre triomfa i que els pobles, tard o d’hora, sempre deslliguen els lligams de l’opressió. El pla d’aquesta gent és fer que Catalunya segueixi oprimida, que no pugui triar el seu destí. Però que recordin que els catalans, “quan convé seguem cadenes”.

No hi ha resposta

10 oct 2012


Jaume Pubill

12 de octubre: poc per celebrar i molt per explicar

Des de fa un temps sembla que ha fet fortuna aquesta frase del cartell:”12 de Octubre: No hay nada que celebrar”. Certament no hi ha motius de celebració, però sí que hi han molt motius per explicar les coses, deixar tantes mentides històriques i anar més a la veritat de com van ser les coses.

Desgraciadament -tant a Espanya com a Llatinoamèrica- durant molts anys es va fer una explicació del “Descubrimiento” totalment basada en una gran mentida i falsejant la història. Per sort, ja fa una colla d’anys que la cosa va canviant poc a poc i allà ja no es té tanta admiració a la “Madre Patria” i s’ha anat sabent com van anar les coses, gràcies a alguns historiadors, escriptors i divulgadors lliures i intel·ligents.

Un d’ells és l’escriptor Eduardo Galeano que, amb en seu emblemàtic llibre “Las venas abiertas de América Latina”, obrir el camí a la divulgació d’aquestes veritats i va refutar tantes i tantes mentides històriques. L’any 1992 va escriure un llibre, que val molt la pena de llegir, titulat “Ser como ellos y otros artículos”, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992. Si em permeteu, us en ofereixo alguns paràgrafs per tal d’il·lustrar millor què és això del 12 d’ Octubre, del Dia de la Hispanidad, del Dia de la Raza i altres collonades per l’estil.

Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado.

El Descubrimiento: el 12 de octubre de 1492, América descubrió el capitalismo. Cristóbal Colón, financiado por los reyes de España y los banqueros de Génova, trajo la novedad a las islas del mar Caribe. En su diario del Descubrimiento, el almirante escribió 139 veces la palabra oro y 51 veces la palabra Dios o Nuestro Señor. Él no podía cansar los ojos de ver tanta lindeza en aquellas playas, y el 27 de noviembre profetizó: Tendrá toda la cristiandad negocio en ellas. Y en eso no se equivocó. Colón creyó que Haití era Japón y que Cuba era China, y creyó que los habitantes de China y Japón eran indios de la India; pero en eso no se equivocó.
Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado. Los indios, víctimas del más gigantesco despojo de la historia universal, siguen sufriendo la usurpación de los últimos restos de sus tierras, y siguen condenados a la negación de su identidad diferente. Se les sigue prohibiendo vivir a su modo y manera, se les sigue negando el derecho de ser. Al principio, el saqueo y el otrocidio fueron ejecutados en nombre del Dios de los cielos. Ahora se cumplen en nombre del dios del Progreso.
Sin embargo, en esa identidad prohibida y despreciada fulguran todavía algunas claves de otra América posible. América, ciega de racismo, no las ve.
*************************************

El 12 de octubre de 1492, Cristóbal Colón escribió en su diario que él quería llevarse algunos indios a España para que aprendan a hablar ("que deprendan fablar"). Cinco siglos después, el 12 de octubre de 1989, en una corte de justicia de los Estados Unidos, un indio mixteco fue considerado retardado mental ("mentally retarded") porque no hablaba correctamente la lengua castellana. Ladislao Pastrana, mexicano de Oaxaca, bracero ilegal en los campos de California, iba a ser encerrado de por vida en un asilo público. Pastrana no se entendía con la intérprete española y el psicólogo diagnosticó un claro déficit intelectual. Finalmente, los antropólogos aclararon la situación: Pastrana se expresaba perfectamente en su lengua, la lengua mixteca, que hablan los indios herederos de una alta cultura que tiene más de dos mil años de antigüedad.
*************************************

El Paraguay habla guaraní. Un caso único en la historia universal: la lengua de los indios, lengua de los vencidos, es el idioma nacional unánime. Y sin embargo, la mayoría de los paraguayos opina, según las encuestas, que quienes no entienden español son como animales.
De cada dos peruanos, uno es indio, y la Constitución de Perú dice que el quechua es un idioma tan oficial como el español. La Constitución lo dice, pero la realidad no lo oye. El Perú trata a los indios como África del Sur trata a los negros. El español es el único idioma que se enseña en las escuelas y el único que entienden los jueces y los policías y los funcionarios. (El español no es el único idioma de la televisión, porque la televisión también habla inglés.) Hace cinco años, los funcionarios del Registro Civil de las Personas, en la ciudad de Buenos Aires, se negaron a inscribir ek nacimiento de un niño. Los padres, indígenas de la provincia de Jujuy, querían que su hijo se llamara Qori Wamancha, un nombre de su lengua. El Registro argentino no lo aceptó por ser nombre extranjero.
Los indios de las Américas viven exiliados en su propia tierra. El lenguaje no es una señal de identidad, sino una marca de maldición. No los distingue: los delata. Cuando un indio renuncia a su lengua, empieza a civilizarse. ¿Empieza a civilizarse o empieza a suicidarse?
*************************************

Cuando yo era niño, en las escuelas del Uruguay nos enseñaban que el país se había salvado del problema indígena gracias a los generales que en el siglo pasado exterminaron a los últimos charrúas.
El problema indígena: los primeros americanos, los verdaderos descubridores de América, son un problema. Y para que el problema deje de ser un problema, es preciso que los indios dejen de ser indios. Borrarlos del mapa o borrarles el alma, aniquilarlos o asimilarlos: el genocidio o el otrocidio.
En diciembre de 1976, el ministro del Interior del Brasil anunció, triunfal, que el problema indígena quedará completamente resuelto al final del siglo veinte: todos los indios estarán, para entonces, debidamente integrados a la sociedad brasileña, y ya no serán indios. El ministro explicó que el organismo oficialmente destinado a su protección (FUNAI, Fundacao Nacional do Indio) se encargará de civilizarlos, o sea: se encargará de desaparecerlos. Las balas, la dinamita, las ofrendas de comida envenenada, la contaminación de los ríos, la devastación de los bosques y la difusión de virus y bacterias desconocidos por los indios, han acompañado la invasión de la Amazonia por las empresas ansiosas de minerales y madera y todo lo demás. Pero la larga y feroz embestida no ha bastado. La domesticación de los indios sobrevivientes, que los rescata de la barbarie, es también un arma imprescindible para despejar de obstáculos el camino de la conquista.
*************************************

Matar al indio y salvar al hombre, aconsejaba el piadoso coronel norteamericano Henry Pratt. Y muchos años después, el novelista peruano Mario Vargas Llosa explica que no hay más remedio que modernizar a los indios, aunque haya que sacrificar sus culturas, para salvarlos del hambre y la miseria.
La salvación condena a los indios a trabajar de sol a sol en minas y plantaciones, a cambio de jornales que no alcanzan para comprar una lata de comida para perros. Salvar a los indios también consiste en romper sus refugiso comunitarios y arrojarlos a las canteras de mano de obra barata en la violenta intemperie de las ciudades, donde cambian de lengua y de nombre y de vestido y terminan siendo mendigos y borrachos y putas de burdel. O salvar a los indios consiste en ponerles uniforme y mandarlos, fusil al hombro, a matar a otros indios o a morir defendiendo al sistema que los niega. Al fin y al cabo, los indios son buena carne de cañón: de los 25 mil indios norteamericanos enviados a la segunda guerra mundial, murieron 10 mil.
El 16 de diciembre de 1492, Colón lo había anunciado en su diario: los indios sirven para les mandar y les hacer trabajar, sembrar y hacer todo lo que fuere menester y que hagan villas y se enseñen a andar vestidos y a nuestras costumbres. Secuestro de los brazos, robo del alma: para nombrar esta operación, en toda América se usa, desde los tiempos coloniales, el verbo reducir. El indio salvado es el indio reducido. Se reduce hasta desaparecer: vaciado de sí, es un no-indio, y es nadie.
*************************************

El shamán de los indios chamacocos, de Paraguay, canta a las estrellas, a las arañas y a la loca Totila, que deambula por los bosques y llora. Y canta lo que le cuenta el martín pescador:
-No sufras hambre, no sufras sed. Súbete a mis alas y comeremos peces del río y beberemos el viento.
Y canta lo que le cuenta la neblina:
-Vengo a cortar la helada, para que tu pueblo no sufra frío.
Y canta lo que le cuentan los caballos del cielo:
-Ensíllanos y vamos en busca de la lluvia.
Pero los misioneros de una secta evangélica han obligado al chamán a dejar sus plumas y sus sonajas y sus cánticos, por ser cosas del Diablo; y él ya no puede curar las mordeduras de víboras, ni traer la lluvia en tiempos de sequía, ni volar sobre la tierra para cantar lo que ve. En una entrevista con Ticio Escobar, el shamán dice: Dejo de cantar y me enfermo. Mis sueños no saben adónde ir y me atormentan. Estoy viejo, estoy lastimado. Al final, ¿de qué me sirve renegar de lo mío?
El shamán lo dice en 1986. En 1614, el arzobispo de Lima había mandado quemar todas las quenas y demas instrumentos de música de los indios, y había prohibido todas sus danzas y cantos y ceremonias para que el demonio no pueda continuar ejerciendo sus engaños. Y en 1625, el oidor de la Real Audiencia de Guatemala había prohibido las danzas y cantos y ceremonias de los indios, bajo pena de cien azotes, porque en ellas tienen pacto con los demonios.
*************************************

Para despojar a los indios de su libertad y de sus bienes, se despoja a los indios de sus símbolos de identidad. Se les prohíbe cantar y danzar y soñar a sus dioses, aunque ellos habían sido por sus dioses cantados y danzados y soñados en el lejano día de la Creación. Desde los frailes y funcionarios del reino colonial, hasta los misioneros de las sectas norteamericanas que hoy proliferan en América Latina, se crucifica a los indios en nombre de Cristo: para salvarlos del infierno, hay que evangelizar a los paganos idólatras. Se usa al Dios de los cristianos como coartada para el saqueo.
El arzobispo Desmond Tutu se refiere al África, pero también vale para América:
-Vinieron. Ellos tenían la Biblia y nosotros teníamos la tierra. Y nos dijeron: "Cierren los ojos y recen". Y cuando abrimos los ojos, ellos tenían la tierra y nosotros teníamos la Biblia.
*************************************

Los doctores del Estado moderno, en cambio, prefieren la coartada de la ilustración: para salvarlos de las tinieblas, hay que civilizar a los bárbaros ignorantes. Antes y ahora, el racismo convierte al despojo colonial en un acto de justicia. El colonizado es un sub-hombre, capaz de superstición pero incapaz de religión, capaz de folclore pero incapaz de cultura: el sub-hombre merece trato subhumano, y su escaso valor corresponde al bajo precio de los frutos de su trabajo. El racismo legitima la rapiña colonial y neocolonial, todo a lo largo de los siglos y de los diversos niveles de sus humillaciones sucesivas.
América Latina trata a sus indios como las grandes potencias tratan a América Latina.
*************************************

Gabriel René-Moreno fue el más prestigioso historiador boliviano del siglo pasado. Una de las universidades de Bolivia lleva su nombre en nuestros días. Este prócer de la cultura nacional creía que los indios son asnos, que generan mulos cuando se cruzan con la raza blanca. Él había pesado el cerebro indígena y el cerebro mestizo, que según su balanza pesaban entre cinco, siete y diez onzas menos que el cerebro de raza blanca, y por tanto los consideraba celularmente incapaces de concebir la libertad republicana.
El peruano Ricardo Palma, contemporáneo y colega de Gabriel René-Moreno, escribió que los indios son una raza abyecta y degenerada. Y el argentino Domingo Faustino Sarmiento elogiaba así la larga lucha de kis indios araucanos por su libertad: Son más indómitos, lo que quiere decir: animales más reacios, menos aptos para la Civilización y la asimilación europea.
El más feroz racismo de la historia latinoamericana se encuentra en las palabras de los intelectuales más célebres y celebrados de fines del siglo diecinueve y en los actos de los políticos liberales que fundaron el Estado moderno. A veces, ellos eran indios de origen, como Porfirio Díaz, autor de la modernización capitalista de México, que prohibió a los indios caminar por las calles principales y sentarse en las plazas públicas si no cambiaban los calzones de algodón por el pantalón europeo y los huaraches por zapatos.
Eran los tiempos de la articulación al mercado mundial regido por el Imperio Británico, y el desprecio científico por los indios otorgaba impunidad al robo de sus tierras y de sus brazos.
El mercado exigía café, pongamos el caso, y el café exigía más tierras y más brazos. Entonces, pongamos por caso, el presidente liberal de Guatemala, Justo Rufino Barrios, hombre de progreso, restablecía el trabajo forzado de la época colonial y regalaba a sus amigos tierras de indios y peones indios en cantidad.
*************************************

El racismo se expresa con más ciega ferocidad en países como Guatemala, donde los indios siguen siendo porfiada mayoría a pesar de las frecuentes oleadas exterminadoras.
En nuestros días, no hay mano de obra peor pagada: los indios mayas reciben 65 centavos de dólar por cortar un quintal de café o de algodón o una tonelada de caña. Los indios no pueden ni plantar maíz sin permiso militar y no pueden moverse sin permiso de trabajo. El ejército organiza el reclutamiento masivo de brazos para las siembras y cosechas de exportación. En las plantaciones, se usan pesticidas cincuenta veces más tóxicos que el máximo tolerable; la leche de las madres es la más contaminada del mundo occidental. Rigoberta Menchú: su hermano menor, Felipe, y su mejor amiga, María, murieron en la infancia, por causa de los pesticidas rociados desde las avionetas. Felipe murió trabajando en el café. María, en el algodón. A machete y bala, el ejército acabó después con todo el resto de la familia de Rigoberta y con todos los demás miembros de su comunidad. Ella sobrevivió para contarlo.
Con alegre impunidad, se reconoce oficialmente que han sido borradas del mapa 440 aldeas indígenas entre 1981 y 1983, a lo largo de una campaña de aniquilación más extensa, que asesinó o desapareció a muchos miles de hombres y de mujeres. La limpieza de la sierra, plan de tierra arrasada, cobró también las vidas de una incontable cantidad de niños. Los militares guatemaltecos tienen la certeza de que el vivio de la rebelión se transmite por los genes.
Una raza inferior, condenada al vicio y a la holgazanería, incapaz de orden y progreso, ¿merece mejor suerte? La violencia institucional, el terrorismo de Estado, se ocupa de despejar las dudas. Los conquistadores ya no usan caparazones de hierro, sino que visten uniformes de la guerra de Vietnam. Y no tienen piel blanca: son mestizos avergonzados de su sangre o indios enrolados a la fuerza y obligados a cometer crímenes que los suicidan. Guatemala desprecia a los indios, Guatemala se autodesprecia.
Esta raza inferior había descubierto la cifra cero, mil años antes de que los matemáticos europeos supieran que existía. Y habían conocido la edad del universo, con asombrosa precisión, mil años antes que los astrónomos de nuestro tiempo.
Los mayas siguen siendo viajeros del tiempo: ¿Qué es un hombre en el camino? Tiempo.
Ellos ignoraban que el tiempo es dinero, como nos reveló Henry Ford. El tiempo, fundador del espacio, les parece sagrado, como sagrados son su hija, la tierra, y su hijo, el ser humano: como la tierra, como la gente, el tiempo no se puede comprar ni vender. La Civilización sigue haciendo lo posible por sacarlos del error.
*************************************

¿Civilización? La historia cambia según la voz que la cuenta. En América, en Europa o en cualquier otra parte. Lo que para los romanos fue la invasión de los bárbaros, para los alemanes fue la emigración al sur.
No es la voz de los indios la que ha contado, hasta ahora, la historia de América. En las vísperas de la conquista española, un profeta maya, que fue boca de los dioses, había anunciado: Al terminar la codicia, se desatará la cara, se desatarán las manos, se desatarán los pies del mundo. Y cuando se desate la boca, ¿qué dirá? ¿Qué dirá la otra voz, la jamás escuchada? Desde el punto de vista de los vencedores, que hasta ahora ha sido el punto de vista único, las costumbres de los indios han confirmado siempre su posesión demoníaca o su inferioridad biológica. Así fue desde los primeros tiempos de la vida colonial:
¿Se suicidan los indios de las islas del mar Caribe, por negarse al trabajo esclavo? Porque son holgazanes.
¿Andan desnudos, como si todo el cuerpo fuera cara? Porque los salvajes no tienen vergüenza.
¿Ignoran el derecho de propiedad, y comparten todo, y carecen de afán de rqueza? Porque son más parientes del mono que del hombre.
¿Se bañan con sospechosa frecuencia? Porque se parecen a los herejes de la secta de Mahoma, que bien arden en los fuegos de la Inquisición.
¿Jamás golpean a los niños, y los dejan andar libres? Porque son incapaces de castigo ni doctrina.
¿Creen en los sueños, y obedecen a sus voces? Por influencia de Satán o por pura estupidez.
¿Comen cuando tienen hambre, y no cuando es hora de comer? Porque son incapaces de dominar sus instintos.
¿Aman cuando sienten deseo? Porque el demonio los induce a repetir el pecado original.
¿Es libre la homosexualidad? ¿La virginidad no tiene importancia alguna? Porque viven en la antesala del infierno.
*************************************

En 1523, el cacique Nicaragua preguntó a los conquistadores:
-Y al rey de ustedes, ¿quién lo eligió?
El cacique había sido elegido por los ancianos de las comunidades. ¿Había sido el rey de Castilla elegido por los ancianos de sus comunidades? La América precilombina era vasta y diversa, y contenía modos de democracia que Europa no supo ver, y que el mundo ignora todavía. Reducir la realidad indígena americana al despotismo de los emperadores incas, o a las prácticas sanguinarias de la dinastía azteca, equivale a reducir la realidad de la Europa renacentista a la tiranía de sus monarcas o a las siniestras ceremonias de la Inquisición.
En la tradición guaraní, por ejemplo, los caciques se eligen en asambleas de hombres y mujeres -y las asambleas los destituyen si no cumplen el mandato colectivo. En la tradición iroquesa, hombres y mujeres gobiernan en pie de igualdad. Los jefes son hombres; pero son las mujeres quienes los ponen y deponen y ellas tienen poder de decisión, desde el Consejo de Matronas, sobre muchos asuntos fundamentales de la confederación entera. Allá por el año 1600, cuando los hombres iroqueses se lanzaron a guerrear por su cuenta, las mujeres hicieron huelga de amores. Y al poco tiempo los hombres, obligados a dormir solos, se sometieron al gobierno compartido.
*************************************

En 1919, el jefe militar de Panamá en las islas de San Blas, anunció su triunfo:
-Las indias kunas ya no vestirán molas, sino vestidos civilizados.
Y anunció que las indias nunca se pintarían la nariz sino las mejillas, como debe ser, y que nunca más llevarían aros en la nariz, sino en las orejas. Como debe ser.
Setenta años después de aquel canto de gallo, las indias kunas de nuestros días siguen luciendo sus aros de oro en la nariz pintada, y siguen vistiendo sus molas, hechas de muchas telas de colores que se cruzan con siempre asombrosa capacidad de imaginación y de belleza: visten sus molas en la vida y con ella se hunden en la tierra, cuando llega la muerte.
En 1989, en vísperas de la invasión norteamericana, el general Manuel Noriega aseguró que Panamá era un país respetuosos de los derechos humanos:
-No somos una tribu -aseguró el general.
*************************************

Las técnicas arcaicas, en manos de las comunidades, habían hecho fértiles los desiertos en la cordillera de los Andes. Las tecnologías modernas, en manos del latifundio privado de exportación, están convirtiendo en desiertos las tierras fértiles en los Andes y en todas partes.
Resultaría absurdo retroceder cinco siglos en las técnicas de producción; pero no menos absurdo es ignorar las catástrofes de un sistema que exprime a los hombre y arrasa los bosques y viola la tierra y envenena los ríos para arrancar la mayor ganancia en el plazo menos. ¿No es absurdo sacrificar a la naturaleza y a la gente en los altares del mercado internacional? En ese absurdo vivimos; y lo aceptamos como si fuera nuestro único destino posible.
Las llamadas culturas primitivas resultan todavía peligrosas porque no han perdido el sentido común. Sentido común es también, por extensión natural, sentido comunitarios. Si pertenece a todos el aire, ¿por qué ha de tener dueño la tierra? Si desde la tierra venimos, y hacia la tierra vamos, ¿acaso no nos mata cualquier crimen que contra la tierra se comete? La tierra es cuna y sepultura, madre y compañera. Se le ofrece el primer trago y el primer bocado; se le da descanso, se la protege de la erosión.
Es sistema desprecia lo que ignora, porque ignora lo que teme conocer. El racismo es también una máscara del miedo.
¿Qué sabemos de las culturas indígenas? Lo que nos han contado las películas del Fas West. Y de las culturas africanas, ¿qué sabemos? Lo que nos ha contado el profesor Tarzán, que nunca estuvo.
Dice un poeta del interior de Bahía: Primero me robaron del África. Después robaron el África de mi.
La memoria de América ha sido mutilada por el racismo. Seguimos actuando como si fuéramos hijos de Europa, y de nadie más.
*************************************

A fines del siglo pasado, un médico inglés, John Down, identificó el síndrome que hoy lleva su nombre. Él creyó que la alteración de los cromosomas implicaba un regreso a las razas inferiores, que generaba mongolian idiots, negroid idiots y aztec idiots.
Simultáneamente, un médico italiano, Cesare Lombrosos, atribuyó al criminal nato los rasgos físicos de los negros y de los indios.
Por entonces, cobró base científica la sospecha de que los indios y los negros son proclives, por naturaleza, al crimen y a la debilidad mental. Los indios y los negros, tradicionales instrumentos de trabajo, vienen siendo también desde entonces, objetos de ciencia.
En la misma época de Lombroso y Down, un médico brasileño, Raimundo Nina Rodrigues, se puso a estudiar el problema negro. Nina Rodrigues, que era mulato, llegó a la conclusión de que la mezcla de sangres perpetúa los caracteres de las razas inferiores, y que por tanto la raza negra en el Brasil ha de constituir siempre uno de los factores de nuestra inferioridad como pueblo. Este médico psiquiatra fue el primer investigador de la cultura brasileña de origen africano. La estudió como caso clínico: las religiones negras, como patología; los trances, como manifestaciones de histeria.
Poco después, un médico argentino, el socialista José Ingenieros, escribió que los negros, oprobiosa escoria de la raza humana, están más próximos de los monos antropoides que de los blancos civilizados. Y para demostrar su irremediable inferioridad, Ingenieros comprobaba: Los negros no tienen ideas religiosas.
En realidad, las ideas religiosas habían atravesado la mar, junto a los esclavos, en los navíos negreros. Una prueba de obstinación de la dignidad humana: a las costas americanas solamente llegaron los dioses del amor y de la guerra. En cambio, los dioses de la fecundidad, que hubieran multiplicado las cosechas y los esclavos del amo, se cayeron al agua.
Los dioses peleones y enamorados que completaron la travesía, tuvieron que disfrazarse de santos blancos, para sobrevivir y ayudar a sobrevivir a los millones de hombres y mujeres violentamente arrancados del África y vendidos como cosas. Ogum, dios del hierro, se hizo pasar por san Jorge o san Antonio o san Miguel, Shangó, con todos sus truenos y sus fuegos, se convirtió en santa Bárbara. Obatalá fue Jesucristo y Oshún, la divinidad de las agus dulces, fue la Virgen de la Candelaria…
Dioses prohibidos. En las colonias españolas y portuguesas y en todas ls demás: en las islas inglesas del Caribe, después de la abolición de la esclavitud se siguió prohibiendo tocar tambores o sonar vientos al modo africano, y se siguió penando con cárcel la simple tenencia de una imagen de cualquier dios africano. Dioses prohibidos, porque peligrosamente exaltan las pasiones humanas, y en ellas encarnan. Friedrich Nietzsche dijo una vez:
-Yo sólo podría creer en un dios que sepa danzar.
Como José Ingenieros, Nietzsche no conocía a los dioses africanos. Si los hubiera conocido, quizá hubiera creído en ellos. Y quizá hubiera cambiado algunas de sus ideas. José Ingenieros, quién sabe.
*************************************

La piel oscura delata incorregibles defectos de fábrica. Así, la tremenda desigualdad social, que es también racial, encuentra su coartada en las taras hereditarias.Lo había observado Humboldt hace doscientos años, y en toda América sigue siendo así: la pirámide de las clases sociales es oscura en la base y clara en la cúspide. En el Brasil, por ejemplo, la democracia raciasl consiste en que los más blancos están arriba y los más negros abajo. James Baldwin, sobre los negros en Estados Unidos:
-Cuando dejamos Mississipi y vinimos al Norte, no encontramos la libertad.
Encontramos los peores lugares en el mercado de trabajo; y en ellos estamos todavía.
*************************************

Un indio del Norte argentino, Asunción Ontíveros Yulquila, evoca hoy el trauma que marcó su infancia:
-Las personas buenas y lindas eran las que se parecían a Jesús y a la Virgen.
Pero mi padre y mi madre no se parecían para nada a las imágenes de Jesús y la Virgen María que yo veía en la iglesia de Abra Pampa.
La cara propia es un error de la naturaleza. La cultura propia, una prueba de ignorancia o una culpa que expiar. Civilizar es corregir.
*************************************

El fatalismo biológico, estigma de las razas inferiores congénitmente condenadas a la indolencia y a la violencia y a la miseria, no sólo nos impide ver las causas reales de nuestra desventura histórica. Además, el racismo nos impide conocer, o reconocer, ciertos valores fundamentales que las culturas despreciadas han podido milagrosamente perpetuar y que en ellas encarnan todavía, mal que bien, a pesar de los siglos de persecución, humillación y degradación. Esos valores fundamentales no son objetos de museo. Son factores de historia, imprescindibles para nuestra imprescindible invención de una América sin mandones ni mandados. Esos valores acusan al sistema que los niega.
*************************************

Hace algun tiempo, el sacerdote español Ignacio Ellacuría me dijo que le resultaba absurdo eso del Descubrimiento de América. El opresor es incapaz de descubrir, me dijo:
-Es el oprimido el que descubre al opresor.
Él creía que el opresor ni siquiera puede descubrirse a sí mismo. La verdadera realidad del opresor sólo se puede ver desde el oprimido.
Ignacio Ellacuría fue acribillado a balazos, por creer en esa imperdonable capacidad de revelación y por compartir los riesgos de la fe en su poder de profecía.
¿Lo asesinaron los militares de El Salvador, o lo asesinó un sistema que no puede tolerar la mirada que lo delata?

Tots els textos són d’Eduardo Galeano, Ser como ellos y otros artículos, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992.

No hi ha resposta

04 oct 2012


Jaume Pubill

Els drets dels pobles i de les Nacions

Classificat com a Drets humans

Han parlat els bisbes espanyols. I -com podeu suposar- han parlat de la manera que s’espera d’un episcopat que té els mateixos esquemes mentals que han mamat de fa segles i camina pels mateixos camins que la majoria dels espanyols. Així com uns no entenen res, els altres tampoc.  

De moment, no han parlat  gaire els bisbes catalans. Bé, algun sí que ha parlat i aquesta vegada –tot sigui dit en honor seu- de manera prou clara: em refereixo al bisbe de Solsona, que va recordar fa uns dies que la doctrina social de l’església reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles i que és moralment legítim "estar a favor de la independència de Catalunya".

En la Declaració de la CCXXV Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola els bisbes espanyols han dit:

“Reconociendo, en principio, la legitimidad de las posturas nacionalistas verdaderamente cuidadosas del bien común, se hacía allí una llamada a la responsabilidad respecto del bien común de toda España que hoy es necesario recordar. Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud. Por el contrario, exhortamos encarecidamente al diálogo entre todos los interlocutores políticos y sociales. Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”.

Doncs bé, podríem recordar-los als unionistes bisbes espanyols que el PONTIFICI CONSELL« JUSTÍCIA I PAU » del Vaticà va parlar en el document COMPENDI DE LA DOCTRINA SOCIAL DE L’ESGLÉSIA (publicat l’any 2005) sobre els drets humans.Potser caldria que repassessin el Document i allà podrien veure que en el Capítol tercer  parla de LA PERSONA HUMANA i ELS SEUS DRETS i en l’ l’apartat IV d’aquest capítol, fa referència als següents punts:

IV. ELS DRETS HUMANS

a) El valor dels drets humans

b) L’especificació dels drets

c) Drets i deures

d) Drets dels pobles i de les Nacions

157 El camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les Nacions, ja que «el que és veritat per a l’home ho és també per als pobles». El Magisteri recorda que el dret internacional «es basa sobre el principi de l’igual respecte, per part dels Estats, del dret a l’autodeterminació de cada poble i de la seva lliure cooperació amb vista al bé comú superior de la humanitat ». La pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència.

Els drets de les Nacions no són sinó «els "drets humans" considerats a aquest específic nivell de la vida comunitària». La Nació té «un dret fonamental a l’existència», a la «pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva "sobirania" espiritual", a "modelar la seva vida segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories», a «construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació adequada». L’ordre internacional exigeix ​​un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització estan cridades totes les Nacions, per les quals el primer deure segueix sent el de viure en pau, respecte i solidaritat amb les altres Nacions.

Més clar l’aigua, no?

2 respostes

30 set 2012


Jaume Pubill

Pierre Dubois: “Una espina molt irritant”

<a href="http://youtube.com/watch?v=UPuGqcBOjts&amp;feature">http://youtube.com/watch?v=UPuGqcBOjts&amp;feature</a>

Ahir va morir a Xile el sacerdot francès Pierre Dubois. Tenia 80 anys i patia, des de feia anys, Parkinson. Un home recordat i estimat pels pobres als que havia dedicat la seva vida, S’havia tornat una icona de la lluita pels dels drets humans durant la dictadura de Pinochet.

Va néixer a França el 1931. Va arribar a Xile per treballar en l’Arxidiòcesi de Santiago, on va desenvolupar la seva tasca a les poblacions José María Caro, el Sagrado Corazón de Jesús de Lo Espejo  i la Victòria.

Va ser en aquest últim lloc on va desenvolupar la seva tasca de rector en companyia del seu amic, el també sacerdot André Jarlan, qui va ser mort a mans de carrabiners durant una protesta el 4 de setembre de 1984.

Arran de la seva apassionada lluita, el 1986 va haver d’abandonar Xile. No obstant això, va tornar el 1990 a la seva estimada població La Victòria i després, el 2001 va obtenir la nacionalitat xilena per gràcia.

Documents desclassificats del Departament d’Estat dels EUA esmentaven al recentment desaparegut sacerdot Pierre Dubois com “una espina molt irritant” quan expliquen la seva expulsió de Xile el 1986.

Al setembre d’aquell any agents de Carrabiners i la CNI van violar el domicili a la població La Victòria que Dubois compartia amb els sacerdots Daniel Caruette i Jacques Lancelot, que van ser detinguts i expulsats del país hores després de l’atemptat al dictador Augusto Pinochet a causa de la reinstauració del “estado de sitio”.

L’escrit que fa el Servei d’ intel·ligència  diu que “els sacerdots, especialment Pierre Dubois, eren actius en l’organització d’activitats de l’església en la població La Victòria, que té la reputació de ser un bastió esquerrà. El Govern de Xile aparentment ha tret avantatge de l’estat de setge , que permet l’expulsió indiscriminada d’estrangers, desfent-se d’aquesta manera d’una espina molt irritant “.

Segons un document de la Vicaria de la Solidaritat que relata la violació de domicili de Dubois, així com també l’expulsió dels tres sacerdots, els agents li van donar “un cop de culata d’arma de foc al cos” a Dubois, mentre el tenien en una camioneta. Després els van traslladar a la tinença del sector i allà “novament Dubois és insultat i colpejat a la cara”.  L’11 de setembre els tres capellans van ser embarcats en un vol de Varig amb destinació a França. Pierre Dubois només va poder tornar a Xile amb el retorn a la democràcia el 1990.

Un record agraït per a ell en aquest moment de la seva mort i per tants altres -com el català Joan Alsina- que van lluitar per un poble a qui estimaven i que va sofrir una cruel dictadura. Que descansi en pau!

No hi ha resposta

26 jul 2012


Jaume Pubill

“Operació Garzón”

Classificat com a Democràcia,Drets humans,Tortura

En aquest blog he parlat del jutge GARZÖN vàries vegades. La darrera va ser quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, el 2 de novembre del 2004, va donar la raó als condemnats en aquell judici i va condemnar l’estat espanyol per tortures.

Acabo de veure el documental ‘Operació Garzón’ i us he de dir que no us el perdeu de cap de les maneres perquè val la pena de veritat i entendreu molt millor tot el que va passar ara fa justament 20 anys. Els impulsors d’aquest documental se sumen així a la commemoració dels vint anys dels fets i d’alguna manera ens recorden que tenim molt bona memòria per a certes coses i molt dolenta per a d’altres. Ens hauria de fer vergonya, molta vergonya, que s’hagi parlat tantes i tantes hores –fins a la saturació i l’avorriment- de les Olimpíades del 92 i no s’hagi dit res d’aquell episodi vergonyós.

Perquè aquell episodi tan ben organitzat  i  pensat per anar de forma indiscriminada contra l’independentisme català va ser una vergonya. Vergonya, en primer lloc, per al jutge Garzón (que en el documental mira de justificar-se com pot);  en un segon lloc per als polítics d’aquell temps que no van reaccionar en un primer moment (potser una mica millor després) com corresponia a persones elegides democràticament en un Estat de dret; vergonya també per a tot un Estat espanyol on encara campava pels seus aires la tortura com a mètode corrent en les comissaries i els quarters; vergonya per als cossos de seguretat d’aquest Estat i per als jutges i magistrats que hauries de ser la garantia de que els drets humans es compleixen per a tothom…

I si algú en surt tocat i enfonsat és aquest jutge estrella -que vol ser mediàtic com sigui- que es diu Garzón i que s’apunta al que sigui si sap que ha de sortir als diaris. El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació dels vint-i-cinc detinguts, i disset van denunciar tortures. Garzón no en va fer cas i va donar per bones les declaracions fetes sota tortura, ens explica el documental. El dia de la presentació els promotors del documental van dir: ‘Garzón va vulnerar els drets humans amb l’Operació Garzón, com va sentenciar el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, condemnant l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les proves existents. Però l’aparell polític i jurídic del moment, no ha segut mai, de moment, al banc dels acusats.’

El documental es pot comprar enviant un correu a: correu@llibertat.cat.

I, per acabar, només unes preguntes: Després de 20 anys val la pena seguir parlant tant d’aquella Barcelona ‘92 i amagar –sí, amagar- episodis tant importants per a Catalunya com aquests que acabo de citar? Seguirem tenint a gratcient tanta mala memòria històrica i seguirem essent tant mesells, insensibles i miserables com per no aixecar la veu davant fets com aquests?

No hi ha resposta

03 set 2011


Jaume Pubill

Resistència

Classificat com a Drets humans

Catalunya sap bé el que és resistir perquè fa segles que ho fa. Hi està ben entrenada i, per aquest mateix motiu, és on és, encara existeix i esperem que algun dia encara pugui existir amb més llibertat. De fet, l’aspiració de molts és que un dia sigui independent i no hagi d’acatar decrets forans.

Dic això, seguint amb el tema d’ahir sobre el tema de la immersió lingüística, els decrets i tot l’enrenou que s’acosta amb aquest tema. La majoria d’entesos estan d’acord que la immersió lingüística ha estat un èxit, tot i les seves mancances. No hi ha res perfecte i tot és perfectible. Els nens catalans no s’han de separar per la seva llengua d’origen.

Per això aquest tema és molt seriós i si els pares, els mestres, el Govern i la societats catalana majoritària hi ha de posar resistència estic segur que li posarà. Quan la majoria vol una cosa i està convençuda d’allò que vol, no hi ha res a pelar i allò s’aconsegueix tard o d’hora. Això sí: caldrà ben unit i amb els nostres governants al davant.

El dret de revolta, el dret a la revolució o dret a la resistència és un dret reconegut als pobles enfront de governants d’origen il · legítim (no democràtic) o que tenint origen legítim (democràtic) han esdevingut il · legítims durant el seu exercici, que autoritza la desobediència civil i l’ús de la força per tal de enderrocar i reemplaçar-los per governs que tinguin legitimitat. Aquest dret -que serveix en general- també ens serveix per a coses específiques i concretes com aquesta. Estic segur que no caldrà arribar fins aquí i que trobaran camins per arranjar les coses. Però hem se saber que tenim drets i que els hem de fer valer. I aquest és un d’ells.

5 respostes

30 abr 2011


Jaume Pubill

Sábato: acèrrim defensor dels drets humans

Classificat com a Drets humans,LITERATURA

Ha mort Ernesto Sábato als 99 anys. Reconec que no li he llegit cap llibre. Però sí que l’admirava com acèrrim defensor que fou dels drets humans en una època fosca i difícil d’Argentina. El seguia i l’admirava per la seva fortalesa i valentia.

"Nuestro pueblo sólo ha conocido horrores semejantes a través de crónicas de otras latitudes", va advertir l’avui desaparegut escriptor Ernesto Sábato al ‘Nunca Más’, informe que resumeix les indagacions sobre els crims comesos per la dictadura argentina de 1976 a 1983.

El 20 de setembre de 1984, la Comissió Nacional Sobre la Desaparició de Persones(CONADEP), creada pel llavors president Raúl Alfonsín (1983-1989), va lliurar al govern el document que recull milers de testimonis de supervivents i de familiars de víctimes del règim. "Hem viscut un descens als inferns", va dir Sábato, que va encapçalar la comissió de notables a instàncies d’Alfonsín, en presentar l’informe.

El ‘Nunca Más’ va ser la base de l’acusació de l’històric Judici a les Juntes, considerat el ‘Nuremberg argentí’, que el 1985 va condemnar a Jorge Videla i Emilio Massera, entre d’altres màxims responsables de la dictadura, a la qual Sábato va definir com "la tragèdia més salvatge de la història " argentina.

Sobre la seva atzarosa vida escriu ell mateix:

"Puede parecer un acto de horrible esnobismo que tres crisis fundamentales de mi vida se sucedieran en París, pero efectivamente así fue.

La primera se produjo en el invierno de 1935, cuando yo era un muchacho de 24 años. Desee 1930 milité en la Juventud Comunista, cuando la dictadura del general Uriburu. Abandoné estudios, familia y mis comodidades burguesas. Viví con nombre supuesto en La Plata, en cuyos suburbios estaban los dos frigoríficos más grandes del país, donde se explotaba despiadadamente a toda clase de inmigrantes, que vivían amontonados en tugurios de zinc, rodeados de pantanos de aguas podridas. Repartíamos manifiestos, participábamos de la organización de huelgas. Hacia 1933 fue ya secretario de la Juventud Comunista, cuando habían empezado mis dudas sobre el estalinismo, y entonces resolvieron mandarme a las Escuelas Leninistas de Moscú, a purificarme. Si hubiese ido, no habría vuelto jamás vivo. Tenía que pasar previamente por Bruselas, por un congreso contra el fascismo y allí supe con horrendos detalles de los "procesos" de Moscú.

La segunda fue cuando, entonces, me escapé a París, viví un invierno muy duro en la piecita de un compañero disidente, mientras el partido me buscaba. Logré volver a la Plata, donde proseguí mi carrera en física-metemática. Cuando terminé mi dieron una bourse para trabajar en el laboratorio Curie, donde trabajé durante casi un año y, allí en París, asistí a la ruptura del átomo de uranio, que se disputaban tres laboratorios: ganó la "carrera" un alemán. Pensé que era el comienzo del Apocalipsis. Viví en una confusión horrible, mientras escribía mi primera novela y cometí la infamia de dejar que Matilde se volviera a la Argentina con nuestro primer hijo, de pocos meses, mientras yo tenía una amante rusa.

La tercera crisis fue consecuencia de todo esto, y de mi vínculo con los surrealistas: Domínguez, Matta, Wifredo Lam y otros. En otro día de invierno fuimos con Domínguez, a la tarde, al Marché aux Puces y volvimos después en el Metro hasta Montparnasse, donde tenía su estudio Domínguez. En la calle, ya era de noche, en un especie de nevisca, Domínguez se detuvo y me dijo:"¿Qué te parece si esta noche nos suicidamos juntos ?" No era una broma, era muy propenso, como lo probó años después. Yo me negué, aunque también me atraía el suicidio: me salvó mi instinto, y aquí estoy, junto a la Matilde de todos los tiempos, una de esas "mujeres fuertes de la Biblia", que está muriendo, en medio del dolor más profundo de mi vida, en el final de una existencia muy compleja."

(Ernesto Sábato, 24 de enero de 1995)

No hi ha resposta

19 des 2010


Jaume Pubill

Com produir barat en una economia global

<a href="http://youtube.com/watch?v=nC-_m9fADhk">http://youtube.com/watch?v=nC-_m9fADhk</a>

Segons la OIT, uns 12 milions de nens menors de 14 anys són explotats amb sous de misèria al Tercer Món produint les coses que els països rics comprem després a preus exorbitants.

Moltes de les marques més famoses són a la llista de dos periodistes austríacs, Klaus Werner i Hans Weiss, que han passat una llarga temporada documentant-se sobre aquestes pràctiques i fins i tot s’han fet passar per proveïdors davant alguna de les empreses per a comprovar la veracitat dels fets. El resultat ha estat el «Llibre negre de les firmes de marca», editat a Àustria, Alemanya i Suïssa per la solvent i seriosa editorial Deuticke.

Cal això per poder produir més barat? Cal matar de gana a tanta gent perquè altres puguem menjar bé? Aquest vídeo ens exposa uns quants d’aquests llocs on es produeixen activitats tan vergonyants. Segurament que no ho podrem canviar tot de cop. Però un petit gest que fem, per petit que sigui, segur que serà important si se suma a milers de petits gestos. Caldria que penséssim si deixem de comprar marques com:

Adidas
Volum de negoci: 5.800 milions d’euros (965.000 milions ptes.)
Nike
Volum de negoci: 9.500 milions d’euros (1,5 bilions ptes.)
Levi’s
Volum de negocis: 5.160 milions d’euros (860.000 milions de ptes.)
Disney
Volum de negocis: 2.710 milions d’euros (450.000 milions de ptes.)
Chicco
Volum de negocis: 1.140 milions d’euros (190.000 milions de ptes.)
H. C. Starck (Filial de la multinacional alemanya Bayer) Volum de negoci: 665 milions d’euros (110.646.000 de ptes.)
Samsung
Volum de negoci: 37.300 milions d’euros aprox. (6,2 bilions de ptes.)
Siemens
Volum de negoci: 78.000 milions d’euros (13 bilions de ptes.)
Chiquita
Volum de negoci: 2.500 milions d’euros (415.000 milions de ptes.)
McDonald’s
Volum de negoci: 44.700 milions d’euros (7,4 bilions de ptes.)
Nestlé
Volum de negoci: 53.000 milions d’euros (8,8 bilions de ptes.)
TotalFina ELF
Volum de negoci: 114.000 milions d’euros (19 bilions de pessetes)
Daimler Benz
Volum de negoci: 160.000 milions d’euros (26 bilions de ptes.)

No hi ha resposta

10 des 2010


Jaume Pubill

El Premi Nobel i els drets humans

Classificat com a Drets humans

El defensor xinès del drets humans, Liu Xiaobo, actualment empresonat, ha estat proclamat  guanyador del Premi Nobel de la Pau 2010, ha informat el Comitè Nobel noruec des d’Oslo.

El comunicat del Comitè Nobel ressalta que el premi ha estat atorgat a Xiaobo per la seva "prolongada lluita pacífica en defensa dels fonamentals drets humans a la Xina".
La cerimònia de lliurament ha tingut lloc avui 10 de desembre a Oslo, però ningú ha pogut anar a recollir el premi perquè ell està empresonat i la seva dona està sota arrest domiciliari. La seva cadira estava simbòlicament buida.

Xiaobo va participar en els disturbis de la plaça pequinesa de Tiananmen, el 1989, va estar empresonat durant gairebé 20 mesos i va romandre des de llavors sota estricta vigilància.
El 2008, va ser novament detingut i a finals de 2009 sentenciat a onze anys de presó per instigar a "la subversió contra el poder de l’Estat" per la Carta 08, un manifest en el qual més de 300 ciutadans xinesos demanen major llibertat d’expressió, respecte als drets humans i eleccions lliures al país.

Almenys aquest any el Premi Nobel no és discutit -ni discutible- per la majoria de persones i països lliures. Tant de bo aquest premi recuperi el prestigi otorgant-lo a persones com ell.

Des d’aquest raconet li dedico aquest poema de Gloria Fuertes, la poetessa que amb paraules senzilles diu grans veritats.

 

Que los hombres no manchen los ríos.

Que los hombres no manchen el mar.

Que los niños no maltraten los árboles.

Que los hombres no ensucien la ciudad.

 

(No quererse es lo que más contamina,

sobre el barco o bajo la mina.)

 

Que los tigres no tengan garras,

Que los países no tengan guerras.

 

Que los niños no maten pájaros,

Que los gatos no maten ratones,

Y, sobre todo, que los hombres

No maten hombres.

Gloria Fuertes  (del seu llibre "Versos fritos")

Una resposta fins a ara

01 nov 2010


Jaume Pubill

Som afortunats

Classificat com a Drets humans,Justícia,Pobresa

Fa una temporada que vaig rebre un d’aquests PPS que corren i que em va enviar un amic. El vaig guardar com acostumo a fer. Alguns no els he llegit més però aquest em va quedar gravat i avui l’he volgut aprofitar per a la meva reflexió.

No sé si des dades són exactes o no. Però aquest fet no és massa important. L’important és el missatge que ens vol donar. El PPS diu que si poguéssim reduir la població de tota la Terra a un petit poblet  d’exactament 100 habitants, mantenint les proporcions existents en l’actualitat, el resultat seria alguna cosa més o menys així. Hi hauria:

57 asiàtics
21 europeus
4 persones de l’hemisferi oest (tant nord com sud)
8 africans
6 persones tindrien el 59% de la riquesa de tota la vila i els 6 (sí 6 de 6) serien nord americans
.

De les 100 persones,
80 viurien en condicions infrahumanes.
70 serien incapaços de llegir
50 patirien de desnutrició
1 persona estaria a punt de morir
1 nadó estaria a punt de néixer
Només 1 (sí, només 1) tindria educació universitària i només
hi hauria 1 persona amb ordinador.

En analitzar el nostre món des d’aquesta perspectiva tan comprimida és quan veiem més clarament la necessitat d’acceptació, entesa, i educació de les persones. Per això caldria que penséssim …

Si ens hem aixecat aquest matí amb més salut que malaltia, llavors som més afortunat que els milions de persones que no sobreviuran aquesta setmana.

Si no hem experimentat mai els perills de la guerra, la soledat d’estar empresonats, l’agonia de ser torturats o les punxades de la inanició, llavors estem millor que 500 milions de persones.

Si tenim menjar a la nevera, roba a l’armari, un sostre on refugiar-nos i un lloc on dormir, vol dir que som més rics que el 75% de la població mundial.

Si guardem diners al banc, a la cartera i tenim algunes monedes a la tauleta de nit… ja estem entre el 8% més ric d’aquest món.

Si podem llegir aquestes paraules som molt més afortunats que els més de 2.000.000.000 de persones d’aquest món que no poden o no saben llegir.

Els afortunats d’aquest món hauríem de treballar com si no necessitéssim tant els diners, hauríem d’estimar com si mai no ens haguessin ferit i hauríem d’estar contents per tot els que tenim ara i per totes les immenses possibilitats que tenim a les mans.

Una resposta fins a ara

24 set 2010


Jaume Pubill

Qui hauria de fer vaga?

Classificat com a Drets humans,Feina,Llibertat,SOCIETAT

images[2] S’atansa una jornada de vaga general i cada dia ens bombardegen amb mil raons, tant per seguir-la, com per no seguir-la. La veritat és que em sembla que no s’hi haurien d’esforçar tant ni els uns ni els altres: simplement deixar que cadascú faci el que li sembli i que cada un valori si té motius o no per fer-ne. Ja som grandets i se suposa que cadascú farà (amb tot el dret del món) el que més li convingui.

Però jo diria que haurien de fer vaga de forma obligatòria:

-els sindicalistes. Haurien de fer vaga de xerrameca. Aniria bé que ja comencessin a callar des d’avui mateix. Ja estem tots informats i prou informats.

-els piquets informatius. Aquell dia haurien de mirar de fer vaga i no presentar-se a la “feina” bruta que acostumen a fer quan “informen” pressionant als que volen treballar i a trompades, si cal.

-els que rebenten rodes de camió. O els que posen silicona als panys de les fàbriques, o als trens, o als que trenquen vidres dels autobusos…

-als que no saben el que significa ser lliure. Potser seria bo que aquest dia deixessin ser lliures els altres i reconeguessin que ningú és bo o dolent pel fet de que faci vaga o no.

-aquell que cobren de l’atur i fan feines a l’economia submergida. Podrien fer vaga de cobrar l’atur…

I podríem seguir: Aquell dia (i, posats a fer, ja sempre) podrien fer vaga els aprofitats, els mal educats, els prepotents, els escanyapobres, els vividors, els mafiosos, els explotadors, els que es canvies de jaqueta, els lladres, els delinqüents, els xulos, els ordinaris, els tramposos, els mesquins, les males persones, els covards… i tanta i tanta gent que fa que el món no sigui tan agradable com seria de desitjar.

Bona vaga els que en facin i bona feina als que treballin i santa llibertat per a tothom!

Etiquetes de Technorati: ,,,,

No hi ha resposta

17 abr 2010


Jaume Pubill

Tenim 7 milions de RAONS i TENIM RAÓ.

PERQUÈ ÉS IMPORTANT QUE ELS CATALANS I LES CATALANES VOTEM I PARTICIPEM EN LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DEL NOSTRE MUNICIPI?

 

1) Perquè el dret democràtic de decidir (que inclou el dret a l’autodeterminació dels pobles i a la independència política) és un dret universal, reconegut per l’Organització de les Nacions Unides. Així ho enuncia el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966, signat també per l’Estat espanyol, en el seu article primer tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.

2) Perquè els catalans i les catalanes conformem un poble amb els mateixos drets que tots els altres pobles del món i tenim, per tant, el dret de decidir també sobre la independència de la nostra nació. Els catalans i les catalanes no podem, ni volem, renunciar a cap dret que ens és propi.

3) Perquè la Consulta sobre la Independència permet votar lliurement Sí, No o en Blanc, i això permetrà conèixer l’opinió real de la ciutadania sobre aquesta qüestió tan rellevant, sense distorsions ni manipulacions interessades.

4) Perquè la consulta és perfectament legal, i complirà amb un protocol que assegurarà la fiabilitat i seguretat que requereix qualsevol procés democràtic per poder ser homologat per observadors internacionals.

5) Perquè hi haurà observadors internacionals i premsa acreditada d’arreu que validaran i valoraran la Consulta. Els catalans i les catalanes hem de demostrar el nostre civisme al món que ens estarà observant.

6) Perquè la Consulta sobre la Independència representa un aprofundiment de la democràcia directa. L’èxit de la Consulta obrirà les portes a més i millors mecanismes de democràcia participativa.

7) Perquè la Consulta s’organitza des de la societat civil i és un exemple del compromís i la maduresa de la ciutadania catalana que cal respectar i afavorir.

8) Perquè podem demostrar al món que la nació catalana està preparada per afrontar l’exercici del dret a l’autodeterminació.

9, 10, 11, 12…. i fins a 7 milions de raons. Cada ciutadà de Catalunya té la seva pròpia raó per anar a votar el que cregui convenient. Per què no hi va? Qui li ha fet creure que no cal? Qui li diu que no és convenient? Qui menysté aquest referèndum? Totes aquestes preguntes ens les hauríem de fer urgentment.

Qui treu o dóna raó són els arguments i no pas la por. Ves a votar al teu municipi que jo ho faré al meu.

UN BON NIVELL DE PARTICIPACIÓ IMPULSARÀ LA CONVOVATÒRIA D’UN REFERÈNDUM NACIONAL D’INDEPENDÈNCIA AMB CARÀCTER VINCULANT RECONEGUT PER LA COMUNITAT INTERNACIONAL

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

No hi ha resposta

10 abr 2010


Jaume Pubill

Justo Molinero i "el dret a decidir".

Quan la lògica i el sentit comú es perden no hi ha res a fer. I amb el tema de les consultes que es van fent a Catalunya sobre la independència sembla que molta gent ha perdut el senderi. O ha agafat por, que això podria ser un altre tema. I aquesta por la dissimulen i la tapen amb declaracions que es volen basar en el dret, la llei i la Constitució,  però que no tenen res a veure amb això. En el fons de tot plegat és la por: la por a la llibertat. A la llibertat pròpia i a la dels altres. Perquè aquesta gent encara funciona amb esquemes del passat. Els esquemes mentals de "l’Imperi i les colònies" està molt present en la majoria de debats i declaracions dels nostres polítics actuals. N’hi ha uns que manen i uns altres que han d’obeir sense cap possibilitat de discussió.

De tant en tant surt algú amb sentit comú. Un d’aquests és el locutor de ràdio i president del Grup Teletaxi, Justo Molinero, d’origen andalús, que ha defensat la participació a les consultes sobre la independència.  I ho ha fet amb arguments senzills, clars i de sentit comú:

-‘Jo vull tenir dret a decidir’, ha proclamat davant d’un centenar d’oients al barri de Sant Ildefons, un dels més humils de Cornellà i el barri símbol de la immigració dels anys 60.  L’Associació de Veïns de Sant Ildefons va ser una de les primeres entitats en donar suport a Cornellà Decideix, ja que sempre han lluitat per estendre la democràcia participativa entre la població. Amb la seva participació, Justo Molinero vol demostrar que qualsevol consulta popular és legítima si es mou en els paràmetres democràtics.

-’Ens estan prenent el pèl amb l’Estatut, i ho estan fent perquè vam anar a votar tres i mig’, ha assegurat Molinero, que ha afegit que si la participació en les consultes és més alta no es podrà ignorar la reclamació del dret a decidir.

-’Estem igual d’acollonits que a l’any 1970′, ha lamentat Molinero, que ha opinat que si la constitució impedeix fer una consulta vinculant s’ha de canviar el text.

Molinero està posant el dit a la nafra i toca la qüestió fonamental: quan la democràcia no pot ser participativa deixa de ser democràcia. Si el poble no pot ser consultat, quin paper hi juga el poble en la política? I si les lleis només serveixen per anar aguantant l’ "status quo" i amb aquestes lleis no podem fer canvis, potser serà el moment de preguntar-nos: per què serveixen les lleis?

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

31 mar 2010


Jaume Pubill

Cuba libre: Cuna libre?

                                                    Ja fa anys que sabem que els cubans no són lliures. És una evidència confirmada pels que hi han anat com a turistes i ho han pogut veure "in situ". Per això la majoria volen marxar del país, allà on sigui i com sigui. Tots, tots, ben bé no. Aquells que són funcionaris i que gaudeixen de molts privilegis encara van aguantant. Tindria moltes anècdotes per contar en aquest sentit…  Alguns possiblement aguanten perquè Cuba és el seu país  i la seva terra ("Cuba-cuna"),se l’estimen i, des de dins, fan el que poden per la llibertat..

Una d’aquestes persones és Yoani Sánchez, que des del seu blog es fa ressò del que passa. Però llegint el seu blog http://desdecuba.com/generaciony/ no s’entén com encara poden resistir… Explica que fa un parell d’anys va anar a l’oficina de DHL a Miramar per enviar uns vídeos familiars a uns amics d’ Espanya. Voleu saber què va passar? Llegiu-ho que és "apassionant" l’aventura i, a més, ella ho explica molt bé:

"L’empleada em va mirar com si pretengués traslladar a una altra galàxia una molècula d’oxigen. No tan sols tocar el casset MiniDV, em va dir que la filial havanera només acceptava transportar models VHS. Vaig pensar que es tractava d’una qüestió de mida, però l’explicació d’ella va ser més sorprenent:"És que les nostres màquines per visualitzar el contingut només llegeixen cassets grans". Davant la meva insistència, la dona va sospitar que en lloc de la cara somrient del meu fill, jo volia remetre "propaganda enemiga" a l’estranger.
Vaig tornar frustrada a casa -on mai no arriba correu regular- i passat un temps vaig estar una altra vegada necessitada dels serveis d’aquesta empresa alemanya. Davant la impossibilitat de viatjar a Xile per presentar el meu llibre Cuba Lliure, l’editorial em va trametre, fa pocs dies, deu exemplars en un sobre amb la paraula "express". Ni les nombroses trucades telefòniques a l’oficina del carrer 26 cantonada 1ra, ni la meva presència allà, han aconseguit que em lliurin el que és meu. "El seu paquet ha estat confiscat" m’han dit avui al matí, encara que en realitat haurien d’haver estat més honestos i confessar "El seu paquet ha estat robat". Encara que es tracta dels mateixos textos que, sense recórrer a la violència verbal, he anat publicant en la web des de fa tres anys, els censors de la duana l’han tramitat com si fos un manual per fabricar còctels Molotov.

Ara que els titulars de tot el món compten la fi del contuberni entre Google i la censura xinesa, les empreses estrangeres radicades a Cuba continuen obeint els filtres ideològics imposats des del govern. Amb els seus aires d’eficiència, la seva tradició d’immediatesa i les seves frases a l’estil de "Keep an eye on your package”, DHL ha acceptat una tabula política per mesurar als seus clients. No fer-ho li valdria l’expulsió del país i la consegüent pèrdua econòmica, i per això passen per alt la inviolabilitat del correu i miren cap a una altra banda quan algú demana que li retornin el que li pertany. Els colors vermell i groc de la seva identitat corporativa mai m’havien semblat tan estridents. En mirar-los avui sento que en lloc de celeritat i eficàcia ens estan advertint: "Compte! Ni entre nosaltres la teva correspondència està segura ".

thumb_474__4

I per acabar, un record des d’aquest humil blog pel periodista dissident cubà Guillermo Fariñas, que continua la vaga de fam per reclamar la llibertat de vint-i-sis presoners polítics malalts de Cuba. Ha refusat diverses ofertes d’asil i d’assistència mèdica perquè deixi la protesta. El seu estat de salut ha empitjorat molt des que té una infecció a la sang i les coses no pinten gens bé per aquest periodista.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

13 mar 2010


Jaume Pubill

Bombes a la consciència.

Es poden posar bombes als mercats, a les mesquites, als restaurants, als avions i també es pot provar de posar-ne a la consciència d’una persona per veure si esclata. Es pot provar de fer-ho esclatar tot però a base de molta degradació moral com és el cas d’Al-Qaida del Magrib Islàmic i els seus segrestos.

I no em queixo pel fet que els darrers segrestats siguin catalans i per més inri cooperants que anaven a entregar un carregament d’ajuda humanitària. Se’n queixaria qualsevol persona amb dos dits de front. Se n’han queixat molts musulmans. Llegia les paraules d’un ‘notable’ musulmà que critica el «grau de degradació i derrota» de les cèl lules de Bin Laden al Magrib, a les quals acusa de «segrestar espanyols ancians no combatents que arribaven amb ajuda per als nens». Aquest ‘notable’ compara la captura dels cooperants amb la «voladura de llars d’infants», «bombes en els mercats» i «atemptats en avions» dels que culpa a Al-Qaida. «El Totpoderós (Al·là) -recorda l’ imam als dirigents de AQMI- va dir que matar una persona és matar a tota la humanitat».

Hi han molts crítics islamistes que reclamen en els fòrums de AQMI l’ immediat alliberament dels catalans , tal com ho van fer al seu moment amb la parella  italiana alliberada fa pocs dies, «abans que sigui massa tard» i retreuen als terroristes d’Al-Qaida al Magrib la imatge que estan donant de la ‘jihad’ (guerra santa ) a l’exterior.

El segrest dels cooperants catalans el passat 29 de novembre a Mauritània ha obert un fort debat intern entre les files d’Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI). Aquesta dissidència s’ha fet especialment patent en les més importants pàgines web de ‘Fundació Al-Andalus’, l’òrgan d’expressió de AQMI, que té una productora que periòdicament confecciona vídeos d’apologia terrorista i en què reivindica els atemptats i segrestos. En les mateixes pàgines en què els terroristes de la franquícia de Bin Laden al Magrib anuncien la captura de la parella italiana Sergio Cicala i Filomena Kabouree (i exhibeixen les seves fotos i passaports), «reconeguts jihadistes» de AQMI, segons els analistes dels serveis de seguretat espanyols, com ‘Abu Ibrahim’, demanen «perdó a Al·là» per la captura dels occidentals i diuen sentir-se particularment «avergonyits» pel segrest dels «vells» occidentals. «És una vergonya per a la nació», apunta un dels imams.

I més vergonya encara -diria jo- és fer un comunicat com el que han fet amb motiu de l’ alliberament d’ Alícia Gámez,  i amb el vídeo on surt ella amb el cap cobert amb un mocador islàmic i la cara difuminada. Al seu costat hi ha Roque Pascual i Albert Vilalta, amb la cama embenada per unes ferides de bala. Tots tres estan flanquejats pels seus segrestadors fortament armats. El comunicat vol justificar l’alliberament d’Alicia Gámez "perquè es va convertir a l’ islam i pel seu mal estat de salut". Segons diuen, Gámez s’hi va convertir de forma voluntària (posant-li una bomba dins del seu cap i en la seva consciencia, diria jo). Els faltava dir que s’hi va convertir de forma ben voluntària i amb tot el gust del món, per acabar de ser més ridícula la cosa i el comunicat sencer.

Una autèntica vergonya!

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,

No hi ha resposta

11 mar 2010


Jaume Pubill

En suport de José Antonio Pagola.

José Antonio Pagola és un teòleg basc que, amb tota l’ honestedat del món, va escriure una "aproximació històrica" a Jesús de Natzaret. Ara, després de més de dos anys i d’un èxit de vendes excepcional, li fan retirar el llibre de les llibreries religioses aquells que ja podeu imaginar: els conservadors poders fàctics eclesiàstics espanyols.

Molts capellans i teòlegs de tot el món s’han posicionat al seu costat i ell ho acaba d’agrair amb una emotiva carta oberta. Des d’aquest humil blog també li vull donar suport i reprodueixo  el següent comunicat de MOCEOP.

 

 SOBRE LA RETIRADA DEL LLIBRE DE Pagola

Venim assistint perplexos a les notícies que ens arriben sobre la retirada de les llibreries religioses del llibre de José Antonio Pagola, "Jesús. Aproximación histórica ".
És clar que hi deu haver  hagut  pressions molt fortes per part d’algun sector important de la jerarquia catòlica espanyola per posar en marxa aquest tipus de mesures tan dràstiques. Creiem que tenim dret a saber qui o qui han donat aquesta ordre i per què. L’obscurantisme no és gens bo, i sí, la transparència i la claredat.
Un llibre que en poc més de dos anys ha tingut una venda de 60.000 exemplars, que ha ajudat a molta gent a entendre millor la vida de Jesús i que a més en la seva última edició va obtenir el "Nihil obstat" (permís eclesiàstic preceptiu per enviar un llibre de matèria religiosa) de l’anterior bisbe de Sant Sebastià, monsenyor Uriarte, no s’entén que pugui ser retirat d’aquesta manera tan desafortunada i escandalosa.
Monsenyor Uriarte ha dit: "El llibre és un intent seriós d’aproximació històrica, honesta, documentada i ben feta. Vaig decidir donar suport al treball amb el Nihil obstat, una cosa que vaig fer amb tot el cor i l’ànima. I ho mantinc ».
Han estat molt nombroses les reaccions en suport del llibre i del seu autor per part de teòlegs, creients i, de manera molt significativa, per 252 sacerdots de la diòcesi de Sant Sebastià.També pel Fòrum de capellans de Madrid. Reaccions a favor no només a Espanya, sinó en molts altres llocs del món.
No obstant això, no deixa de ser significatiu el silenci del nou bisbe de Sant Sebastià, Monsenyor Munilla, quan a més pràcticament tot el clergat de la seva diòcesi s’ha manifestat a favor del teòleg basc.
MOCEOP vol unir-se a aquest important moviment de suport a José Antonio Pagola i la seva obra. Molts de nosaltres hem comprat i llegit el llibre i hem sentit com ens ajudava a nosaltres i a les nostres comunitats a entendre millor Jesús i el seu missatge alliberador.
Creiem que aquestes pressions eclesiàstiques obeeixen al criteri d’imposar a sang i foc el pensament únic en l’Església, actuant contra els que no encaixin perfectament amb el que interpreten que és l’ortodòxia que marca Roma, amb Benet XVI al capdavant, que està tan obsessionat per el relativisme. D’aquí a la dictadura del pensament teològic només hi ha un pas.
En els últims mesos hem vist com s’ha prohibit al teòleg Juan Masiá poder seguir escrivint al seu bloc personal. Al franciscà José Arregui se l’ha condemnat a 9 mesos de silenci per atrevir-se a qüestionar, juntament amb altres sacerdots bascos, el nomenament de monsenyor Munilla com a nou bisbe de la diòcesi de Sant Sebastià.
I fa molt pocs dies també una trucada telefònica del superior provincial dels jesuïtes va influir de manera determinant perquè el P. Lamet, no assistís a Madrid a l’acte de presentació del llibre "Viure a la Frontera, de Juan Masiá, tot i estar ja tot anunciat i preparat.
Denunciem aquests moviments inquisitorials de la jerarquia catòlica contra el sector més obert dels teòlegs i creiem que és necessària la llibertat d’expressió i un sa pluralisme. I que és desitjable un major diàleg entre pastors i teòlegs sense haver de recórrer a postures tan dictatorials. Més encara ens escandalitza aquesta actitud perquè veiem com des de Roma s’acull al sector més conservador de l’Església anglicana i s’accepten les condicions dels cismàtics lefevrians per a la seva tornada de nou a l’Església catòlica.
També pensem que aquest mateix pluralisme és exigible als bisbes. Seria molt desitjable que, en comptes de romandre tots callats i en silenci veient com actuen sempre els mateixos, puguin també ells expressar-se en públic, encara que dissenteixin d’aquestes mesures. Així la gent podria entendre millor que els bisbes no són només Rouco, i Martínez Camino.
MOCEOP

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,

2 respostes

07 mar 2010


Jaume Pubill

Prohibit prohibir?

Vull fer avui (fer-me a mi mateix també)  una reflexió  a partir de la notícia de l’escridassada que van fer a Rosa Díez, la diputada al Congrés i líder d’ UPyD, a la facultat de Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

En la mateixa línea de pensament que el degà d’aquesta facultat -el meu admirat Salvador Cardús- vull dir clarament que no estic d’acord amb aquesta mena d’actes vandàlics. Perquè el que van fer els estudiants és simplement vandalisme.

Jo no puc estar d’acord de cap de les maneres amb una senyora que quan obre la boca va sempre contra Catalunya i que sembla que tingui contra nosaltres una fòbia especial. Però l’he de deixar parlar per poder-li rebatre els seus simplistes arguments des de la raó i no des de la força. Els estudiants podien esperar-la amb crits, amb pancartes o amb xiulets; però una vegada dins de l’aula l’havien de deixar parlar i expressar-se. Almenys això és el que jo crec. O, sinó, que no l’haguessin convidat, perquè ja se sabia que la cosa acabaria tal com va acabar.

I aquí és on entraríem en el lliscós i debatut terreny de les llibertats individuals i públiques. Què cal prohibir i què no?. Fins on cal prohibir i fins on no per tal que tots puguem gaudir de llibertat?. Qui té poder de prohibir i qui no? Totes aquestes són preguntes necessàries i imprescindibles.

Alguns es queixen que aquí a Catalunya vulguem prohibir les corrides de toros. Però hi tenim el mateix dret que ells tenen en prohibir a casa seva altres coses també molt discutibles. Els pobles s’han de dotar de lleis que,inevitablement, prohibeixen coses i n’imposen d’altres. Per tant, a mi no em val això que no s’ha de prohibir. A vegades s’ha de prohibir pel bé de la majoria i per tal que la societat no sigui un caos. S’ha de prohibir però s’ha de veure i debatre què, com i quan s’ha de fer.

Ara bé: tota prohibició hauria d’anar acompanyada d’una educació, d’una explicació de per què es fa allò. Sinó, no serveix per a gran cosa i mai avançarem. Quedar-nos amb les tradicions per si mateixes tampoc té cap sentit si no se saben els motius pels quals es fan les coses.

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

03 mar 2010


Jaume Pubill

Algunes mentides taurines.

Classificat com a Costums,Toros,Tortura

Aquests dies es torna a parlar molt de toros. El nostre Parlament escolta els pro-taurins i els anti-taurins per tal de decidir si es prohibeixen les "corrides" de toros a Catalunya.

Jo ja n’he parlat en alguna altra ocasió però avui tinc ganes de tornar-hi i no cal dir que estic en el bàndol dels anti-taurins i que considero molt poc apropiat definir com a “fiesta nacional” una bàrbara tortura animal. Alguns dels "arguments" que s’escolten són:

1. “És una tradició”. Es una fal·làcia clàssica, també coneguda com argumentum ad antiquitatem. Que alguna cosa sigui antiga  no significa que sigui bona. La prostitució, la tortura o l’esclavitud son tradicions encara més velles que la tauromàquia.

El filòsof, catedràtic de lògica i filosofia de la ciència de la Universitat de Barcelona, Jesús Mosterín, ha qualificat avui mateix les corrides de toros com "un símptoma de molt escàs desenvolupament espiritual, moral i intel·lectual". Mosterín ha rebutjat l’ al·legat del caràcter tradicional de l’afició als toros, que ha comparat amb la tradició de pràctiques com l’ablació de clítoris o a la violència de gènere.

Jesús Mosterín ha replicat als defensors de l’espectacle taurí que "les corrides de toros són tradicionals", però que alhora a l’Estat espanyol "es prenen mesures per combatre el maltractament a les dones, que és més tradicional que les corrides de toros". "No és cert que les curses de braus sigui una cosa espanyola ni catalana. Estan exactament en la mateixa categoria i són salvatjades universalment abominades i que són brutalitats amb les que s’ha d’acabar", ha destacat Mosterín.

2. “Sense corrides, el toro de lídia s’extingiria”. Només s’extingeix allò que no es protegeix. Si el volen protegir lliure als camps no hi ha cap problema. Que ho facin. Que el protegeixin com protegeixen altres animals que, justament, no els deixen matar.

3. “El toro no sofreix”. Quan diuen això sembla que no tinguin lògica ni sentit comú. Que ho provin ells mateixos i es clavin unes parell de banderilles durant una estona… Potser s’adonaran del mal que fan aquells ferros clavats, movent-se i anant penetrant de mica en mica a la carn tot perdent la sang de mica en mica.

4. “També es maten els vedells i els porcs”. Però , segons la llei, han de ser sacrificats amb el menor dolor possible i al toro se’l tortura. De la mort del toro se n’ha fet un espectacle públic esgarrifós, amb cobrament d’entrada inclòs.

5. “És una lluita d’igual a igual entre l’home i l’animal”. ¿Igualada? Només cal veure com queda el marcador després del partit. Sempre guanya el mateix. Potser ho seria se la lluita es fes al mig del camp i sense cap mena d’instrument.

En fi, que només desitjo que els arguments dels anti-taurins vagin penetrant el els caps dels nostres diputats i es pugui fer a Catalunya un pas endavant en la lluita cap a la civilització.

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

25 feb 2010


Jaume Pubill

Policies, guàrdia civils i… "tutti quanti".

Classificat com a Catalunya,Català,Drets humans

Una altra vegada ens trobem amb un conflicte lingüístic amb funcionaris que no "funcionen" prou bé. És el que va sofrir l’Àngels Monera (a la foto, la de la dreta) amb uns guàrdia civils a l’aeroport de Girona.

Encara no han entès aquesta gent que un funcionari està al servei de la població. No ho han entès ni alguns funcionaris ni els seus caps. Què hi fa un guàrdia civil a Girona si no entén el català? No sols no es compleix la llei sinó que és una falta de respecte a la gent d’una terra que té una llengua pròpia i que té el dret de fer-la servir.

Per sort, no tots són iguals. (Només faltaria!).  Però de tant en tant en trobem amb policies, guàrdia civils, jutges, funcionaris de finestretes oficials -per tant, en contacte amb el públic- que els sembla que no els cal entendre el català. I ja sabem que en certes circumstàncies hom no té temps, humor o paciència per crear situacions tenses i protestar per aquesta falta de respecte i ho deixem passar (i parlo per pròpia experiència). Ens comportem com autèntics súbdits, malauradament. I ni ho denunciem posteriorment, cosa que és un greu error no fer-ho.

I després es preguntaran alguns perquè volem ser independents… Doncs ja els ho explico jo: per evitar situacions semblants a aquesta, en la que el ciutadà es troba en un judici com acusat en lloc de trobar-s’hi com acusador…

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

Anteriors »