A PEU

Explica Eduardo Galeano al seu llibre “El mundo al revés” que al segle dotze, el geògraf oficial del regne de Sicília, Al-Idrisi, va traçar el mapa del món, el món que Europa coneixia, amb el sud a dalt i el nord a baix. Això era habitual en la cartografia d’aquells temps. I així, amb el sud a dalt, va dibuixar el mapa sud-americà, vuit segles després, el pintor uruguaià Joaquín Torres García. El nostre nord és el sud, va dir. Per anar al nord, els nostres vaixells baixen, no pugen.

Si el món està, com ara està, cap per avall, no caldria fer-li donar el tomb, perquè pugui plantar-se de forma natural damunt dels peus?

Vivim en un món al revés en molts aspectes. Però això encara es fa molt més evident en aquesta pelleringa d’ Espanya que ens han deixat els dos gran partits que l’han desgovernada aquests darrers any. Sí, em refereixo al PP i al PSOE, que han fet les coses exactament al revés de com s’haurien d’haver fet.

Cal que aquests dies abans de les eleccions ens preguntem, doncs, si volem seguir en aquesta Espanya que s’ha convertit en el paradigma del “món al revés” on les coses estan totes fora de lloc i ben al revés de com haurien d’estar.

Caldria advertir a tota la població catalana que el diumenge vagi a votar que hi han governants que fan de la mentida la seva veritat, que  que fan del govern un instrument en benefici seu i que aquests mateixos governants demostren cada dia que no creuen en la democràcia.

Caldria advertir a tota la població que hi han mitjans de comunicació que han nascut per a ser mitjans d’incomunicació, de confusió, creadors de realitats delirants, de manipulacions i de mentides permanents i, que per tant, hem d’estar molt alerta amb les seves intoxicacions.

També caldria advertir a tothom que no tingui por a tantes amenaces i mentides perquè gaire pitjor no podem estar. Els que estan a l’atur que vagin pensant que aquesta Espanya actual no els donarà feina. Tot al contrari, més aviat els dirà que vagin a buscar-la a fora perquè aquí no la trobaran.

Cal advertir als que tenen la casa hipotecada que vigilin per no perdre-la. Les lleis d’aquesta Espanya irracional no els ajudaran gens ni mica.

Cal que sàpiguen que les lleis, en aquesta Espanya actual, estan fetes pels rics i pels poderosos i sota el principi de “feta la llei, feta la trampa”.  I cal que sàpiguen que molts jutges estan especialitzats en interpretar-les en contra dels interessos del poble. Per tant, cal veure a qui votem diumenge, si volem desempallegar-nos d’una vegada d’aquest llast tan pesat.

En aquesta Espanya actual la democràcia és una paraula buida i ningú té cap interès en donar-li contingut. Potser seria hora d’anar creant un nou Estat on la democràcia comencés a tenir sentit i la Constitució servís al poble.

Cal advertir que, si volem seguir en aquesta Espanya actual, haurem d’aprendre a caminar enrere -com els crancs- perquè enlloc d’anar endavant anirem sempre més enrere.

Si voleu seguir vivint immersos en la por, en la foscor, en la dependència i en l’esclavatge mental seguiu votant els grans partits espanyols que ens han portat a la ruïna total i que no saben per on sortir-se’n.

Si voleu una Espanya al revés, on un colpista com Tejero és capaç de denunciar un demòcrata com el president Mas, seguiu votant l’estatus quo actual.

Però si creieu que una altra realitat és possible, voteu qualsevol partit que ens pugui dur la necessària INDEPENDÊNCIA que ens pot fer lliures d’una vegada d’aquest amo tan fastigós!

Tags: Catalunya, Democràcia, POLÍTICA

La psicologia ens diu que la majoria de gent és reticent al canvi, tot i que els progressos de la humanitat s’han fet en base als canvis, la majoria d’ells volguts i buscats per la necessitat de la mateixa humanitat i alguns altres sobrevinguts purament per xiripa i casualitat. El cas és que -tot i ser necessaris i convenients- els canvis costen de fer a la major part de les persones.

Són moltes les raons per les que hom es resisteix al canvi, tot i que les principals es podrien resumir en la por al fracàs, en el fet de reconèixer que potser estàvem equivocats i en la por al desconegut.

Les persones i els pobles que han sabut canviar a temps són els que han tirat endavant i en temps de crisi és quan són més necessaris aquests canvis, tot i que també ens podem trobar que és precisament en aquestes situacions complicades quan més ens hi resistim perquè la por augmenta. Per tant, un dels principals problemes que se’ns presenta en aquests moments tan delicats -i tan interessants- que estem vivint els catalans  és com s’han de superar aquestes pors.

La introducció de canvis interfereix amb l’autonomia i pot fer que les persones sentin que han perdut el control sobre la situació i, en general, sobre el territori que creuen dominar. Quan això passa no es tracta d’una qüestió política, sinó més aviat d’un assumpte de poder. Exactament això és el que passa amb Espanya en aquests moments. Senten que se’ls en va el poder de les mans i que ja no determinen ells, acostumats com estaven a fer-ho des de segles. Els fa por l’autodeterminació d’altres que no són ells (que sempre han tingut el poder). Un líder intel · ligent és capaç de generar canvis permetent que els altres prenguin les seves decisions i convidant a que tothom s’involucri en  aquests nous canvis. És exactament tot el contrari el que fan el governs espanyols de torn perquè aquesta mena de situacions els creen incerteses. I es tanquen en banda i rebutgen qualsevol tipus de noves possibilitats. És factible que la majoria de les persones decideixi mantenir-se en la mateixa línia de sempre -tot i que no s’hi trobin bé- ja que prefereixen allò de que val més “boig conegut que savi per conèixer”. Però no s’adonen que es tanquen les portes a situacions noves i riques. I tampoc deixen que aquesta decisió es pugui dur a terme perquè a por se’ls menja. Parlen de democràcia però la tenen guardada amb tanques per tal de que ningú pugui exercir-la…

Referint-nos a Catalunya i en els líders que han de dur endavant aquests canvis, el millor que poden fer és inspirar seguretat i certesa. És missió dels líders crear seguretat en el procés de canvi, i per això no hi ha res més inspirador de lliurar mesures clares, simples i directes als que es veuran involucrats en el canvi. Per això és tant important portar les coses de forma serena i no deixar.se emportar per les provocacions. Un bon líder ha d’evitar tant  com pugui caure en la temptació de fer canvis en secret. Com més públiques i clares siguin les coses, millor. Sempre és millor començar el procés de canvi des de la base, és a dir, des de la presa de contacte que tenen els destinataris del canvi amb el que es vol implantar. I, per tant, el que cal és una consulta, un referèndum o alguna cosa semblant (diguem-li com li diguem).

Els entesos, dels quals parlava abans, ens expliquen que els éssers humans som criatures d’hàbits, éssers de costums i per això tot canvi significa una nova perspectiva que s’ha d’analitzar i això sempre és complicat. Les rutines es tornen processos automàtics -cal moltes vegades fer la mateixa cosa per sentir-se segur- d’acord als fins que cadascú té, i per això tot procés de canvi tendeix a sacsejar la consciència de la resta generant molèstia, confusió i distracció.

Els líders han d’intentar minimitzar el nombre de diferències que suposa el canvi de la rutina que tota persona té, ja que és en aquest aspecte on trobem major resistència al canvi. Sempre que sigui possible cal mantenir les coses familiars, d’aquesta manera mantenim a les persones enfocades en el que és realment important i permetem que psicològicament no es tanquin al canvi.

Tot canvi suposa la implantació de noves estratègies, mètodes i processos per aconseguir el que desitgem, per això tot canvi suposa una modificació de la identitat que cadascú té, d’una altra manera no podríem deixar el que vivim en el passat per afrontar els desafiaments que suposa el present i futur. Els éssers humans som un cúmul d’experiències que, sense importar si són bones o dolentes, ens forja per al que ve més endavant. Però què passa quan reneguem d’aquesta experiència que tenim? És molt probable que les persones actuïn de manera defensiva, ja que costa deixar de ser el que som per convertir-nos en alguna cosa millor. El més problemàtic dels sentiments en aquest sentit és el reconèixer que estàvem equivocats i acceptar que cal canviar certes coses.

Ara és el moment dels líders i dels entesos. Són ells qui ens han de donar seguretat refutant tot l’argumentari (a vegades ridícul i fora de lloc) que ens caurà al damunt: pors, amenaces, crides a l’ordre i mil coses més. Cal escoltar-ho, cal refutar-ho i cal tirar endavant amb decisió, valentia i tota la murrieria del món cap aquest nou camí que estim desbrossant. Pensem que el món ens observa i pensem que hi tenim molt a guanyar –i poc a perdre. si ho sabem fer bé. 

Tags: Democràcia, Independència, POLÍTICA

En aquest blog he parlat del jutge GARZÖN vàries vegades. La darrera va ser quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, el 2 de novembre del 2004, va donar la raó als condemnats en aquell judici i va condemnar l’estat espanyol per tortures.

Acabo de veure el documental ‘Operació Garzón’ i us he de dir que no us el perdeu de cap de les maneres perquè val la pena de veritat i entendreu molt millor tot el que va passar ara fa justament 20 anys. Els impulsors d’aquest documental se sumen així a la commemoració dels vint anys dels fets i d’alguna manera ens recorden que tenim molt bona memòria per a certes coses i molt dolenta per a d’altres. Ens hauria de fer vergonya, molta vergonya, que s’hagi parlat tantes i tantes hores –fins a la saturació i l’avorriment- de les Olimpíades del 92 i no s’hagi dit res d’aquell episodi vergonyós.

Perquè aquell episodi tan ben organitzat  i  pensat per anar de forma indiscriminada contra l’independentisme català va ser una vergonya. Vergonya, en primer lloc, per al jutge Garzón (que en el documental mira de justificar-se com pot);  en un segon lloc per als polítics d’aquell temps que no van reaccionar en un primer moment (potser una mica millor després) com corresponia a persones elegides democràticament en un Estat de dret; vergonya també per a tot un Estat espanyol on encara campava pels seus aires la tortura com a mètode corrent en les comissaries i els quarters; vergonya per als cossos de seguretat d’aquest Estat i per als jutges i magistrats que hauries de ser la garantia de que els drets humans es compleixen per a tothom…

I si algú en surt tocat i enfonsat és aquest jutge estrella -que vol ser mediàtic com sigui- que es diu Garzón i que s’apunta al que sigui si sap que ha de sortir als diaris. El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació dels vint-i-cinc detinguts, i disset van denunciar tortures. Garzón no en va fer cas i va donar per bones les declaracions fetes sota tortura, ens explica el documental. El dia de la presentació els promotors del documental van dir: ‘Garzón va vulnerar els drets humans amb l’Operació Garzón, com va sentenciar el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, condemnant l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les proves existents. Però l’aparell polític i jurídic del moment, no ha segut mai, de moment, al banc dels acusats.’

El documental es pot comprar enviant un correu a: correu@llibertat.cat.

I, per acabar, només unes preguntes: Després de 20 anys val la pena seguir parlant tant d’aquella Barcelona ‘92 i amagar –sí, amagar- episodis tant importants per a Catalunya com aquests que acabo de citar? Seguirem tenint a gratcient tanta mala memòria històrica i seguirem essent tant mesells, insensibles i miserables com per no aixecar la veu davant fets com aquests?

Tags: Baltasar Garzón, Democràcia, Drets humans, Tortura

Molt sovint ens omplim la boca parlant de democràcia sense analitzar massa si realment ho som o no. Perquè si féssim cas a la realitat, l’analitzéssim una mica i fóssim una mica més crítics potser ens enduríem alguna sorpresa. Això és el que m’he endut jo quan he llegit les dades que The Economist dóna cada any en el seu anàlisi. No sé si són fiables o no. Potser algú que sàpiga més del tema m’ho podrà confirmar, però pel que he pogut esbrinar podríem dir que són dades serioses i fiables.

L’índex de democràcia és un mesurament fet per la Unitat d’Intel·ligència de The Economist (EIU per les sigles en anglès), a través del qual es pretén determinar el rang de democràcia a 167 països, dels quals 166 són estats sobirans i 165 són estats membres de les Nacions Unides. Aquest estudi va ser publicat per primera vegada l’any 2006 i ha tingut posteriors actualitzacions en 2008 i 2010.  The Economist basa els resultats en 60 indicadors que s’agrupen en cinc diferents categories: procés electoral i pluralisme, llibertats civils, funcionament del govern, participació política i cultura política. Pel que fa a la classificació que es fa als països d’acord a la seva puntuació, aquesta es divideix de la següent manera: països amb democràcia plena, països amb democràcia defectuosa, països amb règims híbrids i països amb règims autoritaris.

Si voleu trobar els resultats de l’any 2011 podeu anar a la següent pàgina: Índex de democràcia

Metodologia emprada
Com es descriu en l’informe, l’índex democràtic és una mitjana ponderada, basada en les respostes brindades a un qüestionari d’unes 60 preguntes, cadascuna de les quals permet triar una de dues o tres respostes alternatives possibles (a manera d’opció múltiple omultiple choice).
La majoria de les respostes corresponen a "avaluacions d’experts", encara que l’informe no dóna més precisions sobre ells, ni de la seva quantitat, ni si són empleats de The Economist o catedràtics independents, ni tampoc sobre la seva nacionalitat.
Algunes de les preguntes són respostes a través d’enquestes d’opinió dutes a terme en els respectius països. No obstant, en el cas dels països de règim polític tancat en major o menor mesura, dins dels quals no es poden dur a terme enquestes independents que donin resultats concloents, s’usen resultats prèviament obtinguts per a països de sistema de govern similar, a més de algunes avaluacions per part d’experts.
Finalment, l’índex de democràcia resultant, arrodonit a un decimal, decideix la ubicació del país en la petita taula que es mostra a continuació:

Democràcies plenes- Entre 8 i 10 punts.
Democràcies defectuoses- Entre 6 i 7,9 punts.
Règims híbrids- Entre 4 i 5,9 punts.
Règims autoritaris- Menys de 4 punts.

Els primers 25 països són els següents:
1. Noruega 9,80
2. Islàndia 9,65
3. Dinamarca 9,52
4. Suècia 9,50
5. Nova Zelanda 9,26
6. Austràlia 9,22
7. Suïssa 9,09
8. Canadà 9,08
9. Finlàndia 9,06
10. Països Baixos 8,99
11. Luxemburg 8,88
12. Irlanda 8,56
13. Àustria 8,49
14. Alemanya 8,34
15. Malta 8,28
16. República Txeca 8,19
17. Uruguai 8,17
18. Regne Unit 8,16
19. Estats Units 8,11
20. Costa Rica 8,10
21. Japó 8,08
22. Corea del Sud 8,06
23. Bèlgica 8,05
24. Maurici 8,04
25. Espanya 8,02

Per acabar unes consideracions:

Us heu fixat que l’Uruguai està per davant del Regne Unit i d’ Estats Units i d’Espanya, per exemple?

Us heu fixat que Espanya és el darrer dels països considerats “democràcies plenes”?

Us heu fixat que hi ha països molt importants que estan en un lloc no tan destacat com podríem pensar i que n’hi han altres més desconeguts que tenen un alt índex de democràcia?

Potser caldria que Espanya no s’ho cregués tant, no se sentís tan important, no pensés que és exemple de res i que n’aprengués una mica d’altres països bastant més humils i que són més demòcrates sense fer-ne escarafalls?

Tags: Democràcia

Deia Nelson Mandela que “quan l’aigua ja ha començat a bullir, ja no serveix de res apagar el foc” perquè el mal ja està fet. Els que ja som una mica grans en sabem una mica de dictadures. I els que són grans del tot, encara en saben més. Ells la van viure en pròpia carn de forma brutal i descarnada i nosaltres la vam anar sofrint una mica més pausada i més dissimulada. És allò de la “dictadura” i la “dictablanda”, joc de paraules que sona millor en castellà.

Alguns països àrabs sembla que s’estan contagiant ànsies de llibertat aixafades i aturades des de fa molts anys. Aquestes coses sembla que va per zones i per temps. La política té uns “tempos” que jo –ni potser ningú- sap ben bé con funcionen. Llatinoamèrica, per exemple, sap de què va això: En pocs anys una colla de països van caure en mans de dictadors sanguinaris que van destruir moltes vides i moltes il·lusions i, de cop i volta, aquests mateixos dictadors van anar caient un desprès de l’altre com una filera de fitxes de dominó. Hi tenia alguna cosa a veure EEUU amb tot allò? És clar que sí. Recordeu allò que deia Henry Kissinger: “Pinochet és un fill de puta, però és el  ‘nostre’ fill de puta”.

Hi té alguna cosa a veure ara amb el què passa als països àrabs del nord d’Àfrica? Segurament que no tant com abans però, sens dubte, també hi té molt a veure perquè gran part dels països àrabs viuen aixafats per les botes de dictadors des de fa molts anys i EEUU no diu res. Al contrari, ja li va bé i és molt amic d’alguns d’ells. I quan no li va bé intervé amb molt poca traça, però intervé. En aquest sentit Obama a mi m’ha decebut molt. N’esperava d’ell una altra classe de política, una altra classe de relacions amb aquests tipus de règims i condemnes més clares. Es veu que sóc un idealista i no toco gens de peus a terra!.

Com deia Mandela, “l’aigua ja ha començat a bullir” i ara costarà molt apagar el foc. De fet, ara ja no hi són a temps del tot. Ara només cal esperar a veure si, com aquells incendis d’estiu, el foc segueix propagant-se sense aturador. Ara molts pobres desesperats han vist que les possibilitats hi són. Ara hi han mitjans de comunicació que és quasi impossible amagar i aturar. Aquesta revolució que acabem de veure ja l’han batejada com a “revolució Facebook” justament perquè aquesta pàgina web hi va tenir molt a veure. Ha començat Tunis, ha seguit Egipte i ara sembla que Argèlia i el Iemen. Fins on arribaran? Fins on ells puguin o vulguin. Perquè les guerres les fan els rics, però les revolucions les fan els pobres. I, mentrestant, Europa muda. Quina vergonya!

Tags: Àfrica, América Llatina, Democràcia, Dictadura, POLÍTICA

Ara mateix surto de casa i me’n vaig a votar! Aquests dies he estat pensant les múltiples raons que tinc per anar a votar i n’he trobat un fotimer. No fa gaires dies que n’apuntava un munt.

Pensant i repensant en aquests referèndums que es fan arreu de Catalunya arribo a la conclusió que d’alguna manera tots estem fent les nostres pròpies eleccions constantment durant tota la nostra vida. Constantment elegim milers de coses, a vegades sense importància, però que sumades fan que sigui una gran elecció vital que ens retrata: tots sabem el que més o menys som i el que més o menys volem ser. I també tots sabem el que hem estat, el que som i -probablement- el que serem.

Anant a votar elegim. No anant-hi, també. Votant SÍ, elegim unes coses determinades i votant NO, unes altres. I votant EN BLANC, també volem dir alguna cosa concreta.

D’alguna manera diem el que volem ser; el que som i voldríem no ser; el que podríem ser i no ens deixen ser; votem per un futur i unes il·lusions que potser molts no podrem tocar amb els dits però ho fem per tal de que altres puguin abastar-les. Votar segueix tenint un significat i abstenir-se o passar olímpicament també en té un altre ben diferent, òbviament.

PER TOT PLEGAT, US EXHORTO A ANAR TOTS ELS QUE PUGUEU A VOTAR, QUE COM MÉS SEREM MÉS FORÇA TINDREM.

PERQUÈ ÉS IMPORTANT QUE ELS CATALANS I LES CATALANES VOTEM I PARTICIPEM EN LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DEL NOSTRE MUNICIPI?

1) Perquè el dret democràtic de decidir (que inclou el dret a l’autodeterminació dels pobles i a la independència política) és un dret universal, reconegut per l’Organització de les Nacions Unides. Així ho enuncia el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966, signat també per l’Estat espanyol, en el seu article primer tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.

2) Perquè els catalans i les catalanes conformem un poble amb els mateixos drets que tots els altres pobles del món i tenim, per tant, el dret de decidir també sobre la independència de la nostra nació. Els catalans i les catalanes no podem, ni volem, renunciar a cap dret que ens és propi.

3) Perquè la Consulta sobre la Independència permet votar lliurement Sí, No o en Blanc, i això permetrà conèixer l’opinió real de la ciutadania sobre aquesta qüestió tan rellevant, sense distorsions ni manipulacions interessades.

4) Perquè la consulta és perfectament legal, i complirà amb un protocol que assegurarà la fiabilitat i seguretat que requereix qualsevol procés democràtic per poder ser homologat per observadors internacionals.

5) Perquè hi haurà observadors internacionals i premsa acreditada d’arreu que validaran i valoraran la Consulta. Els catalans i les catalanes hem de demostrar el nostre civisme al món que ens estarà observant.

6) Perquè la Consulta sobre la Independència representa un aprofundiment de la democràcia directa. L’èxit de la Consulta obrirà les portes a més i millors mecanismes de democràcia participativa.

7) Perquè la Consulta s’organitza des de la societat civil i és un exemple del compromís i la maduresa de la ciutadania catalana que cal respectar i afavorir.

Perquè podem demostrar al món que la nació catalana està preparada per afrontar l’exercici del dret a l’autodeterminació.

9, 10, 11, 12…. i fins a 7 milions de raons. Cada ciutadà de Catalunya té la seva pròpia raó per anar a votar el que cregui convenient. Per què no hi va? Qui li ha fet creure que no cal? Qui li diu que no és convenient? Qui menysté aquest referèndum? Totes aquestes preguntes ens les hauríem de fer urgentment.

Qui treu o dóna raó són els arguments i no pas la por. Ves a votar al teu municipi que jo ho faré al meu.

UN BON NIVELL DE PARTICIPACIÓ IMPULSARÀ LA CONVOVATÒRIA D’UN REFERÈNDUM NACIONAL D’INDEPENDÈNCIA AMB CARÀCTER VINCULANT RECONEGUT PER LA COMUNITAT INTERNACIONAL

Quan la lògica i el sentit comú es perden no hi ha res a fer. I amb el tema de les consultes que es van fent a Catalunya sobre la independència sembla que molta gent ha perdut el senderi. O ha agafat por, que això podria ser un altre tema. I aquesta por la dissimulen i la tapen amb declaracions que es volen basar en el dret, la llei i la Constitució,  però que no tenen res a veure amb això. En el fons de tot plegat és la por: la por a la llibertat. A la llibertat pròpia i a la dels altres. Perquè aquesta gent encara funciona amb esquemes del passat. Els esquemes mentals de "l’Imperi i les colònies" està molt present en la majoria de debats i declaracions dels nostres polítics actuals. N’hi ha uns que manen i uns altres que han d’obeir sense cap possibilitat de discussió.

De tant en tant surt algú amb sentit comú. Un d’aquests és el locutor de ràdio i president del Grup Teletaxi, Justo Molinero, d’origen andalús, que ha defensat la participació a les consultes sobre la independència.  I ho ha fet amb arguments senzills, clars i de sentit comú:

-‘Jo vull tenir dret a decidir’, ha proclamat davant d’un centenar d’oients al barri de Sant Ildefons, un dels més humils de Cornellà i el barri símbol de la immigració dels anys 60.  L’Associació de Veïns de Sant Ildefons va ser una de les primeres entitats en donar suport a Cornellà Decideix, ja que sempre han lluitat per estendre la democràcia participativa entre la població. Amb la seva participació, Justo Molinero vol demostrar que qualsevol consulta popular és legítima si es mou en els paràmetres democràtics.

-’Ens estan prenent el pèl amb l’Estatut, i ho estan fent perquè vam anar a votar tres i mig’, ha assegurat Molinero, que ha afegit que si la participació en les consultes és més alta no es podrà ignorar la reclamació del dret a decidir.

-’Estem igual d’acollonits que a l’any 1970′, ha lamentat Molinero, que ha opinat que si la constitució impedeix fer una consulta vinculant s’ha de canviar el text.

Molinero està posant el dit a la nafra i toca la qüestió fonamental: quan la democràcia no pot ser participativa deixa de ser democràcia. Si el poble no pot ser consultat, quin paper hi juga el poble en la política? I si les lleis només serveixen per anar aguantant l’ "status quo" i amb aquestes lleis no podem fer canvis, potser serà el moment de preguntar-nos: per què serveixen les lleis?

Avui demano una mica d’imaginació. Imaginem-nos el dia que vam fer la primera comunió (els que la vam fer, és clar) i imaginem-nos aquell vestidet ridícul de mariner, de capità d’aviació o de núvia… Imaginem-nos nosaltres en aquelles dates. Alguns ja ni ens en recordem de tants anys com fa!

Doncs si d’aquella data en fa 20, 30, 40 o 50 anys, tots ens podem imaginar els canvis que hi ha hagut a la nostra vida, tant a nivell físic com a tots nivells. Llavors fèiem poc més d’un metre i pesàvem poquets quilos. Ara, alguns hem crescut una mica i d’altres molt i -això segur- tots tenim bastants quilos de més.

La Constitució Espanyola és com el vestit de la primera comunió. El 29 de desembre de 2008 es  van complir trenta anys de la seva promulgació. Quan una cosa dura 30 anys en el món  actual ja la considerem vella. Només cal fixar-se amb els cotxes, els televisors o els electrodomèstics, per exemple. Que una norma assoleixi tres dècades de vigència ja és significatiu, i encara ho és més si es tracta de la norma suprema de l’ordenament jurídic d’un estat. D’altra banda, l’aprovació de la Constitució va suposar, després d’una llarga dictadura, la restauració de la democràcia a Espanya i el començament d’un període de convivència pacífica, de desenvolupament dels drets i llibertats i d’estabilitat política. La Constitució va venir avalada, a més, per un ampli consens de gairebé totes les forces polítiques i pel suport massiu del poble, expressat en el referèndum del 6 de desembre de 1978. Va néixer, doncs, per ser la Constitució «de tothom» i no sols una norma imposada per la formació política predominant, com havia passat amb moltes constitucions precedents de la nostra història. En definitiva, la Constitució de 1978, com diu el primer article, féu d’Espanya un Estat social i democràtic de dret i, per tant, un lloc de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme.

Fins aquí anem bé, oi? Em sembla que hi estaríem quasi bé tots d’acord amb aquests meravellosos principis. Però també podríem estar d’acord en que alguns d’aquests principis no es compleixen; que s’ha fet vella i ens ha quedat petita. Hem crescut, hem evolucionat, el món ha donat molts tombs i ja no ens serveix un text que deixa fora moltes maneres de pensar i de sentir; perquè hi ha molta gent a qui no li satisfan gens ni mica molts aspectes del funcionament de la nostra democràcia. De fet,  les constitucions —i també la Constitució espanyola— preveuen la seva pròpia reforma per poder introduir les modificacions o innovacions que permetin adaptar la norma a la realitat que ha de regir. No obstant això, la reforma constitucional ha estat un tema pràcticament tabú a Espanya, que les forces polítiques sempre han procurat evitar. I la  realitat és que aquest reforma no es vol fer i no tenen cap intenció de fer en un futur proper.

Per això mateix i perquè no hi veiem camí de sortida, molts opten per la sobirania i la independència. Volem un vestit nou i no ens deixen anar al sastre. Segueixen entestats en que hem de seguir amb el vestit de la primera comunió. Allà ells!

Una de les diferències entre democràcia i dictadura és que en democràcia s’ha de respondre, s’ha de donar comptes i els ciutadans tenen drets (entre ells, el dret a saber) i en una dictadura no hi ha drets: ni a preguntar, ni a saber, ni a protestar.

Yoani Sánchez és una coneguda bloguera cubana, de la qual ja us n’he parlar alguna altra vegada. Tinc el seu blog entre els meus favorits i intento anar-lo llegint (no pas els comentaris, però). Crec que és una bona periodista i explica, des de dins i de prop el que està passant a l’ illa. No és la única que ho fa, però ella trobo que ho fa molt bé i és una delícia llegir-la.

Fa un temps que va enviar un qüestionari amb 7 preguntes a Barack Obama i un altre, amb 7 preguntes més, a Raúl Castro. Suposo que ja deveu imaginar el que ha passat: que Obama l’ha contestat i Raúl "encara no". La Tv se n’ha fet ressò aquests dies. És el que dèiem: que qui creu que el poble té dret a saber, contesta el que li pregunten. Qui no creu en els drets, ja no té cap necessitat a contestar. Més clar, l’aigua.

Som molt crítics amb els polítics. Jo, el primer. Però ho som, sobretot, amb aquells que es creuen que el poder els ve del cel i no se n’adonen que el poder els arriba de baix, del poble. Si es fessin més propers, fossin més francs i clars, complissin un 10% del que prometen a les campanyes… serien més ben valorats.

En aquest cas Obama ens ha donat una bona lliçó a tots, però sobretot als polítics: un dels homes més poderosos del món s’ha "rebaixat" a contestar en un blog d’una pobra periodista d’un pobre país. És només un signe. Però un signe ben evident del que deu creure què és la democràcia. En podríem aprendre tots plegats, no us sembla?

Eduardo Galeano és l’intel·lectual més important de l’ Uruguai dels últims anys. Amb motiu de les eleccions de demà, va pronunciar un discurs a l’ Obelisc de Montevideo, en el tancament de  la campanya contra la "Ley de impunidad", la nit del dimarts, dia 20.

Us deixo les seves paraules i us recomano que les llegiu atentament, tant si us interessa la política, com si no; tant si us interessa Uruguai, com si no. Són unes sàvies i profitoses paraules per a tothom i per a tots els temps i ocasions…..

Eduardo Galeano
Falta muy poquito para que el pueblo uruguayo elija nuevo gobierno.
Al mismo tiempo, en las mismas urnas, se somete a plebiscito la posibilidad de liberarnos de dos palos metidos en la rueda de la democracia. Uno de esos palos es el que impide el voto por correo de los uruguayos que viven en el extranjero. La ley electoral, ciega de ceguera burocrática, confunde la identidad con el domicilio. Dime dónde vives y te diré quién eres. Los uruguayos de la patria peregrina, en su mayoría jóvenes, no tienen derecho de voto si no pueden pagarse el pasaje. Nuestro país, país de viejos, no sólo ha castigado a los jóvenes, durante años negándoles trabajo y obligándolos al exilio, sino que además les sigue negando el ejercicio del más elemental de los derechos democráticos. Nadie se va porque quiere. Los que se han ido, ¿son traidores? ¿Es traidor uno de cada cinco uruguayos? ¿Traidor o traicionado?
Ojalá los uruguayos acabemos de una vez con esta discriminación que nos mutila.
Y ojalá acabemos también con otra discriminación todavía peor, la ley de impunidad, ley de caducidad de la pretensión punitiva del Estado, bautizada con ese nombre rocambolesco por los especialistas en el arte de no llamar a las cosas por su nombre.
La Corte Suprema de Justicia acaba de dictaminar que esa ley viola la Constitución. Desde mucho tiempo antes se sabía que también viola nuestra dignidad nacional y nuestra vocación democrática. Es una triste herencia de la dictadura militar, que nos ha condenado al pago de sus deudas y al olvido de sus crímenes.
Sin embargo, hace veinte años, esta ley infame fue confirmada por un plebiscito popular. Algunos de los impulsores de aquel plebiscito estamos reincidiendo ahora, y a mucha honra: perdimos, por muy poco pero perdimos, y no nos arrepentimos. Creemos que aquella derrota nuestra fue en gran medida dictada por el miedo, un bombardeo publicitario que identificaba a la justicia con la venganza y anunciaba el apocalipsis, larga sombra de la dictadura que no quería irse; y creemos que nuestro país ha demostrado, en estos primeros años de gobierno del Frente Amplio, que ya no es aquel país que el miedo paralizaba.
Eso creemos, digo, y ojalá no me equivoque.
Ojalá triunfe el sentido común. El sentido común nos dice que la impunidad estimula al delincuente. El golpe de Estado en Honduras no ha hecho más que confirmarlo. ¿Quién puede sorprenderse de que los militares hondureños hayan hecho lo que han venido haciendo desde hace muchos años, con el entrenamiento del Pentágono y el visto bueno de la Casa Blanca?
La lucha contra la impunidad, impunidad de los poderes y los “poderitos”, se está desarrollando en los cuatro puntos cardinales del mundo. Ojalá nosotros podamos contribuir a desenmascarar a los defensores de la impunidad, que hipócritamente ponen el grito en el cielo ante la inseguridad pública, aunque bien saben que los ladrones de gallinas y los navajeros de barrio son buenos alumnos de los banqueros y los generales recompensados por sus hazañas criminales.
Ojalá el próximo domingo confirme nuestra fe en una democracia sin coronitas, ni las coronitas del uniforme militar, ni las coronitas del dinero.
Ojalá podamos envolver esta ley en papel celofán, en un paquete bien atado, con moña y todo, para enviársela de regalo a Silvio Berlusconi. Este gran mago de la impunidad universal, que ha atravesado más de sesenta procesos y no conoce la cárcel ni siquiera de visita, nos agradecerá el obsequio y seguramente sabrá encontrarle alguna utilidad.
Ojalá.
Lo único seguro es que, pase lo que pase, la historia continuará, y continuará el incesante combate entre la libertad y el miedo.
Yo suelo invocar una palabra, una palabra mágica, una palabra abrepuertas, que es, quizá, la más universal de todas. Es la palabra abracadabra, que en hebreo antiguo significa: Envía tu fuego hasta el final. A modo de homenaje a todos los fuegos caminantes, que van abriendo puertas por los caminos del mundo, la repito ahora:
Caminantes de la justicia,
portadores del fuego sagrado,
¡abracadabra, compañeros! 
*         Versión del discurso pronunciado en el Obelisco de Montevideo, en el cierre de la campaña contra la ley de impunidad, la noche del martes 20.

De les poques coses que he après a la vida és que la democràcia no pot existir sense llibertat. Així de senzill i així de clar. Aquest principi tan clar -a priori- sembla que no tothom l’entén de la mateixa manera. Per exemple: No és demòcrata un estat que no reconegui la llibertat d’opinió i d’expressió.

Chávez a Veneçuela ha fet tancar més de 60 emissores en un mes. Tancar emissores i tancar diaris no és gens democràtic, entenc jo.

Espanya no ha anat tant lluny, però des de fa una temporada anem per mal camí: al País Basc no van deixar presentar algun partit amb l’excusa sibil·lina de que no condemnava la violència. La sacrosanta constitució que tenim s’estira i s’arronsa d’acord amb les necessitats de cada moment de l’Estat. Si convé fer lectures obertes es fan sense cap pudor. I si convé fer-les restrictives també es fan. Les lleis ja no són per a complir-les segons el sentit comú sinó que són per interpretar-les.

Eduardo Galeano, -a qui jo admiro molt i respecto encara més- fa uns dies que parlava de Chávez en un to que no em va agradar gens ni mica. Deia que no era cap dictador perquè el poble l’ha votat vàries vegades. No em faci riure senyor Galeano: tots sabem els "apaños" que ha fet per tal de quedar-se al poder i com va tapant boques per tal de que no se sàpiguen les coses. Tots els països de la regió estan preocupats i amb motiu: Colòmbia, Brasil, Uruguai, Paraguai i Argentina estan ben preocupats perquè Veneçuela vol entrar al Mercosur. Països que ja havien votat l’ adhesió ara s’ho repensen, en veure els camins cap on corre el dictador veneçolà.

No fa gaires dies que  Chávez es va passejar per Madrid i va entrar en una llibreria fent-se el populista. Es veu que s’hi va concentrar força gent a l’entrada i va haver d’escoltar-se coses que no li van agradar gens. Va marxar emprenyat. Al seu país ja no se li poden dir aquestes coses… Doncs potser que s’hi vagi acostumant perquè cada dia hi haurà més gent en contra si segueix per aquest camí de tancar diaris, emissores i tapar boques.

Un país mai pot ser demòcrata si no deixa llibertat per expressar-se. Ho sabia això senyor Zapatero? Encara que sigui a través d’una consulta popular…

Ara resulta que és un advocat de l’Estat franquista (falangista, concretament) qui ha de defensar que no es pot fer un referèndum a Arenys. Quin tipus d’ Estat tenim? No els fa vergonya? És com si poséssim un llop a cuidar un ramat d’ovelles. O si ens refiéssim d’un lladre per a cuidar un banc. O que poséssim de professor a un analfabet…  El món al revés. El món capgirat.

Si, aquesta és la trista realitat espanyola després d’un grapat d’anys de democràcia (democràcia?). Una democràcia de molt baix to. Tan descafeïnada que a vegades hem de dubtar seriosament si en podem dir democràcia. Una democràcia que no respon gens als desitjos de milers de ciutadans.

Perquè per a mi no és democràcia el fet de que no es pugui fer una consulta en un local cedit per l’Ajuntament. Aneu a Suïssa i veureu que cada setmana es fan consultes de tot tipus. Jo entenc que la democràcia és també això, a més d’anar a votar cada quatre anys. I els nostres representants més propers són els Ajuntaments i són els Ajuntaments qui haurien de fer consultes periòdiques sobre el tema que creguin convenient.

Els ajuntaments representen el lloc on la democràcia més estretament conviu amb la ciutadania, i més directament atén la seva legítima demanda de participació. Els ajuntaments són, en conseqüència, pilars bàsics que sustenten tot l’edifici del sistema democràtic. Allà on la qualitat de la democràcia dels Ajuntaments es degrada, tot el sistema se’n ressent.
La democràcia és el govern del poble i per al poble. Així ho entenc jo i així espero que sigui. Perquè si no és així, no m’interessa.

Quan un Parlament fa una llei com l’ Estatut i un grup de magistrats, sense cap tipus de credulitat i amb una colla d’interessos polítics evidents, són els que han de dir si està bé o no…. doncs ja començo a no entendre les coses. Quan ja no puc ni votar el que jo vull ser, doncs tampoc no ho entenc. Una cosa és que la meva opinió guanyi o perdi, però almenys que deixin expressar-me.

No us ho sembla?