30 gen 2012
Fer, fer fer i deixar fer.
Aquestes paraules del títol d’aquest apunt són del malaguanyat bisbe Antoni Deig i podríem dir que copsen perfectament el seu tarannà. Amb aquestes paraules tan sàvies vull retre-li un altre cop el meu homenatge com a patriota, home d’església i home savi. Ser bisbe és ser germà, ser pare, ser pastor, però també és saber manar. Saber fer tot això no és fàcil i ho saben prou bé els pares i les mares, els germans, els governants i tots els que tenen una responsabilitat important, sigui dins de l’església o fora.
Però saber manar bé és importantíssim. Aquestes paraules del bisbe Deig servirien perfectament a tothom que tingui una responsabilitat i haurien de tenir-les escrites a la paret del seu despatx tots els que manen. Per manar s’ha de fer coses (sobretot les més convenients per la gent); s’ha de fer fer coses, o sigui, s’ha de delegar a persones que puguin col·laborar. I la que potser és més important i que no es té mai en compte: s’ha de deixar fer a la gent perquè hi ha molta gent amb iniciativa i que en sap infinitament més que els mateixos que manen. Cal no posar massa impediments (els estrictament necessaris) i deixar que la gent tingui iniciativa.
A la dècada del 50 es va publicar a Itàlia un simpàtic llibre de Giovanni Guareschi titulat "El petit món de don Camilo", que relatava les peripècies polítiques locals centrades en els enfrontaments cordials entre el rector Don Camilo i Peppone, el mecànic i alcalde comunista del poblet. En un dels episodis i davant una notícia d’importància, aquest últim convoca els seus camarades a la plaça i des d’ella crida, mirant al balcó de la municipalitat: "Que surti l’alcalde, que surti l’alcalde!". Fins que el seu fidel lloctinent – li xiuxiueja a cau d’orella: "Peppone, l’alcalde ets tu …"
Hi han autoritats que encara no s’han adonat que manen i que tenen a les seves mans el poder fer coses. N’hi han d’altres que s’adonen –ara que ja no són al govern- que van ser autoritats i van poder fer coses i no les van fer. I ara exigeixen que les facin els que han vingut darrere seu. Fa riure, certament, exigir que es facin coses en un moment de crisi brutal, quan aquestes mateixes coses no es van voler fer en temps de bonança econòmica. Deia que fa riure per no dir que fa plorar. Les autoritats han de saber que tenen el poder de fer coses i, per tant, l’obligació de fer-les. però els demés tenim l’obligació també d’ajudar-los a fer-les i facilitar-los una mica les coses.
Catalunya està passant un moment molt delicat i em dóna la sensació que si no ajudem tots a posar-hi el coll no ens en sortirem. Quan dic tots, vull dir: partits polítics, sindicats i la societat civil en general, representada pels empresaris que han tingut la sort de que encara els vagin bé les coses. Justament en èpoques de crisi com aquesta, mentre uns s’ofeguen n’hi ha d’altres que no només no sobreviuen, sinó que poden aprofitar l’ocasió per fer calers llargs. Són aquests darrers els que en aquest moment haurien d’ajudar més.
I en quant als partits polítics, el qui governa a Madrid en majoria és el PP. Jo em pregunto: per què no facilita una mica les coses a Catalunya, que està mirant de fer els deures amb grans sacrificis? Just estan fent tot el contrari i segueixen anant en la mateixa línia de sempre: treure competències, ser més exigents amb nosaltres que en ningú més, treure’ns poder i enfonsar-nos del tot per tal de poder dir després que ens rescaten… Una autèntica vergonya! No hi ha excuses per l’error en un moment tan delicat -ni per part de Madrid ni per part de Catalunya- perquè els que pagaran els plats trencats seran els més pobres de tots els ciutadans (que són els que els paguen quasi sempre). No n’hi pot haver marge d’error en aquest moment on sembla que es dóna la “tempesta perfecta”, com no hi pot haver excusa al fet que els principals responsables de la gestió es facin els distrets i mirin la situació com Peppone mirava al balcó de l’alcaldia.
L’autoritat s’ha d’exercir sense por i sense complexos. Ja hem patit massa temps el deixament de les responsabilitats que van fer els governs dels tripartits que, l’un per l’altre, ni feien ni feien fer ni deixaven fer. Jo no seré qui defensi aferrissadament i absoluta el govern de CiU perquè trobo que encara és massa tebi en moltes qüestions fonamentals per al nostre país. Però, si us plau, ajudem-lo una mica, sobretot a l’hora de plantar cara als escurabutxaques de Madrid! A fi de comptes, hi sortirem guanyat tots.
