A PEU

l va arribar a la plaça amb una barreta. Va redreçar l’estaca d’un arbret i la va afirmar colpejant amb la barreta.
Va lligar la planta a l’estaca i es va apartar com per mirar una obra d’art.
Em va incitar a entaular conversa:
- ¿Vostè és del Municipi?
- Sóc d’Alicia, la meva dona, fa quaranta-dos anys.
- Ah … Va ser vostè qui va plantar aquest arbre?

- Va ser el municipi. Un arbre vell va caure, van plantar aquest nou de qualsevol manera, però jo el vaig abonar, i li vaig posar aquesta estaca aquí.
-Però quina bellesa, ja està tot brotat.
-Cap al tard vinc a regar-lo.
- Es veu que a vostè li agraden les plantes!
- Les plantes, les bestioles, fins i tot la gent m’agrada, fillet.
- Gràcies per la part que em toca …
Ell va somriure, va treure un tisores del cinturó i va començar a podar un arbust.
- ¿Vostè és jubilat?
- Sóc des jubilat.
Va anar podant i explicant:
- Quan em vaig jubilar, ja havia vist a molts col · legues jubilar-se i marcir-se, com un arbre que es poda i es rega amb àcid de bateria …
Sap que hi ha comerciants que reguen l’arbre amb àcid de bateria per matar-lo i així deixar lliure la façana del seu negoci?
És així … I allà es queda amb la botiga torrant-se al sol!
Va picotejar les branques podades, formant una catifa de fulles al voltant de l’arbust.
- És bo per a la terra … Tot el que surt de la terra ha de tornar per la terra …
En aquells dies, jo ja havia vist molts col · legues jubilar-se i marcir-se. Usant bermudes i xinel·les i quedant-se a casa davant del televisor.
Traient panxa i engreixant …  Fins que van acabar amb vessament o infart, avorrits per la inactivitat i viure parlant només de malalties.
Va tallar unes flors, va fer un ram:
- Per a la meva nena. Alícia. Ella és un any més gran que jo, però sembla una nena quan li portes una flor.
Ella també està des jubilada.
Ajuda a l’escola de la nostra néta, ensenyant a la cuinera a fer confitura amb poc sucre i amanides amb les restes de les llegums que abans eren llençades a les escombraries. I ajuda a la llar d’infants també, a l’hospital.
AH …! Alícia viu ajudant a tothom, per això es val per si mateixa i no té temps per pensar en malalties.
Va lligar el manat amb un ram de gespa, i el va dipositar amb cura sobre un banc.
- Per regar les plantes he de portar la galleda amb aigua des de la casa.
Vaig anar al municipi a demanar que col·loquessin una aixeta aquí.
Me la van negar perquè la gent aniria a beure aigua i deixaria l’aixeta oberta.
Els vaig dir que col·loquessin una aixeta amb reixa i cadenat que jo la cuidaria.
Van insistir en la negativa.
Van dir que jo hauria de quedar-me amb la clau i llavors seria una canilla pública amb control particular, i això està prohibit.
Va somriure, mirant la plaça.
- Aquí els vaig dir: llavors puc tenir cura de la plaça, però no tinc poder per cuidar una aixeta?
Vaig preguntar, miri, si tinc autorització per tenir cura de la plaça!
Vaig guardar silenci i vaig tornar abans que em prohibissin tenir cura de la plaça …
-O abans que em fessin omplir formularis amb tres còpies amb impost i signatura autenticada, per fer el que faig aquí des que em vaig des jubilar …
Veu aquell pi femella allà? Va ser Alícia qui el va plantar. Només hi havia un pi mascle. Ara el mascle pol·linitzarà la femella i donarà pinyons.
- Jo desconeixia que hi ha pi mascle i pi femella.
- Jo també ho desconeixia, fill.
AH …! He après tantes coses cuidant d’aquesta plaça!
Avui conec els cants dels ocellets, les èpoques de floració de cada planta, i veig el pas dels climes com si fos una pel · lícula!
- Però la pinya tardarà a donar pinyons, oi? – Vaig dir, mirant el pinet encara de la nostra alçada.
Ell em va respondre que deixaria que el temps fluís.
- La nostra néta és una criatura i jo ja li vaig dir que serà ella qui recollirà els pinyons.
Sense que el municipi ho sàpiga … ja li vaig  a l’Alícia que, de cada pinya que ella recollís, haurà de plantar almenys un pi en algun lloc.
Així, al final de la seva vida, ella haurà plantat una pineda escampat per aquí.
Sense que el municipi ho sàpiga, és clar, perquè crearien un impost a qui planti arbres …
- És admirable veure algú amb tanta edat i tanta esperança!
Ell va riure:
-Si és admirable ho sabràs tu, fill, jo sé que és gratificant.
I ara, amb el teu permís, que em cal anar a buscar a l’Alicia per sortir a caminar.
La vida de des jubilat és així: els diners son escassos però el dia pot ser llarg, si la gent inverteix el temps!

DOMINGOS PELLEGRINI 
Text: Publicat la Gazeta do Povo, de 22/05/05,
Fortalesa-CE (Brasil)

Tags: Jubilació, Valors, Vellesa

Es tracta de ser lliure, tot i que sabem que no en serem mai del tot. Es tracta de caminar personalment i comunitàriament cap a la llibertat, tot i que sempre fem moltes giragonses i passos endavant i enrere. Es tracta de ser feliços, tot i que mai en serem totalment.

Parlem de petites i grans llibertats, com si la llibertat fos petita o gran segons el que hàgim de triar  i potser no ens adonem que la llibertat sempre és gran, sempre és necessària, sempre és fonamental perquè té valor per sí mateixa. Ja sabem que volem ser, volem fer, volem l’impossible i quasi mai ho aconseguim. I també sabem que moltes vegades la culpa és nostra i només nostra. Les pors personals ens tenallen, ens paralitzen, ens fan ser petits, conservadors, poc imaginatius i còmodes. Altres vegades les pors ens venen de fora, de gent amb aires ombrívols que ens miren malament, ens amenacen i ens quedem palplantats i desorientats.

Comencem a viure un d’aquests moments i ens tocarà viure’n de molt més durs perquè hi ha molta gent amb molt poder que s’ha proposat fer-nos por. Psicològicament potser molta gent jove no hi està preparada. La gent gran, segurament que  una mica més perquè van conèixer de ben a prop la dictadura de Franco i totes les seves calamitats. Ara tornen a apel·lar a la por –com a bons franquistes que són-per veure si molts es queden pel camí i si es caguen als pantalons. Apel·len a la por perquè no creuen en la llibertat ni en la democràcia, tot i que es diuen demòcrates. Però aquests demòcrates no fan més que amenaçar i coaccionar de la forma més barroera que troben. Si cal escanyar econòmicament, no tindran cap escrúpol i ho faran amb tota tranquil·litat. Si cal empresonar, ho faran. Si cal fer servir la mentida i les males arts, també ho faran exquisidament perquè en són especialistes. I a la nit se n’aniran a dormir sense remordiments i dormiran com un tronc. Dormiran contents i tot! Contents i satisfets perquè es pensaran que fins i tot han contribuït a salvar Espanya!

Poden permetre que triem petites coses que ells consideren sense importància, però de cap manera podrem traspassar les línies vermelles que ells han traçat. Són ells qui tenen el poder i són ells qui diran què podem fer i què no. Triar el nostre propi destí és massa important i per aquí no s’hi pot passar. No ho permetran!

Però nosaltres som tossuts i continuarem essent tossuts. Continuarem intentant-ho. Anirem fent forats al mur fins que caigui i estem segurs que un dia caurà, com va caure el mur de Berlin. No pararem de buscar sortides. No pararem de buscar la llibertat. No pararem ni ens pararan. Som massa tossuts i estem massa convençuts que el temps i la història van a favor nostre. Ara Europa mira i calla. Arribarà un dia que veurà tanta injustícia contra el poble català, veurà tanta mala baba, veurà tanta persecució que inevitablement haurà de dir i fer alguna cosa si vol dir-se demòcrata. Ens cal pensar que Europa vol ser demòcrata i vol salvar la democràcia. Per tant, constatarà que el que fan contra el poble català és una pràctica antidemocràtica i va contra els mateixos interessos d’Europa. És la nostra esperança i també ho és saber que estem carregats de raó i de raons i que reemplaçar la por per la raó no du enlloc. Tenen el poder, però no tenen la raó. Tenen l’insult, la desqualificació, el menyspreu i les males arts apreses en segles de govern imperialista, però segueixen sense tenir raó perquè no tenen raons. I nosaltres sabem que la veritat, tard o d’hora sempre triomfa i que els pobles, tard o d’hora, sempre deslliguen els lligams de l’opressió. El pla d’aquesta gent és fer que Catalunya segueixi oprimida, que no pugui triar el seu destí. Però que recordin que els catalans, “quan convé seguem cadenes”.

Tags: Drets humans, Independència, Llibertat

Després d’haver vist el resultat de la 21a edició de LA MARATÓ DE TV3  dedicada a recaptar fons per finançar projectes per la lluita contra el càncer s’ha de reconèixer que la mala fama de garrepes que arrastrem els catalans és totalment infundada. Tot i la crisi que patim, la Marató ha fet un rècord absolut de recaptació i va aconseguir una xifra total de 10.113.152 d’euros en acabar el programa. Tot un rècord!

Els catalans som solidaris i generosos. Sabem compartir quan se’ns tracta justament i no se’ns intenta espoliar, tal com s’ha vingut fent històricament de part d’un Estat que no ens ha tractat mai bé. La generositat i la solidaritat, per tant, han de ser lliures i exactament això és el que aconsegueix any rere any LA MARATÖ, tot un exemple d’una forma de ser d’un poble.

En general, les societats occidentals tenim moltes més coses de les que necessitem per a estar bé i, si ens hi fixem bé, veurem que no són tantes les coses indispensables per viure i viure bé. Per això som generosos quan se’ns fa una crida per una causa que considerem justa i sabem compartir temps i diners. Aquí rau la clau de l’assumpte: donar més enllà del que ens correspon per justícia o per obligació. Donar lliurement i donar perquè volem. Generalment volem fer-ho quan veiem que allò que donem és ben utilitzat i dóna rendiment.

Tant de bo fóssim tan generosos també en altres àmbits de la nostra vida, sobretot en aquests moments que ens toca i ens seguirà tocant viure als catalans. L’escola ha d’ensenyar aquests valors als nens. Les famílies, no cal dir-ho. Però potser qui més generós ha de ser en aquests moments son els polítics a l’hora de posar-se d’acord que, per sobre de tot, hi ha un bé general que cal servar: buscar el millor per a tots els catalans de la manera més justa. Han de saber escoltar el crit de la majoria i ells –els primers- han de ser generosos. Si saben fer-ho, seria un molt bon exemple per a tota la societat i la societat segur que els ho retribuirà amb el seu reconeixement.

Tags: Valors

Llegia, no fa massa dies, un article de Javier Bustamante, (col·laborador de l’Àmbit Maria Corral) que es titulava Les sabates de l’altre em vénen estretes. Em va fer pensar una bona estona perquè deia coses, si voleu molt elementals, però molt interessants. Començava citant la coneguda frase «Posa’t a les meves sabates!», frase molt comuna i que ajuda a traslladar-se a la situació de la persona que ho demana. Les relacions humanes demanen molt d’exercici de sortir d’un mateix per posar-se exactament en la situació de l’altre. O demanar a l’altre que se situï al lloc d’un mateix. És un exercici que ens costa molt fer i que hauríem de procurar fer més sovint.

He relacionat aquesta idea amb tot el que està passant aquest dies aquí a Catalunya i a Espanya. I ho he pensat, sobretot, perquè alguns amics llatinoamericans m’han demanat que els expliqués que estava passant per aquests verals. Ells han sentit tocar campanes i han llegit alguna cosa als seus diaris però no ho acaben d’entendre massa, tot i que amb alguns hem parlat moltes vegades del tracte que rebem els catalans de part dels corresponents governs espanyols. I no pas d’ara, sinó que ja fa segles que dura. Però es veu que ni així ho acaben d’entendre massa i he hagut d’intentar explicar-los-hi una altra vegada per tal que puguin entendre millor el que està passant en aquests moments i per què vora dos milions de persones surten al carrer demanant un ESTAT PROPI.

I els ho he intentat explicar amb aquesta metàfora de les sabates. Les mateixes sabates no serveixen per a tothom i cadascú ha de d’adaptar-se a les seves. I fins i tot moltes vegades costa que unes sabates noves s’adaptin al propi peu. Espanya ha volgut fer “café para todos” pensant que d’aquesta manera tothom quedaria content (i enganyat, diria jo). potser al principi podia semblar que la idea rutllaria però al cap d’una anys s’ha vist el rotund fracàs que ha estat. Ningú ha quedat content i tothom ho vol tenir idèntiques sabates tot i fent el peu diferent.

Els he dit que sembla que a Espanya no s’han adonat encara que no només cada persona és única, sinó que també ho és cada poble. Que les aspiracions que tenim els catalans segurament que són molt diferents de les que pugui tenir un manxec. La qual cosa no vol dir que unes siguin millors que les altres sinó que, simplement,cadascú té les seves. Negar aquesta evidència és el que porta al fracàs; un fracàs que s’ha fer més patent aquest dies i que els corresponents governs espanyols han volgut amagar, negar, evitar o esborrar . Però el fracàs hi és, s’ha fet encara més evident i sembla que ha arribat el moment de que s’han de prendre decisions que sembla que seran molt doloroses per alguns, justament perquè mai han fet l’esforç de posar-se en les sabates de l’altre. Em dóna la sensació que més aviat s’han fixat només amb les sabates de l’altre i de seguida n’han volgut unes d’idèntiques. Ni han mirat si les necessitaven i si potser, enlloc de sabates, necessitaven una camisa. No,no… hem de ser igual que els catalans i volem exactament el mateix que ells.

No s’adonen que això no és desig de justícia sinó que simplement és miopia. Miopia i no adonar-se que el món està canviant i que les coses ja no es poden fer més a cop de decret. Ser espanyol o no ser-ho no s’aconsegueix amb un decret sinó que se n’és –o no- per voluntat. I això és tota una altra cosa de la que encara no se n’han adonat.

Tags: FILOSOFIA, POLÍTICA, PSICOLOGIA, Valors

Ens diuen que…

podem escollir el que comprem

podem escollir la roba que ens posem

podem escollir el que estudiem

podem escollir a qui votem

podem escollir en què treballem

podem escollir on vivim

podem escollir com ens divertim

podem escollir a quin equip de futbol seguir

podem escollir el que mengem

podem… podem… podem fer moltíssimes coses

però es veu que no podem triar el nostre futur com a poble perquè hi ha una Constitució (com si fos la Sagrada Bíblia) que és intocable. El que està escrit, està escrit. Per sempre? Eternament? Es veu que sí…

Qui ho ha dit, però, que tot aquest “status quo” sigui intocable i perdurable pels segles dels segles? Ho diuen ells, els déus, els únics que poden disposar del nostre present i del nostre futur. Ells, els únics que tenen les raons i la raó i que són els que ens han de dir -com al paradís d’Adam i Eva- quina fruita podem menjar i quina no, quins són els arbres prohibits i quins els permesos…

Es pot triat quasi tot, es pot dir quasi tot… menys algunes coses molt determinades que, en realitat són les importants per a les persones i per als pobles.

Els farem cas? I fins quan els farem cas?

Tags: Llibertat

Foto de Paco Elvira

L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA en el programa de la convocatòria que va fer el dia 1 de Setembre d’enguany a la Conca de Barberà deia: ACABEM LA MARXA DE LA LLIBERTAT. COMENCEM LA DE LA INDEPENDÈNCIA.

Aquest mateix esperit era el que ens movia a molts en aquells temps Un esperit que, en lloc d’anar minvant, ha anat creixent amb els anys. Hem arribat a un moment decisiu d’aquest camí. El poble català es va posar a caminar molt abans de la Marxa de la LLibertat perquè els pobles que tenen ganes de viure van fent coses, dia a dia, moltes d’elles sense que es vegin o se sàpiguen. Però totes elles contribueixen a que es visqui i es creixi.

La Marxa per la llibertat fou una iniciativa política unitària no-violenta promoguda per l’organització catòlica Pax Christi. Consistí, a l’estiu del 1976, en el recorregut arreu del Principat —amb ramificacions al País Valencià i la Catalunya del Nord— de diverses columnes de "marxaires" que difongueren, a desgrat de la forta repressió policíaca, les reivindicacions nacionals i democràtiques. Ara som en un altre moment important i potser fins i tot decisiu de la vida del poble català. Per això he volgut recordar aquells temps amb aquests tres apunts per tal de que vegem la importància que pot tenir una cosa tan petita com va ser aquella. Però va ser un gra de blat plantat que ha anat donant els seus fruits.

Acabo avui amb dos testimonis que la revista EL SALÍ va concloure l’article sobre La Marxa. No són res més que uns records personals escrits després dels anys i, per tant i per la part que em pertoca, potser amb algunes inexactituds.

Dues persones que van prendre part de forma activa a l’episodi de la Marxa de la Llibertat en el seu pas per Súria, van ser Jaume Pubill –llavors capellà jove de parròquia de Súria-, i l’activista cultural surienc Albert Castellano. A tots dos els hem demanat que reflecteixin en directe records i vivències. La lectura dels seu testimoni permet arribar també a algunes conclusions.

Records d’aquell estiu

En tota aquella història, personalment m’hi vaig sentir implicat perquè els temps que corrien m’hi convidaven. Se’ns hi convidava a tots els catalans que teníem ganes de “Llibertat, d’Amnistia i d’Estatut d’ Autonomia”… I crec que érem molts. I la majoria de joves teníem moltes inquietuds. De seguida que vaig arribar a Súria una bona colla de joves ens reuníem al pis on vivia i allà fèiem les nostres trobades i parlàvem de les inquietuds polítiques, socials, religioses…que tots teníem.

Jo havia arribat a Súria el setembre del 74, amb 26 anys, com a vicari de mossèn Serrasolsas. Vaig ser-hi ben poc, però hi van quedar molts amics. El setembre del 1976 marxava cap a l’ Uruguai on m’ hi vaig estar 8 anys. Ara visc i treballo a Mollerussa en un taller de discapacitats psíquics.

El Rector era un home una mica peculiar. Però obert en els temes de política i catalanista declarat. Per això en el tema de la Marxa mai va posar-hi cap dificultat. En el fons ho veia bé i potser només temia que aquella colla de joves el posés en algun compromís. Però mai ens va dir res i ens va deixar fer. Crec que es refiava de nosaltres. Tampoc vam tenir cap mena de problema de part del Bisbe. Ens vam sentir lliures en tot moment.

En aquell pis va ser on vam fer les reunions per preparar el pas de la Marxa per Súria. Crec que va venir algun grup de Manresa per coordinar coses. Però no ho recordo massa. Nosaltres havíem de preparar l’acte de Súria, donar allotjament als marxaires i portar a l’Àngel Colom a Cardona, que era el pròxim poble on havia d’anar. Crec recordar que ens el van portar des de Manresa i l’endemà de l’acte jo mateix el vaig portar fins a La Coromina amb un 600 atrotinat que tenia però que ens va fer prou bon servei.

Havíem d’anar alerta perquè la Guàrdia Civil vigilava els llocs per on passava la Marxa i la seva estratègia era agafar el responsable, carregar-lo en un cotxe i deixar-lo ben lluny del lloc si no és que el detenien… Però la qüestió és que sempre s’espavilaven per ser al lloc que tocava en el moment oportú.

Allà al nostre pis vam preparar l’acte, que consistia en una manifestació pacífica i silenciosa des de la Rectoria fins a la plaça que hi ha vora el riu. Crec que havíem de llegir alguna cosa o, en cas de que no ens deixessin, entregar un manifest al caporal de la Guàrdia Civil. No recordo si vam poder llegir res. Crec que no. Recordo que la Guàrdia Civil es va atansar i ens va preguntar qui era el responsable i jo vaig sortir com a un d’ells. No recordo qui més va sortir, encara que naturalment érem una colla. Però vam pensar que el fet de que fos capellà encara comptava i sempre hi havia més possibilitats de que em respectessin. Vam parlar una mica sobre l’acte però de seguida van dir-nos que ens disperséssim i ho vam fer tornant cap a l’església i tancant-nos dins. Allà diria que es va llegir quelcom i es van donar instruccions de com anar sortint poc a poc per tal de no cridar l’atenció i que no detinguessin ningú.

La Guàrdia Civil ens vigilava i volia anotar els noms i el número del carnet d’ identitat. Recordo que vam negociar i, al final, crec que no es van quedar cap carnet ni cap nom. Teníem l’avantatge de que l’església es connectava amb la casa de la rectoria per una porta interna i teníem una sortida per darrera del teatre del Foment i per allà van anar sortint gent de mica en mica.

L’Àngel Colom i alguns més es van quedar a dormir al nostre pis i l’endemà cap a mig matí jo mateix el vaig acompanyar amb el 600 fins a La Coromina (sota Cardona). No ens vam atrevir a arribar fins a Cardona perquè ens havien dit que a l’entrada hi havia la Guàrdia Civil i l’agafarien. Crec que va pujar a peu per un camí…. En acabar la Marxa, al cap d’ un temps , va tornar l’Àngel Colom a visitar-nos per donar-nos les gràcies i saber com havia anat tot i si havíem tingut problemes.

Això és el que recordo. Poca cosa i amb no massa exactitud, potser. Perdoneu.

Però d’allò sempre n’he servat un bon record. Valoro molt tot el que es feia en aquells moments. Es vivia intensament la política i es tenien ganes d’obrir les portes a la democràcia i crec que tot plegat va servir de molt. Es posava molta pressió al Govern i crec que en algun moment es van sentir desbordats i van haver de fer coses contra la seva voluntat per pressió del poble i dels mateixos partits.

A una distància de 30 anys encara li dono més valor. Ara ens hem tornat molt “passotes” i crec que el resultat és a la vista. Catalunya ha avançat però no pas prou. L’Estatut que tenim n’és una bona prova. Haurem de continuar anant a Madrid a pidolar, pel que es veu. Possiblement per falta de la unitat que es donava en aquells anys. La lluita contra el franquisme va donar ànims i una certa unitat de mires comunes. Possiblement això és el que faltaria ara. Amb més unitat Catalunya hi sortiria guanyant perquè encara haurem de lluitar per moltes coses importants que des de Madrid se’ns continuaran negant.

Bé, res més. Espero que hagi pogut aportar alguna coseta. Poca cosa. Però he recordat vells temps, quasi sempre estem ben disposats a explicar “batalletes”….

Una abraçada a tots els suriencs i ànims amb la revista!

Jaume Pubill i Gamisans

“Circulen, señores, circulen…!”

Aquella tarda d’agost al Pla de la Font no era una tarda d’estiu normal. L’anunci de l’arribada a Súria de la Marxa de la Llibertat va fer que l’ambient que s’hi respirava en aquelles hores fos d’ una gran curiositat, tensió i, per què no dir-ho, un cert temor d’una possible repressió de l’acte previst.

Eren les set o vuit de la tarda, i des de feia unes quantes hores havien anat arribant varies dotacions del cos de la Guàrdia Civil que pràcticament havien ocupat els carrers i per descomptat la carretera i el Pla de la Font.

Jo, com molts més suriencs, amb predomini del jovent, érem allà. La majoria passejàvem per la vorera del carrer Salvador Vancell al davant de la plaça, esperant no se sabia ben bé què mentre es palpava una atmosfera de tibantor, doncs la Guàrdia Civil no deixava que els assistents es paressin a fer grupets de més de tres o quatre persones.

Així doncs, érem dos o tres amics que obligatòriament passejàvem amunt i avall per la vorera, i a l’arribar a l’alçada del que ara seria la rellotgeria Torrents ens vàrem trobar amb un parell més de coneguts que estaven allà parats. Jo, per fer broma, i parodiant a la Guàrdia Civil, els vaig dir: “-Circulen señores, circulen…”, sense adonar-me’n que uns metres més amunt, al davant de la cansaladeria Vila, hi havia una parella de la Guàrdia Civil que m’estava escoltant.

Eren una parella molt joves i de fora de Súria, i un d’ells es va dirigir a mi com una bala. No sé exactament les paraules que em va adreçar, però sí recordo que em va acusar de burlar-me de la Guàrdia Civil i em va comminar de males maneres a que els acompanyés, de manera que en breus moments em vaig trobar detingut i amb un guàrdia a cada cantó. Em van portar al mig de la plaça on hi tenien un furgó de la Guàrdia Civil i en un moment m’hi van ficar.

No recordo gaire quantes persones hi havia a dintre el furgó, però crec que hi érem dos o tres com a molt.

Al poc temps d’estar dintre la furgoneta va venir un guàrdia de la dotació de Súria al que jo coneixia i amb el que hi tenia una certa relació i al que l’hi deien “El Caballista”, perquè era un dels agents que muntava a cavall, i al mateix temps era l’encarregat de cuidar la reduïda quadra de dos o tres cavalls que en aquella època tenia el “Cuartel” de Súria i em va preguntar amb una certa incredulitat: “-Castellano, ¿qué has hecho?”. I en un moment l’hi vaig explicar ni més ni menys el que havia passat.

Després d’aquesta curta conversa em van portar al cuartel de la Guàrdia Civil de Súria, on sembla ser que, juntament amb altres “sediciosos” com jo, estava destinat a ser traslladat a Barcelona, cosa que en aquella època no presagiava rés de bo.

No sé si va passar gaire temps o no, però a mi se’m va fer una estona molt llarga. Va ser després quan el Caballista va venir altre vegada a parlar amb mi, i em va dir que ja podia marxar, no sense advertir-me, seriosa, però amistosament, que una altra vegada anés més en compte.

D’aquest agent sempre n’he tingut un bon record .“El Caballista”, que pocs anys després va marxar de Súria, i del qui no recordo el nom, era una bona persona, i sempre vaig estar segur que va ser gràcies a la seva mediació, que aquest succés, que pintava bastant malament, s’acabés de la millor manera possible per a mi.

Albert Castellano i Copons

Tags: Catalunya, Llibertat, Marxa de la llibertat

Foto de Paco Elvira feta a  l’ Escala a l’ inici de la Marxa de la Llibertat

La revista EL SALÍ de Súria va publicar el dia 12 de setembre del 2006 un article recordant la Marxa de la Llibertat. Firma l’article l’ Amadeu Vives, però és fet amb aportacions de gent que en aquell temps es van implicar fortament en la Marxa. L’article fa constar els següents:  Albert Castellano, Magda Esquius, Alfons Vila, Jaume Pubill i Josep Peramiquel.

M’ha semblat interessant reproduir-lo per tal de poder-se fer una idea de com era l’ambient l’any 1976 i de com van anar les coses. Avui publicaré la part del reportatge on explica com van anar les coses i un altre dia acabaré amb els records personal de dues persones: els de l’ Albert Castellano i els meus propis records.

Ha fet 30 anys de la Marxa de la Llibertat de l’estiu de 1976

Amadeu Olives

Mig any després de la mort del general Franco, Catalunya va viure una significativa acció de reivindicació que va recórrer tot el país. Súria també va tenir el seu episodi. En el següent reportatge El Salí publica un zoom sobre aquells moments.

En el 1976 Espanya iniciava una tímida obertura política. Franco feia pocs mesos que havia mort. El Rei havia ratificat en el càrrec de president del govern central a Carlos Arias Navarro, que ja havia estat nomenat pel dictador, fins que fou substituït per Adolfo Suárez González el mes de juny d’aquell any, el qual elaborà una Llei de Reforma Política.

La dona no podia obrir un compte corrent ni treure el passaport sense el permís de l’home. Els anticonceptius estaven prohibits. L’adulteri es castigava amb presó: 350 dones complien condemna per aquest fet. Els jutges eren tots homes i la pàtria potestat dels fills la tenia el pare. La majoria d’edat era als 21 anys.

L’ensenyament del català estava restringit a l’àmbit privat, i la seva utilització en l’administració pública era nul·la. Aquell any, però, per Sant Jordi, va sortir el primer diari íntegrament en català des del final de la guerra civil: l’Avui. El 5 de setembre, Joaquim M. Puyal feia la primera emissió radiofònica d’un partit de futbol en català. Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet entre altres cantants de la Nova Cançó o Cançó de protesta omplien sales i pavellons. Es van fer molt populars les sis hores de Cançó de Canet. L’Estaca, Diguem No o Al Vent esdevingueren himnes de resistència. Els recitals eren llocs on espontàniament el públic, majoritàriament jove, llançava consignes a favor de la recuperació de les llibertats individuals i col·lectives. Principalment es corejaven les conegudes “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Sovint a la sortida hi havia enfrontaments amb els antiavalots de la Policia Armada.

Precisament l’Assemblea de Catalunya havia convocat amb èxit unes grans manifestacions els dies 1 i 8 de febrer a Barcelona amb aquestes consignes com a fons. Unes manifestacions que van ser durament reprimides per la policia, els grisos, nom amb que popularment se’ls coneixia degut al color dels seus uniformes.

De fet, la policia, la guàrdia civil o l’ultradreta s’encarregaven de reprimir durament qualsevol intent, per tímid que fos, de recuperació democràtica tan a nivell polític com sindical, les detencions i tortures eren freqüents a les comissaries. Els partits i sindicats encara eren tots il·legals sí bé alguns, de més moderats, començaven a deixar-se veure públicament.

Aquell any es van formar partits polítics com ara Convergència Democràtica, Partit Socialista o Alianza Popular, antecessora de l’actual Partit Popular, entre molts altres, que juntament amb els que clandestinament ja existien, van formar el conglomerat polític de la transició.

En aquest context, Pax Christi, una organització internacional catòlica per la pau, a Catalunya vinculada amb el moviment d’Objecció de Consciència i de denúncia de la tortura, va llençar la idea d’organitzar aquell estiu la Marxa de Llibertat, que hauria de recórrer les terres catalanes amb l’objectiu de difondre amb mítings, concentracions i actes les reivindicacions nacionals i democràtiques de l’Assemblea de Catalunya.

Poble Català Posa’t a Caminar

Aquesta frase es transformaria amb l’eix de la mobilització continuada als Països Catalans. De mica en mica es començà a perfilar aquella idea i a posar-la en pràctica. El 12 de març es presentà oficialment la proposta i es lliurà a l’opinió pública el text de la convocatòria:

“Convoquem tot el poble català a participar en la Marxa de la Llibertat, que recorrerà les comarques dels Països Catalans durant aquest estiu en un anhel de llibertat i de pau, serà una marxa no violenta, fita de gent de totes les edats, de totes les tendències i condicions.

A partir d’un postulat mínim de llibertat, la Marxa vol connectar amb la realitat de tots els indrets dels Països Catalans, tot animant i desvetllant un procés de discussió, de crítica i de mobilització del nostre poble cap a l’alliberament.

Entenem que en el nostre país aquest postulat de llibertat es concreta en: l’Amnistia de tots els presos polítics i de consciència, les llibertats enteses com aquelles situacions en què la norma bàsica de convivència sigui el respecte dels Drets de l’Home i l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a primer pas cap a l’autodeterminació de Catalunya.”

A mesura que el projecte anava prenen cos i la seva difusió s’estenia a totes les capes de la societat s’hi anaven adherint cada cop més entitats: culturals, excursionistes, esportives, veïnals, partits polítics, sindicats i un llarg encetarà d’organitzacions, així com també de personalitats i dirigents del món de la cultura i de la política.

Lluís M. Xirinacs, un conegut activista de la no violència en favor de l’amnistia pels presos polítics i exiliats, també va fer una crida perquè es participés activament en la preparació i la realització de la Marxa.

El comunicat arriba a Súria

A l’abril de 1976 el comunicat de la Marxa arriba al Centre Excursionista de Súria, entitat que en aquells temps era conduïda per gent molt jove: la Junta havia estat escollida feia pocs dies. S’estableix una discussió en el seu sí entre partidaris de l’adhesió a la marxa i els que defensaven que l’entitat s’havia de mantenir al marge de la política.

La primera proposta és la que finalment s’imposà i el Centre Excursionista que en aquell moment estava domiciliat als baixos del carrer de González Solesio, núm. 25, oferí el seu local per els preparatius locals de la Marxa, que esdevindria la primera manifestació de protesta política celebrada a Súria després de la guerra civil.

Es van celebrar un seguit de reunions amb la participació de força gent, majoritàriament joves influïts pel desig de fer quelcom per assolir les llibertats perdudes i negades tant temps per la dictadura franquista. Alguns, pocs, eren militants d’alguna organització política, altres membres d’entitats del poble i la majoria actuaven a títol individual. Van organitzar-se diferents comissions: propaganda, intendència i contactes entre altres.

La Marxa és prohibida

El 22 de maig, Ràdio Nacional de España, va emetre un comunicat del Ministeri de Governació -llavors encapçalat per Manuel Fraga Iribarne-, en el que prohibeix la realització de la Marxa, al·legant que pot alterar greument la convivència cívica i que no ofereix garanties mínimes de seguretat a més d’alterar la vida ordinària de les poblacions on havia de passar en una època de visites turístiques tant nacionals com estrangeres cosa que els podria incomodar. En conseqüència s’afirma que es mantindrà l’ordre públic i es desautoritza qualsevol publicitat.

Pax Christi i les entitats i partits que donen suport a la iniciativa, lluny d’espantar-se continuen mantenint la proposta i la convocatòria de la Marxa de la Llibertat. Des d’aquell moment, però, tot adquireix una nova dimensió: caldria anar més en compte, les reunions i actuacions serien clandestines.

El local del Centre Excursionista de Súria ja no oferia prou seguretat. Era un lloc molt cèntric i les seves activitats eren prou conegudes. Així és que calgué buscar un nou lloc de trobada per continuar amb els preparatius. S’optà pels locals de la Rectoria, al carrer Sant Antoni M. Claret, 14. L’església de base estava més compromesa amb els moviments veïnals i de recuperació de les llibertats nacionals i individuals del poble. Lluny de la postura oficial d’una part de la seva jerarquia encara ancorada en l’església que va donar suport durant anys a la dictadura del general Franco,

Els preparatius continuaren endavant, ara amb el suport dels capellans i del rector de la parròquia d’aquell moment. Va editar-se propaganda pròpia fent servir una màquina ciclostil que hi havia a la rectoria. L’eslògan Súria camina s’estampà en fulletons, adhesius i octavetes. Pocs dies abans de l’arribada de la Marxa a Súria es van fer les primeres pintades reivindicatives de el lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

Estructura i desenllaç de la Marxa

Entre l’1 i el 3 de juliol començà la Marxa de Llibertat en sis llocs diferents dels Països Catalans. Els marxaires estaven estructurats en sis columnes que prengueren noms diferents: Tramuntana (iniciada a L’Escala); Lluís Companys (que començà a Oliana i és la que passà per Súria); Francesc Macià (inici a Esterri d’Àneu); Rafel de Casanova (La Sénia), Abat Escarré (Girona); i País Valencià (començada a Guardamar). També a la Catalunya Nord es creà una altra petita columna, que portava el nom del resistent Josep de la Trinxeria.

Repressió policial

La vigilància policial en aquests llocs era nombrosa i la repressió va ser desmesurada per uns actes que no tenien cap altre finalitat que la reivindicació d’uns drets democràtics de la manera més pacifica i no violenta possible.

La participació es reduí a uns pocs marxaires fixes per columna i variable segons les dates i els llocs que anava travessant. L’arribada dels participants de la Marxa en pobles i ciutats despertava la curiositat de molta gent i l’adhesió de nombroses persones de cada lloc.

Els controls policials i de la Guàrdia Civil a les carreteres eren constants i les càrregues de la policia contra els manifestants també. Tot i així la Marxa de la Llibertat no s’aturà en cap moment i s’arribà a tots els racons previstos.

El final de la Marxa, el 12 de setembre, es programà a Poblet on hi confluïren totes les columnes. De nou, malgrat un fort dispositiu de la Guàrdia Civil, els marxaires aconseguiren entrar al monestir, on s’hi celebrà la cloenda.

Aquell any l’Assemblea de Catalunya havia aconseguit el permís governamental per celebrar per primera vegada la Diada de l’Onze de Setembre. S’havia de fer a Barcelona, al parc de la Ciutadella però finalment va traslladar-se a Sant Boi de Llobregat, indret on és enterrat Rafael de Casanova. Unes cent-mil persones van poder celebrar la primera Diada Nacional de Catalunya en llibertat, encara que vigilada per les forces de l’ordre, desprès de la dictadura. Allà si van fer parlaments en favor dels postulats de l’Assemblea de Catalunya i es va cantar Els Segadors.

La Marxa arriba a Súria

L’11 i el 12 d’agost la Marxa arribà a Súria. El dia anterior ja es va poder observar una forta vigilància per part de la Guàrdia Civil, que ja esperaven els 7 o 8 marxaires que integraven la columna Lluís Companys: Aquell dia es van aturar a Callús on, lluny de la intervenció de les forces d’ordre públic, van poder-se realitzar alguns actes en favor de la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia.

A Súria van arribar-hi el migdia del 12 d’agost: D’amagat pel camí ral que ve des de Callús per Antius, el Pou IV i el Pla de les Hortes. Des d’allà amb un parell de cotxes se’ls va portar a la rectoria on els esperaven uns quants activistes del poble.

El lloc escollit per realitzar els actes en favor de la Marxa era la plaça de Sant Joan. La consigna era que a les 7 de la tarda tothom es concentrés a la cabina de telèfons de la plaça. Un autocar ple de guàrdies civils estava estacionat davant de la mencionada cabina.

Una estona abans la majoria de gent es va anar trobant a la rectoria i des d’allà, juntament amb els integrants fixos de la columna, un total d’unes 25 persones, van decidir marxar plegats cap a la Plaça.

El carrer era ple de gent, passejant amunt i avall per la vorera. La manifestació va sortir de la rectoria encapçalada per una bandera catalana, enfilant el carrer Sant Antoni M. Claret i baixant per les escales del carrer Martí Sanglas, que donen a la plaça de Sant Joan. Les circumstàncies van fer que just arribar al capdavall de les escales, des d’on la guàrdia civil hauria vist aproximar-se el grup, un autocar de línia va fer un gir per entrar a la plaça, moment en que els manifestants van quedar amagats darrera l’autocar, de manera que quan aquests va sortir en direcció a Manresa els manifestants ja eren el mig de la plaça.

En aquell moment l’expectació va ser màxima. La gent que passejava per la vorera es va aturar a observar què passava. Els guàrdies civils van sortir del seu autobús en un tres i no res, rodejant als manifestants (en aquell temps anaven armats amb un fusell model “cetme” i amb cartutxera i pistola). Van dir que no es mogués ningú que el Tinent de Línia estava en camí i que ell era el que tenia de donar les ordres. L’espera es va fer molt llarga.

Àngel Colom i Colom, conegut anys més tard com a activista de la Crida a la Solidaritat, i desprès parlamentari i Secretari General d’Esquerra Republicana de Catalunya, ERC, com a cap visible de la columna va ser durament increpat per un dels guàrdies que el tibava per la llarga barba que duia en aquells temps i li demanava que digués on era el dirigent Luís Companis, en una clara confusió amb el nom de la columna. Un altre integrant fixe de la columna era Jaume Collell i Obradors, dels Collell de Telefonos. Era resident a Barcelona però fill d’una antiga i coneguda família surienca.

Entre els concentrats hi havia el vicari de la parròquia de Súria, Jaume Pubill. Intervingué adreçant-se als guàrdies, identificant-se com a capellà, i dient-los que tan sols volien realitzar un petit parlament i que desprès ja marxarien. La resposta de la Guàrdia Civil va ser contundent recalcant-li que callés o que si no li donarien més bufetades que papes hi hagut.

El Tinent que comandava les forces ordenà dispersar la manifestació amb aquestes paraules “Cuando veais a un grupo de más de cuatro, atizadles fuerte…y disparad!.

En aquell moment es van prendre unes decisions molt ràpides. Pubill proposà fer una assentada al terra de la mateixa plaça, cosa que no va ser acceptada per por a la repressió. Es va dir també de traslladar la protesta a la plaça del Poble Vell, però finalment es decidí fer-ho a l’interior de l’església parroquial de Sant Cristòfol, al carrer Sant Antoni M. Claret.

El surienc Albert Castellano va ser detingut i conduït a l’interior de l’autocar de la guàrdia civil, tan sols per haver fet broma de la situació en una tertúlia a peu de carrer.

Llavors en petits grups, s’anà escampant i comunicant a la gent el missatge que el cap d’una estona es concentrés tothom a l’interior de l’església. Molta gent entrà per una petita porta lateral que hi havia entre el teatre del Foment i la nau lateral del temple. Altres entraren per la portalada principal.

L’acte es va fer amb tota normalitat, amb una assistència d’uns 400 suriencs i surienques. Es va fer un parlament en favor de la Marxa i dels postulats que defensava, es repartí un full amb reivindicacions locals i es va cantar Els Segadors i L’Estaca.

La guàrdia civil un cop assabentada de l’acte a l’església, va fer acte de presencia al carrer per identificar als assistents, cosa que no van poder fer per la quantitat de gent que va sortir-ne. Els marxaires i els activistes de Súria es van refugiar a la rectoria per la porta interior que hi condueix. Allà hi van estar fins altes hores de la nit degut a que la guàrdia civil en vàries ocasions va intentar entrar-hi per a detenir o identificar als marxaires, cosa que va ser impedida pel llavors rector de la parròquia Francesc d’Assis Serrasolsas. Fins i tot un surienc – el veí del carrer Ponent Celestino Gómez- va dur als assetjats a la rectoria una olla amb xocolata desfeta, passant pel mig del control policial.

Al cap d’una bona estona, veient que els activistes no sortien, van demanar la identificació d’algun membre del grup. Els joves amb edat d’anar al Servei Militar van tenir por de facilitar dades per possibles repressions. Al final van ser dues noies i alguns dels marxaires fixos els que van donar els seus carnets d’identitat cosa que va possibilitar que es retirés la vigilància del carrer. Finalment, els activistes de Súria van marxar a casa i els marxaires van fer nit a la rectoria.

Altre suport surienc

Encara dies més tard, els marxaires van tornar a requerir l’ajut dels activistes de Súria. El motiu era el trasllat entre Cardona i Solsona. Un parell de cotxes van acudir a auxiliar-los, el lloc de trobada era el l’indret llavors conegut pel nom “Merendero del Cardoner”, poc després de Cardona. Allà van ser recollits i havien d’arribar a Solsona. A Sant Ponç, un control de carretera va aturar els vehicles, van detenir els marxaires i els suriencs conductors dels vehicles també van estar retinguts unes hores. Van argumentar que havien agafat als marxaires fent autoestop i que no en sabien res de les seves activitats, de manera que poc desprès els van deixar tornar cap a Súria amb el degut espant.

Pax Christi

Moviment catòlic sorgit en la postguerra europea que proclama la reconciliació del pobles i l’avenç en la justícia social, que està per la mobilització per l’amnistia i les llibertats. En el seu sí sorgeix la proposta de fer a l’estiu de 1976 una marxa per les comarques catalanes que no tan sols reclami l’amnistia sinó que ajudi a "establir unes bases de llibertat i de sobirania popular", entroncat tot amb els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya.

Assemblea de Catalunya

Constituïda a finals de 1971, és un plataforma unitària de partits, organitzacions sindicals i organitzacions cíviques, que té la virtut política d’haver establert un programa mínim que tothom acceptà, els quatre punts: amnistia, llibertats, autonomia i coordinació amb les altres forces democràtiques de l’Estat. Es resumeixen en un crit que, com tots els eslògans polítics de l’època, serà engrescador: "Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia".

La No Violència

Estratègia de lluita activa contra la injustícia, utilitzant els mitjans que afavoreixen l’adveniment de la justícia, en lloc de la violència que sol agreujar els conflictes. La coherència entre fins i mitjans és la qualitat que permet una autèntica resolució dels conflictes, de manera que no quedin rancors. Malgrat la vistositat de les accions no violentes com les manifestacions, dimissions, objeccions, vagues, boicots, assegudes, ocupacions, encadenaments, etc., cal entendre també la No-Violència com un estil de vida, on la coherència personal, la fortalesa interior i l’actitud pacificadora s’estén a tots els àmbits.

La vida pública local

Al 1976, el municipi era governat per l’últim ajuntament d’abans de les primeres eleccions democràtiques, que van ser al 1979. L’alcalde de Súria, des de 1974, era Mateu Castellà i Suades, que fou informat dels detalls i organització de la Marxa de la Llibertat a Súria, de forma prèvia, per part d’una representació dels activistes locals. En aquella època els principals problemes municipals eren el projecte del pont de Salipota que havia de connectar el nucli de Súria amb aquest barri en procés de creixement i solucionar el deficient sistema d’abastament d’aigua potable a la població.

Tags: Catalunya, Llibertat, Marxa de la llibertat

L’aspiració a la llibertat és antiga. Tan antiga com la mateixa humanitat. La tenen les persones i la tenen els pobles. Ja a la Bíblia ja hi trobem aquella gran marxa del poble jueu cap a llibertat per poder-se desempallegar de l’esclavatge dels egipcis. Moisès n’era el gran líder i va ser capaç de portar el seu poble cap a la terra promesa.

Ahir, a Poblet, s’acabava una marxa que feia 36 anys que havia començat i que no s’havia pogut acabar perquè l’autoritat pertinent (Fraga Iribarne) havia prohibit. Era la “Marxa de la llibertat”, que sota el lema "Poble català, posa’t a caminar", va recórrer diferents punts dels Països Catalans amb l’objectiu d’accelerar el procés democràtic i reivindicar els drets nacionals.

La marxa es va pensar amb sortides en uns quants punts de Catalunya, que havien de caminar des del 4 de juliol de 1976 fins a convergir, l’Onze de Setembre, al monestir de Poblet, cor simbòlic de Catalunya. La Marxa estava estructurada en forma de 6 columnes que, tal com estava previst, començà en sis llocs diferents dels Països Catalans. Les columnes prengueren noms diferents: Tramuntana (iniciada a L’Escala); Lluís Companys (que començà a Oliana); Francesc Macià (inici a Esterri d’Àneu); Rafel de Casanova (La Sénia), Abat Escarré (Girona); i País Valencià (començada a Guardamar). També a la Catalunya Nord es creà una altra petita columna, que portava el nom del resistent Josep de la Trinxeria.

La Marxa va anar rebent la solidaritat dels veïns dels 300 pobles per on va passar però, en ser prohibida pel govern espanyol -que va detenir un total de 123 persones- es va anar fent cada cop més complicada per la vigilància i les detencions que la Guàrdia Civil anava fent. El 12 de setembre, la marxa va ser interrompuda a la plaça Major de Montblanc amb fortes càrregues policials i només uns quants van aconseguir arribar al seu destí, el monestir de Poblet.

La marxa va ser convocada el mes de març de l’any 1976 i ja va córrer a prohibir-la al mes de maig el ministre d’Interior espanyol d’aleshores, Manuel Fraga, perquè ja intuïen les conseqüències. Tot i això, es va mantenir la convocatòria, secundada per Lluís Maria Xirinacs (que aleshores feia la protesta davant la presó Model de Barcelona), i es va decidir començar-la. El 4 de juliol van sortir les marxes dels diferents punts de Catalunya, amb moltes detencions perquè l’acte ja era prohibit i, per tant, il·legal. Explica Arcadi Oliveres, que, de fet, ell no la va poder començar perquè va ser tres dies al calabós com a responsable de la marxa del sud. Però tots els pobles van mantenir els actes, malgrat la presència de la guàrdia civil, les detencions i les multes. A empentes i rodolons va continuar fins l’Onze de Setembre.

Recorda l’ Arcadi Oliveres que la concentració final era prevista a Montblanc, per recórrer el tram final fins a Poblet totes les columnes juntes. Però a Montblanc hi havia les forces d’ordre públic per prohibir l’acte i recordo que en el moment que les marxes volien sortir cap a Poblet, van pegar de debò. Això va impedir que la marxa arribés a Poblet, excepte alguns que van aconseguir arribar-hi. La marxa es va trencar a Montblanc, però es va aconseguir estendre l’esperit de llibertat per Catalunya, que és el que es volia.

L’any 1976 jo vivia a Súria i, com molta altra gent, em vaig implicar en l’organització i l’acolliment de la columna Lluís Companys, que era la que passava per Súria. Trenta anys després, el bon amic surienc Josep Peramiquel, em va demanar que escrigués els meus records d’aquells dies per tal de poder-los publicar a la revista local EL SALÍ, juntament amb els d’altres persones implicades. Ho aniré fent en dies successius tenint com a base el que va sortir publicat a la revista el 12 de setembre del 2006.

El fet que ahir es recorreguessis els darrers 10 quilòmetres de Montblanc fins a Poblet -que no es van poder fer llavors- és un acte simbòlic, com molts més actes simbòlics s’han anat fent durant aquests 36 anys. El que volem dir amb això és que els Països Catalans no han perdut l’aspiració a ser un poble lliure i que entre tots segur que anirem fent petits passos que ens duran a la llibertat. L’acte d’ahir ens ha de reforçar perquè l’Onze de Setembre “mostrem a Europa que Catalunya serà un estat”, com van assenyalar Colom i Oliveres. ‘Em pensava que mai no veuria la independència i ara estic convençut que sí’, va afegir Colom, que en aquells dies l’havien agafat i era a la presó. Per la seva banda, Oliveres va assegurar que s’havia tret una espineta que tenia clavada feia trenta-sis anys completant el recorregut i va advocar per una ‘Catalunya lliure, solidària i republicana’.

Tags: Catalunya, Llibertat, Marxa de la llibertat

Clarament no. Fins i tot la considero una aberració que, segons el diccionari, és la “desviació de la veritat, de la rectitud, d’un principi, de l’estat natural, del tipus ordinari”.

Dic això arrel de l’expulsió del diputat balear i alcalde de Manacor, Antoni Pastor, per trencar la disciplina de vot en defensa del català al Parlament balear després de desmarcar-se del seu partit en la votació de la Llei de Funció Pública que elimina el requisit del català. ANTONI PASTOR (del PP) va dir que “el català és la nostra llengua pròpia" i, per tant, no podia votar una cosa com aquesta.

Aquesta història de la “disciplina de vot” jo no l’entenc, sincerament. I no cal ser especialista en dret polític per entendre que aquest concepte és molt discutible i, en el fons, gens democràtic perquè només és vertadera aquella democràcia que salva en plenitud  -per igual  i sense desequilibris- tant l’home com la seva llibertat. Perquè quan l’home deixa de ser internament lliure, deixa de ser home, Home i llibertat són la mateixa cosa. I si les estructures de l’ Estat i els òrgans de govern ho impedeixen la democràcia es converteix en dictadura.

Quantes vegades hem criticat les dictadures de partit en els règims comunistes? Quantes vegades critiquem els grups de pressió, els mitjans de comunicació que transmeten les notícies segons un dictat superior? Quantes vegades critiquem l’Església perquè no permet la  llibertat de pensament i d’expressió? La disciplina de vot va exactament per aquest mateix camí i quan un membre del partit, seguint la seva consciència, la trenca és convidat a marxar o és acomiadat directament com en aquest mateix cas del que parlem avui. Dies enrere es va produir una situació similar en el PSC amb Ernest Maragall, a qui no han expulsat, però quasi… Per tant, aquest vici tan greu que anem arrastrant no és exclusiu dels partits de dreta sinó que malauradament és ben viu a quasi tots els partits. Què esperen a canviar la situació i deixar llibertat de vot als seus membres? Tenen por a la llibertat? Segurament que sí. I molts diputats també tenen por a exercir la seva llibertat perquè temen l’expulsió i  quedar-se sense el sou…

On és la llibertat?  Els partits cultiven la democràcia o el servilisme? La disciplina de vot no fa més que imposar una dictadura de partit aberrant i vergonyosa, que ja seria hora d’anar allunyant. Les dictadures d’avui en dia ja no són com les d’abans (en queden molt poques al món) però encara en queden i són les que s’encarnen en individus o grups poderosos que imposen la seva voluntat de maneres molt més refinades, però igualment dictatorials. L’autèntica llibertat neix d’un mateix i no s’imposa des de fora. La llibertat imposada no és llibertat sinó que és dictadura i imposició.

Per això cal lloar la valentia, la dignitat, l’honestedat i la lliure consciència d’ Antoni Pastor, que ha fet el que creia que havia de fer i que sap que és el natural: defensar la llengua del seu poble. Per això amb persones com aquest diputat les dictadures de tot tipus tenen els dies comptats perquè són aquestes persones les que enterren les dictadures i els dictadors.

Felicitats Antoni perquè t’has de sentir content i orgullós de la teva llibertat! El teu poble t’ho reconeixerà i t’ho agrairà si segueixes sent lliure i estant compromès amb el teu poble i la teva llengua!

Tags: Llibertat, POLÍTICA

Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar.

“Si hagués …. si hagués … si hagués ….”

Quantes vegades aquestes dues paraules han sortit dels nostres llavis quan ja no hi havia res a fer.

La història que transcric avui hauria de servir-nos per tal de prendre la decisió d’aprofitar una mica més cada oportunitat que ens brinda la vida per estimar, compartir i acompanyar. Avui … perquè demà pot ser tard.

 

Estava allà, assegut en un banquet, amb els peus descalços sobre les rajoles trencades de la vorera; gorra marró, les mans arrugades sostenint un vell bastó de fusta; pantalons  arremangats que deixaven al descobert les seves cames i una camisa blanca, gastada, amb una armilla de llana teixida a mà. L’ancià mirava al no-res i, de cop i volta, va plorar i en la seva única llàgrima va expressar tant i tant … que em va ser molt difícil acostar-m’hi per preguntar-li què li passava, o si més no consolar-lo.

Passava per davant de casa seva i vaig mirar-lo. En alçar els seus ulls, fa fixar la seva mirada a la meva cara i vaig somriure. El vaig saludar amb un gest, tot i que no vaig creuar el carrer, no em vaig animar, no el coneixia, tot i que vaig comprendre que en la mirada d’aquella llàgrima s’hi mostrava una gran necessitat vaig seguir el meu camí, sense convèncer-me d’estar fent el correcte.

En el meu trajecte vaig guardar la imatge, la de la seva mirada trobant-se amb la meva. Vaig tractar d’oblidar-la. Vaig caminar ràpid com volent fugir. Vaig comprar un llibre i tan aviat com vaig arribar a casa, vaig començar a llegir-lo esperant que el temps esborrés aquesta presència … però aquesta llàgrima no s’esborrava … Els vells no ploren així per res, em vaig dir.

Aquella nit em va costar dormir, la consciència no entén d’horaris i vaig decidir que de bon matí tornaria a casa seva i faria petar la xerrada amb ell, tal com vaig entendre que m’ho havia demanat. Després de vèncer la meva pena, vaig aconseguir dormir. Recordo haver preparat una mica de cafè, vaig comprar galetes i ben de pressa vaig anar a casa seva convençut que teníem moltes coses per parlar.

Vaig trucar a la porta, que es va obrir tot grinyolant les frontisses i va sortir un altre home. Què voleu? va preguntar, mirant-me amb un gest adust. Busco l’ancià que viu en aquesta casa, vaig contestar. El meu pare va morir ahir a la tarda, va dir entre llàgrimes. Va morir! vaig dir decebut. Les cames se’m van afluixar, el cap se’m va ennuvolar i els ulls se’m van humitejar.

Vostè qui és? va tornar a preguntar. En realitat, ningú, vaig contestar i vaig agregar: Ahir vaig passar per davant d’aquesta porta i hi havia el seu pare assegut, vaig veure que plorava i, tot i que el vaig saludar, no em vaig aturar a preguntar que li passava però avui he tornat per parlar amb ell però veig que he fet tard.

No s’ho creurà, però vostè és la persona de qui parlava en el seu diari. Estranyat pel que em deia, el vaig mirar demanant-li més explicacions. Si us plau, passi. Em va dir encara sense contestar-me. Després de servir-me una mica de cafè em va portar fins on era el seu diari i l’últim full deia: Avui m’han regalat un gran somriure i una salutació amable … avui és un dia bonic.

Vaig haver de seure, em va doldre l’ànima de només pensar com n’hauria estat d’important per a aquell home que jo hagués creuat el carrer carrer. Em vaig aixecar lentament i en mirar a l’home li vaig dir: Si hagués creuat el carrer i hagués conversat uns instants amb el seu pare … Però em va interrompre i amb els ulls humits pel plor va dir: Si jo hagués vingut a visitar-lo almenys un cop aquest últim any , potser la seva salutació i el seu somriure no haguessin significat tant.

Autor Desconegut

Tags: Relacions humanes, Relacions socials, Solidaritat, Solitud, Valors, Vellesa

Una bona part de la culpa d’estar on estem i trobar-nos al vagó de la cua del tren europeu la tenen els darrers presidents que ha tingut Espanya: Aznar, superb a més no poder i Zapatero vivint a la lluna. Tots dos amb aires de grandesa i dient que ja havíem aconseguit situar-nos entre la “crème de la crème” europea.

La supèrbia és l’excessiva estima de si mateix que es manifesta per una ostentació de la pròpia superioritat, amb menyspreu dels altres i desig immoderat de la pròpia exaltació. El resultat el tenim aquí: una crisi galopant que ens ha situat en el “pelotón de los torpes”. Ara estem pagant un preu ben car de fotos com la d’ Aznar amb els peus sobre la taula al ranxo de Bush  a Crawford (Texas, EE UU). Per uns moments aquell home del bigoti ridícul es va pensar que era el melic del món i un home important. La supèrbia el va guanyar i ja l’ha acompanyat sempre més. No es pot ser tan superb perquè el temps posa les coses al seu lloc i ara, vistes les coses amb perspectiva, es veuen les coses tal com són. I em sembla que els governants actuals d’aquesta Espanya ridícula que tenim van pel mateix camí.

Expliquen que en un dinar presidit per Mark Young, governador de Hong Kong, una dama de les més distingides es va sentir menyspreada en descobrir que estava asseguda a l’extrem de la taula, en comptes d’estar a prop de l’amfitrió.
En acabar el dinar, es va acostar a Mark i li va dir amb sequedat: "Segons sembla, vostè no es preocupa massa d’on s’asseuen els seus convidats."
"Senyora", va replicar el governador, "a la gent realment important no els interessa el lloc on seu, i a vegades passa que els que s’interessen pel lloc on seuen, no són importants”.

Una bona lliçó. A vegades caldria ser una mica més humil, no?

Tags: SOCIETAT, Valors

L’acte d’insubmissió no és un acte fàcil. Pot tenir moltes conseqüències i, a vegades, conseqüències greus com molt bé sabem. Algunes persones tenen la valentia d’assumir-les i tiren endavant.

Us recordeu de Pepe Beúnza? Pepe Beúnza, nascut a Jaén, però veí de Caldes de Montbui, va rebre no fa gaire el premi ICIP Constructors de Pau en un acte al Parlament de Catalunya, que atorga l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Beúnza va rebre el premi i el reconeixement en representació del col·lectiu d’objectors de consciència i insubmisos al servei militar d’Espanya, ja que va ser el primer ciutadà en ser insubmís als anys 70. Beúnza va patir penes de presó des de 1971, un consell de guerra el 1972 i el càstig d’enviar-lo al Sàhara el 1974. Ara, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, li ha lliurat el premi, que Beúnza ha volgut compartir amb els objectors Jordi Agulló, Martí Olivella i Ramon Panyella i l’insubmís Jaume Llansó, que l’han acompanyat a l’escenari durant el seu parlament. La Presidenta del Parlament va fer notar una cosa essencial en el seu parlament. Va destacar "el paper impulsor i de denúncia, el testimoni i el sacrifici personal per una causa que es considera justa" de persones com Pepe Beúnza i dels moviments socials "que volen millorar el nostre present col·lectiu".

Darrerament es torna a parlar molt d’insubmissió i em sembla que, poc a poc, es van fent passes importants en aquest sentit, veient com es veu que Catalunya segueix essent un poble sotmès als capricis dels Governs espanyols de torn. S’ha començat amb petits passos, és cert. Però un llarg camí es comença sempre amb un primer pas, petit, discret i potser anònim. Un primer pas que pot fer riure a molts i ser motiu d’escarni. Però caldrà veure com acaba tot plegat. Els integrants de la plataforma “DIEM PROU” han començat una modesta insubmissió fiscal amb Espanya i han decidit que pagaran els seus impostos a l’ Agència Tributària de Catalunya.

Fa pocs dies la taca d’oli s’ha estès a altres àmbits, com són els peatges de les autopistes. Ja ja sorgit una web que es diu NOVULLPAGAR.COM que està preparant una gran campanya per tal que aquests gestos s’estenguin. Tots sabem que la força neix quan es fa pinya, en ser uns quants al principi i en ser molts al final. O potser en poder arribar a ser majoria i tot! Qui ho sap! El cas és que així no es pot seguir i potser ja començaria a ser hora de passar a ser ciutadans i poble sotmesos a ser ciutadans i poble lliures. I qui no pot afirmar  que el camí sigui amb petites insubmissions en tots els àmbits?…

Tags: Autodeterminació, Catalunya, Independència, Insubmissió, Llibertat, POLÍTICA

Notícia llegida fa un parell de dies als diaris i que et deixen astorat::

Yamina Benhattab Haddou és una dona de 65 anys que viu modestament en un apartament dels afores de Lió. Amb ella, viu la seva filla, discapacitada en un 80%.Yamina cobra una modesta pensió mensual de 800 euros. Fa poc, mentre estava a l’hospital, el seu marit va morir d’un infart. Com es pot comprovar, la seva vida no és un camí de roses. No obstant això, tot podria ser molt diferent si un familiar molt directe l’ajudés una mica més.

Aquest familiar és Karim Benzema, jugador del Reial Madrid. Benzema cobra actualment uns 708.000 euros mensuals, contractes publicitaris a part. Fa un any, la seva àvia materna (que, a més, el va cuidar quan era petit) ja va haver de recórrer a la justícia perquè d’aquests 708.000 euros uns ridículs 1.500 fossin per a ella i la seva filla discapacitada, en concepte de pensió alimentària. El jutge va donar la raó a l’àvia del jugador, però a aquest no li sembla just. No li sembla just que sigui l’únic a pagar quan l’àvia té a altres familiars, això sí, que difícilment han de cobrar aquests 708.000 euros mensuals.

I per això, sense pensar-s’ho dues vegades Benzema ha decidit, segons explica la web francesa VSD.fr, denunciar una tia i una cosina perquè l’ajudin en el dolorós deure de pagar-li 1.500 euros a la seva àvia. I per aquest motiu el proper dia 5 d’abril, la tia i la cosina hauran de comparèixer a un jutjat de Lió i esperar a veure si el jutge els diu que han d’ajudar Benzema a pagar o ha de seguir sent el jugador del Reial Madrid qui ho faci.

Una mica sorprenent no? Com podríem qualificar una actitud com aquesta? A més de demostrar que no és gens solidari i que és un gran egoista, demostra que no té gens de cap. Té peus per a fer gols, però no té cap per pensar. Sembla que només té el cap per dur-lo sobre l’espatlla. I a dins d’aquest cap sembla haver-hi només merda. Perquè, si no, una actitud com aquesta no s’entén gens ni mica.

I demostra no tenir gaire cap quan més d’una vegada ha estat notícia als diaris dels seus problemes a les discoteques i a les carreteres. Fa ben poc ha sortit la notícia que en un mes ha destrossat dos cotxes: primerament un AudiQ7 i després un Lamborghini Gallardo que va alquilar per celebrar el seu aniversari a l’ Illa Reunión. En el recorregut entre la discoteca i l’hotel va anar a espetegar contra un arbre. 

En una ocasió com aquesta m’agradaria ser jutge i que em toqués aquest cas!.

Tags: Karim Benzema, Relacions humanes, Solidaritat

El vídeo explica la història del Futbol Club Margatània, un equip de futbol 7 format l’any 2008 per l’Associaciò de Pares i Mares (AMPA) de les escoles Margalló i Cossetània de Vilanova i la Geltrú. L’equip es caracteritzava per les derrotes successives al llarg del campionat, amb golejades que havien arribat fins i tot a 27-0.
Tot i això, el vídeo mostra la bona voluntat dels nens i nenes del Margatània, i permet veure que el més important en qualsevol competició esportiva és la il·lusió dipositada, les ganes de seguir endavant i la motivació tot i les dificultats. En definitiva, doncs, un vídeo d’un “equip petit” que transmet grandesa en els seus valors humans.

Jo em pregunto: Tots hem d’arribar a ser grans, importants, poderosos, rics, famosos? Què és essencial per a viure feliç: la grandesa o la petitesa? La vida ens posa exemples clars que la majoria de nosaltres no ens tocarà viure esdeveniments espectaculars i extraordinaris i que el nostre viure consisteix en un quotidià “anar fent” que potser no ens fa extraordinàriament feliços però tampoc ens fa massa desgraciats.

Si ho pensem bé, les coses que ens fan més feliços són les senzilles: un petó, una carícia, una paraula d’agraïment, una mirada de comprensió, una ajuda a temps, el sentir-se estimat… Normalment és en la petitesa i la senzillesa que es descobreix la grandesa de la vida. Que no cal ser guanyador per gaudir, com gaudeixen aquests nens de l’equip petit que sempre perd. Que una societat o una persona amb valors és una societat o una persona amb futur. Amb un futur quasi amb assegurança de felicitat, per més que potser no sigui mai un gran guanyador i li toqui passar dificultats.

La majoria dels nens que juguen a futbol no arribaran mai a ser Messi, no seran grans golejadors, no seran coneguts ni seran números 1, ni en el futbol ni en les seves professions. I, així i tot, poden ser feliços si els eduquem en uns valors que els facin descobrir que la il·lusió de la seva vida l’han de posar en certes coses i no pas en altres que segurament que no aconseguiran mai i que els faran viure amargats i desil·lusionats. La majoria no podrem arribar mai a ser grans, però sí que tots podem arribar a ser petits i trobar en el do de la petitesa la nostra felicitat.

A València ja es viu clima de falles. Les falles és d’aquelles realitats que, si no s’és valencià, em sembla que no s’acaben d’entendre del tot. Almenys és el que em passa a mi, així com em passa amb  la Patum de Berga, els correbous de les terres de l’Ebre o els Carnestoltes de Sitges, que es viuen profundament en aquests llocs i deixen força indiferent a la majoria que no acaba d’entendre algunes d’aquestes tradicions, justament perquè es veuen i es viuen a distància i no s’han mamat de petit.

A les Falles s’indulten Ninots. Aquest any es veu que han vingut una mica avançades i aquests dies passats ja han indultat dos NINOTS importants. Es diu que a partir d’ara els malfactors de guant blanc, tots aquells que són molt fins fent negocis o col·leccionant bitllets de banc de forma estranya, faran cua perquè els jutgin al País Valencià ja que allà la justícia es veu que és poc justa i surt barat fer segons quines coses. Si segueix corrent la veu hi haurà cua i fins i tot vindran de l’estranger per a ser jutjats aquí. Seria bo per rebaixar una mica les llistes de l’atur. Un tal Iñaki es veu que ja s’hi ha anotat i ja és a la llista (si és que abans fins i tot no s’escapa de ser jutjat!)

Tags: Justícia, Tradicions

"Va començar el segon interrogatori. Va ser semblant a l’anterior, encara que amb diferències: els cops als braços i les cames anaven acompanyats de cops als genitals i al cap; aquests últims es van efectuar amb una guia de telèfons. També em pegaven cops plans a les orelles amb les mans mentre no paraven d’insultar-me. Durant l’interrogatori em van fer agafar amb la mà uns cables i em van dir que estaven connectats a una bateria de camió i que si no deia el que ells volien connectarien el camió".

Aquest és una part del relat que el periodista PERE MARTÍ fa al diari ARA d’avui de les tortures que va patir un dels detinguts en l’anomenada operació Garzón, que va consistir a detenir 45 independentistes entre el 29 de juny i el 14 de juliol del 1992, pocs dies abans de la inauguració dels Jocs Olímpics.

L’operació del jutge Garzón va aixecar una onada d’indignació ciutadana, no només per la percepció que era desproporcionada, sinó també pel tuf polític que amagava: frenar la reivindicació independentista durant els Jocs .

Però el que va aixecar més polèmica van ser les tortures que van rebre els detinguts a les dependències de la direcció general de la Guàrdia Civil a Madrid. Molts d’ells, quan van passar a l’Audiència Nacional a declarar davant de Garzón, van denunciar les tortures i fins i tot van mostrar al jutge les seqüeles físiques que tenien als braços, a l’esquena o a la panxa. El jutge no es va creure les denúncies i no va obrir cap investigació. L’aleshores director general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, avalava la decisió del jutge: "No s’ha detectat cap lesió procedent de maltractaments. Els detinguts de Terra Lliure són terroristes, i no pas àngels de la caritat i, per tant, el fet que se’ls emmanilli és raonable perquè els hem trobat cloratita i armes". Tot això ho va dir abans de ser processat per corrupció i fugir a Laos.

Al judici, el fiscal va demanar l’indult, total o parcial, per a la majoria dels detinguts i només 18 dels 45 detinguts van ser condemnats a penes lleus. Però els processats no van desistir i van portar les seves denúncies al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, que el 2 de novembre del 2004 els va donar la raó i va condemnar l’estat espanyol per tortures. El ressò social d’aquest cas va laminar la credibilitat de Garzón a Catalunya i ara que el jutge ha estat apartat de la carrera molts li han retret aquell episodi.

Exactament és el que vull retreure-li jo. Entre les moltes coses bones que, sens dubte ha fet, n’ha fet moltes de dolentes, que també s’haurien de posar a la balança. El que passa és que mentre va ser un jutge estrella tothom li reia les gràcies, ningú gosava aturar-lo, el govern l’usava en profit propi i ningú li retreia res (bé, algú sí). Però poc ressò se’n feia l’opinió pública dels retrets, encara que anava col.leccionant enemics pel camí. Són els que ara li han caigut al damunt, potser de forma injusta i per actuacions prou  discutibles.

Jo ja havia parlat tres vegades del jutge Garzón perquè es veia venir el que finalment ha passat. Podeu veure-ho a

-El 7 d’abril de 2010 : MEMORIA SELECTIVA DEL JUTGE GARZÓN.

- El 25 de gener de 2010: Jutge de vius i morts.

- El 17 de Febrer de 2010: Veure passar el cadàver del teu enemic.

Fins aquí hem arribat. Que ha estat injusta la condemna? Potser sí. Però un jutge de la talla d’ell havia de saber i calibrar millor fins on podia arribar i què podia fer. Als seus enemics només els ha calgut esperar l’ocasió propícia…

I una vegada més queda patent com n’és de galdosa la justícia espanyola, que sembla no tenir criteris o que els criteris són molt esbiaixats. Tant esbiaixats, que acaben fent perdre tota la confiança en la justícia que moltes vegades fa pagar justos per pecadors i que sabem que els poderosos se n’escapen prou bé.  I -el que és pitjor- sembla que ningú vol fer res per arreglar-la.

CARLES BONAVENTURA I CABANES, en un treball que va obtenir el PREMI BARNILS titulat “El llarg camí per eradicar la tortura” (http://www.proutortura.net/cami-eradicar-tortura.pdf) , ja ens explica que encara avui es donen massa episodis injustos que queden impunes i on tothom mira cap a una altra banda. “Els maltractaments i les pràctiques degradants contra els detinguts encara persisteixen en ple segle XXI, també en estats del Primer Món com l’espanyol, en els quals, almenys sobre el paper, regeix l’estat de dret. Malgrat els silencis oficials, la pràctica de la tortura no és exclusiva dels països subdesenvolupats i sotmesos a règims dictatorials brutals. En el Primer Món, i també a l’Estat espanyol, els governs de la majoria d’estats "democràtics" no han renunciat a uns mètodes que els permeten obtenir informació d’una manera ràpida i efectiva encara que sigui a costa de vulnerar els principis més fonamentals, la Declaració de Drets Humans i els mateixos textos legals de què es doten les democràcies occidentals per salvaguardar l’estat de dret. Les denominades per algú en el seu dia "clavegueres de l’Estat" en la majoria dels casos continuen vigents”.

I, per acabar, deixo tres entrevistes prou interessants perquè les llegiu quan tingueu una mica de temps:

 
1.-JOSEP POVEDA. Portaveu de l’Associació Memòria Contra la Tortura
"Per derogar la legislació antiterrorista tan sols cal voluntat política"
– Com és que un cop guanyat el cas al Tribunal d’Estrasburg van decidir continuar la lluita contra la tortura a l’Estat espanyol?
– "Abans que es dictés sentència, ja havíem iniciat els tràmits per constituir l’AMCT. L’associació és l’eina nascuda de la voluntat d’un grapat d’independentistes detinguts i torturats el 92 per dur a terme el compromís d’eradicar la tortura. La sentència favorable va ser una victòria de la qual podem treure i aportar una interessant experiència."
– Quins són els objectius de l’AMCT?
– "La finalitat de la nostra entitat és l’eradicació de la tortura. Per fer-ho hem previst treballar en diversos àmbits en suport a les víctimes tant jurídicament com psicològicament. La denúncia d’aquesta pràctica per contribuir a sensibilitzar l’opinió pública i mantenir la memòria col·lectiva són dos altres aspectes en què es basa la nostra tasca."
– A part de la proposició no de llei aprovada al Parlament i de la moció subscrita pel Congrés dels Diputats que més han fet fins ara?
– "Ens hem presentat com a acusació popular en els processos de Sergio López, detingut i torturat durant la Cimera Europea del 2002 celebrada a Barcelona, i de Jordi Vilaseca, del cas de Torà. Estem col·laborant en l’organització del I Encontre de Víctimes de Tortures, que es farà a l’octubre a Barcelona, organitzat per EXIL. I hem traduït al català el Protocol d’Istanbul, una eina de gran ajut per al col·lectiu professional mèdic sobre com actuar en un cas de maltractaments o tortures. A més, estem integrats en la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, que és la plataforma que fa el seguiment de la ratificació del Protocol Facultatiu contra la tortura, que l’Estat espanyol ha signat."
– Es deixarà de torturar algun dia a l’Estat espanyol?
– "Desgraciadament, la resposta no la tinc. El que sí que està a les nostres mans és el compromís per denunciar-la. De fet, si som capaços de fer que la tortura surti del silenci que la manté impune haurem recorregut bona part del camí."
– Per què en aquest Estat la majoria de víctimes de tortura són bascos i catalans?
– "Que la tortura és usada pels cossos policials contra tota dissidència política i social és obvi. A l’Estat espanyol això ha continuat invariablement després de la mort del dictador. El 2004 s’han recopilat quasi un miler de denúncies per maltractaments i tortures."
– Veu possible modificar la legislació antiterrorista espanyola?
– "Modificar-la no du enlloc. Cal derogar-la. Per fer-ho tan sols cal voluntat política."
– Com pot ser que hi hagi tantes denúncies per tortures en un estat com l’espanyol que signa gairebé tots els tractats internacionals en aquesta matèria?
– "La corrupció i el manteniment d’unes estructures gairebé intactes del passat règim franquista en la judicatura i cossos policials espanyols fan que funcioni quasi a la perfecció la maquinària que fa possible que s’aixequi entorn de la tortura un mur pràcticament insalvable de silenci i una quasi total impunitat."

2.-MARCEL DALMAU. Artista visual detingut i torturat l’any 1992
"La tortura afecta l’ànima, la destrossa"
– Per què es tortura en els estats pretesament democràtics?
– "Perquè la democràcia, en el millor dels casos, és només un horitzó a perseguir i perseverar. En realitat, vivim en societats plutocràtiques (mana el diner) i el nom no fa la cosa. Precisament, en nom de molts noms sacralitzats, déu, pàtria, llibertat, igualtat, etc., s’han comès i justificat tota mena d’atrocitats. Cal estar sempre alerta en la defensa dels
drets humans i molt especialment quan els estats creen espais opacs a la ciutadania."
– Per què els mitjans de comunicació són tan reticents a parlar obertament dels casos de tortura quan tenen lloc al propi país?
– "Perquè són més la veu de l’amo que la veu de la ciutadania a qui diuen servir. Per exemple, referent al nostre cas, l’any 92 van destituir de manera fulminant un periodista
de TV3 i tot l’equip que feia el programa radiofònic L’orquestra de Catalunya Ràdio."
– La gent del carrer veu la problemàtica de la tortura com una cosa aliena?
– "No només passa amb la tortura… La gent no vol “complicar-se la vida” i es construeix un mur d’ignorància interessada per tal que la consciència no els intranquil·litzi."
– A l’Estat espanyol hi ha prou garanties judicials per als detinguts?
– "No. Si algú en té cap dubte –sempre hi ha algun marcià–, només cal que llegeixi les recomanacions i els informes d’organismes internacionals creats pels mateixos estats per vetllar per aquestes qüestions."
– I pel que fa als polítics, quina valoració en fa en relació amb aquesta matèria?
– "Els polítics –hi ha alguna excepció– en són els responsables més conscients. Són els que creen els espais opacs abans esmentats, són els que fabriquen els veritables instruments de tortura: les lleis especials i els cossos per a la repressió. Però no en sortiran indemnes: que recordin la revisió recent de França amb Algèria. La història no perdona."
– Què es pot fer per lluitar contra els torturadors?
– "Molt fàcil: no alimentar-los ideològicament, no indultar-los, no condecorar-los. I, òbviament, perseguir-los jurídicament. Just el contrari del que es fa a l’Estat espanyol. Aquí persegueixen qui denuncia tortures. És un escàndol descomunal veure com es passegen pels mitjans de comunicació i són aplaudits personatges com Felipe González, que justifiquen grups criminals com els GAL, que van torturar persones fins a la mort."
– Com pot afectar la tortura la vida d’una persona?
– "La tortura afecta l’ànima, la destrossa. Si la persona torturada sobreviu, potser pot tornar a aixecar el cap, fins i tot amb més força, però alguna cosa es trenca definitivament. Ser objecte de la més extrema crueltat no crec que es pugui oblidar mai. No en va, tothom que és brutalment torturat implora una mort ràpida. Vaig passar dos anys i un dia a la presó (en quatre presons) i no m’ha traumatitzat. En canvi, aquell grapat de dies, aquelles hores, hores infinites i difícilment descriptibles, em re visiten encara diàriament, i ja fa tretze anys."

3.-SEBASTIÀ SALELLAS. Advocat del col·lectiu de demandants del 92
"L’Estat deixa al calaix el deure de garantir la dignitat del detingut"
– Què ha de fer un ciutadà que ha estat torturat en una detenció?
– "Ha de ser visitat immediatament per un metge, que li ha de fer una revisió a fons per determinar les lesions físiques (amb radiografies, TAC…). És millor que sigui un metge de medicina interna. Cal fer fotografies dels hematomes, erosions… També ha de valorar amb un advocat de confiança quan ha de presentar la denúncia al jutjat. Caldrà
també una diagnosi del psicòleg clínic per determinar l’abast del xoc posttraumàtic de les tortures. Si està pres, ha de fer-hi intervenir la família perquè presenti la denúncia i faci valorar el cas per metges dels serveis penitenciaris i, si cal, per metges externs."
– De tota manera, la majoria de denúncies per tortures s’acaben arxivant, no?
– "El problema és de prova dels fets de la tortura i també dels autors o torturadors. Els metges forenses i de la policia que visiten els detinguts, especialment en el marc de les lleis antiterroristes, no tenen definit un protocol que concreti la normo praxi mèdica en aquests casos, i els reconeixements mèdics que es fan no preveuen el vessant psicològic, ni la tortura blanca (que no deixa rastre). Aparentment, és fàcil deduir que la bossa al cap, els taps a les orelles i les benes als ulls són tortures, però fan impossible la identificació de l’autor. A més, els jutges no tenen en compte la situació policial prèvia a la declaració. D’aquí, que cadascú tregui les conclusions de per què s’arxiven les denúncies."
– La legislació de l’Estat espanyol protegeix més els torturadors que els torturats?
– "L’Estat espanyol, i qualsevol estat, deixa al calaix el seu deure de garantir la dignitat de la persona detinguda. Des d’aquesta perspectiva, el detingut perd la condició de persona
i és tractat com una bèstia enemiga. Això, que per al ciutadà del carrer és increïble, quan estem en el marc de l’anomenat terrorisme es converteix en una cobertura del torturador i en una des protecció del torturat, que no té cap eina legal de defensa."
– El va sorprendre la resolució del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg?
– "No esperava una resolució tan clara sobre les tortures dels fets del 92, que esquitxa el senyor Garzón i tot el sistema de garanties als detinguts a l’Estat. Llàstima que la premsa, els col·legis d’advocats i les facultats de dret no hagin fet cas d’aquesta sentència."
– El rerefons de la pràctica de la tortura a l’Estat Espanyol és polític?
– "S’ha demostrat en el cas Laza-Zabala i en el nostre el rerefons polític d’un Estat obsessionat a amagar com sigui la realitat nacional d’un poble. La garzonada del 92 neix per trencar la dinàmica independentista de Catalunya davant el món durant els Jocs."
– Quin sentit té l’existència de l’Audiència Nacional?
– "Ara, amb les preteses reformes del model d’Estat, ha de desaparèixer. És la perversió de la justícia per culpa de les pressions a què està sotmesa políticament."
– Il·legalitzacions de partits, legislació antiterrorista… és prou independent la justícia espanyola del poder polític?
– "No."

Tags: Baltasar Garzón, Independència, Justícia, POLÍTICA

No sóc jurista i més aviat soc una mica al·lèrgic als termes jurídics. He llegit sentències que semblen escrites en una llengua d’un altre planeta. Deu ser perquè el comú dels mortals no les puguem entendre…

Aquests dies es parla molt que s’hauria “d’actuar d’ofici”. Què deu voler dir? En poques paraules –i de manera senzilla- deu voler dir que és quan un funcionari o un organisme té coneixement de que una norma no es compleix com s’hauria de complir  i llavors els responsables tenen l’obligació d’investigar i d’indagar què ha passat, perquè la mateixa llei els indica que aquestes són les seves funcions i la seva obligació. (Si no és així, que algú m’ho corregeixi).

En aquesta Espanya de toreros, castanyoles, panderetes i caspa –molta caspa- l’imperi de la llei és un imperi molt particular: aquí la llei s’aplica depenent de qui és l’implicat. No us ho creguéssiu pas allò de que “todos los españoles son iguales ante la ley”!

En el cas del futbol la llei s’aplica molt sovint segons de quin color és la camiseta. I, per acabar-ho d’adobar, la llei l’aplica un jutge únic (una fórmula magistral per evitar controvèrsies) anomenat Alfredo Flórez Plaza. És jutge únic del Comité de Competición de la RFEF i té un llarg historial de sentències estranyes des de Febrer de 2003, que és quan va prendre possessió. Té només 85 anys.

El Codi Disciplinari de la Reial Federació Espanyola de Futbol conté, perfectament definida, la facultat del jutge únic del Comitè de Competició per actuar "d’ofici" quan consideri que es cometen actes extra esportius en un partit de futbol i que no van ser recollits (qualsevol quina sigui la causa, sospitosa o no) pel "jutge de primera instància" (l’àrbitre). En una paraula, com en qualsevol altre"delicte".

Veurem què farà aquest senyor perquè, després d’una setmana, encara no ha tingut temps de reunir-se amb si mateix (no hem quedat que és jutge únic?). Però, per si encara no sap què hauria de fer, li recordaré algunes de les coses que els diaris van dir aquests dies:

El País: El Madrid perdió ante el Barça. Y Pepe pisó a Messi. El portugués, deliberadamente con el delantero en el suelo, apuntó con su pie al paso flanqueando al argentino, y atinó en la mano del ‘diez’. El jugador del Real Madrid es reincidente, tras los sonados casos de Casquero (Getafe) y Xavi Torres (Levante).

David Sánchez (Futboleros): "Pepe es un idiota".

José Damián González (Punto Pelota): "Yo no castigaría a Pepe, directamente no debe seguir en el Madrid. Pepe necesita una camisa de fuerza metafóricamente hablando".

Óscar Pereiro (Punto Pelota): "Es una vergüenza, no se puede permitir. Este tipo no sé qué hace jugando al fútbol, no tengo palabras".

Joaquín Ramos Marcos (Punto Pelota): "Lo de Pepe es para pensárselo bien. No sé si hay que quedarse con él hasta final de temporada o que se vaya ya. Esto yo no lo había visto en el Madrid".

Elías Israel (Punto Pelota): "La imagen del Madrid está quedando en entredicho con Pepe, es indigno".

Lluís Mascaró (Punto Pelota): "Lo de Pepe es lamentable. Alguien en el club le tendría que decir que no pierda los nervios porque no es normal".

Siro López (Punto Pelota): "Pepe es un impresentable, y no interesa que siga en la plantilla. Es más lo que resta que lo que suma".

Roberto Palomar: "El comportamiento de Pepe en el Clásico, y en otros muchos partidos que constituyen para él un auténtico historial delictivo, es intolerable. Sólo la providencia evita que cada uno de estos encuentros se convierta en una carnicería. El Real Madrid, en la persona de Florentino Pérez, debe valorar muy seriamente la posibilidad de deshacerse de un jugador que es una vergüenza para el Real Madrid, que no está ni a la altura de la historia del club, ni a la altura de sus compañeros ni de la profesión de futbolista".

Way Rooney: "Pepe. Menudo idiota. Hay gente que te hace perder la paciencia".

"Ja, ja. Este gol pone a Pepe en su sitio".

Joan Vehils (director de Sport) –"El Comité de Competición debería actuar de oficio"–: "El Comité de Competición debería servir para algo en una imagen tan clara que además es una agresión, y por lo tanto debería actuar de oficio al margen de que el Barça lo denuncie o el árbitro lo refleje en el acta".

Santi Nolla (director de Mundo Deportivo) –¡Pepe, fuera del fútbol!–: "No cabe en el fútbol de hoy. Pertenece al Jurásico de los carniceros. Pepe no salió ayer expulsado del Bernabéu, a pesar de protagonizar una acción vergonzante para él, su entrenador y su club. El tipo se detuvo, vio dónde estaba la mano de Messi, apoyada en el suelo, y la pisó al más puro estilo de un violento forajido".

J.M Artells (director adjunto Mundo Deportivo) –Pepe, pandillero y cobarde–: "Pepe simplemente es un cobarde y esas imágenes pisando malvadamente a Messi en el suelo dieron la vuelta al mundo para escarnio de un jugador violento e inestable y para vergüenza del club. El crack que hace feliz al mundo, pisoteado y volteado por un rival que destilaba rabia y resentimiento. Muy triste. Pepe da asco. Iracundo y farsante".

Quim Doménech: "No sé lo cree nadie, ahora Pepe es igual como humorista que como agresivo. El Madrid se equivoca más y lo ha empeorado con esta pseudodisculpa de Pepe. Para salir ahí, decir lo que ha dicho y reírse de la gente del fútbol, que no salga".

Piqué: "No tengo un compañero como Pepe en el vestuario. Pero todo el mundo lo vio, todo. Las opiniones marcan. No me planteo tener un compañero que actúe como Pepe. Hay un árbitro que lo puede ver o no, pero hay gente que se dedica a ello. Hay imágenes. Si hacen bien su trabajo, veremos qué deciden"

Després de tot això potser aquest senyor ho podria tenir una mica més clar. Veure…

Tags: Futbol, Justícia

Chesterton diu que “el pitjor enemic de l’home és ell mateix”. Potser té raó. Perquè la majoria de les vegades som nosaltres mateixos qui ens posem les barreres que ens impedeixen ser lliures i, per tant, autèntics. Hi han moltes coses exteriors que ens poden limitar, sobretot si no són prou positives i alliberadores: el lloc on hem nascut, els mitjans econòmics, la salut, l’educació, la família… Totes aquestes coses objectivament ens limiten, certament. No és el mateix néixer en un barri pobre que en un barri ric. No és el mateix poder accedir a la cultura que no poder.hi accedir. No és el mateix tenir una família des estructurada que tenir una família on hi regni l’amor…

Tot això és cert. Però també és cert que altres vegades, aquestes mateixes coses poden estimular-nos i catapultar-nos cap a un millorament personal i ens poden enfortir. En una paraula: allò que realment ens limita la major part de les vegades som nosaltres mateixos quan ens neguem autonomia personal i no ens creiem que podem ser molt més lliures del que ens pensem.

Aquest dies he estat llegint llegendes orientals. M’ho he passat molt bé perquè considero que són fruit  de pobles amb gran gran riquesa espiritual. Una d’aquestes llegendes m’ha fet pensat en que la llibertat interior, si volem, no ens la pot robar ningú. Alguna vegada ho havia dit Mandela i, de fet, ho va demostrar palesament durant la seva llarga vida en captivitat. va sortir de la presó tan o més lliure de com hi va entrar.

Explica una d’aquestes llegendes que un general depravat sotmetia a pillatge a una zona rural atemorint els habitants. Era, segons es diu, particularment cruel amb els monjos del lloc, als quals menyspreava. Un dia, al final d’un assalt, un dels seus oficials li va informar que, per por a ell, tots els habitants havien fugit de la localitat, amb excepció d’un monjo que s’havia quedat al monestir prosseguint les seves activitats quotidianes. El general es va enfurismar davant l’audàcia del monjo i va enviar als seus soldats a buscar per fer-ho comparèixer davant seu.

-"Saps qui sóc?", va rugir enfurismat davant el monjo."Sóc aquell que et pot travessar amb una espasa en un instant".

Però el monjo va replicar assossegadament:

-"I tu saps qui sóc jo?. Sóc aquell que pot deixar que em travessis amb una espasa en un instant”.

Aquesta és l’autèntica llibertat interior que hem d’anar conquerint poc a poc, potser desfent-nos de molts i molts lligams que ens mantenen fermats a un munt de coses i a situacions que no ens agraden. Malgrat les coses i les situacions no hem d’oblidar que poder ser lliures.

Tags: Llibertat

Aquests dies un expresident del Congrés espanyol  ha acusat els catalans de ser “molt susceptibles” i que “ens ho hauríem de fer mirar” això de no saber acceptar bromes. Heu escoltat les “bromes” d’aquest senyor? Jo sí. I, tirant baix, jo les qualificaria com a bromes de mal gust o d’aquelles bromes negres de turmenta que, quan te n’adones, ja t’han deixat xop-

Els psicòlegs diuen que la susceptibilitat va molt lligada amb la baixa autoestima. D’alguna manera ens ve a dir aquest senyor, per tant, que tenim una baixa autoestima i que per això som tan susceptibles. Potser sí. Potser té una part de raó aquest bon home i resulta que els catalans tenim alguna mena de complex que ens hauríem de fer mirar urgentment.

Però també és cert que tan dolenta pot ser la baixa autoestima com l’excessiva. És una cosa coneguda per tothom els problemes que pateixen les persones que tenen un nivell d’autoestima baix. Però, no obstant això, tenir un nivell d’autoestima excessiu no és tan bo com podria semblar a primera vista, ens expliquen també els psicòlegs. El nivell d’autoestima ha d’estar equilibrat i ser realista amb les qualitats i limitacions de la persona. En cas contrari, un nivell d’autoestima exagerat pot resultar igual de problemàtic, tant per a la persona que el pateix com per a la gent que l’envolta.

Quina mena de complex tenim els catalans? És de superioritat o d’inferioritat? I ell (i com ell molts espanyols), quina mena de complex té?  Són preguntes que no són fàcils de contestar i potser els sociòlegs haurien de fer una feina semblant a com la fan els psicoanalistes i haurien de ser ells qui ens ho haurien de dir…

Les persones amb excés d’autoestima es caracteritzen per ser egoistes, intolerants, narcisistes, per creure’s omnipotents i totalment independents de les persones que els envolten, cosa que pot portar-los a practicar conductes temeràries … Quan l’excés d’autoestima no es tracta, pot portar a la persona a desenvolupar trastorns psicològics d’importància, com ara el narcisisme, la mania, els deliris de grandesa … Fins i tot quan no arriba a aquests límits, aquestes persones poden patir depressió, en sentir- incompresos pels altres o considerar que la vida no els està atorgant el que ells mereixen en realitat.

Les persones amb baixa autoestima diuen que són susceptibles. La susceptibilitat és una característica de la personalitat que consisteix en una reacció exagerada a la conducta dels altres, que s’identifica sempre com un atac. Aquesta característica sol venir determinada per una baixa autoestima i una gran inseguretat i por al rebuig. Les persones que ho pateixen solen ofendre’s amb facilitat perquè se senten insegures i aquesta és la seva manera de defensa.

Si anem al diccionari veurem que la paraula SUSCEPTIBILITAT té dues accepcions: una de positiva i una altra de negativa.

- 1. Capaç d’admetre una impressió, una modificació.

- 2. Propens a ofendre’s fàcilment, a impressionar-se molt.

Per tant, potser en aquest cas també ens cal situar  en un punt d’equilibri, no sempre fàcil d’assolir. No podem tenir la pell massa fina i hem d’escoltar les crítiques sense ofendre’ns. Però tampoc l’hem de tenir tant dura com per aguantar estoicament tot el que ens diguin, vingui d’on vingui i sigui veritat o mentida.

Tags: PSICOLOGIA, SOCIETAT, Valors

Hom pot elegir  parlar clar i català i dir el que vulgui, a qui vulgui i quan vulgui. També pot optar per callar si li sembla que el que ha de dir és massa gruixut i potser no és moment de dir-ho. A vegades potser val més callar que parlar…

Però sí que una de les coses pitjors és tenir doble cara o doble llenguatge, cosa que és corrent en molta gent i que ho és sobretot en els polítics en època d’eleccions.

És corrent en polítics, però també ho és en molta altra gent i es fa servir molt entre companys de feina, entre amics o entre familiars. És de les coses que fan més mal perquè es diuen coses que no sempre són exactes i, a més, l’altra persona no hi és present i no es pot defensar. I deixa en mal lloc i bastant malparat el que té doble cara.

Deia que era normal en polítics però també ho és en altres àmbits. Des de fa uns dies em crida l’atenció el canvi de to, de cara i d’actitud de Mourinho, per exemple, encara que en ell es fa ben patent allò de que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Ara sembla que vol posar la seva cara més amable i sembla també que hi ha un pla per a fer-li un” lífting” i retocar-li la cara. Però per més que ho vulgui dissimular mai perdrà la seva essència i el que realment hi ha darrere d’aquesta cara. Hipocresia? Un pla ben pensat? Em sembla que una mica de tot. De totes maneres la cara de pomes agres permanent d’aquests anys, la bilis que dístil.la i la mala llet que gasta li han deixat una petjada que li serà difícil treure-se-la de damunt. Sota la disfressa hi trobareu el de sempre i li continua sortint en el moment que abaixa les defenses.

Aquest home és com és i no té remei. Un préssec és com és i un codony és com és. No podem pretendre que el codony sigui dolç i el préssec aspre. Cada cosa és com és per la seva pròpia naturalesa i es fa difícil que canviï per més vestits de seda que li posin. La roba es compra, els perfums es compren, però la classe i l’educació no s’improvisen i aquest senyor  es veu que aquestes coses no les toca gaire perquè se li nota una falta de classe, una falta d’educació i un ego formidables.

A fi de comptes tenir dues cares no surt a compte i val més mostrar-se tal com hom és,i dir les coses que hom pensa i no fer massa fingiments perquè, a la llarga, sempre es veuen.

Tags: Valors