A PEU

No anem massa sobrats de qualitats i virtuts i, en canvi, ens sobra massa defectes i vicis. I em refereixo tant pel que fa a l’aspecte personal com al social. I una d’aquests qualitats que no es fan gaire patents és la dignitat, una qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se i no tolera d’ésser ofès. És allò que alguns tenen com a principi de que prefereixen morir dempeus que no pas viure agenollats.

Darrerament –i no és només d’ara, sinó que ja massa anys que dura- sembla que gaudeixin ferint la dignitat de Catalunya i d’alguns catalans des de molts llocs, però especialment des del Govern de Madrid, d’algunes altes institucions de l’ Estat i dels seus representants “regionals”. Això és el que ha passat amb motiu de la mort de Josep Lluís Bausset i Ciscar (Paiporta, 19 d’agost de 1910 – L’Alcúdia, 3 de juny de 2012), que fou un mestre, activista cultural i polític valencià.

Reconec que no el coneixia, la qual cosa no treu que fos molt conegut, reconegut i valorat al País Valencià. Però amb motiu de la seva mort vaig llegir una notícia que em va alegrar i que em va fer pensar que encara hi ha esperança de tirar en nostre país endavant mentre hi hagi persones que tinguin dignitat, com l’ha tinguda la seva família. Us ho explico tal com ho he llegit al diari digital VILAWEB.

La família de Josep Lluís Bausset ha retornat els telegrames de condol enviats pel president de la Generalitat, Alberto Fabra, i pel el conseller Serafín Castellano perquè havien estat escrits únicament en castellà. Un dels seus fills explica que no els han retornat per ser escrits en castellà ‘sinó per haver menyspreat la llengua’ que el seu pare ‘va defensar tota la vida’.

També diu que agraeixen les mostres de condol del president de la Diputació de València, Alfonso Rus, que els ha fet arribar una carta, en aquest cas, en català.

El mestre, activista i polític Josep Lluís Bausset es va morir diumenge passat a l’Alcúdia. Tenia 101 any, i deixava una llarga trajectòria de compromís cívic amb la nació l’havia portat a rebre molts homenatges i reconeixements els últims anys de vida.

El director del diari, Vicent Partal,  fa notar Josep Lluís Bausset tenia cent un any i des de la seua més tendra joventut no havia parat ni un segon de treballar pel País Valencià, per la nació catalana i per una societat més justa. Per això crec que, precisament en uns moments en què sentim tanta tristesa i desconcert per com van les coses i per com les porten els qui tenen la responsabilitat de dirigir la cosa pública, el seu exemple és un revulsiu que cal posar en relleu i honorar com cal.

Quan fa uns quants mesos li van retre un homenatge més que merescut a València i quan la Muixeranga va sonar en honor seu va posar-se dempeus, malgrat l’edat i malgrat l’evident dificultat física, fet que emocionà tothom. Podia haver restat assegut i ningú no se n’hauria estranyat ni li ho haguera retret de cap manera. Però, com havia fet tota la vida, es va posar dempeus, no perquè els altres li ho reclamaren, sinó perquè ell volia. La força interior que el va obligar tota la vida a ser un home honest, lliure i responsable és, en definitiva, l’origen de l’estatura moral que tots li reconeixem avui.

D’això jo en dic dignitat. I cal que aprenguem la lliçó.

Tags: Dignitat, Josep Lluís bausset

Quan la lògica i el sentit comú es perden no hi ha res a fer. I amb el tema de les consultes que es van fent a Catalunya sobre la independència sembla que molta gent ha perdut el senderi. O ha agafat por, que això podria ser un altre tema. I aquesta por la dissimulen i la tapen amb declaracions que es volen basar en el dret, la llei i la Constitució,  però que no tenen res a veure amb això. En el fons de tot plegat és la por: la por a la llibertat. A la llibertat pròpia i a la dels altres. Perquè aquesta gent encara funciona amb esquemes del passat. Els esquemes mentals de "l’Imperi i les colònies" està molt present en la majoria de debats i declaracions dels nostres polítics actuals. N’hi ha uns que manen i uns altres que han d’obeir sense cap possibilitat de discussió.

De tant en tant surt algú amb sentit comú. Un d’aquests és el locutor de ràdio i president del Grup Teletaxi, Justo Molinero, d’origen andalús, que ha defensat la participació a les consultes sobre la independència.  I ho ha fet amb arguments senzills, clars i de sentit comú:

-‘Jo vull tenir dret a decidir’, ha proclamat davant d’un centenar d’oients al barri de Sant Ildefons, un dels més humils de Cornellà i el barri símbol de la immigració dels anys 60.  L’Associació de Veïns de Sant Ildefons va ser una de les primeres entitats en donar suport a Cornellà Decideix, ja que sempre han lluitat per estendre la democràcia participativa entre la població. Amb la seva participació, Justo Molinero vol demostrar que qualsevol consulta popular és legítima si es mou en els paràmetres democràtics.

-’Ens estan prenent el pèl amb l’Estatut, i ho estan fent perquè vam anar a votar tres i mig’, ha assegurat Molinero, que ha afegit que si la participació en les consultes és més alta no es podrà ignorar la reclamació del dret a decidir.

-’Estem igual d’acollonits que a l’any 1970′, ha lamentat Molinero, que ha opinat que si la constitució impedeix fer una consulta vinculant s’ha de canviar el text.

Molinero està posant el dit a la nafra i toca la qüestió fonamental: quan la democràcia no pot ser participativa deixa de ser democràcia. Si el poble no pot ser consultat, quin paper hi juga el poble en la política? I si les lleis només serveixen per anar aguantant l’ "status quo" i amb aquestes lleis no podem fer canvis, potser serà el moment de preguntar-nos: per què serveixen les lleis?

Quan anem als països àrabs, una de les coses que més criden l’atenció són els mercats i la forma de comprar i vendre que tenen. Sobretot, crida l’atenció el constant regateig que hi ha entre el que ven i el que compra. És la seva manera de fer tradicional, acceptada per tothom i en la que tots saben ben bé les regles del joc.

Ara això ja ens ha arribat també aquí perquè en els nostres mercats hi han moltes parades amb àrabs venent. Molts de nosaltres ja ens hem acostumat també al regateig. Aquí no hi estàvem massa acostumats i, a mi personalment, em feia sempre com una espècie de vergonya. De petit ho havia vist fer al meu pare i a mi mai m’havia agradat. I continua sense agradar-me. Posats a mercadejar regatejant, hom no sap si compra bé, si li prenen el pèl o si ha fet el gran negoci de la seva vida. Em refereixo quan hom no té referències clares del preu objectiu del preu d’una cosa.d’una cosa. És clar que caldria parlar també si les coses tenen preus objectius: algú deia que el preu d’una cosa és el que el comprador vol pagar. Potser sí….

Tota aquest llarga introducció és per dir que Catalunya està immersa en un autèntic “mercat persa”, en un mercadeig avorridor amb l’Estat. Ja fa massa que dura i em sembla que tot plegat és una presa de pèl.

Primerament, aquí sabem prou bé tot el deute històric. S’ha calculat per activa i per passiva. Hi han estimacions altes, baixes i mitjanes. Ni així sembla possible posar-se d’acord.

I el motiu és només un: no hi ha nivell equitatiu en el mercadeig. Una part té la força i els diners i l’altra, la necessitat urgent. És com aquell que si es mor de gana, pagarà el que sigui per un tros  de pa. I a Catalunya la fan delir dient-li: si voleu alguna cosa, haureu d’acceptar el que us donem o si no, res de res!

I aquí és on hi ha el frau absolut, el robatori, la cara dura, o com vulguem anomenar-ho. Sense igualtat de condicions no podem fer res. Bé, res si que podem fer: plantar-nos com a país. Però això és encara una cabòria, quelcom inassolible. Per dignitat potser un dia s’haurà de fer.

Però queda dignitat, encara, a Catalunya?