Arxiu per a 'España' Categories

21 nov 2012


Jaume Pubill

Algunes mentides contra Catalunya

Classificat com a España,Independència,POLÍTICA

 

El dia 23 de Setembre el diari EL PUNT/AVUI publicava un article que jo considero molt important en aquests moments. Ens exposava LES MENTIDES CONTRA CATALUNYA que l’espanyolisme començava a fabricar i que començava a fer córrer ràpidament per tal de començar a fer por i contrarestar les ànsies d’independència que Catalunya està mostrant obertament i que, sens dubte, es faran evidents en les eleccions de diumenge vinent.

La pedagogia és necessària i, en moments com els que estem vivint, jo diria que imprescindible. Aquest diari es va posar mans a la feina i va recollir les primeres 10 grans mentides que van començar a córrer. Però també va buscar diversos experts que les rebatien una a una amb prou arguments com perquè la gent deixés la por a casa. Per això m’ha semblat bé recollir-les, així com les respostes dels experts.

Aquí teniu les primeres grans mentides (després n’han vingut d’altres):

Després, com veiem cada dia, ja no només es fan córrer mentides sinó que s’ha buscat tota l’artilleria possible, els ventiladors de la merda i es fa tant joc brut com és possible. I el que és més trist és que a aquest joc s’hi ha apuntat tothom: la coneguda caverna mediàtica -com era d’esperar- però també l’aparell de l’Estat, amb alguns ministres importants al capdavant. Mentides i joc brut: heus ací el que sap fer Espanya!

Alerta que les cloaques baixen plenes de merda…! 

No hi ha resposta

10 oct 2012


Jaume Pubill

12 de octubre: poc per celebrar i molt per explicar

Des de fa un temps sembla que ha fet fortuna aquesta frase del cartell:”12 de Octubre: No hay nada que celebrar”. Certament no hi ha motius de celebració, però sí que hi han molt motius per explicar les coses, deixar tantes mentides històriques i anar més a la veritat de com van ser les coses.

Desgraciadament -tant a Espanya com a Llatinoamèrica- durant molts anys es va fer una explicació del “Descubrimiento” totalment basada en una gran mentida i falsejant la història. Per sort, ja fa una colla d’anys que la cosa va canviant poc a poc i allà ja no es té tanta admiració a la “Madre Patria” i s’ha anat sabent com van anar les coses, gràcies a alguns historiadors, escriptors i divulgadors lliures i intel·ligents.

Un d’ells és l’escriptor Eduardo Galeano que, amb en seu emblemàtic llibre “Las venas abiertas de América Latina”, obrir el camí a la divulgació d’aquestes veritats i va refutar tantes i tantes mentides històriques. L’any 1992 va escriure un llibre, que val molt la pena de llegir, titulat “Ser como ellos y otros artículos”, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992. Si em permeteu, us en ofereixo alguns paràgrafs per tal d’il·lustrar millor què és això del 12 d’ Octubre, del Dia de la Hispanidad, del Dia de la Raza i altres collonades per l’estil.

Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado.

El Descubrimiento: el 12 de octubre de 1492, América descubrió el capitalismo. Cristóbal Colón, financiado por los reyes de España y los banqueros de Génova, trajo la novedad a las islas del mar Caribe. En su diario del Descubrimiento, el almirante escribió 139 veces la palabra oro y 51 veces la palabra Dios o Nuestro Señor. Él no podía cansar los ojos de ver tanta lindeza en aquellas playas, y el 27 de noviembre profetizó: Tendrá toda la cristiandad negocio en ellas. Y en eso no se equivocó. Colón creyó que Haití era Japón y que Cuba era China, y creyó que los habitantes de China y Japón eran indios de la India; pero en eso no se equivocó.
Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado. Los indios, víctimas del más gigantesco despojo de la historia universal, siguen sufriendo la usurpación de los últimos restos de sus tierras, y siguen condenados a la negación de su identidad diferente. Se les sigue prohibiendo vivir a su modo y manera, se les sigue negando el derecho de ser. Al principio, el saqueo y el otrocidio fueron ejecutados en nombre del Dios de los cielos. Ahora se cumplen en nombre del dios del Progreso.
Sin embargo, en esa identidad prohibida y despreciada fulguran todavía algunas claves de otra América posible. América, ciega de racismo, no las ve.
*************************************

El 12 de octubre de 1492, Cristóbal Colón escribió en su diario que él quería llevarse algunos indios a España para que aprendan a hablar ("que deprendan fablar"). Cinco siglos después, el 12 de octubre de 1989, en una corte de justicia de los Estados Unidos, un indio mixteco fue considerado retardado mental ("mentally retarded") porque no hablaba correctamente la lengua castellana. Ladislao Pastrana, mexicano de Oaxaca, bracero ilegal en los campos de California, iba a ser encerrado de por vida en un asilo público. Pastrana no se entendía con la intérprete española y el psicólogo diagnosticó un claro déficit intelectual. Finalmente, los antropólogos aclararon la situación: Pastrana se expresaba perfectamente en su lengua, la lengua mixteca, que hablan los indios herederos de una alta cultura que tiene más de dos mil años de antigüedad.
*************************************

El Paraguay habla guaraní. Un caso único en la historia universal: la lengua de los indios, lengua de los vencidos, es el idioma nacional unánime. Y sin embargo, la mayoría de los paraguayos opina, según las encuestas, que quienes no entienden español son como animales.
De cada dos peruanos, uno es indio, y la Constitución de Perú dice que el quechua es un idioma tan oficial como el español. La Constitución lo dice, pero la realidad no lo oye. El Perú trata a los indios como África del Sur trata a los negros. El español es el único idioma que se enseña en las escuelas y el único que entienden los jueces y los policías y los funcionarios. (El español no es el único idioma de la televisión, porque la televisión también habla inglés.) Hace cinco años, los funcionarios del Registro Civil de las Personas, en la ciudad de Buenos Aires, se negaron a inscribir ek nacimiento de un niño. Los padres, indígenas de la provincia de Jujuy, querían que su hijo se llamara Qori Wamancha, un nombre de su lengua. El Registro argentino no lo aceptó por ser nombre extranjero.
Los indios de las Américas viven exiliados en su propia tierra. El lenguaje no es una señal de identidad, sino una marca de maldición. No los distingue: los delata. Cuando un indio renuncia a su lengua, empieza a civilizarse. ¿Empieza a civilizarse o empieza a suicidarse?
*************************************

Cuando yo era niño, en las escuelas del Uruguay nos enseñaban que el país se había salvado del problema indígena gracias a los generales que en el siglo pasado exterminaron a los últimos charrúas.
El problema indígena: los primeros americanos, los verdaderos descubridores de América, son un problema. Y para que el problema deje de ser un problema, es preciso que los indios dejen de ser indios. Borrarlos del mapa o borrarles el alma, aniquilarlos o asimilarlos: el genocidio o el otrocidio.
En diciembre de 1976, el ministro del Interior del Brasil anunció, triunfal, que el problema indígena quedará completamente resuelto al final del siglo veinte: todos los indios estarán, para entonces, debidamente integrados a la sociedad brasileña, y ya no serán indios. El ministro explicó que el organismo oficialmente destinado a su protección (FUNAI, Fundacao Nacional do Indio) se encargará de civilizarlos, o sea: se encargará de desaparecerlos. Las balas, la dinamita, las ofrendas de comida envenenada, la contaminación de los ríos, la devastación de los bosques y la difusión de virus y bacterias desconocidos por los indios, han acompañado la invasión de la Amazonia por las empresas ansiosas de minerales y madera y todo lo demás. Pero la larga y feroz embestida no ha bastado. La domesticación de los indios sobrevivientes, que los rescata de la barbarie, es también un arma imprescindible para despejar de obstáculos el camino de la conquista.
*************************************

Matar al indio y salvar al hombre, aconsejaba el piadoso coronel norteamericano Henry Pratt. Y muchos años después, el novelista peruano Mario Vargas Llosa explica que no hay más remedio que modernizar a los indios, aunque haya que sacrificar sus culturas, para salvarlos del hambre y la miseria.
La salvación condena a los indios a trabajar de sol a sol en minas y plantaciones, a cambio de jornales que no alcanzan para comprar una lata de comida para perros. Salvar a los indios también consiste en romper sus refugiso comunitarios y arrojarlos a las canteras de mano de obra barata en la violenta intemperie de las ciudades, donde cambian de lengua y de nombre y de vestido y terminan siendo mendigos y borrachos y putas de burdel. O salvar a los indios consiste en ponerles uniforme y mandarlos, fusil al hombro, a matar a otros indios o a morir defendiendo al sistema que los niega. Al fin y al cabo, los indios son buena carne de cañón: de los 25 mil indios norteamericanos enviados a la segunda guerra mundial, murieron 10 mil.
El 16 de diciembre de 1492, Colón lo había anunciado en su diario: los indios sirven para les mandar y les hacer trabajar, sembrar y hacer todo lo que fuere menester y que hagan villas y se enseñen a andar vestidos y a nuestras costumbres. Secuestro de los brazos, robo del alma: para nombrar esta operación, en toda América se usa, desde los tiempos coloniales, el verbo reducir. El indio salvado es el indio reducido. Se reduce hasta desaparecer: vaciado de sí, es un no-indio, y es nadie.
*************************************

El shamán de los indios chamacocos, de Paraguay, canta a las estrellas, a las arañas y a la loca Totila, que deambula por los bosques y llora. Y canta lo que le cuenta el martín pescador:
-No sufras hambre, no sufras sed. Súbete a mis alas y comeremos peces del río y beberemos el viento.
Y canta lo que le cuenta la neblina:
-Vengo a cortar la helada, para que tu pueblo no sufra frío.
Y canta lo que le cuentan los caballos del cielo:
-Ensíllanos y vamos en busca de la lluvia.
Pero los misioneros de una secta evangélica han obligado al chamán a dejar sus plumas y sus sonajas y sus cánticos, por ser cosas del Diablo; y él ya no puede curar las mordeduras de víboras, ni traer la lluvia en tiempos de sequía, ni volar sobre la tierra para cantar lo que ve. En una entrevista con Ticio Escobar, el shamán dice: Dejo de cantar y me enfermo. Mis sueños no saben adónde ir y me atormentan. Estoy viejo, estoy lastimado. Al final, ¿de qué me sirve renegar de lo mío?
El shamán lo dice en 1986. En 1614, el arzobispo de Lima había mandado quemar todas las quenas y demas instrumentos de música de los indios, y había prohibido todas sus danzas y cantos y ceremonias para que el demonio no pueda continuar ejerciendo sus engaños. Y en 1625, el oidor de la Real Audiencia de Guatemala había prohibido las danzas y cantos y ceremonias de los indios, bajo pena de cien azotes, porque en ellas tienen pacto con los demonios.
*************************************

Para despojar a los indios de su libertad y de sus bienes, se despoja a los indios de sus símbolos de identidad. Se les prohíbe cantar y danzar y soñar a sus dioses, aunque ellos habían sido por sus dioses cantados y danzados y soñados en el lejano día de la Creación. Desde los frailes y funcionarios del reino colonial, hasta los misioneros de las sectas norteamericanas que hoy proliferan en América Latina, se crucifica a los indios en nombre de Cristo: para salvarlos del infierno, hay que evangelizar a los paganos idólatras. Se usa al Dios de los cristianos como coartada para el saqueo.
El arzobispo Desmond Tutu se refiere al África, pero también vale para América:
-Vinieron. Ellos tenían la Biblia y nosotros teníamos la tierra. Y nos dijeron: "Cierren los ojos y recen". Y cuando abrimos los ojos, ellos tenían la tierra y nosotros teníamos la Biblia.
*************************************

Los doctores del Estado moderno, en cambio, prefieren la coartada de la ilustración: para salvarlos de las tinieblas, hay que civilizar a los bárbaros ignorantes. Antes y ahora, el racismo convierte al despojo colonial en un acto de justicia. El colonizado es un sub-hombre, capaz de superstición pero incapaz de religión, capaz de folclore pero incapaz de cultura: el sub-hombre merece trato subhumano, y su escaso valor corresponde al bajo precio de los frutos de su trabajo. El racismo legitima la rapiña colonial y neocolonial, todo a lo largo de los siglos y de los diversos niveles de sus humillaciones sucesivas.
América Latina trata a sus indios como las grandes potencias tratan a América Latina.
*************************************

Gabriel René-Moreno fue el más prestigioso historiador boliviano del siglo pasado. Una de las universidades de Bolivia lleva su nombre en nuestros días. Este prócer de la cultura nacional creía que los indios son asnos, que generan mulos cuando se cruzan con la raza blanca. Él había pesado el cerebro indígena y el cerebro mestizo, que según su balanza pesaban entre cinco, siete y diez onzas menos que el cerebro de raza blanca, y por tanto los consideraba celularmente incapaces de concebir la libertad republicana.
El peruano Ricardo Palma, contemporáneo y colega de Gabriel René-Moreno, escribió que los indios son una raza abyecta y degenerada. Y el argentino Domingo Faustino Sarmiento elogiaba así la larga lucha de kis indios araucanos por su libertad: Son más indómitos, lo que quiere decir: animales más reacios, menos aptos para la Civilización y la asimilación europea.
El más feroz racismo de la historia latinoamericana se encuentra en las palabras de los intelectuales más célebres y celebrados de fines del siglo diecinueve y en los actos de los políticos liberales que fundaron el Estado moderno. A veces, ellos eran indios de origen, como Porfirio Díaz, autor de la modernización capitalista de México, que prohibió a los indios caminar por las calles principales y sentarse en las plazas públicas si no cambiaban los calzones de algodón por el pantalón europeo y los huaraches por zapatos.
Eran los tiempos de la articulación al mercado mundial regido por el Imperio Británico, y el desprecio científico por los indios otorgaba impunidad al robo de sus tierras y de sus brazos.
El mercado exigía café, pongamos el caso, y el café exigía más tierras y más brazos. Entonces, pongamos por caso, el presidente liberal de Guatemala, Justo Rufino Barrios, hombre de progreso, restablecía el trabajo forzado de la época colonial y regalaba a sus amigos tierras de indios y peones indios en cantidad.
*************************************

El racismo se expresa con más ciega ferocidad en países como Guatemala, donde los indios siguen siendo porfiada mayoría a pesar de las frecuentes oleadas exterminadoras.
En nuestros días, no hay mano de obra peor pagada: los indios mayas reciben 65 centavos de dólar por cortar un quintal de café o de algodón o una tonelada de caña. Los indios no pueden ni plantar maíz sin permiso militar y no pueden moverse sin permiso de trabajo. El ejército organiza el reclutamiento masivo de brazos para las siembras y cosechas de exportación. En las plantaciones, se usan pesticidas cincuenta veces más tóxicos que el máximo tolerable; la leche de las madres es la más contaminada del mundo occidental. Rigoberta Menchú: su hermano menor, Felipe, y su mejor amiga, María, murieron en la infancia, por causa de los pesticidas rociados desde las avionetas. Felipe murió trabajando en el café. María, en el algodón. A machete y bala, el ejército acabó después con todo el resto de la familia de Rigoberta y con todos los demás miembros de su comunidad. Ella sobrevivió para contarlo.
Con alegre impunidad, se reconoce oficialmente que han sido borradas del mapa 440 aldeas indígenas entre 1981 y 1983, a lo largo de una campaña de aniquilación más extensa, que asesinó o desapareció a muchos miles de hombres y de mujeres. La limpieza de la sierra, plan de tierra arrasada, cobró también las vidas de una incontable cantidad de niños. Los militares guatemaltecos tienen la certeza de que el vivio de la rebelión se transmite por los genes.
Una raza inferior, condenada al vicio y a la holgazanería, incapaz de orden y progreso, ¿merece mejor suerte? La violencia institucional, el terrorismo de Estado, se ocupa de despejar las dudas. Los conquistadores ya no usan caparazones de hierro, sino que visten uniformes de la guerra de Vietnam. Y no tienen piel blanca: son mestizos avergonzados de su sangre o indios enrolados a la fuerza y obligados a cometer crímenes que los suicidan. Guatemala desprecia a los indios, Guatemala se autodesprecia.
Esta raza inferior había descubierto la cifra cero, mil años antes de que los matemáticos europeos supieran que existía. Y habían conocido la edad del universo, con asombrosa precisión, mil años antes que los astrónomos de nuestro tiempo.
Los mayas siguen siendo viajeros del tiempo: ¿Qué es un hombre en el camino? Tiempo.
Ellos ignoraban que el tiempo es dinero, como nos reveló Henry Ford. El tiempo, fundador del espacio, les parece sagrado, como sagrados son su hija, la tierra, y su hijo, el ser humano: como la tierra, como la gente, el tiempo no se puede comprar ni vender. La Civilización sigue haciendo lo posible por sacarlos del error.
*************************************

¿Civilización? La historia cambia según la voz que la cuenta. En América, en Europa o en cualquier otra parte. Lo que para los romanos fue la invasión de los bárbaros, para los alemanes fue la emigración al sur.
No es la voz de los indios la que ha contado, hasta ahora, la historia de América. En las vísperas de la conquista española, un profeta maya, que fue boca de los dioses, había anunciado: Al terminar la codicia, se desatará la cara, se desatarán las manos, se desatarán los pies del mundo. Y cuando se desate la boca, ¿qué dirá? ¿Qué dirá la otra voz, la jamás escuchada? Desde el punto de vista de los vencedores, que hasta ahora ha sido el punto de vista único, las costumbres de los indios han confirmado siempre su posesión demoníaca o su inferioridad biológica. Así fue desde los primeros tiempos de la vida colonial:
¿Se suicidan los indios de las islas del mar Caribe, por negarse al trabajo esclavo? Porque son holgazanes.
¿Andan desnudos, como si todo el cuerpo fuera cara? Porque los salvajes no tienen vergüenza.
¿Ignoran el derecho de propiedad, y comparten todo, y carecen de afán de rqueza? Porque son más parientes del mono que del hombre.
¿Se bañan con sospechosa frecuencia? Porque se parecen a los herejes de la secta de Mahoma, que bien arden en los fuegos de la Inquisición.
¿Jamás golpean a los niños, y los dejan andar libres? Porque son incapaces de castigo ni doctrina.
¿Creen en los sueños, y obedecen a sus voces? Por influencia de Satán o por pura estupidez.
¿Comen cuando tienen hambre, y no cuando es hora de comer? Porque son incapaces de dominar sus instintos.
¿Aman cuando sienten deseo? Porque el demonio los induce a repetir el pecado original.
¿Es libre la homosexualidad? ¿La virginidad no tiene importancia alguna? Porque viven en la antesala del infierno.
*************************************

En 1523, el cacique Nicaragua preguntó a los conquistadores:
-Y al rey de ustedes, ¿quién lo eligió?
El cacique había sido elegido por los ancianos de las comunidades. ¿Había sido el rey de Castilla elegido por los ancianos de sus comunidades? La América precilombina era vasta y diversa, y contenía modos de democracia que Europa no supo ver, y que el mundo ignora todavía. Reducir la realidad indígena americana al despotismo de los emperadores incas, o a las prácticas sanguinarias de la dinastía azteca, equivale a reducir la realidad de la Europa renacentista a la tiranía de sus monarcas o a las siniestras ceremonias de la Inquisición.
En la tradición guaraní, por ejemplo, los caciques se eligen en asambleas de hombres y mujeres -y las asambleas los destituyen si no cumplen el mandato colectivo. En la tradición iroquesa, hombres y mujeres gobiernan en pie de igualdad. Los jefes son hombres; pero son las mujeres quienes los ponen y deponen y ellas tienen poder de decisión, desde el Consejo de Matronas, sobre muchos asuntos fundamentales de la confederación entera. Allá por el año 1600, cuando los hombres iroqueses se lanzaron a guerrear por su cuenta, las mujeres hicieron huelga de amores. Y al poco tiempo los hombres, obligados a dormir solos, se sometieron al gobierno compartido.
*************************************

En 1919, el jefe militar de Panamá en las islas de San Blas, anunció su triunfo:
-Las indias kunas ya no vestirán molas, sino vestidos civilizados.
Y anunció que las indias nunca se pintarían la nariz sino las mejillas, como debe ser, y que nunca más llevarían aros en la nariz, sino en las orejas. Como debe ser.
Setenta años después de aquel canto de gallo, las indias kunas de nuestros días siguen luciendo sus aros de oro en la nariz pintada, y siguen vistiendo sus molas, hechas de muchas telas de colores que se cruzan con siempre asombrosa capacidad de imaginación y de belleza: visten sus molas en la vida y con ella se hunden en la tierra, cuando llega la muerte.
En 1989, en vísperas de la invasión norteamericana, el general Manuel Noriega aseguró que Panamá era un país respetuosos de los derechos humanos:
-No somos una tribu -aseguró el general.
*************************************

Las técnicas arcaicas, en manos de las comunidades, habían hecho fértiles los desiertos en la cordillera de los Andes. Las tecnologías modernas, en manos del latifundio privado de exportación, están convirtiendo en desiertos las tierras fértiles en los Andes y en todas partes.
Resultaría absurdo retroceder cinco siglos en las técnicas de producción; pero no menos absurdo es ignorar las catástrofes de un sistema que exprime a los hombre y arrasa los bosques y viola la tierra y envenena los ríos para arrancar la mayor ganancia en el plazo menos. ¿No es absurdo sacrificar a la naturaleza y a la gente en los altares del mercado internacional? En ese absurdo vivimos; y lo aceptamos como si fuera nuestro único destino posible.
Las llamadas culturas primitivas resultan todavía peligrosas porque no han perdido el sentido común. Sentido común es también, por extensión natural, sentido comunitarios. Si pertenece a todos el aire, ¿por qué ha de tener dueño la tierra? Si desde la tierra venimos, y hacia la tierra vamos, ¿acaso no nos mata cualquier crimen que contra la tierra se comete? La tierra es cuna y sepultura, madre y compañera. Se le ofrece el primer trago y el primer bocado; se le da descanso, se la protege de la erosión.
Es sistema desprecia lo que ignora, porque ignora lo que teme conocer. El racismo es también una máscara del miedo.
¿Qué sabemos de las culturas indígenas? Lo que nos han contado las películas del Fas West. Y de las culturas africanas, ¿qué sabemos? Lo que nos ha contado el profesor Tarzán, que nunca estuvo.
Dice un poeta del interior de Bahía: Primero me robaron del África. Después robaron el África de mi.
La memoria de América ha sido mutilada por el racismo. Seguimos actuando como si fuéramos hijos de Europa, y de nadie más.
*************************************

A fines del siglo pasado, un médico inglés, John Down, identificó el síndrome que hoy lleva su nombre. Él creyó que la alteración de los cromosomas implicaba un regreso a las razas inferiores, que generaba mongolian idiots, negroid idiots y aztec idiots.
Simultáneamente, un médico italiano, Cesare Lombrosos, atribuyó al criminal nato los rasgos físicos de los negros y de los indios.
Por entonces, cobró base científica la sospecha de que los indios y los negros son proclives, por naturaleza, al crimen y a la debilidad mental. Los indios y los negros, tradicionales instrumentos de trabajo, vienen siendo también desde entonces, objetos de ciencia.
En la misma época de Lombroso y Down, un médico brasileño, Raimundo Nina Rodrigues, se puso a estudiar el problema negro. Nina Rodrigues, que era mulato, llegó a la conclusión de que la mezcla de sangres perpetúa los caracteres de las razas inferiores, y que por tanto la raza negra en el Brasil ha de constituir siempre uno de los factores de nuestra inferioridad como pueblo. Este médico psiquiatra fue el primer investigador de la cultura brasileña de origen africano. La estudió como caso clínico: las religiones negras, como patología; los trances, como manifestaciones de histeria.
Poco después, un médico argentino, el socialista José Ingenieros, escribió que los negros, oprobiosa escoria de la raza humana, están más próximos de los monos antropoides que de los blancos civilizados. Y para demostrar su irremediable inferioridad, Ingenieros comprobaba: Los negros no tienen ideas religiosas.
En realidad, las ideas religiosas habían atravesado la mar, junto a los esclavos, en los navíos negreros. Una prueba de obstinación de la dignidad humana: a las costas americanas solamente llegaron los dioses del amor y de la guerra. En cambio, los dioses de la fecundidad, que hubieran multiplicado las cosechas y los esclavos del amo, se cayeron al agua.
Los dioses peleones y enamorados que completaron la travesía, tuvieron que disfrazarse de santos blancos, para sobrevivir y ayudar a sobrevivir a los millones de hombres y mujeres violentamente arrancados del África y vendidos como cosas. Ogum, dios del hierro, se hizo pasar por san Jorge o san Antonio o san Miguel, Shangó, con todos sus truenos y sus fuegos, se convirtió en santa Bárbara. Obatalá fue Jesucristo y Oshún, la divinidad de las agus dulces, fue la Virgen de la Candelaria…
Dioses prohibidos. En las colonias españolas y portuguesas y en todas ls demás: en las islas inglesas del Caribe, después de la abolición de la esclavitud se siguió prohibiendo tocar tambores o sonar vientos al modo africano, y se siguió penando con cárcel la simple tenencia de una imagen de cualquier dios africano. Dioses prohibidos, porque peligrosamente exaltan las pasiones humanas, y en ellas encarnan. Friedrich Nietzsche dijo una vez:
-Yo sólo podría creer en un dios que sepa danzar.
Como José Ingenieros, Nietzsche no conocía a los dioses africanos. Si los hubiera conocido, quizá hubiera creído en ellos. Y quizá hubiera cambiado algunas de sus ideas. José Ingenieros, quién sabe.
*************************************

La piel oscura delata incorregibles defectos de fábrica. Así, la tremenda desigualdad social, que es también racial, encuentra su coartada en las taras hereditarias.Lo había observado Humboldt hace doscientos años, y en toda América sigue siendo así: la pirámide de las clases sociales es oscura en la base y clara en la cúspide. En el Brasil, por ejemplo, la democracia raciasl consiste en que los más blancos están arriba y los más negros abajo. James Baldwin, sobre los negros en Estados Unidos:
-Cuando dejamos Mississipi y vinimos al Norte, no encontramos la libertad.
Encontramos los peores lugares en el mercado de trabajo; y en ellos estamos todavía.
*************************************

Un indio del Norte argentino, Asunción Ontíveros Yulquila, evoca hoy el trauma que marcó su infancia:
-Las personas buenas y lindas eran las que se parecían a Jesús y a la Virgen.
Pero mi padre y mi madre no se parecían para nada a las imágenes de Jesús y la Virgen María que yo veía en la iglesia de Abra Pampa.
La cara propia es un error de la naturaleza. La cultura propia, una prueba de ignorancia o una culpa que expiar. Civilizar es corregir.
*************************************

El fatalismo biológico, estigma de las razas inferiores congénitmente condenadas a la indolencia y a la violencia y a la miseria, no sólo nos impide ver las causas reales de nuestra desventura histórica. Además, el racismo nos impide conocer, o reconocer, ciertos valores fundamentales que las culturas despreciadas han podido milagrosamente perpetuar y que en ellas encarnan todavía, mal que bien, a pesar de los siglos de persecución, humillación y degradación. Esos valores fundamentales no son objetos de museo. Son factores de historia, imprescindibles para nuestra imprescindible invención de una América sin mandones ni mandados. Esos valores acusan al sistema que los niega.
*************************************

Hace algun tiempo, el sacerdote español Ignacio Ellacuría me dijo que le resultaba absurdo eso del Descubrimiento de América. El opresor es incapaz de descubrir, me dijo:
-Es el oprimido el que descubre al opresor.
Él creía que el opresor ni siquiera puede descubrirse a sí mismo. La verdadera realidad del opresor sólo se puede ver desde el oprimido.
Ignacio Ellacuría fue acribillado a balazos, por creer en esa imperdonable capacidad de revelación y por compartir los riesgos de la fe en su poder de profecía.
¿Lo asesinaron los militares de El Salvador, o lo asesinó un sistema que no puede tolerar la mirada que lo delata?

Tots els textos són d’Eduardo Galeano, Ser como ellos y otros artículos, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992.

No hi ha resposta

19 set 2012


Jaume Pubill

Pío Baroja i els espanyols

Classificat com a España

image

Corria l’any 1904 i aquella tertúlia, que havia obert
el gallec Ramón María del Valle-Inclán en el Nuevo Café de Levante, bullia totes  les nits amb la flor i
nata dels intel · lectuals de la Generació del 98 i els
artistes més significats, entre ells Ignacio Zuloaga,
Gutiérrez Solana, Santiago Rusiñol, Mateo Inurria, Chicharro, Beltrán Masses o Rafael Penagos.
I aquella tarda nit del 13 de maig de 1904 el que
sorprendre a tots els presents va ser Pío Baroja.

Perquè quan s’estava parlant dels espanyols i de les diferents classes d’espanyols, el novel·lista basc va sorprendre a tothom i va dir:

“La verdad es que en España hay siete clases de españoles… sí, como los siete pecados capitales. A saber:
1) Los que no saben;
2) los que no quieren saber;
3) los que odian el saber;
4) los que sufren por no saber;
5) los que aparentan que saben;
6) los que triunfan sin saber, y
7) los que viven gracias a que los demás no saben.
Estos últimos se llaman a sí mismos “políticos” y a veces hasta “intelectuales”.

Doncs això. Millor no es pot dir. En certs moments els intel·lectuals sembla que haurien de ser persones una mica lúcides i sembla que haurien de ser els que hi veiessin una mica més enllà del nas. Però sembla que a Espanya no hi ha intel·lectuals, no hi veuen prou bé, o són sords i muts. Ebre enllà ningú obre la boca a favor de Catalunya per més que hi hauria ocasions. Perquè se suposa que en algun moment hi hauria d’haver algú que veiés el que és evident: que més aviat ens tracten força malament. Però res. Aquí ningú diu res.

L’únic “gran intel·lectual” que ha parlat és el Rei. I, com acostuma a fer últimament, s’ha posat altre cop de peus a la galleda.  Ara li podríem dir a ell:“¿Por qué no te callas?.

No hi ha resposta

11 ago 2012


Jaume Pubill

Ser espanyol de grat o per força

Classificat com a Catalunya,España,Nacionalisme

Ho sap prou bé el jugador d’hoquei herba, Àlex Fàbregas, que el volen fer ser espanyol per pebrots. Ell, amb tota la bona fe del món, només ha dit el que creuen i senten molts catalans: que "se sent català" però que juga amb Espanya "perquè no té més opció", fet que és cert, ja que la llei espanyola obliga els esportistes triats pel seleccionador a jugar amb la selecció, ho vulguin o no.

Em fa gràcia això que el nacionalisme espanyol proclama i imposa amb virulència: aquí s’ha de ser espanyol per collons, o si ho voleu de manera més fina, per nassos. Aquí tothom s’ha de sentir tal com ell volen que ens haguem de sentir i no tal com hom se sent de forma natural. Per això el nacionalisme espanyol –que és infinitament molt més virulent i molt més mal educat que el català- ha reaccionat ràpidament i de forma virulenta especialment a la xarxa twitter. L’Àlex Fàbregas ha decidit tancar el seu compte davant dels insults i crítiques que estava rebent. No ha tingut ganes ni humor per aguantar tantes impertinències i trobo que ha fet molt bé. Una bona tàctica davant d’un gos que lladra i  és seguir caminant fent veure que no el sents i fer-se el desentès. En castellà seria allò de “Ladran, Sancho, señal que cabalgamos”. Aquesta forma d’ignorar a certa gent no és cap falta de respecte sinó més aviat signe de dignitat i llibertat. Ells que pensin com vulgui, que jo pensaré també com voldré…

És patètic, és ridícul, és senyal de retard històric (i potser d’alguna altra mena de retard), és ser curt de gambals i és senyal de que encara viuen molts anys enrere no adonar-se que imposar les coses contra voluntat i tant si es vol com si no es vol  no treu cap a res. Alguns espanyols volen que els gibraltarenys se sentin espanyols encara que ells no vulguin, o que els catalans ens sentim espanyols per grat o per força. No entenen que per aquest camí no arribaran enlloc i que no fan més que despertar i fer adonar a molts ciutadans que es pot ser lliure de pensar com es vulgui i no com et diuen. A vegades no compta per a res la voluntat dels ciutadans sinó que aquí les coses es volen fer encara per decret i sota el principi d’ “ordeno y mando”.

Fem nosa? Molestem? No ens suporten? No podem ser el que vulguem? Hi ha dos camins: marxar o que ens facin fora. Els dos podrien ser prou bons. Caldrà estudiar quin podria ser el millor, el més pràctic i el més ràpid.

3 respostes

05 ago 2012


Jaume Pubill

“Doctor Doom”

Classificat com a Crisi,ECONOMIA,España

El professor Noruiel Roubini va assegurat en una cimera inversora a Las Vegas que Espanya perdrà l’accés als mercats a finals d’any i "hauran d’exigir un rescat". Una situació que farà que "estigui un altre any o dos anys sense aconseguir finançament". Problemes que durien al país al sortir de l’euro d’aquí a tres anys.

El professor de la Universitat de Nova York, conegut com a “Doctor mort” (Dr. Doom), per la seva visió pessimista sobre l’economia que li va permetre avançar la crisi actual, no ha estat gens optimista per al 2013. "S’aproxima una tempesta mundial perfecta per al 2013 en què l’economia dels EUA podria tornar a caure en recessió i la zona euro podria començar a trencar-se. Segons el Doctor Mort es reuniran quatre factors clau perquè es produeixin turbulències en l’economia mundial. Segons ell hi haurà problemes de creixement dels EUA, Europa seguirà en crisi, veu un conflicte militar a l’Iran i una desacceleració forta dels mercats emergents, particularment la Xina. "Si ajuntes els problemes de la zona euro amb la desacceleració dels EUA i la Xina, hi ha inevitablement un xoc de trens el proper any".

On més problemes veu Roubini és en el futur d’Europa, on els països perifèrics s’enfronten a la impossibilitat de pagar els seus deutes segons les seves previsions. El guru econòmic ha reconegut que la vista està centrada en els problemes fiscals de Grècia, Portugal i Espanya, "encara que es podria estendre a l’economia global". "Grècia serà el primer país a reestructurar el seu deute i en sortir de l’euro, encara que altres també se n’aniran". "A finals d’any, Espanya perdrà l’accés als mercats", segons ha reconegut el propi Roubini en una entrevista a la CNBC. "Finalment, acabaran demanant un rescat, que els mantindrà fora dels mercats durant un any o dos", ha apuntat. Una situació que desencadenarà en una reestructuració del seu deute que provocaria que al final "fins i tot Espanya pugui sortir de la zona euro, encara que no serà en els pròxims 12 mesos". Segons ha matisat després, aquesta sortida es produiria aquí a uns tres anys.

Aquest és el panorama que ens espera per més que l’inefable senyor Rajoy ho vulgui amagar. Els que no entenem res d’economia només podem “mirar, escoltar i callar” com aquella famosa llegenda dels tres monos savis. Però cal recordar que en el món de les finances succeeixen coses com les que es relaten en la pel · lícula Pretty Woman. La recordeu?. Allà es veu com com el coprotagonista Richard Gere es dedica a PARLAR MALAMENT DE LES EMPRESES QUE DESITJA COMPRAR, AMB L’OBJECTIU DE PROVOCAR PROBLEMES I OBLIGAR-LES A ACCEPTAR LA SEVA "AJUDA". En el món real, això també passa. Per als especuladors és important parlar malament d’Espanya, per tal de crear-li problemes, aconseguir que Espanya no pugui pagar els seus deutes i hagi de pagar interessos més alts. D’aquesta forma s’aconsegueix que Espanya hagi de demanar ajut A AQUELLS QUE LA VOLEN ENFONSAR (per comprar el país i els seus habitants a preu de saldo). Ja fa dies que aquesta realitat l’anem veient i, pel que sembla, s’agreujarà.

Això s’assembla també al famós cas dels bombers que havien de ser acomiadats perquè no hi havia feina i es dedicaven a calar foc a la muntanya per tal de que els contractessin i poguessin seguir treballant… Aquí hi ha molta gent calant foc i esperant que es cremi tot!

No hi ha resposta

03 ago 2012


Jaume Pubill

Què passa que tot cau?

Classificat com a España

Cau la bandera espanyola…

Cau l’ Ibex 35…

Cau la “rojilla” a Londres

…i cau el Rei

España se cae!!!

No sé si serà premonició d’alguna cosa més…

Ahir es feia broma amb totes aquestes coses als diaris i a les xarxes socials. De fet, totes les imatges que aquests dies ens han regalat els diaris i les teles han estat ben suggeridores i feia la sensació que retrataven força fidelment el que està passant a Espanya.

Venim d’uns temps en que “anaven de sobrats” -com es diu popularment- i que semblava que els èxits no s’haurien d’acabar mai més. Eren temps de vaques grasses. Eren temps que es feia realitat cada dia i en quasi tots els àmbits polítics, econòmics i socials el conte de la lletera. El recordeu?.

Sí, quasi tots vivíem als núvols. Alguns ja s’hi havien fet el xalet i s’hi havien instal.lat definitivament. Pensaven que ja no n’haurien de baixar mai més. I ara tot se’n va en orris i per aquests verals es respira pessimisme i sembla que no pot ser.

Alguns dels comentaris que he llegit ho tenen clar: ara és justament l’hora de marxar. Ara que tot cau, cal aprofitar l’ocasió per marxar ben lluny per tal que nos ens agafi a sota i creuen que és el moment més oportú. Alguns diuen que ara o mai. Personalment crec que la cosa no està prou madura i que hi ha massa por perquè no tenim els polítics amb la talla i la visió necessària per a fer un pas tan decisiu. Les coses s’han de fer ben fetes o, sinó, no cal fer-les. I aquest és justament el dilema.

Una cosa ha quedat clara, però: el temps ha posat les coses al seu lloc i s’ha vist que aquesta Espanya de pandereta, toros i flamenc no s’aguanta per enlloc i tot era façana de cartó-pedra. No hi havia res consistent. Tot depenia del totxo i, ja ho sabem, el totxo dura el que dura. Depenia del totxo i depenia d’uns governants amb bigoti de xarlot o cagadubtes mal informats però amb complex de superioritat. Per això planten banders tan grans. Algú deia que ara podrien aprofitar l’ocasió per retallar-la també, tal com han retallat tantes altres coses força més necessàries que una bandera descomunal. Aquí tothom ha jugat a veure qui la tenia més grossa…

En fi, que “España se cae” i ningú està disposat a ajudar-la ni a plegar-la de terra. Potser sí que seria l’hora de convocar eleccions i veure què volem ser i què volen fer els catalans.

No hi ha resposta

22 jul 2012


Jaume Pubill

Tot ha de quedar impune?

Classificat com a Corrupció,España

Espanya no és el Regne d’ Espanya. Espanya és el Regne de la Impunitat perquè aquí sembla que a alguna gent no se’ls demani comptes.

Es veu que es poden demanar comptes a un arquitecte si li cau un edifici. Es pot demanar comptes a un metge si no cura prou bé. es pot demanar comptes a un mestre si no ensenya tal com li manen… Però aquí no es demana comptes als banquers, ni als polítics, ni al Rei, ni als bisbes. Es veu que al Regne de la Impunitat certes coses queden impunes per sempre.

Els bancs han empobrit i han portat a la misèria a molta gent amb el consentiment dels polítics. Aquí hi ha hagut molta gent que no ha vigilat ni ha controlat prou i ara no són ells qui ho paguen. Ho paguen els de sempre: els més pobres.

Les guerres deixen morts. Certes polítiques socials i econòmiques també en deixen i sembla que no passi res. Als criminals de guerra se’ls busca, se’ls jutja i se’ls engarjola. Als polítics i als banquers sembla que ningú gosa tocar-los. Deuen ser d’una casta especial. Ni que s’equivoquin no els cal demanar perdó. Heu vist algun polític demanant perdó’? Heu vist algun banquer tornar els diners que ha guanyat a l’esquena de molta gent? Aquí es poden fer aeroports que no tenen avions, però que tenen director cobrant un bon sou. I no els cau la cara de vergonya. Aquí es pot anar fent línies d’ Ave noves -que seran deficitàries- mentre el país s’omple d’aturats i de misèria. I no els cau la cara de vergonya i ningú ho impedeix…

Quan començarem a demanar responsabilitats? Quan aquest Regne d’Espanya deixarà de ser el regne de la Impunitat?

4 respostes

10 jun 2012


Jaume Pubill

D’aquí a la presó

Classificat com a Corrupció,España

Si fóssim un país normal construiríem urgentment presons per tal d’engarjolar un munt de gent. Tanta, que les actuals presons no donarien abast.

Ens han enganyat tanta gent -de tots els partits- que en un país normal els jutges no sabrien per on començar.

Podrien començar per tots aquells polítics que fan fer lleis per tal que els promotors immobiliaris es poguessin enriquir ells i  –de al mateix temps- poguessin engreixar els números dels partits i dels seus dirigents. Hi havia tant diner a repartir que no calia mirar prim perquè n’hi havia per a tots. Van fer servir el diner públic sense seny i pensant-se que això era xauxa. Amb l’únic propòsit d’aconseguir la reelecció aquí tot valia i les obres es podien inaugurar dues o tres vegades perquè sortir a la foto donava molts vots. Tot el que es demanava –encara que no servís per a res i no tingués ni cap ni peus- es concedia perquè donava vots. Tot el munt d’aeroports que ara no tenen avions quants diners han costat? Les línies d’AVE sense viatgers, quan han costat? Les obres públiques sense cap sentit quan han costat? És clar que, a canvi, aquests mateixos partits han rebut centenars de milions de préstecs per anar guanyant les eleccions, ara un després un altre, que no tornen, i han pogut col · locar en els seus consells d’administració, o en els d’empreses participades, a dotzenes d’ex dirigents o socis.

Podríem seguir per jutjar –i empresonar- els capitostos dels bancs que sabien molt bé el que feien. Sabien que, un cop enriquits ells, podrien anar-se’n cap a casa amb les butxaques plenes que aquí ningú els demanaria responsabilitats de cap mena. Podien regalar préstecs a qui sabien que no els podrien tornar perquè sabien que algú enterraria l’últim mort i, si no es podia enterrar, ja se’l menjarien els voltors, que per això són aus carronyeres de la mateixa família que ells. Gràcies a tot això, els bancs espanyols es van convertir en els més rendibles de l’univers, just, això sí, en la mateixa mesura que situaven la nostra economia entre les més vulnerables del planeta.

Aquí tothom va fer trampa i tots van estirar més el braç que la màniga. Amb una única diferència: que uns sabien perfectament el què feien i eren ben conscients de la gran estafa que estaven fent i els altres –els pobres desgraciats que no entenen res d’economia- acceptaven els préstecs sense ni adonar-se que allò era impossible de retornar i, a més, en temps de crisi que molts prou que veien a venir i anunciaven clarament. Però els responsables la van negar fins la nit anterior… i aquí no passava res i tractaven els que ho deien de catastrofistes.

En aquest país hi han hagut molts irresponsables, molts mentiders i molts dirigents amb mala fe que ara s’haurien d’asseure als tribunals però que no tinc esperança de poder veure. Aquí s’ha deixat fer i s’ha induït al robatori sabent que tot quedaria impune. Per exemple, l’actual ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, deia el 2003: "no existeix una ‘bombolla immobiliària’ (…) el concepte de bombolla immobiliària és una especulació de l’oposició que parla insensatament de l’economia del totxo i oblida que la construcció és un sector fonamental per a l’economia del país i en el qual treballen prop d’un milió de persones "(El Mundo 2 octubre 2003). I el que més tard seria ministre d’Economia, Pedro Solbes, afirmava que els que auguraven el risc de recessió per aquesta causa "no saben res d’economia" (El País, 11 de febrer de 2008). I el governador del Banc d’Espanya que havia col · locat el PP, Caruana, es passava per l’arc del triomf la denúncia dels seus inspectors que el 2006 li assenyalaven formalment que no es feia res davant d’un endeutament creixent i molt perillós de la banca espanyola.

Com diu Juan Torres López, Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla (i d’on he tret les principals idees d’aquest post), els dirigents d’un i altre partit negaven el que fes falta, per molt evident que fos per a la resta dels espanyols, per tal de deixar que els banquers i els grans empresaris de la construcció literalment es folressin a costa de tots els espanyols.

I ara tot això ha esclatat i ja no poden dissimular més. Així i tot, surten els actuals dirigents espanyols fent-se els milhomes, negant l’evidència i fent servir eufemismes. Tenen la cara de dir que això no és cap rescat i que encara hi sortirem guanyant. On és la solidesa d’alguns bancs tan ben protegits? On és aquella grandesa que ara s’ha convertit en ridiculesa?

Potser ha arribat el moment de demanar-los comptes a tots i fer-los fora per sempre,després d’haver-se assegut al banc dels acusats. A veure si d’una vegada per totes podem fer net de tanta porqueria. 

No hi ha resposta

26 mai 2012


Jaume Pubill

Espanya: bo porqueria

Classificat com a España

No vull parlar d’economia ni de finances, que no hi entenc. Per tant, quan parlo d’ Espanya com a bo porqueria vull parlar d’ Espanya com a Estat, com a país o com vulgueu dir-li. Aquí el nom no fa la cosa i tothom l’anomena com vol o com pot.

Espanya s’ha convertit tota ella en un bo porqueria perquè ja ningú és fia de ningú ni de res. Perquè Espanya no és res, pura façana a punt de caure. Tot és pura aparença i mentida. Espanya és una caricatura d’ella mateixa, del que vol ser i del que alguns diuen que és o que voldrien que fos. Ningú no se’n fia. Caps dels poders funcionen com haurien de funcionar: El poder legislatiu fa i desfà lleis sense to ni so en una dinàmica diabòlica i sense sentit. Les fa tard i malament. Sempre a remolc de les circumstàncies. Els que entren desfan les dels que se n’han anat. Saben que les lleis no serveixen per a res i en són conscients. Algunes, ni entren en vigor perquè han nascut sense sentit.

El poder executiu no sap el que executa. Bé, sí que ho sap: executa el que li diuen des de Brussel·les i, darrerament, vigilats ben de prop per tal que no els tornin a enredar amb més mentides. Han amagat tant, han mentit tant, que ja no són creïbles.

I el darrer, el judicial, potser és el que causa més riota i pena. Tenim uns jutges que jutgen amb el cul i no pas amb el cap. La seva norma és “feta la llei, feta la trampa”, fer la vista grossa en segons quines qüestions i fer-la ven petita en segons quines altres. Fer pagar justos per pecadors i a escombrar sempre cap a casa!

És el que hi ha. A l’Estat espanyol es pot requisar xiulets i banderes en un partit de futbol. A l’Estat espanyol es pot manipular la TV per tal que els xiulets no tapin l’himne. Es pot fer el que els sembli però no es poden portar als tribunals a qui ens ha anat robant descaradament. Es poden destinar milionades a ajudar els bancs i no es pot ajudar la gent que passa gana i que ho passa fatal gràcies a aquest desgavell provocat per ells mateixos. Es pot permetre quasi tot el que convingui a uns quants i es pot prohibir també quasi tot el que no convingui a aquests mateixos. I si se’t pixen a la cara has de dir que plou. I a callar i a pagar, que per això ets una simple autonomia i un simple individu sense drets i amb molts deures.

I així anem fem. Esperant a veure si ens intervenen del tot, cosa que potser seria la millor…

No hi ha resposta

20 mar 2012


Jaume Pubill

Espanya, país petit.

Classificat com a España

El Lluís Llach té una cançó que es diu “País petit” i –naturalment- es refereix a la petitesa física de Catalunya. Hi han altres petiteses –en podríem dir mesquineses- que no van en el sentit que ho diu el Llach de Catalunya. Hi han països petits i grans en territori, en quilòmetres quadrats. Però també hi han països petits o grans pel seu valor moral, per la seva grandesa moral o per la seva mesquinesa.

Un d’aquests països mesquins, petits, empetitits, acomplexats i porucs és el que anomenem Espanya (alguns ja en comencen a fer befa i en passen a dir ECS-panya, o Escanya, noms que volen expressar actituds que desperta aquesta mena d’ Estat que vol ser gran, modern i important però que es queda a mig camí sempre).

Espanya sempre ha estat un país amb esperit de grandesa i ànima conqueridora. Sempre ha tingut aquest ànim de gran senyor -que en un temps ho va ser – però que ara ha esdevingut un senyor vingut a menys i que ja comença a fer llàstima perquè se li veuen massa els parracs que es veu obligada a vestir; vestits que en altre temps eren impecables i que ara ja es desfilen i s’esparraquen per tot arreu. Van voler fer un gran banquet per convidar-hi tothom, amb cafè, copa i puro per a tots i ara no els arriba ni el cafè, ni tenen prou tasses per servir-lo. Se n’adonen ara que són nous rics vinguts a menys, que molt del que es mostrava era només fum, que han volgut estirar més el braç que la màniga fent línies d’ AVE, aeroports absurds i grans infraestructures innecessàries i fora de lloc i ara, corrents i de pressa, volen tornar enrere, Patètic i dramàtic alhora! Faria riure si no fos que durant tot aquest temps de travessia pel desert han quedat molta gent pel camí, morts de gana, sense expectatives, mal ferits i que ja no se’n sortiran més. Faria riure si no fes plorar i fes sofrir a tanta i tanta gent. 

Això que anomenen Espanya s’ha tornat un cosa ridícula, que és incapaç de complir compromisos firmats, que és incapaç d’entendre que la diversitat és rica, que -amb l’aigua al coll i tot- segueix fent línies d’AVE o mantenint estructures sense sentit. Aquesta Espanya que diuen que és “Una, Grande y Libre” se’ls hi està desmanegant a les mans, se’ls hi està empetitint i cada dia es torna més esclava de les seves pròpies febleses estructurals, de les seves mancances, obsessions, pors, traumes i prejudicis. I ja ha arribat el moment que es veu que no hi ha ningú que sigui capaç d’arreglar-ho; tot al contrari: sembla que cada dia ho vulguin espatllar més.

No hi ha resposta

16 mar 2012


Jaume Pubill

El problema que dura segles

Classificat com a Catalunya,España

El “problema catalán” fa segles que dura. Per més que l’intentin amagar o silenciar, de tant en tant aflora com el riu Guadiana. En realitat no és cap problema o, si voleu, són un munt de problemes. Depèn de com ens ho mirem i depèn d’on ens ho mirem, el problema és d’un tipus o d’un altre. O potser –com deia un- els problemes en realitat no són problemes sinó que són situacions. L’únic problema que tenim és el d’etiquetar les situacions com a problemes.

Aquestes dues portades de diari, que han aparegut aquests dies i que he recollit a dalt (la d’ EL PUNT/AVUI i la de l’ABC), coincideixen en una cosa: que veuen la realitat com un problema, però possiblement no coincideixen en gaire res més: ni en la visió del problema o de la realitat, ni segurament en la seva possible resolució. El problema no és res més que una situació que fa segles que dura i a la que no se li ha volgut donar mai una sortida digna, justa i equilibrada. I el resultat és que Catalunya està insatisfeta i Espanya també. I no s’hi veu solució ni sortida perquè els que tenen la paella pel mànec no volen deixar ni el mànec, ni la paella ni volen deixar fer-la servir. En el fons ja els va bé seguir com ara, encara que els molestin molt certes coses (com aquell que té un gra, que com més es rasca, pitjor).

Considerar la realitat com a problema és carregar-la de negativitat i de prejudicis. La solució seria mirar d’analitzar-la de forma positiva i buscar vies d’entesa per difícil que pugui semblar. És clar que per poder fer això s’ha de tenir una actitud madura i lliure, acceptant que s’ha de poder parlar de totes les coses per difícils o tabús que puguin semblar, cosa que amb el tema que tractem no s’ha donat mai i sempre s’ha donat una situació d’estira i arronsa que ha donat com a resultat que guanyessin sempre els mateixos, o sigui, els que tenen el poder i cap ganes de deixar-lo anar. S’aferren ben fort al que creuen que és seu per dret a conquesta. Perquè, en el fons del fons, som per a ells un poble conquerit i esclau; o una colònia que té un amo i dret a decidir.

I justament aquí rau el moll de l’os del “problema catalán”. En realitat, el problema és que no es vol parlar del “problema” i el que es fa és amagar-lo, posposar-lo, dissimular-lo, disfressar-lo o com vulgueu dir-ho. Però aquesta actitud no fa més que carregar-nos a tots d’estrès, ansietat, fàstic, cansament, negativitat i prejudicis cada cop més grans. La solució vindria per acceptar, en primera instància, que la realitat és la que és i que la veiem molt distinta. En segona instància s’hauria de poder parlar lliurament i s’haurien de poder posar els mitjans adequats per tal de que hom pugui expressar els seus desitjos. I, per últim, s’hauria de tenir el dret a decidir. Però això ja són figues d’un altre paner… Per tant, em sembla que ha arribat el moment de cantar tots plegats allò de “volem pa amb oli, pa amb oli volem, i si no ens el donen, ens el prendrem”.

No hi ha resposta

23 feb 2012


Jaume Pubill

Escolta PP i pren nota!

<a href="http://youtube.com/watch?v=SArqoa-Xsew&amp;feature">http://youtube.com/watch?v=SArqoa-Xsew&amp;feature</a>

2 respostes

05 set 2011


Jaume Pubill

España, el ombligo del mundo

Classificat com a España

Quan vaig llegir el títol d’aquest llibre en passar per davant d’una llibreria em va venir al cap una història que havia oblidat completament feia molts anys. Resulta que quan vivia a l’ Uruguai –concretament a una ciutat anomenada Treinta y Tres- vaig passar per davant d’un bar de mala mort i amb pinta de deixat i força brut que es deia “Bar El Ombligo”. Em va fer gràcia el nom i vaig preguntar quin seria el motiu d’aquell nom. I em van comentar (amb aquell humor uruguaià tan característic) que li havien posat aquell nom perquè “allá se juntaba toda la mugre del pueblo”. Em va fer gràcia i vaig trobar que el nom era prou adequat perquè tots sabem que als melics s’hi va posant tota la porqueria del món -i més- sense saber com ni de quina manera. Però el fet és que, quan te n’adones, el tens ple de porqueria…

Quan vaig llegir el títol d’aquest llibre “España, ombligo del mundo” vaig pensat que podia ser un llibre-propaganda, un llibre ple de tòpics sobre aquesta Espanya de toros, flamenc, pandereta i totes aquests coses que tant agraden a alguns i de les que tant se’n vanaglorien.  Vaig interessar-me per veure qui l’havia escrit i de què parlava. Resulta que l’ha escrit una periodista que es diu Rosa María Artal, que ha treballat fins no fa massa a “Informe Semanal” .  I resulta que no té res de tot això que deia abans, sinó exactament tot el contrari. Segons llegeixo, és una lúcida crítica del que és Espanya en aquests moments. Jo no l’he llegit, però sí que he llegit algunes crítiques i, la veritat és que el deixen prou bé.

Podríem dir que fa un repàs de l’ Espanya més bruta i més “mugrienta”, com dirien a l’ Uruguai. Fa un bon repàs de les veritats a mitges i de les descarades mentides que es van dient sobre Espanya i que tan ben acceptades i tant agraden a la majoria d’espanyols. Expliquen aquests mateixos crítics que la periodista va desgranant tot un rosari dels mals que pateix Espanya i que farien pujar els colors a la cara de la majoria, si en fossin prou conscients: corrupció, atur, sous precaris i salaris milionaris, el difícil accés a la vivenda, l’especulació, els problemes mediambientals i la gran crisi que sofrim gràcies als mals governs d’aquests darrers anys.

Podria ser un bon moment per llegir-lo, ara que toquem la trista realitat de la crisi i hem baixat dels núvols on havíem estat vivint tots aquests anys i que alguns governants com Zapatero ens havien fet creure que viuríem per sempre més. Segons Zapatero creixíem i creixíem de forma quasi infinita. Però ja ho veieu on hem arribat i on som ara.

És allò de que s’agafa abans a un mentider que a un coix…

No hi ha resposta

02 ago 2011


Jaume Pubill

El fatxa Ginés

Classificat com a ESPORTS,España

No ens haurien d’estranyar coses com les que van passar ahir, i que ja han passat altres vegades en aquesta “EJPAÑA” representada per castanyoles, toros, pandereta, flamenc i fatxes com l’inefable Ginés. Em preguntareu qui és aquest Ginés. Us ho explico:

Ginés Meléndez, seleccionador de la selecció  Sub-19 espanyola de futbol, ha desencadenat la polèmica a les xarxes socials, després que ahir, durant la celebració de la victòria a la final de l’Europeu de Romania, li arrabassés la bandera d’Astúries -que li havia donat la seva mare- al migcampista asturià Juan Muñiz. La selecció Sub-19 havia sortit victoriosa enfront de la República Txeca. L’alegria regnava entre els jugadors i l’atmosfera era de celebració i alegria sobre la gespa de l’estadi romanès. No obstant això, l’ambient es va enrarir quan el seleccionador es va dirigir de manera brusca cap al migcampista Juan Muñiz per arrabassar-li de males maneres la bandera del Principat d’ Astúries que el noi s’havia posat sobre les espatlles. A Meléndez no li va agradar que l’asturià fes gala del seu origen en una celebració que –segons ell- s’havia de fer “en nom d’Espanya” i, per tant, no estaven permeses les banderes regionals.

En fi, com passa més o menys sempre! Ja s’han donat cassos de crítiques semblants quan en algun esport algun català ha tret la senyera i l’ha mostrat de forma ostensible i públicament. Encara hi han molts espanyols –gent fatxa com aquest entrenador- que no els agrada que es faci ostentació de banderes que no siguin les espanyoles. I continuen sent entrenadors sense cap tipus de problema, cosa que no s’entén gaire i menys enacara després que aquest mateix entrenador deixés celebrar en una altra ocasió un títol al jugador Arizmendi amb una bandera franquista sense cap tipus de problema. Un autèntic fatxa, vaja!

No obstant això, la polèmica s’ha estès com la pólvora a les xarxes socials, fins al punt que Ginés Meléndez s’ha convertit en ‘trending topic’ (tema del moment) a Twitter a Espanya. El seleccionador ha estat objecte de burles i hipèrboles sota el hashtag (etiqueta)#ginesfacts amb escrits ben interessants i que posen orelles de ruc a aquest senyor.

I el pitjor de tot: segur que ningú li diu res i segur que continuarà d’entrenador sense problemes. Enteneu ara perquè a alguns no ens interessa gens continuar sent espanyols? Direu que potser és simplement una anècdota. Sí, potser sí, però una anècdota que podríem elevar a categoria.

3 respostes

11 mar 2011


Jaume Pubill

Catalunya és la mosca collonera d’Espanya?

Classificat com a Catalunya,España,Independència

Avui m’han enviat un correu amb la notícia de que hi ha un grup de Facebook que es diu  "Cataluña es la mosca cojonera de España".  He volgut comprovar si la noticia era certa i si el text que acompanya el correu també ho era. Tot és cert: l’existència del grup (no molt nombrós, per cert: 128 membres) i l’existència del text que a continuació us lliuro per tal que cadascú en tregui la seva pròpia conclusió.

La meva conclusió és només una: tan de bo que es pogués fer el referèndum que aquest grup demana. Jo –i molts catalans- pensem que seria molt convenient que "ESPAÑA"  fes un referèndum en aquest sentit. Amb una mica de propaganda, amb l’ajuda d’aquests grups i una mica de sort  potser sortiria un bon resultat: la segregació i, per tant, la independència. Que no pateixin per nosaltres que ja ens ho anirem fent… Els ho agrairíem eternament.

Los españoles deberíamos convocar un referéndum para darle la independencia a Cataluña. Seguro que prosperaría, y el resultado sería algo así:
Cataluña se convertiría en un Estado independiente, como es hoy Túnez o Marruecos. No pertenecería a La Unión Europea , ya que, para ello, tendría que solicitar formalmente su adhesión y cumplir con los requisitos previos; esto podría durar años. Además, España tendría que dar el visto bueno para su entrada, y, podría oponerse durante más años todavía. Tendría su moneda propia que podría ser el "catalino", por poner un ejemplo. Estarían separados de España y de Francia por una frontera bien definida, controlada por Aduanas, o por los antiguos fielatos, donde tendrían que pagarnos los correspondientes aranceles.
Como no pertenecerían a la Unión Europea para conseguir cualquier mejora en sus relaciones con Europa tendrían que obtener el apoyo de España. Su moneda tendría un cambio flexible con el euro y probablemente se devaluaría con lo que, para evitar una inflación importada, tendrían que trabajar más que ahora, pagar más impuestos que ahora y ser más pobres que ahora.
Los españoles allí residentes tendríamos pocas diferencias con el trato discriminatorio que recibimos hoy. Al estar en un país extranjero tendríamos que educar a nuestros hijos, como ocurre hoy, en catalán. Y si quisiéramos montar negocios, como ocurre hoy, tendríamos que hacerlo en catalán, o sea, que para nosotros los españoles habría poca diferencia con lo que nos ocurre hoy. Pero su trato hacia nosotros mejoraría porque les aportaríamos nuestra divisa, los euros. Y siempre al cambio saldríamos ganando.
Para poder renovar su actual Carnet de Identidad español, los catalanes tendrían que demostrar que tienen una residencia fija en España y que pagan sus impuestos en España. Lo mismo les ocurriría con el Actual Carnet de conducir español, la tarjeta de la Seguridad Social , etc. Incluso les podríamos pedir Visado de entrada cuando quisieran hacer turismo en  España.
Nosotros, el resto de los españoles, nos ahorraríamos todo el coste que hoy nos cuesta su Seguridad Social, sus pensiones, su paro, sus vacaciones, etc. Y lo mismo con lo que nos cuesta hoy mantener a los inmigrantes que ahora residen allí, que cada vez son más numerosos, sobre todo los que provienen de países árabes.
Todos los que tenemos el dinero en alguna entidad de allí, podríamos depositarlo en el Santander, o el BBVA o Caja Madrid, que al final revertiría en la empresas españolas; por no hablar de las participaciones que tiene las entidades financieras catalanas en las principales Compañías españolas, habría que obligarlas a devolver las acciones ya que, al no pertenecer a Europa, el gobierno español podría "nacionalizar" las mismas.
Nos ahorraríamos todo lo que hoy nos cuesta la cantidad de Diputados y Senadores catalanes que nos desprecian. Sus viajes en primera a Madrid, sus estancias en hoteles de lujo, sus dietas, sus vacaciones, sus sueldos millonarios de por vida, sus guardaespaldas, sus comilonas, etc. Y serían sustituidos por Diputados y Senadores españoles que trabajarían por España. Nos ahorraríamos los traductores que ellos nos exigen, cuando solo por buena educación deberían hablar en español, idioma en el que todos nos entendemos. También ahorraríamos en las "embajadas" que tienen por todo el mundo. Dejaríamos de pagar a los Mozos de Escuadra que, por si no lo sabes, no los paga la Generalidad , sino el Ministerio del Interior, como a los Policías y a los Guardias Civiles, sólo que les paga más.
Los ríos que nacen en España y luego entran en Cataluña podrían ser desviados para regar zonas secas de España, y no como ocurre ahora que hay que pedirles permiso para hacerlo así y que siempre lo deniegan. Además podríamos construir un buen pantano en el Ebro en la provincia de Zaragoza y convertir en regadío el desierto de los Monegros.
El cava se lo pueden meter por el culo, ya que tendrían que pagar impuestos a la exportación, y no olvidar que el 80% del cava catalán se vende en el resto de España. Nosotros no tendríamos inconveniente en tomar champán extremeño, francés (que con los impuestos saldría por el estilo de precio) o la buena sidra asturiana , que fresquita está de muerte, y los asturianos son unos chicos muy majos que se sienten orgullosos de haber iniciado la reconquista desde Covadonga.
Si necesitaran dinero para hacer carreteras, para ampliar sus puertos y sus aeropuertos lo podrían pedir prestado a España, claro que, pagándonos los correspondientes intereses y gastos. Podrían tener su selección de fútbol, y el Barca jugaría la liga con el Nastic, el Reus y el Sabadell, así generaría buenos ingresos para futuros fichajes. Además, ganaría siempre la liga, ya que no tendría rival. Lógicamente Messi, Pujol, Busquets, Xavi, Iniesta, Valdés, Pedrito, Alves, etc. buscarían equipos más competitivos en España o Italia, pero esto, a los catalanes de pro, no les importaría mucho, lo importante sería "sus señas de identidad".
Pero por encima de todo, los españoles, nos liberaríamos de una buena cantidad de gente que nos desprecia, de políticos que solo piensan en su tierra, y de un montón de gente que nos usa según lo que les conviene y que muchas veces lo hacen con el dinero de los impuestos que pagamos el resto de los españoles.
Será divertido verles allí macerándose en catalanismo. Y cómo, mirándose unos a otros, descubrirán con asombro lo pequeños que son al no pertenecer a España. Cataluña tendría entonces la dimensión que le corresponde. La de un País de paletos provincianos.
SI QUIERES AYUDARLOS A LA HORA DE COMPRAR RECUERDA QUE EL CODIGO DE BARRAS DE LOS PRODUCTOS QUE ELLOS FABRICAN EMPIEZA POR 15

.

4 respostes

16 feb 2011


Jaume Pubill

Quin gos tan bo!

Classificat com a Catalunya,España,Impostos,POLÍTICA

Un carnisser estava a punt de tancar la carnisseria quan va veure entrar un gos. Va mirar d’espantar-lo, però el gos va tornar. Llavors es va adonar que l’animal portava un sobre a la boca. Encuriosit, el carnisser va obrir el sobre i en el seu interior va trobar un bitllet de 50 € i una nota que deia: "Si us plau: envieu-me amb el gos 1 kg de carn picada de vedella i un pollastre".

Sorprès, el carnisser va agafar els diners, va col.locar la carn picada i el pollastre en una bossa, la va donar al gos, però es va oblidar tornar-li el canvi. El gos va començar a grunyir i a  ensenyar-li els ullals. En adonar-se de l’oblit, el carnisser va posar el canvi a la bossa, el gos es va calmar, va agafar la bossa amb la boca i va sortir de la carnisseria.

El carnisser, impressionat, va decidir seguir el gos i va tancar a corre-cuita el seu negoci. L’animal va baixar pel carrer fins al primer semàfor, on es va asseure a la vorera i va esperar per poder creuar. Després va travessar el carrer i va caminar fins a una parada d’autobús, amb el carnisser seguint-lo de prop. A la parada, quan va veure que arribava l’autobús correcte, va pujar seguit del carnisser. Després d’una estona, el carnisser –bocabadat- va observar que el gos, dret sobre les potes del darrere, tocava el timbre per baixar, sempre amb la bossa a la boca.

Gos i carnisser van anar caminant pel carrer fins que l’animal es va aturar en una casa, on va posar la bossa al costat de la porta i, enretirant-se una mica, es va llançar contra ella, colpejant-la  fortament. Va repetir l’acció diverses vegades, però ningú va respondre des de la casa.

En el súmmum de la sorpresa, el carnisser va veure el gos prendre la bossa amb la boca, envoltar la casa, saltar una tanca i dirigir-se cap a una finestra. Un cop allà, va rascar amb les potes el vidre diverses vegades, sense deixar anar la bossa, i després va tornar a la porta.

En aquest moment, un home va obrir la porta … i va començar a cridar i a colpejar brutalment al gos! El carnisser va córrer fins a aquell home per a impedir-ho, dient-li:
-Però què està fent vostè?. El seu gos és un geni!….És un gos únic!.

L’home, evidentment molest, va respondre:
-Què geni, ni què històries! És la segona vegada aquesta setmana que aquest cony de gos s’oblida de les claus …. i m’agafa sempre tot ensabonat a la dutxa!.

              PERSONATGES D’AQUESTA OBRA
AMO
: El paper de l’amo el fa sempre Espanya a qui no li està res prou bé. No en té prou que Catalunya estiri el carro, sigui la vaca que muny tothora i el gos que va a buscar el diari o la carn. Per més que s’esforci i acompleixi molt més enllà del seu deure Espanya no en té mai prou. Sempre estarem per sota de les seves expectatives i els tindrem malcontents. Seria hora de marxar o de que ens facin fora.

GOS: El paper de gos el fa Catalunya, a qui fa segles que li toca el paper de “cornut i pagar el beure”. Ara la Sra. Salgado li demana al Govern català que potser podria posar algun impost més per a reduir el dèficit. Quina barra, no?

CARNISSER: El paper de carnisser el fa gent molt diversa: jutges, polítics, periodistes, intel·lectuals… que veuen com va la història, saben bé qui té raó, però callen. Alguns callen i altres encara donen raó a l’amo. Perquè defensar Catalunya no queda bé, no ven i està mal vist. Pensen que ja ens espavilarem i que és millor que en sortim sols.

4 respostes

09 feb 2011


Jaume Pubill

L’Espanya de la fil·loxera

Classificat com a Catalunya,España,Independència

Ahir a la nit, quan me’n vaig anar a dormir, ja m’ho temia. Les ràdios, els diaris i les teles començaven a fer córrer la mala notícia de que anava creixent una terrible plaga. El perill es veu que era imminent i el meu subconscient m’ho ha fet pagar en forma de mals-sons terribles durant tota la nit . I, efectivament, quan aquest matí m’he despertat i he posat la ràdio, m’he trobat amb el que ja em temia: Espanya s’havia convertit en una gran i voraç fil·loxera que estava atacant feroçment Catalunya . L’animalet havia anat creixent i reproduint-se ràpidament durant la nit i ara ja atacava a tort i a dret. Prepara’t per morir Catalunya!

Què és la fil.loxera? Pels que no ha sapigueu, us ho explicaré de forma senzilla. La fil·loxera és un petit insecte emparentat amb el pugó, originari d’Amèrica que fa de 0,5 a 1,5 mil·límetres de longitud. S’alimenta de la saba dels ceps. Ataca en massa les arrels i les fulles dels ceps xuclant-los la saba fins a matar-los. Viu en colònies molt nombroses i acaba amb la planta absorbint la seva saba. Es propaga molt ràpidament ja que un sol ou pot produir fins a vint milions de fil.loxeres.

La fil·loxera provocà la destrucció del mode de vida de molts agricultors al destruir les seves vinyes, va empobrir el països on la vinya era una font de riquesa important i va generar un flux migratori del camp a les ciutats. La fil.loxera, que provenia d’Amèrica, va aparèixer per primera vegada a Europa el 1853 i va acabar amb la major part de les vinyes europees. Es diu que va ser la família Rothschild la responsable de la tragèdia perquè va importar unes soques de cep nord-americanes per a les seves finques de Londres. D’allà va passar a França i a través del sud de França va arribar a Espanya. Les primeres zones afectades van ser les del nord de la península: la Rioja, Navarra i l’Empordà. El remei a la fil·loxera es va imposar gràcies als empelts dels sarments de varietats europees que havien sobreviscut amb ceps resistents americans.

I us preguntareu perquè avui parlo d’aquest animalet i d’aquesta plaga? Vosaltres mateixos ho podreu comprovar escoltant els presidents i els alcaldes de la casposa Espanya de sempre: tots contra Catalunya. Foteu-li fort, que és barat i no fa mal!. No n’han tingut prou de xuclar-nos la saba fins al límit de la mort, sinó que ara ni tan sols volen que se’ns emportin a l’hospital per a no deixar-nos acabar de morir. Els hem donat molt més del que pertocava, no ens han donat el que ens deuen i és ben nostre, ens critiquen, ens insulten i ens tracten d’insolidaris… i ara ens volen morts i enterrats!

Si el remei de la fil·loxera va ser començar de zero amb peus nous americans, potser el remei de Catalunya serà començar també des de zero. Independitzem-nos i que s’ho vagin fent sols, que nosaltres també ja ens ho anirem fent sols!

No hi ha resposta

04 feb 2011


Jaume Pubill

Un país normal?

Classificat com a España,POLÍTICA

Què volen dir allà a Madrid quan diuen  “un país normal”? Perquè, si filem una mica prim, aquesta Espanya amb la que s’omplen tant la boca de normal no en té res.

-No entenen (i sembla que ja no ho entendran mai, per incapacitat manifesta) que en un Senat (encara que sigui de forma simbòlica) es pugui sentir parlar una altra llengua que no sigui el castellà. Suïssa, per exemple, deu ser per aquests cavernícoles un país anormal… Ja m’agradaria a mi ser tan anormal com Suïssa! O com Bèlgica, que n’és un altre exemple. O com al Parlament Europeu, amb 23 llengües oficials, on cada intervenció al ple d’un eurodiputat es pot fer en qualsevol d’aquestes, mentre hi ha 22 equips de traductors duent a terme la traducció simultània als altres 22 idiomes. Uns 23 idiomes que, per cert, són només estatals, i que comporta casos absurds com que el maltès, amb només 330.000 parlants, hi sigui oficial, i el català, amb uns 11.5 milions (dades d’Etnologue de 2009) no. Però de totes maneres, allà es pot comprovar que no és pas tan difícil ser una mica respectuós amb cadascú i que tampoc costa tants diners…

-Un país normal, per exemple, mira de protegir i vetllar pels ciutadans que són fora del país i que es troben amb problemes, com ha passat aquests dies amb periodistes catalans a Egipte. Resulta que van arribar agents alemanys de les ambaixada a endur-se els seus periodistes. Després van arribar els francesos amb dues tanquetes de l’exèrcit egipci a emportar-se els seus. Mes tard, militars iraquians arribaren uniformats a buscar l’equip de la televisió de Bagdad i se’ls emportaren a l’ambaixada. Als periodistes catalans, teòricament, l’ambaixada espanyola els havia d’anar a buscar també. Però van esperant i no arriben. Llavors la Pilar Rahola comença a remoure cel i terra perquè l’ambaixador d’Espanya al Caire es decideixi a posar-los-hi un transport decent i segur, segons explica ella mateixa, per evacuar-los. Això és una Ambaixada? Això és propi d’un país normal?

-Tornarà el PP. Em sembla, Sr Rajoy i CIA, que els falta molt a vostès per poder ser bons governants d’un país normal. De fet, ja ho vam poder comprovar amb el Sr Aznar, un que era de la seva mateixa  corda. Ni llavors vam ser mai normals (més aviat escolanets de Bush) ni ara sembla que ho podrem ser amb amb aquest Rajoy que desgraciadament ens caurà al damunt. Començarem a sentir ben aviat “Zapatero, dimisión. Váyase, Señor Zapatero”. Anem-nos preparant que arriba tota la plana major, Mayor Oreja, i la “oreja mayor”que és Esperanza “cañí” Aguirre, la que ha fet de Madrid una “voto factoria” cínicament passada per la cara i sense cap vergonya a la España Immortal i sempre enyorada per alguns. Vindrà Rajoy carregat de Camps valencians i de vestits comprats amb fosques comissions. Tornarà a treure el cap i a alçar la veu, amb la seva veueta franquista, Aznar, restaurador de pàtries, de transicions  mig rovellades i passades por FAES. Tornaran els mateixos de sempre, els que no han marxat mai, amb fastigosos Vidals Quadras inclosos.

Anem-nos preparant i que Déu ens agafi confessats! Marxarem del foc per caure a les brases.

No hi ha resposta

26 gen 2011


Jaume Pubill

No volem més cafè

Classificat com a Autonomia,Catalunya,España

Aquell invent del “café para todos”, que durant uns anys semblava que podia anar bé, a fi de comptes ha estat un desastre total. Els desenganyats s’han anat afegint al camí recorregut aquests anys i ara ja són multitud. Majoria. De tots colors. D’aquí i d’allà. Ara veuen que no tenia sentit i que només ho van fer per rebaixar aspiracions de nacionalitats històriques i diluir-les amb una anivellació artificial.

Recordeu aquell acudit que es feia de Rússia, on s’aspirava a que tothom fos igual? Diu que hi havia un mestre al que li van dir que els alumnes havien de ser tots iguals. I com que n’hi havia uns de més alts que els altres, va tallar les cames del més alts per tal de fer-los tots de la mateixa altura. Aquí va passa més o menys igual. No es va deixar que cadascú fes el seu camí i tingués unes legítimes aspiracions a ser diferent. Només es va aspirar a anivellar, i no pas per dant, sinó que s’anivellà per baix. No es va creure mai amb la igualtat sinó que s’ha cregut en l’uniformisme.S’ha aspirat a que siguin tots uniformes i no s’han adonat que a l’escola hi han nens alts, baixos, grassos, prims, llestos, rucs, treballadors, ganduls….

I ara que tothom s’ha convençut que aquest intent no ha servit per a res, què hem de fer? En un país normal (vull dir normal tal com entén aquesta paraula una persona sensata i no pas com l’entenen alguns) ara seria el moment de repensar les coses de forma oberta i clara. Seria el moment de demanar què vol ser cadascú. Però això els fa un terror tan gran que no entra al seu cap i només parlen de re formular l’estat de les autonomies i fer com han fet amb l’ estatut: passar-hi el ribot fins a deixar-lo inoperatiu. Que hi sigui, però que no serveixi per a res.

Algú em deia que l’Estat de les autonomies el van ofegar amb cafè. Tant cafè per a tots –tant si volien com no- l’han ofegat. Alguns que no volien autonomia se la van haver d’empassar per força. I als que en volien de veritat no els la van donar. S’han inventat nacionalitats històriques, han creat autonomies ridícules en tots sentits (permeteu-me no citar noms per respecte, però tots sabeu quines vull dir).

El que havia nascut per significar la diferència entre Catalunya i Euskadi amb Espanya, deixava de ser un fet diferencial. Per si en quedava algun dubte, després va venir el 23-F, que va posar fi a la broma i va engendrar la LOAPA que va donar forma política al que els colpistes havien intentat per les armes.

Què han aconseguit? A mi em sembla que només han aconseguit anar creant independentistes a mida que passaven els anys. I desil·lusió i molt descontentament. Bé, per ells faran!

No hi ha resposta

16 gen 2011


Jaume Pubill

No hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure (2)

Classificat com a Catalunya,España

  • 24’5 milions € destinen a Rodalies els Pressupostos de l’Estat per al 2009, ajornant fins l’any 2092 el compliment del Pla de Rodalies de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.71.9 milions €  per a infraestructures a tot Catalunya és la quantitat prevista, ajornant fins l‘any 2026 el compliment pel Ministeri de Foment de les inversions acordades amb la Conselleria l’any 2006, que havien d’acabar-se l’any 2012.
  • 85% de l’obra pública a Catalunya pressupostada per l’Estat l’any 2007 no s’ha fet.L’agost de 2008 Adif només ha executat 139 milions€ dels 914 milions€ assignats.
  • 40% menys rep Catalunya d’obra pública estatal el 2003-2007.L’Estat ha licitat obra pública per valor del 2% del PIB fora de Catalunya, i 1’2% del PIB a Catalunya.
  • 100 % de temps addicional és el que triga el tren entre Barcelona i l’aeroport el 2007 comparat amb el 1982.En 1982 hi havia un comboi directe cada 20 minuts que arribava en 10 minuts a l’aeroport. En 2007, en surt un cada 30 minuts i en tarda 20.
  • 9% es queda Catalunya en 2007 de la recaptació catalana per a fins socials.91% de la recaptació a Catalunya per a institucions socials se la queda Espanya: 127 milions € dels 140 m. ingressats. Els catalans no en reben res dels diners recaptats fora de Catalunya, i només un 9% del que paguen ells.
  • 9,76% de dèficit fiscal és el més elevat de les regions europees, especialment si el compares amb altres regionsAquitània (+2’31%), Migdia-Pir. (+5’51%), Provença (+1’34%), Abruços (+13’65), Úmbria (+1’08%), Suècia Oc. (-1’22%), Suècia sud (+0’73%), Yorkshire (+0’44%), Midlands E. (-0’46%), South West (+0’29%), Escòcia (+5’49%), Renània-Pal. (-2’92%), Niedersachsen (-1’13%), Lisboa-Tejo (-1’95%). Conclou Castells: “Ens trobem, doncs, que com a regions europees reben un tracte diferent. Regions europees del mateix nivell de renda tenen uns saldos fiscals diferents amb el sector públic central, depenent que estiguin situades en països rics o en països pobres. Com més ric sigui el país, més favorable serà el tracte, perquè més pobra serà aquesta regió en termes de país.”
  • 3,2 milers de milions de pessetes és la diferència de la recaptació a la província de Barcelona entre 1951 i 1956Trias Fargas, el 1960, revela que la recaptació de l´Estat a la província de Barcelona passa de 2´4 milers de milions de pessetes el 1951 a 5´5 milers de milions el 1956, i la despesa pública en el mateix període passa de 0´7 a 1´1 milers de milions.
  • 147 milions aportava Barcelona a l’Estat i en rebia a canvi 16 el 1900, mentre que Madrid n’aportava 112 i en rebia 166Graell en els pressupostos de 1900: Madrid paga a l´Estat 112 milions i rep en despesa pública 166 milions, Barcelona aporta 147 milions i en rep 16.
  • 0€ per al català, 90 milions € per l’espanyol. El govern espanyol destina el 2008 90 milions d’€ per l’Instituto Cervantes.0 € destina el govern espanyol el 2008 per promoure la llengua i cultura catalanes a l’exterior, quan segons la seva Constitució (art.3) són “objeto de especial respeto y protección”.
  • 2.622 € li va costar Espanya a cada català el 2005.Cada català va pagar a Espanya 2.622€ més del que va rebre en despesa pública estatal. És la quantitat més alta en deu anys: 1995-1.355€, 1996-1.340€, 1997-1.494€, 1998-1.593€, 1999-1.771€, 2000-1.451€, 2001-1.840€, 2002-1.775€, 2003-2.178€, 2004-2.270€, 2005-2.622€.
  • 18.595 milions €, 10’2% del PIB, dèficit fiscal català el 2005.És la xifra més alta en deu anys: 1995 -6’8%, 1996 -6’5%, 1997 -7%, 1998 -7’2%, 1999 -7’7%, 2000 7’2%, 2001 -7’6%, 2002 -7’4%, 2003 -9’1%, 2004 -9%.
  • 3’4 punts menys de dipòsits bancaris té Catalunya de 1987 a 2007. Madrid, 11 punts més.Catalunya comptava amb el 19’3% dels dipòsits bancaris de l’Estat l’any 1987, i baixa al 15’9% el 2007. Madrid tenia el 18’7% el 1987, i puja al 29’7% el 2007.
  • 29 Lleis i Decrets contra Catalunya, en any i mig.Des del gener del 2007 fins a maig de 2008, l’Estat ha legislat contra les competències establertes en el nou Estatut.
  • 104’6% de la mitjana estatal el 2006 té Catalunya en riquesa per càpita per paritat de poder adquisitiu.La renda per càpita dels catalans és el 116% de la mitjana estatal, però després de la ‘solidaritat’ baixa al 104’6% el 2006. Les famílies catalanes transfereixen fons i tenen menys poder de compra que les de les regions espanyoles receptores: de la posició 4ª abans de la ‘solidaritat’ cau a la 9ª després, per sota Madrid, País Basc, Navarra, Aragó, Castella-Lleó, Cantàbria, Rioja i Melilla.
  • 9ª  entre les CCAA per poder adquisitiu en 2006.Catalunya cau per sota Melilla, mentre que en renda per càpita és la 4ª. És l’efecte dels subsidis, impostos i despesa de l’Estat, i el major nivell de preus de Catalunya, que transfereix riquesa a regions espanyoles que la superen.
  • 32.219 milions€ és el pressupost de la Generalitat pel 2007.Després de 30 anys d’autonomia, i per a 7’5 milions d’habitants, la Generalitat té la meitat per habitant que Escòcia, que en només 8 anys d’autonomia ja té un pressupost de 46.200 milions €.
  • 36’5% voten sí a la independència, 22% voten no (UOC 2008)Nascuts als PPCC (Sí 43’6%, No 19’7%), nascuts a la resta de l’Estat (Sí 20’6%, No 25%), barcelonins (Sí 36’6%, No 25%). Per electorats, ERC (Sí 84%, No 3%), CiU (Sí 52%, No 15%), IC-Verds (Sí 32%, No 22%), PSC-PSOE (Sí 25%, No 28%), PP (Sí 11%, No 70%).
  • 6 posicions ha perdut Catalunya en competitivitat IMD en tres anys, baixant de la 28 a la 34 entre 2003 i 2006.
  • 73’3% és la mitjana d’execució de les obres públiques de l’Estat pressupostades a Catalunya en 2001-2005.És com si cada tres anys en vingués un en què no s’invertís res a Catalunya. Joan Rossell, President de Foment del Treball Nacional.
  • 14’9% és la inversió en infraestructures pressupostada per l’Estat a Catalunya el 2007.L’Estatut de Catalunya obliga a invertir el 18’85%.
  • 2’4% és la inversió prevista per REE a Catalunya entre el 2008 i el 2011.Catalunya consumeix el 19% de l’electricitat, i ha rebut en inversions d’infraestructures elèctriques el 4’9% el 2002, el 3’8% el 2003, el 6’7% el 2004, el 14’1% el 2005, el 6’5% el 2006.
  • 30% més de freqüències en rodalies Madrid-Alcalá que en Barcelona-Mataró.És la mateixa distància, però el preu del bitllet Bcn-Mataró és un 40% més car que el Mad-Alcalá.
  • 1 punt perd Catalunya entre 1995 i 2005, baixant del 19’5% del PIB al 18’5%.Madrid guanya un punt, passa del 16’5% al 17’5%.
  • 12’7 milions € en mesures mediambientals per l’aeroport de Barcelona, 300 milions per a Barajas.AENA ha pagat l’aïllament acústic de 13.600 habitatges en 12 municipis al voltant de Barajas, però  no n’ha pagat cap al voltant de l’aeroport del Prat
  • 7% de les inversions en infraestructures elèctriques s’han fet per l’Estat a Catalunya el 2006.De 510 milions € d’inversions de REE, Catalunya n’ha rebut 35-40, mentre genera el 16’16% de l’electricitat i en consumeix el 17’9%.
  • 100% més, el doble, ha invertit entre 2001 i 2006 l’Estat a rodalies de Madrid que a Barcelona.
  • 39% de les obres pressupostades pel Ministeri de Foment a Catalunya no es fan.Un altre 19% de les obres s’executen en un percentatge inferior a la meitat de la quantitat pressupostada.
  • 26% dels llocs de treball catalans són de titulació superior el 2006, baixant del 26’6% del 2005, i fent-se superar per Espanya.El 35’1% dels llocs de treball de Madrid són de titulació superior el 2006, universitària o FP de 3r grau. Catalunya perd, del 2005 al 2006, el 5% d’aquests llocs de treball, 13.200, mentre Madrid guanya 46.490 i Espanya 201.050.
  • 18’2% de les empreses que facturen més de 20 milions € són catalanes.47’8% d’aquestes empreses són de Madrid.
  • 20 KM d’autovies ha fet l’Estat a la província de Barcelona en 1985-2005.A Madrid n’ha fet 600 km.
  • 27% de les filials de multinacionals són a Catalunya, el 50% a Madrid el 2007.
  • 32 de les 50 empreses més grans són a Madrid el 2007.
  • 0’90 Km d’autovia gratuïta cada 10.000 catalans, 2’35 km cada 10.000 espanyols el 2007.En autopistes de peatge, 0’92 km per 10.000 catalans, 0’59 km per 10.000 espanyols. S’inclouen les autovies i autopistes fetes tant per l’Estat com per les C.C.A.A.
  • 0’53 KM d’autovia gratuïta de l’Estat per 10.000 catalans, 1’63 KM per 10.000 espanyolsEn autopistes de peatge de l’Estat, 0’64 KM per 10.000 catalans, 0’48 KM cada 10.000 espanyols. 2007.
  • 11’98% són les inversions reals 1991-2006 a Catalunya del Ministeri de Foment.
  • 3.084 € per català, 4.278 per madrilenyva pressupostar el Ministeri de Foment entre 1997 i 2007.
  • 4 punts perd el PIB català per càpita de 1995 a 2005.Baixa del 123% de la mitjana al 119%, prenent el conjunt de l’Estat com a 100.
  • 5’9% de les autovies en construcció el 2008 per l’Estat es fan a Catalunya.El Ministeri de Foment construeix el 2008 1.321 KM d’autovia, dels quals 78 a Catalunya.
  • 69% de les importacions catalanes són de fora de l’Estat el 2005.Catalunya importa el 2005 de la resta de l’Estat per valor de 30.570 milions d’euros, i de la resta del món per valor de 67.449 milions d’euros.
  • 46% de les exportacions catalanes el 2005 van fora de l’Estat.Catalunya exporta a la resta de l’Estat per valor de 50.514 milions d’euros, i a la resta del món 42.361 milions d’euros. Els primers clients catalans són França, País Valencià, Aragó, Madrid, Alemanya.
  • 12% de la despesa pública entre 1986 i 2006 la rep Catalunya.Entre 1986 i 2006 els catalans són el 16% de la població, el 20% del PIB, paguen el 24% dels impostos, i reben el 12% de la despesa pública
  • 31% de la producció catalana s’exporta fora de l’Estat el 2005, pujant del 22% del 1995.Les exportacions a la resta de l’Estat són ara el 37% de la producció catalana, i en el cava el 20%.
  • 23’1 % de les 5.000 empreses més grans de l’Estat té Catalunya el 2007, baixant del 24’6% del 2006.Madrid ha pujat del 28’8 al 30’7%. Si compten la facturació, la de les catalanes ha baixat del 18’2% al 17’9%, i les de Madrid pujat del 47’6% al 49’8%.
  • 75 empreses de les 5.000 més grans de l’Estat ha perdut Catalunya de 2006 a 2007.Landscape, Colonial, Samsung, Braun, United Biscuits, Ono, …
  • 3 posicions perdudes per Catalunya entre 2006 i 2007en l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU, baixant a la 18ª. Espanya puja a la 13ª, per primera vegada supera Catalunya, que ha baixat entre el 2000 i el 2007 de la 14ª a la 18ª, mentre Espanya ha pujat de la 21ª a la 13ª.
  • 12ª en creixement és Catalunya entre les C.C.A.A. entre 2006 i 2008
  • 6,5% és el percentatge d’inversió europea sobre el total espanyol que rep Catalunya entre 1986 i 1993L´Estat espanyol, segons Ribas, rep entre el 1986 i el 1993 una aportació positiva europea de 3´6 bilions de pessetes, de la qual només el 6´5% li correspon a Catalunya.
  • 10-11% de la producció catalana equival al seu dèficit fiscal amb l’Estat espanyolEl 1995 Colldeforns, per a l´Institut d´Estudis Autonòmics, calcula que el dèficit fiscal equival al 10-11% de la producció catalana, o a 110.000 ptes. per habitant i any. Els espanyols tenen un superàvit fiscal de 47.000 ptes./habitant, “per cada 100 pessetes que els residents a Catalunya van pagar al govern central, se´n van retornar, via despesa, 70; per als residents a la resta de Espanya, per cada 100 pessetes pagades se´n van retornar 115”.
  • 21% és el percentatge d’impostos europeus que paga Catalunya, tot i rebre únicament el 8% de la despesaEl 1991 Catalunya paga el 21% dels impostos europeus de l´Estat espanyol, i rep a canvi el 8% de la despesa europea, amb un dèficit per habitant i any de 9.000 ptes. Catalunya, indica Vergés, aporta en pessetes per habitant el 35% més que Espanya i rep el 50% menys. Espanya aporta, en milers de milions, 588, en rep 883, i té un saldo positiu de 295, que és el 50% de la quantitat inicialment aportada. Catalunya aporta 123 milers de milions, en rep 69, i té un saldo negatiu de 54, que és el 44% de l´aportació inicial. Espanya rep per càpita el doble que Catalunya (22.690 contra 11.438), amb el resultat de que cada espanyol rep d´Europa 7.573 ptes., i cada català li dóna 8.970 ptes.
  • 6% del PIB era el dèficit fiscal a Catalunya a l’any 1994 segons CastellsCastells calcula que l´any 1994 el dèficit fiscal es situa entorn dels 740.000 milions de pessetes (entre 687.500 i 781.700), al voltant del 6% del PIB. Catalunya, amb una població del 15´56% i un PIB del 19´05%, paga el 19´29% del total de la recaptació pública, i rep el 13´66% de la despesa. Si prenem la mitjana espanyola com a 100, cada català paga 123´95 i rep 87´79, és a dir, paga un 24% més que la mitjana, i en rep un 12% menys.
  • 9,76% del PIB és el dèficit a Catalunya amb un 22% més en PIB que la mitjana espanyola, mentre que a la regió de París és de 4,36% i 51% respectivamentÉs il.lustratiu comparar aquest dèficit fiscal amb el d´altres territoris europeus, posant en relació llur PIB per càpita sobre la mitjana de l´Estat respectiu i llur respectiu dèficit fiscal: Catalunya, que supera la mitjana espanyola de PIB en un 22%, té un 9´76% de dèficit; la regió de París supera la mitjana francesa de PIB en un 51% i té un dèficit del 4´36%; Baviera supera la mitjana alemanya en un 16% i el seu dèficit és del 3´53%; Baden-Württemberg la supera en un 18%, amb un dèficit del 4´38%; el South East supera la mitjana britànica en un 17%, i té un dèficit del 6´36%; i la regió d´Estocolm supera la mitjana sueca en un 21%, dèficit del 7´53%.
  • 13,87% és la diferència entre la renda generada a Catalunya i la renda disponible al final del procés distributiuLa diferència entre la renda generada a Catalunya i la renda disponible al final del procés redistributiu és, segons López i Casasnovas, el 8´83% l´any 1973, el 10´85% l´any 1980, i el 13´87 l´any 1990. El percentatge de renda que Catalunya transfereix és cada cop més alt.
  • 34% és el percentatge final sobre el pressupostos de la Generalitat de l’obra licitada per l’EstatSegons la Cambra de Comerç, de l’obra compromesa en Pressupostos per a Catalunya per l’any 2006, l’Estat només ha licitat el 34%.
  • 51,2% són els recursos que ha destinat el Ministerio de Cultura a Madrid, mentre que a Catalunya és el 2,8%Del 1993 al 1996 el Ministeri de Cultura ha destinat el 51’2% dels seus recursos a Madrid, i el 2’8% a Catalunya. A Madrid li corresponen cinc mil pessetes per habitant i any, a Catalunya dues-centes pessetes per habitant i any.
  • 4 punts per sota se situa la inversió pública a Catalunya respecte la mitjana estatal.El percentatge de despesa pública sobre el PIB s’hi mou a Catalunya entre tres i quatres punts per sota de la mitjana estatal entre 1995 i 2005.
  • 34 milions € és la subvenció rebuda a Madrid pel Consejo Superior de Deportes, mentre a Catalunya 7,5 milionsEl Consejo Superior de Deportes, entre l’any 2000 i el 2005, va subvencionar Madrid amb més de 34 milions €, i Catalunya amb 7’5 milions €.
  • 20% inferior és el que varen rebre els estudiants catalans en concepte de bequesL’any 2004 els alumnes catalans, que són el 15% del total, van rebre un 9% de les beques, i el seu import és un 20% inferior al de la mitjana estatal.
  • 416 milions € és la inversió en rodalies de Madrid, mentre que a Barcelona és de 153 milions €La inversió ministerial en trens de rodalies entre 1995 i 2009 a Barcelona és de 153 milions €, a Madrid de 416 milions €.
  • 6.200 milions € és el que ha costat l’ampliació de l’aeroport de Barajas que havia estat pressupostada en 1.033 milions d’euroL´ampliació de l´aeroport de Barajas, pressupostada en 1.033 milions € l’any 1999, ha costat 6.200 milions €. AENA ha invertit a Barajas, entre 1992 i 2004, un 57’8% de la seva inversió total, quan el volum de trànsit de Barajas és el 22’2%.
  • 316 € per català, 894 per madrileny el 2004L´any 2004, l´any de la construcció de l´AVE a Catalunya, el Ministeri inverteix 1.198 € per andalús, 894 per madrileny, 574 per aragonès, 407 per castellà-manxec, i 316 per català.
  • 6 són les vegades que multiplica la inversió de Barajas en relació a El PratDel 1992 al 2000 la inversió a l´aeroport de Barajas multiplica per sis l´esmerçada a l´aeroport del Prat.
  • 135% del que li correspondria per població és el que rebia Madrid de l’EstatA l´inici de la democràcia Madrid rebia el 28% de la despesa pública amb només el 12% de la població i el 16% de la renda, tot referit al conjunt de l´Estat; és a dir, un 135% del que li correspondria per població. En termes de comparació, a la centralista França, París rep un 40% per sobre de la xifra que li tocaria per nombre d´habitants.

    El 1996, les inversions públiques a Madrid es reparteixen a parts iguals entre l´autonomia i l´Estat central, mentre a Catalunya tres quartes parts les fa la Generalitat, suplint la manca d´un Estat central que inverteix a Catalunya una tercera part del que fa a Madrid, i una quarta part menys que la mitjana espanyola. El mateix any, l´inversió pública de l´Estat central és a Madrid de 87.000 milions de ptes., 17.400 ptes. per habitant; i a Catalunya 47.000 milions de pts, 7.833 ptes. per habitant.

  • 12% és la inversió a Catalunya de l’Estat entre 1986 i 1997 quan té el 16% de poblacióDe la inversió pública del conjunt de les administracions en els anys 1986-1997, Catalunya rep el 12%, quan té el 16% de la població i el 19´5% del PIB, tot referit al conjunt de l´Estat. Catalunya només rep el 68´5% de la inversió que li tocaria considerant uns criteris mitjans d´eficiència i població, i el 61´5% si es tingués en compte només el PIB. La inversió hauria de ser un 45´8% superior a la realitzada. El percentatge d´inversions reals realitzades per l´Estat a Catalunya, segons les dades del Ministeri d´Economia i Hisenda extractades per Huguet, no arriba cap any al 7´65% que és el que li correspondria per població sobre el total inclosa la part no regionalitzable. En la dècada 1983-1993, la despesa ministerial és a tot l´Estat de 158.112 ptes. per habitant, catalans inclosos, però aquests surten a només 80.239 ptes. cadascú.
  • 218.855 milions de pessetes més hauria d’haver rebut Catalunya en 1984-1996 en inversió pública de l’EstatEl total d´inversió pública a Catalunya des de l´any 1984 fins al 1996, segons els Pressupostos generals de l´Estat, és de 401.157´1 milions de pessetes. Si n´hagués rebut en proporció a la seva població del conjunt invertit a les cinc C.C.A.A. referides (Andalusia, Canàries, Galícia, País Valencià), li correspondrien 218.855 milions de pessetes més.
  • 1.251 milions € serien els beneficis de l’inexistent TGV Madrid-Barcelona-França, 2.036 milions d’euros el dèficit de la línia Madrid-SevillaEls beneficis de l’inexistent AVE Madrid-Barcelona-França superen als costos en 1.251 milions €, comptant l’estalvi de temps per als viatgers, la reducció de costos en altres transports alternatius, i el descens de congestions i accidents de carretera, antre altres factors. Aplicant els mateixos criteris a l’AVE Madrid-Sevilla, els costos superen els beneficis en 2.036 milions €.
  • 20,9% és el percentatge dels recursos generats per Catalunya sobre el total del sistema fiscal estatalLa memòria econòmica de les Cambres de Comerç cridava l´atenció sobre un fet singular: “Catalunya és la comunitat generadora de més recursos tributaris de l´Estat espanyol, tant en termes de pessetes per habitant (397.794 pts./hab.) com en termes de percentatge sobre el total de recursos generats pel sistema fiscal estatal (20´9%). Amb relació a les comunitats autònomes del 151, Catalunya recapta el doble d´impostos per habitant, prop de 400.000 pts./hab., sobre 200.000 ptes./hab. (any 1995). La pressió fiscal a Catalunya per recaptació de l´IRPF sobre el PIB és del 8´6% mentre a les comunitats autònomes del 151 és del 6´3%. És a dir, una pressió fiscal el 27% més elevada a Catalunya que a la resta de comunitats autònomes del 151.”
  • 22,1% d’impostos recaptats a Catalunya el 1978, mentre que la despesa pública era del 13,1%Bricall, el 1978, posa en relació els percentatges de Catalunya en el conjunt de l´Estat, de població (15´6%), renda generada (20´1%), impostos recaptats (22´1%) i despesa pública (13´1%), sent també deficitària la seguretat social: “Catalunya participa amb el 22´13%, rebent, en contrapartida, el 17´39% de les seves despeses.”
  • 25% dels impostos recaptats a tot l’Estat els pagava Catalunya el 1959Pi i Sunyer, el 1959, constata que Catalunya, amb el 12% de la població de l´Estat, paga gairebé el 25% dels impostos recaptats.
  • 9 vegades menys va rebre de l’Estat la UB el 1933 en relació a la Universitat de MadridLa Universitat de Barcelona, el 1933, va rebre un pressupost 9 vegades inferior a la de Madrid.
  • 14,25% de les inversions estatals rebia Catalunya en 1984-1993 quan la seva població era del 28,6%, de les CCAA de competències similarsLes inversions regionalitzables del període 1984-1993 s´hi fan a Catalunya en un percentatge del 6´72% del total de l´Estat. Si els termes de comparació són les Comunitats Autònomes de competències similars (Andalusia, Canàries, Galícia, País Valencià), Catalunya rep el 14´25% d´aquest conjunt, quan la seva població és el 28´6%.
  • 19% del seu PIB aportava Catalunya a l’Estat, mentre que en rebia el 6’4% el 1933Alzina, el 1933, calcula que Catalunya, amb el 6´4% de superfície i 12% de població, aporta al pressupost de l´Estat el 19%, i en rep el 5´6%. “Seguint ço que preveu l´Estatut, en 1933 es destinarien a Catalunya 39´6 milions de pessetes, mentre que d´assignar-li el mateix percentatge que a les altres regions li correspondrien 105´1 milions de pessetes.” Posa de manifest que la xarxa ferroviària catalana no té ni un quilòmetre electrificat, i que no hi ha via doble en tota l´extensió del ferrocarril de Barcelona a França; mentre que els ports de Barcelona i Tarragona, que recapten el 42´6 del total dels ingressos de duanes marítimes, reben una inversió del 2´3% del total dels pressupostos de l´Estat per a ports, que van a Sevilla (14´6%), Cadis (8´3%), Huelva (3´9%), Almeria (5´3%), Ceuta (2´4%), o Bilbao, Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas, ports que en reben el 7´2% cadascú.
  • 20% dels ingressos de l’Estat eren aportats per Catalunya, fet que significaven uns 307 milions de pessetes el 1932Fàbregas, el 1932, indica que Catalunya aporta el 20% dels ingressos de l´Estat, uns 307´7 milions de pessetes, i en rep 82: “un ciutadà català paga 123 pessetes mentre que un ciutadà de la resta de la nació paga solament 60 pessetes anyals. Per altra banda, un habitant de Catalunya percep per despeses estatutàries la suma anyal de 48 pessetes, i l´habitant de la resta del país en percep 75.”
  • 341 pessetes pagava cada català com a tribut anyal a l’Estat, i cada no català unes 93 pessetes el 1925D’acord amb Llord, el 1925 cada català paga unes 341 pessetes com a tribut anyal a l´Estat, i cada no català, solament unes 93 pessetes. Per a pavimentar Madrid, prop de 8 milions de pessetes, per a totes les carreteres de Catalunya, 6´5 milions de pessetes. A Catalunya, una escola pública per cada 1.000 habitants, quan, la resta de l´Estat, té 3 escoles per la mateixa quantitat d´habitants. Espanya té 32 escoles oficials d´arts i indústries, corresponent-ne a Catalunya, que és el territori més industrial de l´Estat, solament 3. Igualment, de 20 escoles de comerç que regenta l´Estat, en corresponen solament a Catalunya una, quan n’hi correspondrien 3, si ens atenim a la densitat de població i al major desenrotllament del comerç. De les onze universitats de l’ estat espanyol, Catalunya només en té una.

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/grafiques

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/enten/xifres#

No hi ha resposta

Anteriors »