A PEU

Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar.

“Si hagués …. si hagués … si hagués ….”

Quantes vegades aquestes dues paraules han sortit dels nostres llavis quan ja no hi havia res a fer.

La història que transcric avui hauria de servir-nos per tal de prendre la decisió d’aprofitar una mica més cada oportunitat que ens brinda la vida per estimar, compartir i acompanyar. Avui … perquè demà pot ser tard.

 

Estava allà, assegut en un banquet, amb els peus descalços sobre les rajoles trencades de la vorera; gorra marró, les mans arrugades sostenint un vell bastó de fusta; pantalons  arremangats que deixaven al descobert les seves cames i una camisa blanca, gastada, amb una armilla de llana teixida a mà. L’ancià mirava al no-res i, de cop i volta, va plorar i en la seva única llàgrima va expressar tant i tant … que em va ser molt difícil acostar-m’hi per preguntar-li què li passava, o si més no consolar-lo.

Passava per davant de casa seva i vaig mirar-lo. En alçar els seus ulls, fa fixar la seva mirada a la meva cara i vaig somriure. El vaig saludar amb un gest, tot i que no vaig creuar el carrer, no em vaig animar, no el coneixia, tot i que vaig comprendre que en la mirada d’aquella llàgrima s’hi mostrava una gran necessitat vaig seguir el meu camí, sense convèncer-me d’estar fent el correcte.

En el meu trajecte vaig guardar la imatge, la de la seva mirada trobant-se amb la meva. Vaig tractar d’oblidar-la. Vaig caminar ràpid com volent fugir. Vaig comprar un llibre i tan aviat com vaig arribar a casa, vaig començar a llegir-lo esperant que el temps esborrés aquesta presència … però aquesta llàgrima no s’esborrava … Els vells no ploren així per res, em vaig dir.

Aquella nit em va costar dormir, la consciència no entén d’horaris i vaig decidir que de bon matí tornaria a casa seva i faria petar la xerrada amb ell, tal com vaig entendre que m’ho havia demanat. Després de vèncer la meva pena, vaig aconseguir dormir. Recordo haver preparat una mica de cafè, vaig comprar galetes i ben de pressa vaig anar a casa seva convençut que teníem moltes coses per parlar.

Vaig trucar a la porta, que es va obrir tot grinyolant les frontisses i va sortir un altre home. Què voleu? va preguntar, mirant-me amb un gest adust. Busco l’ancià que viu en aquesta casa, vaig contestar. El meu pare va morir ahir a la tarda, va dir entre llàgrimes. Va morir! vaig dir decebut. Les cames se’m van afluixar, el cap se’m va ennuvolar i els ulls se’m van humitejar.

Vostè qui és? va tornar a preguntar. En realitat, ningú, vaig contestar i vaig agregar: Ahir vaig passar per davant d’aquesta porta i hi havia el seu pare assegut, vaig veure que plorava i, tot i que el vaig saludar, no em vaig aturar a preguntar que li passava però avui he tornat per parlar amb ell però veig que he fet tard.

No s’ho creurà, però vostè és la persona de qui parlava en el seu diari. Estranyat pel que em deia, el vaig mirar demanant-li més explicacions. Si us plau, passi. Em va dir encara sense contestar-me. Després de servir-me una mica de cafè em va portar fins on era el seu diari i l’últim full deia: Avui m’han regalat un gran somriure i una salutació amable … avui és un dia bonic.

Vaig haver de seure, em va doldre l’ànima de només pensar com n’hauria estat d’important per a aquell home que jo hagués creuat el carrer carrer. Em vaig aixecar lentament i en mirar a l’home li vaig dir: Si hagués creuat el carrer i hagués conversat uns instants amb el seu pare … Però em va interrompre i amb els ulls humits pel plor va dir: Si jo hagués vingut a visitar-lo almenys un cop aquest últim any , potser la seva salutació i el seu somriure no haguessin significat tant.

Autor Desconegut

Tags: Relacions humanes, Relacions socials, Solidaritat, Solitud, Valors, Vellesa

L’accident de la mina xilena que ha atrapat 33 miners m’ha fet pensar en aquell tràgic accident del 13 d’Octubre de 1972, en què un avió uruguaià transportava 45 passatgers a Xile, entre ells jugadors de l’equip de rugbi Old Christians, que viatjaven per enfrontar-se amb els xilens Old Boys i que es va precipitar a la Serralada dels Andes. Diversos van morir en la caiguda, altres poc a poc, a 3.600 metres d’alçada, pel fred de 30 graus Celsius sota zero i la manca d’aliment. No obstant això, com una espècie de miracle es va conèixer 72 dies després de l’accident: hi havia 16 supervivents, trobats primer pel traginer xilè Sergio Catalán i després per un grup de rescat, també xilè.

Solitud a la muntanya i solitud a les profunditats. Amb la diferència que els uns es pensaven que ja no els buscaven i els altres saben que es fa l’ humanament possible per rescatar-los. Una gran diferència, certament. Però la solitud existeix en tots ells. Però també l’esperança…

La gratitud amb Xile dels supervivents a la tragèdia dels Andes va quedar segellada per sempre. Per això, quan el grup dels setze va saber dels miners atrapats a la mina San José, van sentir la necessitat de retornar una mica del que van rebre i portar un missatge d’esperança als familiars. Dir-los que els miracles existeixen; que si fa 38 anys la vida els va treure de la tempesta blanca i després van viure vides normals, ells també sortiran del seu forat i podran tenir una vida normal. Per això, Ramón Sabella, José Luis Inciarte, Gustavo Zervino i Pedro Algorta, emocionats supervivents de 1972, acompanyats per un diputat xilè, construint un nou capítol de l’esperança han anat al cor de l’hecatombe.

Ells mateixos expliquen que han quedat impressionats per la tasca tècnica i pel suport i contenció psicològica que es brinda als miners i les seves famílies. El més emocionant de la seva visita va ser la trobada amb les famílies dels miners. Per a un supervivent dels Andes és inevitable recordar la pròpia família, que va estar al peu de la muntanya mentre estaven absents. Les famílies dels miners els van sorprendre amb una cançó de benvinguda i van acabar abraçats i plorant d’emoció. Ells saben que encara estan en una etapa d’alegria i esperança perquè hi ha bones notícies, encara els queda molt per fer per poder treure els seus familiars de la mina i reconstruir a la llum del sol la vida que hi ha allà sota a la foscor.

Atrapats a les altures o atrapats en les profunditats. En el fons de tot plegat és l’etern misteri de la persona:  tots estem atrapats en nosaltres mateixos per mil circumstàncies de la vida i podem optar per ser lliures o no, també per nosaltres mateixos, amb l’ajuda dels altres i per saber aprofitar -o no- les oportunitats que ens brinda la vida.

El misteri d’estar viu i no poder incorporar-se al permanent fluir de l’existència és el que uneix els setze d’abans als trenta-tres que batallen avui per les seves vides. L’esperança de tots és el que fa viure i tirar endavant en les vides personals de cadascú. Cal tenir fe que la terra xilena tornarà a la llum els seus fills que estan en aquest refugi, així com la muntanya xilena va donar una nova oportunitat a aquests altres fills adoptius, que l’ abracen ara amb gratitud. Cal que tots tinguem fe en que la vida ens obre sempre una porta per on sortir, encara que sembli que no hi ha sortida.

Hi han moltes menes de relacions socials i de solituds en la vida i cadascú les sent i les viu a la seva manera. Perquè una mateixa situació es pot viure de moltes maneres i, de fet, cadascú la viu a la seva manera…

Hi ha la solitud del llit del malalt (que uns la saben anar portant i per a altres és un desfici insuportable), la que es troba en els boscos perduts en plena muntanya, en una nit en ple desert  i la d’algunes persones enmig del soroll de la ciutat…

Hi ha aquella solitud amarga que se sent al més  profund i amagat racó de l’ànima quan hom se sent incomprès, injustament jutjat o abandonat. La solitud d’aquell que no estima i no és estimat..

Llegia fa uns dies unes paraules de la periodista mallorquina Llúcia Ramis, (“Egosurfing” -Premi Josep Pla 2010) que parlava de com internet ha canviat les nostres relacions personals. És cert: abans per poder fer relacions s’anava amb la colla d’amics, s’entrava a un grup, una associació o un club, s’anava a una discoteca i se sortia. Ara -diu ella- "els joves de menys de 20 anys ja no saben el que és la intimitat". "És paradoxal que per entrar a una ret social el primer que has de fer és asseure’t tot sol davant de l’ordinador".

Ara tenir un amic és tan fàcil com entrar al Facebook i fer un clic. Al cap de pocs dies, si et descuides una mica-estàs ple d’amics. D’amics? Bé, diguem que uns més que altres. A vegades són simples coneguts amb els quals no tenim gaire en comú i amb els quals no ens comunicarem mai de forma més o menys sincera i profunda. Però el Facebook en diu amics… I -vulguem-ho o no, ens agradi o no- les formes de relació han canviat encara que potser les solituds són les mateixes de sempre. Diu la Llúcia Ramis que en aquesta darrera novel·la seva "li interessa mostrar el fet que com més sistemes de cerca tenim (GPS, Google, Facebook…) ens sentim més perduts i insatisfets… El que volem és que ens busquin a nosaltres.".

No sé si sempre és així. Però sí que sé que les persones necessitem relacionar-nos, crear uns lligams socials que ens ajuden a ser nosaltres mateixos, ens posen en un lloc determinat i concret del món, ens assignen un rol i -busquem nosaltres o ens busquin els altres- ens sentim més persones, més feliços i ,és nosaltres mateixos quan ens relacionem i ens relacionem bé.

Mossèn Ballarín -un dels meus autors de capçalera- escriu en un dels seus llibres  que "no és el mateix viure d’ il·lusions que viure d’esperances". Segons ell, "hi ha la mateixa diferència entre somiar truites i criar una gallina perquè faci ous. Viure d’ il·lusions és somiar truites, creure que ets el rei del petroli i només voler triomfar. Viure d’esperança és saber que ets un pobre home que va tirant pel món".

Aquesta frase tan catalana d’"anar tirant" caldria analitzar-la profundament perquè té una filosofia de la vida darrere seu més profunda del que aparentment pot semblar. "Anar tirant", tant serveix per dir que hom està bé com que no n’està tant. Serveix per a no dir el que l’altre vol saber i hom no vol dir. És el recórrer a  la màxima ambigüitat en certs moments que hom no té ganes d’esplaiar-se. És la filosofia del viure monòton i potser avorrit de cada dia, sense més al·licients que el sol fet de voler continuar vivint. Perquè -si ho analitzem bé- viure no és poca cosa; viure i voler seguir vivint, en certs moments de la vida, té molt mèrit, sobretot quan van maldades; quan et fan fora de la feina i tens una família darrera; quan has de tancar una empresa per la qual has lluitat anys i anys; quan se te’n va aquella persona que estimes tant…

Viure d’ il·lusions és bonic i fàcil. I serveix per agafar empenta. Calen aquests moments de color de rosa per viure i sobreviure. Però aquests moments són pocs i no duren gaire. Els moments més comuns i nombrosos són els altres: aquells d’anar estirant el carro, quan la vida te’l va carregant de problemes prou pesats. Són aquells moments en què la malaltia se t’acosta, la injustícia et forada l’ànima i el dia se’t fa llarg perquè el cansament acumulat amb els anys ja pesa massa. Aquest és el moment de viure d’esperança. És el moment d’anar al galliner a veure si alguna gallina ha post algun ou. Es recollir els fruits de l’amistat, l’afecte de la família i el recolzament de les pròpies certeses que no abandonen mai.

La Dunia és la meva fillola i ahir va complir 14 anys. Recordo el dia que va néixer, que vam córrer a conèixer-la a l’Hospital, tant bon punt els seus pares van avisar-nos que ja havia arribat al món.

I ja té 14 anys! Això de que el temps passa de pressa és tant cert com hi ha món! L’hem vist néixer i créixer i no ens en sabem avenir. Hem anat veient que s’ha anat fent gran, que s’ha anat tornant més reflexiva, potser no tant espontània, però ha conservat l’afectuositat que ha tingut sempre. En algun moment hem descobert una mica de tristesa als seus ulls i ens ha fet patir.

No li ha tocat una vida fàcil, sobretot des que els seus pares es van separar. Quan era molt petita, a casa seva van passar certes dificultats econòmiques. Després es va encaminar la cosa i durant una bona temporada van estar millor. Va canviar de casa vàries vegades. Va canviar de ciutat. Ha canviat d’ambient… però ella ha sabut lluitar per conservar el que volia, aconseguir coses noves i trobar amics i amigues. Ha estat una nena lluitadora des de petiteta i segueix conservant aquesta característica, sobretot ara que competeix fent esport i ha de lluitar de valent per arribar a la meta.

Dunia, et vull deixar com a regal d’aniversari aquesta preciosa carta de Joan Surroca i Sens, que et pot servir a tu i als adolescents actuals. Potser en aquests moments no l’entendràs de tot perquè diu coses molt profundes i molt importants. Però te la deixo i potser et farà servei.

Estimada B.,

El teu institut em va convidar i les meves paraules varen xarbotar la teva sensibilitat tan pròpia dels teus catorze anys. Vares venir a casa per seguir conversant de les teves inquietuds i sobre el futur que ningú veu clar. Em sentia interpel·lat pels teus sorprenents ulls verds de blat d’abril.

Sovint els grans no sabem donar respostes perquè hem estat maldestres, ens hem equivocat i sabem que deixem un món inacceptable per a vosaltres. T’escric a tu, i a tots els adolescents, en un intent de resumir el que necessitaria llibres per explicar-me amb correcció. T’ho dic clarament: res pot tenir solució amb l’actual sistema econòmic.

Si vols donar sentit a la teva vida, lluny del viure passiu de tantes existències, dedica’t a posar en evidència les contradiccions de la nostra organització econòmica. Cerca estratègies no violentes per acabar amb el robatori a gran escala provocat per la banca, els negocis sempre bruts del tràfic de persones, de les armes i de la droga i dels especuladors dels béns de la Terra que són de tots.

El capitalisme fomenta que aflorin els racons més obscurs de la naturalesa humana. Rousseau tenia raó: l’home és essencialment bo i no et creguis que l’home sigui un llop per a l’home com predicava Hobbes. La gent senzilla, la gent que no té gaire res, sigui d’on sigui, sol ser generosa i en els ulls porta la marca de la bondat. La cobdícia ens porta a l’abisme de la deshumanització.

Coopera amb tota la força de què siguis capaç per canviar un sistema malvat i no t’entretinguis posant pedaços, com tants equivocadament hem fet, perquè faràs contents els poderosos quan et vegin anul·lada amb l’os que ells mateixos hàbilment t’hauran llençat.

Que ningú et tapi la boca amb discursos sobre la bondat de la nostra democràcia inexistent. Estem en una plutocràcia on governen els rics i poderosos. Sigues valenta per resistir la forçosa soledat amb la qual viuràs.

No et deixis enquadrar mai tal com pretendran aquells que ignoren que el pensament necessita llibertat. Són els mateixos que es posaran nerviosos quan remoguis les tranquil·les aigües en què naveguen. Esforça’t amb passió sense admetre mai que el fi justifica els mitjans. Mai.

Sigues forta perquè, si actues així, tots aquells a qui molestaràs, incapaços de trobar arguments, et desqualificaran directament i t’acusaran de voler restar per damunt del bé i del mal. Quan escoltis això, et recomano que no t’hi tornis. Mira-te’ls compassivament i tu ja sabràs que també tu vius en el mal tot cercant el bé, perquè qui viu plenament en el bé –en un món tan cruel, injust i depredador– forçosament viu privat de llibertat física.

Cerca l’equilibri per no dimitir mai. Viu amb entusiasme i, malgrat tot, celebra la vida en comunió amb tots els éssers, especialment amb les persones estimades. Dedica temps a contemplar silenciosament el firmament des d’un punt elevat, sense contaminació i, des d’aquest lloc net, mira les estrelles i elles t’oferiran solucions a algunes de les preguntes que jo no he sabut respondre’t. Amb els meus millors desitjos.

Joan Surroca i Sens

Per molts anys Dunia i que en celebris molts més!

El diari “la Mañana” de LLeida portava una notícia impactant. No sabia si prendre-me-la seriosament o en broma. Resulta que no era cap broma.

"Estava tallant pastanagues i, per un moment, vaig pensar que el cap del meu “jefe” era una pastanaga". D’aquesta manera Miao You Long explicava, per primera vegada, per què havia matat el propietari del restaurant Ni Hao de Balaguer després de clavar-li 15 punyalades.

Ahir va començar la vista oral amb un jurat popular a qui l’acusat li va posar molt fàcil, "el vaig matar jo", però que haurà de dilucidar si Miao estava en plenes facultats mentals quan va decidir assassinar Xahangsheng Ling després de confondre amb una hortalissa.

Davant d’aquesta al al.lucinació Miao va decidir practicar fins a 15 talls i quan se’n va adonar que era un ésser humà ho va rematar "perquè deixés de patir".

La notícia s’estén en uns quants detalls més i, pel que sembla, aquest home era un desequilibrat mental.

Però la notícia m’ha tornat a la memòria a rel d’una altra notícia d’aquests dies: la detenció d’una màfia de tallers de confecció clandestins a Mataró. I he pensat si en sabem gran cosa d’aquesta cada dia més gran colònia de xinesos, que no se sap massa on treballen, què fan, de què viuen, quines relacions tenen amb l’entorn, etc. perquè és un grup molt tancat en ells mateixos.

Degut al voluntariat que he fet durant uns anys ensenyant català i castellà a emigrants, he tingut relació amb alguns xinesos i inclús m’han convidat a menjar a casa seva, cosa que vaig acceptar molt gustosament. Costa conversar amb alguns d’ells perquè sabien expressar-se molt malament. Però d’una cosa m’he adonat: és un col.lectiu tant tancat en si mateix, tant dependents d’ells mateixos, tant tancat, que caldria plantejar-se seriosament con s’ha d’integrar un col.lectiu com aquest en una societat tant diferent de la seva, per tal que les condicions de treball que suporten alguns d’ells no els trastoqués l’enteniment, cosa bastant habitual en certes condicions de desarrelament, de situacions familiars i laborals difícils i humanament inaguantables. La persona pot passar fred, son, cansament, pobresa i mil coses més. Però no pot sentir-se sol i desvalgut per aquests móns de Déu, en un país estrany, sense poder-se comunicar i desarrelat completament. Per això crec que és una de les urgències socials d’aquest moment. I quan parlo dels xinesos, parlo també d’altres col.lectius d’immigrants que conviuen amb nosaltres.

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: Amistat,Valors,Vida i mort,Uruguai,Solitud,Societat

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: Amistat,Valors,Vida i mort,Uruguai,Solitud,Societat

La mort de Benedetti m’ha fet pensar aquests dies amb un fet que estan vivint milions de persones amb més o menys sort. És el fet de l’exili, no pas voluntari sinó forçós. L’exili voluntari no és mai tan dur com l’exili forçós. I dins d’aquest darrer hi ha l’exili de la persona que troba acolliment i el de la persona que no en troba i se sent desarrelada, buida i psicològicament sola.

Hi ha l’exili i, a vegades hi ha el ‘desexili’, que no deixa de ser també prou dur. Benedetti el reflexiona magistralment en una petita i deliciosa novel·la força autobiogràfica anomenada “Andamios”. Amb aquest símil tan diàfan i clar d’una bastida, que es posa i després es treu, parla de la vida que es construeix en un lloc i potser al cap d’un temps hom ha d’anar plegant les seves coses per anar a un altre lloc a bastir , de nou, una nova vida. I resulta que aquell lloc que, inicialment era teu (el teu lloc en el món, on havies nascut i viscut) ara ja no ho és perquè les coses, les persones i els llaços afectius ja són uns altres. I novament et tornes a trobar desarrelat i sol.

Aquesta realitat es podria il·lustrar amb dos textos del Mateix Benedetti:

L’exili

«Me echaban y me amenazaban de muerte. De Uruguay tuve que irme porque estaban a punto de meterme preso y torturarme. De Buenos Aires, porque una asociación profascista me puso en una lista de condenados a muerte y me dieron 48 horas para que me fuera. Me marché a Perú y me metieron preso sin que yo hubiera hecho absolutamente nada político. Me deportaron a Argentina, donde estaba amenazado de muerte. Me ofrecieron asilo en Cuba, donde dirigí un departamento de literatura en La Casa de las Américas —por primera vez me gané la vida literariamente—. Y de La Habana, a Madrid». ( de ‘Poemas revelados’)

EL ‘desexili’

«El exilio es el aprendizaje de la vergüenza. El desexilio, una provincia de la melancolía».

Benedetti va aconseguir tornar a l’ Uruguay el 1985. «El país había cambiado después de diez años de dictadura, pero yo también, después de 12 años domiciliado en cuatro países tan distintos. De los gobiernos no se aprende nada, pero de la gente de la calle yo aprendí mucho y entonces volví diferente, más maduro, otra persona, aunque siempre con el arraigo de mi ciudad». (de ‘Poemas revelados’)

 
 Era un moment de descans a la feina i havíem anat a fer un cafè amb uns companys.

 Se m’apropa una dona i em demana si li puc donar algun euro. Fa mala cara. Té algun signe a la cara d’haver rebut cops. És prima  -molt prima- i està arrugada encara que no és una dona vella.Fa anys que no dono diners als passavolants o a la gent que demana a les portes de les esglésies. A vegades els he dit que vinguin a casa i els donaré un entrepà. M’agrada saber què necessiten i per què demanen. Darrerament els acompanyo o els envio a l’ alberg per a transeünts que té Càritas aquí al poble.

Sortim al carrer i tenim una breu conversa. M’explica que ha estat malalta, que l’han maltractada i que ara està sola i que ha intentat suïcidar-se un parell de vegades. Em diu: “El pitjor de tot és la solitud, el rebuig social”. 

Jo penso: És veritat. Emmalaltir, algun dia emmalaltim tots. Mals moments els passem tots. Però no tenir l’afecte de ningú, sentir-se exclòs de la societat, ésser desterrat de l’afecte, qui és capaç d’aguantar-ho?

Això no ho aguanta ni Déu!      

Tags: CÀRITAS, Solitud