Arxivar per 27, agost de 2014

27 ag. 2014


Pensaments davant d’un mausoleu

Classificat com a ARTS,familia,Vida i mort

Ja sé que això de ser jove o vell és una cosa relativa i discutible. L’edat és la que és -és cert- i l’any que vam néixer és el que marca la nostra edat real. Però segueix sent una cosa relativa perquè, primerament, no sabem quants anys més ens tocarà viure i, per tant, si ens en queda molts o pocs; i després, és com cadascú se sent o es vol sentir. Podem ser relativament vells i sentir-nos joves i podem ser relativament  vells i sentir-nos vells del tot. I també és possible –i potser cada cop més freqüent- que hi hagi joves que se sentin ben vells o que hi hagi persones que aquesta qüestió ni se la plantegen, ni els preocupi gens ni mica…

D’aquest tema (gens nou, per altra banda i potser una mica gastat i tot) en parlàvem el diumenge en la trobada del cosins Gamisans que fem cada any quan, a l’hora de comprar les entrades per visitar elConvent de Sant Bartomeu de Bellpuig, em vaig adonar que quasi tots els cosins estem jubilats o rondem l’edat de la jubilació. Pràcticament tots ja vam poder entrar amb el corresponent descompte que fan a jubilats i pensionistes.

Havíem anant una estona abans a veure el famós -i potser poc valorat- mausoleu de Ramon Folch de Cardona-Anglesola (Bellpuig, 1467 – Nàpols, 1522) que es troba en un lateral de l’església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig i està considerat com una de les millors obres renaixentistes de Catalunya, gràcies a la qualitat dels seus elements escultòrics figuratius i ornamentals així com a la composició. A la seva mort, la seva esposa Elisabet de Requesens va encarregar a l’escultor italià Giovanni da Nola un fastuós mausoleu per a les despulles del seu marit, militar i marí bellputxenc que va va destacar com a almirall sota les ordres de Ferran el Catòlic en les campanyes del nord d’Àfrica i Itàlia, i va ser nomenat virrei de Sicília i Nàpols. El mausoleu va ser esculpit entre el 1522 i el 1530 en marbre blanc de Carrara sota una estructura d’arc de triomf en què l’artista simbolitza la victòria humana sobre la mort a partir de la fama aconseguida en vida. El mausoleu va haver de ser transportat per peces fins al convent de Sant Bartomeu, que ell mateix va encarregat el 1507. Ramon Folc de Cardona i Anglesola, senyor de Bellpuig, que exercia el càrrec de virrei a Nàpols i Sicília tenia el propòsit de construir un marc on ubicar el seu mausoleu, influït pels costums de la noblesa napolitana per a la qual un mausoleu de marbre i capella pròpia era un senyal més de poder i magnificència. A la vegada, la donació als franciscans garantia la intercessió de la comunitat per a la salvació de la seva ànima. Allà va ser inhumat, doncs, el cos de Folch de Cardona-Anglesola en primera instància. L’abandó del convent després de la seva desamortització va motivar el trasllat del sepulcre a l’església parroquial l’any 1841.(En podeu llegir més sobre el tema a l’estudi que en fa l’historiador del meu poble JOAN YEGUAS GASSÓ titulat “El mausoleu de Bellpuig: història i art del Renaixement entre Nàpols i Catalunya”)

Aquest personatge va morir als 55 anys. Comentàvem, entre els cosins, que era jove encara. Vist des d’una perspectiva actual sí que ho era, però en aquell temps no es vivia pas tants anys. Les epidèmies i les malalties arrasaven poblacions senceres i algunes no es podien curar. Per tant, això de ser jove o vell és molt relatiu i, en definitiva, el que ho marca és l’estat del propi cos i de l’esperit de cadascú. Quan ja no es camina tant lleuger; quan ja es pugen i baixen escales amb certa dificultat i esbufegant; quan ja et fan certs comentaris a l’estil de “Com et conserves per l’edat que tens!”; quan ja no et preocupes massa o gens per certes coses i comences a preocupar-te per altres; quan ja vas mirant enrere amb nostàlgia i endavant amb una mica més de respecte o fins i tot una certa por de com ho feies quan eres jove… vol dir que no et sents, no et veuen – i per tant no deus ser-  tan jove.

imageRamon Folch de Cardona-Anglesola és representat al mausoleu en una posició com si dormís plàcidament. Jo, mirant aquella figura, em sentia atret sobretot pel seu rostre. Hi veia placidesa, serenitat i repòs. Sembla com si estigués somniant episodis  llunyans d’una vida plena de vivències de tota mena, de lluites, de victòries i de derrotes… Com qualsevol vida que, per més interessant i victoriosa que sigui, arriba fins aquets punt (amb mausoleu o sense). És com si ens digués a tots: “Fins aquí he arribat. Aneu-vos preparant, que també cada un de vosaltres hi arribarà!”.

I és que és així. Davant d’un monument funerari tan espatarrant com aquest hauríem de pensar, potser encara amb més raó, que la mort no és res més que una part de la vida, que enes iguala a tots i que tots ens anem atansant poc a poc a aquest moment. Segurament que la majoria de nosaltres no tindrem cap monument, cap estàtua, ni ens recordaran gaire. Com a molt sortirà una esquela més o menys gran als diaris. I poca cosa més. Però no ens equivoquéssim pas: cada un de nosaltres haurem viscut la nostra pròpia vida, sempre valuosa per sí mateixa, per més que ens hagi semblat anònima, anodina, sense cap interès o insubstancial del tot. No hi ha cap vida insubstancial i tots haurem deixat la nostra petita petja. Davant d’aquest monument pensava que ja he arribat a la tardor de la vida, però també sé que la tardor és una de les estacions més boniques de l’any.  És època de caure les fulles (els cabells de molts de nosaltres ja fa temps que han caigut) i és època d’anar-se preparant per al gran descans de l’hivern.

Tant de bo tots els cosins Gamisans que anualment ens reunim tinguem una llarga tardor i que puguem trobar-nos amb salut l’any vinent.

No hi ha resposta