Arxivar per agost de 2011

31 ag. 2011


León Felipe

Classificat com a Poesia

Felipe Camino Galicia de la Rosa, conegut com León Felipe (Tábara, 11 d’abril de 1884Ciutat de Mèxic, 18 de setembre de1968), va ser un poeta castellà que formà part de la generació del 27. Va ser un home una mica extravagant però un gran poeta.

Us deixo un text seu i una poesia:

 

El poema es una vieja canción de amor que han matado los hombres y que el poeta quiere recrearla con su vida. Nunca se recrea nada con menos. Es un grito cristiano que los obispos han clavado en la moda inacabable de la liturgia eclesiástica para que la asesine la rutina. Y el líder político que la lleva en su programa también, la ha lanzado al viento como una amenaza para que la estrangule el rencor. Ahora está muerta y no tiene eficacia ni en el norte ni en el sur. Las tribunas proletarias y los púlpitos no son más que guillotinas del amor. Del amor que el poeta salva día tras día de la rueda mecánica de las oratorias y de la bocina de las propagandas. El poeta va recreando con su angustia viva, las esencias vírgenes que matan sin cesar el político y el eclesiástico esos hombres que piensan que ganan todas las batallas y dejan siempre seco y muerto el problema primario de la justicia del hombre.

     Cuando todas las demagogias han manchado de baba las grandes verdades del mundo y nadie se atreve ya a tocarlas, el poeta tiene que limpiarlas con su sangre para seguir diciendo: aquí todavía la verdad.

¿Por qué no hay ya zapatos para todos?

Las biblias las hacen y las renuevan los poetas; los obispos las deshacen y las secan; y los políticos las desprecian porque piensan que la parábola no es una herramienta dialéctica.

     Los políticos hacen los programas, lo obispos las pastorales y los poetas los poemas. Pero el poeta habla el primero y grita antes que ninguno la congoja del hombre. El político, después, ha de buscar la manera de remediar esta congoja, cuando esta congoja no está en la mano de los dioses. Si está en la mano de los dioses, interviene el obispo con su procesión de mascarones y da al problema una solución falsa y medrosa.

     El poeta es el que habla primero y dice: esto está torcido. Y lo denuncia. O esto es un misterio, y pregunta: ¿por qué? Pero cualquiera puede denunciar y preguntar. Sí. Pero la denuncia y la pregunta hay que hacerlas con un extraño tono de voz, y con un temblor en la garganta, que salgan de la vida para buscar la vida. Y esto es lo que diferencia al poeta del arzobispo.

     El poeta conoce la Ley y quiere sostenerla viva. El obispo conoce la retórica y el rito anacrónico de la Ley: la Ley muerta. Los políticos no conocen más que las leyes. Y las leyes están hechas sólo para que no muera la Ley.

     Cuando no hay poetas en un pueblo, el juez y los magistrados se reúnen en las tabernas, y firman sus sentencias en los lechos de las prostitutas.

     Cuando no hay poetas en un pueblo (es decir, Ley viva), los obispos (es decir, la Ley muerta) celebran los concilios en los sótanos de sus palacios para bendecir la trilita de los aviones.

     El obispo o el arzobispo, en este poema, es el jerarca simbólico de todas las podridas dignidades eclesiásticas de España: el que hace las encíclicas, las pastorales, los sermones, las pláticas, lleva al templo la política y los negocios de la plaza y afianza bien ha ametralladoras en los huecos de los campamentos para dispararlas con tra el hombre religioso, contra el poeta que dice:

 

 ¿Dónde está Dios? Rescatémosle de ha tinieblas.

Porque…

Dios que lo sabe todo

es un ingenuo

y ahora está secuestrado

por unos arzobispos bandoleros

que le hacen decir desde la radio

«Hallo! Hallo! Estoy aquí con ellos».

Mas no quiere decir que está a su lado

sino que está allí prisionero.

Dice dónde está, nada más,

para que nosotros lo sepamos

y para que nosotros lo salvemos.

No hi ha resposta

30 ag. 2011


Ser bo, generós o savi?

Classificat com a FILOSOFIA

Hi havia un mestre sufí que parlava als deixebles i amics reunits al seu voltant. Els deia:

– Un home bo és aquell que tracta els altres com a ell li agradaria ser tractat. Un home generós, d’altra banda, és aquell que tracta als altres millor del que ell esperaria ser tractat. Però, un home savi és qui sap de quina manera i fins a quin punt ell mateix i els altres haurien de ser tractats.

Algú entre els presents (algú que tenia la mania de jutjar i classificar), va preguntar:

– Però, mestre, què és millor: ser bo, generós o savi?

El mestre, gairebé sense immutar-se, va contestar:

– Si ets savi, no has d’estar obsessionat tot el dia amb ser bo o generós. Només estàs obligat a fer en cada moment el que és necessari.

2 respostes

29 ag. 2011


Blogs i actualitat

Sovint llegeixo les publicacions temps després de la seva aparició, per la senzilla raó que no puc llegir-ho tot quan acaba de sortir (a més, en última instància, també vaig llegir la Il·líada gairebé tres mil anys més tard)”

Autor: Umberto Eco (Alessandria, Piemont, 1932), escriptor italià.

Acabo de llegir al blog Diccitionari (un blog que es dedica a recollir cites interessants) aquesta que us acabo de posar aquí al damunt. M’ha fet pensar en els tipus de blogs que llegeixo. És com una espècie de mania això de llegir blogs. Abans llegia més llibres i ara llegeixo més articles, diaris i –sobretot- blogs. Ja he explicat més d’una vegada que el meu blog va néixer del fet de llegir-ne d’altres, alguns molt interessants.

Llegeixo blogs de tota mena i ben diferents els uns dels altres. Alguns els segueixo amb una fidelitat tant indestructible que els seus autors se’n farien creus. Altres, només els llegeixo de tant en tant però m’agrada deixar-m’hi caure alguna estona recordant algun bon moment que vaig passar llegint algun post anterior. Alguns no em deceben mai i altres em deceben tan sovint que, al cap d’uns dies, els oblido per sempre més. I –finalment- hi ha aquells als que hi aterro per pura casualitat i per pura xiripa, anant d’un lloc a l’altre per matar el temps.

Hi ha una varietat de blogs tan gran que es fa quasi impossible fer-ne una classificació ben feta. Però jo diria que hi han dos grans grups: els que tracten temes d’actualitat i els que toquen temes intemporals. Uns i altres els trobo prou interessants perquè és bo estar al dia de les coses i tenir diferents punts de vista de la realitat. Però potser encara ho és més d’interessant aquell post que et fa pensar, que et fa gaudir, que et transporta, que et fa vibrar l’esperit amb paraules profundes o simplement boniques i adequades.

Per això li dono tota la raó a Umberto Eco: les coses interessants no importa massa quan les llegim. Importa llegir-les. Sigui més d’hora o més tard. Per tant, seguiré amb la meva dèria de llegir blogs, fet que a l’estiu és sempre més interessant perquè hi ha més temps. Us ho recomano!

2 respostes

28 ag. 2011


Manipuladors

Classificat com a POLÍTICA

El Zapatero i el Rajoy són uns manipuladors. En castellà podríem dir que han après a “mangonear” molt bé. Amb nocturnitat i traïdoria s’han posat d’acord per modificar la Sacrosanta Constitució espanyola, aquella que no es podia tocar, recordeu? No es pot tocat pel que els interessa! Per altres coses la toquen , la retoquen i l’ajusten a la seva mida sense pensar-s’ho gaire i sense demanar permís. Tenen sastres que els fan vestits a la seva mida, com, per exemple, el Tribunal Constitucional, que té com a principi allò de: “feta la llei , feta la trampa”. La llei sempre es pot interpretar. I sempre la interpreten al seu favor. La nostra democràcia és com una ruleta trucada on surt sempre el número i el color que ells volen.

Aquests són els governants que tenim! Aquesta és la democràcia de la que tant es venten! Aquest és el pes que tenim el que ells en diuen autonomies i que no són ni autònomes ni són res. Uns putxinel·lis a les seves mans. Uns titelles que no tenen vot, ni veu. No tenen braços, no tenen cames i fan els que els seus amos els fan fer i els fan dir. Ens aprofiten com s’aprofitaven abans els fems dels cavalls: per al seu hort particular.

Aquesta és la trista realitat d’aquesta cosa estranya que se’n diu Espanya. Que cada dia sabem menys què és i on vol anar. De fet –i ben mirat- sí que sabem on volen anar a parar. Volen desposseir de tot poder als que ells en diuen nacionalistes per a poder construir un nacionalisme espanyol a la manera d’allò d’ “UNA, GRANDE Y LIBRE”.

I, entretant, se’ns moren homes íntegres, vells lluitadors i d’una peça com l’ Heribert Barrera… Poc a poc, anem quedant orfes de referents. Necessitarem de forma urgent nens i vells que diguin la veritat de les coses. Nens, perquè són espontanis i diuen el que pensen. Vells que diguin el que pensen -sense embuts- perquè ja tant els fa el què diran.

2 respostes

27 ag. 2011


Autoestima i futbol

Classificat com a Autoestima,Futbol,PSICOLOGIA

L’autoestima és la capacitat humana de valorar-se un mateix, quelcom essencial per a la supervivència psicològica. És tenir aquell mínim d’amor propi que porta a no deixar-se ultrapassar pels altres, a no fer un mal paper, etc. Això és el que diu, més o menys, el diccionari sobre l’autoestima.

I quina relació hi ha entre l’autoestima i el futbol, em direu? És que jo he arribat a la conclusió -després de veure tantes victòries del Barça i sentir alguns comentaris- que molts catalans necessiten aquestes victòries per sentir-se alguna cosa i per creure’s de veritat que existeixen i que tenen un lloc al món. I a mi em sembla que això és tenir molt poca ambició i mot poca perspectiva de la realitat. Ni en els “gloriosos” (per alguns) temps de Franco -quan el Realíssimo Madrid  ho guanyava tot i el Barça no guanyava res- érem els catalans uns pobres desgraciats, ni ara que el Barça ho guanya tot som la “repera”. El futbol potser podria ser reflex d’un estat de coses i potser fins i tot es podria arribar a fer un retrat una mica aproximat de la societat a través del que diuen o fan alguns clubs, alguns presidents o alguns entrenadors. Algú ja ho ha fet i crec que amb força bons resultats. Però d’aquí a associar autoestima i futbol hi va un bon tros…

Un amic meu uruguaià, un bon escriptor i un intel·lectual brillant (Juan Martín Posadas), escrivia no fa massa sobre això mateix:

L’ Uruguai és un país petit, poc conegut i que surt poc als mitjans de comunicació. Però si per alguna cosa es coneix és per alguns escriptors i pel futbol. Deia el meu amic que

“el nostre país està vinculat amb una sèrie de triomfs que l’han identificat amb l’ésser nacional. A l’Uruguai se’l coneix al món pel futbol. Al seu torn els uruguaians vinculen els èxits aconseguits en aquest esport amb trets identitaris nacionals. Es podrà discutir si no seria millor o més digne que el nostre país fos reconegut per una altra activitat i si no seria millor fundar  un orgull nacional basat en l’educació o a la laboriositat. El que és un fet indiscutible és que l’autoestima uruguaiana està, en gran mesura, vinculada al futbol.
Els períodes de glòria en aquest esport han estat dos: el primer va des dels llunyans Colombes i Amsterdam olímpics a la patacada de Maracaná, passant pel Mundial del 30. El segon, molt posterior i objectivament més modest pel que fa als llorers però igualment poderós com a factor d’autoestima, és el que va des del Mundial de Sud-Àfrica fins a la Sub 17 i la victòria de la Copa Amèrica”.

Alguns catalans podrien tenir aquesta mateixa temptació i podrien no veure que Catalunya és molt més que el Barça i els seus triomfs, per més que el Barça és el que és i per més que el Barça “sigui més que un club”.

La nostra autoestima com a país ha d’anar per altres camins: més educació, nivells alts de benestar, una societat cada dia més ben travada, equilibrada i igualitària, amb un passat ben gloriós però amb un futur encara més gloriós. Una societat on els nouvinguts s’hi puguin trobar com a casa perquè, ells i nosaltres, fem un esforç d’integració. Catalunya ha de ser un país obert, amable i que es faci respectar pels valors que conrea. El Barça guanya el que guanya perquè creu fermament en una colla de valors i cada dia mira de posar-los en pràctica. En Barça en aquests moments és un exemple mundial. Hauríem de voler i fer que Catalunya també ho fos. Els nostres polítics n’haurien d’aprendre una mica i ho haurien d’exercir; els mestres ho haurien d’ensenyar a les escoles i tots plegats hauríem de fer l’esforç per millorar el nostre país per tal de fer-lo millor. És llavors quan l’autoestima començarà a tenir sentit i començarem a poder dir que sobreviurem contra totes les malvestats i els mals aires que bufen contínuament.

No hi ha resposta

26 ag. 2011


El “GRAN EIX FERRMED”

Classificat com a ECONOMIA,MITJANS DE COMUNICACIÓ

El Gran Eix FERRMED

El transport ferroviari és essencial. De fet, el transport en general ho és. Ho és el de carretera i l’aeri. Però els entesos diuen que el més important de tots és el ferroviari. Per què no es potencia més? Simplement per interessos personals de cada un dels països europeus que, com en tantes altres coses, no tenen una visió global d’ Europa sinó que miren només els propis interessos amb una visió de miop. Els països segueixen essent curts de vista, no només en el tema del transport sinó en tantes i tantes coses, fins al ridícul.

I aquí a Espanya no són diferents les coses. Potser encara són pitjors perquè el centralisme està molt arrelat. L’exemple el tenim amb el Corredor del Mediterrani, tan essencial i que no hi ha manera de que tiri endavant. Madrid és molt Madrid i, fins fa ben poc, tenia com a gran aliat la València de Camps. Ara sembla que les coses volen canviar. Veurem…

Des de l’any 2004 es recomana:

  • la millora de la competitivitat europea a través de la promoció dels anomenats "Estàndards FERRMED",
  • la potenciació de les connexions dels ports i aeroports amb seus respectius "hinterlands",
  • la impulsió del Gran Eix Ferroviari de mercaderies Escandinàvia-Rin-Roine-Mediterrània Occidental
  • i a un desenvolupament més sostenible a través de la reducció de la pol.lució i de les emissions de gasos que afecten el canvi climàtic.

És el que s’anomena Gran Eix Ferroviari de mercaderies Escandinàvia-Rin-Roine-Mediterrani Occidental ​​ i que comprèn la zona de major activitat econòmica i logística, incloent els principals ports i aeroports, de la UE. L’estudi que s’ha fet sobre el transport europeu contempla tots els modes de transport, amb l’objectiu d’avaluar i reequilibrar de forma òptima, preveient una participació del ferrocarril de l’ordre d’un 30 a 35% del conjunt del trànsit terrestre de llarga distància.

El tronc principal de la xarxa del Gran Eix FERRMED, -connecta prèviament el nord de Suècia, Finlàndia, Rússia i els Estats Bàltics-, s’inicia a Stockholm, travessa els estrets de Öresund i Fehmarn, connecta en ventall tots els ports de l’oest Delmar Bàltic i del Mar del Nord així com la Gran Bretanya i uneix els principals ports fluvials.

Des Koblenz, el tronc principal es subdivideix en dos ramals:
El ramal principal Oest, que transcorre a través de les valls del Rin i del Roine passant de l’un a l’altre a través de Luxembourg i Metz, discorre per tota la costa mediterrània més occidental des de Marsella i Gènova fins a Algeciras, s’aproxima al Marroc i Algèria  i interconnecta els eixos est-oest més importants de la Unió Europea.

El ramal principal Est, transcorre cap al sud per la vall del Rin des Koblenzhasta Basel i Berna i des d’aquí, creuant els Alps Suïssos, fins Milano, Torino i Gènova.

A més, es prenen en consideració totes les línies incloses en la xarxa inherent al Gran Eix FERRMED, especialment dels dos ramals paral.lels addicionals:

  • un que comença a Saint Petersburg i es dirigeix ​​a Tallin, Riga, Klaipeda, Kaliningrad, Gdansk, Szczein, Berlin, Nuremberg, Munic, Innsbruck, Verona, Bologna, Livorno i Civitavechia.
  • un altre que comença a Duisburg i continua cap a Amsterdam i Rotterdam i d’allí cap a Anvers, Brussel, París, Llemotges, Tolosa i Barcelona (i possible connexió addicional fins a Lleida i Saragossa).
  • També es tenen en compte totes les interconnexions Est-Oest que estan situades a l’àrea d’influència del Gran Eix FERRMED.

Direcció EST
· Des de Suècia cap Finlàndia i el Nord de Rússia.
· Des d’Holanda, Bèlgica, Luxemburg i França cap a Alemanya.
· Des de França cap a Suïssa i Itàlia.
· Des d’Alemanya, Suïssa i Itàlia cap als països de l’Est de la UE.
· Des d’Algeciras / Tànger cap a Algèria.
Direcció OEST
· Des de Suècia cap a Noruega
· Des de França cap al Regne Unit.
· Des de la costa mediterrània occidental cap a la costa atlàntica      francesa, la part central d’Espanya i Portugal.
· Des de Tànger cap a Rabat i Casablanca.

Així, el "concepte Gran Eix FERRMED" incorpora les àrees que van des de Saint Petersburg a Rússia, passant pel sud de Finlàndia, Estònia, la major part de Letònia, i la part occidental de Lituània, la ciutat de Kaliningrad a Rússia, la meitat sud de Suècia, l’àrea de la ciutat d’Oslo a Noruega, Dinamarca, la major part d’Alemanya, una fracció del nord-oest de Polònia, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, el sector sud-oriental de la Gran Bretanya, la major part de França, Suïssa, Lichtensein, la cantonada occidental d’Àustria, el nord-oest d’Itàlia, Andorra, la part est i meridional d’Espanya i finalment el nord del Marroc i d’Algèria.

En temps de crisi econòmica és quan és més necessària aquesta gran obra perquè hi sortiríem guanyant tos i molt. És el que diuen els entesos i és de les poques vegades que es posen d’acord. Potser valdrà la pena escoltar-los.

No hi ha resposta

25 ag. 2011


Líder espiritual?

Classificat com a Església

Ja ha marxat el Papa. Ha fet molt rebombori. Ha mogut molta gent, ha remogut tota una ciutat, n’han parlat molt els diaris, les ràdios i les TV  i, de mica en mica, tot anirà tornant a la normalitat de sempre.

Segurament que molts nois i noies s’hauran emportat cap a casa un munt de sensacions positives i una experiència que els costarà oblidar. Tant de bo hagi estat ben positiva!

A altres ens seguirà quedant una sèrie d’interrogants i el dubte de si aquest és el camí adequat que ha de fer servir l’Església…

Alguns desitjaríem un Papa diferent pels diferents temps que ens toca viure. No sé exactament si necessitem un líder com ell. A mi m’agradaria més un un Bisbe de Roma, més senzill i que sigui un Pastor Universal que comprengui les diverses sensibilitats que hi ha repartides pel món.

Per això voldria fer-me eco del que molts cristians (SÓM ESGLÉSIA) que no hem anat a Madrid voldríem:

  • Voldríem tornar a escoltar Jesús i els seus primers deixebles que predicaven la igualtat de totes les persones (Mat. 23, 11-12; Lc. 22, 24-26; Gàl. 3, 28).
  • Voldríem una església que valori el diàleg i la justícia en el si de la seva pròpia vida com també en el seu apropament al món. Ens cal restablir una església que respecti i celebri la nostra diversitat planetària, una església on regni la llibertat de viure la nostra fe de diverses maneres en cultures diferents. Ens cal ressuscitar una església que reconegui la importància de les esglésies locals on es proclami la Paraula d’una manera que pugui ésser compresa per les diferents cultures.
  • Voldríem una església que re instauri la pràctica de l’església primitiva i que es desenvolupin estructures que permetin participar de forma eminent el Poble de Déu, en l’elecció d’aquells que hagin de dirigir l’església. També inclouria l’elecció del Papa, el Bisbe de Roma.
  • Seria una ajuda important en la renovació de la nostra església que hi hagués un líder capaç de llegir els "signes dels temps" d’acord amb el poble, un Bisbe de Roma col·laborador, capaç tant d’escoltar com de proclamar, de dialogar com d’ensenyar. Necessitem un líder que aculli de debò i consulti el sensus fidelium (sentit dels fidels).
  • Necessitem sobretot un líder que reconegui el despertar de la consciència de les dones com un rellevant "signe dels nostres temps." Les dones que representen més de la meitat de la nostra església han adquirit consciència de la seva dignitat i igualtat amb els homes. Estan demanant a la comunitat de fe que respecti i posi en pràctica aquesta igualtat en el si de la seva pròpia vida.
  • Necessitem un Bisbe de Roma que respecti les nostres diferències i que ens esperoni a viure l’Evangeli.
  • Necessitem un Papa que distingeixi entre el seu ministeri pastoral com Bisbe de Roma i el ministeri de Pere en el qual es troba en diàleg amb l’església universal. Com bisbe de Roma, serveix als fidels de Roma com qualsevol altre bisbe està al servei de la seva diòcesi. S’hauria de jubilar a l’edat establerta per a tots els bisbes. Com a president de l’«àgape» mundial, actuaria com un germà bisbe que convida els bisbes de tot el món a compartir el lideratge amb ell i amb altres membres del Poble de Déu cridats a aquesta tasca pels fidels. Amb aquest esperit, reformaria la Cúria (el gabinet papal) perquè, enlloc de dominar, serveixi als altres bisbes i a l’Església universal.
  • Necessitem un Bisbe de Roma i un Pastor Universal que sigui, primordialment:

· Un líder amb visió de futur que promogui un profund discerniment sobre els ministeris per tot el Poble de Déu i els cridi per estudiar la possibilitat d’acollir totes aquelles persones que tinguin la necessària qualificació per seguir la crida a un ministeri, sense fer distincions ni per raó de gènere, ni pel seu estat matrimonial, ni per la seva orientació sexual;

· Una persona respectuosa de la consciència dels catòlics i les catòliques que impulsi un autèntic diàleg públic sobre les teologies, l’ensenyament moral i els comportaments dins de l’església a fi que la nostra comunitat de fe pugui compartir experiències, començar a guarir-se de la seva alienació i ressuscitar un sentit d’unitat i d’entusiasme per la fe;

· Un pastor que encoratgi la llibertat acadèmica pels teòlegs i teòlogues i altres estudiosos amb la finalitat de promoure una sana diversitat d’opinions en l’església;

· Un reconciliador que aculli tan els "liberals" com els "conservadors" per a compartir la mateixa església;

· Un líder que reconegui el pluralisme cultural de l’Església i celebri la diversitat que floreix en diferents llocs del nostre món;

· Un col·laborador amb sensibilitat històrica, disposat a restaurar la tradició de la plena participació del poble en l’església, que convidi a tots els catòlics i catòliques a compartir el govern i la presa de decisions, incloent-hi l’elecció dels líders eclesials;

· Un pioner que convidi a prendre iniciatives i a experimentar i que demana als catòlics i catòliques que desenvolupin un sentit adult de responsabilitat envers la seva comunitat de fe;

· Un ecumenista que es comprometi en un diàleg seriós amb els cristians de les tradicions de la Reforma i de l’Ortodòxia, en un esforç per aconseguir el somni de la unitat de la Cristiandat;

· Un germà del poble jueu que treballi pel desmantellament de qualsevol vestigi d’antisemitisme i construeixi llaços forts de parentiu espiritual, reconeixent la nostra herència comuna que prové d’Abraham i de Sara;

· Un estudiós de les altres tradicions religioses, fora del Cristianisme i del Judaisme, que aprovi el diàleg interreligiós i procuri aprendre de la rica diversitat de comprensions d’aquestes tradicions;

· Una persona els braços de la qual s’obrin amorosament per abraçar el món i que la seva política sigui expressió d’una solidaritat especial amb els pobres i els oprimits;

· Un profeta que promogui incansablement la justícia, la igualtat, la pau i la no-violència en el nostre món i en la nostra església;

· Un amant de la terra que reconegui i promogui la integritat de la creació;

· Una ànima generosa amb sentit de l’humor i

· Un Germà Bisbe que eviti joiosament els paranys dels poderosos d’aquest món (Lc. 22, 25-26) i que camini amb nosaltres a fi que tots plegats recreem la nostra comunitat de fe a fi que l’Esperit de Jesús sigui viu en el tercer mil·lenni.

2 respostes

24 ag. 2011


Dies de silenci

Classificat com a Vacances

P8212318He anat uns dies –pocs- a una casa en plena muntanya. Un racó de món privilegiat. Un racó de silenci.

 

Un racó on la vida és  diferent a la meva vida de cada dia.

Un racó on el silenci es fa paraula i les paraules es converteixen -sense voler- en silenci.

Un racó on la vida es torna contemplació sense massa esforç.

Un racó que ajuda a reflexionar, a callar, a mirar cap endins, a descobrir-se un mateix una mica més.

Un racó on el verd de la naturalesa descansa els ulls i descansa l’esperit.

Un racó que ens refà com a persones. Un racó on el temps passa lent. Un racó on la lentitud es fa essencial i les ànsies desapareixen per estones.

Un racó on els minuts es tornen hores i les hores eternitat.

Un racó que ens fa anar molt lluny per tornar al cap d’una estona a dins de nosaltres mateixos.

Un racó on veiem que per viure no necessitem tantes coses i sí que ens necessitem a nosaltres mateixos.

Un racó que ens reconcilia amb la natura i amb el món.

 

No hi ha resposta

22 ag. 2011


Crònica d’un viatge-4

Classificat com a RELIGIÓ

19agosto2011

Dibuix de JOSÉ LUÍS CORTÉS

http://blogs.periodistadigital.com/hermano-cortes.php

No hi ha resposta

21 ag. 2011


Crònica d’un viatge-3

Classificat com a RELIGIÓ

18agosto2011

Dibuix de JOSÉ LUÍS CORTÉS

http://blogs.periodistadigital.com/hermano-cortes.php

No hi ha resposta

20 ag. 2011


Crònica d’un viatge-2

Classificat com a RELIGIÓ

17agosto2011

Dibuix de JOSÉ LUÍS CORTÉS

http://blogs.periodistadigital.com/hermano-cortes.php

No hi ha resposta

19 ag. 2011


Crònica d’un viatge-1

Classificat com a RELIGIÓ

16agosto2011

Dibuix de JOSÉ LUÍS CORTÉS

http://blogs.periodistadigital.com/hermano-cortes.php

No hi ha resposta

18 ag. 2011


Lliçons per un nen que ha perdut

Classificat com a ESPORTS,Futbol,PSICOLOGIA

 

Saber guanyar i saber perdre no és fàcil. Guanyar amb humilitat i perdre amb dignitat seria el correcte. Com ho és saber que un dia guanyes i un altre perds, a vegades sense merèixer-se ni una cosa ni una altra.

Avui podríem recollir unes lliçons bàsiques per ensenyar això a un nen que ha perdut, que és mal educat i que no sap perdre (podríem anomenar-lo Mourinho, per exemple).

  • Nen, tu ets molt bo però n’hi han altres que encara ho són més.
  • Mira nen: Avui has jugat molt bé però t’ha faltat sort. Un altre dia en tindràs més.
  • Quan perdis has d’acceptar la derrota amb dignitat. No és cap vergonya perdre i encara menys quan es perd amb un rival molt bo.
  • Mira si t’has equivocat en alguna cosa per tal de corregir-la en una ocasió futura. I fixa’t sempre amb els encerts dels contraris.
  • Controla les teves reaccions. Només els animals es deixen portar pels seus instints.
  • Després de perdre és lògic que estiguis trist o decebut, però mira de no perdre l’equilibri interior. La tristesa no t’ha de durar massa estona, ni s’ha de convertir en rancúnia.
  • La derrota sempre és amarga i cal que ho acceptis així, sense voler-ho disfressar amb frases com “derrota dolça” o similars. De les derrotes en pots aprendre molt i et farà tocar de peus a terra. A la vida no sempre guanyaràs i segurament que et trobaràs amb algú que és millor que tu en tots els aspectes.
  • No siguis mentider. Les coses són com són i no pas com tu les vols veure. No deformis la realitat que tothom ha vist.
  • No siguis mal educat. No perdis mai les bones formes. Felicita sempre l’adversari encara que et sembli que no s’ho mereixi.
  • Sàpigues que si no ets saps comportar et podran castigaran i segurament que et sancionaran. Accepta les sancions.
  • Siguis autocrític. Potser t’has equivocat i no te n’adones. És més fàcil veure els errors dels altres que els propis.
  • No siguis tan orgullós. Les derrotes t’ajudaran a posar-te al lloc on et correspon.
  • Siguis solidari amb l’alegria o la tristesa de l’adversari. Mira de posar-te al seu lloc.
  • Juga net. No facis trampes. Compleix les normes establertes i , si no t’agraden, no juguis o mira de que es canviïn.

No hi ha resposta

17 ag. 2011


Corrupció: a la dreta, a l’esquerra i al mig

Classificat com a Corrupció,POLÍTICA

Pel que es veu, la corrupció és un mal generalitzat en tots els àmbits de l’activitat humana, justament perquè aquestes activitats les desenvolupen persones i ja sabem que tota persona neix amb el que podríem anomenat pecat original. Es veu que des del Paradís terrenal la cosa va així: l’home i la dona són temptats i uns cauen en la temptació i altres són una mica més valents i no hi cauen.

La política és un camp abonat per ser posat a prova sobre la honestedat. Les propostes els venen de tots costats i s’ha de ser molt recte i d’una peça per no caure en la temptació.

Brasil, per exemple, ha estat vist sempre com un model  de corrupció degut possiblement a la magnitud que es mou en tots els camps. Aplicant un refrany català diríem que “com més oli es remena, més ens n’untarem els dits”. Lula va entrar al govern amb la promesa de fer neteja i va completar dos períodes de govern, retirant-se amb un alt índex de popularitat. El Brasil va prosperar en aquells anys i molta gent va sortir de la pobresa. Va lluitar contra la corrupció, però al seu partit (el Partit dels Treballadors) els escàndols de corrupció van ser tants que van haver d’anar renunciant el President del PT, el secretari del PT i el tresorer del P.T. successivament per evitar d’anar a la presó. Es va consolidar una pràctica de compra mensual tarifada de vots al parlament (el mensalao) que li va costar el càrrec a Dirceu, Cap de Gabinet de Lula i la seva mà dreta. Més endavant, també per motius de corrupció, van haver de dimitir Palocci, ministre d’Economia i el ministre de Comunicacions. Lula va minimitzar els escàndols i el tribunal d’ètica del PT mai va sancionar a ningú.

Després de Lula va venir Dilma Rouseff, del mateix partit, i la cosa ja ha canviat una mica. Quan es va saber de l’enriquiment inexplicable de Palocci, una altra vegada ministre, el va fer fora a l’acte. A la setmana de fer-se públic un cas de suborn en el Ministeri de Transport va fer fora el Ministre i al subsecretari. Va denunciar a més de 30 jerarques del Ministeri de Turisme, inclòs el vice ministre. El Tribunal de Comptes acaba de lliurar un informe, demanat per Dilma, sobre les compres de l’Estat realitzades pel govern anterior, entre 2006 i 2010. Apareixen irregularitats en quantitats industrials: contractes signats fora de termini, contractes de l’Estat amb empreses propietat de membres del Parlament, participació de jerarques del govern en negocis amb empreses de les quals són socis, etc. Segons la revista Veja en 142.524 contractes el Tribunal esmenta 80.000 indicis d’irregularitats: es tracta de xifres de dimensió realment brasilera.

I si això ho traslladéssim a Espanya? Doncs trobaríem el següent dibuix (amb alguna diferència segons el punt de vista del que parla):

“El fiscal general del Estado, Cándido Conde Pumpido, reconoce que el PSOE supera al PP en corrupción al revelar que en la actualidad hay un total de 730 casos de corrupción, entre procedimientos judiciales y diligencias de investigación, abiertos contra partidos políticos, de los que 264 son procedimientos penales abiertos contra cargos públicos o políticos del PSOE y 200 contra miembros del PP.”

“También hay 43 causas abiertas contra miembros de Coalición Canaria, 30 contra miembros de Convergencia i Unió, 24 del Partido Andalucista, 20 de Izquierda Unida, 17 del Grupo Independentista Liberal (GIL), 7 de Unión Mallorquina, 5 de Esquerra Republicana de Catalunya, 3 del Bloque Nacionalista Galego, otros 3 de PNV, uno de ANV y otro de Eusko Alkartasuna, además de otras 67 investigaciones seguidas contra miembros de otros partidos de implantación local.”

No és massa bonic tampoc el panorama, no trobeu? I, pel que es veu ningú se n’escapa. Dretes, esquerrers i centre hi estan implicats. Uns més que altres, això sí,  perquè “els que remenen més oli són els que tenen les mans més tacades”.

3 respostes

16 ag. 2011


Comprar lloc al cel

Classificat com a Església,RELIGIÓ

Un dels problemes més greus que tenim les persones és l’egoisme. El tenim totes les persones i, per tant, també els cristians.  Sempre tendim naturalment a pensat primerament en nosaltres mateixos i no en el millor per a la majoria. Ens agrada més ser egoistes que justos. Si aspiréssim a ser justos, seríem menys egoistes. La religiositat que ens van ensenyar de petits anava cap aquesta direcció:  calia guanyar-nos el cel; calia comprar-hi lloc .

Aquests dies tindrem el Papa a Madrid  i tots sabem que s’hi està preparant una gran “movida”. Per això ja em perdonareu si parlo massa d’aquests temes però és que, com a creient, m’indignen moltes coses que estic llegint i veient. Vull sumar-me a tots aquells que no els agrada com s’organitzen aquests esdeveniments, respectant –això sí- el dret a participar-hi i sabent que possiblement a molts els faci prou bé aquest esdeveniment. Però també em sembla que tinc dret a dir que amb aquest tipus d’Església no m’hi identifico perquè em sembla que no és el tipus d’Església que voldria Jesús. 

Això mateix ho he fet saber al bisbe que presideix la delegació uruguaiana, Mons Arturo Fajardo, a qui conec des de fa molts anys (des que era encara un jove seminarista) i amb el qual he mantingut sempre una bona amistat. És una excel.lent persona i un bisbe que sap servir el seu poble des de la senzillesa i no amb la prepotència d’alguns coneguts bisbes espanyols (que són els que més conec). Com a bisbe encarregat de la Pastoral Juvenil uruguaiana li ha tocat venir a Madrid presidint la delegació de més de 600 joves, amb els seus corresponents acompanyants. Li he fet saber –amb total llibertat, cordialitat i des de l’amistat que ens uneix-, que no m’agrada gens el segrest que n’han fet del viatge institucions ultraconservadores prou conegudes, deixant fora moltes altres comunitats de joves més crítiques.

Per això avui vull recordar aquell passatge de l’evangeli en que Joan i Jaume, (que tenien molta confiança amb Jesús) i que ells (Mc,10-35) i la seva mare ( Mt 20.20-28) – o segurament els tres-, havent Jesús parlat de que anirien a Jerusalem i que el fill de l’home seria mort i ressuscitaria al tercer dia, li plantegen a Jesús la següent qüestió:

 "Llavors se li acostaren Jaume i Joan, fills de Zebedeu i li digueren:" Mestre, volem que ens facis allò que et demanarem". Ell els va dir: "Què voleu que us faci?" I ells li digueren: Feu-nos seure l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra, en la teva glòria". "No sabeu pas el que demaneu", els contestà Jesús "Podeu beure la copa que jo bec o ser batejats en el baptisme que jo sóc batejat"?. "Podem li respongueren"."La copa que jo bec, prou que l’haureu de beure," els va dir Jesús" i en el baptisme en que jo seré batejat prou hi sereu batejats. Ara bé, seure a la meva dreta o a la meva esquerra no em pertoca a mi de concedir-ho, sinó que és per a aquells a qui ha estat reservat ".

L’organització d’aquestes Jornades de Madrid trobo que ha estat vergonyosa i és la còpia exacta d’aquest episodi evangèlic. L’han muntat com una gran fira del catolicisme, amb processons de Setmana Santa a ple estiu, bateries de confessionaris al Retiro i misses multitudinàries a la Cibeles i Cuatro Vientos. I tots s’esbatussen per seure a la dreta o a l’esquerra del Papa. Sabeu qui hi ha davant de l’organització d’aquest gran xou? Doncs, com us podeu suposar, els grans moviments ultracatòlics (kikos, Legionaris de Crist i Comunió i Alliberament, Opus Dei…), que treballen a marxes forçades per aconseguir els millors llocs per estar prop del Papa, alhora que pressionen als bisbes perquè la JMJ serveixi com a punt d’arrencada per a una nova campanya contra el Govern, a pocs mesos de les eleccions generals. Una estratègia que ha suscitat el malestar d’altres grups catòlics, que també participaran en la jornada des d’un altre tarannà i que, a més de sentir-se exclosos, sostenen que "la JMJ hauria de ser una festa de la fe, no un acte polític".

Ens hem anat assabentant d’algunes coses, com les següents:

Els “kikos” (Camino Neocatecumenal) ja s’han assegurat una presència rellevant en diverses cerimònies i miraran d’usar la visita en benefici propi. És allò que dèiem de voler comprar lloc al cel. Ens anem assabentant, per exemple, que s’estan subhastant al millor postor els llocs més propers al Papa. Els de sempre volen copar els millors llocs, i no dubten a posar els diners que calgui, per convèncer els organitzadors.

Diversos grups eclesials, que participen en l’organització de la JMJ, mostren en privat el seu malestar pel que qualifiquen una "ocupació" d’aquests grups tant en llocs de responsabilitat com en l’organització i gestió dels principals actes amb el Papa. Alerten de l’inici d’una campanya contra el Govern després de la JMJ. Diverses entitats s’han queixat d’aquesta situació enviant cartes al responsable diocesà de l’organització, el sacerdot Gregorio Roldán, sense que fins ara hagin rebut cap resposta. Segons aquestes entitats, s’estan "comprant" llocs propers a Benet XVI, tant a la seva entrada per Cibeles el 18 d’agost, com en la vigília de Quatre Vents i la missa final. També, pel que sembla, hi ha una pugna per participar en la decisió de quins joves podran confessar-se amb el Papa al parc del Retiro o quins assistiran al dinar amb ell al Camp de les Nacions. "Estan utilitzant la presència del Papa per als seus propis interessos", afirmen.  De fet, Kiko Argüello, el seu fundador, va confirmar fa temps el cardenal Rouco Varela que aquests dies vindran a Madrid més de 300.000 kikos.

Més detalls: Els “Legionarios de Cristo”, han posat tota la carn a la graella per aconseguir un lloc privilegiat a la vigília d’oració a Quatre Vents, així com en la salutació inicial que farà Benet XVI en arribar a la Puerta del Sol, el proper 18 d’agost. A la congregació fundada pel pederasta Marcial Maciel, el futur penja d’un fil i entenen que una proximitat al pontífex pot suposar una alenada d’aire fresc, especialment per als joves del moviment del “Regnum Christi”, que en els últims mesos han anat abandonant en massa la congregació.

L’Opus Dei sembla que no participa orgànicament en aquest entramat però compta també amb destacats membres en l’organització, com Javier Cremades, responsable del Departament d’Actes Centrals de la JMJ, i Yago de la Cierva, director executiu de la mateixa.

Més detalls de l’organització: L’organització de la Jornada Mundial de la Joventut ha prohibit a les monges que van vestides de carrer l’accés a la trobada que les monges joves  mantindran amb Benet XVI el dia 19 d’agost al Pati dels Reis del monestir de l’Escorial. La circular publicada al web de la JMJ diu així: "Les postulants, les novícies i les professes, per poder participar, hauran de portar el seu respectiu hàbit". Però les excloses no es resignen i han començat a enviar cartes de protesta als organitzadors i al cardenal Rouco. Una salesiana assegura estar sorpresa per aquesta mesura, atès que "nosaltres, a Espanya com en altres parts del món, no portem hàbit, simplement la creu, tal com diuen les nostres constitucions". I, per això, demana per carta a l’organització que li confirmin l’obligatorietat de l’hàbit per veure el Papa a El Escorial.

I , per acabar -i com informa el diari “Público”- el més preocupant, segons denuncien alguns grups catòlics, són les pressions "que ja s’estan exercint en les reunions preparatives" perquè la JMJ sigui la "punta de llança" d’un moviment, llançat pel sector més conservador de la Església espanyola (patrocinat per Rouco i bisbes com Munilla a Sant Sebastià, Sanz a Oviedo i Demetrio Fernández a Còrdova), i que pretén repetir les mobilitzacions contra el Govern que ja es van donar el 2005 amb motiu de la legalització del matrimoni homosexual o la reforma educativa. Darrere d’aquesta iniciativa s’hi troben organitzacions catòliques com Hazte Oir, Forum Libertas i E-Cristians, que sostenen que els catòlics s’han d’implicar de ple en les pròximes eleccions generals. Una estratègia que també compta amb pressionar el Partit Popular perquè, abans dels comicis, es comprometi a derogar algunes de les normes que més molesten a aquests grups, com la Llei del Matrimoni Homosexual i l’ampliació de la llei de l’avortament, i paralitzar altres, com el projecte sobre la Mort Digna.

No trobeu que algú hi hauria de dir alguna cosa davant de tot això? Tots els bisbes espanyols –i catalans- voldran ser còmplices d’aquest desgavell? Diuen que qui calla atorga.

No hi ha resposta

15 ag. 2011


La depressió dels homes

Classificat com a Humor

Avui una mica d’humor amb un bon fons de veritat. He rebut aquest text i aquí us el deixo.

 

 

 

 

PER QUÈ ELS HOMES MAI ESTAN DEPRIMITS?
Conserven sempre el seu cognom.
La preparació del casament deixen que es faci sola.
La xocolata és una cosa que poden menjar sense problema..
Mai queden embarassats.
Els mecànics els expliquen la veritat.
Poden pixar arreu.
Mai han de buscar la pròxima gasolinera perquè en
aquesta hi ha els wàters bruts.
Les arrugues els afegeixen caràcter.
La gent mai no els mira els pits quan parlen amb ells.
Les sabates noves no els destrossen els peus.
Les converses telefòniques duren 30 segons.
Per a unes vacances de 5 dies necessiten només una maleta.
Poden obrir tots els flascons.
Si algú apareix en una festa amb la seva mateixa roba poden arribar a fer-se amics.
La cera calenta mai s’atansa a la seva zona púbica.
Poden menjar un plàtan o un gelat en llocs públics tranquil.lament, sense pensar en el gest de la seva boca.
Poden mirar la TV amb un amic, en total silenci durant hores sense pensar “Deu estar enfadat amb mi”.
Si algú s’oblida de convidar-lo a algun lloc segueixen sent amics.
El seu cul no és un factor decisiu en les entrevistes de feina.
La seva roba interior costa 5 euros el paquet de tres.
Tres parells de sabates són més que suficients cada temporada.
Són incapaços de veure arrugues a la seva roba.
El mateix pentinat els dura anys, potser dècades.
Només han d’ afaitar-se la cara.
Poden jugar amb joguines tota la vida.
Poden portar pantalons curts independentment de com siguin les seves cames.
Poden escollir si volen deixar-se bigoti.
Poden comprar els regals de Nadal per a 25 parents, el 24 de desembre, en 25 minuts.
¡¡¡No m’estranya que els homes siguin més feliços!!!

Els homes poden ser tan feliços com les dones i les dones com els homes. La vida és la mateixa per als dos, el que passa és que el punt de vista de les coses i la visió és diferent.

Una resposta fins a ara

14 ag. 2011


Poemes d’estiu: Pare nostre (III)

Classificat com a Poesia

 

Pare nostre, Pare Sant, on ets?

Ets a la terra o al cel?

Tu, Pare Sant, hauràs de ser una mica a tot arreu

perquè sols no ens en sortim.

La crisi, la gana i la injustícia es menja mig món

mentre ell, el Sant Pare, va a Madrid

i s’envolta de milers de joves

que l’aclamaran

i l’escoltaran amb més o menys atenció

i que han de saber que ell no és el Pare Sant

sinó només el Sant Pare que ve de Roma.

Mira de fer-te present també allà

perquè no sé si santificaran prou el teu nom

i si ajudaran a construir el teu Regne

-un regne de pau,

de justícia,

de veritat

i d’amor-

i tampoc estic segur que facin la teva voluntat

aquí a la terra com es fa en el cel.

 

No sé si tots aquests milers de joves,

el Sant Pare,

els bisbes,

els cardenals

i tots nosaltres

fem massa la vostra voluntat…

Segurament que no.

Perquè, si no sabem repartir el nostre pa de cada dia

no ens podreu perdonar aquesta gran ofensa

que és la pobresa i la misèria del nostre món.

Us demanem avui el nostre pa de cada dia

perquè demà serà ja massa tard

i no podrem repartir-lo

entre els que ja hauran mort de gana.

 

No permeteu que caiguem en la gran temptació

de creure’ns els millors,

els únics posseïdors de la veritat,

els únics mestres,

i els únics que coneixen el camí del cel,

el camí de la felicitat

Deslliureu-nos del mal de l’orgull

i deslliureu el món de qualsevol mal.

Amén.

Una resposta fins a ara

13 ag. 2011


Una d’indis

Classificat com a indígenes,Uruguai

Monument als darrers xarrues situat al Parc del Prado de Montevideo. Vol ser un homenatges a l’ètnia xarrua representada pel cacic Vaimaca, Tacuabé, Senaqué y Guyunusa.

La història que vull explicar avui és una història trista. Com moltes històries de pobles que no acaben  bé. Us vull explicar la història d’un poble indígena: els indis xarrues. L’interès per aquest poble va començar l’any 1976 quan vaig arribar a l’ Uruguai. Sabia que era un dels pocs estats llatinoamericans on no hi quedaven indígenes i em va interessar de seguida saber el per què.

La cultura i la ètnia xarrua va ser una població ameríndia (indígenes) d’ Amèrica del Sud que va poblar l’actual país d’Uruguai, nord-est de l’Argentina i al sud del Brasil. Eren un poble nòmada que se sustentava de la pesca i algunes petites collites. Per això no construeixen estructures permanents ja que vivien de forma errant en campaments.

No se sap massa coses  d’ells a causa de la seva ràpida eradicació en un moment primerenc en la història d’Uruguai. Els únics documents que han quedat són dels exploradors espanyols. En l’antiga llengua guaraní al terme Uruguai significa “la terra d’acolorides aus”.

Inicialment, ocupaven les dues marges del riu Uruguai, des Itapei fins el seu delta; més endavant van ampliar els seus dominis fins a les costes del Paranà i van ocupar el sud de Rio Grande do Sul (Brasil). El poble xarrua estava organitzat en tribus que es va subdividir en famílies. Hi va haver líders, però cap organització social real, totes les famílies es posaven al mateix nivell, sense diferències en l’hàbitat o la roba. Els líders tribals no tenien poders específics, però van obtenir privilegis com tenir diverses esposes. Les dones s’ocupaven de tasques domèstiques mentre els homes caçaven i recollien aliments. Les tribus xarrues en cas de perill o guerra reunien un consell d’ancians per prendre decisions importants. El suport mutu entre les famílies de la tribu era normal, el que va permetre tenir una societat cohesionada.

Abans de l’arribada de conqueridors eren caçadors-recol.lectors i utilitzaven armes rudimentàries com arcs i fletxes, masses, llances, i armes llancívoles (boleadoras), Després amb l’arribada dels europeus i la introducció del cavall, vivien capturant bestiar salvatge. Practicaven l’intercanvi amb les tribus veïnes dels que van obtenir les ceràmiques, cotó i carbasses (mates).

Expliquen les cròniques que eren alts, amb una mitjana de 1,68 m per a homes i 1,67 m per a les dones, d’aspecte seriós i taciturn, d’aspecte dur i ferotge. Es tatuaven la cara amb tres línies transversals. Per a les guerres i festes es pintaven la mandíbula superior de blanc. Eren ferotges en la guerra i amb els cranis dels seus enemics caiguts fabricaven gots cerimonials. En general, enterraven els seus morts als peus d’un turó o túmul i en l’enterrament posaven els objectes del mort com a armes, adorns, pells, etc. perquè creien en la vida després de la mort i creien que els morts necessitarien les seves pertinences terrenals personals.

L’extermini dels xarruas es va dur a terme a principis de la fundació de la República Oriental de l’Uruguai en l’episodi anomenat “Batalla de Salsipuedes”, que es va produir en 11 abril 1831 a la regió coneguda com Salsipuedes. Alguns l’anomenen matança ja que l’exèrcit d’Uruguai enganyà les tribus xarrues a una reunió per organitzar la defensa de les fronteres del nou país “Uruguai”.  Allà els van ser massacrats per un grup dirigit per Bernabé Rivera, nebot de Fructuoso Rivera que s’havia convertit feia ben poc en el primer president de l’Uruguai. Només uns quants van poder escapar aquesta massacre.  La matança de Salsipuedes no va significar l’extinció de tots els xarrues, però si la seva desaparició com a poble cultural. Sembla que no van quedar supervivents purs d’aquest poble, encara que les petjades físiques es poden trobar entre la població mestissa de l’Uruguai i Argentina. Segons el cens d’Argentina del 2001, hi ha 676 xarrues (la majoria són d’ascendència mestissa) que viuen a la província d’Entre Ríos.

Una de les coses més tristes d’aquesta història va ser l’episodi de Salsipuedes on Vaimaca Perú. Era un dels principals cacics, que es veu que tenia un posat cridaner i que era valent com tots els del seu poble, i va prestar servei voluntari en l’exèrcit d’Artigas. Va lluitar al costat del general Fructuoso Rivera en la defensa del territori uruguaià, enfront de les invasions de les potències. Va estar entre els xarrues convocats per Rivera, l’11 d’abril de 1831, per tornar a defensar el sòl ja habitat, és clar, per espanyols, criolls i aborígens. El punt de trobada era a vora del rierol Salsipuedes, entre Tacuarembó i Río Negro. Allà, els indis convocats com amics van ser traïts i assassinats a mansalva. Vaimaca Perú va ser portat al costat d’altres xarrues a París, on van ser exhibits com un atractiu de circ. També van arrossegar a aquesta humiliació a Senaqué, Tacuabé i Guyunusa, que estava embarassada. Diuen les cròniques: “Després de ser sotmès a diversos estudis i d’haver esgotat l’interès científic, és exhibit en un circ amb els seus germans xarrues, on pateixen un tracte cruel i inhumà. A conseqüència d’aquest maltractament i de la tristesa per estar lluny del seu sòl natal, Vaimaca mor el 13 setembre 1833 “. Les restes de Vaimaca van tornar a Montevideo el 17 de juliol de 2002.
Seguirem amb la història dels xarrues un altre dia.

No hi ha resposta

11 ag. 2011


Una altra visita papal

Classificat com a Cristianisme,Església,SOCIETAT

    Em deia ahir una amiga: Has vist? Ja tenim una altra visita del Papa! Doncs sí, ja en tenim una més. En poc temps tres visites a l’ Estat espanyol. Aquesta és en motiu de la Jornada Mundial de la Joventut, que fou presentada públicament per Rouco Varela al Vaticà i se celebrarà del 16 al 21 d’agost.

    La meva amiga suposo que esperava de part meva una resposta. Esperava a veure què hi diria, sabent -com sap- que encara que sigui creient, aquests esdeveniments multitudinaris i els grans muntatges (a la meva manera de veure tant passats de moda) no m’agraden gens. Penso que l’ Església ha de ser i s’ha de manifestar d’una altra manera perquè aquest tipus d’esdeveniments presentats de forma tan triomfalista i bel·ligerant no duen enlloc en els dies i en el món que vivim. No només no ajuden sinó que fan mal perquè presenten una Església aliada amb els sectors més conservadors de la societat, que són els que tenen els diners i el poder, i que li sembla que poden ajudar-la a exercir el control moral d’una societat cada vegada més lliure i més mancada de pors. S’hi repenja i s’hi abraça i ells ben contents!

    Jo no dic pas que l’Església no tingui dret  a explicar la seva doctrina. Sóc creient i per això mateix no m’agrada que ho faci d’aquesta manera. Massa anys vam haver-ho de sofrir. Però sembla que no se n’adonin pas!

    Per això ara m’agradaria fer públic allò que li vaig dir a la meva amiga des d’aquest meu raconet d’opinió.

    • No m’agrada que la mateixa Església hagi destacat “el apoyo y la generosidad del Gobierno, de la Comunidad de Madrid y de los Reyes y los Príncipes de Asturias”. Què hi té a veure l’una cosa amb l’altra?
    • No m’agrada que, encara que “los presupuestos serán sobrios y estrictos (entre 47 y 54 millones) y se han pedido prestadas las instalaciones de acogida para los jóvenes y la plaza de Cibeles”, un Estat aconfessional  hagi de pagar un esdeveniment confessional com aquest. Rouco va explicar “que la Iglesia española sólo ha pedido prestadas las instalaciones de acogida para los jóvenes, el aeródromo de Cuatro Vientos y la plaza de Cibeles de Madrid, además de facilitar "exenciones fiscales" a las empresas que patrocinan el acto”. Li sembla poc tot això? Li semblarà igualment bé quan vingui el Dalai Lama o qualsevol altre líder religiós i demanin coses semblants?
    • No m’agrada que empreses com Banco Santander, Bankinter, El Corte Inglés, Telefónica, Endesa, Iberia patrocinin actes d’aquesta mena com si fos un gran concert. L’església, amics meus, no és pas això i amb aquesta imatge no m’hi identifico gens ni mica. Per què un Govern aconfessional ha de declarar la visita del Papa "evento de interés especial", al mateix nivell que la regata Ocean Volvo Race o uns Jocs Olímpics?. Això suposa que les empreses que financin aquest esdeveniment comptaran amb beneficis fiscals, que poden arribar al 80% dels fons.
    • No m’agrada que el Govern faci excepcions d’aquesta mena i doni "total facilidad a los  visados y alquilará para ceder de forma gratuita el Palacio de Congresos del paseo de la Castellana, que será la sede del Centro de Prensa. También se cederá el aeródromo de Cuatro Vientos, sede principal de la JMJ, junto a la plaza de Cibeles. El centro de Madrid acogerá un Via Crucis y la misa de bienvenida de Benedicto XVI, que contará para la ocasión con una "sacristía" de lujo, en la que se vestirán cerca de un millar de obispos: el Ayuntamiento de Madrid” segons expliquen els  diaris.
    • No m’agrada que “la seguridad, los transportes y la sanidad también formarán parte de la aportación del Estado, a través de las tres administraciones (Ayuntamiento, Comunidad y Gobierno). La seguridad del evento, la logística y la limpieza también correrán a cargo del erario público, así como los gastos del séquito papal y de la Familia Real. La acogida por parte de todas las Administraciones públicas ha sido excelente", indicó Yago de la Cierva, responsable de Comunicación de la JMJ. La colaboración será total, porque la visita del Papa será el escaparate internacional de España en 2011. Es un proyecto de todos, cultural, religioso y turístico, y todos queremos que salga bien".
    • No m’agrada que els milers de joves que venen d’altres països, amb l’enorme cost que suposa de transport aeri i terrestre, destinin aquest diners a un esdeveniment com aquest quan en aquests moments hi han altres prioritats més urgents. Sé que és el seu dret a fer servir els seus diners com vulguin, però segueix sense agradar-me. Per exemple: he llegit que de l’ Uruguai venen 460 joves (sense comptar els seus acompanyants). Si comptem una mitjana de 1000 eros per cap no us semblen molts diners? L’Església uruguaiana no té necessitats més urgents? Per tant, segueix sense agradar-me.
    • No m’agrada aquesta barreja d’assumptes en un Estat democràtic que es declara aconfessional. Aquesta barreja d’assumptes de l’estat i assumptes religiosos, d’interessos generals amb interessos privats, institucions que representen tots els ciutadans amb esdeveniments que només concerneixen a una part. Entenc perfectament les queixes que han sortit arreu i que segur que aniran a més a mida que s’acosti el dia.

    I -per acabar i malgrat tot- només desitjar que els que hi vagin en treguin un molt bon profit, però que no oblidin que ”no es pot servir alhora a Déu i al diner” (Mt 2,24) i allò altre de “no porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí” (Lc 10,4).

    I una altra cita de l’ Apòstol Sant Jaume que ens recorda quina és la dimensió del cristianisme i que ja va predicar a finals del segle primer a les primeres esglésies d’ Àsia i Europa: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: “Ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats” (Jm 1,27)

    7 respostes

    10 ag. 2011


    La copa de la vergonya

    Classificat com a ESPORTS,POLÍTICA

    La Copa Catalunya de futbol entre tots aconseguiran que sigui la copa de la vergonya. Any rere any s’hi esforcen més. I no em refereixo pas a arreglar l’actual situació, sinó a espatllar-la.

    I no valen excuses de que no hi ha dates per jugar-la i que el calendari està carregat. Per jugar-la d’aquesta manera val més que no es jugui. De la mateixa manera que no cal tenir selecció catalana de futbol si s’ha de continuar fent el ridícul com fins ara, fent un partit a l’any i amb dates inadequades. Si els clubs s’han de plantar que es plantin, però així no es pot continuar.

    L’espectacle que –un any més- es va veure ahir feia llàstima. Equips que sembla que hi participin perquè no hi ha més remei. L’estadi buit. Jugadors d’equips inferiors i reserves perquè els “bons” fan feina per la “Federación Española” o per altres països. Jugadors que no canten l’himne perquè sembla que no el sàpiguen ni els importa. Autoritats que brillen per la seva absència. Imbècils que mentre es canta Els Segadors criden i ningú els diu res. Dates totalment inadequades…  En fi, l’autèntic retrat del país que som i que, per aquest camí, seguirem molt anys sent: un país amb complex d’inferioritat, dominat, sense vot ni veu enlloc, sense personalitat, un país que no ens el creiem, que no es fa notar ni es fa sentir sentir  perquè no es posen els mitjans per fer-se escoltar.

    La culpa no és només de la Federació Catalana de Futbol (que n’és l’organitzadora) sinó que és una mica de tots; perquè està prou demostrat que quan volem fer les coses bé les sabem fer. El Barça n’és un bon exemple i aquests darrers anys ha adquirit encara més prestigi perquè ha fet les coses prou bé. I com a mirall mundial que és, potser hauria de ser qui digués prou. Que digués que d’aquest plat no en menjarà més, si no li serveixen amb una mica de dignitat. La Copa Catalunya és com aquell que s’ha de menjar les engrunes de sota la taula perquè no l’han convidat a seure a taula amb l’excusa que no hi ha prou cadires. Una vergonya i una indignitat!. Heus ací un motiu més d’indignació per afegir a la llista dels indignats catalans. Perquè la nostra llista de motius és molt més llarga que altres encara que ens faci vergonya mostrar-la. Si el Barça no pot jugar amb els millors jugadors la Copa Catalunya, amb l’entrenador del primer equip i amb dates adients, que no la jugui. Que la deixi pels altres. Que es modifiqui el format o que es faci d’una altra manera, però així no. Que la juguin només els juvenils, que ells tenen dates de sobres i potser seria una forma de veure i descobrir nous valors.

    Però així no. Així millor que no se segueixi ni un any més. Parem de fer el ridícul. Parem de tirar-nos terra sobre els nostres propis caps. Som un País petit però no hem de ser un país inferior, un país d’opereta i de riure. Això deixem-ho pels veïns que en saben també força de fer les coses malament.

    No hi ha resposta

    09 ag. 2011


    Feines d’estiu

    Classificat com a Vacances

    Quan faig vacances -com que tinc una mica més de temps- m’he imposat des de fa una colla d’anys l’obligació de fer una mica de neteja de papers, documents, llibres i altres coses que omplen poc a poc la casa sense adonar-nos-es.

    Normalment no ens aturem a reflexionar el que tenim i el que no; el que necessitem i els que és totalment imprescindible. No ens plantegem cap on anem, si som nosaltres els que ens movem o simplement alguna cosa ens porta. Vivim en una societat basada en una economia de consum en la qual semblem ser transportats en una escala mecànica d’uns grans magatzems i simplement mirem cap als costats assenyalant amb el dit el que ens volem endur a casa i que, sens dubte, ocuparà al cap d’un temps l’últim espai lliure que ens quedava al traster o al garatge.

    Ens pensem que som lliures per poder triar el que comprem, però la major part de les vegades són els altres qui ens assenyalen allò que hem de comprar. Ens diuen el que necessitem (i que realment no necessitem la majoria de les vegades), però que el mercat té molta necessitat de vendre’ns. Per això, de tant en tant, hem de fer neteja de coses que ens pensàvem que omplien un buit i que, en realitat, no van fer més que fer-lo més gran.

    Som el que tenim? Som el que la societat ens diu què hem de tenir?  Som allà on l’estatus social ens col.loca? Som allò a què ens dediquem? Desgraciadament, moltes vegades és així i no som el que volem ser sino que som allò que els altres ens fan ser.

    Quan durant les vacances d’estiu em dedico algunes estones a ordenar m’adono del munt de papers que rebo, la majoria totalment inútils. Molta propaganda, moltes ofertes, molt color i molta presentació atractiva amb molt poc contingut. Els entesos diuen que només hi ha una cosa que ens torna als nostres orígens, a la nostra essència: el dolor. Quan patim, quan apareix el dolor (en qualsevol de les seves infinites formes) potser que no sigui una tragèdia sinó que sigui l’única manera de poder recuperar la pròpia vida, allò que érem i que hem de tornar a ser.

    Quan veig tant paperam inútil, tantes ofertes buides i tantes coses que només ocupen espai és quan m’adono que tot allò no serveix de gran cosa i que aquell no és el camí per a ser una mica feliç (amb una mica ja em conformo). És llavors quan penso que potser no n’hi ha prou d’ordenar el  meu espai exterior i que potser hauria de començar a ordenar el meu espai interior, És llavors quan m’adono que és més important la companyia d’un amic, el passeig relaxant, el somriure d’un nen, la lectura d’un bon llibre o el simple “dolce far niente” per a ser una mica feliç. Que no ens cal omplir la vida sino que el que ens cal és, simplement, viure

    No hi ha resposta

    08 ag. 2011


    Noms de llocs curiosos

    Classificat com a Humor

     

     

     

     

    Durant l’estiu hom té temps per perdre el tems. Temps per perdre’l o temps per guanyar-lo, ja que és “dolce far niente” una de les coses que més desintoxica l’esperit. L’avorriment diuen que pot ser molt beneficiós.

    En un d’aquests moments de no fer res m’he trobat amb un nom de lloc que m’ha fet gràcia i, d’aquí he passat a un altre, a un altres i a un altre… I m’he trobat que no acabaríem mai. Es veu que la gent –a tot arreu del món- tenen la dèria de posar noms rars als llocs. En voleu uns exemples?

     

    A Andalusia podem trobar un poble amb el nom de Guarromán (guarro = sucio).

    A Catalunya trobem de UltraMort (Ultramuerto). A Múrcia trobem tres pobles curiosos: EL PURGATORIO, EL LIMBO I LOS INFIERNOS 

    A L’ Argentina, prop de Misiones s’hi troba Colonia Mandarina y Torta Quemada. A la província de Tucumán hi ha un lloc que es diu "Camas amontonadas".

    A Xile, Pico Truncado, que pels xilens voldria dir alguna cosa semblant a Pene Cortado. També hi podem trobar PUTEANDO, prop de de Viña del Mar o un altre de ben curiós: PODER DE COMPRA. I també n’hi trobem un altre on sembla que els seus habitants es conformen amb poca cosa perquè es diu PEOR ES NADA

    Un nom curiós i que es troba en tres paisos és Salsipuedes, que es pot trobar a Xile, Argentina i Colòmbia.

    A Àustria hi trobem Fucking  (que en anglès vol dir Maleït). O también la ciudad de Condom, a França. O bé Dildo, (que vol dir Consolador)  que trobem al Canadá.

    I per als que els agraden les coses simples poden anar a Å, i que no es confonguin de poble perquè n’hi trobaran 9 a tot Escandinàvia.

    A l’ Uruguai hi ha un Salsipuedes (lloc on van exterminar els darrers indis xarrues). Aquells pobres indis sí que no en van poder sortir! També hi ha un Mal Abrigo, un Ahogados, i un altre que es diu Vejigas.

    Al Chaco Paraguayo hi ha una colònia anomenada "Para Todo", i una altra que es diu "Lolita". Podríem dir que “anem a Lolita i Para Todo"…

    I si en voleu un reguitzell ben llarg, podeu anar al blog d’una tal VICKY i trobareu un fotimer de noms rars de pobles espanyols.

    Que us hi divertiu!

    No hi ha resposta

    07 ag. 2011


    Poemes d’estiu: els somnis (II)

    Classificat com a Poesia

    No fim tu hás de ver que as coisas mais leves são as únicas
    que o vento não conseguiu levar:
    um estribilho antigo
    um carinho no momento preciso
    o folhear de um livro de poemas
    o cheiro que tinha um dia o próprio vento…

    Mário Quintana

     

    ELS SOMNIS (II)

    Quan un somni dorm no el despertis.

    Despertar un somni és remoure-ho tot,

    remoure un immens univers

    que s’està construint en planetes imaginaris,

    universos ficticis i reals, alhora.

    Planetes generalment feliços i, a vegades, no tant.

     

    Els somnis volen pau, volen tranquil.litat, volen temps.

    Els somnis volen!

    Com l’aire i com els núvols que viatgen sense rumb,

    a vegades sense pressa

    i altres massa ràpidament.

     

    El somni és com el núvol

    que s’infla i es desinfla,talment les nostres il.lusions,

    talment la mateixa vida, plena de desitjos incomplerts.

    Com aquell núvol que adquireix noves formes,

    que es fa i es desfà, que regalima aigua

    i regala una mica d’ombra i frescor durant els estius roents.

    Com la mateixa vida. Com nosaltres mateixos que ens anem fent i desfent.

    El somni vola, s’aixeca, cau, va i ve.

    Exactament com nosaltres mateixos.

    3 respostes

    06 ag. 2011


    El Tribunal Constitucional és com el “perro del hortelano”

    Classificat com a POLÍTICA

    Una sorpresa (relativa) que hom es troba quan va per aquests mons de Déu és el desconeixement que hi ha de Catalunya i de la seva llengua. A molts llocs del món (a Llatinoamèrica passa sovint i ho dic per pròpia experiència) es desconeix que Catalunya tingui llengua pròpia. És una conseqüència més de la colonització espanyola, tant nefasta en tants sentits, i que va fer que es deformés tota la realitat del que podríem dir-ne Espanya.

    Si es desconeix el català, conseqüentment i evident, encara es desconeixerà més el fet  que a la Val d’Aran es parla l’aranès. En temps de la dictadura aquesta realitat era desconeguda fins i tot pels catalans perquè mai a la vida ens havien explicat a l’escola que allà s’hi parlés una altra llengua. Jo ho vaig descobrir de ben gran, quan durant uns quants estius vaig treballar-hi i vaig poder gaudir d’aquella bonica sonoritat de l’aranès que encara es parlava molt entre la gent del poble. Parlo dels anys 70…

    Per tant -i ho dic pels que no ho saben- la Val d’Aran és un territori molt bonic, situat a la cara nord del Pirineu i entre muntanyes i paisatges meravellosos. La Val d’Aran sempre ha mirat molt cap al que ara és França perquè era la seva sortida natural per al comerç i les relacions de tota mena. Justament per aquest motiu (i perquè les mateixes muntanyes feien de frontera natural) la seva llengua pròpia és l’aranès (en occità: aranés), una varietat de l’occità, del dialecte gascó, afí a les varietats de Comenge. És llengua pròpia de la Vall d’Aran (era Val d’Aran). És llengua oficial de la Comunitat Autònoma de Catalunya conjuntament amb el castellà i el català des de l’aplicació del nou estatut el 9 d’agost del 2006.

    Un miler de veïns de la Val d’Aran van sortir fa uns dies als carrers de Viella per participar en la tradicional Corsa Aran per sa Lengua, en defensa de l’aranès com a llengua pròpia i com a resposta a l’anunci del Govern espanyol de presentar un recurs al Tribunal Constitucional en contra de la Llei de l’aranès. El “democràtic” Estat espanyol, representat pel seu Tribunal Constitucional, ha fet –una vegada més- com “el perro del hortelano: que no come él ni deja comer al amo”.  No es reconeix res més que no sigui genuïnament castellà. Com bé sabem, els gossos no solen ser vegetarians (és a dir, que no mengen majoritàriament verdures); així que són bons guardians d’un hort perquè no es menjaran els productes que s’hi conreen i tampoc deixaran que altres animals, que sí que són vegetarians, s’hi s’acostin per menjar-se la producció de l’hort.

    Recordeu el que fan els nens petits? Un nen té un munt de joguines i rep la visita d’un altre nen. Ja sabeu el que acostuma a apassar: encara que no ell no jugui amb les seves joguines tampoc deixa que l’altre nen hi jugui.  És com el gos de l’hortolà, que ni menja ni deixa menjar. Els psicòlegs dirien que això és una cosa molt pròpia d’un estat d’infantesa i d’inseguretat, com es deu trobar l’Estat espanyol amb el seu castellà que, si no l’imposen, potser temen que la gent deixi de parlar-lo en benefici de l’anglès i –posem per cas- del xinès. I després ens critiquen a nosaltres i diuen que imposem el català! Quin cinisme! Ells tenen el Tribunal Constitucional per fer les lleis que vulguin i nosaltres –pobrets de nosaltres-, estem nusos del tot, amb una mà davant i una altra darrere sense poder fer complir de cap manera allò que ens sembli just. El nostre parlament per a què serveix? D’això en diuen democràcia?

    D’això jo en dic: POCA VERGONYA!

    No hi ha resposta

    05 ag. 2011


    Mario Quintana, poeta gautxo

    Classificat com a Poesia

    Monument a Mário Quintana (dreta) i a Carlos Drummond de Andrade, a la Praça da Alfândega de Porto Alegre, obra de Francisco Stockinger.

     

     

    Vaig descobrir Mário Quintana (Alegrete, 1906 – Porto Alegre, 1994) ja fa una colla d’anys. Em sembla que era l’any 1976 en un viatge que vam fer a Passo Fundo (Rio Grande do Sul). Vam anar a visitar uns amics  i ens van dur a visitar una reserva indígena. Ens van explicar –si no ho recordo malament- que era l’única reserva d’indis xarrues que quedava. Una visita que em va deixar un regust força amarg i que un altre dia ja explicaré.

    En aquesta visita em van regalar un petit llibret de poemes. Eren poemes de Mario Quintana, a qui jo no coneixia de res. Em van agradar els seus poemes senzills i algun d’ells m’ha acompanyat tota la vida. Us es deixo un amb l’esperança que us agradi.

    LA VIDA

    La vida és com els deures
    que ens emportem per fer a casa.
    Quan te n’adones ja són les 6!
    Quan te n’adones, ja és divendres …
    Quan te n’adones, ja s’ha acabat l’any …
    Quan te n’adones, ja han passat 50 anys!

    Ara, ja és massa tard
    per ser aprovat …
    Si em donessin un dia
    una altra oportunitat,
    ni miraria el rellotge.
    Tiraria sempre endavant
    i jugaria pel camí,
    amb l’escorça dorada
    i inútil de les hores …

    Per això et dic que no deixis de fer
    alguna cosa que t’agradi per manca de temps,
    un temps que,
    desafortunadament,
    mai més no tornarà …

    No hi ha resposta

    04 ag. 2011


    El fenomen Moccia

    Classificat com a LITERATURA,SOCIETAT

    Jo dec viure fora de la realitat perquè, justament avui -i per pura casualitat-             m’he assabentat d’un fenomen que fa anys que corre: el de penjar cadenats (“candados”, en castellà) en alguns llocs concrets d’algunes ciutats. Es veu que fa anys que s’ha posat de moda això, però jo no en sabia res. Deu ser perquè jo surto poc de casa o perquè sóc una mica babau per a certes coses.

    Es veu que això de penjar cadenats neix del llibre i film "Tinc ganes de tu" de l’italià Federico Moccia i s’ha tornat tota una "addicció". En el seu origen es tractava de posar un cadenat amb les inicials dels enamorats i llençar la clau al Tíber. El lloc indicat era el Pont Milvio, però la moda ja s’ha estès per tot el món com una autèntica Grip A, o una epidèmia qualsevol. En fi, que s’ha tornat una autèntica febre.

    Com tot, té els seus costats positius i negatius. Potser és un gest molt romàntic veure tots aquests cadenats de les parelles enamorades… Però què passa si la parella es trenca i la clau s’ha llençat al riu?. Aniran a bussejar per tal de trobar.a? Es veu que és una condició “sine qua non” llançar la clau al riu…

    I als llocs on no hi ha riu, què en fan de les claus? I els fons dels rius i fonts ornamentals voleu dir que no estan molt rovellats?  I els fanals on es pengen els cadenats? Alguns ja han caigut un parell de vegades pel pes de la ferralla!. Els únics que hi surten guanyant són els fabricants de cadenats que, a partir d’ara, (els regalo la idea) hauran de començar a pensar a fer claus biodegradables.
    I, des d’aquí una pregunta curiosa: val la pena llegir aquest tal Moccia?

    No hi ha resposta

    03 ag. 2011


    Un país i molts paisatges

    Classificat com a Poesia

    Amb el sol que és molt blanc sobre el mar que és molt blau,
    amb uns núvols molt blancs dalt el cel que és tan blau,
    i rius que inútilment volen fer dolç el mar,
    rius mols secs, molt hostils, amb el cor ple d’atzar.
    Amb pluja per atzar, amb algun cop de vent,
    amb el trot sobre el mar de llevant inclement.
    El clar país, el meu.

     

     

     

     

    Tot de vells campanars entre cases i camps,
    i tendríssims palmons el Diumenge de Rams,
    tot de cares de sants pintades amb traç fort,
    que lluiten contra el temps a cavall de la mort.
    I camins plens de pols per on ve, indiferent,
    la brisa de l´oest, la llum del sol ponent.
    El clar país, el meu.
     
     
     

     

    Amb aquest cel tan dur que el sol no és pot mirar,
    amb aquest cel tan alt que els ocells són distants,
    amb aquest cel tan net que ensenya a perdonar,
    amb aquest cel tan lluny que els homes són pagans.
    Amb el fred vent del nord que arriba tramuntant,
    amb el fred vent del nord que torna el cel brillant.
    El clar país, el meu.

     

     

     

    Amb els pobles i ciutats que de Roma han nascut,
    amb homes jornalers portats pels trens del sud.
    Quan la parla és un clam, quan la parla és un fet,
    quan el poble és memòria i el dret a viure, un plet.
    Quan la brisa és somrís, quan el vent és discret,
    quan el vent ve del sud, quan tot esdevé quiet.
    El clar país, el meu.

     

     

    El clar país (cançó de Jacques Brel)

    2 respostes

    02 ag. 2011


    El fatxa Ginés

    Classificat com a España,ESPORTS

    No ens haurien d’estranyar coses com les que van passar ahir, i que ja han passat altres vegades en aquesta “EJPAÑA” representada per castanyoles, toros, pandereta, flamenc i fatxes com l’inefable Ginés. Em preguntareu qui és aquest Ginés. Us ho explico:

    Ginés Meléndez, seleccionador de la selecció  Sub-19 espanyola de futbol, ha desencadenat la polèmica a les xarxes socials, després que ahir, durant la celebració de la victòria a la final de l’Europeu de Romania, li arrabassés la bandera d’Astúries -que li havia donat la seva mare- al migcampista asturià Juan Muñiz. La selecció Sub-19 havia sortit victoriosa enfront de la República Txeca. L’alegria regnava entre els jugadors i l’atmosfera era de celebració i alegria sobre la gespa de l’estadi romanès. No obstant això, l’ambient es va enrarir quan el seleccionador es va dirigir de manera brusca cap al migcampista Juan Muñiz per arrabassar-li de males maneres la bandera del Principat d’ Astúries que el noi s’havia posat sobre les espatlles. A Meléndez no li va agradar que l’asturià fes gala del seu origen en una celebració que –segons ell- s’havia de fer “en nom d’Espanya” i, per tant, no estaven permeses les banderes regionals.

    En fi, com passa més o menys sempre! Ja s’han donat cassos de crítiques semblants quan en algun esport algun català ha tret la senyera i l’ha mostrat de forma ostensible i públicament. Encara hi han molts espanyols –gent fatxa com aquest entrenador- que no els agrada que es faci ostentació de banderes que no siguin les espanyoles. I continuen sent entrenadors sense cap tipus de problema, cosa que no s’entén gaire i menys enacara després que aquest mateix entrenador deixés celebrar en una altra ocasió un títol al jugador Arizmendi amb una bandera franquista sense cap tipus de problema. Un autèntic fatxa, vaja!

    No obstant això, la polèmica s’ha estès com la pólvora a les xarxes socials, fins al punt que Ginés Meléndez s’ha convertit en ‘trending topic’ (tema del moment) a Twitter a Espanya. El seleccionador ha estat objecte de burles i hipèrboles sota el hashtag (etiqueta)#ginesfacts amb escrits ben interessants i que posen orelles de ruc a aquest senyor.

    I el pitjor de tot: segur que ningú li diu res i segur que continuarà d’entrenador sense problemes. Enteneu ara perquè a alguns no ens interessa gens continuar sent espanyols? Direu que potser és simplement una anècdota. Sí, potser sí, però una anècdota que podríem elevar a categoria.

    3 respostes

    01 ag. 2011


    Mal rotllo

    Aquell senyor havia començat les vacances feia un parell de dies i es notava fins i tot en la seva cara i amb la forma de mirar, de moure’s i de parlar. Només feia que explicar a tothom del que faria, dels mil projectes que –com cada any- feia (per això els projectes es diuen projectes: perquè es queden normalment en bones intencions que no es fan quasi mai realitat).

    Anem al que anàvem i deixem les digressions que sinó em sortirà un post massa llarg… Dèiem que aquell senyor havia començat vacances feia dos dies i ja sabeu que els entesos (vull dir els psicòlegs, aquests que saben tant de tot: des de quin color s’ha de pintar una paret per tal de que no et deprimeixis més del compte fins a quin color de cotxe t’has de comprar pe tal de que vagi amb el teu caràcter i la teva manera de ser…) diuen que les vacances són un temps fatal per la convivència familiar. En tornar de vacances aquests senyors tant entesos en quasi tot és quan fan el seu agost. O sigui que al setembre o a l’octubre tenen més feina que mai i se’ls omplen les seves consultes de parelles (ara ja no es diu matrimonis) que es volen separar. Ja m’he tornat a encantar amb les maleïdes digressions!

    Deia que aquell senyor en període de vacances es va despertar al matí (encara amb els ulls mig tancats o mig oberts, si voleu) i va tornar a veure –un dia més- que la seva dona s’havia deixat l’aixeta del lavabo gotejant. Se’n va anar xino-xano cap a l’habitació on la seva dona encara dormia i amb una mica de mala llet –tot sigui dit- li diu:

    -T’has tornat a deixar l’aixeta gotejant. ja et vaig dir que això, a més de ser una despesa i un pecat contra el medi ambient, em molesta molt!

    -Doncs, ja ho saps. A partir d’ara cada nit passes a repassar-la tu. Així no quedarà gotejant.

    -Però això no ho he de fer jo. Ho hem de fer tots dos.

    -Jo ja tinc prou feina amb els nens! Ara no m’omplis el cap i no me’n donis més tu de feina!

    -No sé pas on la fas la feina. La casa cada dia està més bruta. Aquests dies m’hauré de dedicar a treure la pols que hi ha per tot arreu.

    -I tu, que quan arribes de treballar t’asseus amb una cervesa i no et cuides de res més. Molt còmode tu!

    -Jo ja arribo prou cansat. la feina de casa l’has de fer tu, que per això no treballes.

    -Que jo no treballo? Si no fos per mi  ni menjaries…

    -Que no menjaria? Encara que hagés d’anar a l bar a fer un bocata! Potser menjaria més  a gust i tot que el que em poses tu a taula!

    -Doncs ja hi pots anar. A partir d’avui no et faré més el dinar.

    -Doncs avui mateix me n’hi vaig i potser ja no tornaré…

    -No cal que tornis, que no et necessito per a res.

    -Ni jo a tu!

    -Doncs, mira, demana hora a un advocat i demanem la separació o el divorci… el que vulguis!

    -Vinga, fet. Cadascú que vagi pel seu compte, ja n’estic tip d’aguantar-te!

    Aquests van ser els fets. I tot per una aixeta que gotejava!

    No hi ha resposta