A PEU

El meu país -sí, Catalunya, no pas Espanya- té una llengua pròpia que s’anomena "català". També se n’ hi parlen moltes altres -entre elles el castellà-, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, una llengua mitjana,  que té 9.1 milions  de  parlants,  l’ entenen  11
milions de persones  i se situa al  lloc 88 entre  les 6800  llengües que es parlen arreu del món.

Doncs en aquest país meu, resulta que quasi no es pot veure cine en la meva llengua. De totes les sessions que es projecten al meu país, només un 3% és en català. El 97% de les pel·lícules es projecten en llengua espanyola.

I ara que el nostre govern ha fet una Llei del Cinema per tal d’igualar en el futur aquest flagrant desigualtat i fer una mica de justícia on no n’hi ha, resulta que els empresaris es queixen. El Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedecine) fan afirmacions totalment falses, tendencioses i malintencionades perquè diuen que no ni ha demanda de cinema en català (com pots veure un film en català si no n’hi ha?) i que amb aquesta llei es perdran llocs de treball i ells perdran molts diners.

Demà dilluns aquesta gentussa tancarà les seves sales en senyal de protesta. Una vegada més, miraran només el bé de les seves butxaques i no pas el bé del país. Per sort, hi hauran altres sales que obriran i seguiran projectant pel·lícules en català i en castellà. Encara que he de confessar que no hi vaig massa al cine, un servidor demà anirà a veure una pel·ícula a un cine dels que obren. I si pogués veure-la en català, ho faria. Però em temo que ,al meu país, no podré veure la pel·lícula que vull veure en la meva llengua…

Coses que passen a Espanya, un Estat que es diu democràtic però que permet injustícies com aquesta.

Heu vist la pel·lícula "Invictus"? Heu llegit la novel·la "El factor humà"? No us podeu perdre cap de les dues coses. El film tracta sobre la figura de Nelson Mandela i està basada en aquesta novel·la. A part d’evidenciar la grandesa de la talla humana i política de Mandela, a mi m’ha desvetllat la comparació amb Pepe Mujica, el proper president de l’ Uruguai. No sé si és prou justa aquesta comparació o si és exagerada. Tant de bo d’aquí uns anys es pugui fer. Segurament que en aquests moment no és prou justa perquè, des del punt de vista polític, Mandela ja ho ha fet tot i ja ha passat a la histèria i Mujica encara ho ha de fer. Però hi ha un aspecte humà -comú als dos- que sí que té un punt de comparació i és el que vull fer notar.

Mandela diu en un moment del film: "Dono gràcies a Déu per la meva ànima invicta. Sóc l’amo del meu destí. Sóc el capità de la meva ànima". I un altre personatge diu: "Com pot un home que ha estat tancat quasi 30 anys en una diminuta presó pot perdonar qui l’hi va ficar, quan surt en llibertat?".

Mujica va dir només sortir de la presó: "Només una actitud democràtica permetrà una maduració política massiva d’aquesta immensa potencialitat. Cal ser democràtics, tremendament democràtics. És l’hora de tenir clar que davant el dilema centralisme o democràcia, cal inclinar-se per més democràcia ".

El Pepe Mujica, el 16 de març de 1985, dos dies després d’haver estat alliberat després de més de 12 anys de dur captiveri, va ser designat pels líders del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros -rapats al zero i rostres curtits pels àrids calabossos i els humits pous de la presó per on havien desfilat en condició d’ostatges de la dictadura (1973-1985) - per a fer un discurs en un acte al club Platense. El grup de "vells", com es coneixia als líders tupamaros que van sobreviure primer a la guerra, després a la tortura i finalment a la presó, van designar per a pronunciar aquell discurs, en un moment històric tan delicat, a José Mujica. Casualitat?, es pregunta el periodista Gabriel Pereyra en un article de fa uns mesos. Jo diria que no i jo diria que sabien ben bé el que feien.

Mujica es va plantar aquell dia davant d’un públic bàsicament juvenil i, davant d’un cartell que deia "som un poble que camina cap a l’alliberament nacional", va improvisar un llarg discurs, amb un estil no gaire diferent del que se li coneixeria després, quan s’ha transformat en aquests darrers mesos en un fenomen polític i comunicador. Cóm ha estat possible que en un país on la democràcia, la pau i la mitjania són religió, hagi pogut guanyar un home que va assumir la més radical i violenta de la posicions polítiques en un determinat moment de la seva vida?.

Doncs aquí hi ha la resposta, segons el meu parer, i és on podem comparar els dos homes. Darrere de les respectives històries personals de lluites per ideals, d’empresonaments i de sofriment, s’hi troba una història d’estratègia política, de transició fonamentada en la reconciliació, de creació d’una nova consciència nacional damunt de bases noves. Com diu l’escriptor Vicenç Villatoro avui mateix en el diari AVUI, "el film esdevé una faula eterna i emocionant sobre el perdó. Sobre la força del perdó". Sobre el perdó i la reconciliació s’hi pot construir qualsevol cosa, que sempre aguantarà ferma, cosa que no passarà mai si es construeix sobre el ressentiment. A Sud-Àfrica, a l’ Uruguai o al Congo.

Aquí hi ha el quid de la qüestió i és per això que els uruguaians han donat el seu vot de confiança a aquest home. Pepe, no els defraudis!

Un amic català em demana que li expliqui per quin motiu tinc tanta esperança en el nou govern d’Uruguai i, en concret, amb Pepe Mujica. Faré un resum del seu perfil i de la història dels darrers anys del país que fa un periodista uruguaià que es diu Hugo Machín. Pot ajudar a entendre una mica millor les coses i podrem entendre millor qui és i com és el futur president.

José Mujica (74 anys), és un dels dirigents tupamaros que el 1963, comandats per Raúl Sendic (1925 - 1989), van iniciar la guerrilla urbana que aspirava a prendre el poder quan governava l’Uruguai un dels dos partits tradicionals (el Partit Nacional)  i l’esquerra no superava el 10 per cent de l’electorat.

Mujica, decebut de la política, va abandonar 47 anys enrere el Partit Nacional, on havia estat secretari d’un ministre, i va contribuir a fundar el Moviment d’Alliberament Nacional (Tupamaros), una organització integrada per ex militants del Partit Socialista, estudiants universitaris fortament influenciats per sacerdots catòlics i anarquistes partidaris de l’acció directa.

En el context de la Guerra Freda en que Amèrica Llatina va patir reiterades intervencions nord-americanes, alliçonats per la revolució cubana i recolzats per Fidel Castro, els tupamaros uruguaians van reeditar el fenomen guerriller sorgit a la veïna República Argentina. Les encara avui anomenades per Mujica expropiacions a bancs i empreses, van reportar a la guerrilla la suma equivalent a més de tres milions de dòlars actuals.

A partir de la consigna "tanto peor, tanto mejor", que suposava una exacerbació de les contradiccions socials amb l’objectiu de generar consciència en sectors de la ciutadania, els tupamaros protagonitzar homicidis, segrestos i atemptats que van contribuir a generar un clima de polarització que va facilitar la intervenció de sectors ultra reaccionaris amb la consegüent dialèctica d’acció i reacció.

El 1972, convocades pels partits tradicionals, les forces armades uruguaianes, sota règim d’ "estat de guerra intern", en sis mesos derroten els tupamaros. Com a  saldo dels enfrontaments va haver diversos morts en ambdós bàndols i la guerrilla va patir gran quantitat de baixes. La direcció tupamara i centenars de guerrillers van ser empresonats i jutjats en el fur de la justícia militar, rebent condemnes que sumaven desenes d’anys. Després del cop d’estat de Juan María Bordaberry, el 27 de juny de 1973, que va instaurar una dictadura de 12 anys, i de patir infrahumanes condicions de reclusió, els dirigents tupamaros, igual que milers de presos polítics empresonats per ser opositors a la dictadura, van ser amnistiats pel govern del Partit Colorado, encapçalat per Julio María Sanguinetti, iniciat el març de 1985.

Durant la següent dècada els tupamaros no renunciaren a tornar a prendre les armes si, segons ell, la "democràcia burgesa", ho hagués exigit, segons ha quedat documentat per estudiosos del tema. Sense perjudici d’això, el Frente Amplio, força d’esquerra que governa a la capital Montevideo des de fa dues dècades, convertit en el major partit polític uruguaià, el 1989 vota l’ingrés dels tupamaros al FA.

El 1994 Mujica és elegit diputat i ha resumit els seus gairebé quinze anys com a legislador i ministre de Ramaderia amb el seu llenguatge que permanentment apel.la al lunfardo: "Aquesta ‘changa’ (treball informal i ocasional) de legislador cal agafar-se-la per a ‘laburar’, (treballar) aquí està la qüestió ".

Mujica va desenvolupar una campanya electoral sui generis. Va agafar la bicicleta i amb el seva dona -una altra connotada ex guerrillera i senadora- recorria barris populars, acompanyat de nombrosíssims partidaris, tots ells en bicicleta. De vegades pujava als òmnibus com "home-sandvitx", per difondre les seves "dues o tres idees" que "repetia una i altra vegada com feien les mestres".

Coneixedor de les trampes politiqueres i conscient del rebuig que generen en la ciutadania, sobretot en la de menor educació, conrea una semi crítica al sistema polític - "Malauradament hi ha molt de discurs i poc ‘laburo’" - o amb qüestionaments que el fan assemblar a un polític d’oposició al seu propi partit, el Front Ampli en el govern des de 2005.

Ha realitzat també valoracions populistes com la seva admiració per una tribu africada - els Kung San-"perquè els tipus treballen dues hores per viure i la resta ho passen de diversió i xafarderia", o la seva "ràbia als bancs per com se li emporten els diners a la gent, tot això em sembla ‘joda’ ".

Però es va beneficiar del percentatge d’acceptació (61%), amb la que culmina el seu període l’actual president Tabaré Vázquez, que es va negar a la reelecció amb que li van temptar.

El president Vázquez durant la seva gestió va mantenir certa distància respecte a la política exterior del president de Veneçuela, Hugo Chávez. Mujica en el seu discurs, per moments contradictori, i en determinades actituds, ha demostrat major sintonia amb Chávez, que li ha demostrat la seva preferència respecte a Vázquez. Però també el flamant president electe dispensa elogis al president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva o conceptes sobre Cuba, consignades al matí "El País" de Montevideo: "Cau a trossos. Cau de vellesa. ¿Has vist la premsa a Cuba? No es pot llegir. No es pot llegir d’avorrida que és ".

A Francisco Luzón, conseller director general per a Amèrica Llatina del Banc Santander, Mujica va impressionar "com un líder del Primer Món", va relatar Jorge Jourdan, gerent general de la filial uruguaiana del Santander, després d’una entrevista a Montevideo entre Luzón i Mujica realitzada al maig.

"Tal com ara et dic una cosa,després te’n dic una altra", és un lloc comú en la parla popular uruguaiana. Fa referència a que la vida no ofereix exclusivament una via per solucionar problemes però també com a expressió d’ambigüitat. Mujica va quedar identificat amb aquesta expressió, que no és la més recomanable per a un polític.

El que és inqüestionable és la forma de vida de l’ex guerriller tupamaro. En una austera granja suburbana conrea flors per a la venda al detall, l’acompanya en les seves gires polítiques Manuela, una gosseta de tres potes, no usa corbata, i prescindeix absolutament de qualsevol tipus de polidesa, al punt d’aparèixer davant les càmeres de televisió sense la seva pròtesi dental. Aquesta imatge és garantia d’honestedat per a bona part del seu electorat, però molt pocs volen viure com "el Pepe".

Una de les notes més inexplicables per a la lògica política uruguaiana, la va aportar un acèrrim enemic dels votants de Mujica: el llavors president George W. Bush. Durant la seva visita a l’Uruguai el març de 2007, mentre esperaven que el "asado criollo" estigués a punt en les grans graelles de la casa presidencial de Anchorena, el president dels Estats Units amablement va agafar pel Mujica i tots dos es van internar en bosquet, en un diàleg del qual l’ex guerriller va retornar "amb els ulls plens de llàgrimes", segons testimonis.

Mujica en el seu primer discurs després de conèixer el seu triomf a les urnes va exterioritzar la seva intenció de tenir en compte a la principal força opositora, el Partit Nacional, per la seva futura administració, el que ha impressionat positivament a analistes i dirigents polítics. El primer de març jurarà respectar la mateixa constitució contra la qual es va aixecar en armes 47 anys enrere. El jurament li prendrà la seva dona, la senadora Lucía Topolansky, també com ell ex tupamara que va romandre a la presó durant 13 anys i va encapçalar la llista més votada a l’octubre, per la qual cosa presideix el poder legislatiu fins que assumeixi al març, com a vicepresident, l’ex ministre d’Economia del govern sortint, Danilo Astori.

Seguint amb el tema d’ahir, vull explicar que he parlat moltes vegades amb amics musulmans del paper de la dona a l’ islam, dels seus drets i del seu estatus social. Sempre hi ha hagut coses que no acabava d’entendre, sobretot veien la realitat d’alguns països musulmans. L’explicació que m’han donat aquests amics, que considero més entesos i intel·ligents, és que cada país és diferent i que les interpretacions de l’ Alcorà són diverses, com ho són també les de la Bíblia.

Llegia fa un parell de dies  que  Souad El Hadri, la primera advocada musulmana en doctorar-se a la Facultat de Dret de València, realitza una nova lectura de l’Alcorà i la Sunna en el seu llibre ‘Els drets de la dona a l’ islam i el seu estatut personal al Magreb’ .

Aquest llibre és la seva tesi doctoral  i la va escriure per a desterrar les lectures masclistes predominants en la jurisprudència islàmica.  Sobre aquesta qüestió, ha narrat que la seva tesi, reconeguda amb un Cum Laude, la va idear per a respondre al principal problema al qual s’enfronten les feministes musulmanes: existeix o no un principi d’igualtat a l’ islam?. I la seua resposta és que sí. Per aquesta raó, se centra en la seva obra a rebutjar les "lectures masclistes i patriarcals" que han prevalgut sobre el llibre sagrat de l’ islam i de la paraula de Mahoma.

Qui vulgui saber més sobre les opinions d’aquesta advocada, podrà trobar una bona entrevista a la revista CONSUMER

http://www.consumer.es/web/es/solidaridad/derechos_humanos/2008/04/19/176303.php

Considero que és ben interessant tot el que diu, sobretot quan, com deia en el post d’ahir, ens està arribant una gran onada d’integrisme a la que caldrà fer-hi front. I no estarà gens malament que els arguments vinguin dels propis musulmans….

Aquesta polèmica s’està instal·lant en la societat francesa i d’aquí ben poc la tindrem aquí. Les coses -tant les bones com les dolentes-ens arriben tard, però ens arriben. Hi haurem d’anar pensant…

De moment aquí han començat alguns intents de polèmica pel mocador al cap a les escoles i instituts. Però inevitablement ens arribarà el tema de la burka. Com podeu veure al gràfic superior, que vaig treure del diari EL País perquè em va semblar clar i alliçonador, la burka és la peça que tapa completament el cos, amb cara i ulls inclosos.

Les  preguntes són: la nostra societat occidental ha de permetre que als serveis públics una dona pugui anar així? Sense desmerèixer els valors que pugui tenir la religió musulmana, la societat occidental ha de reconèixer aquest dret a vestir així en els serveis públics? La burka no és un símbol clar de l’ integrisme islàmic? I vull fer la distinció entre "llocs" públics (com per exemple el carrer, i "serveis" públics (com el transport públic, un hospital o un centre d’ensenyament).

Les nostres lleis civils no crec que permetin que algú pugui anar amb la cara tapada i, per tant, no poder ser reconegut (jo, no ho sé. No sóc jurista). I no només per seguretat, perquè sota una burka s’hi pot amagar el que vulgueu. No sols per seguretat sinó també perquè les nostres relacions interpersonals es basen en la igualtat, en mirar-nos als ulls, en poder-nos veure la cara.

I finalment, em pregunto; quina mena d’interpretació fan aquestes persones de l’ islam? Dins del mateix islam hi han molts erudits que no hi estan gens d’acord amb aquesta interpretació tan integrista de l’ Alcorà i pensen que això és un rebaixament i una menys tinença de la dona. Cal que la nostra societat reforci aquests conceptes permetent aquestes pràctiques que xoquen frontalment amb els valors de la nostra societat accidental?

Podem anar-hi pensant, perquè la qüestió la tenim aquí mateix…