A PEU

Charles Péguy va dir una frase que quan la vaig llegir em va impactar i l’ he recordada sempre més: "Sense memòria i sense esperança viuríem en un món sense sentit".

Memòria i esperança. Passat i futur. Mirada enrere i mirada endavant. Aquesta dualitat que conforma la major part de l’ésser humà és fonamental per a l’equilibri del present, sempre important, però sempre volàtil i fugisser.

Qualsevol moment que viu una persona (sigui feliç o amarg) ha de tenir present les dues perspectives que deia Péguy perquè, si no fos així, ens tornaríem bojos; no podríem viure ni aguantar equilibradament les malvestats de la vida o els moments de gran felicitat que generalment duren poc.

I aquesta mateixa perspectiva que ha de tenir qualsevol persona, si vol ser equilibrada, l’han de tenir els pobles si volen seguir existint com a pobles. És com els arbres que si volen pujar, rebrotar i fer-se grans, han d’anar aprofundint les arrels terra endins i ben profundes. El nostre futur depèn molt del passat i, els dos han de condicionar el nostre present.

Catalunya crec que està vivint un d’aquests moments importants i tot aquest enrenou, aquest malestar i tanta bellugadissa no és més que voler buscar una resposta a inquietuds que, com a poble viu i amb ganes de sobreviure, tenim dia a dia.

Tant de bo sapiguem trobar el desllorigador, la clau que ens obri la porta d’un futur gran i esperançador. Si sabem fer els deures no hi haurà retallades d’Estatuts, ni pals a les rodes, ni finançaments magres, ni governs inútils que valguin. Res d’això ha de ser excusa per a que no acomplim amb les nostres obligacions d’aquest moment delicat però interessant alhora. Memòria i esperança. I autoestima personal i com a país, perquè no som més ni menys que ningú. Som exactament igual que tothom i serem el que vulguem ser i farem el que vulguem fer. Ningú ens ha de dir si som una nació o no i si jo sóc català o no. Sóc, essencialment, el que vull ser.

Fa una mica de vergonya llegir notícies com la que llegíem  fa pocs dies sobre l’aeroport Lleida-Alguaire.  Després de mesos de parlar-ne i després de totes les proves pertinents, fixaren la data d’obertura per abans de Nadal. Ara resulta que falten permisos. Exactament "una autorització aèria i unes publicacions de caràcter internacional, imprescindibles per obrir".

D’això jo en dic mala gestió. Si en fos el responsable em produiria vergonya. Poca feina i mal feta, podríem dir-ne també. El govern català tampoc té tants aeroports per gestionar, dic jo! I un que n’estrena i del qual en té la total responsabilitat ja comença gestionant-lo malament. Ens queixem d’ AENA ( i amb raó) i de Madrid, però aquí no sabem fer les coses gaire més bé i ja estem acostumats a nyaps d’aquest calibre (carreteres, túnels, cinturons, metro…. Els exemples serien molts i no cal enumerar-los perquè són al cap de tothom.

A hores d’ara no se sap exactament quan obrirà, quines companyies hi operaran, quin objectius reals (sense voler fer volar coloms) tindrà aquest aeroport. Estem una mica tips de les paraules reiteradament incomplertes del conseller Nadal, que ha dit vàries vegades que obriria abans de Nadal. Us sembla correcte que una obra d’aquesta envergadura no pugui obrir per falta d’ un permís? No sabien quins permisos feien falta? D’això en podem dir gestió? Per gestionar un país, abans s’ha de saber gestionar la pròpia casa i el tripartit ha donat  la sensació de paràlisi per falta d’objectius comuns. Cada conselleria va al seu aire i un conseller en desdiu un altre com passa sovint. El que dèiem: poca feina i encara mal feta.

Quan arriba una visita a casa, se la fa entrar ("passeu..passeu!"), se la fa seure i se la convida a beure o menjar alguna cosa. Això és el que voldria fer jo amb les visites al meu blog. Però és que són moltes i algunes no sé d’on venen, ni sé qui són. Però igualment el meu desig seria fer-les passar a casa i poder fer petar la xerrada una estona.

Quan vaig començar aquest blog no em podia imaginar mai a la vida que seria visitat per tanta gent. Sincerament ho dic. Ara fa poc més d’un any que vaig posar un mapa de visites per la simple curiositat de saber des d’on et poden arribar a llegir i quanta gent et pot arribar a llegir. Aquest mapa s’arxiva de forma automàtica cada any. Aquí el teniu, tot tenyit de taquetes vermelles i amb un total de 5.791 visites des del 16 de Novembre de 2008 fins al 17 de Novembre de 2009. Si comptem que el blog va començar uns mesos abans, vol dir que possiblement aquest blog ha estat visitat al voltant de 6.000 persones.

Ja sé que això no és res i que comparat amb altres blogs és una autèntica misèria i una ridiculesa. Ja ho sé. Però és que aquesta no era pas el meu primer objectiu quan m’hi vaig decidir. Jo ho he dit alguna altra vegada: el primer objectiu era poder buidar el pap i dir-hi la meva als temes que em vinguessin de gust. Que després algú et llegeix, opina i comenta? Doncs molt millor.

Per tant, gràcies a tots els que han perdut un minut del seu temps en llegir-me. Alguns sé que ho fan cada dia i altres només de tant en tant. Alguns m’ho han fet saber per escrit i altres cara a cara. Amb alguns hem continuat la conversa a rel d’un tema que he escrit. Alguns no han estat d’acord amb alguna cosa de les que he escrit i altres m’han felicitat. Tot plegat anima a seguir. I seguiré escrivint pel simple gust d’escriure, per a mi mateix i pels que vulgueu llegir-me. Però dóna bo que el que hom escriu algú ho llegeixi i, per tant, vull donar-vos les gràcies.

Avui estic força satisfet per la resposta que 12 diaris catalans, conjuntament, han donat a una indignitat que ja fa anys que dura. Almenys s”han posat d’acord per dir una part de les coses que una majoria de ciutadans pensa i diu cada dia. Ara ho han dit tots alhora per veure si així els escolten millor. potser havien d’haver dit algunes coses més encara. Però no està malament del tot!

Podem perdre-ho tot, menys la dignitat. El Tribunal Constitucional ja fa temps que l’ha perduda. A hores d’ara haurien d’haver dimitit per no haver sabut fer la feina que han de fer. I els dos gran partits polítics estatals (PP i PSOE) també són còmplices d’aquesta indignitat.

Us convido a llegir aquest editorial conjunt dels diaris catalans (fet sense precedents) per aquells que no hagin tingut oportunitat de fer-ho:

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20091126/53831123016/la-dignidad-de-catalunya.html

Diumenge vinent, aquest home que veieu a la foto, serà el nou president d’ Uruguai. Tothom ho dóna per fet. Jo ja ho vaig pronosticar fa temps, sense cap mèrit de part meva. És que la cosa queia pel seu propi pes. Les coses s’han fet relativament bé durant aquesta darrera legislatura i, per tant, la gent prefereix seguir per aquest camí.

José “Pepe” Mujica és un ex tupamaro, encara que no té l’aspecte d’un ex guerriller que es va passar 15 anys a la presó i dos d’ells castigat dins d’un pou. N’hi havia per quedar boig i ressentit per a tota la vida. I, en canvi, respira sentit de l’ humor i positivisme per tot arreu.

Té fama -per altra banda ben guanyada- de ser una persona franca, sincera i de dir el que pensa, amb paraules que tothom entén i que fa servir la majoria de la gent en la seva vida diària. Potser no és un gran cervell, però segur que serà un president diferent i que molt possiblement toqui de peus a terra.

Per exemple, diu coses tan interessant com les següents:

-Nuestro país es pequeño pero serio. Vale la pena invertir en él. Esa es nuestra preocupación principal.

-La propuesta de Gobierno es llegar a 30 puntos del PIB. Necesitamos que la economía funcione.

-El Mercosur tiene defectos por todos lados, no es solamente negocio pero ni por asomo renunciaremos a él.

-Tenemos que propiciar acuerdos comerciales con Europa y con todos los países del mundo que podamos.

-De Lula me gusta el estilo, la manera de gobernar, su capacidad de transformar los conflictos en salida y no quedarse estancado en ellos. En América Latina me parece importante esa metodología… Dios, al parecer, no es uruguayo, es brasileño.

-Lo peor es no organizar lo que va a ser inevitable. Nuestra actitud va a ser siempre desmontar los líos. (Sobre tensiones con Argentina por los cortes de frontera)

-Berlusconi nos trata de sudacas, nos corre… Espero que pase esa tendencia. De momento, tenemos que procurar tener las mejores relaciones con todos.

-Uruguay es un país curioso, tenemos todas las vacas registradas electrónicamente pero hay compatriotas que no tienen sus papeles para poder votar.

-No parece razonable que una decisión ratificada por el pueblo la enmiende el Parlamento. Esa es la razón por la que sigue vigente. (Sobre la ley de caducidad de los delitos cometidos durante la dictadura de 1972-85)

-En el mundo de hoy el esfuerzo principalmente nos corresponde a nosotros. Ni las grandes naciones dependen sólo de sí mismas.

-A veces pienso con amargura que el subdesarrollo está en nuestras cabezas.

Trobo que no està gens malament aquesta filosofia i aquests projectes. Per això diumenge vinent, a la segona volta, una gran majoria d’ uruguaians el votaran. Que tinguis sort Pepe!