A PEU

Quan a uns pares que acaben de tenir un fill el metge els diu que "el nen o la nena té problemes", el primer que es dóna és un el sentiment de "xoc" i de dolor, així com els dubtes sobre el diagnòstic que posteriorment els faran.

Tot i tenir aquests sentiments tan turbulents els pares han d’afrontar, de seguida, tot el que els està passant. Necessiten posar-se de seguida en estat  d’alerta. He escoltat algun testimoni en aquest sentit i és colpidor. Hom s’adona del dolor d’aquell moment. El recordaran tota la vida.

Una mare que va tenir un fill autista explicava "que aviat es van posar en estat d’alerta a causa del comportament tan complex del seu fill. Alguns nens són hiperactius, no es queixen quan els fa mal alguna cosa o estan malalts i tenen problemes de son. Molts nens tenen dificultats amb el menjar.
I, mentrestant, les persones que envolten a la família continuen donant els seus "bons" i "savis" consells. La gent els diu que tots els nens tenen problemes per dormir i per menjar. Encara que els pares del nen amb autisme saben quins són els "veritables" problemes que té el seu fill. Especialment si el nen amb autisme no és el seu primer fill, poden comparar-lo amb el que és el desenvolupament d’un nen "normal". Fins i tot si el seu fill "normal" té alguna dificultat concreta, aquesta no es pot comparar amb les dificultats que  mostren els nens amb autisme.
Els terapeutes haurien d’explicar als pares que és possible trobar els mateixos problemes en els nens "normals", però que la diferència és que aquests problemes ni es donen amb la mateixa intensitat ni solen aparèixer tots alhora com succeeix en els nens amb autisme".

Aquest comentari ha sorgit avui a causa d’una conversa amb una mare amb un fill autista.

Acabo de veure el Barça. Un Barça més imperfecte que altres vegades, cosa que m’ha semblat prou bé per tal de que no ens ho creguem massa…

La perfecció és admirable però, massa perfecció fa angúnia. Som imperfectes i vivim en un món imperfecte. O sigui, que la imperfecció és la cosa habitual i normal. La imperfecció també és bonica.

Venim d’un temps d’un Barça tan, tan perfecte, que ja feia una mica d’angúnia! Avui he vist un Barça més humà, no tant estratosfèric i més normal. Però hem guanyat igual, que és el que importa.

Esperem continuar gaudint i que quan arribi el Madrid puguem tornar a recordar això del dibuix….

De tant en tant m’agrada reflexionar sobre el meu blog: sobre el que escric?; sobre el que tinc ganes d’escriure i no escric; sobre el que em comenten i sobre el que no em comenten…

Un blog per a mi és una experiència nova i prou interessant com per a que tingui ganes de seguir-lo. Alguna altra vegada ja n’he parlat. Però avui vull continuar amb les meves reflexions.

Fonamentalment, per a mi  el meu blog és un motiu de reflexió sobre la vida, el que passa i el que em passa. El que passa al món cada dia és quelcom tan inabastable que fa que sigui impossible comentar-ho tot. Per tant, aquest sol fet ja fa que hom hagi de seleccionar. I per a seleccionar s’ha de pensar una mica abans. Després s’ha de pensar en el que es diu i com es diu. Això obliga a ser breu, clar, concret, etc, cosa que no és fàcil ni s’aconsegueix sempre.

Quan s’arriba al moment de seleccionar què s’escriu, a vegades no és gens fàcil perquè hi han molts temes atractius. Llavors, és quan hom ha d’optar en publicar allò important, conegut, que surt als diaris… o allò petit que també passa, però que passa desapercebut per a la majoria de gent, però que personalment té prou importància per a un mateix com per a ser explicat o comentat. A vegades s’explica pel simple plaer de voler-ho explicar. Altres, perquè potser por ajudar a algú o pel fet d’haver-ho comentat abans amb alguna altra persona.  O com a resposta d’algun comentari…

Moltes coses de la vida diària em semblen importants però ni les cito: Crec que és perquè no estic segur que puguin interessar a altres, no pel tema en si mateix, sinó pel que jo pugui posar i com pugui fer-ho. A vegades són notícies tant comentades ( i ben comentades) pels diaris que hom pensa que ja no val la pena dir-hi res més. Ja està quasi tot dit!

És a dir: M’agradaria que els lectors del meu blog sàpiguen que sempre escric sobre el que m’importa, però, també, que no escric sobre tot el que m’importa.
Només sobre algunes coses. Sempre hi han aquells temes que són massa personals, o massa intranscendents, o massa gastats que fan que es quedin al tinter. I sempre hi ha el consol d’aquella dita catalana que diu: "Hi han més dies que llonganisses". Algun dia aquests temes abandonats podran tornar a sortir.

Ahir parlava de morir ric. De com ens esforcem i fem el que sigui per aconseguir coses, estatus social i riqueses. Bé: uns més que altres, és clar. Ahir mateix em telefonava un amic que acabava de llegir l’entrada del blog i em comentava el que havia escrit. I vam parlar una mica del que significa ser ric per a la nostra societat i de les ànsies, dels esforços i del temps que hi dediquem. Jo li deia que si dediquéssim tant temps i esforços en ser bons tindríem força més felicitat: no tindríem tantes coses però seríem més feliços.

He estat pensat una estona en això i recordava una frase que vaig llegir fa temps a Mamerto Menapace, un monjo argentí que té uns deliciosos llibres, plens de saviesa. Recordo que deia:

"Rico no es el que tiene más, sino el que necesita menos. Como no es más sano el que dispone de más remedios sino el que no necesita ninguno"
Mamerto Menapace

Aquesta és per a mi la gran saviesa que no tenim en compte. Busquem i busquem coses completament inútils. Entenc que el que no té res busqui el necessari per a subsistir. Com els africans que arriben en pastera a Europa; perquè si al seu país no tenen absolutament res, comprenc que vinguin jugant-se literalment la vida, encara que potser no ho aconsegueixin mai. Però els que ja tenim el necessari (i més del necessari) què busquem? Tantes coses necessitem? Tant pobres som que hem d’acumular i acumular coses i més coses. Les nostres cases, plenes de cosetes en tots els racons, no fan res més que manifestar el pobres que som. Omplim les cases de coses perquè tenim els cors buits i molt poca autoestima.

Santiago Agrelo és arquebisbe de Tànger i viu de ben a prop la mort a l’estret de centenars de persones que tenen com a únic objectiu de la seva vida anar a Europa. Com sigui.

Llegia avui una reflexió seva sobre aquest fet:

"Avui, de molts llocs del nord d’Àfrica, surten "mar endins", camí d’Europa, Zodíacs, pasteres, piragües, míseres embarcacions carregades d’humanitat jove, que somnia també la seva pesca miraculosa, una humanitat nascuda amb dret a somniar i condemnada a morir sense tocar la realitat del que somia.
No podem mesurar el dolor dels que pateixen a la frontera sud d’Europa, ni tan sols som capaços de comptar el nombre dels que hi moren. Això sí, dolor innecessari i mort violenta semblen formar part del paisatge, i correm el risc d’habituar-nos a veure’ls com es veu sortir el sol o ploure.
No fa gaire, en aigües de la Mediterrània, entre Líbia i Itàlia, van morir 73 immigrants. Cinc van ser rescatats amb vida. El dia que van ser rescatats de la mort, aquell mateix dia van començar a ser delinqüents per llei a l’estat italià.
Dissabte passat, de trenta-sis persones que, amuntegades en una zodiac, somniaven amb arribar a les costes d’Espanya, només 11 van ser rescatades amb vida. El mateix dia en què van ser rescatades, aquestes persones van començar a ser delinqüents per llei a l’estat marroquí.
Cadàver o delinqüent: tristíssima i inacceptable alternativa per als qui només han somniat l’alegria d’una pesca miraculosa".

És trist no poder posar fi a aquest trista realitat que seguirà mentre allà baix hi hagi tanta pobresa. Morir per morir, prefereixen fer-ho amb les butxaques plenes. Això és el que somnien però la gran majoria d’ells no ho aconseguiran mai. Aquí viuran un altre estil de pobresa, tant o més dura que la dels seus països on, almenys, tenien el recer dels seus amics, de la seva família i del seu poble. Aquí seran un éssers anònims que moriran al carrer o deixaran la pell esclavitzats per amos sense entranyes que els trauran tot el suc fins el dia que no els en quedi gens.

Sí, trista realitat per a ells i també per a nosaltres, europeus en crisi econòmica i en crisi d’identitat i de valors. Nosaltres, que som humanament tant pobres com ells, ens omplirem la boca amb paraules grandiloqüents mentre deixem morir aquests països de gana, de sida o de malària…   Una vella Europa que, a fi de comptes, segueix vivint com en segles passats a les costelles d’aquesta gent desesperada que  sembla que fa l’impossible per deixar la vida per aquests mars de Déu!