A PEU

Es poden congelar els sentiments i les emocions? Pancho Delgado diu que sí. Que d’aquella tragèdia el en va sortir amb les emocions congelades i que ha hagut de fer grans esforços per anar-les descongelant poc a poc. Li ha costat mol temps anar-se trobant amb ell mateix

Una vegada li van preguntar què havien après allà. I va respondre:

"Entre moltes altres coses vaig aprendre, amb la resta, una cosa imprescindible per conviure en la supervivència. Vaig aprendre a apretar les dents, a no a no mostrar els sentiments, a reprimir-me. Degut a les circumstàncies vaig aprendre a embolicar amb una espècie de closca exterior que impedia que els altres advertissin el que m’estava passant per dins. D’aquesta manera no ens fèiem mal, ens donàvem força. Amb aquesta closca jo podia aguantar-me i no vessar una sola llàgrima quan se’m va morir un amic, als dos mesos, faltant només deu dies per a la salvació. A mi, aquest amic, que era el company entranyable de la infància, se’m va morir als braços, però no vaig deixar veure les meves llàgrimes, perquè les llàgrimes d’un podien esfondrar al grup.
- Com va ser el fred?
-El fred, què fred és el fred … ! És tan difícil explicar que és el fred … quan fan 30 graus sota zero res no et pot mitigar el fred i llavors aprens una cosa que no sabies, una altra cosa que mai no hauries après: el que és la calor humana, la calor del cos i la calor de l’afecte, sobretot la calor que ve de veure algú amb fe i ganes de viure davant de metres i metres de neu. Sí després de l’accident haguéssim quedat vius només quatre o cinc, segur que no ens hauríem salvat perquè es depèn gairebé absolutament de  l’estat d’ànim de l’altre. En un grup de més de quinze sempre és possible trobar sis o set tipus de bon ànim que sostenen a la resta, quan aquests afluixen apareixen sis o set i així successivament. El fred dóna fred al cos, però sobretot a l’ànima. Nosaltres ens amuntegàvem en les interminables nits a l’interior de l’avió, ens apretàvem, ens sentíem respirar, ens donàvem aquest mutu calor que era indispensable per als ossos, però sobretot perquè l’esperit no ens vingués irremeiablement a terra. Mai havia sabut el que és la calor humana, ja ho vaig aprendre i no se’m va oblidar."

Aquests dies de vacances m’he dedicat a descansar i a llegir coses interessants (que és una forma de descansar de tanta estupidesa que hom escolta, veu o llegeix cada dia…). He llegit, entre altres altres autors a Mario Benedetti, que sempre m’ha agradat molt però que ara li he volgut fer un homenatge personal després de la seva recent mort.

Ja us dic que Benedetti sempre és interessant, enriquidor, poètic i profund. I escriu meravellosament bé. Aquests dies he llegit una de les coses més boniques que s’hagin pogut escriure (al meu gust). És un text que es diu "Pérdidas" i que ens explica de forma poètica quines són les seves pèrdues personals:

“El pasado es una colección de silencios, pero hay partículas calladas, irrecuperables provincias de mutismo, albas y crepúsculos que quedaron ocultos, más allá de ese horizonte tan poco hospitalario; tallos que nunca más se expandirán en rosas, oscuras golondrinas que se aclararán en uno que otro vuelo.

Lo perdido tuvo color pero ahora es incoloro. Los latidos del gastado corazón invaden nuestra noche, pero el insomnio actual tiene otra partitura. Lo perdido es también un par o dos de labios que probaron el sabor de los míos, y que ahora tan sólo puedo besar en mi memoria.

Lo perdido es la luna redonda que yo hacía ovalada en mi retina y el firmamento con estrellas que ahora es apenas un cielo raso azul.

Todo se va borrando, todo pasa a ser sombra y vacío. Y el obligado acabose no nos ayuda a hallarlo”

No em digueu que això no és obra d’un gran mestre de la literatura!

Dibuix de Joan Vizcarra.

Aquest Barça segueix fent història. Amb sang, suor i llàgrimes aquesta vegada, amb més facilitat altres vegades, però sempre amb humilitat, esforç i perseverança, els títols van caient.

Els culers n’estem orgullosos, contents i us felicitem de cor.

Ja són 5 títols en una temporada! No és gens fàcil!

PER MOLTS ANYS I QUE SEGUEIXI LA RATXA!

Gràcies a  www.e-faro.info

Una de les claus -entre altres- que va fer que aquells nois sobrevisquessin a la tragèdia dels Andes fou el fet que tenien l’esperit d’un equip de rugby, segons explica Tintín Vizintín. Eren joves, forts i amb esperit d’equip de rugby. Les tres coses foren importantíssimes  per a sobreviure.

"Tots teníem una base "rugbystica", no tots érem jugadors, però sí que teníem aquesta formació, aquests valors que es donen en l’equip. I aquest esperit va aparèixer en el moment en que el necessitàvem. El capità de l’equip va ser el que va prendre els primers dies la iniciativa, va prendre la bandera per organitzar-nos, i cap de nosaltres va posar en dubte les seves decisions: era el nostre capità. Tot es va diluir fins que va morir. "

"(…) El rugby t’ensenya a patir, i el lloc en el qual jo jugava, el pilar, t’ensenya a empènyer, a no defallir, a colpejar-te, un cop, dos i cent vegades contra la paret, que és el pilar contrari, generalment un tipus quadrat de més de cent quilos. I quan no pots més, has de seguir, perquè el límit del teu esforç sempre és flexible i pot estirar una mica més. T’acostumes a que aquest esforç suplementari és la teva condició natural. Sobre tot això vaig pensar-hi molt a la muntanya. Des del moment de l’accident em vaig imposar un objectiu, que prové del rugbi: si em moriria, si havíem de morir, ho faríem actuant, donant més dels que podíem. És a dir: moriria dret, no postrat sobre aquestes xapes xafades de l’avió. " (Tintin Vizintín, pag. 277, 278)