A PEU

Avui m’han explicat un acudit que m’ha fet molta gràcia però que també m’ha fet pensar:

Un marit, ja una mica gran, sospita que la seva esposa està perdent l’oïda i vol fer una prova per comprovar-ho. Se’n va a l’habitació del costat on és ella i li pregunta: "Maria, em sents?". En no obtenir cap resposta, surt al passadís i li pregunta de nou: "Em sents?". Tampoc sent cap contesta. Llavors, finalment, decideix atansar-se al seu costat i li fa la mateixa pregunta: "Maria, em sents?". Llavors ella, ja una mica enfadada, li contesta: "Et dic que SÏ, per tercera vegada, pesat!"

A vegades no sentim perquè no escoltem.

A vegades escoltem però no sentim.

A vegades sentim però no escoltem.

A vegades ni sentim ni escoltem.

Sentir és una cosa i escoltar n’és una altra. A vegades sentim música, una conversa, etc però no hi prestem cap mena d’atenció perquè no ens interessa, perquè tenim el cap en un altre problema, perquè estem encaparrats amb les nostres cabòries.

I, com a l’acudit, a vegades pensem que la culpa és de l’altre i resulta que és únicament nostra, per falta d’atenció, perquè hem desconnectat, per estrès, per cansament…

Avui començo les vacances i penso descansar per poder recuperar forces, per poder escoltar millor i sentir el que em diuen les persones, la naturalesa, les flors, l’aire, les notícies dels diaris i de la ràdio. Sentir i escoltar, heus ací la qüestió!

En fi, miraré d’aprofitar aquests dies per viure la vida des de la pau, sense presses, amb més calma. Podré anar "A PEU" per la vida, com pretenia fer al posar el títol al blog. Anar a peu per poder observar millor la vida i treure’n les meves pròpies conclusions.

Bones vacances també als que em llegiu i que també en feu!

“He arribat a creure que quan estàs a punt de morir et tornes més bondadós”. Això diu l’ Adolfo quan recorda ara, després de 30anys llarg de l’accident, aquells dies terribles. Treu importància a les coses. Diu que eren persones normals i que tots tenim dins nostre la solidaritat que aflora quan deixem que ho faci, perquè és allà: al més profund del cor. Que si et van traient elements, arribes al cor despullat, on l’ésser humà s’entrega per l’altre.Del n0-res, diu ell, vam anar fent coses i fonamentalment vam aprendre a portar d’una forma diferent la transició entre la vida i la mort. Els nostres amics mort ens van donar la possibilitat de viure. Per això sento que la vida em pertany, sí, però també sento que els pertany a ells. Que el que jo faci o deixi de fer també obeeix a la seva voluntat.El temps ha passat per a tots. Som més vells però més serens. El que abans produïa dolor, ara produeix compassió i tendresa. Nosaltres és com si tinguéssim tres vides: abans dels Andes, amb els vincles i les relacions que teníem llavors. l’intensa transició a la muntanya, i la posterior, que conserva un cordó subtil que la uneix eternament amb la història inacabada de la muntanya.Etiquetes de Technorati: Adolfo Sstrauch,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Antoni Vila Casas diu d’ell mateix, en una entrevista que li fa aquest diari, que és un empresari farmacèutic aficionat als toros. Per això en un dels espais de Can Framis que ell ha pagat- diu que prepara una exposició sobre l’obra taurina i sobre el cante jondo de Guinovart. "És una exposició que faig amb molt de gust perquè la tauromàquia té una gran tradició a Catalunya. Sóc un empresari farmacèutic aficionat als toros.

Cada un pot ser aficionat al que vulgui: a plegar caragols, a comptar les estrelles, a ensumar pudors, a fregir espàrrecs o al que vulgueu. De fet, hi han més aficions que persones perquè alguns entenen dos o tres alhora. I se’n troben algunes de ben estranyes. Fins aquí, d’acord.

Però amb el que no estic d’acord, és amb aquesta afirmació tan rotunda que fa de que la tauromàquia té una gran tradició a Catalunya. No ho veig per enlloc, encara que cada dia trobem algú ben disposat a demostrar-nos-ho. Però m’ho haurien d’explicar molt bé perquè ho pogués entendre. Si em diguessin el futbol, el hoquei, la natació, les bitlles, els castells…. potser hi estaria d’acord. Però amb la tauromàquia no hi estic d’acord de cap de les maneres. És simplement una mentida que van repetint i repetint a veure si ens la creiem.

I una altra cosa. Si per cas for certa aquesta afirmació, jo demanaria a tots aquests senyors (i senyores), que potser ja seria hora que abandonéssim certes tradicions. No dic prohibir, però sí arraconar-les al quarto dels trastos vells. Allà on deixem tot allò que no serveix, que ha passat de moda i que ja ens fa mal als ulls (i a la sensibilitat…) Es tracta d’anar avançat cap a una societat més moderna, menys cruel, més desenvolupada, menys troglodita, menys carronyaire, menys sanguinària, una mica millor en tots sentits.

És una afirmació que ells saben que és falsa. Saben perfectament que els toros en aquest país només agraden a una ínfima minoria i que potser en un temps ha estat de moda però que ara està de capa-caiguda (i mai més ben dit) i que és una "festa" (quina barra dir-ne festa!) cruel i retrògrada i que es manté perquè hi han uns empresaris que hi guanyen diners i uns turistes que volen veure coses noves que algú es cuida prou bé d’oferir-los.

El gall de baralla és aquell que està ensinistrat per a les lluites entre galls. Lluites a mort esfereïdores. Caníbals. Una vegada em van portar a veure’n una i vaig anar-hi per curiositat. No vaig aguantar ni cinc minuts veient aquell esgarrifós espectacle de sang entre dos pobres animals que hi deixaven la vida per una mica de pinso i per enriquir les butxaques d’un amos sense entranyes. Vaig marxar protestant i prometent-me que mai més aniria a espectacles d’aquesta mena.

A vegades els diaris reflecteixen lluites d’aquestes. Per sort no hi ha sang. Els duels ja són cosa de temps passats, per sort. Ara les coses es parlen, s’enraonen, es discuteixen i es polemitza. A mi això ja m’està bé, perquè vol dir que de la diferència d’opinions en pot sortir nova llum i que la melodia monocord no treu cap a res. Si hi ha arguments i hi ha intel·ligència, endavant les atxes! La polèmica sana ens enriqueix a tots i ens fa més demòcrates i més savis, pel fet de que podem escoltar més opinions.

Aquests dies s’ha encetat una discussió entre el Víctor Alexandre, persona a qui admiro, perquè considero un bon escriptor i un bon patriota, i el diari AVUI. No prendré partit perquè no sé prou de què va la cosa i em falten elements de judici. Però ja m’està bé aquesta polèmica. I el més bonic seria que es podés fer en el mateix diari. No m’agrada que el Víctor hagi de contestar des d’un altre mitjà. A veure si demostrem a tothom que els mitjans de comunicació catalans no són sectaris. O, almenys, que són una mica menys sectaris que altres de les espanyes.

Ah! I que la sang no arribi al riu. Millor dit: que a la sang la substitueixi la intel·ligència.

M’ha fet gràcia un estudi fet per Fernando Garrido i Tiscar Lara sobre el perfil del blocaire hispà en Diàlegs de la Comunicació. Intenten crear el retrat robot d’aquest curiós personatge que escriu un bloc.
El perfil del blogger hispà és d’un home (73%) jove (el 51% té entre 20 i 30 anys), amb estudis universitaris (70%) i amb més de 5 anys d’experiència en la Xarxa en un 76% dels casos. A més de ser usuari actiu d’Internet, el blogger hispà es destaca per disposar de diversos dispositius tecnològics: la meitat té un mínim de 5 dispositius (telèfon mòbil, càmera fotogràfica digital, reproductor de MP3, ordinador portàtil i webcam).
Pel que fa als seus continguts, els blogs semblen estar dominats pel gènere autobiogràfic, tant en els hàbits de lectura com en els d’escriptura.

La pràctica d’escriptura del bloc està associada principalment a l’àmbit domèstic, amb un 85% dels blocaires que afirmen actualitzar des de casa i una dedicació diària d’una hora en la major part dels casos. No obstant això, més de la meitat afirma no tenir un horari precís i més d’una tercera part diu escriure des del treball, per la qual cosa és de presumir que es tracta d’una activitat que els acompanya al llarg del dia.

Els comentaris en els posts és un dels modes més habituals de contacte entre un blocaire i els seus lectors. En aquest sentit, prop de la totalitat dels bloggers entrevistats tenen habilitat aquest canal d’interacció (99%) i un 37% dels mateixos afirma haver hagut d’esborrar en alguna ocasió algun comentari del seu bloc.
Per últim, la major part dels enquestats afirma tenir una llista de blogs (70%), enfront d’un 28% que diu no tenir o no saber què és una llista de blogs.

L’estudi segueix amb un munt de dades força interessants. Però veig que ni el meu blog ni jo mateix entrem en molts d’aquests paràmetres. Si em preguntés el per què potser aniria molt lluny i no tinc temps ni ganes de fer-ho.  Però sí que estic totalment d’acord amb una cosa: ho considero una eina d’expansió i coneixement del blocaire  molt interessant. Saltant d’enllaç a enllaç es poden trobar autèntiques meravelles, i aquí és on rau la màgia d’Internet. No hi ha fronteres.