A PEU

Cal que expliqui per alguns amics no catalans que sé que em llegeixen des de molt lluny i que no saben gaires coses de la realitat catalana que el pa amb oli és una menja ben humil. Però, a la vegada és simbòlica. És simbòlica o bé s’hi ha tornat gràcies a la popular cançó:

Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Si no ens en donen, si no ens en donen
no callarem…

o amb la variant:

ens el prendrem.

Dit en altres paraules: el menjar, o te’l donen o bé te’l prens. Tots tenim dret a menjar, encara que sigui un humil “pa amb oli”. Però també tots tenim dret a escollir el que volem menjar i a que no ens prenguin el poc o molt que és nostre i que ens hem guanyat amb les nostre pròpies mans i amb el suor del nostre front.

1. Demanar pa amb oli és no demanar res i demanar-ho tot. Podem començar per demanar pa amb oli i acabar amb un gran dinar. Les utopies s’aconsegueixen fent un primer pas.

L’acte dels “10.000 a Brusel·les per l’autodeterminació
de la nació catalana “ és quelcom similar: És demanar-ho tot. Alguns diuen que per no aconseguir res. Ja ho veurem. Tot és començar. A vegades, quan es comença un camí ningú sap on ens portarà. Tot depèn de les ganes, dels mitjans i de l’esforç que hi posem i també, no cal dir-ho de la paciència i la perspectiva històrica que tinguem. Totes les coses grans van començar essent petites.

Els de la plataforma “10.000 a Brusel·les per l’ autodetermi9nació” ens ho recorden:
La  nació  catalana  és  una  nació  sense  estat  propi  amb  més  de  mil  anys  d’història, actualment  té  la  majoria  del  seu  territori  dins  de  l’Estat  Espanyol,  compta  amb  13 milions d’habitants oficials, amb un llengua pròpia que  compta amb una important i extensa literatura, amb una economia basada en els serveis i industrial i un PIB de 482
miliards (milers de milions) de dòlars (que representa el 30,5% del PIB  espanyol i un PIBpc de més de 37.000 dòlars). 
Històricament,  la nació catalana fou una gran  potencia dins  d’Europa,  arribant  en  el segle XIV a ser la nació més poderosa del Mar Mediterrani. Però al principi del segle XVIII, va perdre la independència en una guerra contra una aliança entre els espanyols i francesos.  
Des  de  fa  300  anys  els  catalans  han  intentat  sempre  reconquerir  la  seva  llibertat  i malgrat  guerres,  persecucions  polítiques  i  els  darrers  40  anys  de  dictadura  feixista, que  ha  estat  sotmès  la  seva  llengua  i  cultura,  la  identitat  catalana  segueix  ferma  i
plena de força per demanar poder ser reconeguda com un estat propi dins d’Europa.  
La  societat  civil  catalana,  des  de  totes  les  seves  institucions  culturals,  esportives  i cíviques,  està  duent  a  terme  moltes  iniciatives  per  reivindicar  el  nostre  dret d’autodeterminació com a poble europeu. 

2. Per què ho demanem ara? 
Ara  que  vivim  en  un  món  cada  cop  més globalitzat,  Catalunya,  i  per  extensió  el  conjunt dels  Països  Catalans,  travessa  una  cruïlla
històrica  difícil  i  confusa.  El  manteniment  de  la submissió  durant  tres-cents  anys  de  la  nostra nació  per  part  de  l’estat  espanyol  constitueix  la llosa més gran per al nostre desenvolupament i,  encara  més,  posa  en  perill  la  nostra supervivència  com  a  nació  dins d’una Europa on només es reconeixen els estats. 
Ha  arribat  l’hora.  El  cul-de-sac  a  què  ens  han portat les recents reformes estatutàries com la de l’Estatut  de  Miravet,  aprovat  el  2006,  després d’una  forta retallada (i  actualment a  les mans  del
Tribunal Constitucional espanyol, que pretén limitar-ne encara més les competències), hauria  de  fer  reflexionar  molt  seriosament  el  conjunt  de  la  classe  política  i  de  la societat  civil  del nostre  país que  vol  un futur  millor.  Ha  arribat  el  moment  que  els catalans i les catalanes decidim el nostre futur, és l’hora d’esdevenir sobirans com
a  nació  plenament  reconeguda  en  el  context  internacional  per  desplegar  totes  les nostres capacitats col·lectives. 
Els darrers anys la política, tant catalana, com espanyola i europea, ens ha ensenyat que no hi ha cap més alternativa, per poder ser catalans amb els mateixos drets i deures  que altres pobles  d’Europa, que  disposar d’un estat  propi.  Per  això  cal que anem a Brussel·les a demostrar la nostra voluntat de ser un estat membre de
la Unió Europea.

Tags: Autodeterminació

Fa uns dies que en un post d’aquest mateix blog parlava de com un amic havia estat acomiadat de la feina aprofitant un període llarg de malaltia. I deia que em semblava injustificat, per més motius i explicacions que l’hi hagin donat.

Seguim tenint tants prejudicis amb certes malalties que sembla que encara vivim en segles passats on malalties, com per exemple la lepra, eren causa de discriminació fulminant en tots els sentits.

Avui dia ens passa una mica igual amb les malalties psicològiques, amb el càncer o amb la sida. Hi han malalties que encara estigmatitzen i altres que no, que són molt ben acceptades socialment. Però això, que es podria entendre que es donés en persones normals i corrents (sense formació de tipus mèdic o psicològic), no es pot entendre ni tolerar en professionals i educadors, que haurien de ser gent preparada per entendre-ho.

Reconèixer i entendre el que són les malalties psicològiques és un primer pas molt important per trencar tòpics i falses creences i reduir així el prejudici i estigmatització de la persona amb malaltia mental. I és indispensable per fer una societat més justa, moderna i equilibrada. Perquè, endemés, tots ens hi podem trobar un dia amb un regal d’aquests. Un 25% de la població es troba al llarg de la seva vida immers en una malaltia mental.

Quin tipus de malalties mentals hi ha?

Hi ha diferents tipus de malalties mentals, però encara que al llarg de la història s’han fet diferents intents per agrupar-les per categories, segueix havent-hi alguns desacords entre models.
No obstant això, actualment s’accepta el sistema de diagnòstic psiquiàtric proposat per a l’Associació Americana de Psiquiatria (American Psychiatric Association) Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (“DSM-IV”), que distingeix, entre altres: trastorns de l’estat d’ànim, trastorns psicòtics, trastorn d’ansietat, trastorns sexuals, trastorns de la personalitat, trastorns del son, trastorns de la conducta alimentària, trastorns cognoscitius, etc.
Aquesta classificació és molt similar a la de l’Organització Mundial de la Salut, la Classificació Internacional de Malalties cridada (CIE-10), que ofereix un marc conceptual basat en l’etiologia.

Les malalties mentals es curen?

Les malalties mentals poden curar-se o controlar-se amb un tractament adequat.

Fins fa només unes dècades, moltes persones afectades per malalties mentals passaven la major part de la seva vida ingressades en centres d’asil o tancades a casa. Actualment la majoria dels pacients són tractats essencialment en l’àmbit comunitari i solen integrar-se en la societat, gràcies a un canvi de mentalitat i als avanços aconseguits en tractaments.

Els tractaments poden ser diferents segons el tipus de malaltia i se solen dissenyar intervencions personalitzades per a cada cas. Freqüentment es combina el tractament farmacològic amb mesures de rehabilitació sociolaboral, psicoteràpies i suport familiar. El suport psicoterapèutic és important per afrontar els efectes de la malaltia en la seva vida social, familiar i professional. S’utilitzen tractaments psicosocials especialitzats, com són: programes de rehabilitació, teràpies conductuals i de comportament social, psicoeducació dels afectats i les seves famílies, etc.

Pot una persona amb malaltia mental fer una vida normalitzada (treballar, formar una família, mantenir relacions socials, etc.)?

Pot i hauria de poder fer-la.
Pot fer-la perquè amb el tractament mèdic i farmacològic adequat i amb l’entorn social i familiar favorable, una persona amb malaltia mental deixa de tenir les limitacions que pot suposar la malaltia, per tant té les mateixes capacitats que tots per treballar, cuidar fills, etc. I hauria de poder fer-la, ja que tots tenim el mateix dret a una feina i a una vida normalitzada, encara que freqüentment els prejudicis que lamentablement encara existeixen en la societat els impedeixen gaudir i exercir tots els seus drets.

La major part d’aquest informació ha estat treta de la pàgina web de la FECAFAMM (Federació catalana d’associacions de familiars i persones amb problemes de salut mental).

Tags: Malalties mentals

Que la Renfe no vagi de cap manera, ho suportarem com sigui. Ja hi estem acostumats.

Que el flamant aeroport ens el segueixin gestionant des de Madrid sembla que serà inevitable. I que sembla que parlarà més castellà que català també ho aguantarem ferms i decidits. Només faltaria!

Que els diners que ens deuen des de temps immemorials i que van arribant amb compta gotes ara sembla que arriben al dia iens volen fer creure que són uns grans complidors de promeses….. doncs, també ens ho creurem. Acostumem a ser crèduls els catalans.

Que l’Estatut arribarà un dia o altre, doncs també ens ho creurem. La fruita, quan està madura del tot, –quasi podrida- ella sola cau de l’arbre.

Que el finançament serà el millor de tota la història i que, quan arribi, podrem viure sense treballar perquè els diners ens sortiran per les orelles….. també ens ho empassarem.

Els catalans ho aguantem tot. Les mentides contínues sobre Catalunya, sobre el català com a llengua imposada de l’ imperi català, al final ens les creurem fins i tot nosaltres.

Tenim una infinita paciència, ben pròpia del de ruc català. Però demanaria que, almenys, no els seguim fent el joc des d’aquí. Ja seria hora que els nostres polítics, les nostres institucions, els nostres jerarques diguessin alguna cosa i no ens fessin combregar amb rodes de molí.

Perquè llavors, a més de rucs, serem imbècils.

Els Germans de Sant Joan de Déu tenen a Almacelles (Segrià) un centre assistencial per a discapacitats psíquics . Podríem dir que som col·legues del centre on jo treballo.

Ens han demanat si podem arreplegar pastilles de sabó per enviar a Cuba. Ells, periòdicament, fan un enviament amb contenidors de productes escolars o sanitaris de primera necessitat, a causa de les necessitats urgents que té la població cubana.

Jo tinc un parell o tres de blocs cubans que visito periòdicament i avui, entrant en un d’ells, he pogut confirmar aquestes necessitats llegint el que diu Miriam Celaya en el seu blog SIN EVASION.

Us deixo l’enllaç per si el voleu llegir allà. Però també us copio el post aquí mateix.

http://desdecuba.com/sin_evasion/?p=152

La buena “Perla”

Febrero 24th, 2009

El sábado pasado, 21 de febrero, una nota de Granma anunciaba “mejoras en los productos de aseo”. Para aquellos lectores ajenos a la cotidianidad insular, llámanse aquí “productos de aseo” a los asignados por la cartilla de racionamiento para tales fines, a saber, pasta dental (marca “Perla”), jabón de baño (“Nácar”) –nótese la recurrente evocación marina- y de lavar (“Batey”, quizás en memoria de la tradicional “batea” donde lavaron la ropa nuestras abuelas). Como dato adicional debe tenerse en cuenta que dichos productos no se distribuyen con una regularidad mensual, como ocurre con algunos renglones alimenticios. La crema dental, por ejemplo, “no llegó” el pasado mes de enero; en tanto los jabones de baño y de lavar se alternan: si “te toca” jabón de baño este mes, el próximo “te toca” jabón de lavar… O simplemente pasan dos meses sin  que “te toquen” ninguno de los dos. Para los administradores de la miseria, lavar la ropa sustituye el aseo del cuerpo, y viceversa. De cualquier manera, tal anuncio en el periódico más oficial de todos demuestra al menos dos cosas: 1) que Cuba es probablemente el único país del mundo donde la crema dental constituye noticia y 2) que hasta hoy los cubanos se han estado frotando dientes y encías con un mejunje desconocido entre cuyos componentes no se incluía el flúor.

Huelga decir que, ante la proverbial insuficiencia de los llamados subsidios del gobierno y como la distribución de la pobreza equivale en definitiva a más miseria para todos, siempre se hace necesario acudir a las tiendas de CUC (“shopin”, como se dice aquí en cubano) incluso para cubrir los requerimientos higiénicos más elementales de la familia.

El caso es que las anunciadas mejoras de los productos de aseo “encartillados” no dejan de sorprenderme: después de décadas de higiene bucal socialista nos hemos enterado de la próxima inclusión, a partir del mes de abril, de flúor en la pasta de dientes y de que en el segundo semestre de este propio año “se acentuará el sabor mentolado” de la misma.  Comenté jocosamente el anuncio con una familiar cercana, quien rió de buena gana mostrando con toda amplitud su prótesis dental y al menos una docena de obturaciones.

La mala calidad de los servicios estomatológicos, por su parte, debido tanto a la carencia de buenos productos con qué reparar las piezas dañadas como al deterioro del equipamiento técnico de las clínicas “especializadas”, es el complemento perfecto de la deplorable dentadura de muchos cubanos, un mal de vieja data que afectó sobre todo a las generaciones que crecieron durante los años 60 y 70, directamente perjudicadas por la falta de lácteos (la cartilla de racionamiento solo garantiza la leche a los niños hasta los siete años) y por la mala calidad de la crema dental “Perla”, única opción higiénica de aquella época.

El casi divertido anuncio del periódico me ha hecho recordar a un individuo que conocí en los años 80 y que, debido a la enorme cantidad de caries dentales que exhibía, había recibido el mote de “Pomorín”, que era, nada menos, la marca de una crema dental procedente de nuestro comercio con el fenecido Consejo de Ayuda Mutua Económica (CAME), de los países socialistas de Europa del Este. Cierto que Pomorín era una crema dental con un sabor horrible, pero en justicia hay que reconocer que al menos contenía flúor.

Tags: Cuba

Als llocs hom s’hi pot aproximar de diverses maneres. No és el mateix visitar un país com a turista d’agència, on et passegen només per certs llocs –generalment els més bonics-, una mica corrent i de pressa, que anar-hi pel teu compte, prenent-te el temps que calgui, convivint amb la gent del lloc i compartint part de la seva vida i, si es pot, fent llargues converses amb ells.Josep Maria Espinàs ho sap bé això. Els seus llibres de viatges a peu són una delícia (a més que ell és un gran escriptor) justament per això: retraten petits detalls, expliquen converses, donen ullades al paisatge que només es es descobreixen si hom va a peu, amb calma, amb ulls de vianant o de pelegrí.Diuen que el turista exigeix i que el pelegrí agraeix. El turista només veu el que veu a través del visor de la seva càmera. Només veu de passada el que li ensenyen i mai descobreix el que li amaguen. El pelegrinatge és un acte tradicionalment religiós, encara que tant en la seva història com en l’actualitat, el component cultural està extraordinàriament present. No obstant això, si atenem el que diuen els seus protagonistes, els mateixos pelegrins, la recerca de l’espiritualitat i la trobada amb un mateix són determinants. El pelegrí no és un passejant, un viatger i, per descomptat, un turista que opta per una possibilitat  de passar uns dies de vacances. Per tant, s’espera que el seu comportament sigui el més allunyat possible a un client que demana una atenció.La solidaritat, l’auto superació i la generositat són valors essencials, en harmonia amb l’art, la naturalesa i la gent que s’arriba a conèixer. El caminant o el pelegrí ha d’entendre que l’ús que fa de tot el que troba , des dels albergs fins a la naturalesa, les ermites romàniques i les fonts, és un préstec, amb la qual cosa ha de deixar-ho igual o millor que com ho va trobar.I així mateix cal anar per la vida: amb ulls de caminant. Amb esperit de pelegrí. Amb l’ànima oberta al descobriment.Etiquetes de Technorati: Turista,Pelegrí,Viatjar,A peu

Tags: A peu, Pelegrí, Turista, Viatjar