Sembla mentida que una colla que va començar per el mes de maig a rodar, com sol dir-se, pel món, ja vaja a fer la seua primera diada junt a altres colles convidades. La veritat es que no és tant estrany, si no recorde mal, la Muixeranga de Sueca, comptava escassos sis mesos quan vam organitzar el segon Aplec del País Valencià.
Estic aquest dies elaborant el Pla Estratègic de l’Estudi, per a la qual cosa estem recabant informació. La CIERVAL ens ha proporcionat un CD que serveix per a fer avaluacions des de diferents angles de la pròpia empresa. He procedit a realitzar una autodiagnosi del procès innovador de l’empresa: persones, gestió, projectes, mercat i entorn. He rescatat el curs que durant els primers sis mesos de l’any va organitzar l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa (IIVEE) sobre “L’empresa competitiva“. He rellegit els articles de Mintzberg sobre l’estructuració d’organitzacions. Estic en marxa assimilant una sèrie de llibres de consulta, com ara:
(more…)
En un país normal, el senyor Font de Mora no serviria ni per a netejar els lavabos de les escoles, però en el país dels Valencians, resulta que es conseller d’educació.
En les darreres setmanes ha anat a més la discussió sobre EPC, si ha de ser en anglés o no, si hi ha mitjans per a fer les classes en la llengua dels britanics o no… En fi, que és el tema d’actualitat per excelència.
Benvinguts de nou al meu bloc.
D’ara endavant s’inicia una nova etapa del nostre partit, ERPV. També de noves estratègies on tothom junts hem d’arribar tan aviat com puguem. Ara mateix estic estudiant un tema de lingüística molt apassionant: el substantiu.
Han passat més de 10 dies des del 9 d’octubre i encara hi ha una mica de marejada. Amb el pas del dies i vist el recull de premsa, es fa més palés la perversió del llenguatge en els mitjans. Després del primer episodi amb el mot “provocar” (ja resolt ací), ara toca “imposar”, paraula desagradable on les hi haja. L’expressió “imposició catalanista” porta ressonant als carrers de València des que jo tinc coneixement de causa. Una manera més d’infondre la por al que simplement és un projecte democràtic com qualsevol dels que es presenten davant d’una societat per aconseguir suports.
Hola tothom!
Després d’haver estat tres quarts d’hora escrivint el relat, no sé que tecla he picat, que s’ha esborrat tot. Ohhh quina ràbia! Torne a començar.
Dissabte 18 d’octubre per la vesprada ens aplegàvem en la Granja Arrossera per pujar a l’autobús. Els nostres ulls no miraven més amunt que els núvols, que amenaçaven de deslluir l’Aplec. Però no fou així, ja que poguérem realitzar totes les colles, les nostres figures.
La polèmica que l’esquerra espanyola està duent a terme al País Valencià amb la decisió del govern valencià d’impartir l’assignatura d’”Educación para la Ciudadania (española)” en anglés n’és una mostra de com utilitza aquest espanyolisme de nou tall progressista als valencians d’esquerres per a les seues batalletes, què no son les nostres i les nostres, assolir un ensenyament plenament en el nostre català, en valencià, no són les seues.
Xiquets i xiquetes, el pla Bolonya ja està 100% instaurat, almenys, a les universitats del Principat. I ho dic perquè estic patint les conseqüències des de que vaig començar a fer el doctorat en neurociències a la Universitat de Barcelona. És una vergonya que 2 anys després de començar els estudis del Master encara no estiga la cosa ben definida. Saps la impotència d’anar pagant a un lloc i a un altre però que no se sap encara quins papers s’han de presentar? Que si jo ara no et puc signar aquest paper i t’ho hauria de signar fulanito
“Catalunya (Països Catalans)/…/ no és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure“. L’autor d’aquesta frase, Rafael Campalans, no era independentista però si un dels ideòlegs el socialisme catalanista. De fet considerava que era del tot inacceptable. Tot i això, l’encert de l’afirmació és clau. M’he permés fer l’afegitó entre parèntesi amb el benentés que la concepció de Catalunya de llavors ja formulava el marc nacional complet. Massa sovint hem volgut tirar endavant mirant només enrere, amb la conseqüent trompada amb el primer obstacle que se’ns ha posat davant.