Conferències Democràtiques de Catalunya

Els antics romans tenien el costum que, quan un general tornava a Roma després d’una campanya victoriosa, duia lligats al seu carro de combat, carregats de cadenes, els generals enemics capturats o els cabdills de les tribus rebels sotmeses. D’aquesta cerimònia en deien el triomf. I el general que així s’exhibia rebia el nom d’imperator.

Sembla que avui, en plena Hispania del segle XXI hi ha qui encara no ha superat l’estadi mental inherent a aquest concepte de les relacions entre els pobles. La imatge de Macià Alavedra allargant les mans emmanillades cap al cul del furgó de la Guàrdia Civil per recollir les seves pertinències és probablement el més similar que s’ha vist al triomf dels romans en els darrers dos mil anys, si exceptem les pel·lícules de Hollywood, amb la diferència que aquest cop era de veritat.

Amb un petit afegitó: les teves pertinència personals, que tan amorosament reculls i que el furgó expel·leix per la part del darrere, venen en una bossa d’escombraries. Missatge subliminal: les teves coses són una merda, tu ets una merda. I tan contents. Fins i tot hi ha qui li sembla poc (Revilla, el càntabre irreductible dixit)

L’excusa donda per a aital manifestació de barbàrie és tan ridícula (els guàrdies civils que els custodiaven venien de Catalunya i no sabien on era el pàrking de can Garzon) que no val la pena ni comentar-lo. Per cert, segon missatge subliminal: mireu si són dolents aquests catalans que fins i tot fan tornar idiotes els guardies civils que tenen la desgràcia d’haver de prestar  servei en aquelles inhòspites contrades.

I mentrestant, la pressumpció d’innocència, que? Doncs molt bé, gràcies. Sortir als telenotícies en aquestes condicions no és cap pena que figuri al codi penal, o sigui que no hi ha res a dir, es veu. No compta. El linxament mediàtic és una anècdota irrellevant.

Ben mirat, però, es veu que només ho és si es tracta de catalans, perquè quan duen al mateix lloc algú altre, fins i tot l’etarra més sanguinari, li estalvien aquest espectacle. Ja se sap, els catalans som  pitjor que els etarres, tercer missatge subliminal. Com li vaig sentir dir una vegada a algú que prefereixo ignorar, “al menos ellos tienen cojones”. Textual.

La comparació, tan escandalosa, amb el cas Millet és inevitable. No hi vull entrar ara per no fer-ho  massa llarg, però jo crec que està perfectament justificada, des del seu punt de vista. Potser en parlaré un altre dia.

Més. Venint de qui ve l’acusació, això  de la pressumpció d’innocència s’ha de tractar amb especial cura. No seria la primera vegada que l’imperator Garzon s’ha de menjar amb patates el seu espectacular sumari: Cahispa, cas Pinochet, comando dixan, redada del 1992, petició del certificat de defunció de Franco… seguim?

Calia emmanillar-los? Potser tenien por que un home de 76 anys i amb evidents problemes de sobrepès arrenqués a córrer i no el poguéssin atrapar? Calia fer el xou mediàtic? Com és que les càmeres de televisió eren allà esperant per captar les imatges?  Com s’ho va fer el càmera per obtenir unes imatges tan bones, tan ben enquadrades i sense que ningú no s’hi fiqués per entremig?

Les respostes  a aquestes preguntes i altres de similars són tan evidents que l’única conclusió possible és que això no pot ser una mera casualitat, un accident. No, això estava meticulosament preparat i meditat. En realitat es tractava d’això: poder fer aquestes imatges. I potser tot el cas Pretoria no sigui res més que un muntatge per aconseguir-les. És a dir, la feina ja està feta, el que segueixi no té cap importància.

El que ara diré s’ha d’interpetar bé: que quedi clara la meva completa oposició a tot el que faci olor de corrupció, tràfic d’influències i demés.  En aquesta lluita sempre m’hi trobareu. De cap manera intento ara justificar res ni exculpar ningú si són certes les acusacions que diuen que es fan als imputats. Però una cosa és la lluita contra el frau i una altra molt diferent  exposar al linxament públic unes persones que al capdavall resulti que no han fet res.  I de moment, la pressumpció d’innocència obliga a considerar-los imputats i prou, no pas culpables.

Perquè  ja em perdonaran però el cert és que, tot i no conèixer del sumari res més que  el que han publicat els diaris, tot plegat fa un tuf de muntatge escandalós. Si hagués d’apostar, jo ho faria per que al final tot quedarà en no res, el sumari s’arxivarà i els encausats sortiran sense cap acusació ni, encara menys, cap condemna. La meva opinió, amb la informació de què disposo, és que probablement han fet coses no gaire elegants, però en cap cas delictives.

Però és clar, això serà, si és que és, d’aquí a uns anys i no passarà d’un breu perdut en una pàgina interior-parell del diaris.

I l’honor de les persones tractades tan brutalment? Res, naturalment. Al capdavall, només es tracta de catalans. I els catalans, ja se sap… una colla de lladres. Tots.

Joan Fonollosa

Em sembla que aquest apunt em sortirà molt dur. Potser algú es pot sentir ofès; si és així, ho sento. Però crec que és necessari dir-ho i parlar clar. Ens hem begut l’enteniment, tots plegats?

Punt primer: estem en guerra i alguns encara no ho saben. Recordatori per a despistats: per a Espanya, la secessió de Catalunya és un casus belli. Fan i faran servir totes les armes al seu abast per evitar-ho i, per si algú encara no ho sabia, això inclou el joc brut, amb els serveis secrets, com a professionals del tema, de protagonistes.

Punt segon: el procés de consultes populars anava per bon camí i era (espero que encara sigui) una esperança per al futur de Catalunya. Massa bé, es veu. Una nova decepció no només seria un estroncament d’un procés esperançador, sinó que probablement ho aturaria tot uns quants anys.

Punt tercer: El temps s’esgota. És molt possible que sigui ara o mai. Si aquesta vegada Catalunya no aconsegueix la independència és molt possible que ja no hi hagi una altra oportunitat. Ja n’hem deixat passar massa, per una o altra cosa. Potser no n’hi haurà cap més i la nostra generació passarà a la història com la que va deixar morir definitivament la catalanitat. No ens podem permetre errors.

Fixades aquestes premisses,  repassem el que està succeint. Ja fa uns dies que se sentia una remor preocupant; com que personalment no hi estic implicat, m’acuso de no haver-hi fet massa cas. Però avui, un article d’Alfons López Tena m’ha encès totes les alarmes.

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/consultes_dinamitades_74855.php

He mirat d’esbrinar una mica com han anat les coses i a cada troballa que feia em preocupava més. Un resum dels fets,  no sé si bo o dolent, es pot veure a: directe.cat

http://www.directe.cat/article/lestira-i-arronsa-entre-lindependentisme-situa-les-consultes-a-la-corda-fluixa

No sé, ni vull saber, qui té raó (probablement ningú), qui ho va començar ni com va començar, ni com han anat amb detall les coses. Però parlar de “plataformes tòxiques”, cridar a “foragitar” ningú del procés,  dir que hom se’n separa perquè no hi té prou presència,  apartar-se’n perquè es parla o no es parla dels Països Catalans, dir que aquests o aquells volen “protagonitzar” o “apropiar-se” les consultes, dictaminar sobre a qui correspon fer-ho o pontificar sobre la representativitat d’uns i altres (que tot això s’ha dit)  és, per dir-ho amb suavitat, una estupidesa immensa.

Tan baix hem caigut? Tan poc nivell té el patriotisme d’uns i altres? Tan poca generositat tenim que el nostre minúscul ego passa davant de la Pàtria? Ningú no se n’adona que el que importa és que es faci, no qui ho fa?

Tan fàcil ha estat per als serveis secrets espanyols engalipar-nos? O pitjor encara: que potser els estem fent la feina nosaltres solets? No vull acusar ningú i alhora acuso tothom. Cadascú que reflexioni i vegi quina part de responsabilitat hi té. Cadascú que pensi qui ha dit què i què ha dit a qui.

Que potser som tan innocents que ens creiem que no hi ha infiltrats a tot arreu? Si algú es pensa que a Madrid no saben molt més del que ens creiem, que s’ho tregui del cap. Repeteixo: estem en guerra i alguns no se n’han assabentat.  I recordeu que sempre, sempre, sempre, quan es descobreix un infiltrat la reacció més comú és de sorpresa. Qui ho havia de dir! Doncs justa la fusta: precisament per això és un bon infiltrat.  No hem de caure en paranoies conspiratives, però ningú no s’ha de refiar de ningú i ningú no ha de caure en provocacions. Simplement, hem d’anar fent, decidits i sense por, sabent que estem a l’aparador encara que no ens ho sembli i comptant que en qualsevol cantonada ens podem trobar un parany.

Hem de ser molt curosos i alhora molt ferms, valents i generosos. No és hora de fer barroeries ni és hora de covards, d’egos inflats, de cagadubtes ni de perepunyetes.

Altrament, la Història ens ho reclamarà. Tinguem-ho, tots, ben clar.

Ells l’hi tenen, i molt.

Joan Fonollosa

Cada any per aquestes dates apareix, amb variants, una notícia que em treu de polleguera. La d’enguany és que el govern espanyol ha fet un paperet on en set línies diu que “ha quedat acreditat que D. Lluís Companys i Jover va patir violència per raons polítiques i ideològiques”. Això ho han donat a la seva néta i ara el President Montilla diu que es compromet solemnement a fer revisar la condemna. Fins i tot vaig tenir ocasió de veure i sentir per la televisió un dirigent socialista català (prefereixo ignorar-ne el nom) dient que durant vint-i-tres anys la Generalitat “no havia fet res” per demanar la nul·litat del judici del president Companys.

A veure si ens entenem, i deixem les coses clares: Ni Catalunya, ni la Generalitat en el seu nom, no han de demanar res en aquest sentit. És Espanya qui, de motu propio, ha de fer els passos legals necessaris i, sobretot, demanar perdó al poble de Catalunya.

El Molt Honorable Senyor Lluís Companys i Jover no va ser cap delinqüent. No va ser afusellat per haver fet res dolent, sinó per ser el President de la Generalitat. Catalunya té el trist privilegi de ser l’únic país d’Europa a qui el feixisme va afusellar el seu President democràticament elegit. I Espanya té la ignomínia de ser l’Estat que va cometre aquella infàmia (cosa que, per cert,  no sembla que els preocupi pas gaire)

L’actual Estat espanyol és el successor formal i fins i tot legal de l’Espanya franquista: la línia de la legalitat no es va trencar mai durant la Transició (”de la Ley a la Ley, por la Ley”, deia el seu mentor Torcuato Fernández Miranda) És a dir: la legalitat actual d’Espanya és, encara, una “evolució” de la del franquisme. La Constitució és una “reforma” de les Leyes Fundamentales, i el seu cap d’Estat pot exhibir la doble legitimitat (?) de ser el successor dinàstic de Felip V d’infausta memòria, i d’haver  estat triat a dit pel dictador.

El President Companys mereix tots els honors i tots els reconeixements. És Espanya qui s’ha de preocupar -o no- de tenir-ne vergonya. I nosaltres, i les nostres autoritats en el nostre nom, no han d’anar humilment a demanar res, sinó recordar-los sempre que s’escaigui que encara no s’han tret aquesta ignomínia de sobre.

El que cal és una declaració solemne i oficial on es reconegui i es condemni l’assassinat i es demani perdó al poble català en nom del poble espanyol. Una declaració de les “Cortes Españolas” (sense la presència dels diputats catalans) aprovada per majoria absoluta com a mínim, i llegida pel Rei d’Espanya en persona, a Barcelona i en català. Qualsevol altra cosa és seguir essent còmplice dels fets i, per omissió, mantenir per a Espanya la condició de col·laborador en l’assassinat.

I suplicar des de les Institucions catalanes que, si us plau, facin el favor de mirar-s’ho és fer-se’n còmplice. Ras i curt, una traïció més.

Cesc Farguell

L’altre dia va ser sis d’octubre. I com cada any, va ser l’aniversari d’uns fets tràgics que van tenir conseqüències desastroses.

Cada dia hi ha un munt d’aniversaris, i per això no es recorden habitualment totes les efemèrides de cada  data, sinó només els que són xifres rodones: 20, 25, 50 …

Però resulta que enguany feia 75 anys  del Sis d’octubre del 34. Una xifra molt rodona que normalment se sol celebrar o commemorar d’alguna manera. Una xifra que mereixia un record d’algun tipus. Però es veu que ningú no hi devia caure,  i la data ha passat en el més trist dels oblits. Lamentable.

Permeteu-me, doncs, que intenti tenir-ne un record en dia tan assenyalat. Ho faré a la meva manera, un xic irregular, segurament. No ho faré analitzant el que va passar (que és cosa dels historiadors) ni menys encara glossant (ni blasmant) els fets. Ho faré mirant d’imaginar per què ha passat desapercebuda, tant les Institucions (i als partits que tenen la responsabilitat de governar-les) com als que hi fan d’oposició (i per tant haurien hagut de reclamar-ne la commemoració).

Què té el sis d’octubre que no li fa el pes a ningú?

Una primera  causa és, probablement, que es tracta d’una derrota. I a ningú no li agrada celebrar derrotes, encara que es digui que els catalans celebrem justament la festa nacional per commemorar-ne una (crec que hi hauria molt a dir, però deixem-ho estar, ara).

Una segona causa per la que potser a més d’un li ha anat bé de deixar-la passar és perquè trenca molts esquemes que són còmodes al stablishment del nostre país (i això inclou a uns i altres). El sis d’octubre, que va incloure una proclamació d’una República Catalana, fou dirigit pel President Companys, un home d’esquerres, d’inequívocs orígens obreristes, trencant així la imatge de que el catalanisme és cosa “de dretes” i que “no interessa als treballadors”. Els del seu partit tampoc no tenen, lògicament,  gaire interès a rememorar una de les equivocacions mes grans de la seva història. I altres, preocupats com estan per trobar la pedra filosofal camboniana de l’encaix amb Espanya, tampoc no volen recordar un episodi que demostra -per si calia- amb absoluta claredat com les gasta Espanya quan li toquen la “sagrada unidad de la pàtria”. Encara als de més enllà, tan preocupats per la memòria històrica no els convé que es recordi el paper dels sindicats i dels anarquistes en tot plegat.

Tampoc no li fa gràcia a ningú recordar que Espanya sempre està amatent a carregar-se la Generalitat a la que pugui, i aquesta va ser una excusa perfecta.  Fins i tot als que això ja els aniria bé, els preocupa que aprofitant l’ocasió algú els recordi les heroïcitats del seu estimat General per Astúries en les mateixes dates i per uns fets molt relacionats, ni tampoc que allò va ser com una mena d’assaig general del que esdevindria menys de dos anys més tard.

I a tots plegats  els esgarrifa la possibilitat que algú pugui dir que uns fets com aquells avui serien impossibles: ni es podria produir una conflictivitat social tan gran com la que els va provocar, ni una hipotètica proclamació republicana podria tenir la mateixa resposta.

Val més deixar-ho com una taca que no cal remoure, un malson que no es vol recordar i en tot cas només per fer veure quines males conseqüències pot arribar a portar la rauxa i no el seny que tant ens lloen Ponent enllà.

Sí, el sis d’octubre és una data incòmoda per a tothom.  Per a tothom excepte per als que, compartint amb el President Companys l’anhel de llibertat de la nostra Pàtria, volem estudiar el passat per aprendre dels seus errors i no repetir-los.

Cesc Farguell

Ahir dissabte vaig tenir el plaer d’assistir a l’Assemblea Fundacional del Reagrupament. Aquestes són algues notes sobre el que hi vaig poder viure.

Agraïment

La primera d’aquestes notes ha de ser d’agraïment. Com sabeu, havia presentat la meva candidatura per formar part de la Junta que es va elegir a l’Assemblea. Malgrat el resultat, força notable, 227 vots no van ser suficients.  Agraïment per tant per a les 227 persones que em van fer confiança, i molt especialment als que em vàreu ajudar a fer arribar la meva candidatura a tanta gent. . Ha estat un excel·lent resultat. Gràcies altre cop  a tots els que heu cregut en mi.

I també dir-vos que malgrat que el resultat no és l’esperat, no hem de defallir. El camí és llarg, però som corredors de fons i obtenir 227 vots quan com qui diu s’acaba d’arribar és una molt bona base per començar. Seguirem treballant per aportar el nostre gra de sorra a aquest gran i il·lusionant projecte que és el Reagrupament.

Felicitacions  

Cal felicitar molta gent per l’èxit d’ahir.

En primer lloc, és clar, als que han estat elegits, que han acceptat carregar amb una tasca que serà feixuga i difícil. Sort i endavant, companys.

Felicitar també els organitzadors de l’Assemblea. Hi va haver defectes, naturalment, però organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud no és gens senzill, especialment si es fa des del voluntarisme i en una organització acabada de néixer.

Futur

Si una cosa em va impressionar de l’Assemblea va ser l’ambient d’il·lusió col·lectiva que s’hi respirava. Res a veure amb l’ambient més aviat burocràtic d’altres trobades similars. És clar que el programa que va presentar en Joan Carretero, tan simple i alhora tan revolucionari, és, sens dubte, una arma carregada de futur. Per dir-ho amb les seves mateixes paraules: independència i regeneració democràtica, us sembla poc?   

Per si en tenia algun dubte, ara estic encara més convençut que estem en el bon camí. Si no s’esguerra -esperem que no- el futur de Catalunya passa per aquest camí.

Retrobades

Una de les satisfaccions personals més grans va ser retrobar antics companys amb qui, ja fa prop de vint anys, havia compartit militància a ERC. Retrobar-nos, reconèixer-nos i comprovar que seguim essent on érem, ferms en la defensa de Catalunya com a màxima prioritat, va ser realment emocionant.

Tics 

En aquesta línia de les retrobades, però, no va ser tot tan positiu. Malgrat els anys transcorreguts, també vaig poder retrobar alguns tics, que ja havia oblidat,  procedents de la manera de fer de les assemblees d’ERC. Res de greu, però convindria que s’anéssin polint aquests defectes, si realment es vol oferir a Catalunya alguna cosa més que una escissió d’ERC. Em consta que la nova direcció, o almenys alguns dels seus membres, en són conscients i estic segur que sabran corregir-ho.

Assignatura pendent

Reagrupament vol oferir a Catalunya una opció transversal, sense parió amb els altres partits. Aquest lloable objectiu és sens dubte el que ha de fer del Reagrupment la gran força que Catalunya necessita. Però és encara una assignatura pendent. M’explico.

 La setmana passada ens van enviar el curriculum que cada candidat a la Junta havia preparat. Ara, un cop sabuts els resultats, és il·lustratiu comparar el que s’hi diu als dels candidats elegits. Així com la disribució territorial és molt equilibrada, no ho és la seva procedència. Dels 18, només tres no formaven part de la direcció provisional, i només sis no diuen haver militat a ERC fins a la seva entrada al Reagrupament.  La necessària imatge de transversalitat no és encara present a la Junta sorgida.

Sens dubte, això és natural que hagi estat així: són els que hi porten més temps, són els més coneguts i és natural que se’ls reconegui la feina feta, i ben feta. Però tenint en compte que Reagrupament s’haurà de presentar a l’aparador electoral i serà sotmès a l’escrutini més sever pels nostres adversaris, llistes com aquesta no permeten treure’s de sobre la imatge de ser només una mera escissió d’ERC.

Joan Fonollosa

A El Debat.cat m’han fet una entrevista. Crec que us interessarà perquè reflecteix força bé el meu pensament, encara que com sol passar el titular  no és el que jo hi hauria posat…

http://www.eldebat.cat/cat/notices/2009/10/_cdc_no_es_independentista_perque_pujol_no_ho_es_56681.php

Endavant!

Joan Fonollosa

La notícia de que les Conferències Democràtiques han decidit abandonar CDC per passar-se al Reagrupament ha tingut un ressò força notable. Que jo sàpiga, almenys ha sortit a l’Avui http://www.avui.cat/cat/notices/2009/09/el_lider_d_un_corrent_de_cdc_es_passa_al_reagrupament_de_joan_carretero_73112.php,

a l’e-notícies http://politica.e-noticies.cat/un-exconseller-nacional-de-cdc-es-passa-a-reagrupament-33059.html    

el debat http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=56424 

i el singular digital http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/el_l_der_de_confer_ncies_democr_tiques_de_catalunya_passa_de_cdc_a_reagrupament_42349.php

Potser hagi sortit en algun altre lloc, però no ho he localitzat.

Tot plegat ha suscitat una gran reacció, en general favorable. Tant als comentaris deixats pels lectors de les notícies com als deixats en aquest blog, podreu comprovar que hi ha una gran majoria  favorable a la decisió. Per no parlar dels correus i trucades rebuts personalment. Molts m’han expresat el seu suport i molts, també, es congratulen perquè això ajuda a que el Reagrupament perdi l’estigma de ser “uns escindits d’ERC” per passar a ser vist com el que és: un moviment transversal per la independència.  

Els companys del Partit Republicà de Catalunya (PRC), que ja es van incorporar fa algun temps al Reagrupament, també m’han expressat el seu suport i hem acordat donar-nos suport mutu per la meva candidatura i la del seu secretari general, en Carles Bonaventura, que també es presenta.

És de justícia fer esment, i agrair,  la reacció de diversos companys de CDC (i no estic parlant només de simples militants de base) a qui, lògicament, no ha agradat la notícia i no ens acompanyaran en aquesta aventura, però s’han expressat amb un respecte i un fair play exqusits, com ha de ser. Al capdavall, tots compartim el mateix ideal que és Catalunya i només discrepem en quina és la millor manera de servir-la.

Però tot això no ens ha de fer creure que ja està tot fet. Alguns comentaris deixats en algunes de les notícies referides més amunt, em fan creure que potser algú s’ha començat  a moure per desprestigiar-me personalment. No se n’ha de fer gaire cas, naturalment, perquè els que em coneixeu identificareu de seguida qui realment sap de què parla i qui no. Només per comentar-ne un, em quedo amb el més divertit: ara resulta que soc un submarí per controlar Reagrupament des del despatx de l’Artur Mas! Francament, mai se m’hauria ocorregut una idea tan genial. Però hi pot haver gent de bona fe que ho llegeixi i s’ho cregui, o sigui que no val a baixar la guàrdia.

Endavant!

Joan Fonollosa

Les Conferències Democràtiques de Catalunya van néixer l’11 de Setembre d’ara fa un any amb uns objectius molt clars, ben expressats als dos documents fundacionals: la Declaració Ideològica (http://blogs.avui.cat/endavant/2008/11/06/declaracio-ideologica/) i la Declaració Programàtica (http://blogs.avui.cat/endavant/2008/11/06/declaracio-programatica/).

El punt 1.1 de la Declaració Programàtica resumeix així la finalitat de les Conferències Democràtiques:

1.1.- La finalitat de les Conferències és ajudar a aconseguir per a Catalunya un Estat independent dins de la Unió Europea, en el qual els valors que han fet gran Catalunya siguin assumits de forma natural per la majoria de la societat.

Aquesta mateixa Declaració establia en el seu punt 3.3:

3.3.- Les Conferències creuen que en aquests moments CDC és l’eina política més potent de què disposa Catalunya per treballar en la direcció que es proposen, i per tant s’imposen la tasca de cercar-hi la col·laboració a través del concepte de la “Casa Gran” que la mateixa CDC ha posat en funcionament.

Tanmateix, les coses no han anat com es desitjava, sinó més aviat en la direcció que alguns companys, malauradament encertats, ja preveien. Per això ja feia temps que en diverses reunions a nivell de Conferència s’havia posat de manifest el desencís per l’actitud de la direcció de CDC, alhora que anava creixent l’opinió que l’aposta per CDC era errònia i que l’adequada era el Reagrupament.

Aquest procés ha generat un llarg debat intern, que ha culminat formalment en una Conferència Nacional celebrada aquest diumenge. A continuació reproduïm la nota feta pública que manifesta la nostra posició oficial:

= = = = =

COMUNICAT DE LES CONFERÈNCIES DEMOCRÀTIQUES DE CATALUNYA

Després d’un procés intern de reflexió desenvolupat en les darreres setmanes, que ha  culminat en una reunió de la Conferència Nacional celebrada el dia 27 de setembre del 2009, les Conferències Democràtiques de Catalunya han acordat:

1r.- Constatar que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) no ha fet cap pas apreciable en el sentit de treballar de manera efectiva per la llibertat de Catalunya.

2n.- Denunciar l’actitud passiva de CDC després de la consulta democràtica celebrada per iniciativa popular a Arenys de Munt i que serà seguida per altres poblacions de tot Catalunya.

3r.- Manifestar la decepció davant la nul·la receptivitat, i fins i tot hostilitat, mostrada per la direcció de CDC davant les nostres propostes.

4t.- Fer pública la nostra convicció que a hores d’ara l’organització que millor pot servir als objectius de la llibertat de Catalunya i la regeneració de la seva societat és el Reagrupament Independentista

i en conseqüència amb els punts anteriors,

5è.- Modificar el punt 3.3 de la Declaració Programàtica, que queda establert en els següents termes:

3.3.- Les Conferències creuen que en aquests moments l’eina política amb més possibilitats de futur de què disposa Catalunya per treballar en la direcció que es proposen és el Reagrupament Independentista, i per tant s’imposen la tasca de cercar-hi la mútua col·laboració.

6è.-Impulsar la candidatura de Joan Fonollosa a la Junta Directiva del Reagrupament Independentista com a manera més efectiva de començar a fer realitat aquesta col·laboració.

Barcelona, a 27 de Setembre del 2009

  = = = = =

Coherents amb aquesta decisió, diversos companys ens hem apuntat al Reagrupament i, seguint la petició dels companys que han participat en aquest debat, he presentat la meva candidatura a la Comissió Executiva que s’ha de votar en la propera Assemblea que es celebrarà a Barcelona dissabte que ve dia 3 d’octubre.

Ens agradaria que el màxim possible de les persones que seguiu aquest blog, ens féssiu costat en aquesta iniciativa, tant si sou afiliats a les Conferències Democràtiques com si no.

Si voleu donar-nos suport però no sou encara  afiliats al Reagrupament, sapigueu que us podeu donar d’alta fins al mateix dissabte al matí, i podreu participar en l’Assemblea amb dret de vot. A la web del Reagrupament (http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=847&Itemid=29) hi trobareu el procediment per donar-vos d’alta i, naturalment, em poso a la vostra disposició per facilitar-vos el procés si així ho voleu.

Endavant!

Conferències Democràtiques de Catalunya

Joan Fonollosa, president

Ho sento, però hi he de tornar. Que quedi clar per a tothom i que ningú no es deixi enganyar: Convergència, o almenys els seus actuals dirigents no estan per la independència.  

Aquesta no és una afirmació gratuïta. És una convicció basada en els fets: la seva actitud arran dels referèndums que s’estan preparant ho palesa ben clarament. Altrament, ¿com és, per exemple, que a Sant Cugat del Vallès, on l’alcalde és de CDC amb majoria més que absoluta i una de les estrelles ascendents dins del panorama convergent, la proposta d’ERC de celebrar-n’hi un s’ha convertit en una patata calenta? I aquesta és només la darrera d’una llarga llista.

Però ahir mateix, el David Madí, a l’entrevista que li fa en Sostres a la darrera pàgina de l’Avui, té la barra de dir que “la independència la durà Convergència” (i en Sostres ho posa de titular, és clar).  De veritat? Quan? L’any tres mil? Potser aleshores ja no valdrà la pena. I com? Quin és el camí? Quina proposta teniu per arribar-hi? Què esteu fent d’efectiu per aconseguir-la? Aquesta declaració, si no és que el periodista s’ha muntat una pel·lícula amb quatre paraules agafades fora de context, no és més que una monumental mentida i un exercici de cinisme digne d’un Nixon (per posar algú a qui suposo que en Madí deu admirar, vista la seva forma d’actuar).

En Ramon Munné, un dels impulsors de Convergència 2.0 em fa arribar una nota sobre el seu posiconament arran d’aquest afer, que reprodueixo textualment, perquè el subscric al 100% i em sembla que no es pot dir millor:

Benvolguts companys,

arran dels darrers fets ocorreguts referents a les consultes sobre la independència que s’estan plantejant en diversos municipis, voldria exposar:

1.- la meva posició personal és de total suport a la realització d’aquestes consultes
2.- considero que el catalanisme ha d’estar il·lusionat per aquesta iniciativa i li ha de donar tot el suport
3.- el punt 8.3 de la primera Ponència del darrer Congrés diu:

“Pel que fa als drets col·lectius, com el de l’autodeterminació […] , cal que Catalunya i els partits catalanistes com Convergència s’autoimposin el deure de preguntar a la ciutadania sobre el futur polític del país. No formular aquesta pregunta no és renunciar a l’exercici d’un dret, sinó eludir el compliment d’un deure. “

4.- per tant em semblen desencertades i contràries a la doctrina de CDC algunes declaracions que han arribat als mitjans en el sentit d’afirmar que CDC no iniciarà aquestes consultes, tot i que sí que hi donarà suport (i encara més desencertats fets com que regidors de CiU del Prat s’abstinguin en el ple de l’Ajuntament en la votació sobre el suport a aquestes consultes)

5.- d’ara endavant, proposo que CDC actui d’acord amb els acords congressuals i manifesti la seva disposició a col·laborar activament en la celebració de les consultes per la independència.

Ànims companys!

Només hi faria una petita esmena en aquest magnífic text, concretament al darrer punt: no s’ha de proposar que CDC actuï segons diuen els acords de Congrés: això és una obligació dels dirigents que van ser elegits per aquest mateix Congrés precisament per dur a la pràctica aquests acords. 

Però, vaja, ja sabem com van aquestes coses. ¿Algú es creu seriosament que els dirigents de cap partit senten que tinguin la més mínima  obligació de complir els acords congressuals? Heus aquí una mostra més de la baixa qualitat de la democràcia que patim.

Hi ha molta feina a fer, companys… i cada dia queda menys temps.

Joan Fonollosa

Què n’hem de fer, de Convergència? 

per Joan Fonollosa

Al darrer apunt d’aquest bloc (lliçons de la Diada) vaig deixar aquesta pregunta oberta, amb l’anotació que la  qüestió ens portaria molt lluny. Ara hi dono resposta i, efectivament, l’assumpte no es pot despatxar en quatre línies, entre altres coses perquè per entendre bé què li passa a CDC cal anar bastant lluny, fins i tot en la història. Comencem per aquí, doncs.

1.- La tradició federalista

Catalunya ha estat sempre un  país políticament federal. Uso aquest nom conscient que és poc rigorós, però va bé per entendre’ns: des dels comtats de la Marca Hispànica fins a les autonomies d’avui, passant per la Corona d’Aragó i tot el que vulgueu, la tradició política de Catalunya ha estat sempre la mateixa, i Cambó va resumir la seva versió més moderna en una frase brillant: “per Catalunya i l’Espanya gran”. Només a tall d’exemple, cal recordar que el 14 d’abril del 1931 Macià no va pas proclamar un Estat independent sinó “la República Catalana dins de la Federació de Pobles Ibèrics”.

Convergència neix plenament inserida dins d’aquesta tradició mil·lenària. A les acaballes del franquisme s’apleguen al voltant de la figura de Jordi Pujol un seguit de forces, en conjunt majoritàries dins de nacionalisme català, amb aquesta visió federalista tradicional, la qual en aquell moment històric pren la forma autonòmica.

2.- Un cicle històric que es repeteix

La visió federalista de Catalunya topa històricament amb la concepció unitària i centralista de Castella, la qual triomfa i s’imposa arran de la victòria militar del 1714. Malgrat això, la tradició federalista de Catalunya  no mor i repetidament intenta recuperar per la via política el que ha perdut per la via militar. Això provoca un cicle d’esdeveniments que s’ha repetit a tots els nivells nombroses vegades els darreres tres segles. Aquest cicle es pot esquematitzar en tres passos:

a) Espanya, per la causa que sigui, passa per un període de desorientació o feblesa.

b) Catalunya, normalment sota la guia d’una figura que esdevé cabdal en la nostra història, aprofita l’ocasió per avançar en la direcció federal. Aquests avenços, però, no són vistos així per Espanya que els sent com una imposició

c) Reacció d’Espanya un cop ha superat el mal moment, sovint brutal i desproporcionada, que pot portar les coses fins i tot a un estat de vegades pitjor que el que hi havia abans.  

Fins a cinc vegades es pot identificar aquest cicle en la història dels segles XIX i XX:

Primera: 1868-1871

a) Revolució de 1868 i abdicació d’Isabel II

b) Sexenni liberal, govern del general Prim i proclamació d’Amadeu de Savoia

c) Assassinat de Prim.

Segona, immediatament de l’anterior: 1871-1874

a) Dimissió d’ Amadeu de Savoia

b) Primera República, amb Figueres i Pi i Margall (únic intent federalista de la història d’Espanya).

c) Cop d’estat de Pavía i la Restauració amb Alfons XII

Tercera: 1898-1923

a) Pèrdua de Cuba i Filipines. Crisi del 1898

b) Mancomunitat de Catalunya, amb Prat de la Riba

c) Dictadura de Primo de Rivera

Quarta: 1931-1936

a) Abdicació d’Alfons XIII i proclamació de la República

b) Estatut del 1932, Generalitat amb Francesc Macià

c) Alzamiento del general Franco i guerra civil

Cinquena: 1975-1981

a) Mort de Franco i procés democratitzador

b) Recuperació de la Generalitat. Estatut de 1979 amb Jordi Pujol

c) 23-F,  LOAPA, etc.

Aquest cicle és visible en tots els ordres. Per exemple, el darrer a nivell polític conjuntural el podem observar en els anys 1996-2000

a) Victòria electoral d’Aznar sense majoria absoluta

b) Pacte del Majestic

c) Segona legislatura d’Aznar, ja amb majoria absoluta.

Aquest procés es reprodueix també, per exemple, en el funcionament i organització de les empreses públiques:  el centre de Sant Cugat de RTVE, les Rodalies de Renfe o l’aeroport del Prat i AENA són històries que es poden descriure com una successió d’aquests cicles.

Tal vegada conscient d’aquest fet, el President Pujol mai no va voler reobrir el procés estatutari, malgrat les evidents mancances de l’Estatut del 79. D’aquí la política del “peix al cove”, potser l’única possible durant els anys 80 i primers dels 90, que va portar Convergència a guanyar amb majories absolutes durant molts anys. Cap al 1991-92 es pot identificar l’inici de la davallada electoral de CiU, però la inèrcia de tot el que havia aconseguit li permet encara avui poder dir que ha guanyat totes les eleccions catalanes des del 1980 fins ara.

3.- El nou paradigma

Però el temps no passa en va. Ni l’Europa democràtica dels noranta no és l’Europa de Hitler i Mussolini dels trenta,  ni l’Espanya d’avui és la de fa setanta anys. I la revolució de les telecomunicacions i la consegüent globalització imposa uns ritmes i unes necessitats incompatibles amb aquest model gradualista del catalanisme.

Tot i així, el model va funcionar raonablement bé fins als primers noranta. Malgrat la progressiva davallada electoral, el President Pujol es va poder perpetuar encara un parell de legislatures. El 1999, per primer cop, el PSC avança CiU en vots (però no en escons) cosa que permet a Pasqual Maragall dir que li han “robat” la victòria; i el President Pujol, potser conscient de que no seria capaç de repetir la victòria, decideix no presentar-se ja a les eleccions del 2003.

Aleshores el ja President Maragall, contra la lògica que dicta el procés cíclic ja esmentat “obre el meló” de l’Estatut en un moment que Espanya se sent forta. Dit d’altra manera, dóna el pas b sense que abans s’hagi donat el pas a. El resultat és a la vista i no cal comentar-lo. Els fets posen de manifest la impossibilitat d’un federalisme en el que ningú a ponent del Cinca no hi creu, fins i tot en la seva forma més light que és l’autonomisme. El model fa fallida i d’aquí la desorientació no només de Convergència, sinó de tot el sector majoritari del catalanisme, inclosos ERC, IC-V i PSC.

4.- L’independentisme

D’independentistes (o sobiranistes, o separatistes) n’hi ha hagut sempre. Però sempre han estat minoritaris dins del catalanisme. La tradició federal, mil·lenària, era massa forta i les successives derrotes militars (les principals, 1714 i 1936) i la repressió posterior no ajudaven a fer popular aquesta perspectiva. Es pot dir que Catalunya era (i en bona part és encara) com un gos apallissat: només de veure el bastó ja tremola i, si pot, en fuig. D’aquí aquesta curiosa síndrome d’Estocolm del catalanisme, que veu un catalanista en el President Montilla perquè parla de desafecció, quan en realitat no és més que el discurs d’un espanyol intel·ligent, que avisa del que passarà si segueixen amb la seva cerrazón (disculpeu, però em sembla que aquesta paraula no es pot traduir).

El procés de l’Estatut ens ha posat cara a cara amb la constatació que “amb Espanya no hi ha res a fer” i d’altra banda, la tradició federal de Catalunya té avui un altre fòrum molt més gran on es pot expressar amb tota llibertat: la Unió Europea i, en certa mesura, el món globalitzat. És interessant constatar que absolutament ningú –sense excepcions, que jo sàpiga– discuteix que una Catalunya independent ha de ser membre de la UE. La proclamació de Macià del 1931 és plenament vigent per a l’independentista més arrauxat, només canviant Federació Ibèrica per Unió Europea. De fet, totes les formulacions que es fan segueixen més o menys aquest model.

Però Convergència segueix ancorada en el model tradicional, cambonià. D’aquí que, malgrat que l’anàlisi dels fets que fa sigui bàsicament correcta, la conclusió és decebedora. Com que “independència” és un concepte maleït, s’han d’acabar proposant mesures ineficients i de vegades fins i tot ridícules el contrast de les quals amb els fets denunciats és total. Quan al darrer Congrés, precisament –i perdoneu la immodèstia-  a una proposta meva que va ser assumida per la majoria, es va treure la paraula “pedagogia” de la ponència, es va produir un autèntic terrabastall, quan és evident que insistir a aquestes alçades en aquesta línia és simplement absurd.

5.- Què n’hem de fer de Convergència?

Convergència s’ha quedat sense discurs. El que Pujol proposava als anys seixanta i setanta, aleshores revolucionari, ja s’ha aconseguit si no del tot en bona part. I és palès que ja no és possible avançar més en aquest camí. Però Convergència no s’ha mogut d’on era fa quaranta anys. Jordi Pujol ha comparat més d’una vegada la seva situació a la d’una botiga de tota la vida a qui li posen una gran superfície al costat. Certament, la gent hi pot entrar una vegada atreta per la novetat, els neons brillants i els cartells rutilants; però això sol no farà que hi torni: si hi torna és perquè allà hi troba els productes que necessita i que la botiga de tota la vida no té.

De vegades sembla que Convergència és encara capaç de fer coses importants, però és un miratge. El cas d’Arenys de Munt, per exemple: els regidors de CiU van donar suport a la consulta sense demanar permís a ningú; si ho haguessin consultat al carrer Còrsega de ben segur que els ho haurien desaconsellat. Però no ho van fer, i la sorpresa i desorientació de la direcció són evidents: “no els impulsarem, però no ens hi oposarem”,  una postura contradictòria que palesa una incomoditat manifesta. I em consta que per certs circuits interns s’està fent arribar discretament la consigna de procurar desactivar-los per poc que es pugui.

La desorientació de la direcció es palesa quan expressen quins són els seus objectius: tornar a governar, recuperar la Generalitat. D’acord, aquest és i ha de ser l’objectiu de tot partit polític, però… governar per a què? Per fer què? Escoles, carreteres i hospitals, més o menys qualsevol govern ho farà. Quin plus aporta Convergència? Per què Convergència ho faria millor que el PSC? Quin projecte té Convergència? Un nou “peix al cove”? Una eterna i estèril negociació amb Madrid que ja sabem el que dóna de sí? Perpetuar el dèficit fiscal que està matant el futur del país?

Convergència és avui, encara, una organització política molt poderosa. Té un gruix de diputats, senadors, alcaldes i regidors important. Molts electors hi confien encara i la votarien fes el que fes. La seva pròpia inèrcia i la tradició federalista pesen molt i li poden permetre una llarga vida, però serà una vida a la baixa, un esllanguiment progressiu, amb petites recuperacions però dins d’una tendència a la baixa fins a la desaparició, com aquell malalt terminal que avui es recupera una mica però tots sabem com acabarà.

Uns companys han engegat un col·lectiu que ha pres el nom de Convergència 2.0. Crec que és un nom molt encertat, perquè això és exactament el que li cal a Convergència. Necessita reinventar-se, redefinir-se, “matar el pare” en llenguatge freudià. El President Pujol no ha només d’enretirar-se, segons la seva pròpia definició: ha de retirar-se del tot. Per sentit patriòtic ha d’entendre que el seu lloc, avui, és als llibres d’història de Catalunya, no presidint el Comitè Executiu de CDC.

Convergència necessita deixar de banda el vell model obsolet i passar al que els nous temps demanen. La seva força electoral, la seva credibilitat, la seva història, el seu full de serveis són una eina poderosíssima que pot ajudar, i molt, en aquesta hora crítica. La independència, sense Convergència, serà molt més difícil, qui sap si fins i tot la pot endarrerir uns anys que són vitals per al nostre futur col·lectiu.

Convergència ha de triar si vol tornar a ser una potent eina per al redreçament nacional de Catalunya o vol seguir essent un còmode refugi per a uns quants –cada dia menys còmode, val a dir-ho– que fa més nosa que servei a la col·lectivitat.

Si Convergència no és capaç de redreçar el seu discurs, es pot afirmar que els seus dies de glòria no tornaran. Els temps en què era una eina útil al servei de Catalunya s’han acabat. Avui, Convergència és un mort sense enterrar, un fòssil que encara pot fer molta nosa, però res més. Repasseu la història de la Lliga i allà hi trobareu el futur que li espera.

Convergència encara és a temps. Encara pot ressorgir com el Fènix i ser el gran partit que lideri la Catalunya del segle XXI com ho ha fet a l’últim quart del XX.

De la valentia i visió de futur dels seus líders depèn que sigui una cosa o altra. Però compte, que el temps s’esgota, i Catalunya no pot esperar gaire més.