Conferències Democràtiques de Catalunya

INTERVENCIÓ FINAL DE NARCÍS OLIVERES

A L’ACTE DE PRESENTACIÓ  DE FIGUERES DECIDEIX

EL 25 DE FEBRER DE 2010 AL CERCLE SPORT DE FIGUERES

            Fa set o vuit anys en Miquel Esteba va promoure una taula rodona a Figueres amb Josep Mª Terricabras, Vicenç Villatoro i Salvador Cardús. La va titular debat sobre l’estat de la nació. La nació, l’estat de la qual s’havia de debatre era Catalunya. Es van dir coses molt interessants, però malgrat la categoria dels participants va tenir un ressò escàs. Miquel Esteba, lluitador infatigable de la sobirania de Catalunya, un parell d’anys després en va organitzar una altra, el participants de la qual no eren tant mediatics, érem ell mateix, en Toni Calvó i el que us parla. Tots tres ens varem manifestar obertament independentistes. No hi havia crisi econòmica, per tant, no se’ns podia retreure que allò que realment preocupava la gent era la crisi. Tampoc no hi havia cap sentència pendent d’un Tribunal Constitucional, esperpèntic i autodeslegitimat, de l’estat espanyol que posés en qüestió una decisió adoptada pel poble català en referèndum. Se’ns va dir pura i simplement que érem uns somiatruites, uns il·luminats.

            Precisament, aquestes dues coses que no estaven presents en aquells moments, són indicatives en el meu entendre, de que no tan sols no érem uns somiatruites, sinó que senyalàvem l’únic camí possible.

En la consulta que es farà als figuerencs es preguntarà “Està d’acord que la nació catalana es converteixi en un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”  En formular la pregunta, i pel sol fet de formular-la, s’està reivindicant l’exercici del dret a l’autodeterminació.

La definició d’autodeterminació no ofereix cap dificultat conceptual. Eduard Puig Vayreda ha fixat perfectament el concepte. El problema, en realitat, no consisteix a dir què és el dret d’autodeterminació. El problema apareix  quan es tracta de designar qui és el titulat d’aquest dret. Llavors, les nocions d’ autodeterminació i de sobirania s’imbriquen amb les de democràcia, poble, nació i independència i totes incideixen en la idea de legitimitat de tot poder polític.

L’autodeterminació és un acte de sobirania. La paraula sobirania fa referència a la capacitat de prendre decisions. La denominació FIGUERES DECIDEIX, l’ALT EMPORDÀ DECIDEIX o CARTALUNYA DECIDEIX respon a una voluntat de manifestar-nos sobiranistes. Quan es tracta de nacions o de pobles, es fa referència a aquelles decisions que tenen a veure amb el benestar de la gent, l’ancoratge cultural i la prosperitat econòmica. Per això he recordat el context de crisi econòmica a l’inici de les meves paraules.

Tots sabem, que en el fons la consulta és sobre la INDEPENDÈNCIA de Catalunya.  Avui, la paraula independència i el que significa és d’ús comú, i és pronunciada amb tota naturalitat fins i tot pels que en són contraris, en l’argumentari dels quals, l’expressió estel·lar  és que allò que preocupa la gent és la crisi econòmica i ho consideren un argument irrebatible. Quan no hi havia crisi, quan en Miquel Esteba, en Toni Calvó i jo propugnàvem  la independència en un moment en què no n’hi havia, cap d’ells ens va dir que, tot i la discrepància que poguessin sentir respecte la independència de Catalunya, el moment escollit era pertinent. Perquè? Perquè per a ells, no es tracta de pensar, avui o fa uns anys, en allò que preocupa la gent. Es tracta d’evitar allò que els preocupa a ells, que Catalunya es converteixi en un estat independent. Són nacionalistes espanyols. Un desig d’independència és sempre conseqüència d’un sentiment nacionalista. En qüestió de nacionalismes no hi ha punt zero, allà on un hi ha nacionalisme n’hi ha un altre d’afrontat. Al català s’afronta l’espanyol que és una voluntat de domini i és més fanàtic, més intolerant, més tronat. El nostre, en canvi, és una voluntat d’existir. Aquesta voluntat, ja us en adoneu, és la d’aquest acte que estem celebrant

La crisi, evidentment, preocupa, i amb raó, molta gent Tots els analistes, tant econòmics, com polítics, afirmen que els països que la superin en sortiran reforçats. Serà el cas de Catalunya, que no pot decidir quines mesures ha de prendre per superar-la? I en la que els efectes nocius s’ajuntaran amb els produïts per tants anys d’espoli fiscal i que a conseqüència del qual ja hi ha entrat exhausta?. No puc deixar de referir-me al debat que ahir es va celebrar al Parlament de Catalunya i que ens ha privat de l’assistència a aquest acte del nostre Alcalde. Un dels defectes dels nostres polítics és que els agrada jugar a ser país que pot decidir. Com aquells nens que juguen a ser grans. Això sí que é somiar truites.

 Les crisis són un perill, però també són una oportunitat. Que es plantegi la independència en un context de crisi, és l’oportunitat per deixar clarament de manifest que només amb capacitat de decidir, podrem fer front a aquesta crisi i a qualsevol altre, sigui econòmica, sigui política que en un futur pugui venir  Pretendre que la prioritat de la crisi exclou qualsevol presa de posició sobre una hipotètica, i per a mi desitjable, independència de Catalunya, és una frivolitat irresponsable, si no és una barroera manipulació.

Aquestes consultes tenen una importància excepcional. En primer lloc, si les sabem organitzar, si la ciutadania de Figueres, de l’Empordà i de totes les localitats, petites o grans on es celebrin, acudeix en un percentatge raonable a donar resposta a la pregunta, per a la qual cosa demanem la vostra ajuda, ens traurem de sobre el sant benet de somiatruites, demostrarem que la independència és possible. Feia temps que no es produïen a Europa tantes independències, tantes sobiranies, recuperades. En pocs anys hem viscut la dissolució de tres estats, en dos d’ells, la Unió Soviètica i Txecoslovàquia, de manera pacífica; i de manera tràgica i sagnant, Iugoslàvia, on un nacionalisme hegemònic, el serbi, n’ha estat el determinant. Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Croàcia, Montenegro no és que hagin accedit a la independència. L’han recuperada. Que és allò que nosaltres volem. I altres nacions sense estat com la nostra proposen referèndums d’autodeterminació, com Escòcia. Avui mateix el Primer Ministre d’Escòcia ha presentat al Projecte de Llei relatiu al referèndum. Això incrementa la nostra responsabilitat. Si volem, la tenim a l’abast. Només ens cal, com catalans, estar units. Ningú de nosaltres haurà de deixar d’actuar d’acord amb les seves ideologies. Les ideologies diuen com s’ha de governar. No es tracta pas d’això. Es tracta de què s’ha de governar. I la resposta és molt senzilla: CATALUNYA !!! Catalunya és una Nació i una Nació no pot existir sense llibertat. És per això que no és una qüestió d’ideologies. Hi caben totes. L’assoliment de la sobirania és una feina que correspon a tota una societat, independentment de l’adscripció ideològica de cadascú. Per això aquesta tasca s’ha de plantejar com un esforç conjunt, obert, sincer i real. Des de la democràcia. Des de la llibertat. I la llibertat no és patrimoni de cap ideologia. Catalunya és la Pàtria de la llibertat. Si l’home individual és lliure, també ho és la suma dels homes que formen la Nació.

Si repassem la nostra història veurem que sempre hem defensat la llibertat. Sempre, des de l’Edat  mitjana, hem volgut un règim parlamentari. Quan Felip Vè ens volgué imposar el poder absolut, diguérem no. Quan Franco en volgué arrabassar el nostre sentit de la llibertat, diguérem no.. Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a la causa de la llibertat. I perquè hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim i formen part, modestament però dignament, del concert de les nacions.

El nostre culte a la llibertat ens ha permès comprendre i respectar la llibertat dels que venen a viure amb nosaltres amb l’esperança de trobar una vida millor. M’adono que a la sala es troben algunes d’aquestes persones. El nostre concepte de llibertat vol dir tolerància i respecte. En els moments presents a Catalunya s’interrralacionen dos processos: el procés de reivindicació i de voluntat d’assumir la plena sobirania que com a Nació li correspon, i el procés que resulta de la immigració, que segons com es gestionin poden provocar noves oportunitats i, en definitiva, els interrogants que planteja la interacció entre immigració i independència tenen el caràcter polític d’estar decidint com viuran les generacions futures, És per això que dono importància a la seva presència i els li’n dono les gràcies.

És en nom de la llibertat que reclamem per a la Nació Catalana l`’acompliment de les seves aspiracions polítiques i de govern que vol dir la llibertat dels pobles, en definitiva, que vol dir la independència.

He parlat d’un percentatge raonable de participació. Aquestes consultes no són un referèndum convencional. No tenen la cobertura mediàtica que tenen els referèndums convencionals. Propaganda institucional, propaganda televisiva, milions d’euros mobilitzats per incentivar la participació. Ni tan sols disposem de cens electoral. Malgrat tot, i a Figueres que és una població gran amb una gran tradició de llibertat probablement no hi mancaran, hi hauran observadors estrangers. Aquesta tradició figuerenca de llibertat no podem consentir que es dissipi. Això ens dóna una gran responsabilitat. Per primera vegada l’anhel independentista de Catalunya, és objecte de l’atenció dels mitjans internacionals.

En la presentació s’ha fet referència al meu curriculum. N’estic orgullós. Orgullós sobretot d’haver tingut el privilegi de tractar i de col·laborar molt estretament amb dos catalans il·lustres dels quals, per acabar, citaré unes frases que considero convenient recordar i que avalen la independència de la nostra Nació. Un d’ells, era figuerenc, era Josep Pallach i deia UN HOME NO ÉS LLIURE, SI EL SEU POBLE ÉS ESCLAU. L’altre era Ramon Trias Fargas i deia SER CATALÀ ÉS LA VOLUNTAT DE SER LLIURES, CATALUNYA ÉS LA PÀTRIA DE LA LLIBERTAT O NO SERÀ. En tots els missatges electrònics que s’emeten des de FIGUERES DECIDEIX es recorda una frase del President Compays:TOTES LES CAUSES JUSTES DEL MÓN TENEN ELS SEUS DEFENSORS. EN CANVI CATALUNYA NOMÉS ENS TÉ A NOSALTRES. Els figuerencs no podem fallar !

Penso i desitjo que aquestes consultes que tant haguessin agradat a Ramon Trias Fargas i a Josep Pallach, com la primera que es va celebrar a Arenys de Munt i totes les altres que ja s’han celebrat i celebraran  siguin el punt d’arrancada d’un procés irreversible, que servirà per fer efectiu a Catalunya un principi universal que se’ns nega. El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.

Què n’hem de fer, de Convergència? 

per Joan Fonollosa

Al darrer apunt d’aquest bloc (lliçons de la Diada) vaig deixar aquesta pregunta oberta, amb l’anotació que la  qüestió ens portaria molt lluny. Ara hi dono resposta i, efectivament, l’assumpte no es pot despatxar en quatre línies, entre altres coses perquè per entendre bé què li passa a CDC cal anar bastant lluny, fins i tot en la història. Comencem per aquí, doncs.

1.- La tradició federalista

Catalunya ha estat sempre un  país políticament federal. Uso aquest nom conscient que és poc rigorós, però va bé per entendre’ns: des dels comtats de la Marca Hispànica fins a les autonomies d’avui, passant per la Corona d’Aragó i tot el que vulgueu, la tradició política de Catalunya ha estat sempre la mateixa, i Cambó va resumir la seva versió més moderna en una frase brillant: “per Catalunya i l’Espanya gran”. Només a tall d’exemple, cal recordar que el 14 d’abril del 1931 Macià no va pas proclamar un Estat independent sinó “la República Catalana dins de la Federació de Pobles Ibèrics”.

Convergència neix plenament inserida dins d’aquesta tradició mil·lenària. A les acaballes del franquisme s’apleguen al voltant de la figura de Jordi Pujol un seguit de forces, en conjunt majoritàries dins de nacionalisme català, amb aquesta visió federalista tradicional, la qual en aquell moment històric pren la forma autonòmica.

2.- Un cicle històric que es repeteix

La visió federalista de Catalunya topa històricament amb la concepció unitària i centralista de Castella, la qual triomfa i s’imposa arran de la victòria militar del 1714. Malgrat això, la tradició federalista de Catalunya  no mor i repetidament intenta recuperar per la via política el que ha perdut per la via militar. Això provoca un cicle d’esdeveniments que s’ha repetit a tots els nivells nombroses vegades els darreres tres segles. Aquest cicle es pot esquematitzar en tres passos:

a) Espanya, per la causa que sigui, passa per un període de desorientació o feblesa.

b) Catalunya, normalment sota la guia d’una figura que esdevé cabdal en la nostra història, aprofita l’ocasió per avançar en la direcció federal. Aquests avenços, però, no són vistos així per Espanya que els sent com una imposició

c) Reacció d’Espanya un cop ha superat el mal moment, sovint brutal i desproporcionada, que pot portar les coses fins i tot a un estat de vegades pitjor que el que hi havia abans.  

Fins a cinc vegades es pot identificar aquest cicle en la història dels segles XIX i XX:

Primera: 1868-1871

a) Revolució de 1868 i abdicació d’Isabel II

b) Sexenni liberal, govern del general Prim i proclamació d’Amadeu de Savoia

c) Assassinat de Prim.

Segona, immediatament de l’anterior: 1871-1874

a) Dimissió d’ Amadeu de Savoia

b) Primera República, amb Figueres i Pi i Margall (únic intent federalista de la història d’Espanya).

c) Cop d’estat de Pavía i la Restauració amb Alfons XII

Tercera: 1898-1923

a) Pèrdua de Cuba i Filipines. Crisi del 1898

b) Mancomunitat de Catalunya, amb Prat de la Riba

c) Dictadura de Primo de Rivera

Quarta: 1931-1936

a) Abdicació d’Alfons XIII i proclamació de la República

b) Estatut del 1932, Generalitat amb Francesc Macià

c) Alzamiento del general Franco i guerra civil

Cinquena: 1975-1981

a) Mort de Franco i procés democratitzador

b) Recuperació de la Generalitat. Estatut de 1979 amb Jordi Pujol

c) 23-F,  LOAPA, etc.

Aquest cicle és visible en tots els ordres. Per exemple, el darrer a nivell polític conjuntural el podem observar en els anys 1996-2000

a) Victòria electoral d’Aznar sense majoria absoluta

b) Pacte del Majestic

c) Segona legislatura d’Aznar, ja amb majoria absoluta.

Aquest procés es reprodueix també, per exemple, en el funcionament i organització de les empreses públiques:  el centre de Sant Cugat de RTVE, les Rodalies de Renfe o l’aeroport del Prat i AENA són històries que es poden descriure com una successió d’aquests cicles.

Tal vegada conscient d’aquest fet, el President Pujol mai no va voler reobrir el procés estatutari, malgrat les evidents mancances de l’Estatut del 79. D’aquí la política del “peix al cove”, potser l’única possible durant els anys 80 i primers dels 90, que va portar Convergència a guanyar amb majories absolutes durant molts anys. Cap al 1991-92 es pot identificar l’inici de la davallada electoral de CiU, però la inèrcia de tot el que havia aconseguit li permet encara avui poder dir que ha guanyat totes les eleccions catalanes des del 1980 fins ara.

3.- El nou paradigma

Però el temps no passa en va. Ni l’Europa democràtica dels noranta no és l’Europa de Hitler i Mussolini dels trenta,  ni l’Espanya d’avui és la de fa setanta anys. I la revolució de les telecomunicacions i la consegüent globalització imposa uns ritmes i unes necessitats incompatibles amb aquest model gradualista del catalanisme.

Tot i així, el model va funcionar raonablement bé fins als primers noranta. Malgrat la progressiva davallada electoral, el President Pujol es va poder perpetuar encara un parell de legislatures. El 1999, per primer cop, el PSC avança CiU en vots (però no en escons) cosa que permet a Pasqual Maragall dir que li han “robat” la victòria; i el President Pujol, potser conscient de que no seria capaç de repetir la victòria, decideix no presentar-se ja a les eleccions del 2003.

Aleshores el ja President Maragall, contra la lògica que dicta el procés cíclic ja esmentat “obre el meló” de l’Estatut en un moment que Espanya se sent forta. Dit d’altra manera, dóna el pas b sense que abans s’hagi donat el pas a. El resultat és a la vista i no cal comentar-lo. Els fets posen de manifest la impossibilitat d’un federalisme en el que ningú a ponent del Cinca no hi creu, fins i tot en la seva forma més light que és l’autonomisme. El model fa fallida i d’aquí la desorientació no només de Convergència, sinó de tot el sector majoritari del catalanisme, inclosos ERC, IC-V i PSC.

4.- L’independentisme

D’independentistes (o sobiranistes, o separatistes) n’hi ha hagut sempre. Però sempre han estat minoritaris dins del catalanisme. La tradició federal, mil·lenària, era massa forta i les successives derrotes militars (les principals, 1714 i 1936) i la repressió posterior no ajudaven a fer popular aquesta perspectiva. Es pot dir que Catalunya era (i en bona part és encara) com un gos apallissat: només de veure el bastó ja tremola i, si pot, en fuig. D’aquí aquesta curiosa síndrome d’Estocolm del catalanisme, que veu un catalanista en el President Montilla perquè parla de desafecció, quan en realitat no és més que el discurs d’un espanyol intel·ligent, que avisa del que passarà si segueixen amb la seva cerrazón (disculpeu, però em sembla que aquesta paraula no es pot traduir).

El procés de l’Estatut ens ha posat cara a cara amb la constatació que “amb Espanya no hi ha res a fer” i d’altra banda, la tradició federal de Catalunya té avui un altre fòrum molt més gran on es pot expressar amb tota llibertat: la Unió Europea i, en certa mesura, el món globalitzat. És interessant constatar que absolutament ningú –sense excepcions, que jo sàpiga– discuteix que una Catalunya independent ha de ser membre de la UE. La proclamació de Macià del 1931 és plenament vigent per a l’independentista més arrauxat, només canviant Federació Ibèrica per Unió Europea. De fet, totes les formulacions que es fan segueixen més o menys aquest model.

Però Convergència segueix ancorada en el model tradicional, cambonià. D’aquí que, malgrat que l’anàlisi dels fets que fa sigui bàsicament correcta, la conclusió és decebedora. Com que “independència” és un concepte maleït, s’han d’acabar proposant mesures ineficients i de vegades fins i tot ridícules el contrast de les quals amb els fets denunciats és total. Quan al darrer Congrés, precisament –i perdoneu la immodèstia-  a una proposta meva que va ser assumida per la majoria, es va treure la paraula “pedagogia” de la ponència, es va produir un autèntic terrabastall, quan és evident que insistir a aquestes alçades en aquesta línia és simplement absurd.

5.- Què n’hem de fer de Convergència?

Convergència s’ha quedat sense discurs. El que Pujol proposava als anys seixanta i setanta, aleshores revolucionari, ja s’ha aconseguit si no del tot en bona part. I és palès que ja no és possible avançar més en aquest camí. Però Convergència no s’ha mogut d’on era fa quaranta anys. Jordi Pujol ha comparat més d’una vegada la seva situació a la d’una botiga de tota la vida a qui li posen una gran superfície al costat. Certament, la gent hi pot entrar una vegada atreta per la novetat, els neons brillants i els cartells rutilants; però això sol no farà que hi torni: si hi torna és perquè allà hi troba els productes que necessita i que la botiga de tota la vida no té.

De vegades sembla que Convergència és encara capaç de fer coses importants, però és un miratge. El cas d’Arenys de Munt, per exemple: els regidors de CiU van donar suport a la consulta sense demanar permís a ningú; si ho haguessin consultat al carrer Còrsega de ben segur que els ho haurien desaconsellat. Però no ho van fer, i la sorpresa i desorientació de la direcció són evidents: “no els impulsarem, però no ens hi oposarem”,  una postura contradictòria que palesa una incomoditat manifesta. I em consta que per certs circuits interns s’està fent arribar discretament la consigna de procurar desactivar-los per poc que es pugui.

La desorientació de la direcció es palesa quan expressen quins són els seus objectius: tornar a governar, recuperar la Generalitat. D’acord, aquest és i ha de ser l’objectiu de tot partit polític, però… governar per a què? Per fer què? Escoles, carreteres i hospitals, més o menys qualsevol govern ho farà. Quin plus aporta Convergència? Per què Convergència ho faria millor que el PSC? Quin projecte té Convergència? Un nou “peix al cove”? Una eterna i estèril negociació amb Madrid que ja sabem el que dóna de sí? Perpetuar el dèficit fiscal que està matant el futur del país?

Convergència és avui, encara, una organització política molt poderosa. Té un gruix de diputats, senadors, alcaldes i regidors important. Molts electors hi confien encara i la votarien fes el que fes. La seva pròpia inèrcia i la tradició federalista pesen molt i li poden permetre una llarga vida, però serà una vida a la baixa, un esllanguiment progressiu, amb petites recuperacions però dins d’una tendència a la baixa fins a la desaparició, com aquell malalt terminal que avui es recupera una mica però tots sabem com acabarà.

Uns companys han engegat un col·lectiu que ha pres el nom de Convergència 2.0. Crec que és un nom molt encertat, perquè això és exactament el que li cal a Convergència. Necessita reinventar-se, redefinir-se, “matar el pare” en llenguatge freudià. El President Pujol no ha només d’enretirar-se, segons la seva pròpia definició: ha de retirar-se del tot. Per sentit patriòtic ha d’entendre que el seu lloc, avui, és als llibres d’història de Catalunya, no presidint el Comitè Executiu de CDC.

Convergència necessita deixar de banda el vell model obsolet i passar al que els nous temps demanen. La seva força electoral, la seva credibilitat, la seva història, el seu full de serveis són una eina poderosíssima que pot ajudar, i molt, en aquesta hora crítica. La independència, sense Convergència, serà molt més difícil, qui sap si fins i tot la pot endarrerir uns anys que són vitals per al nostre futur col·lectiu.

Convergència ha de triar si vol tornar a ser una potent eina per al redreçament nacional de Catalunya o vol seguir essent un còmode refugi per a uns quants –cada dia menys còmode, val a dir-ho– que fa més nosa que servei a la col·lectivitat.

Si Convergència no és capaç de redreçar el seu discurs, es pot afirmar que els seus dies de glòria no tornaran. Els temps en què era una eina útil al servei de Catalunya s’han acabat. Avui, Convergència és un mort sense enterrar, un fòssil que encara pot fer molta nosa, però res més. Repasseu la història de la Lliga i allà hi trobareu el futur que li espera.

Convergència encara és a temps. Encara pot ressorgir com el Fènix i ser el gran partit que lideri la Catalunya del segle XXI com ho ha fet a l’últim quart del XX.

De la valentia i visió de futur dels seus líders depèn que sigui una cosa o altra. Però compte, que el temps s’esgota, i Catalunya no pot esperar gaire més.

Si una virtut ha tingut el presumpte referèndum d’Arenys de Munt és que ha deixat ben clar què tria Espanya quan es tracta d’aquestes coses. Allò que diuen al País Basc de que mentre hi hagi violència no es pot parlar de res, no porta la conseqüència de que sense violència sí que se’n pot parlar. El “cas Arenys de Munt” demostra que sense violència, tampoc.

Mentre un jutge -a instàncies d’un advocat de l’Estat de passat feixista, per cert- prohibeix que un Ajuntament col·labori amb uns ciutadans de la vila que volen preguntar al poble què opina sobre una qüestió determinada, un altre jutge autoritza els feixistes a manifestar-se al mateix lloc i hora de la consulta i precisament en contra del fet que es faci la consulta.

 Em sembla que no calen més comentaris.

Cesc Farguell

L’Estat espanyol ha tornat a demostrar dues coses: l’escassa qualitat de la democràcia que tenim, i que quan es tracta de “launidadEspaña” perden el món de vista. Deixeu-me que us ho expliqui per passos.

1) A Arenys de Munt, una colla de patriotes valents engeguen un procés d’allò més senzill: preguntar a la gent què opina sobre una qüestió concreta. L’Ajuntament, com a  Institució més propera al ciutadà, i amb l’actitud  més democràtica possible, els ajuda i els presta mitjans per fer-ho. A qualsevol país que no fos una dictadura bananera, això no passaria d’una notícia breu perduda allà per la plana cinquanta dels diaris (com a molt)  

2) Però “España y yo somos así, señora” i ràpidament els hereus polítics del dictador, que contra tota lògica segueixen essent un partit legal malgrat la seva afició a ”la dialéctica de los puños y las pistolas”, es posen com un gall de panses i munten una manifestació amb ànims… diguem-ne dissuassoris, per respectar la pressumpció d’innocència (una cosa, per cert, de la que ells en farien burla, si s’escaigués al revés).

3) Efecte immediat: un fet que en condicions democràtiques normals no passaria d’una anècdota de la qual no se n’haurien assabentat ni a Arenys de Mar, surt a primera plana de tots els diaris.

4) Un individu que ostenta el càrrec de conseller d’Interior, no pas gràcies a la seva preparació i prestigi intel·lectuals ni a que el seu partit sigui àmpliamnet votat per una quantitat ingent de ciutadans,  sinó per pactes de despatx més o meny confessables, decideix que la llibertat d’expressió dels feixistes és sagrada i autoritza la manifestació sense cap problema. La llàstima per a ell és que a aquestes alçades, quan ja s’ha acabat el segle XX i tots ens hem fet grans, tothom sap de les coincidències i connivències entre feixisme i comunisme. Però en fi, diuen que quan una porta es tanca se n’obre una altra: si hi ha més periodistes que manifestants i més mossos que periodistes, no passarà res i els tindrem comptats i fotografiats i tots sabrem que pocs que són.

5) Però la cosa no s’acaba aquí. L’Estat, amb una manca de reflexos espectacular, en lloc de callar i mirar cap a una altra banda, esperant que passi la tempesta i no tingui més conseqüències, també hi vol dir la seva i, adopta la espanyolíssima decisió de “entrar al trapo”. Sense cap problema, posa tota la seva maquinària al servei de la causa i es presenta als tribunals per mirar d’impedir-ho, coincidint, sense cap rubor, amb els feixistes.

6) Però no s’acaba aquí la cosa, sinó que resulta que l’advocat de l’Estat que es persona davant dels tribunals per defensar la molt democràtica petició de que es prohibeixi demanar l’opinió del poble… Tatxan! és un ex candidat de Falange. Estic segur que a cap guionista se li hauria ocorregut una genialitat similar. Potser es van pensar que per aquesta condició seva  s’hi sentiria més implicat i ho faria (encara) millor. Ja ho saben allò de que la professionalitat està renyida amb la visceralitat?

7) Com a conseqüència de tot plegat, el fet ha adquirit ressò internacional. Diverses televisions i un munt de periodistes de diferents països hi seran per seguir els fets en directe. Tant si es fa el referèndum com si no, serà notícia. I si es fa, i surt el que tots pensem que sortirà (i d’aquí plora la criatura, que a Madrid també s’ho pensen) encara serà més notícia.

Una pregunta: Tan burros són tots els servidors de l’Estat que no se n’adonen que amb la seva intervenció només fan que ajudar a magnificar el fet? A cap polític, a cap altíssim funcionari, a cap think tank , a ningú de Madrid en definitiva, no se li ha ocorregut que és un error polític i estratègic monumental afegir-se a la festa? Una vegada més es demostra que quan es tracta d’aquestes coses perden el món de vista.

I ara una petita excursió pel món de la lògica: si, segons ells, el PNB i ETA “són lo mismo” perquè comparteixen l’objectiu de la independència d’Euskadi, se’n deu seguir que el PP, el PSOE, l’advocat de l’Estat, i tota la resta també deuen “ser lo mismo” que la Falange, Franco, el ”Movimiento Nacional” i els Primo de Rivera (pare i fill). Oi?

Si em permeteu, faré encara una altra petita excursió diguem-ne històrica, que pot sonar sarcàstica, però és absolutament seriosa: aquest senyor que ostenta el títol de Comte de Barcelona no hi té res a dir en tot això?

A hores d’ara, la senyora jutgessa s’està rumiant què ha de dir. No és fàcil, és clar: es tracta d’escollir entre la lletra de la Constitució i els principis de la democràcia. No conec  aquesta senyora, i no sé res de les seves idees ni de les seves fílies i fòbies. Potser ho té molt clar, en un sentit o altre, o potser no. El que és segur és que si té un mínim de sentit democrátic l’han posada entre Espanya la paret. Potser entre la seva carrera professional i la seva consciència, fins i tot.

Per ajudar-la en aquest tràngol, m’agradaria recordar un fet que li pot servir d’inspiració. Quan a les “chapas” dels cotxes s’hi duien els distintius provincials, a Girona la gent va començar a tapar el GE amb un GI. I vinga a posar multes. I com és multes posaven, més gent ho feia. Fins que van decidir legalitzar-ho: el distintiu de Girona es va canviar per GI i que els que ja hi tenien el GE el podien canviar. Però ves per on, molt poca gent ho va fer.  I doncs? Com és possible, després de tanta campanya i tant de merder?  Doncs molt senzill: com que ara ja està autoritzat el GI, ja no cal fer-ho. O sigui que senyora jutgessa, faci’m el favor de prohibir el referèndum d’Arenys de Munt. Farà un servei que no s’imagina a la causa independentista. Que els catalans som molt punyeteros per a certes coses… 

Sigui com sigui, i acabi com acabi tot plegat, una cosa és clara: a Arenys de Munt ja ha guanyat el sí.

Joan Fonollosa 

Em sap molt de greu reproduir aquest correu que m’ha enviat un company i amic amb qui compartim, entre altres coses, el desig de llibertat per a la nostra pàtria.

Malauradament, em temo que aquesta posició està ja massa estesa entre els militants i simpatitzants de Convergència, decebuts de fa temps i per als quals els darrers esdeveniments poden haver estat la gota que ha fet vessar el vas.

Amb tota la tristor, crec que cal reclamar una vegada més als dirigents de Convergència que s’alliberin de pors infundades, facin un exercici de responsabilitat i se sumin d’una vegada per totes al que el nostre poble està reclamant: un projecte de llibertat.

Endavant!

Joan Fonollosa

————————————————————————————

Benvolgut Joan:
 
Em sap molt de greu dir-te això, però donat el cas i veient a on hem arribat, jo personalment ja no em sento part de CDC, com sempre m’havia sentit, fins i tot desde el punt de vista sociopolític és el meu partit. Si ara mateix Catalunya és fes independent votaria amb els ulls clucs a CDC i a l’Artur com a president. Però crec que CDC o al menys els que la lideren, ara no els hi veig cap intenció de demanar un estat propi. (Tot i que hi ha més horitzó a CDC que a ERC, que no té ni dignitat com a partit, però d’aqui a les properes eleccions tindrem altres possibilitats).

Per tant de moment només votaré a un partit que demani la Independència a curt termini i com a objectiu prioritari. Podeu seguir enviant-me correus us seguiré apreciant, no serem enemics, però jo vull anar més enllà, sense perdre temps i alhora  poder adquisitiu, llibertat, un futur millor per als meus fills i la meva dignitat com a persona.
 
Una abraçada particularment a tu Joan per la teva tasca i a la resta de part meva.

R.L.

Quan em cal fer servir aquesta expressió ja gairebé no em surt; Donades les circumstàncies, em surt allò i en castellà de “demos gracias” que les coses no vagin a pitjor.

Després de tants segles de violentes guerres i de filosofar, després de crear tants codis, constitucions, doctrines, religions, impostos, registres per controlar-ho tot, normatives, lleis que no s’apliquen, escriptures i vocabularis estranys els quals no entenen ni les secretàries de les notaries i jutjats, poders judicials que no funcionen etc. La delinqüència i la droga, les quals ja van bé als de dalt, estan més protegides que mai i els homes de bons costums, abandonats, desprotegits i vigilats, que no espatllin el negoci, els favors o la norma a seguir. El poder té espies a tot arreu protegit per la “demos gracias” i ens cal aprendre a dir certes veritats a mitges, ja que les veritats clares i entenedores, contundents, adreçades a poble no són publicades i tot controlat, “fan l’orni, la gara-gara o fugen d’estudi” que en això els col·laboracionistes són uns grans tècnics. Crec que ja n’hi ha prou! El lector ja veu per on bufa el vent, és el poder dels grans banquers, ara els governs els riuen les gràcies com aquell que fa un mal fet i li donen un premi. Vivim en un món on impera la desorganització més ben organitzada a costa de què, de qui i a favor de quins?

Senyors meus, és molt trist arribar a certes conclusions però sempre va a favor dels mateixos. Els que permeten i els que han creat el problema per avarícia i afany de poder són els que en un cas extremis apliquen la solució. De “demòcrates” passen a dictadors i “s’ha acabat el bròquil”, com diu el cantant Raimon: tu ja m’entens, tu ja m’entens, tu ja m’entens. El poder segueix per als mateixos, els més poderosos. Tots busquen el mateix pastís i el poble manipulat a callar i a creure.

Què ha passat amb la mal anomenada “transición democràtica a España”? Creieu que ha canviat alguna cosa? La història desgraciadament ja s’ha repetit massa vegades, la política del tites, tites, tites i el poble combregant amb rodes de molí, sotmès a la desinformació i a la ignorància premeditada, siguin “demòcrates” o dictadors son iguals. Uns van amb la cara descoberta i els altres són més hipòcrites, però la finalitat és la mateixa. No anem bé, senyors, que no anem bé, guanya sempre el més fort i el més dolent, que el papa ens castigarà… Ha de guanyar el que juga net, ha de guanyar qui té uns valor ètics i qui predica amb l’exemple.

Esteu en pecat. 

Joaquim Pugnau Vidal. 

Aquests són alguns dels  posicionaments politics que la senyora ANNA TERRÓN, DELEGADA DE LA GENERALITAT ha fet  públics aquets darrers dies. 

 LLENGUA · “No farem amics ni en traurem res de dur la nostra micropolítica a les institucions europees; en aquesta campanya cal parlar de reptes bàsics”

DEU MIL · “No sé què vénen a reivindicar; si és la presència de Catalunya i del català, crec que això ja està perfectament reconegut en l’àmbit europeu”

Ja fa mes de 75 anys que els  rebesavis , avis i pares polítics de la senyora Terrón, el socialistes  Catalans,  han  utilitzat  Catalunya i els seus ciutadans pels interessos que més els  ha convingut en cada moment ,  l’assoliment  del   republicanisme hispànic, la transició del règim franquista, el restabliment i la consolidació de la democràcia espanyola, l’entrada a l’euro i a l’Europa comunitària. Sempre hem estat els primers , els més estoics i resignats  obrers d’Espanya i tanmateix  sempre pagant el preu mes alt , tot i així no ens hem de lamentar perquè si com a poble ho em fet, i existim,   vol dir que tenim l’oportunitat d’analitzar la historia i els fruits obtinguts  de la causa efecte  de les nostres actuacions, el que comporta  una oportunitat  preciosa  de  millorar  avançant  en els nostres llibertats.Avui hi ha una nova generació de catalans, i jo m’incloc,  que és capaç de mirar endins, en lloc de mirar Espanya i marcar nous reptes de país mes enllà d’aquest utilitarisme  en clau Espanyola, de fer  servit  i  esparracar,   que els socialistes dels últims 100 anys han fet de Catalunya.  Una nova generació de catalans va a Brussel·les  a fer-se respectar, no a fer amics com Anna Terrón. I és que si 10.000 catalans van a Brussel·les  hi van per exigir el primer i fonamental: un dret bàsic, la justícia de poder ser com a poble allò que vulguem ser, en pau, llibertat i democràcia. És a dir el dret d’autodeterminació que els catalans, com tots ls pobles del món, tenim.

M’agradaria acomiadar-me amb uns cartells nostàlgics que il·lustren  la diferència entre aquells que al 1936 ja pensaven com avui ho fa  l’Anna  Terrón  i els que ja aleshores també pensaven com els 10.000 catalans  que ens trobarem a Brussel·les. Al primer cartell, “Defensar Madrid, és defensar Catalunya” ,  el PSUC enviava les lleves catalanes al front de Madrid; amb el segon, “Raó i Força”,  es convidava a d’altres joves a donar la vida pel seu país.

 Quina diferencia oi senyora Terrón?         

Marc Vinyoles

  Martí Bas. Gràfiques Ultra     

  MINAS. Lit Ind. Madriguera

AVUI FA SETANTA ANYS

Avui, vint-i-sis de gener del dos mil nou, fa setanta anys exactes que l’exèrcit espanyol desfilava triomfant per la capital del nostre país. I encara hi és.

Avui fa setanta anys, alguns creien que s’havia acabat per sempre “el problema catalán”. Però encara existeix.

Avui fa setanta anys molts catalans fugien Pirineus enllà amb la por i la fam, però també amb esperança. I l’esperança roman intacta en el nostres cors.

Avui fa setanta anys molts dels catalans que es van quedar foren afusellats per ser catalans. I encara esperen a ser rehabilitats.

 Avui fa setanta anys va començar una llarga època de foscor i de crims. I avui els assassins encara no han estat jutjats.  

Avui fa setanta anys els brètols entraven casa per casa per endur-se, ponent enllà, tot el que van voler. I el que no van destruir, encara no ha tornat.

Avui fa setanta anys ens obligaven a parlar “en cristiano”. I  avui, sovint no podem demanar un entrepà si no parlem “en cristiano” a un que potser no ho és.

Avui fa setanta anys els feixistes ens escarnien i ens insultaven. Avui, els seus hereus, politics i sovint biològics,  encara ho fan.

Avui fa setanta anys havíem de suportar tot això perquè ells havien guanyat una guerra. I avui encara és vigent aquell “derecho de conquista”.

Avui fa setanta anys el govern espanyol ens negava el pa i la sal. I el govern espanyol d’avui encara ho fa.

Avui fa setanta anys, alguns catalans, per covardia o per traïdoria, anaven muntants al carro del guanyador. I alguns catalans avui encara fan el mateix.

Avui fa setanta anys de tot allò, però no sembla que hagi passat tant de temps.

Avui fa setanta anys. Però encara som aquí.

Innocentment ens hem cregut que … 

1. una Espanya democràtica faria una Catalunya més gran i lliure.
2. una Espanya econòmicament forta faria Catalunya encara més forta.
3. Catalunya seria sempre la locomotora de la península malgrat no tenir molt de suport (o gens) de l’Estat.
4. quan els socialistas governessin la nació catalana, l’Estat ens escoltaria més.
5. es complirien totes i cada una de les innumerables promeses d’un talante milhomes espanyol.
6. el centre sociològic de Catalunya no és independentista.
7. el català és una llengua regional sense més.
8. un únic partit i una única persona podria portar Catalunya cap a la completa sobirania.
9. una Catalunya independent no és viable econòmica ni socialment parlant.
10. no som prou forts per fer els somnis realitat.
11. no tenim autoestima.
12. no som ningú?

Innocentment estem perdent el temps fent cas a aquells que no ens volen. Dono dotze punts (perquè hi pensem en les dotze campanades del Cap d’Any) per analitzar on estem perdent el temps i per a que ens preguntem si val la pena perdre-hi més el temps. Dotze campanades, cap més, i serem any nou (que acaba en nou) per capgirar les “nostres creences” i ser més realista i no tant innocents… 

… ens freguem els ulls? 
 

Carles Vilà i Camps

Cada cop que li explicava a un català les mesures que havia començat a prendre, tres anys enrere, per a definitivament autocentrar-me, rebia sempre la mateixa resposta. Sembla com si cada país tingués la seva psicopatologia resumida en unes poques respostes comodí.

Me’n recordo a Polònia la repetició incansable de la resposta “To nie jest moja wina” (això no és la meva culpa) a qualsevol suggeriment o aproximació per a transmetre una queixa. Fins i tot, molts cops, abans que vingués la resposta ja m’imaginava com s’hi acostava per a sortir. Sempre acabava essent la conclusió més fàcil i tranquil·litzadora. És com si amb aquella frase ja s’hagués acabat tot, i no es pogués dir res més.

El meu professor de guions em deia, feia un bon grapat d’anys, que la paraula persona, en grec, vol dir màscara; mentre que personatge vol dir màscara en acció. Les accions ens identifiquen, tard o d’hora, mentre que la màscara ens amaga dintre la no significació. Fins i tot, accions creades per a emmascarar-s’hi més li deixen sols al temps la feina de descobrir la seva real significació.

Després de set anys de viure a l’estranger, aterrava altre cop al nostre petit país. Vaig veure-hi molt pocs canvis esperançadors. Abans havia llegit a la Catalunya virtual sobre la brutal espanyolització de Barcelona i rodalies; sobre el govern de no fer soroll; de la incapacitat dels catalans davant la globalització i dels nouvinguts. Era possible, encara després de 30 anys, que la majoria de catalans seguissin parlant en castellà als nouvinguts? Potser, ara pitjor en amuntegar-s’hi la pressió.

Explicava als catalans els meus trucs per no haver de parlar castellà i potser també per no haver-lo de sentir, i com moltes voltes em feia passar per estranger. Sempre vaig rebre la resposta: “Ets un personatge!”.

Si ens fixem en els nostres partits, ens adonem que a les primeres files sempre hi ha més màscares que personatges. Carretero és un personatge i ben empipat, és clar; i més encara amagat darrera una bona fila de màscares. En aquest país ocupat i productor de tants silencis, veiem com de tant en tant ens mostren petits tempos de personatges. Surten de la cortina com si fossin titelles i de seguida ens els tornen a amagar.

Mentre que en qualsevol país lliure, els més visibles són aquells que són més forts, que treuen més pit, que engresquen a més gent amb la seva forta energia encoratjadora. Malauradament ací, a la nostra colònia, és a l’inrevès.

Aquesta invisibilitat que ens venen i s’escampa per tot arreu és el que volen els nostres colonitzadors. Ni ací, ni a l’estranger, la consigna és no fer nosa a ningú. Ara me’n recordo de la barra d’un pare alemany. Em digué que no li digués als seus fills que era català quan em preguntaren puix que aquest país no sortia al mapa que els seus nens aprenien a l’escola.

Seguiu fent bondat i deixeu d’existir.

Venceslau Pons i Mata