Conferències Democràtiques de Catalunya

Cal capitalitzar la celebració de les consultes. Després de l’escrutini s’inicia un període tan important com la votació pròpiament dita, i requereix eficàcia. Les consultes també obren aquest període.

NARCÍS OLIVERES i TERRADES

email protegit <!– document.write( ” ); //–>

Nombrosos observadors han estat presents a totes les consultes. Hem marcat un camí que pot ser el punt d’arrancada d’un procés irreversible

El 14 d’abril de 1945, abans que la Conferència sobre Organització Internacional es reunís a San Francisco el 25 del mateix mes i s’iniciés el procés de creació de les Nacions Unides amb l’elaboració de la Carta, que va ser signada el 26 de juny per 50 estats, els membres de la Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van presentar una apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, la qual tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el si de les Nacions Unides. Malauradament els vencedors de la guerra no tenien ni van tenir la menor intenció de reconèixer les institucions representatives de Catalunya, però a l’empara de la repercussió internacional que la celebració de les consultes pot tenir, s’hauria de reassumir l’esperit que va impulsar els membres de la delegació a formular l’apel·lació, la qual conté unes consideracions bàsiques, d’absoluta actualitat 65 anys després, com ara: «Hi ha massa gent que erròniament creu que el plet català és merament un problema espanyol. No ho és. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d’Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu. Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l’Estat espanyol és nomenar l’opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor.»

Sense cobertura mediàtica

Les consultes no són un referèndum convencional. No en tenen la cobertura mediàtica, ni propaganda televisiva, ni propaganda institucional, ni pressupostos milionaris per incentivar la participació. Ni tan sols disposem de cens electoral. No obstant això, ens esforcem perquè tinguin les característiques de tota consulta electoral democràticament efectuada. L’efecte de qualsevol votació, sigui referendària, sigui electiva, no es pot aturar a l’escrutini, no és un fi. Després de l’escrutini s’inicia un període tan important com la votació pròpiament dita. És un període que requereix eficàcia. Les consultes també obren aquest període. Ara cal capitalitzar-ne la celebració. I s’ha de fer amb eficàcia.

En la ponència 1 aprovada per Convergència Democràtica de Catalunya en el seu darrer congrés, es fa referència als intents de transformació i modernització de l’Estat espanyol des de Catalunya i s’hi diu que «aquesta via resta esgotada», i en referència a Europa, que «Catalunya ha d’aspirar al reconeixement dels seus drets nacionals en el marc de la Unió Europea». Segons aquest criteri, no és a l’Estat espanyol on s’haurà de capitalitzar la celebració de les consultes. Qualsevol lligam que la Catalunya sobirana pugui tenir amb l’Estat espanyol després de la independència, podrà tenir el marc adequat en el si de la Unió Europea i, pel sol fet de no estar basat en l’opressió, seria el propi de dues nacions sobiranes, respectuoses l’una amb l’altra.

Caldrà renovar l’apel·lació, a les Nacions Unides, és clar, 192 membres en l’actualitat, i fer-la també a la Unió Europea, l’acord d’integrar-nos a la qual és un dels objectes de la pregunta que es fa a les consultes. L’actual dinàmica de la política internacional, en la qual incideix l’aparició de nous estats independents, determina la importància de les relacions diplomàtiques contemporànies i ha propiciat l’aparició de dos termes nous: la paradiplomàcia i la protodiplomàcia. El primer, fa referència a les gestions, processos i xarxes a través de les quals els governs subnacionals busquen establir contactes amb governs centrals estrangers o amb altres governs subnacionals. El terme protodiplomàcia s’utilitza, i cada vegada més, per descriure gestions que contenen un missatge separatista. Les gestions paradiplomàtiques són les que amb més mediocritat que eficàcia està fent el govern de la Generalitat, amb un desdenyós i vigilant consentiment del govern central. Són les gestions protodiplomàtiques les que caldrà emprar. Els 10.000 de Brussel·les va ser una acció protodiplomàtica. Amb la celebració de les consultes no ha calgut anar a Brussel·les. Nombrosos observadors internacionals han estat presents a totes les consultes. Hem marcat un camí que pot ser el punt d’arrancada d’un procés irreversible, que servirà per fer efectiu no només a Catalunya un principi universal que se’ns nega. El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos. Aquesta repercussió s’ha d’aprofitar.

Molts creuen que la recepta és de Manuel Azaña, el que fou president de la II República espanyola, però no és cert. El general liberal (liberal!)  Baldomero Espartero (1793 - 1879), que fou conde de Luchana, duque de la Victoria i príncipe de Vergara  i que va arribar a ser Regent d’Espanya, va ser  el primer que va dir que “a Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años“. Concretament, ho va dir en ocasió d’ordenar-ho personalment el 3 de desembre del 1842. Azaña va recordar la recepta, atribuint-la a “una persona de mi conocimiento” i va afegir que el mètode era “brutal pero efectivo”.

En realitat, aquesta fórmula ha estat aplicada satisfactòriament (per a Espanya) des de molt abans d’Espartero, i fins ben entrat el segle XX, sovint amb una destacada participació del Castell de Montjuïc.  Una llista sense pretensions d’exhaustivitat ens diu que Barcelona ha estat bombardejada, assetjada o ocupada per l’exèrcit espanyol als anys 1640-41, 1652, 1691, 1705, 1713-14, 1808, 1842, 1909 i 1936-39. Com es pot observar, la regularitat és notable, si exceptuem el buit entre 1714 i 1808: la patacada havia estat tan forta que es veu que es van poder estalviar el bombargeig al voltant del 1750; és clar que en el tombant dels segles XVII i XVIII ja havien avançat feina, com si diguéssim.

Tot i que és evident que no han plogut bombes sobre Barcelona des del 1938, podem discutir si la darrera vegada que l’exèrcit espanyol hi va actuar va ser el 1939 o si va arribar fins al 1975. En tot cas, és evident que ja fa bastant més de trenta anys que no s’aplica la fórmula Espartero i, per tant, ja va essent l’hora de tornar-la a aplicar.

Però resulta que la història de la civilització no s’atura i ara hem arribat a un punt on -ai las-  això ja no és possible. Ara les coses ja no es fan així. Ara, tot i que més d’un frisaria encara per aplicar la vella recepta, la democràcia ha avançat tant a Espanya que ja ningú no gosa ni tan sols repetir-la en veu alta. Menys encara un general considerat liberal com en el seu temps ho va ser Espartero.

I com que la fórmula no és aplicable, els mals que curava ara no troben bon remei. Per això l’independentisme creix avui. Una vegada més, la força de Catalunya reneix de les seves cendres i les noves generacions, que no han viscut la guerra i ni tan sols la postguerra, comencen a fer-se les velles preguntes de sempre, i troben les mateixes respostes de sempre. La crisi, la desafecció del poble envers els seus polítics o la pertinença a la Unió Europea són mers accidents històrics, coses d’aquests temps, que no tenen res a veure amb el fons de la qüestió.

La qüestió és que hi ha una realitat nacional profunda, potentíssima i per això mateix tossuda que una vegada i una altra torna a renéixer després d’haver estat esclafada per la força de les armes. Una realitat nacional que té entre els seus trets característics que és oberta, inclusiva, acollidora, com no podia ser d’altra manera havent nascut en una terra de pas des de fa milers d’anys. La realitat nacional catalana s’ha forjat per les successives aportacions de gent vinguda de tot arreu, que al llarg dels segles hi ha anat portant el seu granet de sorra, que dipositat damunt del substrat anterior ha ajudat a confegir, estrat a estrat, una cultura i una nació potents, amb una força a la qual només se li escau el qualificatiu de tel·lúrica. Per això la nació catalana reneix una i altra vegada, i sempre ho farà per més que s’entestin a assassinar-la. Perquè és la mateixa realitat de la terra la que la forma, la fa créixer i l’exigeix.

I Espanya, que prové d’una realitat, també tel·lúrica, però completament diferent, no ho entén. Mai no ho ha entès ni mai no ho entendrà, perquè Espanya no ho pot entendre. Per a Espanya, Espanya és eterna, immanent. Miren el mapa de la Península i hi veuen un designi diví, un mandat imperatiu que, incomprensiblement, encara no s’ha pogut consolidar. Portugal és una anomalia, i Catalunya un obstacle. Per això seriosos intel·lectuals diuen sense avergonyir-se que la Hispània romana ja era Espanya, i per això de vegades ens recorden, com si fos una taca, que Roger de Flor era alemany i en realitat es deia Roger Blume. Per això el Tractat del Pirineus va ser una cosa natural, lògica: no era l’amputació del bressol d’una part important del que hauria de ser l’Espanya de tots, era treure’s de sobre un tros que hi sobrava, una excrescència estranya, nascuda per atzars de la història.

És una incomprensió profunda, absoluta, sense remei. D’aquí la necessitat de la fórmula Espartero: cal arrencar periòdicament del cor dels catalans el somni de la llibertat, tal com cal arrencar periòdicament les males herbes del camp si es vol que doni els seus fruits.

Però debades. La nació catalana és una realitat massa forta, masa profunda perquè es pugui esclafar amb la fórmula Espartero. I ara, que ja no és possible amagar, no pas destruir, la seva realitat a canonades, Catalunya ha iniciat el camí vers la llibertat arrabassada fa tres segles.

Mentrestant, com deia Antonio Machado, un castellà lúcid, “Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora“.

Joan Fonollosa

Ahir, 8 de setembre, els amics de la Plataforma pel Dret a Decidir em van invitar a intervenir en un acte seu sobre noves vies més enllà de l’autonomisme, i hi vaig fer una presentació de la nostra proposta de full de ruta per a la independència.

Per als que hagueu estat seguint els treballs de les Conferències Democràtiques des del principi, poser no hi trobareu res de gaire nou, però el cert és que va agradar molt al públic present. Diverses persones se’m van adreçar demanant si els podia facilitar la presentació i els vaig dir que avui estaria penjada en aquest blog.

 Malauradament, les normes de seguretat del blog no em permeten (o deu ser que no en sé prou) penjar-lo com a fitxer adjunt com hauria estat el meu desig, però si el voleu, només m’ho heu de demanar a conferencies.democratiques@gmail.com i amb molt de gust us l’enviaré. Lamento els inconvenients que això us pugui ocasionar.

 Per descomptat, que en podeu fer tanta difusió com vulgueu.

Endavant!

Joan Fonollosa

per Ramon Munne

L’any vinent en farà ja 35 de la mort de Franco. Enguany en fa 30 que l’Estat Espanyol s’ha organitzat en Comunitats Autònomes. Actualment, com a resultat de l’esforç de molts catalans, Catalunya ha recuperat parcialment les seves Institucions i el seu Autogovern. Però també és cert que Espanya no ha respectat les competències recollides als Estatuts, ni ha avançat en el reconeixement nacional de Catalunya ni ha frenat l’espoli fiscal que patim. Ni pel que sembla té cap intenció de fer-ho. 

D’ençà d’uns quants anys els catalans ens estem tornant a adonar que Espanya no ens accepta com a catalans. Malauradament sembla que cada generació ens n’hem d’adonar per nosaltres mateixos, enlloc d’aprendre de qui ens ha precedit. Segurament l’ocultació que es fa de la nostra història hi té molt a veure. No hauria, però, d’influir tant en la nostra classe política ni en la nostra elit cultural, que n’haurien d’estar ben assabentats. 

El nou desvetllament el confirma la proliferació de grups, plataformes, associacions, sectors polítics i fins i tot incipients formacions polítiques que aposten clarament i definitiva per la independència. Si en un principi hi mancava coordinació, sortosament cada cop més està cristal·litzant un fil conductor al llarg d’una unitat en l’objectiu. Talment com en una solució sobresaturada que només necessita un desencadenant, una petita espurna perquè comenci a cristal·litzar, sembla que a la Catalunya sobresaturada s’ha produït l’espurna. I l’espurna ha estat Brussel·les i el cristall que s’està formant es diu 2010. 

Ara totes les iniciatives i grups podem ajuntar esforços per fer que el 2010 sigui un any crucial per a l’assoliment de la nostra independència. 

En aquest camí cap a 2010 m’agardaria fer esment d’alguns dels fets i agents que crec que poden ajudar més a polaritzar les nostres energies: 

• l’espurna, la manifestació dels 10 Mil a Brussel·les
• la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per tal que el Parlament aprovi una llei que convoqui un referèndum d’autodeterminació el 12 de setembre del 2010
• les conclusions del 3CC (Tercer Congrés Catalanista) que es faran arribar al Parlament a finals del 2009, i en l’àmbit polític del qual es fa un estudi complet i actual de com arribar a la independència
• eleccions al Parlament previstes pel 2010

I així, amb l’esforç conjunt d’associacions i plataformes catalanistes, de la força creixent de les idees independentistes als partits catalans, de l’aparició de noves formacions polítiques independentistes i de la majoria dels ciutadans de Catalunya podrem fer que les eleccions al Parlament del 2010 es converteixin en unes veritables eleccions per a l’alliberament nacional de Catalunya i preludi de l’assoliment d’un Estat lliure i independent dins de la Unió Europea.

No cal, amic lector, que vagi corrents  al diccionari a veure què és això dels xirimangalls: no l’hi trobarà. És una paraula que no vol dir res, una paraula que he triat perquè el comentari que vull fer es limiti als fets i no quedi afectat per cap prejudici referent al producte: ja arribarà el moment de saber què són els xirimangalls.

El sector, dèiem, està en una greu crisi: segons una enquesta d’avui mateix, el 72% dels consumidors estan descontents amb el producte que els ofereixen els fabricants. Aquesta dada, però,  no fa res més que confirmar el que ja se sabia o sospitava, perquè malgrat que els xirimangalls són un producte de primera necessitat, prop de la meitat del públic aconsegueix estar-se’n: entre un 40 i un 50%, segons els dies, no en compren. Això per no dir res dels milers i milers de consumidors que compren, sense ganes, simplement el producte que troben menys dolent, encara que no els faci cap gràcia.

Tanmateix, la crisi no sembla afectar per res els grans fabricants, que segueixen oferint el mateix producte de sempre i fent-se entre ells la mateixa competència de sempre, que ja no es creu ningú, a base de dir que els seus xirimangalls són millors que els de la competència, però sense cap esforç real per millorar-los.

I és que el sector dels xirimangalls és molt peculiar: encara que la gent no en compri, la facturació total del sector és la mateixa; només que el total es reparteix de manera lleugerament diferent entre les diferents marques, però sense disminuir la factura total. Això és clar, pot perjudicar algun petit distribuïdor, però els grans caps de la indústria no s’hi amoïnen gaire: si el que ha perdut la feina no es queixa, sempre es troba una o altra manera de compensar-lo; i si es queixa, se’l fa fora i llestos.

Com és que malgrat aquest descontentament del públic no hi entren nous competidors al mercat, us preguntareu. Al capdavall, la tecnologia necessària no és gaire complicada: hi ha milers de persones que en podrien fer almenys tan bé com els fabricants actuals; però el problema és que entrar al mercat és molt difícil: caldria una campanya publicitària molt cara i molt ben feta, però que seria d’una utilitat molt minsa, perquè la legislació actual pràcticament obliga a que els espais publicitaris disponibles es reparteixin en exclusiva entre els que ja són al mercat i per tant els nous fabricants gairebé no poden fer arribar el seu missatge als consumidors.

I la importació? Com és que cap multinacional estrangera no ha vist que hi ha un mercat delerós de comprar productes de qualitat i hi entra amb tots els seus recursos? Doncs molt senzill: en molts casos els actuals fabricants ja són concessionaris o tenen acords amb aquestes multinacionals i a més, malgrat tota la legislació antimonopoli que hi ha, aquest és un sector on només es poden comprar productes de fabricació nacional.

I així estem: la qualitat dels productes és cada dia més i més baixa, la gent està farta d’haver-los de comprar, però no té altre remei i encara els compra, malgrat tot. Fins que un dia se n’afarti i…. vés a saber què pot passar. Però això als actuals fabricants no els preocupa: se senten segurs a la seva torre d’ivori i creuen que mai no pot passar res. I si mai passa, són tan rucs de creure que només afectarà a la competència, no pas a ells, perquè “com tothom sap” els seus xirimangalls són els millors.

Preocupant, oi? I sona força estrany, oi? Sembla mentida que això pugui passar. Doncs bé, això passa: el sector dels xirimangalls és la política. I ara que ja sabem què són,  llegim-ho altre cop.

La política està en una greu crisi: segons una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat corresponent al mes d’octubre fet públic avui mateix, el 72,2% dels ciutadans estan descontents amb la política. Aquesta dada, però,  no fa res més que confirmar el que ja se sabia o sospitava, perquè malgrat que l’interès per les coses de tots és quelcom de primera necessitat, prop de la meitat dels votants se n’estan: entre un 40 i un 50%, segons les eleccions s’abstenen d’anar a votar. Això per no dir res dels milers i milers d’electors que voten sense ganes, simplement el partit que troben menys dolent, encara que no els faci cap gràcia.

Tanmateix, la crisi no sembla afectar per res els grans partits, que segueixen oferint el mateix de sempre i fent-se entre ells la mateixa competència de sempre, que ja no es creu ningú, a base de dir que ells ho fan o ho farien millor que els altres, però sense cap esforç real per millorar-ho.

I és que la política és molt peculiar: encara que la gent no voti, el  nombre total d’escons és el mateix; només que el total es reparteix de manera lleugerament diferent entre les diferents candidatures, però sense disminuir el nombre de sous total. Això és clar, pot perjudicar algun diputat ras, però els grans líders no s’hi amoïnen gaire: si el que ha perdut la feina no es queixa, sempre es troba una o altra manera de compensar-lo; i si es queixa, se’l fa fora i llestos.

Com és que malgrat aquest descontentament del públic no hi entren nous competidors al mercat, us preguntareu. Al capdavall, el que cal saber no és tan complicat: hi ha milers de persones que ho podrien fer almenys tan bé com els polítics actuals; però el problema és que aconseguir un escó és molt difícil: caldria una campanya publicitària molt cara i molt ben feta, però que seria d’una utilitat molt minsa, perquè la legislació actual pràcticament obliga a que els espais de publicitat electoral i els espais de ràdio i televisió disponibles es reparteixin en exclusiva entre els que ja hi són i per tant les candidatures noves gairebé no poden fer arribar el seu missatge als ciutadans.

I la importació? Com és que cap organització estrangera no ha vist que hi ha un mercat delerós de comprar política de qualitat i hi entra amb tots els seus recursos? Doncs molt senzill: en molts casos els actuals partits ja són concessionaris o tenen acords amb aquests altres a través de les internacionals de partits i a més, malgrat tota la legislació antimonopoli que hi ha, aquest és un sector on només es pot ser candidat si tens la nacionalitat.

I així estem: la qualitat de la política és cada dia més i més baixa, la gent està farta d’haver-los de votrar, però no té altre remei i encara els vota, malgrat tot. Fins que un dia se n’afarti i…. vés a saber què pot passar. Però això als actuals polítics no els preocupa: se senten segurs a la seva torre d’ivori i creuen que mai no pot passar res. I si mai passa, són tan rucs de creure que només afectarà als altres, no pas a ells, perquè “com tothom sap” el seu partit és el millor.

Preocupant, oi?

Cesc Farguell

Conferència pronunicada per Joan Fonollosa el dia 10 de novembre del 2008, a la sala Pompeia Grups de Barcelona

1)   Presentació / introducció

Senyores, senyors, amigues i amics, bona nit a tothom.  

Abans de començar, permetin-me dues molt breus consideracions prèvies.  La primera, l’agraïment, en nom propi i de les Conferències Democràtiques de Catalunya, als amics de Catalunya Acció per invitar-me a fer aquesta conferència. Agraïment obligat per l’estricta cortesia, però també perquè palesa una manera de fer desgraciadament no prou habitual. Aquesta voluntat de crear elements d’entesa, d’explorar complicitats compartides, de dissenyar estratègies comunes, és necessària per conduir la nostra pàtria a la llibertat i salvar-la de l’extinció.  La segona, demanar disculpes a tots vostès perquè les coses que tinc a dir són tantes i el temps de què disposo tan escàs que segurament en resultarà una xerrada un xic apressada i segur que molt densa d’idees, potser no prou ben perfilades. Anem, doncs, per feina i ja completarem o matisarem el que calgui en el debat. 

Dividiré la meva intervenció en tres parts: una primera, Independència, per què? on tractaré d’explicar-ne la necessitat i la urgència. A la segona part, Independència, per a què? tractaré d’explicar què en volem fer de la independència; i quin hauria de ser el camí que hauria de prendre Catalunya des d’aquell moment. Finalment, la tercera part, Independència,com?, probablement el territori menys explorat dels tres, però imprescindible, car si no sabem a grans trets quin és el camí, difícilment arribarem mai a trobar-lo. Començo, doncs, amb la primera part. 

2)   Independència, per què?

La resposta a aquesta pregunta és en el fons molt simple: perquè a hores d’ara és l’únic camí per assegurar la supervivència de Catalunya no ja com a nació, que també, sinó com a societat moderna i desenvolupada.

Aquesta convicció es basa en el fet que el model tradicional del catalanisme està obsolet. Allò de que quan Espanya sigui moderna i democràtica, i ocupi el seu lloc al món, sabrà trobar-hi l’encaix de Catalunya, ha resultat ser un gran fracàs. Espanya ja és un país modern i desenvolupat. Segons la doctrina tradicional, ja s’hauria de poder trobar un encaix satisfactori. Però els fets estan a la vista: fins i tot un Estatut de mínims com era el del 30 de setembre, després de ser ribotejat, retallat i netejat com una patena, encara és massa. ¿Com pot ser que manin més sobre les nostres lleis dotze senyories amb despatx a Madrid que tot el poble de Catalunya expressant-se en un referèndum democràtic? El fracàs és evident. El camí està tancat i barrat. 

La realitat és que a Espanya hi ha democràcia formal, però la democràcia real no ha penetrat prou com perquè entenguin què vol dir un Estat plurinacional. Les coses que es diuen i fan ara a Espanya són perfectament intercanviables amb les que es deien i feien fa 50, 100 o 150 anys. Més encara: si en moltes d’aquestes coses que es diuen i escriuen, canviéssim les paraules “catalans” i “Catalunya” per “jueus” i “Israel” ocasionarien un escàndol de dimensions colossals. Cal denunciar d’una vegada per totes que l’anticatalanisme, tan estès a Espanya i tan irresponsablement propalat per alguns, té un fort component racista, i és una forma de racisme. 

Estem on érem, doncs; però amb una diferència afegida: l’actitud d’Espanya envers Catalunya ha canviat. Espanya ja és un país modern i avançat, dèiem. Doncs bé, ara que Espanya ja es veu les orelles, ja no hi ha cap inconvenient a ofegar Catalunya sense miraments. Hi ha una voluntat explícita de potenciar Madrid en detriment de Catalunya per tal que la substitueixi com a principal generador de riquesa.  Dit de manera gràfica, s’ha acabat la conllevancia (que traduït vol dir “us aguantem perquè no tenim més remei”). La nova divisa és a por ellos (”ja els hem suportat massa, no els volem necessitar mai més”). 

Els fets ho palesen a bastament: des del dèficit fiscal (secular, però que s’ha agreujat darrerament) fins al disseny radial de totes les infraestructures, la manca d’inversions, i un llarg etcètera, totes les accions de l’Estat coincideixen d’una o altra manera en el mateix objectiu: anorrear econòmicament Catalunya, ja que en l’Europa d’avui és impensable fer-ho militarment. Els resultats estan a la vista. Cada estadística que es publica ho diu i ho repeteix d’una o altra manera: Catalunya perd pistonada. Sigui el PIB, els km d’autovia o de via fèrria, la sanitat, l’educació…. en tots els terrenys retrocedim; en uns més ràpidament i en d’altres no tant; però retrocedim. Retrocedim respecte Espanya i el que és més greu, retrocedim encara més respecte Europa; i això en el context de la globalització és letal.  

És evident que no ens podem quedar quiets. És hora (és urgent) reaccionar. Ja no es tracta dels drets que com tota nació tenim. Ja no és la cultura, la nació, la llengua, la història etcètera. Es tracta de la supervivència dels nostres fills i dels nostres néts. Avui, de Catalunya estant, només es pot defensar la continuïtat de la unió amb Espanya des de la ignorància de les dades, o des de posicions apriorístiques, més colonials que democràtiques.

Durant dècades ha estat una constant que quan els fills de la immigració dels anys 1950 anaven de vacances al seu poble d’origen, en tornaven espantats de com s’hi vivia i es refermaven en que havien fet bé en venir a Catalunya. Ara la situació ja no és aquesta. Ara ja està passant que allí ja es viu igual o millor que aquí, fins al punt que alguns es comencen a plantejar de fer el camí invers. Lògicament ens alegrem que allí es visqui cada dia millor i així ha de ser, però això no ha de ser incompatible amb que aquí s’hi segueixi vivint millor, perquè al capdavall som els d’aquí els qui ho paguem. Adonem-nos-en d’una vegada: Al pas que anem, Catalunya serà una regió pobra d’Europa en menys d’una generació.  No podem esperar gaire més si volem evitar-ho. 

Davant d’aquesta situació, la independència és la solució més simple i eficaç. Alguns problemes (seient a l’ONU i a la UE, seleccions esportives nacionals, dèficit fiscal…) els resoldria automàticament; i posaria en les nostres mans totes les eines per resoldre els altres. La resta dependria ja de nosaltres mateixos i dels dirigents que triéssim: si cinc anys després de la independència encara no s’han resolt, serà perquè no els hem sabut resoldre, no perquè no ens hagin deixat. 

La independència de Catalunya convé a tothom, també a aquells que legítimament se sentin i vulguin seguir essent espanyols. Encara que algú se senti més espanyol que el toro d’Osborne, si viu i vol seguir vivint a Catalunya li convé la independència per una raó molt senzilla: viurà millor! És hora, doncs, de dir “senyors, fins aquí hem arribat. A partir d’ara, cadascú a casa seva i que tinguem sort tots plegats”. I dir-ho amb naturalitat, sense escarafalls, sense cridar, educadament i democràticament. Civilitzadament, en definitiva. 

3)   Independència, per a què?

La independència és un objectiu indefugible, però no pot ser l’únic. La pregunta és: independència per fer què? Molts projectes independentistes han fracassat perquè no tenien resposta a aquesta pregunta, o la que tenien no connectava amb el tarannà majoritari de la societat catalana. Per això aquest és també un punt crucial. És imprescindible rescatar la idea de la independència d’organitzacions o  personatges radicals, estrafolaris o de poc fiar. Cal un “independentisme d’americana i corbata”, si se’m permet l’expressió, i situar la independència al lloc on li pertoca: com l’exercici natural d’un dret inalienable, que convé a la immensa majoria de persones que viuen i volen viure a Catalunya.  

La nostra proposta és centrar aquesta qüestió no pas en apriorismes ideològics de cap mena, sinó fer una cosa tan simple i alhora tan revolucionària com és pouar en la nostra pròpia història i recuperar els valors que han fet gran Catalunya i que avui estem en risc de perdre. Recuperar-los i potenciar-los com a condició imprescindible per poder llegar als nostre fills una Catalunya millor que la que ens hem trobat. Recuperar-los per recuperar el tremp vital de Catalunya. 

Vull citar aquí unes paraules d’algú tan poc sospitós com l’actual ministre de Treball, senyor  Celestino Corbacho, qui en presentar la seva renúncia com a alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, va dir textualment: “Nadie me ha regalado nada, pero Catalunya me dio todas las oportunidades”. No sé vostès, però jo ho trobo una síntesi magnífica del que és i el que em sembla que tots volem que segueixi essent l’esperit de Catalunya: llibertat, oportunitats,esforç, i reconeixement. ¿Estem segurs que d’aquí a vint anys Catalunya seguirà essent capaç de donar totes les oportunitats als que hi arribin, siguin immigrants o siguin nadons? Estem segurs que encara hi haurà oportunitats a Catalunya? Estem segurs que aquests seran encara els valors compartits per la majoria? Fins i tot gosaria dir: estem del tot segurs que encara ho són ara mateix? 

Concretem-los una mica, aquests valors. La llista és llarga i no se’n pot fer ara un inventari. Em limitaré, doncs, a uns pocs flaixos dels punts principals. El reconeixement de l’esforç, la iniciativa individual, el premi al treball i al risc assumit o la llibertat d’elecció són alguns d’aquests valors, però no tots. El respecte a la veritat, la seriositat en els tractes, el compliment de la paraula donada i la puntualitat en els horaris i en els pagaments també en són, i avui estan en risc més que seriós. 

La radicalitat democràtica és una condició a priori. Entenem que l’ideal de la democràcia és l’àgora grega, on tots els ciutadans, lliures, iguals i ben informats, decideixen conjuntament sobre els afers comuns. És clar que aquest ideal és irrealitzable en la societat actual, però apropar-s’hi tant com es pugui ha de ser la nostra guia permanent, tant en l’actuació pública com en el funcionament intern de qualsevol organització cívica, cultural o de qualsevol tipus i molt especialment, és clar, de qualsevol organització política. 

Cal rescatar la política de les mans d’uns polítics professionalitzats, encimbellats per un sistema electoral pervers, que premia la mediocritat, penalitza la visió de futur,  i allunya els afers col·lectius dels seus autèntics propietaris: tots i cada un dels ciutadans. 

En definitiva, la Catalunya independent ha de tornar a ser la Catalunya emprenedora, democràtica, amb visió de futur, moderna, integradora i optimista que durant segles ha estat un model de societat per a tot Europa. 

4)   Independència,com?

 Arribem ara al punt clau: com. Com, vol dir dues coses: de quina manera, i amb qui. Quin és el camí, i quines són les persones que ens hi poden guiar. 

Comencem per la manera. Sovint se’ns acusa als independentistes, i amb raó, que presentem una Catalunya ideal per després de la independència, però no diem com arribar-hi. Aquesta acusació sol anar acompanyada de l’afirmació, que ningú no sap si és certa o no, de que a Catalunya hi ha molts independentistes del botonet: gent que, si prement un botonet demà haguéssim de ser independents per art de màgia, no dubtarien a préme’l, però no estan disposats a assumir els riscos i els inconvenients que el procés comportaria. Miraré de donar una resposta a les dues coses. 

En primer lloc, constatar que la ruptura no té perquè ser traumàtica. Sens dubte ha de ser pacífica i exquisidament democràtica.  En l’Europa d’avui aquestes coses es poden arreglar bé i fàcilment si es vol. La nostra voluntat és clara; falta saber si Espanya ho acceptarà de bon grat o no. Però en tot cas, cal tenir present que Europa no permetrà que un afer com aquest es resolgui manu militari. 

Els vents de la història van a favor ara com ara per a una separació amistosa. La comú pertinència a la UE dóna un marc idoni per trobar una solució viable, amistosa i beneficiosa per a tots. Els precedents al nostre entorn geogràfic i cronològic són nombrosos i no gens difícils d’adaptar. Només cal que ens decidim a fer el pas. 

Fer el pas vol dir en primer lloc construir una majoria social favorable a la independència. I això no sembla gaire difícil, encara que molts, interessadament, diguin que no. En realitat, el primer pas en el procés ja s’està fent com qui diu sol: conscienciar la majoria dels ciutadans de Catalunya de la seva necessitat. Cada dia és més evident que els problemes de Catalunya no troben resposta en el sistema actual. No en faré ara l’inventari; només constataré que tots passen sempre pel mateix punt: la manca de capacitat de decidir de les nostres Institucions. La història dels darrers trenta anys demostra que el camí de reclamar més competències és un camí sense sortida.

Ara diré una cosa que potser no agradarà: No volem la independència només en nom d’un passat gloriós —que també, però que molts catalans d’avui poden sentir més o menys aliè—, sinó en nom del futur. Per això, en la llista de problemes no s’han de posar al davant els de tipus identitari o sentimental, com ara la defensa del català, raons històriques o simplement el sentiment de ser catalans.

Amb argumentacions d’aquest tipus és molt difícil, avui, construir una majoria social prou clara en favor de la independència; molta gent pot no estar-hi en contra, però tampoc no estar-hi prou a favor i no se’ls mobilitzaria per la causa amb aquests raonaments. Per als que hi som sensibles, aquestes seran raons afegides que no s’han d’oblidar, però en cap cas no poden ser l’eix central de l’argumentació. Es tracta de convèncer per la butxaca, que és la raó més poderosa per a tots els catalans, ens agradi o no reconèixer-ho.

La possible recança de molts dels actuals catalans, fills de la immigració de fa 50 anys s’esvaeix quan se’ls demana a què volen que s’assembli més la Catalunya dels seus fills i del seus néts: a la que somiaven els seus pares o fins i tot ells mateixos quan hi van arribar, o a la terra de la que van haver de marxar. Aquesta és la veritable pregunta, i la resta és retòrica. 

Contràriament al que molts diuen, la independència no divideix els catalans; ben al contrari ens uneix perquè beneficia tothom: els efectes del centralisme anticatalà afecten a tots els que viuen a Catalunya, tant si se senten catalans, espanyols o mig i mig. Tots som afectats per igual i tots en patim les conseqüències. Cal no oblidar-ho i remarcar-ho sempre que sigui possible; hi ha molta gent sincerament i honestament espanyola que viu a Catalunya i no és conscient  de la relació directa que hi ha entre allò que defensa i els inconvenients que pateix. Més d’un canviarà d’opinió si se li fa veure.  I no han  de patir pel que passaria després: si volen seguir vivint a Catalunya i conservar el seu passaport espanyol, serien ciutadans d’un  país de la UE com ja n’hi ha ara a milers sense problemes. Per això, fins i tot als que vulguin seguir sent espanyols després de la independència, els convé votar-hi a favor. 

Així doncs, només cal perseverar en el que ja està succeint de manera natural: explicar tot el que ens passa per no poder decidir per nosaltres mateixos, i que la independència si no ho resoldria automàticament, almenys ens donaria totes les eines per fer-ho. Pot ser una tasca feixuga, però de cap manera una tasca difícil. 

Junt amb la informació de per a què volem la independència, cal explicar perquè la solució passa per aquí. I la resposta és molt senzilla: simplement, perquè és la solució més natural, i a més no n’hi ha d’altra. 

Un altre treball a fer és cercar aliances internacionals, per tal de tenir una raonable seguretat que la declaració serà admesa pels països més importants: bàsicament la UE i els EUA. Per tant hi ha una tasca diplomàtica imprescindible a fer abans, que garanteixi el reconeixement formal de Catalunya per un conjunt de països prou significatiu a les 24 hores de la proclamació.

Contra el que s’ha dit i repetit manta vegades, no sembla que això hagi de ser especialment difícil, si es fa ben fet, i amb ganes.Cal anar a Brussel·les i a Washington amb plantejaments clars i que s’entenguin. Dir que som una nació, que tenim el dret d’autodeterminació i que volem exercir-lo, ho entén tothom a la primera. Dir que volem el concert econòmic, el traspàs de l’aeroport o que el català sigui oficial a Europa sense ser-ho a Espanya, no. Segurament és per això que hi ha hagut tantes dificultats per trobar aliats entre els Estats estrangers: perquè no entenien què és el que volíem.

No m’estendré ara en detalls d’aquesta acció diplomàtica; només diré que el nation building,un concepte fonamental per als nord-americans, és precisament això: adequar el mapa dels estats a les nacions reals. Pel que fa a la UE, tret d’Espanya, probablement dos o tres països més, no sembla que cap altre hagi de ser gaire reticent a aquests plantejaments.Per no parlar dels països sud-americans, on podem trobar la solidaritat dels que fa 150 anys van fer el mateix que nosaltres volem fer ara. 

Finalment queda el pas decisiu. Siguem sincers: cal reconèixer que un referèndum és inviable. Només cal mirar què ha passat amb el que pretenia fer el lehendakari Ibarretxe, i això que només era consultiu, no pas decisiu, i amb unes preguntes més aviat boiroses i inconcretes. Em sembla que no cal dir res més.  

Però un referèndum no és imprescindible. Només cal una declaració del Parlament, amb majoria suficient (ja direm després què vol dir suficient) El darrer cas és Kòsovo, però n’hi ha més: Txecoslovàquia es va separar sense cap referèndum (segons la premsa de l’època perquè els politics no estaven segurs de guanyar-lo ni a Txèquia ni a Eslovàquia; una situació ben diferent de la d’avui). Tampoc no hi va haver referèndum quan la unificació d’Alemanya, ni en la majoria de les Repúbliques que sorgides de l’URSS ni de Iugoslàvia. 

Una declaració solemne del Parlament, amb majoria suficient, doncs. Però, què és una majoria suficient? En estricta lògica democràtica seria la meitat més un dels vots, però és costum exigir una majoria més qualificada per a aquesta mena de coses. La qüestió aleshores és on fixar la ratlla: qualsevol xifra té sempre un punt d’arbitrari, i donem la xifra que donem, sempre es pot demanar perquè no un 1% més o un 1% menys. Per sort, tenim una referència clara i propera: a Montenegro la UE va exigir que el referèndum fos aprovat per un 55% dels vots amb una participació mínima del 50%. Aquestes condicions de Montenegro també haurien de ser vàlides per a nosaltres. 

És clar que això era per a un referèndum, no per a una votació del Parlament. Però es poden convertir unes eleccions al nostre Parlament en un referèndum indirecte. Unes eleccions són un acte absolutament legal i inevitable: el que seria il·legal és no fer-les!  Si en unes eleccions lliures, els ciutadans poden triar lliurement entre unes candidatures que porten en el seu programa proclamar la independència si obtenen una majoria suficient, i altres candidatures que es comprometen a votar que no, i tot i així les candidatures favorables obtenen aquesta majoria suficient, estem davant d’un referèndum indirecte. Seria molt difícil negar la legitimitat democràtica de la decisió d’un Parlament sorgit en aquestes condicions; ens trobaríem en una situació paradoxal: es pretendria usar una Constitució pretesament democràtica per impedir l’aplicació d’un principi democràtic essencial. 

Potser alguns voldrien il·legalitzar els partits que portessin aquesta proposta al seu programa perquè es proposen de cometre un delicte. En primer lloc és difícil argumentar que aplicar el dret d’autodeterminació sigui un delicte; a més l’hipotètic delicte no s’ha comès encara i no es pot condemnar ningú per un delicte no comès: fins i tot els mateixos promotors accepten que l’hipotètic delicte potser no s’arribi a cometre mai si aquestes forces no assoleixen la majoria suficient. Evidentment no es pot apel·lar a cap principi democràtic per negar a uns governants el dret (l’obligació, fins i tot) de complir un punt essencial del seu programa electoral que el poble ha votat. I per descomptat el procés és impecablement democràtic i amb expressa exclusió de la violència. 

Vet aquí doncs el famós botonet. No caldria demanar als ciutadans de a peu cap heroïcitat. Res de sortir a posar-se davant dels tancs: n’hi hauria prou amb triar una o altra papereta en unes eleccions perfectament normals, com ja han fet manta vegades. La resta, les possibles heroïcitats (i no sembla que haguessin de ser-ne gaires, ni gaire grans, ni res gaire diferent del que ja hem vist) serien feina dels parlamentaris. A Espanya li agradaria poder tenir una reacció ferotge, però no arribaria la sang al riu: difícilment podrien fer res que no haguem vist ja: hi haurà esgarips i intents de boicot, cert, i possiblement altres problemes i dificultats, però no hi ha motius per tenir por. 

Queda, finalment, amb qui. Qui a Catalunya pot avui liderar aquest projecte? Una primera constatació: aquest és un projecte polític i per tant s’ha de liderar des de la política. Les entitats, fundacions, colles, agrupacions i tot el que vulgueu estan molt bé, i han de tenir-hi el seu paper, però això és política i política amb majúscules. Estem parlant d’un o més partits i d’uns polítics que no facin només de polítics: que exerceixin de líders del país. 

És imprescindible que les forces polítiques que tenen Catalunya com prioritat renunciïn als seus petits interessos partidistes per treballar junts en benefici de tots. Ni Convergència ni Esquerra soles podran mai assolir-ho; menys encara altres forces amb menys potència electoral. Només la unió de tots els nacionalistes pot aconseguir-ho. I calen líders que hi creguin i estiguin disposats a arriscar per aconseguir-ho. 

Aleshores mirem el panorama i….  

És evident que cap dels polítics actuals és capaç ni de plantejar-se una cosa així. Aquesta proposta política implica una esmena a la totalitat a la classe política actual. Tret d’excepcions puntuals, que n’hi ha, però són poques i estan en tercera  línia o segona com a molt, la resta és absolutament inaprofitable. 

Amb el monumental fiasco de l’Estatut com a teló de fons, els resultats del fracàs són a la vista. El país s’ensorra i ningú sap com ni perquè. La gent s’allunya de la política i ja els està bé, tret de quatre llàgrimes de cocodril per quedar bé. Mentre el món debat com refer el sistema capitalista i evitar els darrers abusos, aquí es fa el joc als nostres enemics amb un debat sobre els extres del cotxe oficial de la segona autoritat del país.

Tenim un govern que no surt a donar la cara quan hi ha problemes, instal·lat en la inacció, el nepotisme i el clientelisme, i una oposició que no sap dir altra cosa que el govern ho fa tot malament, i que ells ho farien tot bé. Encara sort que ja han parat de plorar que els han robat la victòria, com un nen a qui han pres una joguina.

Per a tots ells, el llarg termini són les properes eleccions: dos anys a hores d’ara, i descomptant. Però si el fracàs és ja evident, més ho és encara la desorientació. Instal·lats com estan tots encara en el vell paradigma de l’Espanya gran, de democratitzar-la i modernitzar-la per trobar-hi l’encaix de Catalunya, no entenen res del que està passant. Amb aquest paradigma obsolet al cap, no és estrany que no trobin solucions. Cap idea engrescadora, cap projecte il·lusionador, cap horitzó de futur.  

A alguns ja els va bé perquè, obertament o no, és això el que defensen, però per als que se suposa que tenen Catalunya com a  màxima prioritat és imperdonable. Uns tiren pilotes a fora dient que proclamaran la independència el 2014 (més enllà del llarg termini, doncs); altres esperant encara a veure què es pot salvar del naufragi després de la sentència del Constitucional que es retarda mesos i anys: la sentència ja està descomptada, senyors! Que facin el que vulguin, que a hores d’ara ja tant se val! 

Especialment sagnant és quan després de fer una anàlisi més o menys correcta de la situació conclouen que ens cal el dret a decidir, que sona molt bé, però quan preguntes què vol dir això, resulta que és el dret dels pares a triar l’escola dels fills o que la Generalitat gestioni l’aeroport, cosa que em sembla molt bé, però no és d’això que parlem. 

I és que, en el fons, els és molt còmoda la no-independència. Passi el que passi, la culpa és de Madrid. Això és cert moltes vegades, però no sempre. És la vella estratègia de buscar-se un culpable exterior per amagar les misèries interiors. La independència els privaria d’aquesta excusa que val per a tot i palesaria sense embuts la seva incapacitat. Per això els fa por la independència. Són com un nen que es fa molt el valent, però a l’hora de la veritat corre a refugiar-se a les faldilles de la mare. Que ja som grandets, senyors!  

Fracassats i desorientats, doncs, no serveixen per conduir aquest país. I si no serveixen cal canviar-los. Diuen que en democràcia cada país té els polítics que es mereix; jo em nego a creure que Catalunya es mereixi els politics que pateix, però això només és una esperança, una hipòtesi per demostrar. Això en democràcia es fa substituint-los per uns altres. Amb una revolució democràtica: que de sobte, en unes eleccions, es trobin tots a l’atur. 

Però aquesta revolució l’hem de fer nosaltres, els ciutadans de a peu. És quelcom que ens implica a tots i cada un de nosaltres: a tots els que som aquí, i a tots els nostres parents, amics, coneguts i saludats. Per això han nascut les Conferències Democràtiques de Catalunya. És una idea molt senzilla, que resumiré de forma potser un pèl frívola: és la política-tupperware. La vella tècnica del màrketing piramidal si volen. La sistematització del boca - orella. 

Què és una Conferència Democràtica? Una cosa molt simple: unes persones que es constitueixen en Conferència. Només cal acceptar una Declaració Ideològica i una Declaració Programàtica, i inscriure’s en un registre. La Declaració Ideològica ve a dir  el que els he dit, i de fet ni això, si volen, perquè el debat sobre el seu contingut i l’eventual decisió de canviar-la està inclosa de sèrie en ella mateixa. La Declaració Programàtica dóna unes mínimes regles, molt simples, de funcionament bàsic. I un registre per saber quants som, i poder estar al corrent de les novetats i ja està. Això és tot.  

És tot, però no és res. Perquè no és això el que importa. El que importa és que cada una d’aquestes persones en creï tres, deu, cent altres conferències. El que importa és que aquestes conferències es reuneixin, debatin, aportin idees. El que importa és que tots plegats fem taca d’oli. És una tasca que no es farà ni des dels diaris, ni des de la tribuna del Parlament. És una tasca que hem de fer tots i cadascun de nosaltres, perquè ningú no la farà per nosaltres. Es tracta de crear una gran xarxa de milers i milers de ciutadans, disposats a donar el seu vot a la (o les) força política que reculli les nostres posicions. I que aquest vot sigui decisiu. 

Vull parlar ara explícitament d’una d’aquestes forces: Convergència Democràtica de Catalunya. No he d’amagar que les Conferències Democràtiques de Catalunya han nascut d’un grup de militants i simpatitzants de Convergència que el passat estiu varem intentar, a través d’una plataforma que vam anomenar Refundar Convergència, precisament això: recuperar-la com a eina al servei de Catalunya. Els resultats van ser millors del que sembla a primera vista, però certament no va ser un triomf esclatant, i ara com ara els seus efectes són indiscutiblement minsos. Ho vam intentar des de dintre i ara ho intentem des de fora. 

He dit abans que cal la unió de totes les forces que tenen Catalunya com a prioritat; i aquí és on cadascú, des del lloc on sigui, amb les possibilitats que tingui a l’abast, ha de posar el seu granet de sorra per bastir l’edifici comú. I per a nosaltres, almenys jo personalment, és des de Convergència que crec que puc contribuir millor a aquesta tasca. 

En la nostra opinió, i aquí discrepem dels amics de Catalunya Acció, Convergència continua sent a hores d’ara la millor eina de què disposa Catalunya per al seu redreçament nacional. No pas l’única, i tampoc no dic que pugui sortir-se’n sola; però sense ella serà molt més difícil aconseguir-ho. És una eina rovellada, oscada després d’anys de fer-la servir malament en mans maldestres. Però encara hi és i encara té un potencial i creiem que s’ha d’aprofitar o almenys intentar-ho. La seva implantació, la seva capil·laritat social, la seva capacitat d’influència, el seu poder municipal arreu de Catalunya, són ara com ara inigualables.

Fins i tot, hi ha una via formal per poder-la recuperar des de fora: és un artefacte que es diu “casa gran” i que a hores d’ara ningú no sap ben bé què és ni per a què pot servir. Potser es podrà aprofitar, o potser no. Però és una possibilitat i creiem que no s’ha de deixar passar. 

Però que ningú no s’enganyi: això no és un moviment més o menys subterrani a favor de Convergència. Jo no sóc cap submarí de ningú, ni permetré que m’utilitzin com a tal. Convergència no és per a nosaltres cap condició a priori: l’única condició a priori és Catalunya.

Convergència és una eina que creiem que val la pena mirar d’aprofitar; però si no es pot, si els seus dirigents no tenen la grandesa de reconèixer el seu fracàs i deixar pas democràticament a altres persones més preparades, no tindríem cap recança a abandonar aquesta eina en favor d’una altra més eficient. No es tracta de fer una casa gran a major glòria de ningú: es tracta de servir Catalunya de la millor manera possible. 

Aquest és el nostre repte, i aquesta és la tasca feixuga, aspra i segurament desagraïda, però patriòtica, a la que invitem a tots vostès. 

Moltes gràcies.

Justificació

Sovint s’acusa els independentistes, i amb raó, que presenten una Catalunya ideal per després de la independència, però no diuen com arribar-hi. Aquesta acusació sol anar acompanyada de l’afirmació, que ningú no sap si és certa o no, de que a Catalunya hi ha molts independentistes del botonet: gent que, si prement un botonet demà haguéssim de ser independents per art de màgia, no dubtarien a préme’l, però no estan disposats a assumir els riscos i els inconvenients que el procés comportaria.

La finalitat d’aquest document és fer una proposta per resoldre aquestes dues objeccions: d’una banda proposar un camí ràpid i viable per arribar-hi i d’altra fer una estimació dels riscos polítics i materials que aquest camí tindria.

 El que ha valgut per a altres, ha de valdre per a Catalunya

A l’hora de fixar precedents per determinar quines són les condicions que s’haurien de complir, aquesta sembla una premissa bàsica i indiscutible: si una condició X ha valgut per a una altra nació propera (geogràficament i cronològicament) ha de valdre també en el nostre cas. I no hi ha dubte que a l’Europa dels darrers vint anys hi ha casos de sobres en els que ens podem inspirar i que es poden adduir per dissenyar el nostre propi camí.

Aquesta premissa s’usarà en la resta del document per justificar les propostes que es fan.

 En algun punt caldrà saltar-se la legalitat

Diuen que quan es vol fer una cosa, la ciència jurídica sempre troba la manera legal de fer-ho. I deu ser cert, perquè sense anar més lluny la Transició es va fer sense saltar-se (formalment) la legalitat en cap moment. O sigui que l’actual Constitució, perfectament democràtica malgrat tots els seus defectes, és una evolució de les Leyes Fundamentales del franquisme, que eren por su propia naturaleza, permanentes e inalterables. Si aquesta filigrana jurídica va ser possible, més encara ho seria la independència de Catalunya.

Ara bé, això va ser possible perquè hi havia un consens grandíssim a fer-ho; començant pel rei (que tenia tots els poders del dictador, recordem-ho), continuant pels sectors dits aperturistes del règim, l’oposició i la gran majoria de la població i acabant pel context internacional. No oblidem que el procés va requerir guanyar dos referèndums!

Aquestes condicions no es donen ni de lluny en el nostre cas. És inimaginable que PP i PSOE s’avinguin a fer les reformes legals necessàries. Només cal recordar què va passar quan el lehendakari Iberretxe va anar a Madrid a presentar el seu pla: l’única discrepància era si, abans  de dir que NO,  se l’havia de deixar parlar (que no vol dir escoltar-lo) o ni això.

Per tant, és inevitable que en algun punt del procés caldrà saltar-se la legalitat. El que cal és trobar quin és aquest punt de manera que tingui els mínims costos i sigui el més inatacable possible des del punt de vista dels principis democràtics. Es tracta de trobar un punt on, per oposar-s’hi, calgués usar una legislació que se suposa democràtica per impedir l’aplicació d’un principi democràtic bàsic.

  Un referèndum:  ni viable ni imprescindible

Sembla bo que una decisió com la que ens ocupa es prengui amb el que és l’eina democràtica per excel·lència: el referèndum. Però cal reconèixer que a la pràctica aquest camí és inviable: saltar-se la legalitat precisament en aquest punt ni és possible ni seria el millor lloc. En tot cas, el referèndum hauria de ser de ratificació, després de la proclamació d’independència.

Un referèndum com a primer pas és inviable per moltes raons. No és imaginable que les Cortes Españolas aprovin la legislació pertinent, i qualsevol llei del Parlament de Catalunya o qualsevol acció de la Generalitat en aquesta línia toparia immediatament amb una infinitat d’obstacles de tota mena, començant pels corresponents recursos (i sentències) del Tribunal Constitucional.

Fins i tot hi ha raons pràctiques que l’impedirien; per deslegitimar-lo n’hi hauria prou amb que, basant-se en que la consulta és il·legal, no es constituís la Junta Electoral o que uns quants Ajuntaments es neguessin a obrir els locals municipals per instal·lar-hi el col·legi electoral.

D’altra banda, un referèndum no és imprescindible. El cas més proper és Kosovo: n’hi ha hagut prou amb una declaració del Parlament. Però hi ha més casos: Txecoslovàquia es va separar sense cap referèndum (segons la premsa de l’època perquè els politics no estaven segurs de guanyar-lo ni a Txèquia ni a Eslovàquia; avui la situació és ben diferent). Tampoc no hi va haver referèndum quan la unificació d’Alemanya, ni en la majoria de les Repúbliques que van sorgir de l’URSS.

 Un treball previ que cal fer

Si n’hi ha prou amb una declaració solemne del Parlament per una majoria suficient (discutirem més endavant què vol dir suficient) també és cert que cal abans tenir la seguretat que aquesta declaració serà admesa pels països més importants: bàsicament la UE i els EUA. Per tant hi ha una tasca diplomàtica imprescindible a fer abans, que garanteixi el reconeixement formal de Catalunya per un conjunt de països prou significatiu a les 24 hores de la proclamació. Contra el que s’ha dit i repetit manta vegades, no sembla que això hagi de ser especialment difícil, si es fa ben fet.

Cal anar a Brussel·les i a Washington amb plantejaments clars i que s’entenguin. Dir que som una nació, que tenim el dret d’autodeterminació i que volem exercir-lo, ho entén tothom a la primera. Dir que volem el concert econòmic, el traspàs de l’aeroport o que el català sigui oficial a Europa sense ser-ho a Espanya, no. Segurament és per això que hi ha hagut tantes dificultats per trobar aliats entre els Estats estrangers: perquè no entenien què és el que volíem.

No és aquí el lloc per estendre’s en detalls d’aquesta acció diplomàtica; només direm que des dels 14 punts del president Wilson (del 1918!) fins avui totes les Administracions dels EUA han estat sensibles a plantejaments d’aquest tipus; i pel que fa a la UE, tret d’Espanya, França, Grècia i potser Itàlia o Polònia, no sembla que cap país hagi de ser gaire reticent a aquests plantejaments.

Per no parlar dels països sud-americans, on podem trobar la solidaritat dels que fa 150 anys van fer el mateix que nosaltres volem fer ara.

 Les eleccions, un referèndum indirecte

Quin és el punt on es pot trencar la legalitat amb un mínim de costos? Sens dubte en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions són un acte absolutament legal i inevitable: el que seria il·legal és no fer-les!

I si en unes eleccions lliures els ciutadans poden triar lliurement entre unes candidatures que porten en el seu programa proclamar la independència si obtenen una majoria suficient, i altres candidatures que es comprometen a votar que no, i tot i així donen aquesta majoria suficient a les candidatures favorables, estem davant d’un referèndum indirecte. Seria molt difícil poder negar la legitimitat democràtica de la decisió d’un Parlament sorgit en aquestes condicions; ens trobaríem en una situació paradoxal: es pretendria usar una legislació presumptament democràtica per impedir l’aplicació d’un principi democràtic essencial.

Sens dubte hi ha molts detalls jurídics a considerar, però el raonament bàsic és democràticament inatacable.

Tampoc no val dir que els partits que portessin aquesta proposta al seu programa es podrien ser il·legalitzats i no es podrien presentar a les eleccions perquè es proposen de cometre un delicte. En primer lloc és difícil argumentar que aplicar el dret d’autodeterminació sigui un delicte; a més l’hipotètic delicte no s’ha comès encara i no es pot condemnar ningú per un delicte no comès: fins i tot els mateixos promotors accepten que l’hipotètic delicte potser no s’arribi a cometre mai si aquestes forces no assoleixen la majoria suficient. Evidentment no es pot apel·lar a cap principi democràtic per negar a uns governants el dret (l’obligació, fins i tot) de fer precisament el que el poble ha decidit que s’ha de fer. I per descomptat el procés és impecablement democràtic i amb expressa exclusió de la violència.

Vet aquí doncs el famós botonet. No caldria demanar als ciutadans de a peu cap heroïcitat. Res de sortir a posar-se davant dels tancs: n’hi hauria prou amb triar una o altra papereta en unes eleccions perfectament normals, com ja han fet manta vegades. La resta, les possibles heroïcitats (i no sembla que haguessin de ser-ne gaires, ni gaire grans, ni res gaire diferent del que ja hem vist) serien feina dels polítics. A Espanya possiblement li agradaria poder tenir una reacció ferotge, però no arribaria la sang al riu: en parlarem més endavant.

 Què és una majoria “suficient”?

Queda per resoldre què s’ha d’entendre per una majoria suficient. No hi ha dubte que una majoria indiscutiblement suficient seria 2/3 de la cambra, és a dir 90 diputats. Aquesta majoria seria immediata si el PSC se sumés junt amb CiU a la proposta; però fins i tot sense el PSC és possible.

Les tres forces que lògicament es podrien sumar més fàcilment a la proposta serien CiU, ERC i IC-V; doncs bé, el resultat de la suma d’aquestes tres forces des de l’any 1980 és:

                                      CiU                       ERC                     PSUC/IC-V            TOTAL

ANY    Part.      % vots    Escons    % vots    Escons    % vots    Escons    % vots    Escons

1980    61,34%   27,83%       43            8,90%       14           18,77%      25        55,50%   82

1984    64,36%   46,80%       72            4,41%         5             5,58%        6        56,79%   83

1988    59,37%   45,72%       69            4,14%         6             7,76%        9        57,62%   84

1992    54,87%   46,19%       70            7,96%       11             6,50%        7        60,65%   88

1995    63,64%   40,95%       60            9,49%       13             9,71%       11       60,15%   84

1999    59,20%   37,70%       56            8,67%       12             2,51%         3 (*)  48,88%   71(*)

2003    62,54%   30,94%       46           16,44%      23             7,28%         9        54,66%   78

2006    56,04%   31,52%       48           14,03%      21             9,52%       12        55,07%   81

(*) Només s’han comptat els resultats de Barcelona, l’única circumscripció on IC-V es va presentar sola. Caldria afegir la seva contribució als resultats obtinguts junt amb el PSC a Girona, Lleida i Tarragona; en aquella legislatura el grup de IC-V tenia 5 diputats. Certament mai no han assolit la suma de 90 escons, però tret del 2003 (i del cas especial del 1999) no han baixat mai de 80 diputats, i avui mateix és de 81; de fet, al 1992 hi van estar molt a prop. No sembla massa difícil arribar-hi per poc que s’aconsegueixi una mobilització popular al voltant de la idea.Però no cal anar tan lluny: a Montenegro es va exigir que el referèndum fos aprovat per un 55% dels vots amb una participació mínima del 50%. Aquestes condicions de Montenegro també haurien de ser vàlides per a nosaltres. I aquestes condicions es compleixen de llarg fins i tot només amb els tres grups esmentats.

Al quadre de més amunt es veu que el 50% de participació s’ha superat sempre a Catalunya, de vegades de molt i per tant la primera condició es pot donar per feta. Pel que fa a la segona, el 55% dels vots, que traduït en escons vol dir entre 74 i 76 més o menys, també és una xifra que s’ha superat sistemàticament.

Evidentment, si el PSC s’afegís a aquesta suma es rebentaria literalment qualsevol límit exigible: només dir que el pitjor resultat d’aquesta supersuma va ser el 1980 (78% dels vots i 115 escons) seguit precisament de la legislatura actual  (82% dels vots i 118 escons) i de la de 1999  (85% dels vots i 118 escons): estaríem parlant de majories superiors al 85% de la Cambra (115 escons).

En resum: les condicions de Montenegro, que haurien de ser el punt bàsic de referència, pràcticament ja es compleixen ara. Només cal posar-s’hi.

  “Espanya no ens deixarà”

És lògic suposar que el que es proposa no agradarà a Espanya i és previsible que s’hi oposi amb totes les seves forces. De fet, l’Espanya no ens deixarà és i ha estat sempre el gran argument per ni tan sols intentar-ho. Però si analitzem amb fredor el problema, què podria fer Espanya en aquestes condicions?

L’article 8 de la Constitució teòricament legitima enviar-nos els tancs. Però l’Europa d’avui no és la dels anys 1930, ni tan sols la de la guerra freda; si la feina prèvia es fa ben feta i a algú de Madrid se li ocorre aplicar aquesta solució, encara estaran escalfant els motors que ja se’ls haurà dit des de Brussel·les, des de Washington o des dels dos llocs que ho deixin córrer.

Sens dubte hi haurà una reacció i alguns problemes, però no hem d’oblidar que el nostre món és el món i que el mercat espanyol és cada dia menys important per a Catalunya. Què més poden fer, tret d’això? Creieu que podrien fer gaire més del que ja han fet amb motiu de l’Estatut?

No hem d’oblidar tampoc que en un procés com aquest el més lògic és (seria preceptiu, de fet) que hi intervinguin mediadors internacionals, dels que el més immediat és la pròpia UE: no estarem sols i no podran fer el que vulguin.

Fins i tot podríem tenir alguna sorpresa: encara que no ho sembli, cada dia hi ha més gent a Espanya que ja n’està tipa de nosaltres i de la nostra reivindicació permanent!

En definitiva: hi haurà problemes i dificultats, cert, però no hi ha motiu per tenir por.

 Resum i proposta final

En resum, tot aquest procés consta de dues parts:

I) Proposar a totes les forces polítiques de Catalunya que s’hi vulguin afegir, un pacte en aquests termes:

“Les  forces polítiques que donen suport a aquest pacte es comprometen a que, si en les properes eleccions al Parlament de Catalunya assoleixen en conjunt un  mínim del 55% dels vots amb una participació no inferior al 50%,  presentaran i aprovaran una resolució que: a.      proclami la independència de Catalunya com a nou Estat dins de la UEb.      assumeixi per al Parlament de Catalunya totes les funcions que corresponen al Parlament d’un Estatc.       atorgui al Govern de la Generalitat, constituït en govern provisional, les tasques executives del nou Estat Catalàd.      convoqui el poble de Catalunya a un referèndum de ratificacióSi les dites forces polítiques no assoleixen la majoria indicada, queden lliures de tot compromís, i podran optar per la línia d’acció política que tinguin per més convenient.” 

II) Aquest pacte ha d’anar acompanyat, des d’ara i fins al dia de les eleccions, per una intensa activitat diplomàtica per garantir que, arribat el cas, les principals potències del nostre entorn (bàsicament els principals països de la UE i els EUA) reconeixeran la decisió del Parlament i actuaran en conseqüència segons les regles del dret internacional.

Amb tot això ben fet i una mica de sort, la independència és possible el 2010!

1.- Resum: perquè un nou paradigma?

Durant més d’un segle i mig, el catalanisme ha bastit majoritàriament el seu edifici teòric (ideològic, si es vol) i la seva acció pràctica sobre un paradigma sòlidament arrelat en la tradició política de Catalunya, que és tant com dir de la Corona catalano-aragonesa, i establert durant el segle XIX i principis del XX.

En la base d’aquest paradigma hi havia una hipòtesi no comprovada. Durant cent cinquanta anys s’ha mantingut l’esperança raonable que, efectivament, la hipòtesi fos certa.

Avui el vell paradigma ha quedat obsolet. Ara ja es donen les condicions per comprovar si la hipòtesi fonamental era certa o no, i ha resultat que no. La conclusió és evident: si la hipòtesi sobre la que se sustenta un paradigma resulta falsa, el paradigma sencer s’ensorra i cal formular-ne un de nou. Aquest és el procediment del mètode científic i aquesta és la situació actual del catalanisme.

Aquest document pretén ser una contribució a la demostració de l’obsolescència del vell paradigma i a la formulació del nou.

 2.- El vell paradigma2.1.- Les arrels històriques

La tradició política de Catalunya és clarament confederal. Ja des del seu mateix naixement, com un conjunt de comtats més o menys relacionats dependents d’un poder llunyà (la monarquia carolíngia) les unitats polítiques de Catalunya mantenien una relació de col·laboració i mútua independència.

No és aquí el lloc per repassar detalladament la història, però és senzill adonar-se de com aquest esperit confederal avant la lettre es va transmetre de forma natural a la confederació amb el regne d’Aragó i posteriorment als de València i Mallorca, i fins i tot a les diverses possessions mediterrànies dels nostres comtes-reis. Arreu trobem la mateixa estructura política: regnes mútuament independents, cada un amb les seves lleis i institucions, units només pel vincle personal d’una mateixa persona que ostenta tots els títols de sobirania. Aquesta unió dinàstica facilitava, però no obligava, l’existència d’empreses comunes pactades sobre la base d’un tracte d’igual a igual. No costa gaire imaginar que si aquesta estructura hagués seguit el seu desenvolupament històric natural, avui potser seríem una República de tipus federal o confederal, o potser un conjunt d’Estats més o menys independents amb una monarquia comuna, a l’estil de la Commonwealth britànica.

Però les coses no van anar així. El matrimoni dels Reis Catòlics, que des de Catalunya es va veure com l’afegit d’un soci més a la confederació, no es va veure gens de la mateixa manera des de Castella, ja que la visió confederal topava frontalment amb la visió castellana de les institucions. Per adonar-se’n només cal veure, a tall d’exemple, el tractament polític donat a València per Jaume I (creació d’un regne nou en peu d’igualtat amb Aragó i Catalunya) amb el que simultàniament donava Fernando III a les seves conquestes andaluses (l’annexió, pura i simple).

Tota la història de la dinastia dels Àustria és la història de la tensió entre aquestes dues concepcions, centralista i autoritària una; confederal i democràtica l’altra (en la mesura que aquests conceptes siguin aplicables a aquella època, és clar) fins al triomf de les tesis castellanes (i franceses)  als inicis del segle XVIII.

 2.2.-  La formulació del paradigma

El naixement del catalanisme modern al llarg del segle XIX no podia obviar aquesta vella referència històrica, i d’aquí els intents constants de reconstruir Espanya des d’una visió confederal o almenys descentralitzada. Al llarg dels anys, aquesta idea de fons ha tingut  diverses formulacions, des de la República Federal de 1873, fins a l’autonomia actual, passant per la Mancomunitat o la República Catalana dins de la Federació Ibèrica que proclamà Francesc Macià el 14 d’abril (incidentalment, val la pena observar com Macià, sovint pres com a model de l’independentisme, no fa una proclama gaire allunyada conceptualment del que avui és la UE).

Aquesta visió catalana d’Espanya topava amb entrebancs constants per tal com resulta oposada diametralment a la visió castellana. ¿Com es podia sostenir, contra tota evidència observable, la viabilitat d’aquest projecte? El catalanisme va formular una hipòtesi a partir d’una observació evident.

L’observació és que la Catalunya del segle XIX era un país avançat, comparativament ric, que havia fet la Revolució Industrial i amb una tradició democràtica de segles, mentre que Castella era tot el contrari: un país endarrerit, empobrit, agrari i sense tradició democràtica; a més, arran de la independència de les colònies americanes, patia una greu crisi d’identitat amb una gran pèrdua d’autoestima. Com a conseqüència de tot això, Espanya no ocupava al món la posició que li pertocava per població, per història i per potència econòmica i demogràfica.

Observem que davant d’una situació com aquesta, la resposta majoritària del catalanisme no va ser un “ja s’ho faran”, que des de cert punt de vista semblaria la resposta més natural, sinó que el pes enorme de la tradició política de Catalunya la va empènyer a ajudar Espanya a salvar la unió, assumint uns costos enormes en termes polítics, econòmics i fins i tot nacionals. En definitiva una actitud molt nostra: sumar i no restar, encara que no sempre estigui clar si els actius d’allò que se suma són o no superiors als seus passius.

La hipòtesi que van formular els teòrics del catalanisme va ser que la causa del mal encaix de Catalunya dins d’Espanya era precisament aquesta: el seu endarreriment econòmic, social i polític. Un cop modernitzada i democratitzada Espanya, sabríem trobar de mutu acord l’encaix de Catalunya per la via que jurídicament millor s’escaigués, sigui una República Federal, un Estatut d’autonomia o altra fórmula. El tractament, per tant, era clar: calia modernitzar Espanya, fer-la econòmicament rica, democratitzar-la i en definitiva posar-la al lloc que li correspon en el concert de les nacions.

 2.3.- La visió des de l’altra banda

Però Catalunya no tenia el poder a Espanya. La tradició política espanyola era, i és, de matriu castellana. I Castella, amb una història prou exitosa malgrat tot, no veia de bon ull que li volguessin fer canviar un tarannà amb el que no tenia perquè sentir-se incòmode. D’aquí la incomprensió històrica d’Espanya per totes les propostes polítiques provinents de Catalunya. I de la incomprensió en va néixer la desconfiança.

En ben poques ocasions (Prim, la I República) els catalans hem tingut ocasió d’intervenir en el poder real a Espanya i aplicar-hi el nostre model. Tots han estat episodis breus, inestables i ràpidament liquidats per la violència.

Aquesta malfiança, aquesta negació a acceptar allò que Catalunya proposava, ha estat una constant històrica que s’ha manifestat de diverses maneres. Sense ser ni de bon tros exhaustius, en podem esmentar alguns:

• La crisi del 1898 va sumir Espanya en una profunda depressió que hauria pogut fer canviar aquesta mena de coses; però aquí va sorgir el vell esperit del hidalgo castellano incapaç de reconèixer errors i per a qui la honra és abans que qualsevol altra cosa, incloent-hi el menjar calent cada dia. En aquest context, la Mancomunitat es va veure com un atac més, en la mateixa línia ja patida a Amèrica, que es va haver de suportar en un moment de feblesa temporal. I la resposta va ser Primo de Rivera.

• La necessitat dels republicans espanyols de trobar aliats per lluitar contra la monarquia els va conduir a signar el Pacte de Sant Sebastià, en virtut del qual van haver d’acceptar l’autonomia de Catalunya dins de la II República; i malgrat tots els episodis viscuts, encara era massa per a Castella. El Alzamiento de 1936 va ser en bona part una reacció contra els Estatuts d’autonomia que al capdavall no eren més que un invent català (aprofitat també pels bascos, un altre poble amb tradició confederal).

• Quaranta anys més tard es repeteix la història: l’autonomia actual és fruit de la necessitat de girar full del franquisme, i el 23-F va ser una repetició grotesca del 36, i també va triomfar en part, via LOAPA i tot el que ha vingut després. Per cert, cal observar com l’endemà del 23-F, en una situació d’ evident emergència nacional, el rei només va convocar els líders dels partits polítics nacionales. La lectura és obvia: en situacions realment greus, no es fien dels catalans.

• Una darrera constatació encara de com aquesta desconfiança està arrelada en el fons de l’ànima del poble: a les eleccions del 1986 es van presentar dues opcions molt semblants, el CDS i el Partit Reformista. Dues opcions pràcticament idèntiques, tret de qui les encapçalava: Adolfo Suárez i Miquel Roca, un senyor d’Ávila i un català. Cap de les dues no va reeixir, potser perquè no era el moment per a una opció com aquesta, però el que és significatiu és comparar els resultats que van obtenir dins i fora de Catalunya: A fora, una proporció de vots de quasi deu a un i de 19 a zero en diputats. En canvi, a Catalunya CiU va obtenir el millor resultat de la seva història i el CDS va ser pràcticament residual: en diputats, 18 a 1.

L’exabrupte que es va haver de sentir Cambó a les Corts (no se puede ser Bismarck en Madrid y Bolívar en Barcelona) o dir, com fa Ortega y Gasset, que sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral  no són més que manifestacions del mateix sota una forma diferent. Si el primer demostra no haver entès res de res del que proposem, el segon equival a dir que el model d’Estat és castellà i els catalans no el poden entendre; la qual cosa, ben mirat,  és possiblement certa, però també simètrica: ni nosaltres podem entendre el seu model ni ells el nostre. I d’aquesta incomprensió neix el concepte de conllevancia que es pot traduir com “us necessitem [econòmicament] i per això us hem de suportar”.

De fet, la superioritat econòmica de Catalunya i una tradició cultural potentíssima són les causes per les que Catalunya és una de les poques nacions sense Estat que han resistit a l’Europa occidental.

2.4.- La realitat d’avui

El model, tot i basat en una hipòtesi no comprovada, ha funcionat fins fa ben poc. Des de les Bases de Manresa, el Memorial de Greuges o les obres de Prat de la Riba fins avui mateix, la constant ha estat sempre la mateixa. Sempre la mateixa estratègia gradualista:  com que no podem obtenir el que pretenem, ens conformem amb el que podem, amb l’esperança que es consolidi i poder donar  un altre pas en el futur. Això val per a Prat de la Riba amb la Mancomunitat de envers l’autonomia, per a Macià amb l’Estatut del 31 davant la República Federal, i per a Pujol amb la política de  “peix al cove” de davant d’una autonomia tal com l’entenem els catalans.

El model polític, doncs, ha funcionat a empentes i rodolons. En canvi, el programa catalanista de modernització i democratització d’Espanya ha estat una història d’èxit, en paraules d’Artur Mas. Espanya ja és avui un país modern, ric, democràtic, que ocupa el lloc destacat al món que li correspon i fins i tot, a través de la UE, té una capacitat d’influència no  menyspreable en una de les grans potències del món.

Aquesta història d’èxit ha conduit a una situació en què les premisses que segons la hipòtesi del catalanisme clàssic s’havien de complir, ja es donen. Segons les previsions dels teòrics catalanistes, avui Espanya ja hauria de poder reconèixer Catalunya amb les seves peculiaritats nacionals. Ja hauríem de ser capaços de trobar la fórmula jurídica que permetés encaixar definitivament Catalunya dins d’Espanya.

Però les coses no han anat com es preveia. Possiblement el Pacte del Majestic hagi estat la darrera ocasió en què el vell paradigma ha funcionat. Sense voler ser categòrics, podem posar aquesta data com la de defunció del vell model.

 3.- El nou paradigma3.1.- La situació actual

El President Aznar s’ha referit en alguna ocasió al pacte del Majestic com una humiliació. Ben mirat, cal reconèixer que per a una mentalitat castellana, és lògic que sigui així, encara que a nosaltres no se’ns hauria ocorregut mai.

Per als catalans, país de comerciants com hem estat sempre, la negociació i el pacte són coses naturals, que a ningú avergonyeix. Però Castella no és així. Castella és un poble de guerrers, no de comerciants. Castella no pacta: guanya o perd, però no pacta. “Antes partía que doblá” és més que una frase que ha fet fortuna: és un estat d’ànim, una manera de ser.

Per a un guerrer, la sola voluntat de negociar ja és per ella mateixa un símptoma de feblesa. No es negocia mai després d’una victòria: la negociació només és admissible per mirar de minorar els efectes d’una derrota (i de vegades ni això: la història mítica castellana està farcida d’episodis, des de Numància fins a l’Alcázar de Toledo, d’herois que s’han fet matar [estúpidament per a nosaltres] per la seva negativa a negociar). Per a aquesta mentalitat, l’escenificació del pacte del Majestic s’assemblava massa a una capitulació… després d’una victòria. No és estrany que Aznar ho veiés com una humiliació, i segurament van ser molts -i no només simpatitzants del PP- que ho devien veure així. Vet aquí un efecte col·lateral, impensable per a una mentalitat catalana, d’aquella acció. Ara és fàcil dir que potser va ser un error estratègic donar aquella rellevància a un acord de legislatura, però cal reconèixer que aleshores a ningú se li podia ocórrer, almenys a Catalunya, que allò passés.

Sigui com sigui, el cert és que les coses han canviat. No diem que la causa del canvi sigui el pacte del Majestic, tot i que sens dubte ha tingut la seva influència. Segurament les coses haurien anat de manera similar igualment.

La realitat és que la democràcia formal no ha penetrat prou a Espanya com perquè entenguin què vol dir un Estat plurinacional. Les coses que es diuen i fan ara a Espanya són perfectament intercanviables amb les que es deien i feien fa 50, 100 o 150 anys. Amb una diferència: com que ara Catalunya ja no és la gran potència econòmica d’Espanya, ja no hi ha cap inconvenient a ofegar-la sense miraments.

Què és el que ha passat? Doncs que l’actitud d’Espanya envers Catalunya ha canviat.

Si fins ara l’economia catalana era “la locomotora” o “la fàbrica d’Espanya”, i per tant un element imprescindible per quadrar els números del pressupost, ara, que ja es veuen capaços de prescindir-ne, han optat clarament per eliminar-la. Ara que Espanya ja es veu les orelles, hi ha una voluntat més o menys explícita de que Madrid substitueixi Catalunya com a principal generador de riquesa. I per aconseguir-ho es potencia Madrid alhora que es frena Catalunya. És la vella mentalitat castellana: jo he d’anar al davant encara que per aconseguir-ho ens haguem de perjudicar tots.

Dit de manera gràfica, la conllevancia (us aguantem perquè no tenim més remei) s’ha transformat en a por ellos (ja els hem suportat massa, no els volem necessitar mai més).

Els fets ho palesen a bastament: des del dèficit fiscal (secular, però que s’ha agreujat darrerament) fins al disseny de l’AVE (coser España con cables de acero, segons Zapatero) passant per la gestió de ports i aeroports, la crisi de les infraestructures i un llarg etcètera, totes les accions de l’Estat coincideixen d’una o altra manera en el mateix objectiu: anorrear Catalunya econòmicament, ja que en l’Europa d’avui és impensable fer-ho militarment.

I els resultats estan a la vista. Cada estadística que es publica ho diu i ho repeteix d’una o altra manera: Catalunya perd pistonada. Sigui el PIB, els km d’autovia o de via fèrria, la sanitat, l’educació…. en tots els terrenys retrocedim; en uns més ràpidament i en d’altres no tant; però retrocedim. Retrocedim respecte Espanya i el que és més greu, retrocedim encara més respecte Europa; i això en el context de la globalització és letal.

Durant dècades ha estat una constant que quan els fills de la immigració dels anys 1950 anaven de vacances al seu poble d’origen en tornaven espantats de com s’hi vivia i es refermaven en que hi havien sortit guanyant venint a Catalunya. Ara la situació ja no és aquesta. Ara ja està passant que allí ja es viu igual o millor que aquí, fins al punt que alguns es comencen a plantejar de fer el camí invers. Lògicament ens alegrem que allí es visqui cada dia millor i així ha de ser, però això no ha de ser incompatible amb que aquí s’hi segueixi vivint millor.

És evident que no ens podem quedar quiets. És hora (és urgent) reaccionar. Ja no es tracta dels drets que com tota nació tenim. Ni tan sols de la cultura, de la nació, de la llengua, de la història etcètera. Es tracta de la supervivència dels nostres fills i dels nostres néts.

 Al pas que anem, Catalunya serà una regió pobra d’Europa en menys d’una generació.  3.2.- Intent de formulació

El vell paradigma ha quedat, doncs, esmicolat. Hem modernitzat Espanya, però segueixen sense acceptar-nos. Què es pot fer?

La resposta és clara: si no ens hi volen, marxem. Si no ens volen necessitar, que sàpiguen com es viu sense nosaltres: qui sap, potser fins i tot viuran millor.

Aquesta ruptura no té perquè ser traumàtica. En l’Europa d’avui aquestes coses es poden arreglar bé i fàcilment si es vol: només cal que les dues parts tinguin voluntat de no fer-se sang i, si no es poden posar d’acord directament, que trobin uns mediadors que ho puguin fer.

La nostra voluntat és clara. Falta saber si Espanya ho acceptarà o no. Esperem que l’èxit del programa catalanista hagi arribat almenys fins aquí.

 3.3.- Possibilitats i necessitats

Els vents de la història van a favor ara com ara per a una separació amistosa. La comú pertinència a la UE (per cert, basada en un model confederal molt semblant al de la vella Corona catalano-aragonesa) dóna un marc idoni per trobar una solució viable, amistosa i beneficiosa per a tots. Els precedents al nostre entorn geogràfic i cronològic són nombrosos i no gens difícils d’adaptar. Només cal que ens decidim a fer el pas.

Fer el pas vol dir construir una majoria social favorable a la independència. I això no sembla gaire difícil si l’independentisme deixa de ser patrimoni de personatges i organitzacions radicals, estrambòtics o de poc fiar. ERC ha estat a punt d’aconseguir-ho en els darrers deu anys, però els errors estratègics dels seus líders han malmès aquesta oportunitat. Potser encara estan a temps de reconstruir-ho, però en tot cas és evident que sols no se’n sortiran.

En realitat, el primer pas en el procés ja s’està fent com qui diu sol: conscienciar la majoria dels ciutadans de Catalunya de la seva necessitat. Cada dia és més evident que els problemes de Catalunya no troben resposta en el sistema actual: des del retard del TGV fins a com tractar el problema de la immigració, passant pel caos aeroportuari, el monopoli de la distribució elèctrica, i un llarguíssim etcètera, tots ells passen sempre pel mateix punt: la manca de capacitat de decidir. Això en certs moments s’ha dit que es podia arreglar amb més competències, però la història dels darrers trenta anys demostra que aquest és un  camí sense sortida.

Davant d’aquesta situació, la independència és la solució més simple i eficaç a tots els problemes. Alguns problemes (seient a l’ONU i a la UE, seleccions nacionals, dèficit fiscal…) els resoldria automàticament; i posaria en les nostres mans totes les eines per resoldre els altres; la resta dependria ja de nosaltres mateixos i dels dirigents que triéssim. Si cinc anys després de la independència encara no s’han resolt, serà perquè no els hem sabut resoldre, no perquè no ens hagin deixat.

Cal remarcar que en aquesta llista de problemes no n’hi ha cap de tipus identitari o sentimental, com ara la defensa del català, raons històriques o simplement el sentiment de ser catalans. Amb aquest tipus d’argumentacions és molt difícil, avui, construir una majoria social prou clara en favor de la independència; aquí molta gent pot no estar-hi en contra però tampoc no estar-hi prou a favor i no se’ls mobilitzaria per la causa amb aquests raonaments. Per a aquelles persones que hi siguin sensibles, aquestes seran raons afegides que no s’han d’oblidar, però en cap cas poden ser l’eix central de l’argumentació. Es tracta de convèncer per la butxaca, que és la raó més poderosa per als catalans, ens agradi o no reconèixer-ho.

No volem la independència només en nom d’un passat gloriós —que també, però que molts catalans d’avui poden sentir més o menys aliè—, sinó en nom del futur. La possible recança de molts dels actuals catalans s’esvaeix quan se’ls demana a què volen que s’assembli més la Catalunya dels seus fills i del seus néts: a la que somiaven els seus pares o fins i tot ells mateixos quan hi van arribar, o a la terra de la que van haver de marxar. Aquesta és la veritable pregunta, i la resta és retòrica.

Contràriament al que molts diuen, la independència no divideix els catalans; ben al contrari ens uneix perquè beneficia tothom: els efectes del centralisme anticatalà afecten a tots els que viuen a Catalunya, tant si se senten catalans, com espanyols o mig i mig. Tots som afectats per igual i tots en patim les conseqüències. Cal no oblidar-ho i remarcar-ho sempre que sigui possible; hi ha molta gent sincerament i honestament espanyola que viu a Catalunya i no és conscient  de la relació directa que hi ha entre allò que defensa i els inconvenients que pateix. Potser més d’un canviarà d’opinió si se li fa veure.  I no han  de patir pel que passaria després: si volen seguir vivint a Catalunya i conservar el seu passaport espanyol, serien ciutadans d’un  país de la UE com ja n’hi ha ara a milers sense problemes. Per això, fins i tot els que vulguin seguir sent espanyols després de la independència, poden votar-hi a favor.

Així doncs, només cal perseverar en el que ja està succeint de manera natural: explicar tot el que ens passa per no poder decidir per nosaltres mateixos i que la independència si no ho resoldria automàticament, almenys ens donaria totes les eines per fer-ho. Pot ser una tasca feixuga, atesa la gran quantitat de coses que caldria posar a la llista si es vol fer sistemàticament, però de cap manera una tasca difícil.

Junt amb la informació de per a què volem la independència, cal explicar perquè la solució passa per aquí. I la resposta és molt senzilla: simplement, perquè és la solució més natural, i a més no n’hi ha d’altra.

Potser, malgrat tot, l’escull principal es trobi en nosaltres mateixos. En la nostra mentalitat. Al capdavall, el canvi conceptual que es proposa no és cosa menor: suposa trencar amb una tradició política que té segles d’història. Però per a això serveix la capacitat de raonar: per saber veure què és el que millor convé fer en cada moment, i fer-ho encara que això escandalitzaria als nostres avis.

I, al capdavall, no és més que retornar a l’Europa carolíngia d’on vam néixer.