Conferències Democràtiques de Catalunya

Arran de l’editorial publicat ahir dijous conjuntament per dotze diaris d’informació general de Catalunya, les Conferències Democràtiques de Catalunya,

1) Feliciten els diaris que han publicat l’esmentat editorial, per la seva posició unitària, ferma i constructiva, que demostra, una vegada més la maduresa de la societat catalana.

2) Entenen que la defensa de l’Estatut refrendat pel poble català, com no podia ser d’altra manera si es pretenia aconseguir un consens tan ampli de publicacions amb posicions tan diverses

3) Recorden que el text d’aquest Estatut prové del del 30 de Setembre apro at pel Parlament de Catalunya que ja era, a criteri de les Conferències Democràtiques, un text de mínims que tanmateix va ser encara més retallat durant la seva tramitació a les Corts de l’Estat. Això no obstant, el resultat malgrat ser absolutament insuficient és el que el poble de Catalunya va acceptar en referèndum i per tant és exigible que sigui respectat, atès que és el pacte vigent entre Catalunya i Espanya.

4) Constaten, una vegada més, la reacció furibunda i gens democràtica de la majoria dels mitjans periodístics i polítics de Madrid que, en lloc d’analitzar les causes i les eventuals conseqüències d’un fet tan insòlit, han envestit una vegada més contra tot allò que nega o simplement posa en dubte la seva visió estreta, autoritària i en definitiva antidemocràtica de l’Estat espanyol.

5) Manifesten per tant la seva preocupació perquè aquesta actitud tancada, gens dialogant i fins i tot hostil està conduïnt la situació a un carreró sense sortida, que només es podrà resoldre amb el trencament dels pactes constitucionals per una o altra part.

Barcelona, a 27 de novembre del 2009

Les Conferències Democràtiques de Catalunya van néixer l’11 de Setembre d’ara fa un any amb uns objectius molt clars, ben expressats als dos documents fundacionals: la Declaració Ideològica (http://blogs.avui.cat/endavant/2008/11/06/declaracio-ideologica/) i la Declaració Programàtica (http://blogs.avui.cat/endavant/2008/11/06/declaracio-programatica/).

El punt 1.1 de la Declaració Programàtica resumeix així la finalitat de les Conferències Democràtiques:

1.1.- La finalitat de les Conferències és ajudar a aconseguir per a Catalunya un Estat independent dins de la Unió Europea, en el qual els valors que han fet gran Catalunya siguin assumits de forma natural per la majoria de la societat.

Aquesta mateixa Declaració establia en el seu punt 3.3:

3.3.- Les Conferències creuen que en aquests moments CDC és l’eina política més potent de què disposa Catalunya per treballar en la direcció que es proposen, i per tant s’imposen la tasca de cercar-hi la col·laboració a través del concepte de la “Casa Gran” que la mateixa CDC ha posat en funcionament.

Tanmateix, les coses no han anat com es desitjava, sinó més aviat en la direcció que alguns companys, malauradament encertats, ja preveien. Per això ja feia temps que en diverses reunions a nivell de Conferència s’havia posat de manifest el desencís per l’actitud de la direcció de CDC, alhora que anava creixent l’opinió que l’aposta per CDC era errònia i que l’adequada era el Reagrupament.

Aquest procés ha generat un llarg debat intern, que ha culminat formalment en una Conferència Nacional celebrada aquest diumenge. A continuació reproduïm la nota feta pública que manifesta la nostra posició oficial:

= = = = =

COMUNICAT DE LES CONFERÈNCIES DEMOCRÀTIQUES DE CATALUNYA

Després d’un procés intern de reflexió desenvolupat en les darreres setmanes, que ha  culminat en una reunió de la Conferència Nacional celebrada el dia 27 de setembre del 2009, les Conferències Democràtiques de Catalunya han acordat:

1r.- Constatar que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) no ha fet cap pas apreciable en el sentit de treballar de manera efectiva per la llibertat de Catalunya.

2n.- Denunciar l’actitud passiva de CDC després de la consulta democràtica celebrada per iniciativa popular a Arenys de Munt i que serà seguida per altres poblacions de tot Catalunya.

3r.- Manifestar la decepció davant la nul·la receptivitat, i fins i tot hostilitat, mostrada per la direcció de CDC davant les nostres propostes.

4t.- Fer pública la nostra convicció que a hores d’ara l’organització que millor pot servir als objectius de la llibertat de Catalunya i la regeneració de la seva societat és el Reagrupament Independentista

i en conseqüència amb els punts anteriors,

5è.- Modificar el punt 3.3 de la Declaració Programàtica, que queda establert en els següents termes:

3.3.- Les Conferències creuen que en aquests moments l’eina política amb més possibilitats de futur de què disposa Catalunya per treballar en la direcció que es proposen és el Reagrupament Independentista, i per tant s’imposen la tasca de cercar-hi la mútua col·laboració.

6è.-Impulsar la candidatura de Joan Fonollosa a la Junta Directiva del Reagrupament Independentista com a manera més efectiva de començar a fer realitat aquesta col·laboració.

Barcelona, a 27 de Setembre del 2009

  = = = = =

Coherents amb aquesta decisió, diversos companys ens hem apuntat al Reagrupament i, seguint la petició dels companys que han participat en aquest debat, he presentat la meva candidatura a la Comissió Executiva que s’ha de votar en la propera Assemblea que es celebrarà a Barcelona dissabte que ve dia 3 d’octubre.

Ens agradaria que el màxim possible de les persones que seguiu aquest blog, ens féssiu costat en aquesta iniciativa, tant si sou afiliats a les Conferències Democràtiques com si no.

Si voleu donar-nos suport però no sou encara  afiliats al Reagrupament, sapigueu que us podeu donar d’alta fins al mateix dissabte al matí, i podreu participar en l’Assemblea amb dret de vot. A la web del Reagrupament (http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=847&Itemid=29) hi trobareu el procediment per donar-vos d’alta i, naturalment, em poso a la vostra disposició per facilitar-vos el procés si així ho voleu.

Endavant!

Conferències Democràtiques de Catalunya

Joan Fonollosa, president

per Ramon Munné

Vivim en una societat complexa, plena d’individus cadascun amb els seus afanys, els seus objectius, els seus sentiments, i teixida per una infinitat de relacions entre els seus membres tot formant grups i compartint alguns dels seus ideals i objectius.
En el cas de la nació catalana una part dels seus individus compartim l’objectiu de la seva independència. Malauradament fins ara no hem reeixit i a això hi han contribuït sens dubte factors externs que s’hi oposen poderosament, i també factors interns de manca de força o de capacitat i sovint d’anteposició d’altres objectius.
Molts dels qui aposten per la independència ho fan acompanyant-la d’un adjectiu que fa referència o bé a un model de societat com pot ser el socialisme, o bé de manera genèrica a les esquerres, o bé a una societat comunitària o lligada a uns valors elevats. I molt sovint aquest adjectiu representa un objectiu personal que es prioritza per davant de l’objectiu substantiu de la independència.
Crec que la independència no és cap punt singular ni cap fita intermèdia en el camí cap al socialisme o en el camí del foment i millora dels valors. Un cop siguem independents haurem (i aleshores podrem) de decidir si duem el país cap al socialisme o cap al liberalisme, un cop siguem independents continuarem perseverant en la recuperació i millora dels nostres valors com a individus i com a col·lectivitat.
En tot país independent hi ha debat sobre el tipus de societat i de sistema polític a seguir. I sovint hi ha desacord, i hi ha corrents d’opinió i majories canviants en un sentit o un altre. El procés de millora no s’atura, és previ a la independència i posterior a ella. Si anteposem a la independència el fet d’arribar a un acord o a un nivell de valors que ni molts països independents encara no han assolit, em fa l’efecte que li posem un obstacle insalvable o quasi insalvable.
L’assoliment de l’objectiu comú exigeix una gran generositat per part de tots, exigeix la seva priorització per davant d’altres objectius (tant o més legítims, però no necessàriament compartits). La lluita per la millora de la societat, segons el model personal de cadascú, en la meva opinió cal separar-la de la lluita per la independència, entre altres raons perquè aquella no s’acaba amb l’assoliment de la independència.
No pretenc posar al mateix sac tots els adjectius que s’acostumen a posar a la independència. No sóc de l’opinió que “tot s’hi val”. Tampoc crec, però, que si no fem tot el procés de manera perfecta i pulcra ja no val la pena. Ningú no som perfectes i el camí de la independència segurament estarà farcit d’imperfeccions, … tant com el camí de restar dependents. Sí que sóc de l’opinió que això no és excusa per no aspirar al millor, però que en aquest procés toparem amb situacions de conflicte en què haurem de decidir quin objectiu prioritzem i que més sovint del que hem fet fins ara haurem de decidir en favor de la independència si realment la volem assolir. Ha arribat l’hora d’anar de cara a barraca.
Aspiro, en definitiva, a fer una reflexió que ens ajudi als catalans a saber escollir allò que cal prioritzar en el camí de l’assoliment de la independència. Aspiro a canviar voluntats molt esteses entre els nacionalistes catalans quan diuen: “dedicaré tota la meva vida a treballar per la independència de Catalunya”. Jo no vull dedicar-hi tota la vida: “vull aconseguir la independència de Catalunya al més aviat possible”.

Amb profunda pena i indignació hem rebut la notícia de la mort del Sr. Ignacio Uría, segons tot fa creure a mans d’ETA.

Abans de tot, expressem el nostre condol i la nostra solidaritat amb els familiars de la víctima, alhora que una vegada més manifestem el nostre rebuig total i incondicional a l’ús de la violència en qualsevol cas, i especialment amb finalitats pretesament polítiques.

Aquest assassinat no és només una salvatjada: és una manifestació de la impotència dels assassins per imposar les seves tesis, i és també una enorme estupidesa que perjudica fins i tot la causa que diuen defensar.

Aquesta acció fa encara més difícil la lluita democràtica i pacífica de tots els pobles que estan cercant una via a la llibertat nacional; la d’Euskal Herria en primer terme, però també la del poble català. Accions com aquesta no fan més que donar munició als demagogs que voldrien veure anorreats tant el poble basc com el català, i pretenen confiundir-nos en un totum revolutum, com si defensar -pressumptament- els mateixos fins ens hagués de convertir en còmplices de l’assassinat.

El fet que el Sr. Uría fos conseller d’una empresa concessionària de les obres del TGV a Euskadi afegeix encara un altre element agreujant als fets des del punt de vista polític, car en atentar contra el que sens dubte és una infraestructura bàsica per al desenvolupament econòmic del País Basc demostra quina mena de societat pretenen els assassins: un retorn a les cavernes, on el progrés estigui vetat i prevalgui només la llei del més fort.

Una vegada més, per tant, des de les Conferències Democràtiques de Catalunya refermem que el nostre fi és la llibertat nacional del poble català, que pretenem aconseguir-lo pels procediments pacífics i democràtics que distingeixen el capteniment del nostre poble, i que aquesta llibertat ha de servir per impulsar el progrés social, econòmic i espiritual de tots els catalans.