Conferències Democràtiques de Catalunya

Joan Fonollosa 

 Avui s’ha celebrat la segona Assemblea de Reagrupament Independentista.  Igual que la primera, ha estat un èxit de participació i, al meu parer, ha representat molt més del que molts poden pensar. Crec que l’eslògan triat, el segon impuls, ha estat més exacte i més precís del que a primera vista pot semblar. Deixeu-me que us ho expliqui pas a pas, perquè potser no sigui del tot evident el que vull dir.

En tota organització democràtica, l’Assemblea és l’òrgan màxim, aquell al que estan sotmesos tots els altres organismes i càrrecs. Una Assemblea és, per tant, un punt d’inflexió, una mena de “posta a zero” de tots els comptadors. I aquesta no ha estat una excepció.

Veníem d’on veníem, seria absurd negar-ho: una crisi interna mal resolta, i per això mateix més viva encara del que normalment hauria d’estar després de més d’un mes i mig que hagués esclatat.  Tant que, fins i tot a aquestes alçades ha tret el nas en el programa oficial de l’Assemblea. És evident que si Reagrupament vol complir seriosament amb el paper que s’ha autoimposat, ser l’eina decisiva per portar Catalunya a la independència, no podia seguir de cap de les maneres en aquesta situació. Una Assemblea, en aquestes condicions era un pas indispensable per tornar a posar les coses al seu lloc i  tornar a agafar velocitat de creuer.

La primera bona notícia ha arribat només començar: la presència de Joan Laporta, i encara més la seva intervenció ha confirmat el que tothom ja sabia: que Laporta i Carretero remen en la mateixa direcció. Que darrere un líder carismàtic, conegut arreu del món i amb eficàcia de gestió comprovada hi ha tres mil patriotes disposats a dur-lo al Parlament -a ell i a unes quantes persones més- per defensar la llibertat de la nostra pàtria. Encara que no ha dit -perquè no ho podia dir- que encapçalarà les llistes de Reagrupament, se li ha entès prou bé: “ara és hora de fer política” ha dit. I per si hi havia dubtes, en unes declaracions fetes en sortir de l’Assemblea ha reiterat la necessitat que tots els independentistes estiguem units en un envit tan ambiciós. Qui no ho vulgui entendre, que s’ho faci mirar.

La segona ha arribat poc després: la crisi, encara, ha tret el nas per l’ordre del dia. El famós punt 4.2, l’excusa per seguir fent bullir l’olla, i les signatures que s’havien recollit perquè el debatés el tema.  Ha sortit un representant del promotors, n’ha fet una defensa, molt correcta val a dir-ho, i… l’ha retirada. Han sortit del camp de batalla sense lluitar. Ja ho diuen els clàssics de l’estratègia: una retirada a temps és una victòria. S’han estalviat una rebregada espectacular i han salvat la cara. Enhorabona. Però la retirada és també una altra cosa: no hi ha batalla, s’ha acabat la discussió. Retirar-se sense lluitar equivala reconèixer la superioritat de l’enemic i per tant és l’hora de plegar veles definitivament. I per si quedaven dubtes en Joan Carretero ho ha dit amb una claredat inusual en la política catalana: “toa la merda ha sortit de dins de la nostra organització” i també ha avisat “no estic disposat a pactar amb el enemics de dintre”. Ho heu entès? Doncs prou d’una vegada. La crisi és morta i enterrada, i els seus promotors, també. Si volen seguir treballant, des de la modèstia i la generositat, per la llibertat de Catalunya a mi no em fan cap nosa: tothom és necessari i tothom és benvingut en en aquesta batalla. Però prou de tornar-hi. Prou de tocar allò que no sona. Prou. S’ha acabat.

La tercera bona notícia és que l’assitència a aquesta segona Assemblea ha estat comparable a la de la primera. Les xifres oficias parlen de 1300 persones.  Els que deien que el desencís per tot el que ha pasat passaria factura, que l’ordre del dia era poc interessant o que estava descafeïnat han quedat ben retratats. Una pregunta, per a qui la vulgui respondre: quin líder polític és capaç avui a Catalunya de reunir més de mil persones -cap d’elles amb un sou que depengui de la seva presència- i fent-los pagar 10 euros per l’entrada? Doncs això: el projecte segueix intacte.

I la quarta, potser la més amagada però per a mi la més interessant. En Carretero i els seus col·laboradors han entès els límits de l’assemblearisme i n’han après la lliçó. En el seu discurs ha reconegut una evidència: la junta elegida a l’octubre no ha funcionat.  Democràcia no és el mateix que assemblearisme. Democràcia és triar les persones que assumeixin la responsabilitat, i a prtir d’aquí, mana qui mana

L’assemblearisme no ha funcionat i en Carretero no està disposat a repetir l’error amb les llistes.Hi haurà un conjunt de quatre llistes proposades per ell, i si algú s’atreveix a intentar-ho potser n’hi hagi alguna altra. I es triaran les llistes senceres, res de proporcionalitats. O tot o res. Ja sabem què vol dir això a la pràctica: Reagrupament farà les seves llistes com les fan tots els partits a Catalunya: un gran dit assenyalarà les persones que hi vol i en quin lloc. I s’ha acabat el bròquil. Potser això, dit així, pot semblar poc democràtic, i segurament ho és. Però és que és el que les circumstàncies exigeixen, ens agradi o no. En primer lloc perquè tenim la llei electoral que tenim, que pràcticament imposa aquest procediment; quan tinguem una llei com la que propugnem, amb districtes uninominals i sistema majoritari serà tota una altra cosa, la mateixa llei pràcticament farà inviable una cosa semblant, però ara no. D’altra banda, si hem d’anar a una batalla tan important com aconseguir la independència no ens podem permetre frivolitats amb les persones: els candidats han de ser patriotes de pedra picada, disposats a entomar el que cagui, honestos, preparats i generosos. No s’hi val a badar i de vegades les assemblees tenen una certa tendència a caure en l’error de fer cas de determinats cants de sirena ben organitzats: el que va passar a l’octubre és una bona lliçó per a qui la vulgui aprendre.  I qui cregui que això perjudica les seves possibilitats de ser diputat, ja ho sap: com va dir el mateix Joan Carretero fa una setmana a Vic “si algú té moltes, moltes, moltes ganes de ser diputat, ja faré jo perquè no en tingui”. Per cert, indirectament en Joan Laporta també ho ha dit: “Els que no tinguin voluntat de servei, que es quedin a casa perquè això ho hem de fer entre tots”. Qui no tingui clar que Catalunya és el primer, molt per damunt dels seus interessos o il·lusions personals, ja sap el que ha de fer.  

S’ha acabat la broma, doncs. Anem per feina.

INTERVENCIÓ FINAL DE NARCÍS OLIVERES

A L’ACTE DE PRESENTACIÓ  DE FIGUERES DECIDEIX

EL 25 DE FEBRER DE 2010 AL CERCLE SPORT DE FIGUERES

            Fa set o vuit anys en Miquel Esteba va promoure una taula rodona a Figueres amb Josep Mª Terricabras, Vicenç Villatoro i Salvador Cardús. La va titular debat sobre l’estat de la nació. La nació, l’estat de la qual s’havia de debatre era Catalunya. Es van dir coses molt interessants, però malgrat la categoria dels participants va tenir un ressò escàs. Miquel Esteba, lluitador infatigable de la sobirania de Catalunya, un parell d’anys després en va organitzar una altra, el participants de la qual no eren tant mediatics, érem ell mateix, en Toni Calvó i el que us parla. Tots tres ens varem manifestar obertament independentistes. No hi havia crisi econòmica, per tant, no se’ns podia retreure que allò que realment preocupava la gent era la crisi. Tampoc no hi havia cap sentència pendent d’un Tribunal Constitucional, esperpèntic i autodeslegitimat, de l’estat espanyol que posés en qüestió una decisió adoptada pel poble català en referèndum. Se’ns va dir pura i simplement que érem uns somiatruites, uns il·luminats.

            Precisament, aquestes dues coses que no estaven presents en aquells moments, són indicatives en el meu entendre, de que no tan sols no érem uns somiatruites, sinó que senyalàvem l’únic camí possible.

En la consulta que es farà als figuerencs es preguntarà “Està d’acord que la nació catalana es converteixi en un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”  En formular la pregunta, i pel sol fet de formular-la, s’està reivindicant l’exercici del dret a l’autodeterminació.

La definició d’autodeterminació no ofereix cap dificultat conceptual. Eduard Puig Vayreda ha fixat perfectament el concepte. El problema, en realitat, no consisteix a dir què és el dret d’autodeterminació. El problema apareix  quan es tracta de designar qui és el titulat d’aquest dret. Llavors, les nocions d’ autodeterminació i de sobirania s’imbriquen amb les de democràcia, poble, nació i independència i totes incideixen en la idea de legitimitat de tot poder polític.

L’autodeterminació és un acte de sobirania. La paraula sobirania fa referència a la capacitat de prendre decisions. La denominació FIGUERES DECIDEIX, l’ALT EMPORDÀ DECIDEIX o CARTALUNYA DECIDEIX respon a una voluntat de manifestar-nos sobiranistes. Quan es tracta de nacions o de pobles, es fa referència a aquelles decisions que tenen a veure amb el benestar de la gent, l’ancoratge cultural i la prosperitat econòmica. Per això he recordat el context de crisi econòmica a l’inici de les meves paraules.

Tots sabem, que en el fons la consulta és sobre la INDEPENDÈNCIA de Catalunya.  Avui, la paraula independència i el que significa és d’ús comú, i és pronunciada amb tota naturalitat fins i tot pels que en són contraris, en l’argumentari dels quals, l’expressió estel·lar  és que allò que preocupa la gent és la crisi econòmica i ho consideren un argument irrebatible. Quan no hi havia crisi, quan en Miquel Esteba, en Toni Calvó i jo propugnàvem  la independència en un moment en què no n’hi havia, cap d’ells ens va dir que, tot i la discrepància que poguessin sentir respecte la independència de Catalunya, el moment escollit era pertinent. Perquè? Perquè per a ells, no es tracta de pensar, avui o fa uns anys, en allò que preocupa la gent. Es tracta d’evitar allò que els preocupa a ells, que Catalunya es converteixi en un estat independent. Són nacionalistes espanyols. Un desig d’independència és sempre conseqüència d’un sentiment nacionalista. En qüestió de nacionalismes no hi ha punt zero, allà on un hi ha nacionalisme n’hi ha un altre d’afrontat. Al català s’afronta l’espanyol que és una voluntat de domini i és més fanàtic, més intolerant, més tronat. El nostre, en canvi, és una voluntat d’existir. Aquesta voluntat, ja us en adoneu, és la d’aquest acte que estem celebrant

La crisi, evidentment, preocupa, i amb raó, molta gent Tots els analistes, tant econòmics, com polítics, afirmen que els països que la superin en sortiran reforçats. Serà el cas de Catalunya, que no pot decidir quines mesures ha de prendre per superar-la? I en la que els efectes nocius s’ajuntaran amb els produïts per tants anys d’espoli fiscal i que a conseqüència del qual ja hi ha entrat exhausta?. No puc deixar de referir-me al debat que ahir es va celebrar al Parlament de Catalunya i que ens ha privat de l’assistència a aquest acte del nostre Alcalde. Un dels defectes dels nostres polítics és que els agrada jugar a ser país que pot decidir. Com aquells nens que juguen a ser grans. Això sí que é somiar truites.

 Les crisis són un perill, però també són una oportunitat. Que es plantegi la independència en un context de crisi, és l’oportunitat per deixar clarament de manifest que només amb capacitat de decidir, podrem fer front a aquesta crisi i a qualsevol altre, sigui econòmica, sigui política que en un futur pugui venir  Pretendre que la prioritat de la crisi exclou qualsevol presa de posició sobre una hipotètica, i per a mi desitjable, independència de Catalunya, és una frivolitat irresponsable, si no és una barroera manipulació.

Aquestes consultes tenen una importància excepcional. En primer lloc, si les sabem organitzar, si la ciutadania de Figueres, de l’Empordà i de totes les localitats, petites o grans on es celebrin, acudeix en un percentatge raonable a donar resposta a la pregunta, per a la qual cosa demanem la vostra ajuda, ens traurem de sobre el sant benet de somiatruites, demostrarem que la independència és possible. Feia temps que no es produïen a Europa tantes independències, tantes sobiranies, recuperades. En pocs anys hem viscut la dissolució de tres estats, en dos d’ells, la Unió Soviètica i Txecoslovàquia, de manera pacífica; i de manera tràgica i sagnant, Iugoslàvia, on un nacionalisme hegemònic, el serbi, n’ha estat el determinant. Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Croàcia, Montenegro no és que hagin accedit a la independència. L’han recuperada. Que és allò que nosaltres volem. I altres nacions sense estat com la nostra proposen referèndums d’autodeterminació, com Escòcia. Avui mateix el Primer Ministre d’Escòcia ha presentat al Projecte de Llei relatiu al referèndum. Això incrementa la nostra responsabilitat. Si volem, la tenim a l’abast. Només ens cal, com catalans, estar units. Ningú de nosaltres haurà de deixar d’actuar d’acord amb les seves ideologies. Les ideologies diuen com s’ha de governar. No es tracta pas d’això. Es tracta de què s’ha de governar. I la resposta és molt senzilla: CATALUNYA !!! Catalunya és una Nació i una Nació no pot existir sense llibertat. És per això que no és una qüestió d’ideologies. Hi caben totes. L’assoliment de la sobirania és una feina que correspon a tota una societat, independentment de l’adscripció ideològica de cadascú. Per això aquesta tasca s’ha de plantejar com un esforç conjunt, obert, sincer i real. Des de la democràcia. Des de la llibertat. I la llibertat no és patrimoni de cap ideologia. Catalunya és la Pàtria de la llibertat. Si l’home individual és lliure, també ho és la suma dels homes que formen la Nació.

Si repassem la nostra història veurem que sempre hem defensat la llibertat. Sempre, des de l’Edat  mitjana, hem volgut un règim parlamentari. Quan Felip Vè ens volgué imposar el poder absolut, diguérem no. Quan Franco en volgué arrabassar el nostre sentit de la llibertat, diguérem no.. Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a la causa de la llibertat. I perquè hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim i formen part, modestament però dignament, del concert de les nacions.

El nostre culte a la llibertat ens ha permès comprendre i respectar la llibertat dels que venen a viure amb nosaltres amb l’esperança de trobar una vida millor. M’adono que a la sala es troben algunes d’aquestes persones. El nostre concepte de llibertat vol dir tolerància i respecte. En els moments presents a Catalunya s’interrralacionen dos processos: el procés de reivindicació i de voluntat d’assumir la plena sobirania que com a Nació li correspon, i el procés que resulta de la immigració, que segons com es gestionin poden provocar noves oportunitats i, en definitiva, els interrogants que planteja la interacció entre immigració i independència tenen el caràcter polític d’estar decidint com viuran les generacions futures, És per això que dono importància a la seva presència i els li’n dono les gràcies.

És en nom de la llibertat que reclamem per a la Nació Catalana l`’acompliment de les seves aspiracions polítiques i de govern que vol dir la llibertat dels pobles, en definitiva, que vol dir la independència.

He parlat d’un percentatge raonable de participació. Aquestes consultes no són un referèndum convencional. No tenen la cobertura mediàtica que tenen els referèndums convencionals. Propaganda institucional, propaganda televisiva, milions d’euros mobilitzats per incentivar la participació. Ni tan sols disposem de cens electoral. Malgrat tot, i a Figueres que és una població gran amb una gran tradició de llibertat probablement no hi mancaran, hi hauran observadors estrangers. Aquesta tradició figuerenca de llibertat no podem consentir que es dissipi. Això ens dóna una gran responsabilitat. Per primera vegada l’anhel independentista de Catalunya, és objecte de l’atenció dels mitjans internacionals.

En la presentació s’ha fet referència al meu curriculum. N’estic orgullós. Orgullós sobretot d’haver tingut el privilegi de tractar i de col·laborar molt estretament amb dos catalans il·lustres dels quals, per acabar, citaré unes frases que considero convenient recordar i que avalen la independència de la nostra Nació. Un d’ells, era figuerenc, era Josep Pallach i deia UN HOME NO ÉS LLIURE, SI EL SEU POBLE ÉS ESCLAU. L’altre era Ramon Trias Fargas i deia SER CATALÀ ÉS LA VOLUNTAT DE SER LLIURES, CATALUNYA ÉS LA PÀTRIA DE LA LLIBERTAT O NO SERÀ. En tots els missatges electrònics que s’emeten des de FIGUERES DECIDEIX es recorda una frase del President Compays:TOTES LES CAUSES JUSTES DEL MÓN TENEN ELS SEUS DEFENSORS. EN CANVI CATALUNYA NOMÉS ENS TÉ A NOSALTRES. Els figuerencs no podem fallar !

Penso i desitjo que aquestes consultes que tant haguessin agradat a Ramon Trias Fargas i a Josep Pallach, com la primera que es va celebrar a Arenys de Munt i totes les altres que ja s’han celebrat i celebraran  siguin el punt d’arrancada d’un procés irreversible, que servirà per fer efectiu a Catalunya un principi universal que se’ns nega. El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.

Cal capitalitzar la celebració de les consultes. Després de l’escrutini s’inicia un període tan important com la votació pròpiament dita, i requereix eficàcia. Les consultes també obren aquest període.

NARCÍS OLIVERES i TERRADES

email protegit <!– document.write( ” ); //–>

Nombrosos observadors han estat presents a totes les consultes. Hem marcat un camí que pot ser el punt d’arrancada d’un procés irreversible

El 14 d’abril de 1945, abans que la Conferència sobre Organització Internacional es reunís a San Francisco el 25 del mateix mes i s’iniciés el procés de creació de les Nacions Unides amb l’elaboració de la Carta, que va ser signada el 26 de juny per 50 estats, els membres de la Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van presentar una apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, la qual tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el si de les Nacions Unides. Malauradament els vencedors de la guerra no tenien ni van tenir la menor intenció de reconèixer les institucions representatives de Catalunya, però a l’empara de la repercussió internacional que la celebració de les consultes pot tenir, s’hauria de reassumir l’esperit que va impulsar els membres de la delegació a formular l’apel·lació, la qual conté unes consideracions bàsiques, d’absoluta actualitat 65 anys després, com ara: «Hi ha massa gent que erròniament creu que el plet català és merament un problema espanyol. No ho és. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d’Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu. Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l’Estat espanyol és nomenar l’opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor.»

Sense cobertura mediàtica

Les consultes no són un referèndum convencional. No en tenen la cobertura mediàtica, ni propaganda televisiva, ni propaganda institucional, ni pressupostos milionaris per incentivar la participació. Ni tan sols disposem de cens electoral. No obstant això, ens esforcem perquè tinguin les característiques de tota consulta electoral democràticament efectuada. L’efecte de qualsevol votació, sigui referendària, sigui electiva, no es pot aturar a l’escrutini, no és un fi. Després de l’escrutini s’inicia un període tan important com la votació pròpiament dita. És un període que requereix eficàcia. Les consultes també obren aquest període. Ara cal capitalitzar-ne la celebració. I s’ha de fer amb eficàcia.

En la ponència 1 aprovada per Convergència Democràtica de Catalunya en el seu darrer congrés, es fa referència als intents de transformació i modernització de l’Estat espanyol des de Catalunya i s’hi diu que «aquesta via resta esgotada», i en referència a Europa, que «Catalunya ha d’aspirar al reconeixement dels seus drets nacionals en el marc de la Unió Europea». Segons aquest criteri, no és a l’Estat espanyol on s’haurà de capitalitzar la celebració de les consultes. Qualsevol lligam que la Catalunya sobirana pugui tenir amb l’Estat espanyol després de la independència, podrà tenir el marc adequat en el si de la Unió Europea i, pel sol fet de no estar basat en l’opressió, seria el propi de dues nacions sobiranes, respectuoses l’una amb l’altra.

Caldrà renovar l’apel·lació, a les Nacions Unides, és clar, 192 membres en l’actualitat, i fer-la també a la Unió Europea, l’acord d’integrar-nos a la qual és un dels objectes de la pregunta que es fa a les consultes. L’actual dinàmica de la política internacional, en la qual incideix l’aparició de nous estats independents, determina la importància de les relacions diplomàtiques contemporànies i ha propiciat l’aparició de dos termes nous: la paradiplomàcia i la protodiplomàcia. El primer, fa referència a les gestions, processos i xarxes a través de les quals els governs subnacionals busquen establir contactes amb governs centrals estrangers o amb altres governs subnacionals. El terme protodiplomàcia s’utilitza, i cada vegada més, per descriure gestions que contenen un missatge separatista. Les gestions paradiplomàtiques són les que amb més mediocritat que eficàcia està fent el govern de la Generalitat, amb un desdenyós i vigilant consentiment del govern central. Són les gestions protodiplomàtiques les que caldrà emprar. Els 10.000 de Brussel·les va ser una acció protodiplomàtica. Amb la celebració de les consultes no ha calgut anar a Brussel·les. Nombrosos observadors internacionals han estat presents a totes les consultes. Hem marcat un camí que pot ser el punt d’arrancada d’un procés irreversible, que servirà per fer efectiu no només a Catalunya un principi universal que se’ns nega. El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos. Aquesta repercussió s’ha d’aprofitar.

per Joan Fonollosa

No he volgut escriure abans sobre aquest afer, per diverses raons. Una, perquè no em semblava ni ètic ni prudent escriure sense tenir-ne tota la informació i, sobretot, per no contribuir a engreixar el merder fent-ho abans que l’afer s’acabés. D’altra banda, perquè una expressió desafortunada o una afirmació imprudent o fora de temps podien fer molt de mal al que, al capdavall, és la causa última i motor principal de tot: aconseguir la independència de Catalunya.

Però ara, a pilota passada i ja calmades les aigües, em sento en l’obligació d’explicar a tots els  companys i amics de les Conferències Democràtiques, la meva versió del que ha passat o almenys tal com jo ho veig. Vull demanar disculpes pel meu silenci als molts que m’heu demanat que expliqués abans com ho veia. Tal com crec que ha estat un exercici de responsabilitat, un silenci prudent per no espatllar més les coses, ara em sento amb l’obligació de parlar, i ho faig per via d’aquest blog, perquè us ho dec. Som-hi, doncs.

Dues coses cal dir abans de tot: una, que el conflicte es veia venir de feia temps; i dues que no és un sol conflicte, sinó almenys dos de diferents, potser quatre, fins i tot, que s’han tractat i resolt simultàniament.

Que el conflicte es veia a venir de feia temps era quelcom evident per a qualsevol amb  experiència política i que estigués una mica ficat a Reagrupament. Ja sé que és lleig autocitar-se, però amb data 4 d’octubre, comentant l’Assemblea del dia abans,  vaig escriure en aquest mateix blog: (http://blogs.avui.cat/endavant/2009/10/04/apunts-de-lassemblea/)

“ (…) però, no va ser tot tan positiu. (…) també vaig poder retrobar alguns tics, (…) procedents de la manera de fer de les assemblees d’ERC. Res de greu, però convindria que s’anéssin polint aquests defectes, si realment es vol oferir a Catalunya alguna cosa més que una escissió d’ERC. Em consta que la nova direcció, o almenys alguns dels seus membres, en són conscients i estic segur que sabran corregir-ho.”

I vull remarcar una frase crucial: “si realment es vol oferir a Catalunya alguna cosa més que una escissió d’ERC”. Aquesta ha estat una de les claus del conflicte: molta gent, a dins i fora de Regrupament, no ha entès que això és, o vol ser, una cosa realment nova, que no té res a veure (o molt poc) amb els partits als que estem acostumats.  Això, i -tot s’ha de dir- un possible error en el mètode emprat, potser forçat, i degudament magnificat, ha fet que molts no hagin entès el que ha passat.

Una altra dada que no s’ha d’oblidar: no estem davant d’una opció política més. Estem davant d’un projecte seriós per la independència de Catalunya. Això vol dir enemics molt poderosos, molt més del que de vegades ens imaginem. No vull fer afirmacions que no puc provar, però algunes de les coses que han passat són compatibles amb la hipòtesi que no tothom dins de Reagrupament treballés amb aquest objectiu. I permeteu-me que no sigui més explícit.

Naturalment, també hi ha un altre ingredient que mai falta en aquesta mena de coses: les ambicions personals. És lícit tenir-ne, i més en política: sempre he dit que qui no tingui ambicions personals més val que no s’hi dediqui, però una  cosa és tenir ambicions i una altra posar-les per davant dels objectius fundacionals de l’organització, i especialment quan aquests són els de Reagrupament. Hi ha uns límits que cal respectar i no tothom ho sap fer.

Tot plegat  va conduir a una situació que, segons expliquen els que hi eren, va resultar insostenible, i exigia solucions dràstiques. Aquí és on, al meu parer, es va cometre l’únic error, si és que és un error: unes dimissions que no ho eren, i que es van desfer com si res no hagués passat un cop aconseguit l’objectiu. No puc dir si va ser un error de càlcul, si no hi havia altra via o si els riscos de fer altra cosa eren excessius; en tot cas, cal reconèixer que ha quedat lleig. Però efectiu, que és del que es tractava.

A partir d’aquí, la reacció ha estat més o menys com era d’esperar, tot i que  amb algun toc addicional que demostra el nivell ètic d’alguns personatges: amb tres veritats i quatre mitges mentides s’ha muntat una història fastigosa per “explicar” els motius del que ha passat. Amb una història tan morbosa, els altaveus adequats i la bona fe de molts incauts, s’ha acabat muntant un circ que només la prudència de les persones afectades, que han preferit empassar-se la bilis i ni s’han molestat a desmentir-ho, ha impedit que s’acabi convertint tot en un serial de salsa rosa.

El cas és que el problema ha quedat superat, de manera efectiva i en un temps rècord. El vaixell, amb alguna rascada a la pintura i potser fins i tot algun bony al buc,  segueix navegant amb el rumb fixat i velocitat de creuer. I això és el que importa.

No em resisteixo a citar uns paràgrafs d’un dels molts correus que he rebut, i que expressen perfectament el que ha passat:

“Mai un grup nou, que no és ni un partit, sense representació parlamentària, que encara no ha mostrat les seva força en unes eleccions, havia generat tant d’enrenou ni fet vessar tanta tinta i interès mediàtic com ha passat ara (…) el que és una mostra de que portem el camí correcte per fer que la nostra Nació sigui independent.

Aquesta crisi ha de servir per adonar-nos de la nostra força, crèixer i alçar-nos amb més força, per convèncer als nostres entorns de que la Independència de l’estat espanyol és més necessària, possible i a l’abast que mai, per trencar la campanya mediàtica d’insídies i falsedats amb la que ens volen ensorrar.”

Però de tot plegat, però, em quedo amb una frase de Joan Carretero: “l’objectiu és que a les properes eleccions hi hagi la candidatura independentitsta més potent possible; i si això vol dir que no vagi ningú de Reagrupament a la llista, doncs endavant”

Doncs això, endavant! El que ara cal és seguir treballant i no parlar-ne més.

Les Conferències Democràtiques de Catalunya ens hem adherit a la plataforma Barcelona Decideix, que, com se sap, té l’objectiu d’organitzar la traca final de les consultes sobre la independència, fent-ne una al cap i casal de Catalunya. I ahir, en representació de les Conferències vaig assistir a l’Assemblea constituent de la plataforma.

Va ser un gran dia, sens dubte. Prop de dues-centes entitats hi eren presents, des d’algunes tan grans i prestigioses com l’Òmnium o el CIEMEN, fins a entitats minúscules pràcticament desconegudes. Gent de tot l’espectre ideològic, des dels democratacristians de Sobirania i Justícia fins a un Ateneu comunista llibertari, passant per les JERC i les CUP. Hi havia, fent notar ostensiblement la seva presència, una nombrosa representació d’ERC i la presència, molt més discreta però efectiva, de dirigents de segona fila de Convergència (ai, Convergència!). I gent de Reagrupament encara menys coneguda, però apuntant-se a totes les comissions de treball. Tots, cadascun des del seu punt de vista, de les seves possibilitats i dels seus interessos, col·laborant en el mateix.

Hi havia de tot: associacions d’empresaris i sindicats, associacions d’enginyers i col·lectius antiunuclears, associacions de veïns, de botiguers, de professionals, d’excursionistes. Gent anti-Unió Europea i entitats pro-palestines asseguts al costat d’amics del poble d’Israel. Hi havia grups de dones, de gais, d’estudiants, i la complicitat de la Universitat que va cedir el local. Hi havia col·lectius d’argentins i de paquistanesos i vem rebre la cordial salutació d’un representant amazic.

Lògicament, els grups parapolítics que es mouen al voltant del sobiranisme hi érem pràcticament tots: Sobirania i Progrés, la Plataforma pel Dret a Decidir, Deumil.cat… i les Conferències Democràtiques de Catalunya, naturalment.

I gent. Gent individual que hi havia anat per fer de voluntari, per ajudar també en el procés.

Me’n deixo, segur que me’n deixo. No vull ser injust amb ningú: tots els que érem allà tenim el mateix mèrit i, més enllà de les possibilitats de participació de cadascú, el més important és que hi érem. Tots (i totes, que algun/a dels/les assistents se m’enfadaria si no ho dic). Tots i totes junts remant en la mateixa direcció.

I una constatació: fa només cinc anys o potser menys, una cosa així era simplement inimaginable. Des de les discrepàncies, que n’hi ha i grans, tots hem après una lliçó: el que ens uneix és només una sola cosa, la independència. Però aquest únic punt d’unió és massa important per supeditar-lo a res més. De fet, és el punt de partida perquè tot estigui per fer i tot sigui possible. Com m’agrada dir, primer la independència i després ja en parlarem.

Com no podia ser d’altra manera en una assemblea tan nombrosa i variada, va ser més aviat poc efectiva i contradictòria: no es van poder aprovar ni el manifest inicial ni un document que no era altra cosa que una estimació -força ben feta, al meu parer- dels recursos que seran necessaris per a l’empresa, però sí que es va aprovar un primer esquema d’organització. Precisament arran d’aquesta aprovació es va viure un moment surrealista, quan es va votar si havíem de votar el document; em va treure trenta anys de sobre i en diversos moments de l’acte em vaig sentir transportat a aquelles assemblees, tan romàntiques, dels seixanta i dels primers setanta.

Es van constituir les comissions de Districte i, poc a poc, fent tentines, però amb la il·lusió als ulls de tothom, es va fer el més important: començar a caminar.

El propòsit és difícil, l’embat és formidable, el camí llarg i ple de perills, però, com va recordar algú, en aquest país se’n fan moltes cada dia, de coses inversemblants.

Ens en sortirem. Segur.

Joan Fonollosa

A poc a poc es va acostant l’hora de la veritat. Les espases no són encara  en alt, però els seus portadors ja fa dies que les esmolen, les fan ben lluents i les llueixen al sol.

Tots els guerrers ensumen ja la batalla. La gran batalla que es lliurarà en el segon semestre d’enguany, on altre cop uns quants voldran decidir per tots nosaltres a benefici de tercers. Els partits parlamentaris van nomenant els seus caps de llista, i estan començant a aplicar l’estratègia de precampanya. Fins i tot ja fan càlculs de possibles acords post electorals per veure qui s’alçarà amb el trofeu de la Presidència de la Generalitat.

Mentrestant, l’independentisme va fent el seu camí. Després de la primera onada de consultes de desembre s’en prepara una altra per al febrer i encara una altra per a l’abril. Demà dissabte, es crea la plataforma Barcelona Decideix, per començar a organitzar el gran fermall amb què es tancarà aquest exercici democràtic que ha sorprès el món.

Reagrupament va creixent a poc a poc (o no tan a poc a poc), es va orgnitzant i va preparant-se també per l’assalt (democràtic, no cal dir-ho) al Parlament. Ja hi ha una data assenyalada al calendari: el 21 de març triarà els seus candidats. I el messies blaugrana s’haurà de decidir: s’hi apunta o tira per un altre camí. Si s’hi apunta, fantàstic; si no ho fa, que sigui per seguir l’ample i més comfortable camí que se li obre al món del futbol, des d’on pot rendir també inestimables serveis a Catalunya. Cal esperar que tots plegats entenguin que hi ha un bé superior, que és Catalunya, i s’han de fer tots els sacrificis personals que calguin.

Els partits parlamentaris no ho saben o fan veure que no ho saben. Però després d’aquesta batalla, les coses ja no seran mai més com abans. Perquè el que ara s’acosta no és una batalla més. És la gran batalla. El moment decisiu. L’instant precís en què el món s’atura i, contenint la respiració, mira expectant com es fa el tomb que determinarà l’esdevenidor per molts anys.

Serà el moment en què aquestes dues-centes mil persones que ja han votat per la independència de Catalunya, i les moltes més que encara no ho han fet,  sortiran al carrer, posaran dins de l’urna una papereta, que aquesta vegada sí que valdrà, i Catalunya iniciarà el camí cap a allò que sempre havia estat i no li deixen ser: un país lliure, on hi viu la gent més lliure del món. I Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena.

Joan Fonollosa

NARCÍS OLIVERES I TERRADES

Article publicat a El Punt el 14/12/09 

nosaltres mateixos hem de decidir com lluitem contra les crisis que patim 
En una entrevista publicada a El País el dia 29 de novembre passat, Artur Mas, fent referència a la reacció que podria tenir el poble de Catalunya davant una sentència adversa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, deia que la «sentència no ens agafa en el millor moment per la crisi». Es referia, òbviament, a la crisi econòmica. Jo penso que no és l’única crisi que patim. Patim també una greu crisi política. Tal vegada, precisament a causa de la gravetat de les crisis, el moment no és tan dolent. A Artur Mas, profund coneixedor de la política nord-americana, segur que no se li ha escapat una frase de Rahm Emmanuel, cap de gabinet del president Barack Obama: «Mai no s’ha de dilapidar una bona crisi.»
Les crisis, i d’una manera molt especial les dues a les quals m’acabo de referir, esquerden els sistemes que les han engendrat. Una solució és omplir les bretxes de les fissures i rellançar sense canvis el mateixos sistemes, fins a la propera crisi. Una altra, per contra, és obrir les fissures per reorganitzar no solament el funcionament, sinó les lògiques d’acció de l’economia en un cas i de la política en l’altre, per obtenir una ordenació nova, millor i més adaptada a la realitat. És per això que les sortides de les crisis constitueixen uns moments històrics rellevants. Pel que fa a l’econòmica, s’afirma amb raó que els països que la superin en sortiran reforçats. Les decisions que es prenguin tindran conseqüències per a tota l’època que s’obrirà. Catalunya és una nació, i Artur Mas creu que ho és (recordo que en una de les primeres entrevistes televisives que li van fer, després d’assumir la responsabilitat de liderar CDC, ho va afirmar categòricament, i en referència a Espanya va dir que no sabia si ho era i que en qualsevol cas no era pas la seva). Catalunya és una nació, i el no-reconeixement constitucional, amb totes les conseqüències que se’n deriven, constitueix el nucli de la crisi política.
Els xinesos, protagonistes essencials del nou panorama internacional, tant des del punt de vista econòmic com del polític, expressen la paraula crisi amb dos ideogrames diferents. Un significa «perill». L’altre significa «oportunitat». Totes dues significacions són adequades i el seu sentit pot ser aplicat a les crisis que vivim. Sens dubte estem corrent un gran perill. El més gran dels perills. Si no les superem, desapareixem. A mi no em consola pensar que el nostre esfondrament econòmic tindria conseqüències negatives per a Espanya.
L’altra significació, la d’oportunitat, també és adient. Només prenent les mesures adequades podem sortir de la crisi econòmica, i només les podrem prendre si les decidim nosaltres mateixos i esmerçant-hi tots els recursos que siguem capaços de generar. La mateixa definició d’allò que és un dèficit fiscal demostra clarament que una part important dels nostres recursos els perdem. No tenir capacitat de decisió ens impedeix prendre-les. És la crisi política.
El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, tots dos de 1966, estableixen que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, i que en cap cas un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència. Estem, per tant, legitimats per determinar com lluitem contra la crisi i per destinar-hi tots els nostres mitjans. En una entrevista posterior, a El Periódico del 6 de desembre passat, Artur Mas considerava que no era el moment de preguntar als catalans si volen decidir el seu futur. Discrepo d’aquesta consideració; precisament una de les característiques de tota nació, tal vegada la fonamental, és tenir capacitat per prendre decisions en qualsevol moment. És la seva afirmació perpètua de vida. És el plebiscit diari que deia Ernest Renan en la seva memorable conferència a la Sorbona l’11 de març de 1882.
Per decidir el futur cal poder decidir com sortir de la crisi econòmica. Cal poder, repeteixo, dedicar-hi tots els recursos que Catalunya, amb el seu esforç, sigui capaç de generar. I les crisis, l’econòmica i la política, les patim ara, és ara que hem de decidir com hi lluitem. I si les inèrcies espanyoles (les polítiques), i si les vacil·lacions del govern central (les econòmiques), que el mateix Artur Mas tantes vegades ha denunciat, les fan insuperables? No l’ha de condicionar témer que la resposta sigui «no». Catalunya ha de resoldre el futur de les generacions que han de venir. És el seu repte i el dels seus líders, els quals tenen un plus de responsabilitat. Ell és un líder, i un líder ha de prendre riscos. Ha de tenir la intel·ligència de saber quan s’han de prendre i el coratge de fer-ho. Una bona crisi és la gran oportunitat. Hem de seguir el consell de Rahm Emmanuel, no les dilapidem.

Molts creuen que la recepta és de Manuel Azaña, el que fou president de la II República espanyola, però no és cert. El general liberal (liberal!)  Baldomero Espartero (1793 - 1879), que fou conde de Luchana, duque de la Victoria i príncipe de Vergara  i que va arribar a ser Regent d’Espanya, va ser  el primer que va dir que “a Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años“. Concretament, ho va dir en ocasió d’ordenar-ho personalment el 3 de desembre del 1842. Azaña va recordar la recepta, atribuint-la a “una persona de mi conocimiento” i va afegir que el mètode era “brutal pero efectivo”.

En realitat, aquesta fórmula ha estat aplicada satisfactòriament (per a Espanya) des de molt abans d’Espartero, i fins ben entrat el segle XX, sovint amb una destacada participació del Castell de Montjuïc.  Una llista sense pretensions d’exhaustivitat ens diu que Barcelona ha estat bombardejada, assetjada o ocupada per l’exèrcit espanyol als anys 1640-41, 1652, 1691, 1705, 1713-14, 1808, 1842, 1909 i 1936-39. Com es pot observar, la regularitat és notable, si exceptuem el buit entre 1714 i 1808: la patacada havia estat tan forta que es veu que es van poder estalviar el bombargeig al voltant del 1750; és clar que en el tombant dels segles XVII i XVIII ja havien avançat feina, com si diguéssim.

Tot i que és evident que no han plogut bombes sobre Barcelona des del 1938, podem discutir si la darrera vegada que l’exèrcit espanyol hi va actuar va ser el 1939 o si va arribar fins al 1975. En tot cas, és evident que ja fa bastant més de trenta anys que no s’aplica la fórmula Espartero i, per tant, ja va essent l’hora de tornar-la a aplicar.

Però resulta que la història de la civilització no s’atura i ara hem arribat a un punt on -ai las-  això ja no és possible. Ara les coses ja no es fan així. Ara, tot i que més d’un frisaria encara per aplicar la vella recepta, la democràcia ha avançat tant a Espanya que ja ningú no gosa ni tan sols repetir-la en veu alta. Menys encara un general considerat liberal com en el seu temps ho va ser Espartero.

I com que la fórmula no és aplicable, els mals que curava ara no troben bon remei. Per això l’independentisme creix avui. Una vegada més, la força de Catalunya reneix de les seves cendres i les noves generacions, que no han viscut la guerra i ni tan sols la postguerra, comencen a fer-se les velles preguntes de sempre, i troben les mateixes respostes de sempre. La crisi, la desafecció del poble envers els seus polítics o la pertinença a la Unió Europea són mers accidents històrics, coses d’aquests temps, que no tenen res a veure amb el fons de la qüestió.

La qüestió és que hi ha una realitat nacional profunda, potentíssima i per això mateix tossuda que una vegada i una altra torna a renéixer després d’haver estat esclafada per la força de les armes. Una realitat nacional que té entre els seus trets característics que és oberta, inclusiva, acollidora, com no podia ser d’altra manera havent nascut en una terra de pas des de fa milers d’anys. La realitat nacional catalana s’ha forjat per les successives aportacions de gent vinguda de tot arreu, que al llarg dels segles hi ha anat portant el seu granet de sorra, que dipositat damunt del substrat anterior ha ajudat a confegir, estrat a estrat, una cultura i una nació potents, amb una força a la qual només se li escau el qualificatiu de tel·lúrica. Per això la nació catalana reneix una i altra vegada, i sempre ho farà per més que s’entestin a assassinar-la. Perquè és la mateixa realitat de la terra la que la forma, la fa créixer i l’exigeix.

I Espanya, que prové d’una realitat, també tel·lúrica, però completament diferent, no ho entén. Mai no ho ha entès ni mai no ho entendrà, perquè Espanya no ho pot entendre. Per a Espanya, Espanya és eterna, immanent. Miren el mapa de la Península i hi veuen un designi diví, un mandat imperatiu que, incomprensiblement, encara no s’ha pogut consolidar. Portugal és una anomalia, i Catalunya un obstacle. Per això seriosos intel·lectuals diuen sense avergonyir-se que la Hispània romana ja era Espanya, i per això de vegades ens recorden, com si fos una taca, que Roger de Flor era alemany i en realitat es deia Roger Blume. Per això el Tractat del Pirineus va ser una cosa natural, lògica: no era l’amputació del bressol d’una part important del que hauria de ser l’Espanya de tots, era treure’s de sobre un tros que hi sobrava, una excrescència estranya, nascuda per atzars de la història.

És una incomprensió profunda, absoluta, sense remei. D’aquí la necessitat de la fórmula Espartero: cal arrencar periòdicament del cor dels catalans el somni de la llibertat, tal com cal arrencar periòdicament les males herbes del camp si es vol que doni els seus fruits.

Però debades. La nació catalana és una realitat massa forta, masa profunda perquè es pugui esclafar amb la fórmula Espartero. I ara, que ja no és possible amagar, no pas destruir, la seva realitat a canonades, Catalunya ha iniciat el camí vers la llibertat arrabassada fa tres segles.

Mentrestant, com deia Antonio Machado, un castellà lúcid, “Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora“.

Joan Fonollosa

Ahir va ser un gran dia

La data d’ahir, 13 de desembre del 2009 passarà a la història de Catalunya. Després de l’esclat inicial a Arenys de Mar, ahir més de 700.000 catalans van ser interpel·lats directament i van respondre de manera esperançadora. Prop de 200.000 persones van anar a dipositar el seu vot, malgrat saber que no valia per a res jurídicament, però sí polìticament. Per això hi van anar, per dir que encara som aquí, que Catalunya no és morta i que té encara moltes coses a dir. El procés cap a la independència està en marxa i no es podrà aturar fàcilment. L’esperança en un futur lliure per a la nostra pàtria va rebre ahir una bona dosi d’optimisme.

Èxit? Fracàs? Feina!

Avui, com és lògic, cadascú en fa la interpretació que  més li convé. Uns es fixen en el 95% de vots favorables i altres en la participació, que troben baixa. Altres diuen que gairebé un 30% en les condicions que s’ha fet està molt bé. No cal dir que jo m’inclino per creure que és un bon resultat, però prefreixo agafar-me a les xifres fredes per mirar de ser objectiu.

És cert que mai a Catalunya una consulta oficial ha tingut tan poca participació, però també es  cert que mai no hi havia hagut una experiència comparable. Comparar la participació amb la d’un referèndum és, simplement, sumar naps i cols.

El cert és que 182.775 ciutadans han votat que sí, i això és molta gent. Tanta com el  20% dels vots que va obtenir CiU a les passades eleccions, el doble que Ciutadans, o un 12% del que va obtenir tot el tripartit sumat. A proporció, uns 8 diputats, i això que només votava una desena part del cens, en nombres rodons.

Com també és cert que estem encara lluny de complir les condicions de Montenegro (50% de participació i 55% de vots favorables). De fet, aquestes condicions només les han complert 31 municipis, amb uns 23.000 electors en total.

Però això va ser així només perquè els  partidaris del No, no hi van anar. Només que 10.153 ciutadans més haguéssin votat que Sí i uns altres 148.012 haguéssin votat encara que fos que No, ja s’haurien complert. Això vol dir que de cada 100 ciutadans que no van votar, 2 haurien d’haver votat Sí, i  uns altres 29 qualsevol cosa. No és fàcil, però no estem tan lluny. I una lliçó: el dia que vagi de veres, cal que els indiferents votin, encara que sigui que No.

Hi ha molta feina a fer, però l’objectiu és perfectament possible.

9.142 demòcrates

Com ja vaig dir amb motiu de la consulta a Arenys, cal rendir homentage als 6.178 vots negatius i els 2.964 blancs. El comportament d’aquestes persones és el que fa gran la democràcia. Com els partidaris del Sí, sabien que “no s’hi valia”; sabien que la seva seria una posició minoritària, i a més tenien la còmoda seguretat que sense fer res ja es defensava la seva postura, fos contrària, fos dubtosa. I tanmateix, hi van anar a dir la seva opinió. Tant de bo hi hagués molta gent com ells Ponent enllà.

Si us plau, senyors!

La cosa anva massa bé, es  veu, i ja hi hagut algú, des dels nostres rengles mateixos, que s’ha encarregat d’espatllar-la. L’amic Alfons López Tena, a qui conec de fa anys i a qui respecto i per qui sento un sincer afecte, s’ha equivocat i em sap greu dir-ho.

L’èxit, Alfons,  és de tots i no només d’uns quants. Segur que  es podia haver fet millor, a Osona i a la resta. Jo no sé si a Osona s’ha fet millor que a la resta  i si s’hauria pogut aconseguir una participació més gran fent-ho d’una altra manera. El que importa no és això. El que importa és que s’ha fet, que és una experiència única que ha deixat bocabadats els observadors internacionals i que, només per haver-se fet, ha estat un èxit. Parlar ara de sectarisme i divisió, encara que tinguis tota la raó, que no ho sé ni ho vull saber, és precisament caure en aquests mateixos defectes. Encara sort que l’Uriel Bertran en nom dels “altres” ha tingut el seny de no caure en el parany i ho ha aribuït a que tots plegats estem molt cansats avui.

Si us plau, uns i altres. Ja és prou difícil la tasca, ja ens posaran prou pals a les rodes, ja prou que ens presentaran com a ximplets, extremistes i guillats, com perquè, a sobre, els facilitem la feina. Descansem una mica tots plegats, i tornem, amb renovada il·lusió, a la feina.

Unitat, unitat!

Que la tasca requereix unitat és indiscutible. Que la unitat és difícil, també. Però no hem de defallir i hem de treballar dur per aconseguir-la. No s’hi val a dir que “jo sóc la unitat, i els que no vénen amb mi són els que s’en separen”, entre altres coses perquè aquest discurs és perfectament simètric.

Ve a tomb això perquè sembla que s’estan congriant dues candidatures independentistes per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Una, prou sabuda, del Reagrupament, i una altra d’una plataforma on hi ha diverses persones, entre ells Mn Dalmau, Santiago Espot, Enric Canela i  altres. Tinc la sort de tenir excel·lents relacions i amics a totes dues bandes i em sap greu dir que tots dos fan exactament aquest mateix discurs.

Em sap greu, perquè així no es va enlloc. No n’hi ha prou a cridar “Unitat! Unitat!” per fer-la. Ni val dir “la unitat sóc jo”. Cal treballar dur, amb generositat i abnegació per aconseguir-la. Cal bastir ponts, no desqualificacions. Cal tenir clar que la prioritat és una majoria independentista al Parlament, no el nom dels diputats. No s’ha de preguntar a qui representa aquest o aquell, sinó quina és la millor manera d’aprofitar per a la causa la seva aportació, sigui gran o petita. I no s’ha de reclamar res,encara que s’hi cregui tenir  dret, sinó veure què es pot fer per Catalunya. Cal, en definitiva, pensar en la responsabilitat històrica que hem assumit, no en les nostres petites misèries de cada dia.

Com ja he dit, prou dificultats hi ha en el camí com perquè els facilitem la feina. I això val per tots. La unitat només es farà treballant, amb respecte per l’altre, amb il·lusió i generositat. Pensant en Catalunya, no en nosaltres mateixos.

Si, des de la meva modesta posició, puc contribuir a aconseguir-ho, disposeu de mi.

Joan Fonollosa

Arran de l’editorial publicat ahir dijous conjuntament per dotze diaris d’informació general de Catalunya, les Conferències Democràtiques de Catalunya,

1) Feliciten els diaris que han publicat l’esmentat editorial, per la seva posició unitària, ferma i constructiva, que demostra, una vegada més la maduresa de la societat catalana.

2) Entenen que la defensa de l’Estatut refrendat pel poble català, com no podia ser d’altra manera si es pretenia aconseguir un consens tan ampli de publicacions amb posicions tan diverses

3) Recorden que el text d’aquest Estatut prové del del 30 de Setembre apro at pel Parlament de Catalunya que ja era, a criteri de les Conferències Democràtiques, un text de mínims que tanmateix va ser encara més retallat durant la seva tramitació a les Corts de l’Estat. Això no obstant, el resultat malgrat ser absolutament insuficient és el que el poble de Catalunya va acceptar en referèndum i per tant és exigible que sigui respectat, atès que és el pacte vigent entre Catalunya i Espanya.

4) Constaten, una vegada més, la reacció furibunda i gens democràtica de la majoria dels mitjans periodístics i polítics de Madrid que, en lloc d’analitzar les causes i les eventuals conseqüències d’un fet tan insòlit, han envestit una vegada més contra tot allò que nega o simplement posa en dubte la seva visió estreta, autoritària i en definitiva antidemocràtica de l’Estat espanyol.

5) Manifesten per tant la seva preocupació perquè aquesta actitud tancada, gens dialogant i fins i tot hostil està conduïnt la situació a un carreró sense sortida, que només es podrà resoldre amb el trencament dels pactes constitucionals per una o altra part.

Barcelona, a 27 de novembre del 2009