Conferències Democràtiques de Catalunya

Les Conferències Democràtiques de Catalunya ens hem adherit a la plataforma Barcelona Decideix, que, com se sap, té l’objectiu d’organitzar la traca final de les consultes sobre la independència, fent-ne una al cap i casal de Catalunya. I ahir, en representació de les Conferències vaig assistir a l’Assemblea constituent de la plataforma.

Va ser un gran dia, sens dubte. Prop de dues-centes entitats hi eren presents, des d’algunes tan grans i prestigioses com l’Òmnium o el CIEMEN, fins a entitats minúscules pràcticament desconegudes. Gent de tot l’espectre ideològic, des dels democratacristians de Sobirania i Justícia fins a un Ateneu comunista llibertari, passant per les JERC i les CUP. Hi havia, fent notar ostensiblement la seva presència, una nombrosa representació d’ERC i la presència, molt més discreta però efectiva, de dirigents de segona fila de Convergència (ai, Convergència!). I gent de Reagrupament encara menys coneguda, però apuntant-se a totes les comissions de treball. Tots, cadascun des del seu punt de vista, de les seves possibilitats i dels seus interessos, col·laborant en el mateix.

Hi havia de tot: associacions d’empresaris i sindicats, associacions d’enginyers i col·lectius antiunuclears, associacions de veïns, de botiguers, de professionals, d’excursionistes. Gent anti-Unió Europea i entitats pro-palestines asseguts al costat d’amics del poble d’Israel. Hi havia grups de dones, de gais, d’estudiants, i la complicitat de la Universitat que va cedir el local. Hi havia col·lectius d’argentins i de paquistanesos i vem rebre la cordial salutació d’un representant amazic.

Lògicament, els grups parapolítics que es mouen al voltant del sobiranisme hi érem pràcticament tots: Sobirania i Progrés, la Plataforma pel Dret a Decidir, Deumil.cat… i les Conferències Democràtiques de Catalunya, naturalment.

I gent. Gent individual que hi havia anat per fer de voluntari, per ajudar també en el procés.

Me’n deixo, segur que me’n deixo. No vull ser injust amb ningú: tots els que érem allà tenim el mateix mèrit i, més enllà de les possibilitats de participació de cadascú, el més important és que hi érem. Tots (i totes, que algun/a dels/les assistents se m’enfadaria si no ho dic). Tots i totes junts remant en la mateixa direcció.

I una constatació: fa només cinc anys o potser menys, una cosa així era simplement inimaginable. Des de les discrepàncies, que n’hi ha i grans, tots hem après una lliçó: el que ens uneix és només una sola cosa, la independència. Però aquest únic punt d’unió és massa important per supeditar-lo a res més. De fet, és el punt de partida perquè tot estigui per fer i tot sigui possible. Com m’agrada dir, primer la independència i després ja en parlarem.

Com no podia ser d’altra manera en una assemblea tan nombrosa i variada, va ser més aviat poc efectiva i contradictòria: no es van poder aprovar ni el manifest inicial ni un document que no era altra cosa que una estimació -força ben feta, al meu parer- dels recursos que seran necessaris per a l’empresa, però sí que es va aprovar un primer esquema d’organització. Precisament arran d’aquesta aprovació es va viure un moment surrealista, quan es va votar si havíem de votar el document; em va treure trenta anys de sobre i en diversos moments de l’acte em vaig sentir transportat a aquelles assemblees, tan romàntiques, dels seixanta i dels primers setanta.

Es van constituir les comissions de Districte i, poc a poc, fent tentines, però amb la il·lusió als ulls de tothom, es va fer el més important: començar a caminar.

El propòsit és difícil, l’embat és formidable, el camí llarg i ple de perills, però, com va recordar algú, en aquest país se’n fan moltes cada dia, de coses inversemblants.

Ens en sortirem. Segur.

Joan Fonollosa

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS