Conferències Democràtiques de Catalunya

Ahir va ser un gran dia

La data d’ahir, 13 de desembre del 2009 passarà a la història de Catalunya. Després de l’esclat inicial a Arenys de Mar, ahir més de 700.000 catalans van ser interpel·lats directament i van respondre de manera esperançadora. Prop de 200.000 persones van anar a dipositar el seu vot, malgrat saber que no valia per a res jurídicament, però sí polìticament. Per això hi van anar, per dir que encara som aquí, que Catalunya no és morta i que té encara moltes coses a dir. El procés cap a la independència està en marxa i no es podrà aturar fàcilment. L’esperança en un futur lliure per a la nostra pàtria va rebre ahir una bona dosi d’optimisme.

Èxit? Fracàs? Feina!

Avui, com és lògic, cadascú en fa la interpretació que  més li convé. Uns es fixen en el 95% de vots favorables i altres en la participació, que troben baixa. Altres diuen que gairebé un 30% en les condicions que s’ha fet està molt bé. No cal dir que jo m’inclino per creure que és un bon resultat, però prefreixo agafar-me a les xifres fredes per mirar de ser objectiu.

És cert que mai a Catalunya una consulta oficial ha tingut tan poca participació, però també es  cert que mai no hi havia hagut una experiència comparable. Comparar la participació amb la d’un referèndum és, simplement, sumar naps i cols.

El cert és que 182.775 ciutadans han votat que sí, i això és molta gent. Tanta com el  20% dels vots que va obtenir CiU a les passades eleccions, el doble que Ciutadans, o un 12% del que va obtenir tot el tripartit sumat. A proporció, uns 8 diputats, i això que només votava una desena part del cens, en nombres rodons.

Com també és cert que estem encara lluny de complir les condicions de Montenegro (50% de participació i 55% de vots favorables). De fet, aquestes condicions només les han complert 31 municipis, amb uns 23.000 electors en total.

Però això va ser així només perquè els  partidaris del No, no hi van anar. Només que 10.153 ciutadans més haguéssin votat que Sí i uns altres 148.012 haguéssin votat encara que fos que No, ja s’haurien complert. Això vol dir que de cada 100 ciutadans que no van votar, 2 haurien d’haver votat Sí, i  uns altres 29 qualsevol cosa. No és fàcil, però no estem tan lluny. I una lliçó: el dia que vagi de veres, cal que els indiferents votin, encara que sigui que No.

Hi ha molta feina a fer, però l’objectiu és perfectament possible.

9.142 demòcrates

Com ja vaig dir amb motiu de la consulta a Arenys, cal rendir homentage als 6.178 vots negatius i els 2.964 blancs. El comportament d’aquestes persones és el que fa gran la democràcia. Com els partidaris del Sí, sabien que “no s’hi valia”; sabien que la seva seria una posició minoritària, i a més tenien la còmoda seguretat que sense fer res ja es defensava la seva postura, fos contrària, fos dubtosa. I tanmateix, hi van anar a dir la seva opinió. Tant de bo hi hagués molta gent com ells Ponent enllà.

Si us plau, senyors!

La cosa anva massa bé, es  veu, i ja hi hagut algú, des dels nostres rengles mateixos, que s’ha encarregat d’espatllar-la. L’amic Alfons López Tena, a qui conec de fa anys i a qui respecto i per qui sento un sincer afecte, s’ha equivocat i em sap greu dir-ho.

L’èxit, Alfons,  és de tots i no només d’uns quants. Segur que  es podia haver fet millor, a Osona i a la resta. Jo no sé si a Osona s’ha fet millor que a la resta  i si s’hauria pogut aconseguir una participació més gran fent-ho d’una altra manera. El que importa no és això. El que importa és que s’ha fet, que és una experiència única que ha deixat bocabadats els observadors internacionals i que, només per haver-se fet, ha estat un èxit. Parlar ara de sectarisme i divisió, encara que tinguis tota la raó, que no ho sé ni ho vull saber, és precisament caure en aquests mateixos defectes. Encara sort que l’Uriel Bertran en nom dels “altres” ha tingut el seny de no caure en el parany i ho ha aribuït a que tots plegats estem molt cansats avui.

Si us plau, uns i altres. Ja és prou difícil la tasca, ja ens posaran prou pals a les rodes, ja prou que ens presentaran com a ximplets, extremistes i guillats, com perquè, a sobre, els facilitem la feina. Descansem una mica tots plegats, i tornem, amb renovada il·lusió, a la feina.

Unitat, unitat!

Que la tasca requereix unitat és indiscutible. Que la unitat és difícil, també. Però no hem de defallir i hem de treballar dur per aconseguir-la. No s’hi val a dir que “jo sóc la unitat, i els que no vénen amb mi són els que s’en separen”, entre altres coses perquè aquest discurs és perfectament simètric.

Ve a tomb això perquè sembla que s’estan congriant dues candidatures independentistes per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Una, prou sabuda, del Reagrupament, i una altra d’una plataforma on hi ha diverses persones, entre ells Mn Dalmau, Santiago Espot, Enric Canela i  altres. Tinc la sort de tenir excel·lents relacions i amics a totes dues bandes i em sap greu dir que tots dos fan exactament aquest mateix discurs.

Em sap greu, perquè així no es va enlloc. No n’hi ha prou a cridar “Unitat! Unitat!” per fer-la. Ni val dir “la unitat sóc jo”. Cal treballar dur, amb generositat i abnegació per aconseguir-la. Cal bastir ponts, no desqualificacions. Cal tenir clar que la prioritat és una majoria independentista al Parlament, no el nom dels diputats. No s’ha de preguntar a qui representa aquest o aquell, sinó quina és la millor manera d’aprofitar per a la causa la seva aportació, sigui gran o petita. I no s’ha de reclamar res,encara que s’hi cregui tenir  dret, sinó veure què es pot fer per Catalunya. Cal, en definitiva, pensar en la responsabilitat històrica que hem assumit, no en les nostres petites misèries de cada dia.

Com ja he dit, prou dificultats hi ha en el camí com perquè els facilitem la feina. I això val per tots. La unitat només es farà treballant, amb respecte per l’altre, amb il·lusió i generositat. Pensant en Catalunya, no en nosaltres mateixos.

Si, des de la meva modesta posició, puc contribuir a aconseguir-ho, disposeu de mi.

Joan Fonollosa

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS