Conferències Democràtiques de Catalunya

En ser sotmesa Catalunya a les lleis de Castella, tècnicament va ser annexada

El desenllaç de la Guerra de Successió va suposar l’annexió de Catalunya a Castella. Opto per dir Castella perquè Macanaz, influent mentor de Felip V, li aconsellava la uniformitat d’unes mateixes lleis, costums i tribunals i governar per les lleis de Castella, «tan lloables i plausibles a tot l’univers». Espanya com a aparell estatal encara no existia. La monarquia dels Àustria era de forja autoritària però pluralista. Cadascun dels seus components tenia els seus propis òrgans legislatius i les seves pròpies lleis. En ser doncs sotmesa Catalunya a les lleis de Castella, tècnicament va ser annexada a Castella. Els consellers de Felip V es van adonar que la capacitat de produir riquesa i de pagar impostos que tenia Catalunya era fruit del teixit socioeconòmic que el seu dret privat havia anat constituint a través dels segles i que la introducció sobtada d’un dret forà com era el castellà podria tenir conseqüències econòmicament negatives, i és per això que es va decidir respectar el dret privat. L’abolició del dret públic va comportar la de les institucions legislatives que actualitzessin el dret privat, la qual cosa es va fer notarialment. En el protocols notarials el dret privat català es va anar adaptant a les necessitats que anaven sorgint. Quan es produeix la revolució industrial, Catalunya disposa d’un teixit socioeconòmic òptim per a la seva recepció, mentre que Espanya, endarrerida, tot i que ja s’ha estructurat en estat, no té capacitat per participar-hi.
Amb els canvis que es produeixen amb la revolució industrial, Catalunya, que ha esdevingut més pròspera, adquireix consciència de la seva identitat, recorda la seva història, la seva llengua, i es reconeix a ella mateixa com una nació. Sorgeix el catalanisme polític. Apareixen els primers teoritzadors: Vallès i Ribot, Roca i Farreres, Valentí Almirall. La importància de Valentí Almirall rau en el fet que és el primer que concep una acció política catalana independent al marge d’organitzacions estatals. La seva lògica era concloent: com es pot pretendre l’autogovern de Catalunya si no es disposa de l’instrument polític que ha d’organitzar i conduir aquesta legítima aspiració? El catalanisme necessita els seus portaveus, la seva institucionalització, els seus partits polítics.
El catalanisme no arriba a la plenitud com a moviment polític fins que culmina en el nacionalisme. El trànsit del catalanisme al nacionalisme implica que Catalunya és una nació i l’imprescriptible dret a constituir-se en estat en ús de la seva sobirania. Prat de la Riba és el gran teòric d’aquest nacionalisme. Rafael Campalans deia de Prat de la Riba que la seva memòria, per damunt dels barratges dels partits i dels estaments, ha de ser honorada per tots els catalans, perquè ell, més que ningú, ens ha donat consciència de nosaltres mateixos.
Amb la integració a la Unió Europea, l’Estat espanyol, amb la contribució de Catalunya, ha experimentat un gran desenvolupament, i amb la prepotència que aquest desenvolupament li proporciona s’ha proposat consumar la uniformització iniciada per Felip V, la qual el catalanisme polític i el nacionalisme rebutgen, i ha iniciat una intensa ofensiva que pretén la nostra desaparició com a nació. Utilitza implacablement l’asfíxia econòmica de Catalunya, amb la complicitat del PSOE del Baix Llobregat, que controla el PSC. A l’asfíxia lingüística, a la cultural, ara s’hi afegeix l’asfíxia fiscal, l’econòmica, amb la finalitat primordial de la nostra desaparició com a nació. Per fer-hi front hi ha qui suggereix determinats comportaments, com ara una unitat d’acció dels partits polítics catalans amb representació parlamentària a Madrid, la qual cosa és d’una ingenuïtat majúscula i a Madrid causa hilaritat, perquè sap que els catalans mai no l’han aconseguida i que en els moments presents, amb el control al qual m’he referit, encara menys. La unitat d’acció no ha de ser a les Corts espanyoles, ha de ser a Catalunya. Les recomanacions de Valentí Almirall i Prat de la Riba són plenament vigents. La nostra condició de nació és a Catalunya que l’hem de proclamar. Malgrat tots els avatars, hem aconseguit restablir un Parlament de Catalunya que per definició és la seu de la nostra sobirania. Per què proposar una unitat d’acció a Madrid, on sempre trobarem una majoria hostil? És al Parlament de Catalunya on s’ha de proclamar la nostra necessària independència. I Madrid, simplement, l’haurà d’acceptar. Una independència tan necessària com possible. És aquest el nostre repte.

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS