Conferències Democràtiques de Catalunya

Els antics romans tenien el costum que, quan un general tornava a Roma després d’una campanya victoriosa, duia lligats al seu carro de combat, carregats de cadenes, els generals enemics capturats o els cabdills de les tribus rebels sotmeses. D’aquesta cerimònia en deien el triomf. I el general que així s’exhibia rebia el nom d’imperator.

Sembla que avui, en plena Hispania del segle XXI hi ha qui encara no ha superat l’estadi mental inherent a aquest concepte de les relacions entre els pobles. La imatge de Macià Alavedra allargant les mans emmanillades cap al cul del furgó de la Guàrdia Civil per recollir les seves pertinències és probablement el més similar que s’ha vist al triomf dels romans en els darrers dos mil anys, si exceptem les pel·lícules de Hollywood, amb la diferència que aquest cop era de veritat.

Amb un petit afegitó: les teves pertinència personals, que tan amorosament reculls i que el furgó expel·leix per la part del darrere, venen en una bossa d’escombraries. Missatge subliminal: les teves coses són una merda, tu ets una merda. I tan contents. Fins i tot hi ha qui li sembla poc (Revilla, el càntabre irreductible dixit)

L’excusa donda per a aital manifestació de barbàrie és tan ridícula (els guàrdies civils que els custodiaven venien de Catalunya i no sabien on era el pàrking de can Garzon) que no val la pena ni comentar-lo. Per cert, segon missatge subliminal: mireu si són dolents aquests catalans que fins i tot fan tornar idiotes els guardies civils que tenen la desgràcia d’haver de prestar  servei en aquelles inhòspites contrades.

I mentrestant, la pressumpció d’innocència, que? Doncs molt bé, gràcies. Sortir als telenotícies en aquestes condicions no és cap pena que figuri al codi penal, o sigui que no hi ha res a dir, es veu. No compta. El linxament mediàtic és una anècdota irrellevant.

Ben mirat, però, es veu que només ho és si es tracta de catalans, perquè quan duen al mateix lloc algú altre, fins i tot l’etarra més sanguinari, li estalvien aquest espectacle. Ja se sap, els catalans som  pitjor que els etarres, tercer missatge subliminal. Com li vaig sentir dir una vegada a algú que prefereixo ignorar, “al menos ellos tienen cojones”. Textual.

La comparació, tan escandalosa, amb el cas Millet és inevitable. No hi vull entrar ara per no fer-ho  massa llarg, però jo crec que està perfectament justificada, des del seu punt de vista. Potser en parlaré un altre dia.

Més. Venint de qui ve l’acusació, això  de la pressumpció d’innocència s’ha de tractar amb especial cura. No seria la primera vegada que l’imperator Garzon s’ha de menjar amb patates el seu espectacular sumari: Cahispa, cas Pinochet, comando dixan, redada del 1992, petició del certificat de defunció de Franco… seguim?

Calia emmanillar-los? Potser tenien por que un home de 76 anys i amb evidents problemes de sobrepès arrenqués a córrer i no el poguéssin atrapar? Calia fer el xou mediàtic? Com és que les càmeres de televisió eren allà esperant per captar les imatges?  Com s’ho va fer el càmera per obtenir unes imatges tan bones, tan ben enquadrades i sense que ningú no s’hi fiqués per entremig?

Les respostes  a aquestes preguntes i altres de similars són tan evidents que l’única conclusió possible és que això no pot ser una mera casualitat, un accident. No, això estava meticulosament preparat i meditat. En realitat es tractava d’això: poder fer aquestes imatges. I potser tot el cas Pretoria no sigui res més que un muntatge per aconseguir-les. És a dir, la feina ja està feta, el que segueixi no té cap importància.

El que ara diré s’ha d’interpetar bé: que quedi clara la meva completa oposició a tot el que faci olor de corrupció, tràfic d’influències i demés.  En aquesta lluita sempre m’hi trobareu. De cap manera intento ara justificar res ni exculpar ningú si són certes les acusacions que diuen que es fan als imputats. Però una cosa és la lluita contra el frau i una altra molt diferent  exposar al linxament públic unes persones que al capdavall resulti que no han fet res.  I de moment, la pressumpció d’innocència obliga a considerar-los imputats i prou, no pas culpables.

Perquè  ja em perdonaran però el cert és que, tot i no conèixer del sumari res més que  el que han publicat els diaris, tot plegat fa un tuf de muntatge escandalós. Si hagués d’apostar, jo ho faria per que al final tot quedarà en no res, el sumari s’arxivarà i els encausats sortiran sense cap acusació ni, encara menys, cap condemna. La meva opinió, amb la informació de què disposo, és que probablement han fet coses no gaire elegants, però en cap cas delictives.

Però és clar, això serà, si és que és, d’aquí a uns anys i no passarà d’un breu perdut en una pàgina interior-parell del diaris.

I l’honor de les persones tractades tan brutalment? Res, naturalment. Al capdavall, només es tracta de catalans. I els catalans, ja se sap… una colla de lladres. Tots.

Joan Fonollosa

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS