Per fi ha arribat l’hora i ha començat la gran representació. Ha arribat el moment de fer passar bou per bèstia grossa.
El gran guinyol va començar divendres amb una escena del sofà entre el conseller Castells i la vicepresidenta Salgado, on després que un i altre hagin estat fent-se l’estret durant mesos, van acabar com tothom sabia que acabarien: amb una declaració d’amor etern (bé, etern del tot no, només fins a la propera, però ja se sap que en política “mai de la vida” vol dir no abans de demà passat).
El segon acte es va produir al llarg del cap de setmana i va consistir en un vodevil d’aquells de portes que s’obren i portes que es tanquen. Tothom sabia què hi ha darrera de cada porta, però tothom feia com si no ho sabés. Corredisses cap aquí, corredisses cap allà. Ara a Palau, ara a la seu de la conselleria, ara a la seu d’Esquerra, tornem a Palau…. i anar fent.
El PSC, es va materialitzar en la persona d’en Miquel Iceta per mostrar un gràfic tan trampós que no han tingut pebrots de tornar-lo a treure. Però la foto ja estava feta.
Iniciativa, conscient del trist paper que li pertoca, només va sortir un moment a escena, va entreobrir els llavis, just per dir “amén” i va desaparèixer pel fons (a l’esquerra, naturalment).
ERC, com pertocava, es va fer una mica l’estreta, més que res perquè era el que s’havia pactat, i li calia fer algun numeret per acabar d’arrodonir la festa. Per això va convocar la seva executiva en diumenge (pobrets, quina pena que fan) i van treure fum les calculadores per veure com poden fer sortir les xifres que havien dit que havíen de sortir. I entre tots van fer veure que arrencava alguna engruna més perquè pugui salvar la cara (si encara els en queda).
CiU, com a bona dolenta de la pel·lícula, deia que no, que això no es bo, i que jo ho hauria fet molt millor i brandava la xifra de 5.000 milions com a mínim inexcusable (per cert, m’agradaria saber com ho hauria fet, en les condicions de negociació compartides per tots). Més encara, diu -amb raó- que el pacte al que s’ha arribat és il·legal i vulnera l’Estatut, que, pobret, ja està tan vulnerat que ja no deu venir d’aquí.
El PP, també molt en el seu paper, deia que això ens fa antipàtics als catalans davant la resta d’espanyols com si ens calgués ser simpàtics i com si fos possible no caure’ls malament.
En fi, que entre uns i altres, i amb més o menys escarafalls, han acabat beneïnt la xifra màgica de 3.800 milions com si amb això ja ho tingéssim tot pagat.
Doncs miri, no. Això és xavalla i res més. I a sobre, xavalla falsa.
En primer lloc, els famosos 3.800 milions no surten per enlloc en els papers. Són el resultats d’unes simulacions fetes amb totes les hipòtesis que calgui perquè surti la xifra màgica. No hi ha cap garantia de que sigui real.
En segon lloc, encara que siguin reals, ho seran d’aquí a quatre anys, quan la inflació ja els haurà devaluat i vés saber quants canvis en la legislació s’hauran fet per tal que no hi siguin i si hi són no valguin.
En tercer lloc, bona part d’aquests diners no estan garantits, i depenen d’acords puntuals amb el govern de torn. I ja sabem com van aquestes coses, sobre tot en temps de majories absolutes (i com s’ha demostrat darrerament, fins i tot sense).
En quart lloc, i aquí sí que té raó CiU, fer tractes per al quart any vol dir acceptar un altre incompliment de l’Estatut, que diu que el model s’ha de tancar d’aquí a tres any com a màxim.
En cinquè lloc, el famós principi d’ordinalitat consagrat per l’Estatut, tampoc no es compleix, i per tant Catalunya, per boca dels seus reprsentants avala que s’incompleixi la llei en perjudici nostre. D’això, en un país normal, se’n diria alta traïció. I hi ha llocs on els pengen per això. Literalment.
I en sisè lloc, els mecanismes acordats són un batibull de xifres, fons i percentatges que no s’entenen sense un estudi molt i molt a fons, mirant molt i molt la lletra petita. I ja sabem que en aquests casos les probabilitats de que algú estigui enganyant a l’altre són altíssimes, per dir-ho de forma discreta. S’accepten apostes a que és l’Estat qui enganya i la Generalitat qui es deixa enganyar (la possibilitat que sigui realment enganyada no és admissible: poden ser el que vulgeu, però no són tan rucs).
Però per damunt de tot, hi ha una dada que ningú no ha esmentat, i se’n guardaran prou de fer-ho: Resulta que el dèficit fiscal de Catalunya se situa al voltant dels 20.000 milions (VINT MIL MILIONS!) d’euros anuals, això només per al 2008.
És a dir que, fins i tot creient-nos les xifres que ens diuen, el famós pacte legitima que durant tres anys només recuperem una mica més del 10% del dèficit actual, i al quart any (qui sap per on anirà aleshores aquesta xifra!) només el 19%.
El pacte legitima el 90% de l’espoli fiscal avui, i el 80% per d’aquí a 4 anys (i això anant bé)
Fins i tot, els famosos 5.000 milions de CiU, tan “absurds” i “fora de mida”, segons el tripartit -i segurament tenen raó, perquè en les condicions actuals és probablement impossible d’aconseguir- és una xifra que amb prou feines arriba al 25% del dèficit.
Diuen que per fi els recursos de Catalunya estaran per sobre de la mitjana espanyola, el 105% concretament. Al·leluia! Però és que Catalunya està al 121% en quant a generació de recursos. O sigui, que perdem 16 punts respecte a la mitjana d’Espanya. Quin gran negoci, oi?
Fins i tot tenen la barra de dir que “és el millor finançament de la història de Catalunya”. Miri, no. Potser deu ser el millor des del 1714 (només faltaria que no ho fós!) Però d’abans, no.
Tot plegat, una gran estafa, amb la complicitat per activa o per passiva dels que encara són els nostres representants. Fins quan?
Joan Fonollosa
