Conferències Democràtiques de Catalunya

per Ramon Munne

L’any vinent en farà ja 35 de la mort de Franco. Enguany en fa 30 que l’Estat Espanyol s’ha organitzat en Comunitats Autònomes. Actualment, com a resultat de l’esforç de molts catalans, Catalunya ha recuperat parcialment les seves Institucions i el seu Autogovern. Però també és cert que Espanya no ha respectat les competències recollides als Estatuts, ni ha avançat en el reconeixement nacional de Catalunya ni ha frenat l’espoli fiscal que patim. Ni pel que sembla té cap intenció de fer-ho. 

D’ençà d’uns quants anys els catalans ens estem tornant a adonar que Espanya no ens accepta com a catalans. Malauradament sembla que cada generació ens n’hem d’adonar per nosaltres mateixos, enlloc d’aprendre de qui ens ha precedit. Segurament l’ocultació que es fa de la nostra història hi té molt a veure. No hauria, però, d’influir tant en la nostra classe política ni en la nostra elit cultural, que n’haurien d’estar ben assabentats. 

El nou desvetllament el confirma la proliferació de grups, plataformes, associacions, sectors polítics i fins i tot incipients formacions polítiques que aposten clarament i definitiva per la independència. Si en un principi hi mancava coordinació, sortosament cada cop més està cristal·litzant un fil conductor al llarg d’una unitat en l’objectiu. Talment com en una solució sobresaturada que només necessita un desencadenant, una petita espurna perquè comenci a cristal·litzar, sembla que a la Catalunya sobresaturada s’ha produït l’espurna. I l’espurna ha estat Brussel·les i el cristall que s’està formant es diu 2010. 

Ara totes les iniciatives i grups podem ajuntar esforços per fer que el 2010 sigui un any crucial per a l’assoliment de la nostra independència. 

En aquest camí cap a 2010 m’agardaria fer esment d’alguns dels fets i agents que crec que poden ajudar més a polaritzar les nostres energies: 

• l’espurna, la manifestació dels 10 Mil a Brussel·les
• la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per tal que el Parlament aprovi una llei que convoqui un referèndum d’autodeterminació el 12 de setembre del 2010
• les conclusions del 3CC (Tercer Congrés Catalanista) que es faran arribar al Parlament a finals del 2009, i en l’àmbit polític del qual es fa un estudi complet i actual de com arribar a la independència
• eleccions al Parlament previstes pel 2010

I així, amb l’esforç conjunt d’associacions i plataformes catalanistes, de la força creixent de les idees independentistes als partits catalans, de l’aparició de noves formacions polítiques independentistes i de la majoria dels ciutadans de Catalunya podrem fer que les eleccions al Parlament del 2010 es converteixin en unes veritables eleccions per a l’alliberament nacional de Catalunya i preludi de l’assoliment d’un Estat lliure i independent dins de la Unió Europea.

El sorteig de la Champions ha donat la possibilitat que Barça i Vila-real pugin trobar-se el 27 de maig  a Roma per jugar la final. Si sou aficionats al futbol ja sabeu com és de dificil que això passi, perquè el Barça té un camí molt costerut per arribar-hi, i encara més per al Vila-real, que no deixa de ser un equip modest a nivell europeu. Però, com se sol dir… el futbol és  el futbol, en 180 minuts pot passar de tot… i tots els tòpics que vulgueu.

O sigui que va, somiem una mica. Com que somiar és de franc, permeteu-me que comparteixi amb tots vosaltres el bell somni que he tingut.

Al meu somni, jo sóc un romà afeccionat al futbol que ja fa mesos he comprat la meva entrada per anar a la final, molt abans de saber qui la jugaria. I la veritat és que ha estat una final plena de coses que m’han cridat força l’atenció.

Les curiositats han començat moltes hores abans del partit. Era difícil dir de quin equip eren els afeccionats que omplien els autocars que anaven arribant: com que a Espanya les matrícules no indiquen d’on és cada cotxe, era impossible saber-ho d’una manera tan simple. A més, totes dues aficions porten unes banderes molt semblants. De fet, són ben bé idèntiques: quatre barres roges sobre fons groc. Molts, tant d’una banda com de l’altra, en portaven d’altres que sobre les quatre barres hi han afegit un triangle blau amb una estrella blanca i encara alguns (aquests sí, només del Vila-real) una altra variant on el triangle i l’estrella s’han convertit en una franja i una corona. I també hi havia, naturalment, les dels colors dels equips: blaugranes uns  i groguetes els altres, que en això sí que no hi ha dubte de quin equip és cadascú. Veient allò, alguna cosa m’ha vingut al cap de sobte, però no ho puc identificar… què deu ser?

L’ambient entre les dues aficions ha estat magnífic: tot el dia s’han estat trobant pels carrers de Roma, i s’ho han estat passant bé junts, cantant i rient plegats. Cadascun li deia a l’altre que es preparés per perdre, és clar, però sempre amb cordialitat i alegria, propi d’unes aficions d’un país civilitzat, ben lluny de l’agror i la xaroneria que el tòpic associa al caràcter espanyol.

Per cert, que curiós, quan parlaven entre ells, no ho feien en espanyol. Ara que hi penso, tampoc no he vist  cap bandera espanyola, malgrat que tots dos són equips d’aquesta lliga. I val a dir que aquesta variant del llatí que parlaven s’assembla força a l’italià, molt més que no pas l’espanyol.

Un cop al camp, la cosa feia força patxoca: tanta gent a banda i banda del camp, cada un amb el seu equip però tots amb tantes coses en comú… No sé per què, l’ambient a la graderia m’ha fet recordar encara més aquella cosa que tot el dia m’està rondant pel cap, però no puc identificar.

A la llotja hi han anat per sortir a la foto un munt de personalitats vingudes de Madrid: el rei  d’Espanya, el president del govern… no ho sé, però em sembla que ningú no els feia massa cas, més enllà del protocol. Era com si tota aquella gent no anés massa ni amb els uns ni amb els altres. I els capgrossos estaven visiblement incòmodes, amb una cara que malgrat els seus esforços no podia amagar el disgust.  I altre cop m’ha rondat pel cap aquest record inconcret que no sé d’on ve. 

El partit ha estat magnífic, com correspon a la final del millor campionat de clubs de futbol del món: emocionant, ben jugat i net. Al final, com passa sempre en una final, els uns se n’han anat molt contents i els altres molt tristos. Però sempre hi ha hagut entre els dos equips i els seus seguidors una mena de sintonia estranya, que va més enllà del futbol. Aquest record inconcret… alguna cosa em diu que hi té a veure, poc o molt.

L’endemà, quan ja han marxat tots i jo he dormit tota la nit, de sobte m’ha vingut a la memòria què era allò que tot el dia m’havia estat rondant pel cap: fa uns mesos vaig anar a Brusel·les a visitar un amic que treballa a la UE i allí em vaig topar amb una manifestació de deu mil catalans que demanaven la independència. I duien aquestes mateixes banderes. La final ha estat això: el mateix de Brusel·les, però a l’engròs. No deu mil, sinó cinquanta o seixanta mil persones passejant per Roma les mateixes banderes i cantant les mateixes consignes.  Per cert, no sabia que els valencians i els catalans tinguéssin tantes coses en comú. I tot, exhibint-ho per la televisió a tot el món, davant dels nassos de tots aquells capitostos de la llotja, i  sense que ho puguéssin impedir.

Un bonic somni, oi? Ara només falta que es converteixi en realitat, i per això caldrà que els alemanys i sobretot els anglesos (i fins i tot potser els portuguesos) ens deixin. Perquè els espanyols, aquests segur que ja no ho poden impedir. I mira que els agradaria!

Cesc Farguell

per Joan Fonollosa

Ja ha passat el 7 de març. Ja milers de catalans han anat a Brusel·les i s’han  manifestat per la llibertat de la nostra nació. Ara toca fer-ne balanç i treure’n conseqüències.

Modestament, aquestes són les lliçons que n’he tret i que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Primera lliçó: Som més dels que ells diuen i volen

Anar a Brusel·les no era una cosa fàcil, ni senzilla, ni barata. No ha estat una sortideta de cap de setmana. Ha estat dur, car i cansat. A priori, l’èxit de convocatòria no estava clar; la reprecussió de la inciativa, dubtosa. I tanmateix, més de deu mil catalans han fet l’esforç. I molts milers més que per la raó que sigui no hi han pogut ser, s’han adherit a la inciativa.

Contra el que el que ens volen fer creure els espanyols amb els seus ajudants d’aquí (explícits o implícits) no som quatre gats els que creiem en la llibertat.  

Manllevo de Raimon el títol d’aquesta primera lliçó: som més, molts més, dels que ells diuen i volen.

Segona lliçó: Si parlem clar, ens entenen

Aquesta és una llegenda (interessada)  que molts han estat fent córrer durant anys, fins i tot alguns que es diuen catalanistes: estem sols perquè a fora no ens entenen.

Per si algú en dubtava, aquesta manifestació els ha deixat en evidència. El que passa és que s’han de fer plantejaments clars i racionals. Dir que som una nació, que com totes les nacions té el dret d’autodeterminació i que volem exercir-lo, ho entén tothom a la primera i es troben fàcilment aliats (i també enemics, cert). Però no necessitem ningú que expliqui què volem.

En canvi, si demanem coses com  que el català sigui oficial a Europa sense que ho sigui a Espanya i sense que Catalunya sigui un Estat d’Europa, no ho enten ningú, simplement perquè no té cap sentit. I anar a Brusel·les a demanar un concert econòmic fa que la gent d’allà es pregunti què tenen ells a veure amb el preu de les entrades de les actuacions d’una orquestra simfònica. I, és clar, connais pas.

Tercera lliçó: Sí, tenim aliats

Com no podia ser d’altra manera, quan hem anat a parlar clar i defensar de veritat els nostres drets, hem trobat aliats immediatament: els mateixos nacionalistes flamencs es van afegir a la manifestació, i  hem trobat la complicitat d’altres nacions europees en situació semblant: escocesos, gal·lesos, friülesos, i tants altres. No podia ser menys, és clar. No podia ser d’altra manera. Però de vegades convé recordar fins i tot les coses més òbvies.

Quarta lliçó:Els EUA ho tenen clar 

I parlant d’aliats. Potser per casualitat, potser com a efecte del ressò de la manifestació, el cas és que van preguntar a la Secretària d’Estat dels Estats Units la seva posició  sobre la possible independència de diverses nacions d’Europa, Catalunya entre elles. La  Sra Hillary Clinton, que és una experta en relacions internacionals, no es va mullar: “no interferiré en afers interns europeus”, i alguns s’han apressat a interpretar-ho com que passen de nosaltres.

Res més lluny de la realitat. En primer lloc, tothom que conegui una mica els principis i ideals (sí, ideals) que guien la política exterior dels EUA almenys des del 1918 sap que el nation building n’és un punt crucial. I Catalunya entra de ple dins d’aquesta categoria. En segon lloc, es tracta de llenguatge diplomàtic, que té les seves regles: no podia pas dir res que comprometés explícitament l’Administració Obama, perquè segurament no n’han parlat encara d’aquest tema. I encara menys ficar-se en afers potser conflictius amb Europa, sobre tot tenint en compte que, vistos des de fora, a Catalunya no hi ha cap partit “seriós” que defensi la independència. I evidentment en una pregunta tan general hi ha molts casos diferents que no es podien respondre d’un manera única.

Però hi ha més: no va  dir que fos un afer “dels estats” sinó d’Europa; és a dir que la Constitució pot dir (o no dir) el que vulgui sobre el nostre dret d’autodeterminació , però si ens ho prenem seriosament és paper mullat. Tampoc no va dir res sobre la “intangibilitat de les fronteres”, una expressió que agrada força a Madrid… i a Moscou.

És a dir, que contra el que alguns ens volen fer creure, el missatge era molt clar: no farem res mentre no doneu el primer pas, però si el feu, us ajudarem (els EUA i la UE) a que s’apliquin els principis de la democràcia. Nosaltres tenim la paraula.

Cinquena lliçó: Les  clamoroses absències

Per no començar amb coses negatives, he deixat per al final les que potser hauríen d’haver estat les dues primeres lliçons. Tanmateix, potser són les més transcendents perquè tenen unes conseqüències molt importants i potser no tothom les tenia clares encara; a partir d’ara ja no es  pot negar l’evidència.

A Brusel·les hi havia molta gent, però en faltaven uns quants que se suposa que tenien l’obligació (política, si més no) de ser-hi. Em refereixo als (nostres?) líders polítics, als que se suposa que cobren un sou per representar-nos i defensar els nostres interessos, la qual cosa implica posar-se al capdavant de les nostres reivindicacions. On eren Artur Mas, Josep Lluís Carod, Joan Puigcercós? On era Joan Saura? Ja no dic noms d’altres partits perquè ja fa temps que sabem on és i què defensa cadascú. Però almenys aquests hi haurien hagut de ser. I no hi eren. Per què? Cadascú que en tregui les seves conclusions.  

Les representacions d’aquests partits, les que hi van ser, eren més testimonials que altra cosa, ben bé perquè no sigui dit. Dirigents de segona fila, buròcrates de l’aparell que no se’n devien poder escapolir i para de comptar. Només l’Oriol Junqueras almenys va exercir de candidat.  On era en Ramon Tremosa?

Sisena lliçó: I els “nostres” eurodiputats?

He separat de la lliçó anterior el cas dels qui més obligació tenien de ser-hi, perquè com qui diu l’acte es feia al seu lloc de treball. Si no a la manifestació, (que ja és gros) almenys ni que fos a rebre la carta que fa uns dies van lliurar els organitzadors als eurodiputats. Cap ni un eurodiputat català es va molestar a ser-hi. CAP NI UN.

Més encara: tots van fer front comú amb l’Alejo Vidal-Quadras per rebutjar aquesta manifestació. Només en Raül Romeva va trobar-ho “molt interessant” però es veu que tenia altres coses més urgents per fer que defensar Catalunya i no va assistir a la manifestació.

Prenem-ne nota.

I setena lliçó: No s’ha de malmetre l’èxit

I ara què? Doncs ara seguir treballant. S’està començant a escampar la sensació que aquest gran èxit no tindrà ressò ni conseqüències.

I pot ser que això passi. De fet, ja està passant. Els qui haurien d’agafar la torxa i liderar el procés se’n desentenen, i  la resta ja tenim prou feina a treballar per mirar de superar la crisi. Pot molt ben ser que acabi com han acabat les dues manifestacions que s’han fet els darrers anys: un bonic record sense cap utilitat pràctica.

Però no hauria de passar. I no passarà si nosaltres no volem. Però hem de voler.  El que ja comença a ser un clam popular no es pot limitar a que de tant en tant en fem una de sonada, sigui a Barelona, a Brusel·les o on sigui.

COMENÇA SER HORA DE PARLAR D’UNA CANDIDATURA UNITÀRIA PER LA INDEPENDÈNCIA  A LES PROPERES ELECIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA.

I si els que ho haurien de fer no ho fan…

… doncs ho haurem de fer nosaltres, no us sembla?.

Quan el meu pare estava ja molt malament, vaig haver de trucar a urgències de Palamós i la metgessa de torn, quan jo em vaig dirigir en català, la seva resposta va ser: “Hableme en castellano que no le entiendo”. No vaig voler complicar les coses perquè ja tenia prous problemes amb el meu pare que poc temps després es va morir.

Últimament, vaig haver d’ingressar a un familiar meu al mateix hospital i vaig aprofitar l’ocasió per fer una consulta a una enfermera. Li vaig preguntar que tal i com jo havia pogut observar, que suposava que a l’hospital de Palamós hi havia metges que no entenien el català. Sorpresa per la meva pregunta, la seva resposta immediata va ser: Com, com, com? I li vaig tornar a repetir la pregunta. Resposta de l’infermera: Podria ser.
A continuació jo li vaig dir que si em tornava a trobar amb una situació semblant, podrien tenir problemes. Resposta de l’infermera: Els problemes potser els tindrà vostè. Per no entrar en una polèmica estèril, de moment em vaig limitar a contestarli: Jo no.

Fa pocs dies, només d’entrar a l’hospital de Palamós per anar a fer una altra consulta, vaig sentir que parlaven per la megafonia de l’hospital en castellà cridant a una determinada persona que s’adrecés a la sala x per a la corresponent revisió. Jo mateix em vaig dir: S’ha acabat el bròquil, faré una queixa per escrit. Vaig emplenar a l’oficina de reclamacions, la corresponent fulla que diu el següent:

Catalunya, nació sense estat unilingüe, i ara desgraciadament bilingue per la força de les armes, vull fer constar que no tinc l’obligació de parlar en la llengua dels conqueridors perquè m’entenguin. Ens cal parlar el català als nouvinguts perquè s’integrin. Per tant, exigeixo que se m’entengui i que se m’atengui quan parlo en català. Jo entenc el castellà
i ells m’han d’entendre en català.
Per deixar-ne constància faig la corresponent queixa i m’agradaria que parlin per megafonia preferentment en català.
Atentament.
18-02-2009.

Resposta dels Serveis de Salut Integrats del Baix Empordà:

Benvolgut senyor Pugnau,
Ens posem en contacte amb vostè en relació al seu escrit de reclamació de data 18 de febrer de 2009 i li agraïm que ens hagi fet arribar la seva opinió.
D’acord amb el Pla Estratègic de Política Lingüística als centres sanitaris el català és la llengua pròpia de totes les institucions de Catalunya i tenim la responsabilitat d’utilitzar normalment la llengua catalana, no només en compliment de la legislació vigent, sinó també en benefici de la qualitat del servei.
Tot i aixií, i com segurament s’ha assabentat a través dels mitjans de comunicació, hi ha una manca important de metges a Catalunya i el nostre hospital, com a molts altres, ha hagut de recórrer a la contractació de metges estrangers amb una formació acreditada i una titulació degudament homologada i per tant amb una contractació perfectament legal dins de la normativa actual, però que malauradament no tenen coneixement del català.
Arrel del seu escrit hem informat dels fets al Cap de Servei i a la Supervisora del servei de Radiologia per tal que, en la mesura del possible i sempre que es pugui, es parli en català.
Quedem a la seva disposició per a qualsevol informació addicional.
Atentament,
Lola Bosch
Responsable de la Unitat d’Atenció al Ciutadà
Palamós, 25 de febrer de 2009

Atesa la resposta de la sra. Lola Bosch, em cal dir el següent: Si aquests nous metges nouvinguts estàn en una situació de contractació perfectament legal dins de la normativa actual, i tal com ella em dóna a entendre, que malahuradament, no ténen coneixement del català, ens cal arribar a la conclusió que aquesta normativa actual afavoreix clarament als castellano-parlants amb una clara descriminació als autòctons catalans,
per no perdre la costum i al que ja fa anys que estem acostumats. Clara discriminació al català que fa segles que dura i clara imposició del castellà que ja fa 300 anys, provocada pel fiscal general de Castella, José Rodrigo Villalpando i els seus corregidors a les seves ordres, per tal d’introduir el castellà a Catalunya.

Per deixar-ne constància, aquest escrit el dono a conèixer a la “Plataforma per la Llengua”, a la “Plataforma per la Llengua del Baix Empordà” a “Català Sempre” i al blog de les “Conferències Democràtiques de Catalunya”.

Ho faré arribar a tots els mitjans de premsa que tinc contacte que no són pocs i al meu bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/empordaaccio.

Atentament:
Joaquim Pugnau Vidal

Si no vaig errat, la promoció i defensa del català és una de les finalitats principals de Televisió de Catalunya. Fins i tot diria que deu ser la causa mateixa de la seva existència.  Doncs bé, el dimarts dia 3 de març del 2009, entre un quart d’onze i tres quarts de dotze de la nit , TV3 va perpetrar un greu atemptat contra la nostra llengua.

Amb l’excusa d’homenatjar un actor recentment traspassat, el nom del qual prefereixo piadosament ignorar, la que es diu “la nostra” va engaltar a la seva audiència, en hora de màxima audiència, un programa d’una hora i mitja, íntegrament en castellà. 

Corregeixo: he dit íntegrament en castellà, però no és ben bé cert. El programa va consistir en un inacabable monòleg de l’homenatjat, i de tant en tant, enmig de la seva incontinència verbal, l’individu en qüestió deixava anar alguna paraula en català, potser per demostrar que si no el parlava mai malgrat haver-se passat més de mitja vida  a Catalunya no era pas per cap incapacitat genètica sinó simplement perquè mai no ho va considerar necessari. Potser és la manera que té TV3 de respondre als que de Madrid estant diuen que a Catalunya tanquem en camps de concentració als que no parlen català. 

Tanmateix, això no és tot. Durant el quart d’hora escàs que ho vaig poder resistir, el programa no va ser més que un enfilall d’exabruptes, bajanades i grolleries sense solta ni volta, lligats únicament pel ciment del llenguatge més xaró i malparlat imaginable. I pel que sé, tota la llarga hora i mitja va ser així. En resum, un programa denigrant, indigne d’una televisió amb un mínim de vergonya, sigui pública, sigui privada. 

Això és el que a TV3 entenen per la promoció i defensa del català? És per això que es va crear? És  per això que es fan servir els nostres impostos? És que per ventura es pensen que així s’afavoreix Catalunya de cap manera? O és que es tractava justament d’això? 

No és denigrant la llengua del veí que es prestigia la pròpia. No és amb aquesta mena de programes que es guanyarà per al català als nouvinguts. No és rient-li una i altra vegada les (per a mi inexistents) gràcies a personatges com aquest que es construeix un país. No és fent homenatges a personatges impresentables que es construeix l’orgull de pertànyer a una comunitat.

Alguns de bona fe potser encara ho excusaran recordant les dificultats que el tal actor (deixem-ho així) va tenir fa un temps arran d’un dels seus exabruptes. No ens hem d’enganyar: allò va ser, a tot estirar, un error, una escalfada involuntària de la boca enmig del seu habitualment provocador devessall de paraules. Com que no està bé malparlar dels difunts no imaginaré que potser va ser un efecte calculat d’un espavilat que ens havia pres la mida des de fa anys.

En fi, almenys al 33 feien un reportatge prou interessant sobre els paradisos fiscals. I com que la gent només es mor una vegada no caldrà repetir l’homenatge. Espero.

Bernat Munt

Quan em cal fer servir aquesta expressió ja gairebé no em surt; Donades les circumstàncies, em surt allò i en castellà de “demos gracias” que les coses no vagin a pitjor.

Després de tants segles de violentes guerres i de filosofar, després de crear tants codis, constitucions, doctrines, religions, impostos, registres per controlar-ho tot, normatives, lleis que no s’apliquen, escriptures i vocabularis estranys els quals no entenen ni les secretàries de les notaries i jutjats, poders judicials que no funcionen etc. La delinqüència i la droga, les quals ja van bé als de dalt, estan més protegides que mai i els homes de bons costums, abandonats, desprotegits i vigilats, que no espatllin el negoci, els favors o la norma a seguir. El poder té espies a tot arreu protegit per la “demos gracias” i ens cal aprendre a dir certes veritats a mitges, ja que les veritats clares i entenedores, contundents, adreçades a poble no són publicades i tot controlat, “fan l’orni, la gara-gara o fugen d’estudi” que en això els col·laboracionistes són uns grans tècnics. Crec que ja n’hi ha prou! El lector ja veu per on bufa el vent, és el poder dels grans banquers, ara els governs els riuen les gràcies com aquell que fa un mal fet i li donen un premi. Vivim en un món on impera la desorganització més ben organitzada a costa de què, de qui i a favor de quins?

Senyors meus, és molt trist arribar a certes conclusions però sempre va a favor dels mateixos. Els que permeten i els que han creat el problema per avarícia i afany de poder són els que en un cas extremis apliquen la solució. De “demòcrates” passen a dictadors i “s’ha acabat el bròquil”, com diu el cantant Raimon: tu ja m’entens, tu ja m’entens, tu ja m’entens. El poder segueix per als mateixos, els més poderosos. Tots busquen el mateix pastís i el poble manipulat a callar i a creure.

Què ha passat amb la mal anomenada “transición democràtica a España”? Creieu que ha canviat alguna cosa? La història desgraciadament ja s’ha repetit massa vegades, la política del tites, tites, tites i el poble combregant amb rodes de molí, sotmès a la desinformació i a la ignorància premeditada, siguin “demòcrates” o dictadors son iguals. Uns van amb la cara descoberta i els altres són més hipòcrites, però la finalitat és la mateixa. No anem bé, senyors, que no anem bé, guanya sempre el més fort i el més dolent, que el papa ens castigarà… Ha de guanyar el que juga net, ha de guanyar qui té uns valor ètics i qui predica amb l’exemple.

Esteu en pecat. 

Joaquim Pugnau Vidal. 

Amics,
 
S’ha d’admetre que des que Obama ha arribat a la presidència dels Estats Units la política nord-americana ha esdevingut un espectacle fascinant.
 
Del parlament de l’Obama ahir al Capitol Hill m’ha semblat poderosíssima la imatge fixa de la Pelosi, el Biden i l’Obama a la palestra (una dona, un blanc d’una certa edat i un negre jove) embolcallats per la bandera americana. També és d’envejar els aplaudiments d’en MacCain al president en les seves referències a la guerra d’Iraq. 
 
“We’ll rebuild, we’ll recover and the United States of America will emerge stronger than before”… “It’s time for America to lead again”.
 
I nosaltres a Catalunya lluitant per a surar entre andròmines i mediocritat. Quin pal!
 
http://www.washingtonpost.com/wp-dyn/content/video/2009/02/24/VI2009022403891.html

Isabel-Helena Martí Castell