Conferències Democràtiques de Catalunya

Innocentment ens hem cregut que … 

1. una Espanya democràtica faria una Catalunya més gran i lliure.
2. una Espanya econòmicament forta faria Catalunya encara més forta.
3. Catalunya seria sempre la locomotora de la península malgrat no tenir molt de suport (o gens) de l’Estat.
4. quan els socialistas governessin la nació catalana, l’Estat ens escoltaria més.
5. es complirien totes i cada una de les innumerables promeses d’un talante milhomes espanyol.
6. el centre sociològic de Catalunya no és independentista.
7. el català és una llengua regional sense més.
8. un únic partit i una única persona podria portar Catalunya cap a la completa sobirania.
9. una Catalunya independent no és viable econòmica ni socialment parlant.
10. no som prou forts per fer els somnis realitat.
11. no tenim autoestima.
12. no som ningú?

Innocentment estem perdent el temps fent cas a aquells que no ens volen. Dono dotze punts (perquè hi pensem en les dotze campanades del Cap d’Any) per analitzar on estem perdent el temps i per a que ens preguntem si val la pena perdre-hi més el temps. Dotze campanades, cap més, i serem any nou (que acaba en nou) per capgirar les “nostres creences” i ser més realista i no tant innocents… 

… ens freguem els ulls? 
 

Carles Vilà i Camps

El que més o menys tothom pensava ja té xifres. I xifres fiables, perquè han estat fetes pels que no els ha agradat que hagi sortit això. M’explico.

 Molts dèiem (diem) que Catalunya està preparada per fer l’únic acte de sobirania de veritat, i que és l’únic camí útil per a la nostra supervivència: dir que ja n’hi ha prou i adéu-siau Espanya. Però després venien els “assenyats” de sempre i ens deien que no, que érem uns somiatruites, que el país és el que és, i que això era una aventura suïcida, i que tomba i que gira….. Total, que una vegada més havíem d’acotar el cap i dir “sí bwana” als senyorassos de Madrid perquè facin de nosaltres el que vulguin. I això ho deien (ho diuen) gent que es reclama nacionalista! I que diu que Catalunya és la seva primera prioritat! El cert és que el discurs ha fet forat. Han estat gairebé trenta anys de pujolisme rampant, de desmobilització constant del nostre poble, de peix al cove i de renúncies en nom no se sap ben bé de què. Molta gent s’ho ha cregut: la independència no és més que un bonic somni, però sense possibilitat d’esdevenir realitat. Tant forat ha fet, que fins i tot els presumptes independentistes d’ERC s’ho han cregut i han considerat que el millor per a Catalunya era entregar el govern del país a un funcionari del PSOE, suposo que per allò de que si no pots vèncer l’enemic, el millor que pots fer és aliar-t’hi. 

Però, ves per on, ara resulta que els mateixos que durant tants anys ens han estat fent combregar amb aquestes rodes de molí, s’ha dignat treure el nas fora de la seva torre d’ivori i mirar a fora i… vaja! Resulta que no és ben bé així!

Ara ja no és una enquesta feta per una entitat que ja era independentista abans de fer-la, (ja se sap, aquesta gent tan radical sempre és sospitosa). Ara resulta que segons una enquesta pagada per Convergència (vegeu la referència a http://paper.avui.cat/article/politica/148434/enquesta/si/guanyaria/una/consulta/pel/dret/lautodeterminacio.html ) a data de novembre del 2008 un 57,17 % dels catalans votarien que sí en un hipotètic referèndum d’independència. I això amb una participació del 53%. És a dir, que les condicions que la UE va exigir a Montenegro (avui un Estat independent, recordem-ho) es compleixen. I això sense que ningú hagi fet cap  campanya seriosa a favor, i amb tota mena de campanyes en contra.

Però no s’acaba aquí la cosa: resulta que la mateixa Convergència ja havia encarregat enquestes similars anteriorment, i aquest percentatge de vots favorables havia estat encara més alt fa un any, fins al 65%.

I jo em pregunto: aquests són els que es diuen sobiranistes? Aquests són els que ens han de defensar? Aquests són els que s’omplen la boca dient que volen “servir al poble català”? Aquests són els que defensen el dret a decidir? A decidir què? el color dels mitjons que em poso quan em llevo?

Perquè no n’han dit res? Perquè s’ho han guardat tan ben guardat? Perquè han callat? Com n’hem de dir d’això? Covardia? Mentida? O directament traïció? Va, fem-los un favor i deixem-ho en que són uns covards i ens menteixen per amagar-ho.

Però ja ha deia Lincoln: no es pot enganyar, per sempre, a tothom.

Cesc Farguell

Si en una cosa hi caiem de peus a la galleda de seguida és en el fet de desprestigiar i menystenir el contrincant, ja sigui en el món esportiu, ja sigui en el món laboral, o en qualsevol altre món. De fet carregar contra el contrincant és molt més fàcil que defensar-se a si mateix, donar pes a les pròpies opinions o crear les sinergies adequades perquè el propi projecte sigui més compacte i tingui més entitat. La facilitat que tenim en entretenir-nos en temes menors és molt gran, i en canvi donar resposta o proposar noves idees en temes majors ja costa més. I per descomptat no hauria de ser així, bàsicament i simplement perquè hi ha la possibilitat de perdre el temps de manera perillosa.

Amb la darrera polèmica d’Esquerra a les recents declaracions d’en Joan Tardà n’ha estat un nou exemple. N’hi ha d’altres com el famós reposapeus del cotxe oficial de l’Ernest Banach, i tants d’altres petiteses que a la meva opinió haurien de passar desapercebudes. He posat exemples d’Esquerra, ara punt de mira de molts flancs, però és sobradament conegut allò que va haver d’aguantar Jordi Pujol i tots els consellers de CiU durant els seus intensos 23 anys de govern, en què tot estava per fer i tot era possible malgrat els innumerables pals de roda que li varen posar. També podria posar exemples en el fet que siguem nosaltres mateixos que mirem massa cap a Madrid, per veure què diuen o no, què fan o deixen de fer, i ens oblidem tot sovint què fem nosaltres i deixem de fer. Veritat que ens importa molt poc què fan o deixen de fer els italians o portuguesos? Veritat que els portuguesos o italians no es fiquen en els nostres assumptes? Doncs això, cal centrar la feina i les crítiques en els temes importants del país, del propi país.

I dit tot això …

Està clar que hi ha una manca de lideratge en el govern de Catalunya. Està clar que la composició del tripartit no és compacte ni molt menys natural. Està clar que el nou estatut (entre l’espasa i la paret) ja és insuficient i ben poc respectat. Està clar que tant bon punt el TC retoqui una sola coma de l’estatut cal haver-hi una resposta contundent per part de tots els catalans. Està clar que no tindrem un finançament just sinó un aigualit cafè per a tothom. Està clar que en matèria d’infraestructures, treball, educació i sanitat estem cada cop més empantanegats … Està ben clar també que no podem esperar que ningú ens ajudi perquè ningú ens ajudarà. Ens posem a treballar per fer país?

Carles Vilà i Camps

El pols de poder que mantenen CDC i Unió em recorda el passatges d’un llibre de Voltaire que vaig llegir  d’adolescent. L’autor explicava que a l’antiga Babilònia hi havia una gran disputa que podia acabar en l’enfrontament de dos bàndols de l’imperi.  Els uns opinaven que mai és podia entrar al temple de Mitra amb el peu dret, en canvi els altres insistien en que el peu correcte per accedir al temple sagrat era l’esquerra. Van demanar consell a un home savi, i van acordar que el dia de l’ofici acceptarien la forma d’entrar al temple que utilitzes aquest home d’intel·ligència reconeguda per tots. Va arribar el moment i els voltants del temple estaven plens de persones que esperaven veure l’esperada resolució del conflicte centenari. L’home savi amb aspecte humil, es va plantar davant la porta del temple,  va posar el cap cot, de manera que tothom va pensar que estava meditant com resoldre el problema. Realment el que estava fent era mirar-se els  peus i quan els va haver ajuntat a la mateixa distància va fer un salt endavant i va creuar la porta del temple amb els peus junts. La gent va quedar bocabadada  i sense saber què dir. Aquell home havia resolt el problema.Em declaro independentista tant com ho pugui ser qualsevol dels articulistes d’aquest bloc,. Ara bé tinc la sort o la desgràcia de militar en un partit ben curiós. Per un costat tinc clar que estic en el lloc correcte perquè el partit que té a Catalunya més votants independentistes és CDC, no ERC, per tant és lògic pensar que és qui realment pot aconseguir la independència pel nostre país.Reconec per això que em fa vergonya tenir un soci de federació que no vol signar el divorci amb l’Estat espanyol i només té feina a dir bajanades de fer sociovergències i collonades ministerials a Madrid. Igual que passa en el relat Babilònic de Voltaire, ells volen entrar al govern amb el peu dret i nosaltres amb l’esquerra.Com hem de fer una sociovergencia? si precisament hem retret a ERC el seu pacte amb el PSC perquè ha representat  un autèntic càncer d’espanyolització pel país i un error històric de conseqüències encara impredictibles. Serà possible tanta estupidesa junta? crec que a l’últim congrés de CDC es va perdre una oportunitat d’or per haver pogut finiquitar aquest pacte Kafquià que representa la federació amb Unió. O convergim tots cap a la independència o caminem cadascú pel seu camí, a qui no es pot saltar amb els peus junts i tothom content, aquí és caixa o faixa o som espanyols o som catalans. A CDC hem de decidir ja que volem ser de grans, un partit d’un poble col-lonitzat i saquejat o un partit d’un  estat nou d’Europa ric i pròsper. Jo ho tinc clar, ara manca veure quina diòptria fan servir els Srs. Mas, Puig, Madí i companyia. Ja no es pot esperar més.

David Morgades i Clopés

Persona culte, instruïda, i amb un bagatge laboral prou important com per tenir respecte a les seves opinions. Més encara, no només respecte sinó també admiració. El magistrat Alfons Lòpez Tena és una persona compromesa amb el país, amb les seves virtuts i els seus defectes, i amb les idees ben clares. Es troba dins de la Casa Gran del catalanisme, però també és present en els actes de la Plataforma pel Dret a Decidir, a la de Sobirania i Progrés, en els actes d’Omnium Cultural, i allà on sigui per parlar, conversar, intercanviar idees, promoure en definitiva el fet que el que ens cal és un estat propi.

Ara sona de nou amb força el seu nom. Aquest cop per la possible designació de ser el cap de llista de la candidatura de CiU en les properes eleccions europees. Res està decidit encara però tot fa l’efecte que s’està consolidant aquesta idea. Si fos així, la política catalana faria un pas més (prou important) cap a la sobirania nacional. Portarà enrenou probablement ja que molts dards provinents de la meseta anirant dirigides cap a les files de CiU. Però la designació que Alfons Lòpez Tena representi CiU a Brussel·les no sols la trobo encertada sinó que ens cal que així sigui, ens cal que una persona de la seva talla posi cara i ulls, sinceritat, i sobretot convicció amb la simple idea com és la independència de Catalunya.

Carles Vilà i Camps

No cal, amic lector, que vagi corrents  al diccionari a veure què és això dels xirimangalls: no l’hi trobarà. És una paraula que no vol dir res, una paraula que he triat perquè el comentari que vull fer es limiti als fets i no quedi afectat per cap prejudici referent al producte: ja arribarà el moment de saber què són els xirimangalls.

El sector, dèiem, està en una greu crisi: segons una enquesta d’avui mateix, el 72% dels consumidors estan descontents amb el producte que els ofereixen els fabricants. Aquesta dada, però,  no fa res més que confirmar el que ja se sabia o sospitava, perquè malgrat que els xirimangalls són un producte de primera necessitat, prop de la meitat del públic aconsegueix estar-se’n: entre un 40 i un 50%, segons els dies, no en compren. Això per no dir res dels milers i milers de consumidors que compren, sense ganes, simplement el producte que troben menys dolent, encara que no els faci cap gràcia.

Tanmateix, la crisi no sembla afectar per res els grans fabricants, que segueixen oferint el mateix producte de sempre i fent-se entre ells la mateixa competència de sempre, que ja no es creu ningú, a base de dir que els seus xirimangalls són millors que els de la competència, però sense cap esforç real per millorar-los.

I és que el sector dels xirimangalls és molt peculiar: encara que la gent no en compri, la facturació total del sector és la mateixa; només que el total es reparteix de manera lleugerament diferent entre les diferents marques, però sense disminuir la factura total. Això és clar, pot perjudicar algun petit distribuïdor, però els grans caps de la indústria no s’hi amoïnen gaire: si el que ha perdut la feina no es queixa, sempre es troba una o altra manera de compensar-lo; i si es queixa, se’l fa fora i llestos.

Com és que malgrat aquest descontentament del públic no hi entren nous competidors al mercat, us preguntareu. Al capdavall, la tecnologia necessària no és gaire complicada: hi ha milers de persones que en podrien fer almenys tan bé com els fabricants actuals; però el problema és que entrar al mercat és molt difícil: caldria una campanya publicitària molt cara i molt ben feta, però que seria d’una utilitat molt minsa, perquè la legislació actual pràcticament obliga a que els espais publicitaris disponibles es reparteixin en exclusiva entre els que ja són al mercat i per tant els nous fabricants gairebé no poden fer arribar el seu missatge als consumidors.

I la importació? Com és que cap multinacional estrangera no ha vist que hi ha un mercat delerós de comprar productes de qualitat i hi entra amb tots els seus recursos? Doncs molt senzill: en molts casos els actuals fabricants ja són concessionaris o tenen acords amb aquestes multinacionals i a més, malgrat tota la legislació antimonopoli que hi ha, aquest és un sector on només es poden comprar productes de fabricació nacional.

I així estem: la qualitat dels productes és cada dia més i més baixa, la gent està farta d’haver-los de comprar, però no té altre remei i encara els compra, malgrat tot. Fins que un dia se n’afarti i…. vés a saber què pot passar. Però això als actuals fabricants no els preocupa: se senten segurs a la seva torre d’ivori i creuen que mai no pot passar res. I si mai passa, són tan rucs de creure que només afectarà a la competència, no pas a ells, perquè “com tothom sap” els seus xirimangalls són els millors.

Preocupant, oi? I sona força estrany, oi? Sembla mentida que això pugui passar. Doncs bé, això passa: el sector dels xirimangalls és la política. I ara que ja sabem què són,  llegim-ho altre cop.

La política està en una greu crisi: segons una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat corresponent al mes d’octubre fet públic avui mateix, el 72,2% dels ciutadans estan descontents amb la política. Aquesta dada, però,  no fa res més que confirmar el que ja se sabia o sospitava, perquè malgrat que l’interès per les coses de tots és quelcom de primera necessitat, prop de la meitat dels votants se n’estan: entre un 40 i un 50%, segons les eleccions s’abstenen d’anar a votar. Això per no dir res dels milers i milers d’electors que voten sense ganes, simplement el partit que troben menys dolent, encara que no els faci cap gràcia.

Tanmateix, la crisi no sembla afectar per res els grans partits, que segueixen oferint el mateix de sempre i fent-se entre ells la mateixa competència de sempre, que ja no es creu ningú, a base de dir que ells ho fan o ho farien millor que els altres, però sense cap esforç real per millorar-ho.

I és que la política és molt peculiar: encara que la gent no voti, el  nombre total d’escons és el mateix; només que el total es reparteix de manera lleugerament diferent entre les diferents candidatures, però sense disminuir el nombre de sous total. Això és clar, pot perjudicar algun diputat ras, però els grans líders no s’hi amoïnen gaire: si el que ha perdut la feina no es queixa, sempre es troba una o altra manera de compensar-lo; i si es queixa, se’l fa fora i llestos.

Com és que malgrat aquest descontentament del públic no hi entren nous competidors al mercat, us preguntareu. Al capdavall, el que cal saber no és tan complicat: hi ha milers de persones que ho podrien fer almenys tan bé com els polítics actuals; però el problema és que aconseguir un escó és molt difícil: caldria una campanya publicitària molt cara i molt ben feta, però que seria d’una utilitat molt minsa, perquè la legislació actual pràcticament obliga a que els espais de publicitat electoral i els espais de ràdio i televisió disponibles es reparteixin en exclusiva entre els que ja hi són i per tant les candidatures noves gairebé no poden fer arribar el seu missatge als ciutadans.

I la importació? Com és que cap organització estrangera no ha vist que hi ha un mercat delerós de comprar política de qualitat i hi entra amb tots els seus recursos? Doncs molt senzill: en molts casos els actuals partits ja són concessionaris o tenen acords amb aquests altres a través de les internacionals de partits i a més, malgrat tota la legislació antimonopoli que hi ha, aquest és un sector on només es pot ser candidat si tens la nacionalitat.

I així estem: la qualitat de la política és cada dia més i més baixa, la gent està farta d’haver-los de votrar, però no té altre remei i encara els vota, malgrat tot. Fins que un dia se n’afarti i…. vés a saber què pot passar. Però això als actuals polítics no els preocupa: se senten segurs a la seva torre d’ivori i creuen que mai no pot passar res. I si mai passa, són tan rucs de creure que només afectarà als altres, no pas a ells, perquè “com tothom sap” el seu partit és el millor.

Preocupant, oi?

Cesc Farguell

Amb profunda pena i indignació hem rebut la notícia de la mort del Sr. Ignacio Uría, segons tot fa creure a mans d’ETA.

Abans de tot, expressem el nostre condol i la nostra solidaritat amb els familiars de la víctima, alhora que una vegada més manifestem el nostre rebuig total i incondicional a l’ús de la violència en qualsevol cas, i especialment amb finalitats pretesament polítiques.

Aquest assassinat no és només una salvatjada: és una manifestació de la impotència dels assassins per imposar les seves tesis, i és també una enorme estupidesa que perjudica fins i tot la causa que diuen defensar.

Aquesta acció fa encara més difícil la lluita democràtica i pacífica de tots els pobles que estan cercant una via a la llibertat nacional; la d’Euskal Herria en primer terme, però també la del poble català. Accions com aquesta no fan més que donar munició als demagogs que voldrien veure anorreats tant el poble basc com el català, i pretenen confiundir-nos en un totum revolutum, com si defensar -pressumptament- els mateixos fins ens hagués de convertir en còmplices de l’assassinat.

El fet que el Sr. Uría fos conseller d’una empresa concessionària de les obres del TGV a Euskadi afegeix encara un altre element agreujant als fets des del punt de vista polític, car en atentar contra el que sens dubte és una infraestructura bàsica per al desenvolupament econòmic del País Basc demostra quina mena de societat pretenen els assassins: un retorn a les cavernes, on el progrés estigui vetat i prevalgui només la llei del més fort.

Una vegada més, per tant, des de les Conferències Democràtiques de Catalunya refermem que el nostre fi és la llibertat nacional del poble català, que pretenem aconseguir-lo pels procediments pacífics i democràtics que distingeixen el capteniment del nostre poble, i que aquesta llibertat ha de servir per impulsar el progrés social, econòmic i espiritual de tots els catalans.

Cada cop que li explicava a un català les mesures que havia començat a prendre, tres anys enrere, per a definitivament autocentrar-me, rebia sempre la mateixa resposta. Sembla com si cada país tingués la seva psicopatologia resumida en unes poques respostes comodí.

Me’n recordo a Polònia la repetició incansable de la resposta “To nie jest moja wina” (això no és la meva culpa) a qualsevol suggeriment o aproximació per a transmetre una queixa. Fins i tot, molts cops, abans que vingués la resposta ja m’imaginava com s’hi acostava per a sortir. Sempre acabava essent la conclusió més fàcil i tranquil·litzadora. És com si amb aquella frase ja s’hagués acabat tot, i no es pogués dir res més.

El meu professor de guions em deia, feia un bon grapat d’anys, que la paraula persona, en grec, vol dir màscara; mentre que personatge vol dir màscara en acció. Les accions ens identifiquen, tard o d’hora, mentre que la màscara ens amaga dintre la no significació. Fins i tot, accions creades per a emmascarar-s’hi més li deixen sols al temps la feina de descobrir la seva real significació.

Després de set anys de viure a l’estranger, aterrava altre cop al nostre petit país. Vaig veure-hi molt pocs canvis esperançadors. Abans havia llegit a la Catalunya virtual sobre la brutal espanyolització de Barcelona i rodalies; sobre el govern de no fer soroll; de la incapacitat dels catalans davant la globalització i dels nouvinguts. Era possible, encara després de 30 anys, que la majoria de catalans seguissin parlant en castellà als nouvinguts? Potser, ara pitjor en amuntegar-s’hi la pressió.

Explicava als catalans els meus trucs per no haver de parlar castellà i potser també per no haver-lo de sentir, i com moltes voltes em feia passar per estranger. Sempre vaig rebre la resposta: “Ets un personatge!”.

Si ens fixem en els nostres partits, ens adonem que a les primeres files sempre hi ha més màscares que personatges. Carretero és un personatge i ben empipat, és clar; i més encara amagat darrera una bona fila de màscares. En aquest país ocupat i productor de tants silencis, veiem com de tant en tant ens mostren petits tempos de personatges. Surten de la cortina com si fossin titelles i de seguida ens els tornen a amagar.

Mentre que en qualsevol país lliure, els més visibles són aquells que són més forts, que treuen més pit, que engresquen a més gent amb la seva forta energia encoratjadora. Malauradament ací, a la nostra colònia, és a l’inrevès.

Aquesta invisibilitat que ens venen i s’escampa per tot arreu és el que volen els nostres colonitzadors. Ni ací, ni a l’estranger, la consigna és no fer nosa a ningú. Ara me’n recordo de la barra d’un pare alemany. Em digué que no li digués als seus fills que era català quan em preguntaren puix que aquest país no sortia al mapa que els seus nens aprenien a l’escola.

Seguiu fent bondat i deixeu d’existir.

Venceslau Pons i Mata