Conferències Democràtiques de Catalunya

Poc a poc, davant la inevitable retallada de l’Estatut que significarà la sentència del TC, sembla que els inefables polítics que (encara?) ens governen o s’hi oposen comencen a adonar-se que caldria fer alguna cosa un cop se sàpiga exactament la magnitud de la tragèdia, per dir-ho en paraules de’n Quim Monzó.

Una primera reflexió: ja era hora! Si l’altíssim Tribunal arriba a sentenciar amb una diligència que en altres llocs es podria considerar normal i fins i tot exigible, els hauria agafat amb els pixats al ventre. Perdó, amb la feina per fer, vull dir.

O sigui que encara sort que els senyors jutges s’ho han pres amb una calma que, si no fos perquè em podrien acusar de desacatament, diria que s’han guanyat a pols el qualificatiu de ganduls; però no ho dic, és clar: ses senyories mereixen tot el respecte i tota la consideració, només faltaria.

Però anem al moll de l’os: un cop tinguem servit el carpaccio d’estatut, què en fem? I aquí, com no podia ser menys en un país tan plural, multicultural i avançat com el nostre, hi ha diverses opinions. Uns diuen de menjar-nos-el amb santa resignació i tal dia farà un any i que al capdavall alguna cosa es deurà salvar del naufragi i el país que tenim és el que és, i etc. etc. etc.

Uns altres diuen que el que cal és fer un govern d’unitat, no se sap ben bé per a què. Aquesta proposta, és clar, té el suport incondicional de l’oposició, que potser és l’única manera que veu de tornar a tocar cuixa.

Els més agosarats, però, ja comencen a llençar globus sonda a veure com cauria la proposta de fer un altre referèndum. Vegeu, per exemple, l’article de’n Villatoro d’avui mateix:
http://paper.avui.cat/article/opinio/146881/trossos.html

Ara, això sí, el referèndum seria per dir si ens quedem amb la pelleringa que ens hagin deixat o si tornem al de 1979, que tothom s’ha atipat de dir que calia canviar perquè era insuficient, i etc. etc. altre cop.

Si em permeteu el símil, és com si haguéssim anat a dinar al restaurant, i després d’esperar un temps exagerat a que ens serveixin el plat que hem demanat, ens porten una cosa que no ens agrada i aleshores el dubte és si ens el mengem sense dir res o demanem que ens reescalfin un que van fer ahir, que malgrat tot potser encara estarà millor que això. Pagant la factura en qualsevol cas, no cal dir-ho.

Davant de tanta gosadia, un servidor es permet humilment alçar el dit i dir: escolti, i si marxéssim d’aquest restaurant? Cal recordar que l’Estatut que va aprovar el nostre Parlament un 30 de setembre ja era de mínims. I que encara així va ser escapçat i retallat a cor què vols en la seva tramitació per les “Cortes Españolas”, i tot i així encara el poble de Catalunya el va acceptar en referèndum. Però no n’hi va haver prou encara: ara ens diran que la meitat de les coses que diu allò que malgrat tot vam aprovar no valen, o si valen s’han d’aplicar de manera que no tinguin cap valor.

Jo crec que si la pelleringa d’estatut que es va aprovar en referèndum no cap a la Constitució vol dir senzillament que Catalunya no cap dins d’Espanya i per tant cal marxar-ne abans que la desfeta sigui irreparable. Per no parlar de la humiliació democràtica que representa que pesi més sobre les nostres lleis l’opinió d’una dotzena de funcionaris amb despatx a Madrid que la voluntat de tot un poble democràticament expressada.

O sigui, que res de veure què se’n fa del text que ens deixin. Que se’l confitin.

Referèndum sí, però per la independència!

És clar que per a això cal valor, i d’això no en van gaire sobrats pel casalot del parc de la Ciutadella…

Joan Fonollosa

Avui el senyor José Montilla celebra el seu segon aniversari com a president de la Generalitat, la màxima institució política de Catalunya. Avui encara haig de veure els “fets” que tant propugnava a la seva campanya electoral. No cal dir que de “paraules” no n’hi ha hagut massa. De fet no veig pas el senyor Montilla un gran orador (tot el contrari), com tampoc no el veig un gran polític de masses, … de fet no li veig carisme, i menys que pugui mostrar un xic de confiança pel paper que representa dins la societat catalana. 

Hi ha desencís, fredor, paralització. Hi ha a Catalunya una sensació d’haver parat les màquines del tot, encara que el tren continui movent-se degut a la velocitat que portava. No hi ha rumb, no hi ha fets, i no hi ha excuses que valguin. Han estat dos anys de Tripartit-2 on s’ha vist descaradament que el govern d’Espanya ha pres el pèl, no sols al govern o a qualsevol altre partit polític, sinó a tot Catalunya, a tots i totes i cadascún de nosaltres, els que paguem els impostos i en rebem clatellades. 

El senyor Montilla s’amaga en el seu preuat silenci tot practicant el “qui dies passa anys empeny”. Sap prou bé que la memòria política de la majoria de la societat és molt minsa i el que val és sentenciar al final. Si més no, els dos partits petits que li donen suport semblen estar nerviosos perquè així serà i no es poden escapar de l’atzucac en què s’hi han posat. Montilla, i els socialistes en gran part, no tenen cap model de país punter, dinàmic, amb cor i amb ànima. Ja els sembla perfecte ser una “provincia” (= terra conquistada, en argot dels romans) més. Tots sabem quina és la seva pàtria.  

Carles Vilà i Camps

Queixar-se és perdre i començar a cercar la solució, guanyar. En aquest entortolligat parany que ens trobem, ens dignificaria força solucionar, sense més retards, aquesta urgència que tots tenim.

Amb els governs de CiU es va fer molta feina amagada i silenciosa. Tot el catalanisme ho pot així reconèixer; i més amb la perspectiva d’ara. Erc per a aconseguir un govern d’esquerres va fer massa soroll. Els crits que sortiren del país i la dura resposta mediàtica de l’Estat obligaren a fer caure l’independentisme a la poltrona, neutralitzat, i a fer bondat. El senyor Pujol digué que no podíem fer el ridícul que malauradament ens ha ensorrat el país en la vergonya de si mateix. Les diferents estratègies volien només eixamplar les nostres possibilitats, no oblidem-ho! Defugint els retrets, hauríem de valorar les lliçons i avançar.

Aprenguérem que Erc havia pujat per la seva aposta per un sobiranisme desacomplexat. Hem d’agrair-li que normalitzés i descriminalitzés el concepte; l’ha generalitzat però també, és lògic, l’ha frivolitzat. CiU s’adonà de seguida que amb sobiranisme amagat no tornaria mai al govern. Agraïm també a Erc algunes de les reaccions que provocà. CiU no es quedà plegada de mans després de la fatxenda calçotada. Amb el seu oferiment ens mostrà que Erc volia ser un altre partit de govern i la independència hi restava sotmesa.

Tots aquells que som sobiranistes, volem tenir el nostre pis i no personalismes o més “ismes” ideològics que dificultin més aconseguir les claus. Cap de nosaltres tenim un partit visible, amb líders i polítics coneguts pel seu capteniment amb el rupturisme i bons oradors que augmentin la nostra autoestima. Mentre el sobiranisme creix, alhora ho fa el desencís general de no tenir el partit que s’abstingui d’usar el nostre vot rupturista per a tocar cuixa o poltrona.

Solucions? Penso que per a guanyar temps, necessitem dels polítics que visiblement s’han guanyat la confiança del poble com a rupturistes. Hauríem de forçar-los a donar un pas endavant i crear un partit unitari després de la retallada del TC. Un que tingui prohibit en els seus estatuts governar, que creixi des de l’oposició com ho ha fet així l’escocès. Aquell que només pacti la proclamació de la república independent catalana des del Parlament; i un cop aconseguida es dissolgui.

Venceslau Pons i Mata

Això de l’actualitat és que no para. Les notícies de les agressions que patim són diàries i arriba un moment que hom ja no dóna l’abast a indignar-se.

O sigui que només faré esment de dues perles recents: l’article sobre Catalunya de The Economist  i la reacció dels de sempre a unes paraules del president de la secció filològica de l’IEC.

Sobre the Economist, m’estalvio la feina: en Xavier Sala-Martín publica avui mateix un article que parla per ell sol. Llegiu-lo, perquè em sembla que no cal dir res més: http://paper.avui.cat/article/politica/146093/avergonyit.html

Sobre l’alre afer, una pregunta molt simple: algú que es guanya la vida fent una feina, ha de saber d’allò que fa o no cal? Em sembla que la resposta és evident: igual que un  pastisser ha de tenir el carnet de manipulador d’aliments i un camioner ha de saber conduir, un periodista ha de saber escriure. No dic escriure bé, dic que s’ha de saber la gramàtica.

La diferència és que cap transportista contractaria un coductor de camió que no tingués el carnet adient, ni cap pastisser contractaria un treballador que es burxés el nas mentre fa els pastissos, i si per error ho fés, el despatxaria en dos dies. En canvi hi ha mitjans de mantenen en nòmina gent que comet faltes d’ortografia. En català, no cal dir-ho: si es tracta d’escriure en castellà (o en francès o en anglès) això no passa. Però és clar, contra el català tot s’hi val

I així ens va.

 NOTA: he descobert al mateix diari que també en Salvador Cot (http://paper.avui.cat/article/opinio/146087/joan/marti/te/rao.html) fa unes reflexions molt semblants a les meves. I és que hi ha coses tan evidents que només no les veu qui no les vol veure.

Joan Fonollosa

Era mitjans anys vuitanta quan vaig sentir dir un cop del meu avi que el seu somni seria veure la independència de Catalunya. Aleshores era molt petit per mesurar l’abast de les seves paraules, però em varen quedar gravades. Aquelles paraules no tenien cap relació amb el camp que treballava, amb l’olivar que ens hi feia treballar, amb els conills, gallines i porcs que alimentava, i el seu carro traginat per un burro ja molt vell. Així i tot, el “somni del meu avi” tenia fonaments, pels anys viscuts, per l’època que li havia tocat viure. Sols dir que el cop d’estat del 36, l’avi Joan Camps i Devant tenia 30 anys, prou madur com per adonar-se què passava i prou jove per revelar-se’n …

A finals dels vuitanta l’avi es va morir i jo em vaig quedar amb el consol de llegir de tant en quant algún que altre article als diaris que em feia recordar el seu somni. I a mesura que anava passant els anys, i a mesura que llegia més diaris, escoltava més la ràdio i mirava més la televisió, anava adquirint més coneixements de la història i política de Catalunya, d’entendre qui som, què som, perquè hi som, i com hi hem arribat aquí. I en resulta d’això des de fa una bona colla d’anys tinc al cap una paradoxa que si que no he pogut entendre mai. Resulta doncs que el meu avi no estava pas massa equivocat en fer-se la il·lusió de veure realitat el seu somni. Ni tampoc somniava sol. De fet el somni del meu avi és present a molta i molta gent d’aquest país, molta més dels que molts d’altres ens volen fer creure. Francament neguen la realitat … som majoria! Però en canvi, veig com any rera any les il·lusions es van fonent com les boires d’hivern i cada cop amb més virulència. I els somnis queden com a tals.

Quan tenia deu anys i sentia les paraules del somni del meu avi em sentia encuriosit i d’una il·lusió infantil. Però quan he passat dels trenta anys em sento perplex (sí, perplex!) del que veig el dia a dia al nostre país. De fet veig el somni del meu avi com una il·lusió col·lectiva ensorrada i ensarronada pels hidalgos castizos que si saben fer realitat el seu somni. Hem badat (i badem encara!), ens hem picat (i ens piquem encara!) entre nosaltres mateixos, i l’economia farà la resta, ens acabarà d’enfonsar. I més endavant els hidalgos entraran amb el camp llaurat …

Estem tocats però no enfonsats. Encara som a temps de salvar els mobles. Encara som a temps de corregir velles costums, d’evitar vells errors. Perquè som majoria, creieu-me. Perquè el somni del meu avi “la independència de Catalunya” pot ser realitat, i no només una il·lusió col·lectiva o … un simple somni.

Carles Vilà i Camps

18 de novembre del 2008

Torroella de Montgrí

A partir d’avui obrim una nova activitat en aquest bloc.

Fins avui, en aquest bloc només havíem anat penjant els textos que s’havien generat  a partir del debat intern o les propostes polítiques que des de les Conferències Democràtiques de Catalunya fem amb caràcter general. Preteníem (i pretenem) d’aquesta manera donar a conèixer  a tothom el nostre pensament i les nostres propostes.

Aquesta activitat no s’aturarà, però a partir d’ara també hi anirem penjant textos de comentaris que els membres de les Conferències ens vulguin proporcionar. En general seran comentaris sobre l’actualitat política, i per això els etiquetarem sota l’epígraf d’actualitat, encara que de vegades, com la primera aportació que hi fem (el somni del meu avi) no ho siguin ben bé.

 Pretenem aixi donar sortida a les inquietuds i neguits que tants catalans conscients de ser membres de l’última (o penúltima) generació de catalans i que no es resignen a ser-ho. “El somni del meu avi” és una gran manera de començar aquesta nova oportunitat de rebelar-se contra un destí que enlloc no diu que ja estigui escrit… si volem seguir esborrant el que altres porten segles volent escriure.

Endavant!

Diu una dita oriental que si algú t’enganya una vegada la vergonya és seva, però si algú t’engaya dues vegades, la vergonya és teva. La dita s’atura  aquí i no diu què passa quan t’han engayat més de dues i més de tres vegades.

 Dic això perquè a la portada d l’Avui d’avui (17 de novembre) hi ha un bonic gràfic on es marquen les dues dates incomplertes pel govern del Sr. Zapatero sobre el finançament: el 9 d’agost, data marcada per l’Estatut i el 17 de novembre, data que vencia l’acord (acord o ensarronada?) De la Vega- Saura. El mateix gràfic recorda que ara la data del proper incompliment és el 31 de desembre de l’acord (acord?) Zapatero-Montilla. I dic el proper incompliment amb plena consciència: algú es pot creure  a aquestes alçades de la pel·lícula que per cap d’any tindrem un nou sistema de finançament mínimament satisfactori? Perquè, és clar, un nou finançament el podríem tenir molt fàcilment: és la teoria Solbes, recorden? Jo ja he fet una proposta: ja he complert; si vostès no han volgut acceptar-la és cosa seva. La llàstima és que la proposta era tan escandalosament curta que ni tan sols els nostres agosarats representants actuals van tenir el valor d’acceptar-la, i mira que en tenen ganes, pobrets, de poder presentar algun trumfo, ni que sigui petitó perquè no sigui dit.

Però torno al tema. Figura que avui el govern Zapatero ens ha tornat a enganyar: va dir que tindria una feina enllestida per a avui i el més calent és  a l’aigüera. Bé, potser tècnicament no ens han enganyat, perquè ara hi ha vigent un acord entre Presidents (que bé que sona això, oi?) segons el qual hi ha una nova data i per tant la d’avui ja ha quedat desfasada.

I miri, per una vegada hi estic d’acord: jo no em considero enganyat per aquest incompliment, encara que es veu que algú sí; segons el diari, el senyor Jaume Bosch, d’ICV considera que la senyora De la Vega  o “va mentir per sortir d’una situació parlamentària incòmoda o no pinta res a l’executiu”, i que una persona que “presumeix de profundes conviccions democràtiques haurà de reflexionar sobre aquesta pèrdua de credibilitat”. O sigui, que se sent enganyat. Per això pregunto en el títol: a vostè, l’han tornat a enganyar? A mi, sincerament ja no.

El que resulta escandalós és que encara hi hagi gent a Catalunya que es pugui sentir enganyada i no se’n senti avergonyida. Jo tota la vida he sentit a dir que si qui et deu i no et paga vol tornar a comprar, se li ha de cobrar per endavant. Potser és que el senyor Montilla, el senyor Saura i el senyor Bosch no ho havien sentit a dir de petits.

Sí, deu ser això. Es veu que hi ha llocs on no s’estilen aquesta mena de coses.

Conferència pronunicada per Joan Fonollosa el dia 10 de novembre del 2008, a la sala Pompeia Grups de Barcelona

1)   Presentació / introducció

Senyores, senyors, amigues i amics, bona nit a tothom.  

Abans de començar, permetin-me dues molt breus consideracions prèvies.  La primera, l’agraïment, en nom propi i de les Conferències Democràtiques de Catalunya, als amics de Catalunya Acció per invitar-me a fer aquesta conferència. Agraïment obligat per l’estricta cortesia, però també perquè palesa una manera de fer desgraciadament no prou habitual. Aquesta voluntat de crear elements d’entesa, d’explorar complicitats compartides, de dissenyar estratègies comunes, és necessària per conduir la nostra pàtria a la llibertat i salvar-la de l’extinció.  La segona, demanar disculpes a tots vostès perquè les coses que tinc a dir són tantes i el temps de què disposo tan escàs que segurament en resultarà una xerrada un xic apressada i segur que molt densa d’idees, potser no prou ben perfilades. Anem, doncs, per feina i ja completarem o matisarem el que calgui en el debat. 

Dividiré la meva intervenció en tres parts: una primera, Independència, per què? on tractaré d’explicar-ne la necessitat i la urgència. A la segona part, Independència, per a què? tractaré d’explicar què en volem fer de la independència; i quin hauria de ser el camí que hauria de prendre Catalunya des d’aquell moment. Finalment, la tercera part, Independència,com?, probablement el territori menys explorat dels tres, però imprescindible, car si no sabem a grans trets quin és el camí, difícilment arribarem mai a trobar-lo. Començo, doncs, amb la primera part. 

2)   Independència, per què?

La resposta a aquesta pregunta és en el fons molt simple: perquè a hores d’ara és l’únic camí per assegurar la supervivència de Catalunya no ja com a nació, que també, sinó com a societat moderna i desenvolupada.

Aquesta convicció es basa en el fet que el model tradicional del catalanisme està obsolet. Allò de que quan Espanya sigui moderna i democràtica, i ocupi el seu lloc al món, sabrà trobar-hi l’encaix de Catalunya, ha resultat ser un gran fracàs. Espanya ja és un país modern i desenvolupat. Segons la doctrina tradicional, ja s’hauria de poder trobar un encaix satisfactori. Però els fets estan a la vista: fins i tot un Estatut de mínims com era el del 30 de setembre, després de ser ribotejat, retallat i netejat com una patena, encara és massa. ¿Com pot ser que manin més sobre les nostres lleis dotze senyories amb despatx a Madrid que tot el poble de Catalunya expressant-se en un referèndum democràtic? El fracàs és evident. El camí està tancat i barrat. 

La realitat és que a Espanya hi ha democràcia formal, però la democràcia real no ha penetrat prou com perquè entenguin què vol dir un Estat plurinacional. Les coses que es diuen i fan ara a Espanya són perfectament intercanviables amb les que es deien i feien fa 50, 100 o 150 anys. Més encara: si en moltes d’aquestes coses que es diuen i escriuen, canviéssim les paraules “catalans” i “Catalunya” per “jueus” i “Israel” ocasionarien un escàndol de dimensions colossals. Cal denunciar d’una vegada per totes que l’anticatalanisme, tan estès a Espanya i tan irresponsablement propalat per alguns, té un fort component racista, i és una forma de racisme. 

Estem on érem, doncs; però amb una diferència afegida: l’actitud d’Espanya envers Catalunya ha canviat. Espanya ja és un país modern i avançat, dèiem. Doncs bé, ara que Espanya ja es veu les orelles, ja no hi ha cap inconvenient a ofegar Catalunya sense miraments. Hi ha una voluntat explícita de potenciar Madrid en detriment de Catalunya per tal que la substitueixi com a principal generador de riquesa.  Dit de manera gràfica, s’ha acabat la conllevancia (que traduït vol dir “us aguantem perquè no tenim més remei”). La nova divisa és a por ellos (”ja els hem suportat massa, no els volem necessitar mai més”). 

Els fets ho palesen a bastament: des del dèficit fiscal (secular, però que s’ha agreujat darrerament) fins al disseny radial de totes les infraestructures, la manca d’inversions, i un llarg etcètera, totes les accions de l’Estat coincideixen d’una o altra manera en el mateix objectiu: anorrear econòmicament Catalunya, ja que en l’Europa d’avui és impensable fer-ho militarment. Els resultats estan a la vista. Cada estadística que es publica ho diu i ho repeteix d’una o altra manera: Catalunya perd pistonada. Sigui el PIB, els km d’autovia o de via fèrria, la sanitat, l’educació…. en tots els terrenys retrocedim; en uns més ràpidament i en d’altres no tant; però retrocedim. Retrocedim respecte Espanya i el que és més greu, retrocedim encara més respecte Europa; i això en el context de la globalització és letal.  

És evident que no ens podem quedar quiets. És hora (és urgent) reaccionar. Ja no es tracta dels drets que com tota nació tenim. Ja no és la cultura, la nació, la llengua, la història etcètera. Es tracta de la supervivència dels nostres fills i dels nostres néts. Avui, de Catalunya estant, només es pot defensar la continuïtat de la unió amb Espanya des de la ignorància de les dades, o des de posicions apriorístiques, més colonials que democràtiques.

Durant dècades ha estat una constant que quan els fills de la immigració dels anys 1950 anaven de vacances al seu poble d’origen, en tornaven espantats de com s’hi vivia i es refermaven en que havien fet bé en venir a Catalunya. Ara la situació ja no és aquesta. Ara ja està passant que allí ja es viu igual o millor que aquí, fins al punt que alguns es comencen a plantejar de fer el camí invers. Lògicament ens alegrem que allí es visqui cada dia millor i així ha de ser, però això no ha de ser incompatible amb que aquí s’hi segueixi vivint millor, perquè al capdavall som els d’aquí els qui ho paguem. Adonem-nos-en d’una vegada: Al pas que anem, Catalunya serà una regió pobra d’Europa en menys d’una generació.  No podem esperar gaire més si volem evitar-ho. 

Davant d’aquesta situació, la independència és la solució més simple i eficaç. Alguns problemes (seient a l’ONU i a la UE, seleccions esportives nacionals, dèficit fiscal…) els resoldria automàticament; i posaria en les nostres mans totes les eines per resoldre els altres. La resta dependria ja de nosaltres mateixos i dels dirigents que triéssim: si cinc anys després de la independència encara no s’han resolt, serà perquè no els hem sabut resoldre, no perquè no ens hagin deixat. 

La independència de Catalunya convé a tothom, també a aquells que legítimament se sentin i vulguin seguir essent espanyols. Encara que algú se senti més espanyol que el toro d’Osborne, si viu i vol seguir vivint a Catalunya li convé la independència per una raó molt senzilla: viurà millor! És hora, doncs, de dir “senyors, fins aquí hem arribat. A partir d’ara, cadascú a casa seva i que tinguem sort tots plegats”. I dir-ho amb naturalitat, sense escarafalls, sense cridar, educadament i democràticament. Civilitzadament, en definitiva. 

3)   Independència, per a què?

La independència és un objectiu indefugible, però no pot ser l’únic. La pregunta és: independència per fer què? Molts projectes independentistes han fracassat perquè no tenien resposta a aquesta pregunta, o la que tenien no connectava amb el tarannà majoritari de la societat catalana. Per això aquest és també un punt crucial. És imprescindible rescatar la idea de la independència d’organitzacions o  personatges radicals, estrafolaris o de poc fiar. Cal un “independentisme d’americana i corbata”, si se’m permet l’expressió, i situar la independència al lloc on li pertoca: com l’exercici natural d’un dret inalienable, que convé a la immensa majoria de persones que viuen i volen viure a Catalunya.  

La nostra proposta és centrar aquesta qüestió no pas en apriorismes ideològics de cap mena, sinó fer una cosa tan simple i alhora tan revolucionària com és pouar en la nostra pròpia història i recuperar els valors que han fet gran Catalunya i que avui estem en risc de perdre. Recuperar-los i potenciar-los com a condició imprescindible per poder llegar als nostre fills una Catalunya millor que la que ens hem trobat. Recuperar-los per recuperar el tremp vital de Catalunya. 

Vull citar aquí unes paraules d’algú tan poc sospitós com l’actual ministre de Treball, senyor  Celestino Corbacho, qui en presentar la seva renúncia com a alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, va dir textualment: “Nadie me ha regalado nada, pero Catalunya me dio todas las oportunidades”. No sé vostès, però jo ho trobo una síntesi magnífica del que és i el que em sembla que tots volem que segueixi essent l’esperit de Catalunya: llibertat, oportunitats,esforç, i reconeixement. ¿Estem segurs que d’aquí a vint anys Catalunya seguirà essent capaç de donar totes les oportunitats als que hi arribin, siguin immigrants o siguin nadons? Estem segurs que encara hi haurà oportunitats a Catalunya? Estem segurs que aquests seran encara els valors compartits per la majoria? Fins i tot gosaria dir: estem del tot segurs que encara ho són ara mateix? 

Concretem-los una mica, aquests valors. La llista és llarga i no se’n pot fer ara un inventari. Em limitaré, doncs, a uns pocs flaixos dels punts principals. El reconeixement de l’esforç, la iniciativa individual, el premi al treball i al risc assumit o la llibertat d’elecció són alguns d’aquests valors, però no tots. El respecte a la veritat, la seriositat en els tractes, el compliment de la paraula donada i la puntualitat en els horaris i en els pagaments també en són, i avui estan en risc més que seriós. 

La radicalitat democràtica és una condició a priori. Entenem que l’ideal de la democràcia és l’àgora grega, on tots els ciutadans, lliures, iguals i ben informats, decideixen conjuntament sobre els afers comuns. És clar que aquest ideal és irrealitzable en la societat actual, però apropar-s’hi tant com es pugui ha de ser la nostra guia permanent, tant en l’actuació pública com en el funcionament intern de qualsevol organització cívica, cultural o de qualsevol tipus i molt especialment, és clar, de qualsevol organització política. 

Cal rescatar la política de les mans d’uns polítics professionalitzats, encimbellats per un sistema electoral pervers, que premia la mediocritat, penalitza la visió de futur,  i allunya els afers col·lectius dels seus autèntics propietaris: tots i cada un dels ciutadans. 

En definitiva, la Catalunya independent ha de tornar a ser la Catalunya emprenedora, democràtica, amb visió de futur, moderna, integradora i optimista que durant segles ha estat un model de societat per a tot Europa. 

4)   Independència,com?

 Arribem ara al punt clau: com. Com, vol dir dues coses: de quina manera, i amb qui. Quin és el camí, i quines són les persones que ens hi poden guiar. 

Comencem per la manera. Sovint se’ns acusa als independentistes, i amb raó, que presentem una Catalunya ideal per després de la independència, però no diem com arribar-hi. Aquesta acusació sol anar acompanyada de l’afirmació, que ningú no sap si és certa o no, de que a Catalunya hi ha molts independentistes del botonet: gent que, si prement un botonet demà haguéssim de ser independents per art de màgia, no dubtarien a préme’l, però no estan disposats a assumir els riscos i els inconvenients que el procés comportaria. Miraré de donar una resposta a les dues coses. 

En primer lloc, constatar que la ruptura no té perquè ser traumàtica. Sens dubte ha de ser pacífica i exquisidament democràtica.  En l’Europa d’avui aquestes coses es poden arreglar bé i fàcilment si es vol. La nostra voluntat és clara; falta saber si Espanya ho acceptarà de bon grat o no. Però en tot cas, cal tenir present que Europa no permetrà que un afer com aquest es resolgui manu militari. 

Els vents de la història van a favor ara com ara per a una separació amistosa. La comú pertinència a la UE dóna un marc idoni per trobar una solució viable, amistosa i beneficiosa per a tots. Els precedents al nostre entorn geogràfic i cronològic són nombrosos i no gens difícils d’adaptar. Només cal que ens decidim a fer el pas. 

Fer el pas vol dir en primer lloc construir una majoria social favorable a la independència. I això no sembla gaire difícil, encara que molts, interessadament, diguin que no. En realitat, el primer pas en el procés ja s’està fent com qui diu sol: conscienciar la majoria dels ciutadans de Catalunya de la seva necessitat. Cada dia és més evident que els problemes de Catalunya no troben resposta en el sistema actual. No en faré ara l’inventari; només constataré que tots passen sempre pel mateix punt: la manca de capacitat de decidir de les nostres Institucions. La història dels darrers trenta anys demostra que el camí de reclamar més competències és un camí sense sortida.

Ara diré una cosa que potser no agradarà: No volem la independència només en nom d’un passat gloriós —que també, però que molts catalans d’avui poden sentir més o menys aliè—, sinó en nom del futur. Per això, en la llista de problemes no s’han de posar al davant els de tipus identitari o sentimental, com ara la defensa del català, raons històriques o simplement el sentiment de ser catalans.

Amb argumentacions d’aquest tipus és molt difícil, avui, construir una majoria social prou clara en favor de la independència; molta gent pot no estar-hi en contra, però tampoc no estar-hi prou a favor i no se’ls mobilitzaria per la causa amb aquests raonaments. Per als que hi som sensibles, aquestes seran raons afegides que no s’han d’oblidar, però en cap cas no poden ser l’eix central de l’argumentació. Es tracta de convèncer per la butxaca, que és la raó més poderosa per a tots els catalans, ens agradi o no reconèixer-ho.

La possible recança de molts dels actuals catalans, fills de la immigració de fa 50 anys s’esvaeix quan se’ls demana a què volen que s’assembli més la Catalunya dels seus fills i del seus néts: a la que somiaven els seus pares o fins i tot ells mateixos quan hi van arribar, o a la terra de la que van haver de marxar. Aquesta és la veritable pregunta, i la resta és retòrica. 

Contràriament al que molts diuen, la independència no divideix els catalans; ben al contrari ens uneix perquè beneficia tothom: els efectes del centralisme anticatalà afecten a tots els que viuen a Catalunya, tant si se senten catalans, espanyols o mig i mig. Tots som afectats per igual i tots en patim les conseqüències. Cal no oblidar-ho i remarcar-ho sempre que sigui possible; hi ha molta gent sincerament i honestament espanyola que viu a Catalunya i no és conscient  de la relació directa que hi ha entre allò que defensa i els inconvenients que pateix. Més d’un canviarà d’opinió si se li fa veure.  I no han  de patir pel que passaria després: si volen seguir vivint a Catalunya i conservar el seu passaport espanyol, serien ciutadans d’un  país de la UE com ja n’hi ha ara a milers sense problemes. Per això, fins i tot als que vulguin seguir sent espanyols després de la independència, els convé votar-hi a favor. 

Així doncs, només cal perseverar en el que ja està succeint de manera natural: explicar tot el que ens passa per no poder decidir per nosaltres mateixos, i que la independència si no ho resoldria automàticament, almenys ens donaria totes les eines per fer-ho. Pot ser una tasca feixuga, però de cap manera una tasca difícil. 

Junt amb la informació de per a què volem la independència, cal explicar perquè la solució passa per aquí. I la resposta és molt senzilla: simplement, perquè és la solució més natural, i a més no n’hi ha d’altra. 

Un altre treball a fer és cercar aliances internacionals, per tal de tenir una raonable seguretat que la declaració serà admesa pels països més importants: bàsicament la UE i els EUA. Per tant hi ha una tasca diplomàtica imprescindible a fer abans, que garanteixi el reconeixement formal de Catalunya per un conjunt de països prou significatiu a les 24 hores de la proclamació.

Contra el que s’ha dit i repetit manta vegades, no sembla que això hagi de ser especialment difícil, si es fa ben fet, i amb ganes.Cal anar a Brussel·les i a Washington amb plantejaments clars i que s’entenguin. Dir que som una nació, que tenim el dret d’autodeterminació i que volem exercir-lo, ho entén tothom a la primera. Dir que volem el concert econòmic, el traspàs de l’aeroport o que el català sigui oficial a Europa sense ser-ho a Espanya, no. Segurament és per això que hi ha hagut tantes dificultats per trobar aliats entre els Estats estrangers: perquè no entenien què és el que volíem.

No m’estendré ara en detalls d’aquesta acció diplomàtica; només diré que el nation building,un concepte fonamental per als nord-americans, és precisament això: adequar el mapa dels estats a les nacions reals. Pel que fa a la UE, tret d’Espanya, probablement dos o tres països més, no sembla que cap altre hagi de ser gaire reticent a aquests plantejaments.Per no parlar dels països sud-americans, on podem trobar la solidaritat dels que fa 150 anys van fer el mateix que nosaltres volem fer ara. 

Finalment queda el pas decisiu. Siguem sincers: cal reconèixer que un referèndum és inviable. Només cal mirar què ha passat amb el que pretenia fer el lehendakari Ibarretxe, i això que només era consultiu, no pas decisiu, i amb unes preguntes més aviat boiroses i inconcretes. Em sembla que no cal dir res més.  

Però un referèndum no és imprescindible. Només cal una declaració del Parlament, amb majoria suficient (ja direm després què vol dir suficient) El darrer cas és Kòsovo, però n’hi ha més: Txecoslovàquia es va separar sense cap referèndum (segons la premsa de l’època perquè els politics no estaven segurs de guanyar-lo ni a Txèquia ni a Eslovàquia; una situació ben diferent de la d’avui). Tampoc no hi va haver referèndum quan la unificació d’Alemanya, ni en la majoria de les Repúbliques que sorgides de l’URSS ni de Iugoslàvia. 

Una declaració solemne del Parlament, amb majoria suficient, doncs. Però, què és una majoria suficient? En estricta lògica democràtica seria la meitat més un dels vots, però és costum exigir una majoria més qualificada per a aquesta mena de coses. La qüestió aleshores és on fixar la ratlla: qualsevol xifra té sempre un punt d’arbitrari, i donem la xifra que donem, sempre es pot demanar perquè no un 1% més o un 1% menys. Per sort, tenim una referència clara i propera: a Montenegro la UE va exigir que el referèndum fos aprovat per un 55% dels vots amb una participació mínima del 50%. Aquestes condicions de Montenegro també haurien de ser vàlides per a nosaltres. 

És clar que això era per a un referèndum, no per a una votació del Parlament. Però es poden convertir unes eleccions al nostre Parlament en un referèndum indirecte. Unes eleccions són un acte absolutament legal i inevitable: el que seria il·legal és no fer-les!  Si en unes eleccions lliures, els ciutadans poden triar lliurement entre unes candidatures que porten en el seu programa proclamar la independència si obtenen una majoria suficient, i altres candidatures que es comprometen a votar que no, i tot i així les candidatures favorables obtenen aquesta majoria suficient, estem davant d’un referèndum indirecte. Seria molt difícil negar la legitimitat democràtica de la decisió d’un Parlament sorgit en aquestes condicions; ens trobaríem en una situació paradoxal: es pretendria usar una Constitució pretesament democràtica per impedir l’aplicació d’un principi democràtic essencial. 

Potser alguns voldrien il·legalitzar els partits que portessin aquesta proposta al seu programa perquè es proposen de cometre un delicte. En primer lloc és difícil argumentar que aplicar el dret d’autodeterminació sigui un delicte; a més l’hipotètic delicte no s’ha comès encara i no es pot condemnar ningú per un delicte no comès: fins i tot els mateixos promotors accepten que l’hipotètic delicte potser no s’arribi a cometre mai si aquestes forces no assoleixen la majoria suficient. Evidentment no es pot apel·lar a cap principi democràtic per negar a uns governants el dret (l’obligació, fins i tot) de complir un punt essencial del seu programa electoral que el poble ha votat. I per descomptat el procés és impecablement democràtic i amb expressa exclusió de la violència. 

Vet aquí doncs el famós botonet. No caldria demanar als ciutadans de a peu cap heroïcitat. Res de sortir a posar-se davant dels tancs: n’hi hauria prou amb triar una o altra papereta en unes eleccions perfectament normals, com ja han fet manta vegades. La resta, les possibles heroïcitats (i no sembla que haguessin de ser-ne gaires, ni gaire grans, ni res gaire diferent del que ja hem vist) serien feina dels parlamentaris. A Espanya li agradaria poder tenir una reacció ferotge, però no arribaria la sang al riu: difícilment podrien fer res que no haguem vist ja: hi haurà esgarips i intents de boicot, cert, i possiblement altres problemes i dificultats, però no hi ha motius per tenir por. 

Queda, finalment, amb qui. Qui a Catalunya pot avui liderar aquest projecte? Una primera constatació: aquest és un projecte polític i per tant s’ha de liderar des de la política. Les entitats, fundacions, colles, agrupacions i tot el que vulgueu estan molt bé, i han de tenir-hi el seu paper, però això és política i política amb majúscules. Estem parlant d’un o més partits i d’uns polítics que no facin només de polítics: que exerceixin de líders del país. 

És imprescindible que les forces polítiques que tenen Catalunya com prioritat renunciïn als seus petits interessos partidistes per treballar junts en benefici de tots. Ni Convergència ni Esquerra soles podran mai assolir-ho; menys encara altres forces amb menys potència electoral. Només la unió de tots els nacionalistes pot aconseguir-ho. I calen líders que hi creguin i estiguin disposats a arriscar per aconseguir-ho. 

Aleshores mirem el panorama i….  

És evident que cap dels polítics actuals és capaç ni de plantejar-se una cosa així. Aquesta proposta política implica una esmena a la totalitat a la classe política actual. Tret d’excepcions puntuals, que n’hi ha, però són poques i estan en tercera  línia o segona com a molt, la resta és absolutament inaprofitable. 

Amb el monumental fiasco de l’Estatut com a teló de fons, els resultats del fracàs són a la vista. El país s’ensorra i ningú sap com ni perquè. La gent s’allunya de la política i ja els està bé, tret de quatre llàgrimes de cocodril per quedar bé. Mentre el món debat com refer el sistema capitalista i evitar els darrers abusos, aquí es fa el joc als nostres enemics amb un debat sobre els extres del cotxe oficial de la segona autoritat del país.

Tenim un govern que no surt a donar la cara quan hi ha problemes, instal·lat en la inacció, el nepotisme i el clientelisme, i una oposició que no sap dir altra cosa que el govern ho fa tot malament, i que ells ho farien tot bé. Encara sort que ja han parat de plorar que els han robat la victòria, com un nen a qui han pres una joguina.

Per a tots ells, el llarg termini són les properes eleccions: dos anys a hores d’ara, i descomptant. Però si el fracàs és ja evident, més ho és encara la desorientació. Instal·lats com estan tots encara en el vell paradigma de l’Espanya gran, de democratitzar-la i modernitzar-la per trobar-hi l’encaix de Catalunya, no entenen res del que està passant. Amb aquest paradigma obsolet al cap, no és estrany que no trobin solucions. Cap idea engrescadora, cap projecte il·lusionador, cap horitzó de futur.  

A alguns ja els va bé perquè, obertament o no, és això el que defensen, però per als que se suposa que tenen Catalunya com a  màxima prioritat és imperdonable. Uns tiren pilotes a fora dient que proclamaran la independència el 2014 (més enllà del llarg termini, doncs); altres esperant encara a veure què es pot salvar del naufragi després de la sentència del Constitucional que es retarda mesos i anys: la sentència ja està descomptada, senyors! Que facin el que vulguin, que a hores d’ara ja tant se val! 

Especialment sagnant és quan després de fer una anàlisi més o menys correcta de la situació conclouen que ens cal el dret a decidir, que sona molt bé, però quan preguntes què vol dir això, resulta que és el dret dels pares a triar l’escola dels fills o que la Generalitat gestioni l’aeroport, cosa que em sembla molt bé, però no és d’això que parlem. 

I és que, en el fons, els és molt còmoda la no-independència. Passi el que passi, la culpa és de Madrid. Això és cert moltes vegades, però no sempre. És la vella estratègia de buscar-se un culpable exterior per amagar les misèries interiors. La independència els privaria d’aquesta excusa que val per a tot i palesaria sense embuts la seva incapacitat. Per això els fa por la independència. Són com un nen que es fa molt el valent, però a l’hora de la veritat corre a refugiar-se a les faldilles de la mare. Que ja som grandets, senyors!  

Fracassats i desorientats, doncs, no serveixen per conduir aquest país. I si no serveixen cal canviar-los. Diuen que en democràcia cada país té els polítics que es mereix; jo em nego a creure que Catalunya es mereixi els politics que pateix, però això només és una esperança, una hipòtesi per demostrar. Això en democràcia es fa substituint-los per uns altres. Amb una revolució democràtica: que de sobte, en unes eleccions, es trobin tots a l’atur. 

Però aquesta revolució l’hem de fer nosaltres, els ciutadans de a peu. És quelcom que ens implica a tots i cada un de nosaltres: a tots els que som aquí, i a tots els nostres parents, amics, coneguts i saludats. Per això han nascut les Conferències Democràtiques de Catalunya. És una idea molt senzilla, que resumiré de forma potser un pèl frívola: és la política-tupperware. La vella tècnica del màrketing piramidal si volen. La sistematització del boca - orella. 

Què és una Conferència Democràtica? Una cosa molt simple: unes persones que es constitueixen en Conferència. Només cal acceptar una Declaració Ideològica i una Declaració Programàtica, i inscriure’s en un registre. La Declaració Ideològica ve a dir  el que els he dit, i de fet ni això, si volen, perquè el debat sobre el seu contingut i l’eventual decisió de canviar-la està inclosa de sèrie en ella mateixa. La Declaració Programàtica dóna unes mínimes regles, molt simples, de funcionament bàsic. I un registre per saber quants som, i poder estar al corrent de les novetats i ja està. Això és tot.  

És tot, però no és res. Perquè no és això el que importa. El que importa és que cada una d’aquestes persones en creï tres, deu, cent altres conferències. El que importa és que aquestes conferències es reuneixin, debatin, aportin idees. El que importa és que tots plegats fem taca d’oli. És una tasca que no es farà ni des dels diaris, ni des de la tribuna del Parlament. És una tasca que hem de fer tots i cadascun de nosaltres, perquè ningú no la farà per nosaltres. Es tracta de crear una gran xarxa de milers i milers de ciutadans, disposats a donar el seu vot a la (o les) força política que reculli les nostres posicions. I que aquest vot sigui decisiu. 

Vull parlar ara explícitament d’una d’aquestes forces: Convergència Democràtica de Catalunya. No he d’amagar que les Conferències Democràtiques de Catalunya han nascut d’un grup de militants i simpatitzants de Convergència que el passat estiu varem intentar, a través d’una plataforma que vam anomenar Refundar Convergència, precisament això: recuperar-la com a eina al servei de Catalunya. Els resultats van ser millors del que sembla a primera vista, però certament no va ser un triomf esclatant, i ara com ara els seus efectes són indiscutiblement minsos. Ho vam intentar des de dintre i ara ho intentem des de fora. 

He dit abans que cal la unió de totes les forces que tenen Catalunya com a prioritat; i aquí és on cadascú, des del lloc on sigui, amb les possibilitats que tingui a l’abast, ha de posar el seu granet de sorra per bastir l’edifici comú. I per a nosaltres, almenys jo personalment, és des de Convergència que crec que puc contribuir millor a aquesta tasca. 

En la nostra opinió, i aquí discrepem dels amics de Catalunya Acció, Convergència continua sent a hores d’ara la millor eina de què disposa Catalunya per al seu redreçament nacional. No pas l’única, i tampoc no dic que pugui sortir-se’n sola; però sense ella serà molt més difícil aconseguir-ho. És una eina rovellada, oscada després d’anys de fer-la servir malament en mans maldestres. Però encara hi és i encara té un potencial i creiem que s’ha d’aprofitar o almenys intentar-ho. La seva implantació, la seva capil·laritat social, la seva capacitat d’influència, el seu poder municipal arreu de Catalunya, són ara com ara inigualables.

Fins i tot, hi ha una via formal per poder-la recuperar des de fora: és un artefacte que es diu “casa gran” i que a hores d’ara ningú no sap ben bé què és ni per a què pot servir. Potser es podrà aprofitar, o potser no. Però és una possibilitat i creiem que no s’ha de deixar passar. 

Però que ningú no s’enganyi: això no és un moviment més o menys subterrani a favor de Convergència. Jo no sóc cap submarí de ningú, ni permetré que m’utilitzin com a tal. Convergència no és per a nosaltres cap condició a priori: l’única condició a priori és Catalunya.

Convergència és una eina que creiem que val la pena mirar d’aprofitar; però si no es pot, si els seus dirigents no tenen la grandesa de reconèixer el seu fracàs i deixar pas democràticament a altres persones més preparades, no tindríem cap recança a abandonar aquesta eina en favor d’una altra més eficient. No es tracta de fer una casa gran a major glòria de ningú: es tracta de servir Catalunya de la millor manera possible. 

Aquest és el nostre repte, i aquesta és la tasca feixuga, aspra i segurament desagraïda, però patriòtica, a la que invitem a tots vostès. 

Moltes gràcies.

Justificació

Sovint s’acusa els independentistes, i amb raó, que presenten una Catalunya ideal per després de la independència, però no diuen com arribar-hi. Aquesta acusació sol anar acompanyada de l’afirmació, que ningú no sap si és certa o no, de que a Catalunya hi ha molts independentistes del botonet: gent que, si prement un botonet demà haguéssim de ser independents per art de màgia, no dubtarien a préme’l, però no estan disposats a assumir els riscos i els inconvenients que el procés comportaria.

La finalitat d’aquest document és fer una proposta per resoldre aquestes dues objeccions: d’una banda proposar un camí ràpid i viable per arribar-hi i d’altra fer una estimació dels riscos polítics i materials que aquest camí tindria.

 El que ha valgut per a altres, ha de valdre per a Catalunya

A l’hora de fixar precedents per determinar quines són les condicions que s’haurien de complir, aquesta sembla una premissa bàsica i indiscutible: si una condició X ha valgut per a una altra nació propera (geogràficament i cronològicament) ha de valdre també en el nostre cas. I no hi ha dubte que a l’Europa dels darrers vint anys hi ha casos de sobres en els que ens podem inspirar i que es poden adduir per dissenyar el nostre propi camí.

Aquesta premissa s’usarà en la resta del document per justificar les propostes que es fan.

 En algun punt caldrà saltar-se la legalitat

Diuen que quan es vol fer una cosa, la ciència jurídica sempre troba la manera legal de fer-ho. I deu ser cert, perquè sense anar més lluny la Transició es va fer sense saltar-se (formalment) la legalitat en cap moment. O sigui que l’actual Constitució, perfectament democràtica malgrat tots els seus defectes, és una evolució de les Leyes Fundamentales del franquisme, que eren por su propia naturaleza, permanentes e inalterables. Si aquesta filigrana jurídica va ser possible, més encara ho seria la independència de Catalunya.

Ara bé, això va ser possible perquè hi havia un consens grandíssim a fer-ho; començant pel rei (que tenia tots els poders del dictador, recordem-ho), continuant pels sectors dits aperturistes del règim, l’oposició i la gran majoria de la població i acabant pel context internacional. No oblidem que el procés va requerir guanyar dos referèndums!

Aquestes condicions no es donen ni de lluny en el nostre cas. És inimaginable que PP i PSOE s’avinguin a fer les reformes legals necessàries. Només cal recordar què va passar quan el lehendakari Iberretxe va anar a Madrid a presentar el seu pla: l’única discrepància era si, abans  de dir que NO,  se l’havia de deixar parlar (que no vol dir escoltar-lo) o ni això.

Per tant, és inevitable que en algun punt del procés caldrà saltar-se la legalitat. El que cal és trobar quin és aquest punt de manera que tingui els mínims costos i sigui el més inatacable possible des del punt de vista dels principis democràtics. Es tracta de trobar un punt on, per oposar-s’hi, calgués usar una legislació que se suposa democràtica per impedir l’aplicació d’un principi democràtic bàsic.

  Un referèndum:  ni viable ni imprescindible

Sembla bo que una decisió com la que ens ocupa es prengui amb el que és l’eina democràtica per excel·lència: el referèndum. Però cal reconèixer que a la pràctica aquest camí és inviable: saltar-se la legalitat precisament en aquest punt ni és possible ni seria el millor lloc. En tot cas, el referèndum hauria de ser de ratificació, després de la proclamació d’independència.

Un referèndum com a primer pas és inviable per moltes raons. No és imaginable que les Cortes Españolas aprovin la legislació pertinent, i qualsevol llei del Parlament de Catalunya o qualsevol acció de la Generalitat en aquesta línia toparia immediatament amb una infinitat d’obstacles de tota mena, començant pels corresponents recursos (i sentències) del Tribunal Constitucional.

Fins i tot hi ha raons pràctiques que l’impedirien; per deslegitimar-lo n’hi hauria prou amb que, basant-se en que la consulta és il·legal, no es constituís la Junta Electoral o que uns quants Ajuntaments es neguessin a obrir els locals municipals per instal·lar-hi el col·legi electoral.

D’altra banda, un referèndum no és imprescindible. El cas més proper és Kosovo: n’hi ha hagut prou amb una declaració del Parlament. Però hi ha més casos: Txecoslovàquia es va separar sense cap referèndum (segons la premsa de l’època perquè els politics no estaven segurs de guanyar-lo ni a Txèquia ni a Eslovàquia; avui la situació és ben diferent). Tampoc no hi va haver referèndum quan la unificació d’Alemanya, ni en la majoria de les Repúbliques que van sorgir de l’URSS.

 Un treball previ que cal fer

Si n’hi ha prou amb una declaració solemne del Parlament per una majoria suficient (discutirem més endavant què vol dir suficient) també és cert que cal abans tenir la seguretat que aquesta declaració serà admesa pels països més importants: bàsicament la UE i els EUA. Per tant hi ha una tasca diplomàtica imprescindible a fer abans, que garanteixi el reconeixement formal de Catalunya per un conjunt de països prou significatiu a les 24 hores de la proclamació. Contra el que s’ha dit i repetit manta vegades, no sembla que això hagi de ser especialment difícil, si es fa ben fet.

Cal anar a Brussel·les i a Washington amb plantejaments clars i que s’entenguin. Dir que som una nació, que tenim el dret d’autodeterminació i que volem exercir-lo, ho entén tothom a la primera. Dir que volem el concert econòmic, el traspàs de l’aeroport o que el català sigui oficial a Europa sense ser-ho a Espanya, no. Segurament és per això que hi ha hagut tantes dificultats per trobar aliats entre els Estats estrangers: perquè no entenien què és el que volíem.

No és aquí el lloc per estendre’s en detalls d’aquesta acció diplomàtica; només direm que des dels 14 punts del president Wilson (del 1918!) fins avui totes les Administracions dels EUA han estat sensibles a plantejaments d’aquest tipus; i pel que fa a la UE, tret d’Espanya, França, Grècia i potser Itàlia o Polònia, no sembla que cap país hagi de ser gaire reticent a aquests plantejaments.

Per no parlar dels països sud-americans, on podem trobar la solidaritat dels que fa 150 anys van fer el mateix que nosaltres volem fer ara.

 Les eleccions, un referèndum indirecte

Quin és el punt on es pot trencar la legalitat amb un mínim de costos? Sens dubte en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions són un acte absolutament legal i inevitable: el que seria il·legal és no fer-les!

I si en unes eleccions lliures els ciutadans poden triar lliurement entre unes candidatures que porten en el seu programa proclamar la independència si obtenen una majoria suficient, i altres candidatures que es comprometen a votar que no, i tot i així donen aquesta majoria suficient a les candidatures favorables, estem davant d’un referèndum indirecte. Seria molt difícil poder negar la legitimitat democràtica de la decisió d’un Parlament sorgit en aquestes condicions; ens trobaríem en una situació paradoxal: es pretendria usar una legislació presumptament democràtica per impedir l’aplicació d’un principi democràtic essencial.

Sens dubte hi ha molts detalls jurídics a considerar, però el raonament bàsic és democràticament inatacable.

Tampoc no val dir que els partits que portessin aquesta proposta al seu programa es podrien ser il·legalitzats i no es podrien presentar a les eleccions perquè es proposen de cometre un delicte. En primer lloc és difícil argumentar que aplicar el dret d’autodeterminació sigui un delicte; a més l’hipotètic delicte no s’ha comès encara i no es pot condemnar ningú per un delicte no comès: fins i tot els mateixos promotors accepten que l’hipotètic delicte potser no s’arribi a cometre mai si aquestes forces no assoleixen la majoria suficient. Evidentment no es pot apel·lar a cap principi democràtic per negar a uns governants el dret (l’obligació, fins i tot) de fer precisament el que el poble ha decidit que s’ha de fer. I per descomptat el procés és impecablement democràtic i amb expressa exclusió de la violència.

Vet aquí doncs el famós botonet. No caldria demanar als ciutadans de a peu cap heroïcitat. Res de sortir a posar-se davant dels tancs: n’hi hauria prou amb triar una o altra papereta en unes eleccions perfectament normals, com ja han fet manta vegades. La resta, les possibles heroïcitats (i no sembla que haguessin de ser-ne gaires, ni gaire grans, ni res gaire diferent del que ja hem vist) serien feina dels polítics. A Espanya possiblement li agradaria poder tenir una reacció ferotge, però no arribaria la sang al riu: en parlarem més endavant.

 Què és una majoria “suficient”?

Queda per resoldre què s’ha d’entendre per una majoria suficient. No hi ha dubte que una majoria indiscutiblement suficient seria 2/3 de la cambra, és a dir 90 diputats. Aquesta majoria seria immediata si el PSC se sumés junt amb CiU a la proposta; però fins i tot sense el PSC és possible.

Les tres forces que lògicament es podrien sumar més fàcilment a la proposta serien CiU, ERC i IC-V; doncs bé, el resultat de la suma d’aquestes tres forces des de l’any 1980 és:

                                      CiU                       ERC                     PSUC/IC-V            TOTAL

ANY    Part.      % vots    Escons    % vots    Escons    % vots    Escons    % vots    Escons

1980    61,34%   27,83%       43            8,90%       14           18,77%      25        55,50%   82

1984    64,36%   46,80%       72            4,41%         5             5,58%        6        56,79%   83

1988    59,37%   45,72%       69            4,14%         6             7,76%        9        57,62%   84

1992    54,87%   46,19%       70            7,96%       11             6,50%        7        60,65%   88

1995    63,64%   40,95%       60            9,49%       13             9,71%       11       60,15%   84

1999    59,20%   37,70%       56            8,67%       12             2,51%         3 (*)  48,88%   71(*)

2003    62,54%   30,94%       46           16,44%      23             7,28%         9        54,66%   78

2006    56,04%   31,52%       48           14,03%      21             9,52%       12        55,07%   81

(*) Només s’han comptat els resultats de Barcelona, l’única circumscripció on IC-V es va presentar sola. Caldria afegir la seva contribució als resultats obtinguts junt amb el PSC a Girona, Lleida i Tarragona; en aquella legislatura el grup de IC-V tenia 5 diputats. Certament mai no han assolit la suma de 90 escons, però tret del 2003 (i del cas especial del 1999) no han baixat mai de 80 diputats, i avui mateix és de 81; de fet, al 1992 hi van estar molt a prop. No sembla massa difícil arribar-hi per poc que s’aconsegueixi una mobilització popular al voltant de la idea.Però no cal anar tan lluny: a Montenegro es va exigir que el referèndum fos aprovat per un 55% dels vots amb una participació mínima del 50%. Aquestes condicions de Montenegro també haurien de ser vàlides per a nosaltres. I aquestes condicions es compleixen de llarg fins i tot només amb els tres grups esmentats.

Al quadre de més amunt es veu que el 50% de participació s’ha superat sempre a Catalunya, de vegades de molt i per tant la primera condició es pot donar per feta. Pel que fa a la segona, el 55% dels vots, que traduït en escons vol dir entre 74 i 76 més o menys, també és una xifra que s’ha superat sistemàticament.

Evidentment, si el PSC s’afegís a aquesta suma es rebentaria literalment qualsevol límit exigible: només dir que el pitjor resultat d’aquesta supersuma va ser el 1980 (78% dels vots i 115 escons) seguit precisament de la legislatura actual  (82% dels vots i 118 escons) i de la de 1999  (85% dels vots i 118 escons): estaríem parlant de majories superiors al 85% de la Cambra (115 escons).

En resum: les condicions de Montenegro, que haurien de ser el punt bàsic de referència, pràcticament ja es compleixen ara. Només cal posar-s’hi.

  “Espanya no ens deixarà”

És lògic suposar que el que es proposa no agradarà a Espanya i és previsible que s’hi oposi amb totes les seves forces. De fet, l’Espanya no ens deixarà és i ha estat sempre el gran argument per ni tan sols intentar-ho. Però si analitzem amb fredor el problema, què podria fer Espanya en aquestes condicions?

L’article 8 de la Constitució teòricament legitima enviar-nos els tancs. Però l’Europa d’avui no és la dels anys 1930, ni tan sols la de la guerra freda; si la feina prèvia es fa ben feta i a algú de Madrid se li ocorre aplicar aquesta solució, encara estaran escalfant els motors que ja se’ls haurà dit des de Brussel·les, des de Washington o des dels dos llocs que ho deixin córrer.

Sens dubte hi haurà una reacció i alguns problemes, però no hem d’oblidar que el nostre món és el món i que el mercat espanyol és cada dia menys important per a Catalunya. Què més poden fer, tret d’això? Creieu que podrien fer gaire més del que ja han fet amb motiu de l’Estatut?

No hem d’oblidar tampoc que en un procés com aquest el més lògic és (seria preceptiu, de fet) que hi intervinguin mediadors internacionals, dels que el més immediat és la pròpia UE: no estarem sols i no podran fer el que vulguin.

Fins i tot podríem tenir alguna sorpresa: encara que no ho sembli, cada dia hi ha més gent a Espanya que ja n’està tipa de nosaltres i de la nostra reivindicació permanent!

En definitiva: hi haurà problemes i dificultats, cert, però no hi ha motiu per tenir por.

 Resum i proposta final

En resum, tot aquest procés consta de dues parts:

I) Proposar a totes les forces polítiques de Catalunya que s’hi vulguin afegir, un pacte en aquests termes:

“Les  forces polítiques que donen suport a aquest pacte es comprometen a que, si en les properes eleccions al Parlament de Catalunya assoleixen en conjunt un  mínim del 55% dels vots amb una participació no inferior al 50%,  presentaran i aprovaran una resolució que: a.      proclami la independència de Catalunya com a nou Estat dins de la UEb.      assumeixi per al Parlament de Catalunya totes les funcions que corresponen al Parlament d’un Estatc.       atorgui al Govern de la Generalitat, constituït en govern provisional, les tasques executives del nou Estat Catalàd.      convoqui el poble de Catalunya a un referèndum de ratificacióSi les dites forces polítiques no assoleixen la majoria indicada, queden lliures de tot compromís, i podran optar per la línia d’acció política que tinguin per més convenient.” 

II) Aquest pacte ha d’anar acompanyat, des d’ara i fins al dia de les eleccions, per una intensa activitat diplomàtica per garantir que, arribat el cas, les principals potències del nostre entorn (bàsicament els principals països de la UE i els EUA) reconeixeran la decisió del Parlament i actuaran en conseqüència segons les regles del dret internacional.

Amb tot això ben fet i una mica de sort, la independència és possible el 2010!

1.- Resum: perquè un nou paradigma?

Durant més d’un segle i mig, el catalanisme ha bastit majoritàriament el seu edifici teòric (ideològic, si es vol) i la seva acció pràctica sobre un paradigma sòlidament arrelat en la tradició política de Catalunya, que és tant com dir de la Corona catalano-aragonesa, i establert durant el segle XIX i principis del XX.

En la base d’aquest paradigma hi havia una hipòtesi no comprovada. Durant cent cinquanta anys s’ha mantingut l’esperança raonable que, efectivament, la hipòtesi fos certa.

Avui el vell paradigma ha quedat obsolet. Ara ja es donen les condicions per comprovar si la hipòtesi fonamental era certa o no, i ha resultat que no. La conclusió és evident: si la hipòtesi sobre la que se sustenta un paradigma resulta falsa, el paradigma sencer s’ensorra i cal formular-ne un de nou. Aquest és el procediment del mètode científic i aquesta és la situació actual del catalanisme.

Aquest document pretén ser una contribució a la demostració de l’obsolescència del vell paradigma i a la formulació del nou.

 2.- El vell paradigma2.1.- Les arrels històriques

La tradició política de Catalunya és clarament confederal. Ja des del seu mateix naixement, com un conjunt de comtats més o menys relacionats dependents d’un poder llunyà (la monarquia carolíngia) les unitats polítiques de Catalunya mantenien una relació de col·laboració i mútua independència.

No és aquí el lloc per repassar detalladament la història, però és senzill adonar-se de com aquest esperit confederal avant la lettre es va transmetre de forma natural a la confederació amb el regne d’Aragó i posteriorment als de València i Mallorca, i fins i tot a les diverses possessions mediterrànies dels nostres comtes-reis. Arreu trobem la mateixa estructura política: regnes mútuament independents, cada un amb les seves lleis i institucions, units només pel vincle personal d’una mateixa persona que ostenta tots els títols de sobirania. Aquesta unió dinàstica facilitava, però no obligava, l’existència d’empreses comunes pactades sobre la base d’un tracte d’igual a igual. No costa gaire imaginar que si aquesta estructura hagués seguit el seu desenvolupament històric natural, avui potser seríem una República de tipus federal o confederal, o potser un conjunt d’Estats més o menys independents amb una monarquia comuna, a l’estil de la Commonwealth britànica.

Però les coses no van anar així. El matrimoni dels Reis Catòlics, que des de Catalunya es va veure com l’afegit d’un soci més a la confederació, no es va veure gens de la mateixa manera des de Castella, ja que la visió confederal topava frontalment amb la visió castellana de les institucions. Per adonar-se’n només cal veure, a tall d’exemple, el tractament polític donat a València per Jaume I (creació d’un regne nou en peu d’igualtat amb Aragó i Catalunya) amb el que simultàniament donava Fernando III a les seves conquestes andaluses (l’annexió, pura i simple).

Tota la història de la dinastia dels Àustria és la història de la tensió entre aquestes dues concepcions, centralista i autoritària una; confederal i democràtica l’altra (en la mesura que aquests conceptes siguin aplicables a aquella època, és clar) fins al triomf de les tesis castellanes (i franceses)  als inicis del segle XVIII.

 2.2.-  La formulació del paradigma

El naixement del catalanisme modern al llarg del segle XIX no podia obviar aquesta vella referència històrica, i d’aquí els intents constants de reconstruir Espanya des d’una visió confederal o almenys descentralitzada. Al llarg dels anys, aquesta idea de fons ha tingut  diverses formulacions, des de la República Federal de 1873, fins a l’autonomia actual, passant per la Mancomunitat o la República Catalana dins de la Federació Ibèrica que proclamà Francesc Macià el 14 d’abril (incidentalment, val la pena observar com Macià, sovint pres com a model de l’independentisme, no fa una proclama gaire allunyada conceptualment del que avui és la UE).

Aquesta visió catalana d’Espanya topava amb entrebancs constants per tal com resulta oposada diametralment a la visió castellana. ¿Com es podia sostenir, contra tota evidència observable, la viabilitat d’aquest projecte? El catalanisme va formular una hipòtesi a partir d’una observació evident.

L’observació és que la Catalunya del segle XIX era un país avançat, comparativament ric, que havia fet la Revolució Industrial i amb una tradició democràtica de segles, mentre que Castella era tot el contrari: un país endarrerit, empobrit, agrari i sense tradició democràtica; a més, arran de la independència de les colònies americanes, patia una greu crisi d’identitat amb una gran pèrdua d’autoestima. Com a conseqüència de tot això, Espanya no ocupava al món la posició que li pertocava per població, per història i per potència econòmica i demogràfica.

Observem que davant d’una situació com aquesta, la resposta majoritària del catalanisme no va ser un “ja s’ho faran”, que des de cert punt de vista semblaria la resposta més natural, sinó que el pes enorme de la tradició política de Catalunya la va empènyer a ajudar Espanya a salvar la unió, assumint uns costos enormes en termes polítics, econòmics i fins i tot nacionals. En definitiva una actitud molt nostra: sumar i no restar, encara que no sempre estigui clar si els actius d’allò que se suma són o no superiors als seus passius.

La hipòtesi que van formular els teòrics del catalanisme va ser que la causa del mal encaix de Catalunya dins d’Espanya era precisament aquesta: el seu endarreriment econòmic, social i polític. Un cop modernitzada i democratitzada Espanya, sabríem trobar de mutu acord l’encaix de Catalunya per la via que jurídicament millor s’escaigués, sigui una República Federal, un Estatut d’autonomia o altra fórmula. El tractament, per tant, era clar: calia modernitzar Espanya, fer-la econòmicament rica, democratitzar-la i en definitiva posar-la al lloc que li correspon en el concert de les nacions.

 2.3.- La visió des de l’altra banda

Però Catalunya no tenia el poder a Espanya. La tradició política espanyola era, i és, de matriu castellana. I Castella, amb una història prou exitosa malgrat tot, no veia de bon ull que li volguessin fer canviar un tarannà amb el que no tenia perquè sentir-se incòmode. D’aquí la incomprensió històrica d’Espanya per totes les propostes polítiques provinents de Catalunya. I de la incomprensió en va néixer la desconfiança.

En ben poques ocasions (Prim, la I República) els catalans hem tingut ocasió d’intervenir en el poder real a Espanya i aplicar-hi el nostre model. Tots han estat episodis breus, inestables i ràpidament liquidats per la violència.

Aquesta malfiança, aquesta negació a acceptar allò que Catalunya proposava, ha estat una constant històrica que s’ha manifestat de diverses maneres. Sense ser ni de bon tros exhaustius, en podem esmentar alguns:

• La crisi del 1898 va sumir Espanya en una profunda depressió que hauria pogut fer canviar aquesta mena de coses; però aquí va sorgir el vell esperit del hidalgo castellano incapaç de reconèixer errors i per a qui la honra és abans que qualsevol altra cosa, incloent-hi el menjar calent cada dia. En aquest context, la Mancomunitat es va veure com un atac més, en la mateixa línia ja patida a Amèrica, que es va haver de suportar en un moment de feblesa temporal. I la resposta va ser Primo de Rivera.

• La necessitat dels republicans espanyols de trobar aliats per lluitar contra la monarquia els va conduir a signar el Pacte de Sant Sebastià, en virtut del qual van haver d’acceptar l’autonomia de Catalunya dins de la II República; i malgrat tots els episodis viscuts, encara era massa per a Castella. El Alzamiento de 1936 va ser en bona part una reacció contra els Estatuts d’autonomia que al capdavall no eren més que un invent català (aprofitat també pels bascos, un altre poble amb tradició confederal).

• Quaranta anys més tard es repeteix la història: l’autonomia actual és fruit de la necessitat de girar full del franquisme, i el 23-F va ser una repetició grotesca del 36, i també va triomfar en part, via LOAPA i tot el que ha vingut després. Per cert, cal observar com l’endemà del 23-F, en una situació d’ evident emergència nacional, el rei només va convocar els líders dels partits polítics nacionales. La lectura és obvia: en situacions realment greus, no es fien dels catalans.

• Una darrera constatació encara de com aquesta desconfiança està arrelada en el fons de l’ànima del poble: a les eleccions del 1986 es van presentar dues opcions molt semblants, el CDS i el Partit Reformista. Dues opcions pràcticament idèntiques, tret de qui les encapçalava: Adolfo Suárez i Miquel Roca, un senyor d’Ávila i un català. Cap de les dues no va reeixir, potser perquè no era el moment per a una opció com aquesta, però el que és significatiu és comparar els resultats que van obtenir dins i fora de Catalunya: A fora, una proporció de vots de quasi deu a un i de 19 a zero en diputats. En canvi, a Catalunya CiU va obtenir el millor resultat de la seva història i el CDS va ser pràcticament residual: en diputats, 18 a 1.

L’exabrupte que es va haver de sentir Cambó a les Corts (no se puede ser Bismarck en Madrid y Bolívar en Barcelona) o dir, com fa Ortega y Gasset, que sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral  no són més que manifestacions del mateix sota una forma diferent. Si el primer demostra no haver entès res de res del que proposem, el segon equival a dir que el model d’Estat és castellà i els catalans no el poden entendre; la qual cosa, ben mirat,  és possiblement certa, però també simètrica: ni nosaltres podem entendre el seu model ni ells el nostre. I d’aquesta incomprensió neix el concepte de conllevancia que es pot traduir com “us necessitem [econòmicament] i per això us hem de suportar”.

De fet, la superioritat econòmica de Catalunya i una tradició cultural potentíssima són les causes per les que Catalunya és una de les poques nacions sense Estat que han resistit a l’Europa occidental.

2.4.- La realitat d’avui

El model, tot i basat en una hipòtesi no comprovada, ha funcionat fins fa ben poc. Des de les Bases de Manresa, el Memorial de Greuges o les obres de Prat de la Riba fins avui mateix, la constant ha estat sempre la mateixa. Sempre la mateixa estratègia gradualista:  com que no podem obtenir el que pretenem, ens conformem amb el que podem, amb l’esperança que es consolidi i poder donar  un altre pas en el futur. Això val per a Prat de la Riba amb la Mancomunitat de envers l’autonomia, per a Macià amb l’Estatut del 31 davant la República Federal, i per a Pujol amb la política de  “peix al cove” de davant d’una autonomia tal com l’entenem els catalans.

El model polític, doncs, ha funcionat a empentes i rodolons. En canvi, el programa catalanista de modernització i democratització d’Espanya ha estat una història d’èxit, en paraules d’Artur Mas. Espanya ja és avui un país modern, ric, democràtic, que ocupa el lloc destacat al món que li correspon i fins i tot, a través de la UE, té una capacitat d’influència no  menyspreable en una de les grans potències del món.

Aquesta història d’èxit ha conduit a una situació en què les premisses que segons la hipòtesi del catalanisme clàssic s’havien de complir, ja es donen. Segons les previsions dels teòrics catalanistes, avui Espanya ja hauria de poder reconèixer Catalunya amb les seves peculiaritats nacionals. Ja hauríem de ser capaços de trobar la fórmula jurídica que permetés encaixar definitivament Catalunya dins d’Espanya.

Però les coses no han anat com es preveia. Possiblement el Pacte del Majestic hagi estat la darrera ocasió en què el vell paradigma ha funcionat. Sense voler ser categòrics, podem posar aquesta data com la de defunció del vell model.

 3.- El nou paradigma3.1.- La situació actual

El President Aznar s’ha referit en alguna ocasió al pacte del Majestic com una humiliació. Ben mirat, cal reconèixer que per a una mentalitat castellana, és lògic que sigui així, encara que a nosaltres no se’ns hauria ocorregut mai.

Per als catalans, país de comerciants com hem estat sempre, la negociació i el pacte són coses naturals, que a ningú avergonyeix. Però Castella no és així. Castella és un poble de guerrers, no de comerciants. Castella no pacta: guanya o perd, però no pacta. “Antes partía que doblá” és més que una frase que ha fet fortuna: és un estat d’ànim, una manera de ser.

Per a un guerrer, la sola voluntat de negociar ja és per ella mateixa un símptoma de feblesa. No es negocia mai després d’una victòria: la negociació només és admissible per mirar de minorar els efectes d’una derrota (i de vegades ni això: la història mítica castellana està farcida d’episodis, des de Numància fins a l’Alcázar de Toledo, d’herois que s’han fet matar [estúpidament per a nosaltres] per la seva negativa a negociar). Per a aquesta mentalitat, l’escenificació del pacte del Majestic s’assemblava massa a una capitulació… després d’una victòria. No és estrany que Aznar ho veiés com una humiliació, i segurament van ser molts -i no només simpatitzants del PP- que ho devien veure així. Vet aquí un efecte col·lateral, impensable per a una mentalitat catalana, d’aquella acció. Ara és fàcil dir que potser va ser un error estratègic donar aquella rellevància a un acord de legislatura, però cal reconèixer que aleshores a ningú se li podia ocórrer, almenys a Catalunya, que allò passés.

Sigui com sigui, el cert és que les coses han canviat. No diem que la causa del canvi sigui el pacte del Majestic, tot i que sens dubte ha tingut la seva influència. Segurament les coses haurien anat de manera similar igualment.

La realitat és que la democràcia formal no ha penetrat prou a Espanya com perquè entenguin què vol dir un Estat plurinacional. Les coses que es diuen i fan ara a Espanya són perfectament intercanviables amb les que es deien i feien fa 50, 100 o 150 anys. Amb una diferència: com que ara Catalunya ja no és la gran potència econòmica d’Espanya, ja no hi ha cap inconvenient a ofegar-la sense miraments.

Què és el que ha passat? Doncs que l’actitud d’Espanya envers Catalunya ha canviat.

Si fins ara l’economia catalana era “la locomotora” o “la fàbrica d’Espanya”, i per tant un element imprescindible per quadrar els números del pressupost, ara, que ja es veuen capaços de prescindir-ne, han optat clarament per eliminar-la. Ara que Espanya ja es veu les orelles, hi ha una voluntat més o menys explícita de que Madrid substitueixi Catalunya com a principal generador de riquesa. I per aconseguir-ho es potencia Madrid alhora que es frena Catalunya. És la vella mentalitat castellana: jo he d’anar al davant encara que per aconseguir-ho ens haguem de perjudicar tots.

Dit de manera gràfica, la conllevancia (us aguantem perquè no tenim més remei) s’ha transformat en a por ellos (ja els hem suportat massa, no els volem necessitar mai més).

Els fets ho palesen a bastament: des del dèficit fiscal (secular, però que s’ha agreujat darrerament) fins al disseny de l’AVE (coser España con cables de acero, segons Zapatero) passant per la gestió de ports i aeroports, la crisi de les infraestructures i un llarg etcètera, totes les accions de l’Estat coincideixen d’una o altra manera en el mateix objectiu: anorrear Catalunya econòmicament, ja que en l’Europa d’avui és impensable fer-ho militarment.

I els resultats estan a la vista. Cada estadística que es publica ho diu i ho repeteix d’una o altra manera: Catalunya perd pistonada. Sigui el PIB, els km d’autovia o de via fèrria, la sanitat, l’educació…. en tots els terrenys retrocedim; en uns més ràpidament i en d’altres no tant; però retrocedim. Retrocedim respecte Espanya i el que és més greu, retrocedim encara més respecte Europa; i això en el context de la globalització és letal.

Durant dècades ha estat una constant que quan els fills de la immigració dels anys 1950 anaven de vacances al seu poble d’origen en tornaven espantats de com s’hi vivia i es refermaven en que hi havien sortit guanyant venint a Catalunya. Ara la situació ja no és aquesta. Ara ja està passant que allí ja es viu igual o millor que aquí, fins al punt que alguns es comencen a plantejar de fer el camí invers. Lògicament ens alegrem que allí es visqui cada dia millor i així ha de ser, però això no ha de ser incompatible amb que aquí s’hi segueixi vivint millor.

És evident que no ens podem quedar quiets. És hora (és urgent) reaccionar. Ja no es tracta dels drets que com tota nació tenim. Ni tan sols de la cultura, de la nació, de la llengua, de la història etcètera. Es tracta de la supervivència dels nostres fills i dels nostres néts.

 Al pas que anem, Catalunya serà una regió pobra d’Europa en menys d’una generació.  3.2.- Intent de formulació

El vell paradigma ha quedat, doncs, esmicolat. Hem modernitzat Espanya, però segueixen sense acceptar-nos. Què es pot fer?

La resposta és clara: si no ens hi volen, marxem. Si no ens volen necessitar, que sàpiguen com es viu sense nosaltres: qui sap, potser fins i tot viuran millor.

Aquesta ruptura no té perquè ser traumàtica. En l’Europa d’avui aquestes coses es poden arreglar bé i fàcilment si es vol: només cal que les dues parts tinguin voluntat de no fer-se sang i, si no es poden posar d’acord directament, que trobin uns mediadors que ho puguin fer.

La nostra voluntat és clara. Falta saber si Espanya ho acceptarà o no. Esperem que l’èxit del programa catalanista hagi arribat almenys fins aquí.

 3.3.- Possibilitats i necessitats

Els vents de la història van a favor ara com ara per a una separació amistosa. La comú pertinència a la UE (per cert, basada en un model confederal molt semblant al de la vella Corona catalano-aragonesa) dóna un marc idoni per trobar una solució viable, amistosa i beneficiosa per a tots. Els precedents al nostre entorn geogràfic i cronològic són nombrosos i no gens difícils d’adaptar. Només cal que ens decidim a fer el pas.

Fer el pas vol dir construir una majoria social favorable a la independència. I això no sembla gaire difícil si l’independentisme deixa de ser patrimoni de personatges i organitzacions radicals, estrambòtics o de poc fiar. ERC ha estat a punt d’aconseguir-ho en els darrers deu anys, però els errors estratègics dels seus líders han malmès aquesta oportunitat. Potser encara estan a temps de reconstruir-ho, però en tot cas és evident que sols no se’n sortiran.

En realitat, el primer pas en el procés ja s’està fent com qui diu sol: conscienciar la majoria dels ciutadans de Catalunya de la seva necessitat. Cada dia és més evident que els problemes de Catalunya no troben resposta en el sistema actual: des del retard del TGV fins a com tractar el problema de la immigració, passant pel caos aeroportuari, el monopoli de la distribució elèctrica, i un llarguíssim etcètera, tots ells passen sempre pel mateix punt: la manca de capacitat de decidir. Això en certs moments s’ha dit que es podia arreglar amb més competències, però la història dels darrers trenta anys demostra que aquest és un  camí sense sortida.

Davant d’aquesta situació, la independència és la solució més simple i eficaç a tots els problemes. Alguns problemes (seient a l’ONU i a la UE, seleccions nacionals, dèficit fiscal…) els resoldria automàticament; i posaria en les nostres mans totes les eines per resoldre els altres; la resta dependria ja de nosaltres mateixos i dels dirigents que triéssim. Si cinc anys després de la independència encara no s’han resolt, serà perquè no els hem sabut resoldre, no perquè no ens hagin deixat.

Cal remarcar que en aquesta llista de problemes no n’hi ha cap de tipus identitari o sentimental, com ara la defensa del català, raons històriques o simplement el sentiment de ser catalans. Amb aquest tipus d’argumentacions és molt difícil, avui, construir una majoria social prou clara en favor de la independència; aquí molta gent pot no estar-hi en contra però tampoc no estar-hi prou a favor i no se’ls mobilitzaria per la causa amb aquests raonaments. Per a aquelles persones que hi siguin sensibles, aquestes seran raons afegides que no s’han d’oblidar, però en cap cas poden ser l’eix central de l’argumentació. Es tracta de convèncer per la butxaca, que és la raó més poderosa per als catalans, ens agradi o no reconèixer-ho.

No volem la independència només en nom d’un passat gloriós —que també, però que molts catalans d’avui poden sentir més o menys aliè—, sinó en nom del futur. La possible recança de molts dels actuals catalans s’esvaeix quan se’ls demana a què volen que s’assembli més la Catalunya dels seus fills i del seus néts: a la que somiaven els seus pares o fins i tot ells mateixos quan hi van arribar, o a la terra de la que van haver de marxar. Aquesta és la veritable pregunta, i la resta és retòrica.

Contràriament al que molts diuen, la independència no divideix els catalans; ben al contrari ens uneix perquè beneficia tothom: els efectes del centralisme anticatalà afecten a tots els que viuen a Catalunya, tant si se senten catalans, com espanyols o mig i mig. Tots som afectats per igual i tots en patim les conseqüències. Cal no oblidar-ho i remarcar-ho sempre que sigui possible; hi ha molta gent sincerament i honestament espanyola que viu a Catalunya i no és conscient  de la relació directa que hi ha entre allò que defensa i els inconvenients que pateix. Potser més d’un canviarà d’opinió si se li fa veure.  I no han  de patir pel que passaria després: si volen seguir vivint a Catalunya i conservar el seu passaport espanyol, serien ciutadans d’un  país de la UE com ja n’hi ha ara a milers sense problemes. Per això, fins i tot els que vulguin seguir sent espanyols després de la independència, poden votar-hi a favor.

Així doncs, només cal perseverar en el que ja està succeint de manera natural: explicar tot el que ens passa per no poder decidir per nosaltres mateixos i que la independència si no ho resoldria automàticament, almenys ens donaria totes les eines per fer-ho. Pot ser una tasca feixuga, atesa la gran quantitat de coses que caldria posar a la llista si es vol fer sistemàticament, però de cap manera una tasca difícil.

Junt amb la informació de per a què volem la independència, cal explicar perquè la solució passa per aquí. I la resposta és molt senzilla: simplement, perquè és la solució més natural, i a més no n’hi ha d’altra.

Potser, malgrat tot, l’escull principal es trobi en nosaltres mateixos. En la nostra mentalitat. Al capdavall, el canvi conceptual que es proposa no és cosa menor: suposa trencar amb una tradició política que té segles d’història. Però per a això serveix la capacitat de raonar: per saber veure què és el que millor convé fer en cada moment, i fer-ho encara que això escandalitzaria als nostres avis.

I, al capdavall, no és més que retornar a l’Europa carolíngia d’on vam néixer.