10 set. 2010

CARTA OBERTA

Classificat com a Declaracions

CARTA OBERTA

Benvolguts amics i amigues,

Escric aquesta carta oberta tenint en ment, com a destinataris, a molta gent. Tots els centenars de persones que, al llarg de més de trenta anys, he conegut arran de la meva activitat en política. Segurament tu siguis un d’ells, o potser no; tant se val, potser el seu contingut et faci algun servei.

Escric aquesta carta pública per anunciar que plego. Poso fi a la meva vida política activa, i ara com ara crec que definitivament. A partir d’ara, seguiré la política com un ciutadà més, interessat per tot el que hi passi, i participant en les votacions quan siguem cridats a les urnes. Però no més.

Des d’aquell llunyà 1977 en què vaig sortir per primer cop a enganxar cartells a favor de la candidatura senatorial d’en Lluís Maria Xirinachs, han passat moltes coses. He militant a Esquerra Republicana, vaig contribuir a fundar Esquerra Catalana i durant setze anys he militat a Convergència. Al seu dia vaig formar part de l’Elefant Blau, i em satisfà haver tingut l’oportunitat de servir durant set anys la causa de Catalunya des de la seva primera institució esportiva. Als darrers mesos m’he adherit primer a Reagrupament i després a Solidaritat per la Independència. I tot, sempre, amb un mateix objectiu: servir Catalunya el millor possible. La meva guia inspiradora ha estat tothora una frase del President Companys: “La llibertat, la justícia i totes les altres causes nobles tenen molta gent al món que les defensa; però Catalunya només ens té als catalans”.

Aquesta exigència ètica és el que m’ha mogut sempre i mai no n’he dimitit. És això el que m’ha portat a intentar i a participar en moltes altres iniciatives, quasi sempre en  companyia de gent que m’ha aportat molt. La darrera, la creació de les Conferències Democràtiques de Catalunya com a punt de trobada de persones preocupades pel país, i com a eina de debat i reflexió cívica.

Tampoc ara dimiteixo de l’exigència del President màrtir, però passo a fer-ho des d’una altra posició: la reserva, en podríem dir. Ja començo a ser massa vell per a segons què, i ja n’estic tip, de segons quines coses. Per això m’he donat de baixa tant de Reagrupament com de Solidaritat. Segur que tots dos se’n sortiran perfectament sense mi.

Catalunya és, ara mateix, en una cruïlla històrica, i la responsabilitat de la nostra generació és aprofitar-la. Ho és davant de totes les generacions que ens han precedit i s’han sacrificat per Catalunya, i ho és també davant de les generacions que ens seguiran.

Aprofitar aquesta oportunitat vol dir que la propera legislatura del nostre Parlament sigui la legislatura de la llibertat. Vol dir que si Catalunya no obté la seva independència ara, es posin les bases per obtenir-la a la següent legislatura. L’actual confluència de factors i la potència de la xifra del 2014 hauria de ser suficient perquè tots els que estimen Catalunya, o que diuen que l’estimen, s’unissin davant d’una fita tan decisiva.

He treballat fins allà on he pogut per a aquest objectiu. He parlat, o ho he intentat, amb  molta gent: no cal dir noms, podeu fer la llista vosaltres mateixos i no us equivocaríeu gaire, segurament més aviat us en deixareu. I la resposta, amb poques excepcions, ha estat decebedora: alguns ni han volgut parlar amb mi, i la majoria dels que ho han fet, no han sabut passar de les bones paraules, que tots sabem que són paraules buides.

Per això plego. Falta humilitat i sobra vanitat. Falta visió històrica i sobra miopia. Falta grandesa i sobra egoisme. Falta esperit i sobren interessos. Falta gent que pensi i sobren fanàtics. Falta gent que accepti la crítica feta amb bona voluntat, i sobren incompetents, enlairats precisament per ser-ho. Pobra Catalunya, si la seva llibertat ha de dependre de les amistats o enemistats personals de cadascú, de les rancúnies i dels comptes pendents que els uns tinguin amb els altres o de qui se’n va al llit amb qui.

Diuen de Déu escriu recte amb ratlles tortes. Tant de bo sigui així.

Tinc la consciència tranquil·la per haver fet tot el que era a la meva mà. Puc dir amb el cap ben alt, que mai no he traït l’objectiu. No pretenc ser perfecte i sé que he comès errors, i només espero que no hagin superat els encerts. He trobat gent meravellosa i gent que m’ha ensenyat com pot arribar a ser de miserable l’ànima humana. He viscut grans desenganys i grans alegries, episodis bons i episodis dolents, experiències totes que m’han enriquit com a persona  i per això en dono les gràcies a tots. M’enduc records inesborrables, favorables o no, però tots positius perquè al capdavall tot són experiències viscudes.  I, sobretot, m’enduc l’íntima satisfacció d’haver fet tot el que he pogut per la meva pàtria.

Visca Catalunya lliure!

Joan Fonollosa i Guardiet

Barcelona, Onze de Setembre del 2010

Comentaris tancats a CARTA OBERTA

02 jul. 2010

ELOGI DEL MAGISTRAT INDEPENDENTISTA

Classificat com a Actualitat

Feia molt de temps que volia escriure aquest apunt, però me n’he hagut d’estar fins ara per no posar en perill una tasca tan delicada, valuosa i complexa com la que ha dut a terme el personatge a qui avui vull retre públic i merescut  homenatge.

Els membres del Tribunal Constitucional que han dictat la sentència contra l’Estatut de Catalunya són gairebé tots persones que viuen a Madrid, i, vulguin o no, estan immersos en la bombolla político-mediàtica de la capital de l’Estat; era d’esperar, per tant, que dictessin  sentència des d’una òptica i uns valors estrictament espanyols, sovint tan allunyats dels catalans.  És lògic que no hagin pogut calibrar exactament els efectes que la sentència tindrà a Catalunya i l’abast de les seves conseqüències.

Però no tots. N’hi ha un, l’Excel·lentíssim Senyor Eugeni Gay i Montalvo, proposat formalment pel PSOE, tot i que en realitat era el candidat del PSC. Aquest senyor és nascut a Catalunya, viu a Barcelona, parla català i té una llarga i reconeguda trajectòria professional com a advocat a Catalunya. Aquesta presència d’un representant de les minories nacionals és habitual en els estats plurinacionals (per exemple, és obligatori que al Tribunal Suprem de Canadà hi hagi sempre un quebequès) i serveix precisament per a això: per evitar que les resolucions es prenguin sense tenir en compte la visió i els arguments de l’altra part. Per tal que les sensibilitats minoritàries tinguin un pes en les deliberacions i puguin influir en les decisions.

Aquest se suposa que era el paper del senyor Eugeni Gay. Aquest senyor havia de saber  el mal irreparable que aquesta sentència farà a la indisoluble unidad de España, justament allò que es pretén defensar. Aquest senyor ha de saber o almenys intuir que hi ha un abans i un després d’aquesta resolució i que amb ella es fa realitat la profecia de Ramon Trias Fargas, quan deia  que “Catalunya no serà independent fins que l’hi obliguin”. Tot això, i molt més, aquest senyor ho ha de saber per força i la pregunta és com, sabent-ho, no n’ha alertat als seus companys i, segons sembla, fins i tot ha votat a favor de la sentència.

Només hi ha dues explicacions possibles per a aquest singular capteniment: o bé aquest senyor és completament burro i no s’assabenta del que passa al seu voltant, o bé és un independentista infiltrat. Com que la primera hipòtesi no és plausible, cal concloure que es tracta de la segona possibilitat.

És per això que vull retre-li un més que merescut homenatge. Realment s’ha de ser molt valent i tenir molta personalitat per aguantar una postura així durant tant de temps, fins a quatre anys. Cal tenir molt d’autocontrol per aconseguir que, al llarg de sessions que duren hores i hores, mai no el delatés un gest, una paraula, una mirada, un somriure. Cal molta paciència i molta sang freda per no dir res o qui sap si, en el secret de les deliberacions, fins i tot els ha animat a fer més gran la retallada per tal d’augmentar-ne els efectes. No tothom serviria per a una tasca tan delicada, complexa i perillosa. Dic perillosa perquè, no ho oblidem, si hagués estat descobert hauria pogut ser acusat d’alta traïció a l’Estat. Per sort, se n’ha sortit i cal felicitar-lo.

Algun dia, la República Catalana haurà de reconèixer com es mereix la contribució de l’Excel·lentíssim Senyor Eugeni Gay i Montalvo al seu adveniment. Des d’ara mateix demano per a ell la màxima condecoració civil de la República.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a ELOGI DEL MAGISTRAT INDEPENDENTISTA

02 jul. 2010

Espanya s’ha tret la careta

Classificat com a Actualitat,General

Espanya s’ha tret la careta: La sentència del TC sobre (o més aviat contra) l’Estatut ho ha deixat clar per si algú encara no ho sabia:  Franco ha tornat, si és que mai ha marxat. Repetir fins a vuit vegades en un foli i mig la cantarella del “indisoluble unidad de  España”´no és una casualitat: és una provocació.

Per si hi havia dubtes, ja està clar: la Constitució actual no és res més que una repintada de la façana del franquisme, almenys pel que fa a la qüestió nacional. Canvien les formes, però res de substancial és diferent. Els discursos dels líders del PP i del PSOE no són en essencia diferents dels de qualsevol jerarca del franquisme. L’Estatut del 79 va ser una concessió feta a contracor en un moment de feblesa, i per ells li és aplicable l’expressió del decret franquista de supressió del del 32: “en mala hora concedido por la República”.

Què més ens falta per veure-ho clar? Què estem esperant? Espanya toleraria millor una Catalunya independent que una Catalunya autonòmica de veritat, i ja no diguem un Estat Federal que alguns encara s’enstesten a somiar.

Espanya ens ho diu amb claredat meridiana: Espanya és com és i s’hi troba molt a gust; i a qui no li agradi, que se’n vagi, però no preteneu fer-nos canviar.

Prou de perdre temps amb bajanades que no porten enlloc. Prou de somiar amb concerts econòmics, seleccions esportives, oficialitat del català, competències sobre el-que-sigui i mil coses més impossibles d’aconseguir dins d’Espanya, i que en canvi “vénen de sèrie” amb la independència.

 Ja no hi ha excusa. Senyors Montilla, Mas, Puigcercós, Herrera i tutti quanti ens han tingut entretinguts i emmordassats fins ara, ha arribat l’hora de la veritat. El PP ja fa temps que ha triat: i vosaltres? O esteu per la llibertat de Catalunya o sou còmplices dels qui ens esclavitzen. Ja no hi ha possibilitat d’amagar-se. Ja és Catalunya o Espanya. S’han acabat  les bones paraules i les nebuloses.

Ara és l’hora de la veritat. Espanya ens hi empeny.  Ens dobleguem o fem el que cal fer? La Història dirà si la nostra haurà estat la darrera generació de Catalunya. És la nostra responsabilitat.

Bernat Munt

Comentaris tancats a Espanya s’ha tret la careta

02 jul. 2010

Espanya s’ha tret la careta

Classificat com a Actualitat,General

Espanya s’ha tret la careta: La sentència del TC sobre (o més aviat contra) l’Estatut ho ha deixat clar per si algú encara no ho sabia:  Franco ha tornat, si és que mai ha marxat. Repetir fins a vuit vegades en un foli i mig la cantarella del “indisoluble unidad de  España”´no és una casualitat: és una provocació.

Per si hi havia dubtes, ja està clar: la Constitució actual no és res més que una repintada de la façana del franquisme, almenys pel que fa a la qüestió nacional. Canvien les formes, però res de substancial és diferent. Els discursos dels líders del PP i del PSOE no són en essencia diferents dels de qualsevol jerarca del franquisme. L’Estatut del 79 va ser una concessió feta a contracor en un moment de feblesa, i per ells li és aplicable l’expressió del decret franquista de supressió del del 32: “en mala hora concedido por la República”.

Què més ens falta per veure-ho clar? Què estem esperant? Espanya toleraria millor una Catalunya independent que una Catalunya autonòmica de veritat, i ja no diguem un Estat Federal que alguns encara s’enstesten a somiar.

Espanya ens ho diu amb claredat meridiana: Espanya és com és i s’hi troba molt a gust; i a qui no li agradi, que se’n vagi, però no preteneu fer-nos canviar.

Prou de perdre temps amb bajanades que no porten enlloc. Prou de somiar amb concerts econòmics, seleccions esportives, oficialitat del català, competències sobre el-que-sigui i mil coses més impossibles d’aconseguir dins d’Espanya, i que en canvi “vénen de sèrie” amb la independència.

 Ja no hi ha excusa. Senyors Montilla, Mas, Puigcercós, Herrera i tutti quanti ens han tingut entretinguts i emmordassats fins ara, ha arribat l’hora de la veritat. El PP ja fa temps que ha triat: i vosaltres? O esteu per la llibertat de Catalunya o sou còmplices dels qui ens esclavitzen. Ja no hi ha possibilitat d’amagar-se. Ja és Catalunya o Espanya. S’han acabat  les bones paraules i les nebuloses.

Ara és l’hora de la veritat. Espanya ens hi empeny.  Ens dobleguem o fem el que cal fer? La Història dirà si la nostra haurà estat la darrera generació de Catalunya. És la nostra responsabilitat.

Bernat Munt

Comentaris tancats a Espanya s’ha tret la careta

02 jul. 2010

A QUI CORRESPONGUI

Classificat com a Actualitat,Estudis i propostes

El que segueix és una selecció de textos extrets de la Ponència 1 aprovada al 15è Congrés de Convergència, (juliol del 2008 i darrer celebrat fins avui) i per tant plenament vigents en l’actualitat com a doctrina oficial del Partit.

M’agradaria saber si els dirigents de Convergència consideren o no que es donen les condicions expressades en aquests textos i com pensen dur a la pràctica aquests mandats congressuals.

Cesc Farguell

 

  Punt 8.2. .- Desenvolupament de la potencialitat del nou EstatutPàgina 47, línies 15 i següents:

En cas contrari, si l’Estatut sortís afectat [del seu pas pel TC], bé en el seu articulat, bé en la seva lectura, més enllà de l’agreujament de la manca de credibilitat i de prestigi de les institucions constitucionals, es faria patent una injusta parcialitat en el conflicte entre el conjunt i la part: tot l’ordre constitucional quedaria qüestionat. Però sobretot, es tancaria la possibilitat d’accedir a unes pretensions col·lectives àmpliament majoritàries a Catalunya (àmplia majoria al Parlament i àmplia majoria popular en el referèndum). Es barrarien les ambicions nacionals de Catalunya. Faria impossible avançar en l’autogovern i en l’autonomia, amb un agreujant: la sentència del Tribunal Constitucional no té marxa enrera, és llei per les normes futures, llevat que es reformi la Constitució. Si es tanca el procés autonòmic i queden insatisfetes les ambicions de Catalunya, es trencarà el consens de la transició, es produirà una important desafecció envers Espanya i es qüestionarà la vigència del marc constitucional, no només des de la política, sinó sobretot des de la gent, en el seu sentir, a l’esperit del poble.

  Punt 8.3. .- El dret i el deure a decidir avui i en el futur: fites i objectius

Pàgina 48, línies 5 a 17

El dret a decidir del poble de Catalunya es manifesta en l’exercici del dret de vot i inclou totes les opcions possibles, i no té cap més límit que aquell derivat de la falta de suport democràtic. En aquest sentit, Convergència no renuncia a cap escenari polític de futur per a Catalunya, i per això ratifica un cop més el dret del poble català a l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació. De fet, a través del grup parlamentari de CiU al Parlament, Convergència ha expressat en diverses ocasions el suport a l’exercici del dret a l’autodeterminació quan així ho decideixi el poble de Catalunya i que el mateix Parlament de Catalunya ha aprovat també endiverses ocasions (resolucions 98/III de 1989, 229/III de 1991 i 679/IV de 1998).   

Pàgina 49, línies 17 a 26

Pel que fa als drets col lectius, com el de l’autodeterminació, aquests drets no poden romandre hivernats quan el context polític requereix del seu exercici. És a dir, que quan un poble veu retallades les seves decisions de funcionament col lectiu, quan veu humiliades les seves expectatives de desenvolupament, quan veu esgotades totes les possibilitats de creixement propi en un determinat context polític, no té tant el dret com el deure de preguntar-se si li convé canviar aquest context. Per tant, cal que Catalunya i els partits catalanistes com Convergència s’autoimposin el deure de preguntar a la ciutadania sobre el futur polític del país. No formular aquesta pregunta no és renunciar a l’exercici d’un dret, sinó eludir el compliment d’un deure.  

Punt 10. .- Un projecte per a construir Catalunya: Catalunya com a prioritat.

Pàgina 53, línies 6 a 11

Convergència manté com a objectiu el ple reconeixement nacional de la plena i completa sobirania de Catalunya. En la mesura que el nou Estatut reconeix que els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya, Convergència promourà al Parlament de Catalunya l’exercici del dret a decidir, sense cap més límit que la voluntat democràtica expressada lliurament i en pau del poble català. 

Pàgina 53, línies 6 a 11

I per això, Catalunya ha de prioritzar i reivindicar la totalitat dels seus drets com a nació lliure dins el concert universal de nacions lliures. 

Pàgina 57, darrer paràgraf de la ponència:

Els drets no es demanen, s’exerceixen. 

Comentaris tancats a A QUI CORRESPONGUI

29 juny 2010

Espanya ens ho ha dit clar: no ens vol. I ara què?

Classificat com a Actualitat,Textos bàsics

 Ja tenim sentència sobre l’Estatut. Per fi els molt Excel·lentíssims senyors i senyores del Tribunal Constitucional Espanyol s’han dignat escriure un parell de folis i fer real el que tothom donava per descomptat. Aquest Estatut, que ja va néixer de mínims, va ser degudament retallat i escapçat a les Corts resulta que no hi cap a la Constitució espanyola. Conclusió: el problema no és l’Estatut; el problema és que Catalunya no cap dins d’Espanya.

Algú preguntava ahir per la tele si la dignitat de Catalunya s’havia vista afectada per aquesta sentència. Per a mi, la resposta és que no, com no es veu afectada la meva dignitat pel fet que algú m’insulti.  El que afectarà la meva dignitat és com hi responc. De la mateixa manera, aquest paperot no afecta la dignitat  de Catalunya: el que afecta és com hi respondrem.

I ja han sortit els corifeus de l’esclavatge dient que no n’hi ha per tant, que la sentència no és tan dura com es temia, i que al capdavall “només” han tocat 14 articles de més de 200 i que s’ha de reclamar tot l’Estatut i no sé quantes bajanades més.

Vergonya, senyors!

Només la llista dels preceptes anul·lats (no diguem ja dels interpretats) fa feredat: Catalunya no és una nació, la nostra llengua no és preferent per l’administració ni per lp’ensenyament, no podem administrar la justícia a ca nostra, el síndic de Greuges no és qui ha de vetllar pels nostres drets…

 Però que s’han cregut aquesta gent?

El sol fet que un ribunal s’atreveixi a esmenar la plana a una llei aprivada poer dos Parlaments democràtics i refrendada pel poble ja és per ell mateix un insult a aquest poble i a la mateixa idea de democràcia.

L’única reposta possible, l’única que no afectarà la nostra dignitat com a poble és molt senzilla: dir, educadamnent, el que sembla que ens volen forçar a dir: Passi-ho bé.

No hi ha altra resposta possible.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Espanya ens ho ha dit clar: no ens vol. I ara què?

02 juny 2010

La independència, una voluntat irreversible

Classificat com a Actualitat

Catalunya sempre ha estat conscient que la recuperació  de la independència és un problema internacional, europeu

NARCÍS OLIVERES I TERRADES És possible que el vostre navegador no pugui visualitzar aquesta imatge.  

Les consultes sobre la independència han atret observadors internacionals. Són una manifestació de la voluntat de mantenir la continuïtat de la nostra identitat, de voler continuar  

Cap esdeveniment històric no sorgeix del no-res. Tots tenen antecedents i, alhora, en són d’esdeveniments posteriors. Això significa una gran dificultat: la de trobar el moment històric del qual cal arrancar. El president Pujol, en una conferència que va donar al Palau de la Música Catalana el dia 5 de maig de 2004 sobre El procés d’independència dels nous estats europeus proposa analitzar tres etapes, la primera de les quals començaria l’any 1000. Jo penso que analitzar la identitat de Catalunya i com aquesta identitat, que ja des del seus inicis prefigurava la lògica d’una independència catalana, requereix remuntar uns quants segles més. No pretenc rectificar el president Pujol; ell es referia, en fixar l’any 1000, a un procés europeu globalment considerat i en el qual Catalunya no pot ser-hi inclosa ja que encara no ha accedit a la independència.

I, atès que la nostra independència s’obtindrà per la via de la secessió o de separar-nos de l’Estat espanyol, remuntar aquests segles ens permetrà  comprovar que amb aquest Estat no hi hem tingut mai res a veure, llevat haver de patir la seva opressió.

L’any 878, el comte Guifré  el Pilós concentra en ell els comtats de Barcelona, Girona, Osona, Urgell i Cerdanya i en proclama la indivisió, els quals correspondran als seus successors, fundant així una dinastia, la dels comtes de Barcelona, que va perdurar 500 anys.

En aquests 500 anys la història de Catalunya és brillant, fins al punt de ser una de les potències hegemòniques de la Mediterrània. En aquests moments Catalunya fa una gran aportació jurídica a través d’un codi de comerç, el primer d’Europa, el Llibre del Consolat del Mar, col·lecció d’ordenacions, usos i costums marítims i comercials que arribà a tenir autoritat de llei. Els representants d’aquest consolat van crear la Taula de Canvi, precursora de les futures banques. El Llibre del Consolat del Mar i la Taula de Canvi van ser aportacions importants de Catalunya a Europa.

Amb l’extinció  de la dinastia dels comtes de Barcelona s’elegeix un rei de la dinastia dels Trastàmara, que regna a Castella. El 1469, amb el matrimoni d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, es produeix la unió personal, no pas política, entre Castella i Aragó. Vicissituds històriques diverses van propiciar que Catalunya es veiés implicada en les grans guerres de l’edat moderna, la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i de la Successió a la corona espanyola (1701-1714). La primera va acabar amb la Pau de Westfàlia (1648). En la segona, en la qual van intervenir les principals potències europees del moment, totes elles per motivacions clarament de política continental, Catalunya hi va perdre la seva independència política i amb els Decrets de Nova Planta va ser annexada a Castella. La Pau de Westfàlia va suposar, la consolidació dels estats-nació. Avui, l’estat-nació està en crisi. L’exigència, o l’ultimàtum, al govern de l’Estat espanyol de prendre determinades mesures, i dictar quines, per sanejar l’economia n’és una evidència.

El president Pujol, en la conferència que ja he esmentat al Palau de la Música Catalana, el 5 de maig de 2004, d’entrada comptava més de vint nous estats. Les referències comparatives amb Catalunya van ser freqüents. En un passatge de la conferència va fer referència al nostre exili recordant la importància del manteniment de la continuïtat. Mantenir les ambaixades –deia– vol dir mantenir la continuïtat. «Érem un Estat i som un Estat. No ens reconeixen, però som un Estat.» I afegeix que el president Terradellas mantenint la Generalitat fa això.

En la conferència, el President, al final, va suposar que els oients traurien les seves conclusions i ell va aportar la seva. I la seva va ser que els pobles tenen dret al seu reconeixement, que el nacionalisme és un gran motor dels pobles, que la llibertat té efectes positius, que nosaltres no podem mai deixar de tenir contacte amb el que som i d’on venim i hem de voler anar endavant, i que la història té els seus miracles i que encara que no n’hi hagi, de miracles, sempre n’hi ha un i que la voluntat de continuar paga.

Catalunya sempre ha estat conscient que la recuperació de la independència és un problema internacional, europeu. Les consultes sobre la independència han atret observadors internacionals. Són una manifestació de la voluntat de mantenir la continuïtat de la nostra identitat, de voler continuar. I, en aquesta ocasió, és la societat civil qui proclama aquesta voluntat. Una voluntat que és irreversible. Quan un procés esdevé irreversible significa que l’assoliment del seu objectiu és proper.

Comentaris tancats a La independència, una voluntat irreversible

17 maig 2010

Les tres lliçons de Barcelona

Classificat com a Actualitat

Joan Fonollosa

Ja ha passat el “gran” referèndum barceloní, que s’havien empescat els caps presumptament pensants de la casa gran del cap i casal. El resultat ha estat que la ciutadania de Barcelona ha sabut estar a l’altura de les circumstàncies i ha donat una lliçó de democràcia ben entesa a tota aquesta colla que es creuen més llestos que ningú i es pensen que poden substituir el poble. Catalunya és la democràcia més antiga d’Europa, i la seva capital n’ha donat una altra mostra de com és de profund el sentit democràtic dels catalans. De fet, no ha estat una sola, sinó tres les lliçons que es poden extreure d’aquests resultats.

Primera lliçó: la participació

Una de les finalitats (no confessades, naturalment) d’aquesta mascarada era, sens dubte, desprestigiar el moviment de consultes per la independència. Però amb una participació que no arriba al 12,5%  és evident que no es pot parlar mai més de participacions baixes en aquestes consultes. Més de 500 persones, entre funcionaris i personal contractat expressament, han treballat durant tota la setmana per la consulta; 3 milions d’euros de despesa reconeguda; 108 punts de votació, la possibilitat de fer-ho des de casa i tota una setmana de temps, etc. etc. etc. Això per no esmentar el dit “procés participatiu” i els “donants d’idees” que durant mesos ens han estat donant la tabarra amb aquesta qüestió des de molt abans que es convoqués el referèndum. Amb tots aquests mitjans, obtenir aquesta participació no és precisament com per treure gaire pit. Quina participació hauríen obtingut els referèndums per la independència si haguéssin comptat amb uns mitjans equivalents? Cal recordar que la participació mitjana en aquestes consultes és del 21% i que només en 15 de les 460 poblacions consultades fins ara s’han obtingut percentatges de participació menors que el de Barcelona. Per tant, s’ha acabat aquesta broma.

Segona lliçó: els resultats

Que quedi clar: ningú no és més partidari que jo de donar la veu al poble sempre que hi hagi ocasió. Si això fos Suïssa, m’hauria semblat normal que es plantegés aquesta qüestió de la Diagonal en referèndum, i m’agradaria que a la Catalunya independent aquesta mena de coses fóssin habituals.

Habituals, però ben fetes. En primer lloc, hi ha una pregunta prèvia: reformar la Diagonal és ara un tema prioritari? I encara més: no es pot fer, des de l’Administració, joc brut amb les opcions. Amagar l’opció C era, per dir-ho suaument, fer trampes. Recordem que inicialment només es volia proposar les opcions A i B, donant per fet que hi hauria reforma. El plantejament, per tant, era trampós i estava  viciat d’inici.

I la resposta ha estat exemplar: l’opció C, la que no volien els qui manen a l’Ajuntament, ha obtingut una victòria aclaparadora. Un 80% en una votació amb tres opcions no és una cosa gens habitual, i més quan aquesta opció s’ha amagat durant la campanya, quan s’ha mostrat s’ha fet amb una imatge penosa i era la darrera de la llista. Només hi ha una lectura possible: els ciutadans han engegat a fer punyetes els convocants. Les consultes, sí, però per allò que toqui i sobretot ben fetes, amb tots els requisits democràtics.

I tercera lliçó: la tecnologia

Aquesta tercera lliçó és la més amagada de les tres, però no per això menys important. La comèdia de l’alcalde fent veure que votava quan en realitat no ho havia pogut fer, el xou del regidor que havia votat sense saber-ho, la gent que després de fer cua no podia votar, els que no hi podien accedir des de casa, i tot plegat obeeixen a una mateixa causa: el sistema informàtic era un nyap, i contrasta fortament amb l’impecable funcionament del sistema usat per les consultes populars. No sé què deu haver costat aquest nyap, ni tampoc què hauria costat el de les consultes, si s’hagués hagut d’encarregar, pagant, a una empresa; però estic segur que deu haver sortit molt més barat. I ha funcionat impecablement en 460 ocasions, fins al punt que els observadors estrangers n’han quedat meravellats.  La comparació és sagnant, i la conclusió evident: si aquests que estan al càrrec de gestionar els diners de tots no ho saben fer almenys igual de bé que una colla de gent (professionals, segur, però treballant fora d’hores i amb molts menys mitjans) potser que ens ho fem mirar. En quines mans estan els diners que són de tots?

En resum, un altre triomf d’aquests milers de catalans que, organitzant o simplement exercint el seu dret, estan donant una lliçó de democràcia i que estan deixant la imatge de Catalunya al nivell més alt, arreu del món.

I és que quan el poble es posa en marxa, no hi ha qui l’aturi. Sobre tot, el català.

Comentaris tancats a Les tres lliçons de Barcelona

07 maig 2010

Una anècdota…. banal?

Classificat com a Estudis i propostes,General

Joan Fonollosa 

És un fet que es deu produir dotzenes de vegades cada dia als transports públics de Barcelona: una persona puja al bus o al metro i veu un seient lliure; per accedir-hi ha de passar entre les cames d’altres passatgers que ja hi són asseguts: encara que aquests miren de deixar lloc, el pas és estret i l’equilibri, precari. Si en aquest moment arrenca el cotxe, la persona perd l’equlibri. En el pitjor dels casos, pot acabar assegut a la falda d’un altre passager, però normalment no s’arriba a aquest extrem: entre que un s’agafa on pot i l’altre posa les mans per aturar-lo, s’evita que caigui del tot. Sol produir-se aleshores un breu diàleg (“Ai, perdoni”, “No ha estat res”) un somriure cortès i s’ha acabat l’anècdota.

 Jo mateix m’he trobat més d’una vegada en aquesta situació, representant ara un paper, ara l’altre. La darrera ahir mateix, mentre anava en els trens de la Generalitat cap a la Universitat Autònoma, en aquest cas com a “passatger assegut”.

L’altra protagonista de la història era una noia jove, posem d’uns vint-i-pocs anys. Duia uns pantalons grisos, una mena d’anorac amb màniga llarga, cordat fins al coll amb una cremallera i el cap cobert per una peça (massa gruixida per anomenar-la “vel”) que li cobria els cabells i el coll, i deixava al descobert l’òval de la cara, de trets inequívocament magribins. La veritat és que trobo que anava molt abrigada pel temps que feia, però cadascú es vesteix com vol, és clar.

 El cas és que quan el tren va arrencar, no es va poder agafar enlloc (duia els braços fortament enganxats al cos) i jo, instintivament, vaig posar les mans per aturar-la abans no caigués damunt meu. El resultat és que vaig acabar posant tot el palmell de la mà en un lloc tan poc compromès com el seu braç (la màniga hauríem de precisar) entre el colze i l’espatlla. Aquest i els genolls (coberts pels respectius pantalons, és clar) van ser els únics punts de contacte fisic entre ella i jo.

I aquí ve el més extraordinari: Un cop recuperat l’equilibri, la noia va fer un pas enrere, i es va quedar dreta al passadís, amb una mà crispada agafada a la barra, la mirada perduda i panteixant fortament, com si hagués tingut un ensurt de mort. Fins i tot es va posar la mà al pit i estic segur que se li havia disparat el batec del cor. Va estar així uns quants segons i juraria que va considerar la possibilitat d’anar-se’n a un altre lloc del vagó. Finalment, ja més recuperda, es va decidir i va passar ràpidament per anar a seure al meu costat -era l’únic seient lliure dels quatre- amb el cos mig de costat, donant-me l’esquena i la cara enganxada al vidre de la finestra, arrupida contra la paret. En aquesta posició la vaig deixar quan va arribar la meva parada. En cap moment em va mirar, ni encara menys em va dirigir la paraula.

No vull fer cap comentari, crec que és més interessant que me’ls feu arribar vosaltres. Només uns diré que, un cop recuperat de la sorpresa pel seu comportament, em va fer molta pena.

Comentaris tancats a Una anècdota…. banal?

07 maig 2010

Una anècdota…. banal?

Classificat com a Estudis i propostes,General

Joan Fonollosa 

És un fet que es deu produir dotzenes de vegades cada dia als transports públics de Barcelona: una persona puja al bus o al metro i veu un seient lliure; per accedir-hi ha de passar entre les cames d’altres passatgers que ja hi són asseguts: encara que aquests miren de deixar lloc, el pas és estret i l’equilibri, precari. Si en aquest moment arrenca el cotxe, la persona perd l’equlibri. En el pitjor dels casos, pot acabar assegut a la falda d’un altre passager, però normalment no s’arriba a aquest extrem: entre que un s’agafa on pot i l’altre posa les mans per aturar-lo, s’evita que caigui del tot. Sol produir-se aleshores un breu diàleg (“Ai, perdoni”, “No ha estat res”) un somriure cortès i s’ha acabat l’anècdota.

 Jo mateix m’he trobat més d’una vegada en aquesta situació, representant ara un paper, ara l’altre. La darrera ahir mateix, mentre anava en els trens de la Generalitat cap a la Universitat Autònoma, en aquest cas com a “passatger assegut”.

L’altra protagonista de la història era una noia jove, posem d’uns vint-i-pocs anys. Duia uns pantalons grisos, una mena d’anorac amb màniga llarga, cordat fins al coll amb una cremallera i el cap cobert per una peça (massa gruixida per anomenar-la “vel”) que li cobria els cabells i el coll, i deixava al descobert l’òval de la cara, de trets inequívocament magribins. La veritat és que trobo que anava molt abrigada pel temps que feia, però cadascú es vesteix com vol, és clar.

 El cas és que quan el tren va arrencar, no es va poder agafar enlloc (duia els braços fortament enganxats al cos) i jo, instintivament, vaig posar les mans per aturar-la abans no caigués damunt meu. El resultat és que vaig acabar posant tot el palmell de la mà en un lloc tan poc compromès com el seu braç (la màniga hauríem de precisar) entre el colze i l’espatlla. Aquest i els genolls (coberts pels respectius pantalons, és clar) van ser els únics punts de contacte fisic entre ella i jo.

I aquí ve el més extraordinari: Un cop recuperat l’equilibri, la noia va fer un pas enrere, i es va quedar dreta al passadís, amb una mà crispada agafada a la barra, la mirada perduda i panteixant fortament, com si hagués tingut un ensurt de mort. Fins i tot es va posar la mà al pit i estic segur que se li havia disparat el batec del cor. Va estar així uns quants segons i juraria que va considerar la possibilitat d’anar-se’n a un altre lloc del vagó. Finalment, ja més recuperda, es va decidir i va passar ràpidament per anar a seure al meu costat -era l’únic seient lliure dels quatre- amb el cos mig de costat, donant-me l’esquena i la cara enganxada al vidre de la finestra, arrupida contra la paret. En aquesta posició la vaig deixar quan va arribar la meva parada. En cap moment em va mirar, ni encara menys em va dirigir la paraula.

No vull fer cap comentari, crec que és més interessant que me’ls feu arribar vosaltres. Només uns diré que, un cop recuperat de la sorpresa pel seu comportament, em va fer molta pena.

Comentaris tancats a Una anècdota…. banal?

Anteriors »