Conferències Democràtiques de Catalunya

per Joan Fonollosa

No he volgut escriure abans sobre aquest afer, per diverses raons. Una, perquè no em semblava ni ètic ni prudent escriure sense tenir-ne tota la informació i, sobretot, per no contribuir a engreixar el merder fent-ho abans que l’afer s’acabés. D’altra banda, perquè una expressió desafortunada o una afirmació imprudent o fora de temps podien fer molt de mal al que, al capdavall, és la causa última i motor principal de tot: aconseguir la independència de Catalunya.

Però ara, a pilota passada i ja calmades les aigües, em sento en l’obligació d’explicar a tots els  companys i amics de les Conferències Democràtiques, la meva versió del que ha passat o almenys tal com jo ho veig. Vull demanar disculpes pel meu silenci als molts que m’heu demanat que expliqués abans com ho veia. Tal com crec que ha estat un exercici de responsabilitat, un silenci prudent per no espatllar més les coses, ara em sento amb l’obligació de parlar, i ho faig per via d’aquest blog, perquè us ho dec. Som-hi, doncs.

Dues coses cal dir abans de tot: una, que el conflicte es veia venir de feia temps; i dues que no és un sol conflicte, sinó almenys dos de diferents, potser quatre, fins i tot, que s’han tractat i resolt simultàniament.

Que el conflicte es veia a venir de feia temps era quelcom evident per a qualsevol amb  experiència política i que estigués una mica ficat a Reagrupament. Ja sé que és lleig autocitar-se, però amb data 4 d’octubre, comentant l’Assemblea del dia abans,  vaig escriure en aquest mateix blog: (http://blogs.avui.cat/endavant/2009/10/04/apunts-de-lassemblea/)

“ (…) però, no va ser tot tan positiu. (…) també vaig poder retrobar alguns tics, (…) procedents de la manera de fer de les assemblees d’ERC. Res de greu, però convindria que s’anéssin polint aquests defectes, si realment es vol oferir a Catalunya alguna cosa més que una escissió d’ERC. Em consta que la nova direcció, o almenys alguns dels seus membres, en són conscients i estic segur que sabran corregir-ho.”

I vull remarcar una frase crucial: “si realment es vol oferir a Catalunya alguna cosa més que una escissió d’ERC”. Aquesta ha estat una de les claus del conflicte: molta gent, a dins i fora de Regrupament, no ha entès que això és, o vol ser, una cosa realment nova, que no té res a veure (o molt poc) amb els partits als que estem acostumats.  Això, i -tot s’ha de dir- un possible error en el mètode emprat, potser forçat, i degudament magnificat, ha fet que molts no hagin entès el que ha passat.

Una altra dada que no s’ha d’oblidar: no estem davant d’una opció política més. Estem davant d’un projecte seriós per la independència de Catalunya. Això vol dir enemics molt poderosos, molt més del que de vegades ens imaginem. No vull fer afirmacions que no puc provar, però algunes de les coses que han passat són compatibles amb la hipòtesi que no tothom dins de Reagrupament treballés amb aquest objectiu. I permeteu-me que no sigui més explícit.

Naturalment, també hi ha un altre ingredient que mai falta en aquesta mena de coses: les ambicions personals. És lícit tenir-ne, i més en política: sempre he dit que qui no tingui ambicions personals més val que no s’hi dediqui, però una  cosa és tenir ambicions i una altra posar-les per davant dels objectius fundacionals de l’organització, i especialment quan aquests són els de Reagrupament. Hi ha uns límits que cal respectar i no tothom ho sap fer.

Tot plegat  va conduir a una situació que, segons expliquen els que hi eren, va resultar insostenible, i exigia solucions dràstiques. Aquí és on, al meu parer, es va cometre l’únic error, si és que és un error: unes dimissions que no ho eren, i que es van desfer com si res no hagués passat un cop aconseguit l’objectiu. No puc dir si va ser un error de càlcul, si no hi havia altra via o si els riscos de fer altra cosa eren excessius; en tot cas, cal reconèixer que ha quedat lleig. Però efectiu, que és del que es tractava.

A partir d’aquí, la reacció ha estat més o menys com era d’esperar, tot i que  amb algun toc addicional que demostra el nivell ètic d’alguns personatges: amb tres veritats i quatre mitges mentides s’ha muntat una història fastigosa per “explicar” els motius del que ha passat. Amb una història tan morbosa, els altaveus adequats i la bona fe de molts incauts, s’ha acabat muntant un circ que només la prudència de les persones afectades, que han preferit empassar-se la bilis i ni s’han molestat a desmentir-ho, ha impedit que s’acabi convertint tot en un serial de salsa rosa.

El cas és que el problema ha quedat superat, de manera efectiva i en un temps rècord. El vaixell, amb alguna rascada a la pintura i potser fins i tot algun bony al buc,  segueix navegant amb el rumb fixat i velocitat de creuer. I això és el que importa.

No em resisteixo a citar uns paràgrafs d’un dels molts correus que he rebut, i que expressen perfectament el que ha passat:

“Mai un grup nou, que no és ni un partit, sense representació parlamentària, que encara no ha mostrat les seva força en unes eleccions, havia generat tant d’enrenou ni fet vessar tanta tinta i interès mediàtic com ha passat ara (…) el que és una mostra de que portem el camí correcte per fer que la nostra Nació sigui independent.

Aquesta crisi ha de servir per adonar-nos de la nostra força, crèixer i alçar-nos amb més força, per convèncer als nostres entorns de que la Independència de l’estat espanyol és més necessària, possible i a l’abast que mai, per trencar la campanya mediàtica d’insídies i falsedats amb la que ens volen ensorrar.”

Però de tot plegat, però, em quedo amb una frase de Joan Carretero: “l’objectiu és que a les properes eleccions hi hagi la candidatura independentitsta més potent possible; i si això vol dir que no vagi ningú de Reagrupament a la llista, doncs endavant”

Doncs això, endavant! El que ara cal és seguir treballant i no parlar-ne més.

Les Conferències Democràtiques de Catalunya ens hem adherit a la plataforma Barcelona Decideix, que, com se sap, té l’objectiu d’organitzar la traca final de les consultes sobre la independència, fent-ne una al cap i casal de Catalunya. I ahir, en representació de les Conferències vaig assistir a l’Assemblea constituent de la plataforma.

Va ser un gran dia, sens dubte. Prop de dues-centes entitats hi eren presents, des d’algunes tan grans i prestigioses com l’Òmnium o el CIEMEN, fins a entitats minúscules pràcticament desconegudes. Gent de tot l’espectre ideològic, des dels democratacristians de Sobirania i Justícia fins a un Ateneu comunista llibertari, passant per les JERC i les CUP. Hi havia, fent notar ostensiblement la seva presència, una nombrosa representació d’ERC i la presència, molt més discreta però efectiva, de dirigents de segona fila de Convergència (ai, Convergència!). I gent de Reagrupament encara menys coneguda, però apuntant-se a totes les comissions de treball. Tots, cadascun des del seu punt de vista, de les seves possibilitats i dels seus interessos, col·laborant en el mateix.

Hi havia de tot: associacions d’empresaris i sindicats, associacions d’enginyers i col·lectius antiunuclears, associacions de veïns, de botiguers, de professionals, d’excursionistes. Gent anti-Unió Europea i entitats pro-palestines asseguts al costat d’amics del poble d’Israel. Hi havia grups de dones, de gais, d’estudiants, i la complicitat de la Universitat que va cedir el local. Hi havia col·lectius d’argentins i de paquistanesos i vem rebre la cordial salutació d’un representant amazic.

Lògicament, els grups parapolítics que es mouen al voltant del sobiranisme hi érem pràcticament tots: Sobirania i Progrés, la Plataforma pel Dret a Decidir, Deumil.cat… i les Conferències Democràtiques de Catalunya, naturalment.

I gent. Gent individual que hi havia anat per fer de voluntari, per ajudar també en el procés.

Me’n deixo, segur que me’n deixo. No vull ser injust amb ningú: tots els que érem allà tenim el mateix mèrit i, més enllà de les possibilitats de participació de cadascú, el més important és que hi érem. Tots (i totes, que algun/a dels/les assistents se m’enfadaria si no ho dic). Tots i totes junts remant en la mateixa direcció.

I una constatació: fa només cinc anys o potser menys, una cosa així era simplement inimaginable. Des de les discrepàncies, que n’hi ha i grans, tots hem après una lliçó: el que ens uneix és només una sola cosa, la independència. Però aquest únic punt d’unió és massa important per supeditar-lo a res més. De fet, és el punt de partida perquè tot estigui per fer i tot sigui possible. Com m’agrada dir, primer la independència i després ja en parlarem.

Com no podia ser d’altra manera en una assemblea tan nombrosa i variada, va ser més aviat poc efectiva i contradictòria: no es van poder aprovar ni el manifest inicial ni un document que no era altra cosa que una estimació -força ben feta, al meu parer- dels recursos que seran necessaris per a l’empresa, però sí que es va aprovar un primer esquema d’organització. Precisament arran d’aquesta aprovació es va viure un moment surrealista, quan es va votar si havíem de votar el document; em va treure trenta anys de sobre i en diversos moments de l’acte em vaig sentir transportat a aquelles assemblees, tan romàntiques, dels seixanta i dels primers setanta.

Es van constituir les comissions de Districte i, poc a poc, fent tentines, però amb la il·lusió als ulls de tothom, es va fer el més important: començar a caminar.

El propòsit és difícil, l’embat és formidable, el camí llarg i ple de perills, però, com va recordar algú, en aquest país se’n fan moltes cada dia, de coses inversemblants.

Ens en sortirem. Segur.

Joan Fonollosa

A poc a poc es va acostant l’hora de la veritat. Les espases no són encara  en alt, però els seus portadors ja fa dies que les esmolen, les fan ben lluents i les llueixen al sol.

Tots els guerrers ensumen ja la batalla. La gran batalla que es lliurarà en el segon semestre d’enguany, on altre cop uns quants voldran decidir per tots nosaltres a benefici de tercers. Els partits parlamentaris van nomenant els seus caps de llista, i estan començant a aplicar l’estratègia de precampanya. Fins i tot ja fan càlculs de possibles acords post electorals per veure qui s’alçarà amb el trofeu de la Presidència de la Generalitat.

Mentrestant, l’independentisme va fent el seu camí. Després de la primera onada de consultes de desembre s’en prepara una altra per al febrer i encara una altra per a l’abril. Demà dissabte, es crea la plataforma Barcelona Decideix, per començar a organitzar el gran fermall amb què es tancarà aquest exercici democràtic que ha sorprès el món.

Reagrupament va creixent a poc a poc (o no tan a poc a poc), es va orgnitzant i va preparant-se també per l’assalt (democràtic, no cal dir-ho) al Parlament. Ja hi ha una data assenyalada al calendari: el 21 de març triarà els seus candidats. I el messies blaugrana s’haurà de decidir: s’hi apunta o tira per un altre camí. Si s’hi apunta, fantàstic; si no ho fa, que sigui per seguir l’ample i més comfortable camí que se li obre al món del futbol, des d’on pot rendir també inestimables serveis a Catalunya. Cal esperar que tots plegats entenguin que hi ha un bé superior, que és Catalunya, i s’han de fer tots els sacrificis personals que calguin.

Els partits parlamentaris no ho saben o fan veure que no ho saben. Però després d’aquesta batalla, les coses ja no seran mai més com abans. Perquè el que ara s’acosta no és una batalla més. És la gran batalla. El moment decisiu. L’instant precís en què el món s’atura i, contenint la respiració, mira expectant com es fa el tomb que determinarà l’esdevenidor per molts anys.

Serà el moment en què aquestes dues-centes mil persones que ja han votat per la independència de Catalunya, i les moltes més que encara no ho han fet,  sortiran al carrer, posaran dins de l’urna una papereta, que aquesta vegada sí que valdrà, i Catalunya iniciarà el camí cap a allò que sempre havia estat i no li deixen ser: un país lliure, on hi viu la gent més lliure del món. I Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena.

Joan Fonollosa

NARCÍS OLIVERES I TERRADES

Article publicat a El Punt el 14/12/09 

nosaltres mateixos hem de decidir com lluitem contra les crisis que patim 
En una entrevista publicada a El País el dia 29 de novembre passat, Artur Mas, fent referència a la reacció que podria tenir el poble de Catalunya davant una sentència adversa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, deia que la «sentència no ens agafa en el millor moment per la crisi». Es referia, òbviament, a la crisi econòmica. Jo penso que no és l’única crisi que patim. Patim també una greu crisi política. Tal vegada, precisament a causa de la gravetat de les crisis, el moment no és tan dolent. A Artur Mas, profund coneixedor de la política nord-americana, segur que no se li ha escapat una frase de Rahm Emmanuel, cap de gabinet del president Barack Obama: «Mai no s’ha de dilapidar una bona crisi.»
Les crisis, i d’una manera molt especial les dues a les quals m’acabo de referir, esquerden els sistemes que les han engendrat. Una solució és omplir les bretxes de les fissures i rellançar sense canvis el mateixos sistemes, fins a la propera crisi. Una altra, per contra, és obrir les fissures per reorganitzar no solament el funcionament, sinó les lògiques d’acció de l’economia en un cas i de la política en l’altre, per obtenir una ordenació nova, millor i més adaptada a la realitat. És per això que les sortides de les crisis constitueixen uns moments històrics rellevants. Pel que fa a l’econòmica, s’afirma amb raó que els països que la superin en sortiran reforçats. Les decisions que es prenguin tindran conseqüències per a tota l’època que s’obrirà. Catalunya és una nació, i Artur Mas creu que ho és (recordo que en una de les primeres entrevistes televisives que li van fer, després d’assumir la responsabilitat de liderar CDC, ho va afirmar categòricament, i en referència a Espanya va dir que no sabia si ho era i que en qualsevol cas no era pas la seva). Catalunya és una nació, i el no-reconeixement constitucional, amb totes les conseqüències que se’n deriven, constitueix el nucli de la crisi política.
Els xinesos, protagonistes essencials del nou panorama internacional, tant des del punt de vista econòmic com del polític, expressen la paraula crisi amb dos ideogrames diferents. Un significa «perill». L’altre significa «oportunitat». Totes dues significacions són adequades i el seu sentit pot ser aplicat a les crisis que vivim. Sens dubte estem corrent un gran perill. El més gran dels perills. Si no les superem, desapareixem. A mi no em consola pensar que el nostre esfondrament econòmic tindria conseqüències negatives per a Espanya.
L’altra significació, la d’oportunitat, també és adient. Només prenent les mesures adequades podem sortir de la crisi econòmica, i només les podrem prendre si les decidim nosaltres mateixos i esmerçant-hi tots els recursos que siguem capaços de generar. La mateixa definició d’allò que és un dèficit fiscal demostra clarament que una part important dels nostres recursos els perdem. No tenir capacitat de decisió ens impedeix prendre-les. És la crisi política.
El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, tots dos de 1966, estableixen que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, i que en cap cas un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència. Estem, per tant, legitimats per determinar com lluitem contra la crisi i per destinar-hi tots els nostres mitjans. En una entrevista posterior, a El Periódico del 6 de desembre passat, Artur Mas considerava que no era el moment de preguntar als catalans si volen decidir el seu futur. Discrepo d’aquesta consideració; precisament una de les característiques de tota nació, tal vegada la fonamental, és tenir capacitat per prendre decisions en qualsevol moment. És la seva afirmació perpètua de vida. És el plebiscit diari que deia Ernest Renan en la seva memorable conferència a la Sorbona l’11 de març de 1882.
Per decidir el futur cal poder decidir com sortir de la crisi econòmica. Cal poder, repeteixo, dedicar-hi tots els recursos que Catalunya, amb el seu esforç, sigui capaç de generar. I les crisis, l’econòmica i la política, les patim ara, és ara que hem de decidir com hi lluitem. I si les inèrcies espanyoles (les polítiques), i si les vacil·lacions del govern central (les econòmiques), que el mateix Artur Mas tantes vegades ha denunciat, les fan insuperables? No l’ha de condicionar témer que la resposta sigui «no». Catalunya ha de resoldre el futur de les generacions que han de venir. És el seu repte i el dels seus líders, els quals tenen un plus de responsabilitat. Ell és un líder, i un líder ha de prendre riscos. Ha de tenir la intel·ligència de saber quan s’han de prendre i el coratge de fer-ho. Una bona crisi és la gran oportunitat. Hem de seguir el consell de Rahm Emmanuel, no les dilapidem.

Molts creuen que la recepta és de Manuel Azaña, el que fou president de la II República espanyola, però no és cert. El general liberal (liberal!)  Baldomero Espartero (1793 - 1879), que fou conde de Luchana, duque de la Victoria i príncipe de Vergara  i que va arribar a ser Regent d’Espanya, va ser  el primer que va dir que “a Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años“. Concretament, ho va dir en ocasió d’ordenar-ho personalment el 3 de desembre del 1842. Azaña va recordar la recepta, atribuint-la a “una persona de mi conocimiento” i va afegir que el mètode era “brutal pero efectivo”.

En realitat, aquesta fórmula ha estat aplicada satisfactòriament (per a Espanya) des de molt abans d’Espartero, i fins ben entrat el segle XX, sovint amb una destacada participació del Castell de Montjuïc.  Una llista sense pretensions d’exhaustivitat ens diu que Barcelona ha estat bombardejada, assetjada o ocupada per l’exèrcit espanyol als anys 1640-41, 1652, 1691, 1705, 1713-14, 1808, 1842, 1909 i 1936-39. Com es pot observar, la regularitat és notable, si exceptuem el buit entre 1714 i 1808: la patacada havia estat tan forta que es veu que es van poder estalviar el bombargeig al voltant del 1750; és clar que en el tombant dels segles XVII i XVIII ja havien avançat feina, com si diguéssim.

Tot i que és evident que no han plogut bombes sobre Barcelona des del 1938, podem discutir si la darrera vegada que l’exèrcit espanyol hi va actuar va ser el 1939 o si va arribar fins al 1975. En tot cas, és evident que ja fa bastant més de trenta anys que no s’aplica la fórmula Espartero i, per tant, ja va essent l’hora de tornar-la a aplicar.

Però resulta que la història de la civilització no s’atura i ara hem arribat a un punt on -ai las-  això ja no és possible. Ara les coses ja no es fan així. Ara, tot i que més d’un frisaria encara per aplicar la vella recepta, la democràcia ha avançat tant a Espanya que ja ningú no gosa ni tan sols repetir-la en veu alta. Menys encara un general considerat liberal com en el seu temps ho va ser Espartero.

I com que la fórmula no és aplicable, els mals que curava ara no troben bon remei. Per això l’independentisme creix avui. Una vegada més, la força de Catalunya reneix de les seves cendres i les noves generacions, que no han viscut la guerra i ni tan sols la postguerra, comencen a fer-se les velles preguntes de sempre, i troben les mateixes respostes de sempre. La crisi, la desafecció del poble envers els seus polítics o la pertinença a la Unió Europea són mers accidents històrics, coses d’aquests temps, que no tenen res a veure amb el fons de la qüestió.

La qüestió és que hi ha una realitat nacional profunda, potentíssima i per això mateix tossuda que una vegada i una altra torna a renéixer després d’haver estat esclafada per la força de les armes. Una realitat nacional que té entre els seus trets característics que és oberta, inclusiva, acollidora, com no podia ser d’altra manera havent nascut en una terra de pas des de fa milers d’anys. La realitat nacional catalana s’ha forjat per les successives aportacions de gent vinguda de tot arreu, que al llarg dels segles hi ha anat portant el seu granet de sorra, que dipositat damunt del substrat anterior ha ajudat a confegir, estrat a estrat, una cultura i una nació potents, amb una força a la qual només se li escau el qualificatiu de tel·lúrica. Per això la nació catalana reneix una i altra vegada, i sempre ho farà per més que s’entestin a assassinar-la. Perquè és la mateixa realitat de la terra la que la forma, la fa créixer i l’exigeix.

I Espanya, que prové d’una realitat, també tel·lúrica, però completament diferent, no ho entén. Mai no ho ha entès ni mai no ho entendrà, perquè Espanya no ho pot entendre. Per a Espanya, Espanya és eterna, immanent. Miren el mapa de la Península i hi veuen un designi diví, un mandat imperatiu que, incomprensiblement, encara no s’ha pogut consolidar. Portugal és una anomalia, i Catalunya un obstacle. Per això seriosos intel·lectuals diuen sense avergonyir-se que la Hispània romana ja era Espanya, i per això de vegades ens recorden, com si fos una taca, que Roger de Flor era alemany i en realitat es deia Roger Blume. Per això el Tractat del Pirineus va ser una cosa natural, lògica: no era l’amputació del bressol d’una part important del que hauria de ser l’Espanya de tots, era treure’s de sobre un tros que hi sobrava, una excrescència estranya, nascuda per atzars de la història.

És una incomprensió profunda, absoluta, sense remei. D’aquí la necessitat de la fórmula Espartero: cal arrencar periòdicament del cor dels catalans el somni de la llibertat, tal com cal arrencar periòdicament les males herbes del camp si es vol que doni els seus fruits.

Però debades. La nació catalana és una realitat massa forta, masa profunda perquè es pugui esclafar amb la fórmula Espartero. I ara, que ja no és possible amagar, no pas destruir, la seva realitat a canonades, Catalunya ha iniciat el camí vers la llibertat arrabassada fa tres segles.

Mentrestant, com deia Antonio Machado, un castellà lúcid, “Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora“.

Joan Fonollosa

Ahir va ser un gran dia

La data d’ahir, 13 de desembre del 2009 passarà a la història de Catalunya. Després de l’esclat inicial a Arenys de Mar, ahir més de 700.000 catalans van ser interpel·lats directament i van respondre de manera esperançadora. Prop de 200.000 persones van anar a dipositar el seu vot, malgrat saber que no valia per a res jurídicament, però sí polìticament. Per això hi van anar, per dir que encara som aquí, que Catalunya no és morta i que té encara moltes coses a dir. El procés cap a la independència està en marxa i no es podrà aturar fàcilment. L’esperança en un futur lliure per a la nostra pàtria va rebre ahir una bona dosi d’optimisme.

Èxit? Fracàs? Feina!

Avui, com és lògic, cadascú en fa la interpretació que  més li convé. Uns es fixen en el 95% de vots favorables i altres en la participació, que troben baixa. Altres diuen que gairebé un 30% en les condicions que s’ha fet està molt bé. No cal dir que jo m’inclino per creure que és un bon resultat, però prefreixo agafar-me a les xifres fredes per mirar de ser objectiu.

És cert que mai a Catalunya una consulta oficial ha tingut tan poca participació, però també es  cert que mai no hi havia hagut una experiència comparable. Comparar la participació amb la d’un referèndum és, simplement, sumar naps i cols.

El cert és que 182.775 ciutadans han votat que sí, i això és molta gent. Tanta com el  20% dels vots que va obtenir CiU a les passades eleccions, el doble que Ciutadans, o un 12% del que va obtenir tot el tripartit sumat. A proporció, uns 8 diputats, i això que només votava una desena part del cens, en nombres rodons.

Com també és cert que estem encara lluny de complir les condicions de Montenegro (50% de participació i 55% de vots favorables). De fet, aquestes condicions només les han complert 31 municipis, amb uns 23.000 electors en total.

Però això va ser així només perquè els  partidaris del No, no hi van anar. Només que 10.153 ciutadans més haguéssin votat que Sí i uns altres 148.012 haguéssin votat encara que fos que No, ja s’haurien complert. Això vol dir que de cada 100 ciutadans que no van votar, 2 haurien d’haver votat Sí, i  uns altres 29 qualsevol cosa. No és fàcil, però no estem tan lluny. I una lliçó: el dia que vagi de veres, cal que els indiferents votin, encara que sigui que No.

Hi ha molta feina a fer, però l’objectiu és perfectament possible.

9.142 demòcrates

Com ja vaig dir amb motiu de la consulta a Arenys, cal rendir homentage als 6.178 vots negatius i els 2.964 blancs. El comportament d’aquestes persones és el que fa gran la democràcia. Com els partidaris del Sí, sabien que “no s’hi valia”; sabien que la seva seria una posició minoritària, i a més tenien la còmoda seguretat que sense fer res ja es defensava la seva postura, fos contrària, fos dubtosa. I tanmateix, hi van anar a dir la seva opinió. Tant de bo hi hagués molta gent com ells Ponent enllà.

Si us plau, senyors!

La cosa anva massa bé, es  veu, i ja hi hagut algú, des dels nostres rengles mateixos, que s’ha encarregat d’espatllar-la. L’amic Alfons López Tena, a qui conec de fa anys i a qui respecto i per qui sento un sincer afecte, s’ha equivocat i em sap greu dir-ho.

L’èxit, Alfons,  és de tots i no només d’uns quants. Segur que  es podia haver fet millor, a Osona i a la resta. Jo no sé si a Osona s’ha fet millor que a la resta  i si s’hauria pogut aconseguir una participació més gran fent-ho d’una altra manera. El que importa no és això. El que importa és que s’ha fet, que és una experiència única que ha deixat bocabadats els observadors internacionals i que, només per haver-se fet, ha estat un èxit. Parlar ara de sectarisme i divisió, encara que tinguis tota la raó, que no ho sé ni ho vull saber, és precisament caure en aquests mateixos defectes. Encara sort que l’Uriel Bertran en nom dels “altres” ha tingut el seny de no caure en el parany i ho ha aribuït a que tots plegats estem molt cansats avui.

Si us plau, uns i altres. Ja és prou difícil la tasca, ja ens posaran prou pals a les rodes, ja prou que ens presentaran com a ximplets, extremistes i guillats, com perquè, a sobre, els facilitem la feina. Descansem una mica tots plegats, i tornem, amb renovada il·lusió, a la feina.

Unitat, unitat!

Que la tasca requereix unitat és indiscutible. Que la unitat és difícil, també. Però no hem de defallir i hem de treballar dur per aconseguir-la. No s’hi val a dir que “jo sóc la unitat, i els que no vénen amb mi són els que s’en separen”, entre altres coses perquè aquest discurs és perfectament simètric.

Ve a tomb això perquè sembla que s’estan congriant dues candidatures independentistes per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Una, prou sabuda, del Reagrupament, i una altra d’una plataforma on hi ha diverses persones, entre ells Mn Dalmau, Santiago Espot, Enric Canela i  altres. Tinc la sort de tenir excel·lents relacions i amics a totes dues bandes i em sap greu dir que tots dos fan exactament aquest mateix discurs.

Em sap greu, perquè així no es va enlloc. No n’hi ha prou a cridar “Unitat! Unitat!” per fer-la. Ni val dir “la unitat sóc jo”. Cal treballar dur, amb generositat i abnegació per aconseguir-la. Cal bastir ponts, no desqualificacions. Cal tenir clar que la prioritat és una majoria independentista al Parlament, no el nom dels diputats. No s’ha de preguntar a qui representa aquest o aquell, sinó quina és la millor manera d’aprofitar per a la causa la seva aportació, sigui gran o petita. I no s’ha de reclamar res,encara que s’hi cregui tenir  dret, sinó veure què es pot fer per Catalunya. Cal, en definitiva, pensar en la responsabilitat històrica que hem assumit, no en les nostres petites misèries de cada dia.

Com ja he dit, prou dificultats hi ha en el camí com perquè els facilitem la feina. I això val per tots. La unitat només es farà treballant, amb respecte per l’altre, amb il·lusió i generositat. Pensant en Catalunya, no en nosaltres mateixos.

Si, des de la meva modesta posició, puc contribuir a aconseguir-ho, disposeu de mi.

Joan Fonollosa

Arran de l’editorial publicat ahir dijous conjuntament per dotze diaris d’informació general de Catalunya, les Conferències Democràtiques de Catalunya,

1) Feliciten els diaris que han publicat l’esmentat editorial, per la seva posició unitària, ferma i constructiva, que demostra, una vegada més la maduresa de la societat catalana.

2) Entenen que la defensa de l’Estatut refrendat pel poble català, com no podia ser d’altra manera si es pretenia aconseguir un consens tan ampli de publicacions amb posicions tan diverses

3) Recorden que el text d’aquest Estatut prové del del 30 de Setembre apro at pel Parlament de Catalunya que ja era, a criteri de les Conferències Democràtiques, un text de mínims que tanmateix va ser encara més retallat durant la seva tramitació a les Corts de l’Estat. Això no obstant, el resultat malgrat ser absolutament insuficient és el que el poble de Catalunya va acceptar en referèndum i per tant és exigible que sigui respectat, atès que és el pacte vigent entre Catalunya i Espanya.

4) Constaten, una vegada més, la reacció furibunda i gens democràtica de la majoria dels mitjans periodístics i polítics de Madrid que, en lloc d’analitzar les causes i les eventuals conseqüències d’un fet tan insòlit, han envestit una vegada més contra tot allò que nega o simplement posa en dubte la seva visió estreta, autoritària i en definitiva antidemocràtica de l’Estat espanyol.

5) Manifesten per tant la seva preocupació perquè aquesta actitud tancada, gens dialogant i fins i tot hostil està conduïnt la situació a un carreró sense sortida, que només es podrà resoldre amb el trencament dels pactes constitucionals per una o altra part.

Barcelona, a 27 de novembre del 2009

En ser sotmesa Catalunya a les lleis de Castella, tècnicament va ser annexada

El desenllaç de la Guerra de Successió va suposar l’annexió de Catalunya a Castella. Opto per dir Castella perquè Macanaz, influent mentor de Felip V, li aconsellava la uniformitat d’unes mateixes lleis, costums i tribunals i governar per les lleis de Castella, «tan lloables i plausibles a tot l’univers». Espanya com a aparell estatal encara no existia. La monarquia dels Àustria era de forja autoritària però pluralista. Cadascun dels seus components tenia els seus propis òrgans legislatius i les seves pròpies lleis. En ser doncs sotmesa Catalunya a les lleis de Castella, tècnicament va ser annexada a Castella. Els consellers de Felip V es van adonar que la capacitat de produir riquesa i de pagar impostos que tenia Catalunya era fruit del teixit socioeconòmic que el seu dret privat havia anat constituint a través dels segles i que la introducció sobtada d’un dret forà com era el castellà podria tenir conseqüències econòmicament negatives, i és per això que es va decidir respectar el dret privat. L’abolició del dret públic va comportar la de les institucions legislatives que actualitzessin el dret privat, la qual cosa es va fer notarialment. En el protocols notarials el dret privat català es va anar adaptant a les necessitats que anaven sorgint. Quan es produeix la revolució industrial, Catalunya disposa d’un teixit socioeconòmic òptim per a la seva recepció, mentre que Espanya, endarrerida, tot i que ja s’ha estructurat en estat, no té capacitat per participar-hi.
Amb els canvis que es produeixen amb la revolució industrial, Catalunya, que ha esdevingut més pròspera, adquireix consciència de la seva identitat, recorda la seva història, la seva llengua, i es reconeix a ella mateixa com una nació. Sorgeix el catalanisme polític. Apareixen els primers teoritzadors: Vallès i Ribot, Roca i Farreres, Valentí Almirall. La importància de Valentí Almirall rau en el fet que és el primer que concep una acció política catalana independent al marge d’organitzacions estatals. La seva lògica era concloent: com es pot pretendre l’autogovern de Catalunya si no es disposa de l’instrument polític que ha d’organitzar i conduir aquesta legítima aspiració? El catalanisme necessita els seus portaveus, la seva institucionalització, els seus partits polítics.
El catalanisme no arriba a la plenitud com a moviment polític fins que culmina en el nacionalisme. El trànsit del catalanisme al nacionalisme implica que Catalunya és una nació i l’imprescriptible dret a constituir-se en estat en ús de la seva sobirania. Prat de la Riba és el gran teòric d’aquest nacionalisme. Rafael Campalans deia de Prat de la Riba que la seva memòria, per damunt dels barratges dels partits i dels estaments, ha de ser honorada per tots els catalans, perquè ell, més que ningú, ens ha donat consciència de nosaltres mateixos.
Amb la integració a la Unió Europea, l’Estat espanyol, amb la contribució de Catalunya, ha experimentat un gran desenvolupament, i amb la prepotència que aquest desenvolupament li proporciona s’ha proposat consumar la uniformització iniciada per Felip V, la qual el catalanisme polític i el nacionalisme rebutgen, i ha iniciat una intensa ofensiva que pretén la nostra desaparició com a nació. Utilitza implacablement l’asfíxia econòmica de Catalunya, amb la complicitat del PSOE del Baix Llobregat, que controla el PSC. A l’asfíxia lingüística, a la cultural, ara s’hi afegeix l’asfíxia fiscal, l’econòmica, amb la finalitat primordial de la nostra desaparició com a nació. Per fer-hi front hi ha qui suggereix determinats comportaments, com ara una unitat d’acció dels partits polítics catalans amb representació parlamentària a Madrid, la qual cosa és d’una ingenuïtat majúscula i a Madrid causa hilaritat, perquè sap que els catalans mai no l’han aconseguida i que en els moments presents, amb el control al qual m’he referit, encara menys. La unitat d’acció no ha de ser a les Corts espanyoles, ha de ser a Catalunya. Les recomanacions de Valentí Almirall i Prat de la Riba són plenament vigents. La nostra condició de nació és a Catalunya que l’hem de proclamar. Malgrat tots els avatars, hem aconseguit restablir un Parlament de Catalunya que per definició és la seu de la nostra sobirania. Per què proposar una unitat d’acció a Madrid, on sempre trobarem una majoria hostil? És al Parlament de Catalunya on s’ha de proclamar la nostra necessària independència. I Madrid, simplement, l’haurà d’acceptar. Una independència tan necessària com possible. És aquest el nostre repte.

Els antics romans tenien el costum que, quan un general tornava a Roma després d’una campanya victoriosa, duia lligats al seu carro de combat, carregats de cadenes, els generals enemics capturats o els cabdills de les tribus rebels sotmeses. D’aquesta cerimònia en deien el triomf. I el general que així s’exhibia rebia el nom d’imperator.

Sembla que avui, en plena Hispania del segle XXI hi ha qui encara no ha superat l’estadi mental inherent a aquest concepte de les relacions entre els pobles. La imatge de Macià Alavedra allargant les mans emmanillades cap al cul del furgó de la Guàrdia Civil per recollir les seves pertinències és probablement el més similar que s’ha vist al triomf dels romans en els darrers dos mil anys, si exceptem les pel·lícules de Hollywood, amb la diferència que aquest cop era de veritat.

Amb un petit afegitó: les teves pertinència personals, que tan amorosament reculls i que el furgó expel·leix per la part del darrere, venen en una bossa d’escombraries. Missatge subliminal: les teves coses són una merda, tu ets una merda. I tan contents. Fins i tot hi ha qui li sembla poc (Revilla, el càntabre irreductible dixit)

L’excusa donda per a aital manifestació de barbàrie és tan ridícula (els guàrdies civils que els custodiaven venien de Catalunya i no sabien on era el pàrking de can Garzon) que no val la pena ni comentar-lo. Per cert, segon missatge subliminal: mireu si són dolents aquests catalans que fins i tot fan tornar idiotes els guardies civils que tenen la desgràcia d’haver de prestar  servei en aquelles inhòspites contrades.

I mentrestant, la pressumpció d’innocència, que? Doncs molt bé, gràcies. Sortir als telenotícies en aquestes condicions no és cap pena que figuri al codi penal, o sigui que no hi ha res a dir, es veu. No compta. El linxament mediàtic és una anècdota irrellevant.

Ben mirat, però, es veu que només ho és si es tracta de catalans, perquè quan duen al mateix lloc algú altre, fins i tot l’etarra més sanguinari, li estalvien aquest espectacle. Ja se sap, els catalans som  pitjor que els etarres, tercer missatge subliminal. Com li vaig sentir dir una vegada a algú que prefereixo ignorar, “al menos ellos tienen cojones”. Textual.

La comparació, tan escandalosa, amb el cas Millet és inevitable. No hi vull entrar ara per no fer-ho  massa llarg, però jo crec que està perfectament justificada, des del seu punt de vista. Potser en parlaré un altre dia.

Més. Venint de qui ve l’acusació, això  de la pressumpció d’innocència s’ha de tractar amb especial cura. No seria la primera vegada que l’imperator Garzon s’ha de menjar amb patates el seu espectacular sumari: Cahispa, cas Pinochet, comando dixan, redada del 1992, petició del certificat de defunció de Franco… seguim?

Calia emmanillar-los? Potser tenien por que un home de 76 anys i amb evidents problemes de sobrepès arrenqués a córrer i no el poguéssin atrapar? Calia fer el xou mediàtic? Com és que les càmeres de televisió eren allà esperant per captar les imatges?  Com s’ho va fer el càmera per obtenir unes imatges tan bones, tan ben enquadrades i sense que ningú no s’hi fiqués per entremig?

Les respostes  a aquestes preguntes i altres de similars són tan evidents que l’única conclusió possible és que això no pot ser una mera casualitat, un accident. No, això estava meticulosament preparat i meditat. En realitat es tractava d’això: poder fer aquestes imatges. I potser tot el cas Pretoria no sigui res més que un muntatge per aconseguir-les. És a dir, la feina ja està feta, el que segueixi no té cap importància.

El que ara diré s’ha d’interpetar bé: que quedi clara la meva completa oposició a tot el que faci olor de corrupció, tràfic d’influències i demés.  En aquesta lluita sempre m’hi trobareu. De cap manera intento ara justificar res ni exculpar ningú si són certes les acusacions que diuen que es fan als imputats. Però una cosa és la lluita contra el frau i una altra molt diferent  exposar al linxament públic unes persones que al capdavall resulti que no han fet res.  I de moment, la pressumpció d’innocència obliga a considerar-los imputats i prou, no pas culpables.

Perquè  ja em perdonaran però el cert és que, tot i no conèixer del sumari res més que  el que han publicat els diaris, tot plegat fa un tuf de muntatge escandalós. Si hagués d’apostar, jo ho faria per que al final tot quedarà en no res, el sumari s’arxivarà i els encausats sortiran sense cap acusació ni, encara menys, cap condemna. La meva opinió, amb la informació de què disposo, és que probablement han fet coses no gaire elegants, però en cap cas delictives.

Però és clar, això serà, si és que és, d’aquí a uns anys i no passarà d’un breu perdut en una pàgina interior-parell del diaris.

I l’honor de les persones tractades tan brutalment? Res, naturalment. Al capdavall, només es tracta de catalans. I els catalans, ja se sap… una colla de lladres. Tots.

Joan Fonollosa

Em sembla que aquest apunt em sortirà molt dur. Potser algú es pot sentir ofès; si és així, ho sento. Però crec que és necessari dir-ho i parlar clar. Ens hem begut l’enteniment, tots plegats?

Punt primer: estem en guerra i alguns encara no ho saben. Recordatori per a despistats: per a Espanya, la secessió de Catalunya és un casus belli. Fan i faran servir totes les armes al seu abast per evitar-ho i, per si algú encara no ho sabia, això inclou el joc brut, amb els serveis secrets, com a professionals del tema, de protagonistes.

Punt segon: el procés de consultes populars anava per bon camí i era (espero que encara sigui) una esperança per al futur de Catalunya. Massa bé, es veu. Una nova decepció no només seria un estroncament d’un procés esperançador, sinó que probablement ho aturaria tot uns quants anys.

Punt tercer: El temps s’esgota. És molt possible que sigui ara o mai. Si aquesta vegada Catalunya no aconsegueix la independència és molt possible que ja no hi hagi una altra oportunitat. Ja n’hem deixat passar massa, per una o altra cosa. Potser no n’hi haurà cap més i la nostra generació passarà a la història com la que va deixar morir definitivament la catalanitat. No ens podem permetre errors.

Fixades aquestes premisses,  repassem el que està succeint. Ja fa uns dies que se sentia una remor preocupant; com que personalment no hi estic implicat, m’acuso de no haver-hi fet massa cas. Però avui, un article d’Alfons López Tena m’ha encès totes les alarmes.

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/consultes_dinamitades_74855.php

He mirat d’esbrinar una mica com han anat les coses i a cada troballa que feia em preocupava més. Un resum dels fets,  no sé si bo o dolent, es pot veure a: directe.cat

http://www.directe.cat/article/lestira-i-arronsa-entre-lindependentisme-situa-les-consultes-a-la-corda-fluixa

No sé, ni vull saber, qui té raó (probablement ningú), qui ho va començar ni com va començar, ni com han anat amb detall les coses. Però parlar de “plataformes tòxiques”, cridar a “foragitar” ningú del procés,  dir que hom se’n separa perquè no hi té prou presència,  apartar-se’n perquè es parla o no es parla dels Països Catalans, dir que aquests o aquells volen “protagonitzar” o “apropiar-se” les consultes, dictaminar sobre a qui correspon fer-ho o pontificar sobre la representativitat d’uns i altres (que tot això s’ha dit)  és, per dir-ho amb suavitat, una estupidesa immensa.

Tan baix hem caigut? Tan poc nivell té el patriotisme d’uns i altres? Tan poca generositat tenim que el nostre minúscul ego passa davant de la Pàtria? Ningú no se n’adona que el que importa és que es faci, no qui ho fa?

Tan fàcil ha estat per als serveis secrets espanyols engalipar-nos? O pitjor encara: que potser els estem fent la feina nosaltres solets? No vull acusar ningú i alhora acuso tothom. Cadascú que reflexioni i vegi quina part de responsabilitat hi té. Cadascú que pensi qui ha dit què i què ha dit a qui.

Que potser som tan innocents que ens creiem que no hi ha infiltrats a tot arreu? Si algú es pensa que a Madrid no saben molt més del que ens creiem, que s’ho tregui del cap. Repeteixo: estem en guerra i alguns no se n’han assabentat.  I recordeu que sempre, sempre, sempre, quan es descobreix un infiltrat la reacció més comú és de sorpresa. Qui ho havia de dir! Doncs justa la fusta: precisament per això és un bon infiltrat.  No hem de caure en paranoies conspiratives, però ningú no s’ha de refiar de ningú i ningú no ha de caure en provocacions. Simplement, hem d’anar fent, decidits i sense por, sabent que estem a l’aparador encara que no ens ho sembli i comptant que en qualsevol cantonada ens podem trobar un parany.

Hem de ser molt curosos i alhora molt ferms, valents i generosos. No és hora de fer barroeries ni és hora de covards, d’egos inflats, de cagadubtes ni de perepunyetes.

Altrament, la Història ens ho reclamarà. Tinguem-ho, tots, ben clar.

Ells l’hi tenen, i molt.

Joan Fonollosa