Adeu amics!!!

12 abril 2009

Us vull donar les gracies per haber seguit llegint tants dies aquest llibre-blog i per les vostres colaboracións. Aquests misatges m’han fet sentir la vostra presencia lectora i us dono les gracies de tot cor.

No ens ha sigut fácil la participació. Per a mi perque m’es dificil contestar a aquestas notes tan admirativas, tan plenas de carinyo i comprensió. Em deixa sense res per a dir. Sols podría dir…gracies!!!! Pero, tot i que no les hagi donat resposta las tinc molt presents i em sembla que us conec una mica. M’ha omplert d’energía sapiguer que he generat sentiments tan bondadosos en els vostres cors. Gracies per la vostra generositat al participar amb les vostres experiencies tan auténticas i tan plenas dels mateixos dolors i  sentiments.

Per a vosaltres, els lectors,  está clar que també us ha sigut dificil participar. Us heu quedat moltes vegades sense res a dir, sense paraules per a escriure perque…. que pots dir devant d’aquesta realitat?  Alguns ho heu deixat reflectit en petits misatges, deliciosos, clars i plens de comprensió.

Com alguns de vosaltres sabeu per haber viscut una experiencia semblant, els sentiments van cambiant i es van arrodonint. Ara, el próxim dimarts 14 d’abril, fará dos anys que l’Adrià no está amb nosaltres . Com diu al Pórtic en Manuel Forcano  ’es va fer silenci, buit, record, un habitant de la memòria’.  Sento que aquest proces fins ara es com un cercle que s’ha tancat. Ara continuaré per aquest camí, per sempre mes,  molt privadament, en la quietut de la meva ánima i amb els meus pensaments i els meus silencis plens d’anyorança, d’amor i també de dolçor.

M’ha agradat molt compartir la meva experiencia amb tots vosaltres. Tinc l’esperança de haber servit d’ajuda, petita, per a alguna persona que estigui pasant per  aquesta situació tan dolorosa.

Gracies a tots i totes. Rebeu una abraçada plena del meu carinyo!!!

Un any després - espiritualitat

9 abril 2009

He anant escrivint sobre la realitat, les coses tangibles, el que ha quedat escrit, pero hi ha una part més amagada, més subtil que va sortint i va surant dels textos de tots nosaltres, i és aquest sentit de transcendència, d’espiritualitat que impregna molts dels escrits i del que anem vivint.

Els seus amics senten molt propera la seva presència. Hi ha un sentit explícit de retrobar-nos, de tornar a veure’ns.

Molts d’ells reflexionen sobre aquest fet i es pregunten encuriosits com serà, però parlen amb la certesa que es retrobaran i continuaran amb el que estaven vivint quan la seva vida es va parar sobtadament.

En molts dels escrits que es van creuant a través del fotolog, surt molts cops la seva aparició en els somnis dels amics i expliquen amb naturalitat que en una reunió o quan estaven xerrant a qualsevol bar l’Adrià estava present. Senten que està amb ells.

I al revés, l’invoquen perquè es presenti en somnis, per continuar estant junts i per preguntar-li temes que tenen pendents.

Li expliquen coses que tenien en projecte i que ja han realitzat.

Sorprèn i commou la naturalitat i l’espontaneïtat amb què tractem tots plegats un tema tan extraordinari, ple d’espiritualitat i desconegut.


L’Adrià era una persona molt especial, molt rica i amb un gran sentit comú. Tots recordem les seves sentències de molt petit, que ens deixaven sorpresos. Coneixia coses que jo no sabia com les havia après. Entenia molt bé l’entorn on es movia i, sobretot, tenia una sensibilitat molt gran per veure com eren les persones que anava coneixent i per tractar amb elles. Mai passava desapercebut. Aconseguia el que volia amb somriures i paraules. No era gens agressiu, pactava i parlava. No utilitzava la força.

Quan va créixer s’interessava per la trajectòria i l’evolució dels seus amics. Es preguntava a ell mateix sobre les grans qüestions que no entenia. Ell ho anomenava “filosofar”. S’ho passava molt bé xerrant d’aquests temes. Jo no sé exactament com eren aquestes relacions amb els seus íntims amics, només sóc la seva mare, però sabia que es preocupava per com els anaven les coses i sovint parlava de passada d’algun d’ells. Els defensava, si calia, de les meves crítiques i em donava un parell de pinzellades molt intel·ligents i intuïtives perquè jo entengués i apreciés el tipus de persona que era cada un d’ells. Se’ls estimava sincerament.

De totes aquestes relacions, en parlen alguns dels escrits que encara s’envien els seus amics. Li expliquen com continuen pel camí que junts havian trobat. Alguns d’ells parlen dels “deures” que, li expliquen, ja estan fets.

També parlen de la dificultat de trobar el propi camí. Enyoren les xerrades a fons dels seus problemes i la comprensió que rebien d’ell… i les seves “filosofades”!!!!

Aquesta comunicació sense resposta i amb el reconeixement mutu de l’amor que es tenen és un tipus d’espiritualitat molt planera. Però és una recerca de la transcendència que ens fa entrar a tots els que estem immersos en aquest dol en la part més fonda, més lluminosa i més rica de la nostra ànima.

Jo sento que tot el que he anant aprenent al llarg de la meva vida, les lectures, la poesia, les vivències, l’art, la meditació…, tantes i tantes coses…, tot el bo i millor que he viscut m’han estat preparant per tenir la capacitat de suportar aquest cop tan gran.

Dono les gràcies a la Vida per haver tingut al meu abast aquesta capacitat d’aprendre!!!

Les reflexions sobre tota aquesta experiència tan potent que hem viscut  m’han portat molt lluny i molt a prop del meu fill, amb simplicitat, com un fet normal, espontani, clar com un got d’aigua.

Des de sempre he estat molt a prop d’ell, teníem un lligam molt estret i ens enteníem molt bé en la nostra relació quotidiana. Sempre estava present l’humor. No sols amb ell, amb la resta de la família rèiem molt; és una forma planera i quotidiana de comunicar-nos.

La seva absència ens ha deixat una part de la nostra capacitat d’estimar, de xerrar, de riure, de sentir, de viure, de gaudir… buida, sense ressò, sense resposta i sense destinatari.

Sobretot tenim una gran quantitat d’amor guardat per a ell que hem anant aprenent a situar dins nostre. De mica en mica hem anant integrant en la quotidianitat el fet de conversar amb ell, parlant-li obertament sense embuts en el nostre silenci, en el pensament, per anar conduint cap a la seva memòria aquests sentiments tan poderosos i tan especialment dedicats a ell.

És una part de la nostra capacitat d’estimar que no es podia perdre, havia de trobar la forma subtil, intensa i molt planera de manifestar-se. No necessitem que ens doni cap resposta, no ens cal…. Amb la simplicitat de saber que el nostre amor té una forma d’arribar cap al seu record, cap a aquesta part plena de llum i de vida que nosaltres guardem a dins del nostre cor com un tresor, ens sentim afortunats per haver trobat la direcció d’aquest camí i experimentar la dolçor d’aquestes converses sense resposta. Gaudim de la felicitat d’haver compartit la claror resplendent de la seva vida.

Tot el que ha passat i el que hem viscut ha fet de mi una persona més forta, més sensible i amb més capacitat d’empatia amb el dolor que poden sentir les altres persones.

He après molt sobre la meva pròpia capacitat d’acceptació de la realitat tal com va arribant i sento que és un coneixement extraordinàriament valuós. L’acceptació de la mort de l’Adrià m’ha permès integrar-la a dins del meu cor i, amb aquest sentiment de pèrdua i acceptació, refer-me, observant aquests canvis importants dels meus sentiments i valorant-los com una realitat molt enriquidora per a la meva vida.

M’ha fet veure la humilitat com una gran qualitat de les persones, una qualitat que hem de potenciar, perquè… sabem tan poc de les coses que realment ens importen! Hem d’aprendre tant!! Amb humilitat i fortalesa…


He revisat molt a fons el sentiment de gratitud. Sento que tots formem part d’un gran entrellat interconnectat i necessitem absolutament tota l’estimació, la força i la comprensió dels que ens envolten, perquè ens enriquim amb el seu contacte, aprenem de les seves qualitats i de la seva bondat i ens fan viure moments gratificants i valuosos.

He reconegut i observat aquesta grandesa tan potent del meu entorn, l’he mirat des de l’òptica de la gratitud: els nostres amics, la nostra família tan petita, els amics de l’Adrià… Un entorn tan ric, tan extraordinari, tan de gaudi!!!

També he mirat de prop, per aprendre a coneixe’l, el camí de viure tots els bons moments que tot el nostre cercle i la vida ens pot oferir.

M’he donat el permís de gaudir i saborejar sense por i amb tota l’alegria que jo mateixa sigui capaç de sentir.

Crec que tota la tristor que portem a dins de l’ànima no ha de fer que ens neguem la capacitat de viure coses enriquidores, de relacionar-nos bé i amb alegria amb el nostre entorn i de gaudir de tot allò que la vida encara té pendent per a nosaltres. És com si el meu esperit estigués impregnat per sempre més de l’enyorança i el dolor per la pèrdua del meu fill i, al mateix temps, es donés el dret i el permís de continuar vivint amb intensitat tot el que vagi venint.

Aquest recorregut m’ha portat a sentir la immensitat de la gratitud. He reconegut la gran quantitat d’estimació, atenció, empatia i solidaritat que he rebut i que han fet que tot aquest procés fos una mica menys dur i que pugui treure algun ensenyament que em serveixi per a viure la resta de la vida amb més consciencia i potenciant el millor que hi ha en mi.

Crec que és molt guaridor, en passar per un procés tan dolorós com aquest, el fet de reconèixer d’on es treuen les energies i la fortalesa per continuar vivint, aprenent, sentint. Ser molt conscient que l’afecte per nosaltres mateixos passa per mirar de prop les nostres pròpies necessitats, reconeixent-les i donant-nos l’aprovació per continuar gaudint de tot el bo que ens envolta, ens enriqueix, ens nodreix, ens fa mes sòlids i més forts.

I donar les gràcies….!!!!!


I així, a poc a poc, reflexionant molt sovint i sense por sobre els sentiments tan forts que ha generat en mi la mort de l’Adrià he anant sortint de mica en mica del pou de tristor en el qual vaig estar.

No m’ha sigut fàcil trobar la forma d’explicar el dia a dia del que he viscut aquest últim any.

Però he tingut present en el meu pensament moltes mares com jo.

Al llarg de la meva vida he pensat molt sovint en els sentiments de moltes mares que vivien realitats tan dures.

Ara jo estic en una situació molt propera a elles, explicant aquesta mort que ens ha tocat viure a nosaltres.

Sempre havia pensat en les dones que envien els seus fills, el millor de casa seva, a guanyar-se la vida lluny de casa, jugant-se la vida i molt sovint perdent-la, per arribar sols a sobreviure malament en terra estranya. Sento aquesta tristor que deuen sentir elles com si fos meva.

O en les mares que han de veure com els seus fills, el més preuat, marxa a fer la guerra lluny de casa, a llocs on no se’ls ha perdut res i on només els esperen patiments.

O, simplement, en les moltes i moltes mares que no poden alimentar adequadament els seus fills i han d’anar vivint el patiment d’aquestes carències en les vides d’aquestes criatures.

També penso en la gran quantitat de dones, mares de gent jove, que perden la vida cada dia a les carreteres, en el seu patiment tan igual al meu i al de totes les altres mares del món.

Em sentiré molt gratificada si alguna d’aquestes paraules serveixen per a trobar una mica de consol o ajuden a buscar el propi camí de guariment d’aquest gran dolor a alguna de les moltes persones que cada dia, cada dia… arreu del món, perden un fill i se senten soles i plenes de desesperació, dolor i d’impotència. Per a elles, tot el meu amor.

Somaén, maig del 2008

Felicitacions pel seu 22é aniversari

5 abril 2009

Karen O. B. a Francis 9-5-08

Tipus de Pe! Moltes felicitats! Avui he tingut una sensació diferent a la de fa un any. Ahir vaig sortir, i a les 0.00 en punt vaig tenir la temptació d’enviar-te un missatge per ser la primera. Vaig estar recordant el que em vas fer tu el dia dels meus divuit anys. Em vas enviar quatre o cinc missatges durant tot el dia dient-me tot el que se’t passava pel cap menys “felicitats”! No m’ho vas dir fins que no vas arribar a la nit a la festa i em vas veure. És curiós, però el que sento avui és molt diferent al que sentia l’any passat aquest mateix dia. Avui puc pensar amb més claredat, encara sento que tinc un forat que m’oprimeix el pit quan penso en tu, però aquest forat ja no m’ofega amb tanta força. Està deixant de ser una tristesa insofrible i em deixa veure una mica de llum i riure, riure molt pensant en tu.

Des de fa uns quants dies als vespres surto al balcó, m’assec en una d’aquelles cadires de plàstic blanques plenes de pols, poso la teva al costat i repenjo els peus a la barana. Te’n recordes? Quants milions de minuts hem passat asseguts allà? Ara el teu lloc l’ocupa el Tush (ja saps que és impossible que em faci cas, així que ni intento dir-li que baixi), em mira en silenci i de tant en tant borda. Estic allà asseguda i penso, penso molt en tots els moments importants de la meva vida, i sempre apareix la teva cara per allà. Ets guapo, eh cabron!!

Ara ja sé que no tornaràs, ja he baixat del burro com tu intentaves que fes sempre i he reconegut i acceptat que no podrà ser. No estic trista, no sé com t’ho fas, però encara ara em segueixes donant força. Durant molt de temps tu vas ser el meu punt d’equilibri, i quan vas marxar no em podia imaginar la meva vida sense la teva balança i sense que tu la protegissis. Pensava que ja no m’ajudaries mai més, però ara veig que em vaig equivocar. Encara ho fas, ho fas contínuament, és tan fort! A vegades noto com si rebés alguna cosa de tu des de no sé on que em fa decidir i em fa tirar endavant.

Un dia vaig tenir una conversa molt interessant amb una noia, i em va fer entendre que amb el temps se’t van esborrant els records tristos i arriba un moment que només ets capaç de recordar les coses bones. Parlar de tu amb l’altra gent no m’incomoda, no em posa neguitosa, sinó que m’encanta. Si començo no puc parar, i si em sentissis no t’ho creuries, em passo el dia tirant-te piropos! Tot el dia fardant de tu, perquè realment motius no me’n falten i estic completament orgullosa d’haver-te tingut com a amic. No ho he dubtat mai. A vegades fem broma recordant els moments Pepa, quan anàvem al cole i només teníem un amic del sexe oposat. Eres UNA més. Jeje.

L’altre dia ens vam reunir tots, i de tant en tant observava tots els presents i pensava en el molt que ens has donat a tots, ens has fet treure el millor de nosaltres. Hem après molt de tu i crec que ho seguirem fent durant molt de temps. La teva energia i el teu optimisme viuen en cada un de nosaltres.

Em desperto cada matí amb la teva llum colant-se pels forats de la persiana. Moltes gràcies per seguir il·luminant-nos cada dia. I no ho deixis de fer, eh?, que saps que sense tu no m’hi veig! Felicitats, avui fa 22 anys que va néixer un crack!!! T’estimo Pepa, moltíssim.

e-mails de felicitació

El sentiment de culpa

1 abril 2009

El temps que va passant m’ha ajudat a observar amb atenció alguns temes sobre els quals he anant recorrent un llarg camí d’anàlisi.

He tingut molt de temps per reflexionar sobre el sentiment de culpa, tan negatiu i poc potenciador.

Vivint aquesta mort tan sobtada, tan imprevisible, del meu fill més petit, és molt fàcil entrar a recórrer aquest camí culpabilitzador per qualsevol de les decisions que has pres o deixat de prendre en els últims temps.

És un trajecte molt fàcil de seguir, perquè estem immersos en aquest tipus de valors. Donem sempre prioritat al sentiment de culpa, el tenim gravat a les nostres ànimes i hem après a fons des de petits a fer-ho. No ens han mostrat mai que no som culpables de res. No ens han fet sentir que podem ser ignorants o no tenir capacitat per enfrontar els problemes. Però que en nosaltres no hi ha cap culpa. No hem de deixar arrelar aquest sentiment, perque no és veritat: no som culpables de res.

Totes les decisions porten en si mateixes la llavor devastadora del sentiment de culpa. Perquè està clar que una cosa porta a una altra i si fas una cosa o la deixes de fer els resultats poden canviar, poden ser diferents. És obvi.

En el cas d’un fill que mor en un accident de moto pots arribar a fer-te molt de mal a tu mateix pensant si aquell dia li hauries d’haver dit que no sortís, que no conduís la moto, que tornés en taxi… que… que… i tantes i tantes coses!!!

Sempre trobarem amb facilitat una forma de culpabilitzar-nos pel que hauríem d’haver fet i no hem fet. Tenim una gran capacitat de trobar tot tipus de motius per fer fort aquest sentiment culpabilitzador i corrosiu.

Està aceptat que és la forma natural, inevitable de sentir la realitat que ens envolta i de jutjar els nostres fets. Tots sabem que és destructora, però ens sembla que és quasi obligatori passar per aquestes emocions.

Però és una trampa molt gran.

Aquest sentiment només potencia la part més dependent i poc emprenedora de la nostra personalitat. Ens paralitza. És un sentiment destructor, perquè ens deixa debilitats, ens fa ploraners i ens xucla la nostra força creadora. Amb el sentiment de culpa a l’esquena, no podem fer res constructiu per a nosaltres mateixos, ens anul·la la confiança en la nostra intuïció i ens despreciem per no haver estat capaços d’evitar allò inevitable.

No ens permet sentir la part més excel·lent del propi món interior, la nostra força, la nostra bondat, la nostra capacitat enorme d’estimar, allò més creatiu i generós que tots tenim.

Deixa sense sentit les nostres qualitats més valuoses que necessitem reconèixer, donar-los credibilitat i utilitzar-les en el nostre profit justament en aquests moments tan durs, quan estem immersos en aquest univers tan traumàtic.

El pensament i la raó han de passar per uns camins gens enriquidors del niu on viu la bondat, l’autèntic amor i l’essència autènticament més nostra. Perquè el sentiment de culpa tingui material on agafar-se i fer-se fort, hem de negar-nos a escoltar les veus de la humilitat que ens avisen que no tenim cap poder per decidir sobre la vida i la mort. Si no tenim poder tampoc podem tenir culpa. Senzillament, amb humilitat i grandesa de sentiments hem d’acceptar la realitat que ens toca viure.

Hem de passar també per un camí lleig: potenciar el propi orgull i donar per fet que les nostres accions poden manipular una cosa tan subtil i majestuosa. No escoltar la veueta interior que et diu que no, que no pots fer res per canviar aquestes immensitats ni per aturar el moment suprem de la mort del teu fill.

La culpa és un sentiment que et deixa desballestat perquè et carrega sense misericòrdia amb el pes de la responsabilitat dels fets que han fet possible la mort d’aquest ser tan estimat, i el sol pensament d’aquesta possibilitat et buida de totes les capacitats de sobreviure, simplement et destrueix. No enriqueix la teva ànima. No fa de tu una persona més capaç ni et dóna cap recurs per cuidar de la teva trista realitat.

Tots sabem en el fons del cor que no tenim cap mena de poder sobre aquests fets tan fonamentals. Hem de ser humils i reconèixer que no hi podem fer res. El pitjor del sentiment de culpa és que és inútil i desolador.

Perquè, si tinguéssim poder sobre la vida i la mort, sobre la infinitud de l’existència, aquest poder es manifestaria a través de l’amor, d’aquesta part més resplendent del nostre ser i dels valors més excel·lents  de la nostra essència i de la nostra ànima.

No és a través de la por o el sentiment de culpa que podem arribar a comprendre alguna part fonamental de nosaltres mateixos o dels fets que ens va portant la vida o del que podem arribar a ser potenciant les nostres qualitats més valuoses.

Somaén, 6 de maig de 2008

e-mails del 8-5-08, el seu 22é aniversari

Carta per a l’Adrià

29 març 2009

Paro, 14 d’ctubre de 2007

Adrià, fill meu estimat:

Ahir, abans d’adormir-me, a Phunakha, un poblet amb una atmosfera transparent al bell mig de les muntanyes, en aquella estoneta que sempre passo amb els pensaments tranquils, recollits i silenciosos de la teva memòria, vaig sentir que volia escriure’t una carta per explicar-te i explicar-me el procés d’aquest llibre.

Tot va començar el 14 de juliol, a la Picuda, després de banyar-me i eixugant-me al sol, en aquella soledat del mar, deixant passar els pensaments per sobre de tot el que sentia, que vaig prendre la decisió de fer un recull de totes les cartes i e-mails que m’havien enviat els teus amics i els meus.

Tens uns amics molt especials, amorcillo, molt bona gent. T’estimen molt. És molt important tenir bons amics i que t’estimin. Vol dir que mentre estaves amb ells vas fer-los sentir la teva estimació i els vas escoltar quan feia falta i els vas donar la confiança d’explicar-los els teus pensaments i tot el que et preocupava. Els vas donar el teu afecte i la teva comprensió. Ets una molt bona persona!! Per això t’estimen i t’enyoren.

Valorar el sentiment potent de l’amistat és una qualitat del teu caràcter i, potser, un dels signes més característics de la teva manera de viure, tan rica.

T’han escrit textos preciosos, plens de sentiment i no volia que aquests textos s’oblidessin i només els llegíssim nosaltres. Per això els he recollit, tots, perquè no es quedin sense color als calaixos de la memòria.

Els nostres amics també ens han fet sentir la seva estimació i també han escrit textos plens de comprensió. Han posat moltes ganes per ajudar-nos i perquè ens sentíssim acompanyats.

Tot i que l’experiència ha sigut nova per a tots els que et coneixem i que no teníem una experiència prèvia de com s’havia de reaccionar, hem deixat anar els sentiments més valuosos, l’amor, la compassió i la tendresa, i hem tret el millor de nosaltres mateixos per poder passar per aquestes vivències tan extraordinàries.

Volia que tota aquesta càrrega de bons sentiments resplendís amb tota la seva potència com si acabéssim de viure’ls.

Tot aquest treball de recollir, seleccionar i retallar m’ha fet sentir molt a prop teu durant tots aquests dies. S’ha creat un cercle màgic d’intimitat amb els que t’estimen i ens estimen, en el qual la teva memòria s’ha anant recol·locant dins meu en un niu càlid i ple d’amor on el teu record està protegit de totes las experiències que em porti més endavant la vida.

El fet de rellegir i anar repassant tots aquests textos m’ha ajudat molt a reviure-ho i sentir-ho tot una altra vegada i ha fet que aquests sentiments es busquessin un lloc per a viure en mi; s’han fet un lloc dins la meva ànima i en la meva vida.

Penso que tot el que ens ha pasat a nosaltres és una cosa que passa cada dia a moltes més famílies. I en aquests moments d’ofuscació i de dolor no és fàcil veure la llum del camí per on cal anar passant. No és fàcil reconèixer l’afecte que t’envolta. No és fàcil entregar-se als afectes que ens ofereixen. Si amb aquesta descripció tan detallada de com hem anat vivint nosaltres tot aquest procés puc ajudar algunes poques persones a passar per aquest dolor immens em sentiria molt gratificada.

Amorcillo, ja saps que tens tot el meu amor per a tu i per sempre més.

Barcelona, 24 d’octubre de 2007

e-mails abril 2008

…el pas del temps…

25 març 2009

Els dies han anant passant molt a poc a poc.

Quan l’Adrià va morir, vaig pensar que no podria sobreviure a aquest dolor tan immens i que el cos i l’ànima no aguantarien aquest sentiment desbordat de falta de ganes de viure, de pena i desinterès.

Però la Mare Naturalesa ens ha fet forts per sobreviure a grans tristors i, a més, ens ha dotat de sensibilitat per treure una gran experiència plena de bons sentiments dels fets més tristos.

Una de les experiències més enriquidores de tot aquest procés ha estat la força de l’amistat i el gran valor que té en les nostres vides.

En una situació tan dolorosa com la nostra, tots els nostres amics es van mobilitzar per fer-nos costat i pal·liar en el possible la nostra tristor.

Crec que va ser molt bo per a nosaltres i per al nostre procés de dol en general, poder reconèixer que necessitàvem ajuda i acceptar i valorar aquesta ajuda i totes aquestes mostres d’estimació.

Cada un dels nostres amics va oferir el que tenia: la comprensió, l’afecte, el silenci, el contacte físic: m’agafaven les mans o m’abraçaven, la mirada de tristor compartida, les llàgrimes amagades per no abocar-me a plorar, les paraules, la presència, la timidesa per parlar obertament, la ràbia incontinguda, les trucades a uns altres amics per informar de la trista notícia…

Tot aquest moviment de la gent que t’estima o simplement t’aprecia és un gran regal que reps en circumstàncies tan difícils i plenes de dolor.

Per a mi va ser una gran font de vida, d’amor, que va omplir d’estimació i de compassió una part de la meva consciència en uns moments en què em feia molta falta.

Dono las gràcies per haver tingut aquesta ajuda vivificant d’amics que em van transmetre la seva fortalesa i la seva estimació i per tenir la presència d’ànim per poder reconèixer l’amor que m’oferien.

Reconèixer que hi ha amics que t’estimen i estan al teu costat quan pateixes una desgràcia és un gran bàlsam per a l’ànima.

Jo he sentit que la força de les paraules és també una gran ajuda.

En els primers temps vam descobrir la potència que té poder parlar lliurement del que sentíem, de les nostres emocions entre nosaltres, la nostra família.

Vam fer una teràpia casolana, sense cap mena de direcció especialitzada, basada a parlar molt i molt sovint del nostre sofriment, de com ens sentíem tots tres, i de com experimentàvem algun consol pensant i repassant trossets de la història de l’Adrià.

Parlàvem…, ploràvem…, parlàvem… i encara teníem coses noves per dir-nos o bé ens dèiem les mateixes d’una manera diferent i amb més llàgrimes per vessar, però sempre al voltant del mateix tema, la mort de l’Adrià, la seva pèrdua, la nostra pena, l’enyorança… Converses inacabables i… tan consoladores!!

Sens dubte, ens va ajudar molt el parlar tan intensament entre nosaltres i explicar-nos per quins camins mentals i anímics anàvem passant per tal d’aconseguir viure… Només viure amb una mica d’interès i tornar a sentir la vida amb nosaltres.

Per a mi va ser de gran ajuda el fet d’haver après en diferents etapes a fer meditació. La quietud i el silenci em donaven una sensació de pau que em feia sentir més centrada i donava un cert ordre als meus sentiments.

El fet d’entrar, encara que mínimament, en aquesta part més profunda i personal, allà on l’espiritualitat és sempre present, on es troba el més valuós de mi mateixa, i poder connectar amb els sentiments dolorosos d’enyorança amb tota aquesta solitud em va anar guarint de mica en mica, molt dolçament.

En les primers moments de consciència, després de despertar-me, sento el dolor de saber que no veuré el meu fill, que no parlaré amb ell, que no el miraré als ulls per saber com està aquest matí…

Després de patir aquest sentiment desolador molts dies, va començar a fer-se lloc a dins de la meva ànima el sentiment més dolç dels records, de les olors, de les mirades, de les converses plenes de llocs comuns i de bromes preestablertes, de la complicitat. El record del gest de les seves mans, de la qualitat de la seva pell i del to de la seva veu.

Aquests records, aquests sentiments físics i plens de la seva vida han anat fent-se un lloc en el meu cor i han desplaçat d’alguna manera el dolor punyent dels primers temps.

A poc a poc hem anant recomponent en tot el possible la vida quotidiana.

He fet esforços cada dia, conscientment, per no quedar-me ensorrada pel pes de la pena. No és fàcil sortir d’aquesta pena. He posat molta força per aconseguir-ho.

He donat molt valor a tots els sentiments positius que he anant vivint, per petits o insignificants que fossin. I d’aquest acte conscient de donar valor i enfocar la meva mirada en les emocions positives he anant traient les forces valuoses i enriquidores per anar reconstruint la vida que vaig vivint cada dia, cada dia…, cada dia…


e-mails de juliol 2007

22 març 2009

MARTE G. A.  a  FRANCIS  25 de juliol de 2007

DONDE ESTÉS, SOMOS LIBRES

Bueno, de vacaciones, pero, sin embargo, echando de menos a los viejos amigos que han revoloteado cada uno hasta su propio nido; verano diferente, creo que con otra visión. Además, después de apartar un poco la nube negra de encima, la que vino después de que se fuera mi amigo, tengo la sensación de seguir conectada de algún modo con él, el recuerdo es el tesoro más preciado que nos queda, es el único que no está amenazado por el olvido, y eso es lo que me hace sentir bien cada vez que pienso en él, el recuerdo que tengo, interminables juergas, interminables bares, interminables charlas… Digo “interminables” porque aún las sigo teniendo con él…, por supuesto. Una, con el paso del tiempo, desinfecta heridas, pero nunca se cierran… El tiempo nunca nos va a hacer favores, pero con mi trabajo interior, durante estos tres meses he aprendido a convivir con él. Han sido tres meses de reflexión, las cosas me han cambiado mucho, la forma de entender el mundo no es la misma que tenía hace 4, es distinta, completamente distinta y mejor, ya que tengo la sensación de tener una paz interior brutal.

Encara t’estimo i et trobo a faltar…

Marte

De FOTOLOG      Andrea  escribió  el 27-7-07

[...] les margarides més maques que he sabut trobar per camps blancs per a tu…

Avui no serà res animós….

Avui pels bons moments junts

…. i per tot el que va quedar pendent, fins aviat…

Tanques els ulls,

els tornes a obrir,

què hi veus?

Tens res a veure?

Tot s’esvaeix…, tot,

un instant,

un mal gest,

una carícia,

poden fer que tot s’aturi

i no recuperi el seu rumb.

Ara més que mai valores tot el que tens al teu voltant,

tots els que estan al teu costat,

lluita, lluita i no deixis de lluitar per allò que vols i preocupa’t per aquells qui realment es preocupen per tu

avui… Avui per tu,

encara que no ho arribis a llegir…

La corda, de tant tensar-la,

es trenca…,

com els ànims…

hi ha un moment que s’esgoten…

Els ulls dels altres reflecteixen la meva tristor

18 març 2009

En aquests dies, el simple fet d’anar pel carrer i trobar persones conegudes era una experiència molt estranya i trasbalsadora.

Caminava pel carrer, abstreta pels meus pensaments, distreta i mirant la gent que anava i venia i es creuava amb mi amb la despreocupació habitual.

De cop, reconeixia una persona o una parella i em preparava per saludar-los i parlar de qualsevol cosa uns moments, com sempre fem tots cada dia.

Llavors, passava pel meu cap la idea que el tema de la conversa seria la mort del meu fill. És una desgràcia tan gran que tothom se sent obligat a parlar d’aquest tema i és inevitable.

Però en aquests segons previs entre el moment en què jo veia  algú i aquesta persona em veia a mi i em reconeixia, jo notava el canvi tan gran que es produïa en la seva expressió.

Passava de les faccions relaxades, a vegades amb un somriure suau al rostre, a la sorpresa de reconèixer algú conegut.

I encara en aquest punt es mantenia el somriure.

Però en una fracció de segon, la persona reconeixia el gran dolor pel qual jo estava passant i li canviava absolutament la cara.

El primer era esborrar el somriure, deixar l’expressió amb un aspecte trist o simplement neutre.

El segon era l’astorament, l’expressió de contrarietat i de preocupació de les persones que no saben què dir, ni com dir-ho, ni com conduir aquests moments d’una trobada ràpida pel carrer amb una persona que acaba de perdre un fill.

Això em feia pensar sempre que, en la nostra societat, la mort és un tema amagat del qual no es parla i no es vol parlar. És un tema ple d’incomoditat i d’ignorància. Procurem viure pensant el mínim imprescindible en aquest pas tan important de la nostra vida.

El simple fet de trobar-me casualment pel carrer, a la gent, els feia prendre contacte amb la mort, els feia recordar que la mort forma part de les nostres vides i reflectien en la seva expressió el rebuig que sentien.

e-mails del 13-6 al 11-7-07

Sopar del 27 de juny de 2007 amb tots els seus amics

15 març 2009

Durant tot aquest procés de dol que estem passant, moltes vegades penso en els seus amics amb molta estimació i amb molta tendresa.

Són una part important de la vida tan entusiasta i tan plena de bon humor que ell ha viscut.

Es relacionava amb tothom i sabia descobrir els valors de les persones a les quals tractava. S’ho passava molt bé muntant sopars, trobades entre els seus amics i presentant-los els uns als altres, barrejant els grups i els amics de diferents àmbits. Era un generador de festa i de contactes amb la gent que li agradava.

Aquest grup d’amics més íntims estan patint un dol molt trist, però en la seva vida quotidiana aquest dolor no és un sentiment plenament reconegut per la gent que els envolta.

A la universitat, en les relacions del dia a dia, el record d’aquesta desgràcia per als altres es dilueix molt ràpid. Deixa de formar part dels fets de cada dia perquè és un tema que neguiteja.

Acostumem a no mirar de prop la mort i evitem en el possible tenir-hi gaire contacte.

La família acostuma a protegir, equivocadament, els seus fills del dolor, en part perquè és devastador deixar passar el pensament que un fet tan dolorós pot passar a un dels teus, al teu propi fill. Horroritzats per aquest pensament passen de puntetes pel dolor que sofreixen els nois i noies.

A les sobretaules, no es parla obertament del dolor tan gran que estan patint per la pèrdua d’un amic de l’ànima. Jo crec que s’ha de fer al revés, perquè ajuda molt el fet de parlar molt sovint i durant molt temps d’aquest dolor, ajuda a reflexionar en veu alta. Ha de passar molt de temps per poder integrar una pèrdua tan gran. De mica en mica es va recol·locant el dolor amb més facilitat a la vida quotidiana, perquè és un sentiment que sempre més estarà amb ells i han d’aprendre amb les pròpies vivències i la reflexió la manera de buscar un lloc a dins dels seus cors on càpiga el potent sentiment d’aquesta pèrdua.

També hi contribueix el fet que el dolor per la mort d’un amic no és considerat un dol del tot proper. Un amic no es algú de la teva família. No és un dolor amb reconeixement de primera magnitud.

És evident que aquests nois i noies estan passant un dol molt trist sense tot el consol del reconeixement del dolor que, en el nostre cas, ens ajuda a sentir-nos acompanyats i reconeguts.

Així doncs, aquest sopar va ser una excusa per trobar-nos els més propers a ell, per poder parlar de tot i d’ell i per tenir l’oportunitat de sentir que estàvem molt tristos i trobàvem molt a faltar la vida lluminosa i tan plena de bon humor de l’Adrià.

Va ser un sopar magnífic on l’Adrià va estar present amb nosaltres i en els nostres cors i vam recordar situacions divertides i vam sentir la seva absència. Ens vam sentir junts i units per la gran estimació que tots li tenim.

LUIS C. Jr a SALVA   19-6-07

Me falta el destinatario.

Hola Salva,

¿Cómo estás? No soy el que piensas, sino el júnior, ¡le he robado el nombre a mi padre!

Te cuento, creo que ya lo sabes, que pocos meses antes de la desgracia de Adrià, yo tuve otra muy cerca, el hermano de un amigo que también era un buen amigo mío, se llamaba Ernest. Lo mismo, 21 años y una vida por delante. Y como marcan las reglas, un tío genial, amigo de sus amigos a más no poder, que disfrutaba de todo esto como nadie, gran corazón, etc… Qué te voy a contar, ¿no?

Te tengo que confesar que lo vuestro me ha afectado muchísimo, y eso que no alcancé a tener relación con Adriá, pero si me dejas sincerarme, he pensado mucho en que me hubiera encantado conocerle y ser colega suyo, nos hubiéramos llevado muy bien, estoy convencido.

El tema es que cuando sucedió lo de Ernest, la rabia me quemaba por dentro, quería protestarle a alguien, pero no sabía a quien dirigirme, no podía ser que todo esto estuviera sucediendo. Así que, sin saber cómo ni con ideas de las que partir, me puse a escribir entre lágrimas, y me salió una pequeña carta con y sin destino, que me gustaría compartir con vosotros.

A diferencia de mis padres, no soy creyente, lo deduciréis al leer lo que os adjunto.

Espero que queráis contar conmigo para lo que necesitéis, os mando un abrazo muy, muy fuerte…

Hoy me toca mirar una a una a todas las personas a las que quiero.

Hoy soy más consciente de que en esta vida estamos de paso y de paseo, no sé si de camino a otra parte, si en busca de algo o simplemente sin ninguna razón.

Una vez más, no entiendo qué reglas sigues, tú, Vida, para elegir si nacemos o morimos, pero he descubierto que te riges por un código tuyo, propio e injusto, a años luz de mi ética y la de muchos.

Te tomas las cosas a tu aire, tu autoridad no nos deja desafiarte, y si lo hacemos, nos sitúas en tu punto de mira.

Yo hoy te desafío, Vida, no creo que tengas razón.

Es más, aprecio vivir, pero desprecio tus reglas, porque no me vas a dejar vivir tranquilo, porque a partir de ahora me harás dudar en cada segundo, sufrir por aquellos a los que me has hecho querer, porque ahora cualquier llamada telefónica puede destrozar mi vida y/o la de muchos.

Me has dado la vida y ahora me pertenece, ya no es tuya, aunque tú decidas por mí. No tengo más que agradecerte. No te debo nada.

Lo que te pudimos deber, te lo vas cobrando a tu manera, y lo siento, aunque seas la madre de la naturaleza, jamás te miraré con respeto, sino con miedo.

Y ese miedo no me hará dudar ni esconderme, me hará luchar por todos los que compartimos esta condición, la de estar desamparados, la de no controlar nada.

Dime, ¿por qué me lo das todo si después me lo vas a quitar?, ¿para qué me miras con ternura si después vas a vaciarme sin compasión?

Necesito que me lo cuentes. Tal vez hayas descubierto que tu creación te supere, que es más fuerte porque está más unida y no alcanzas a entender que el amar está por encima del bien y del mal, y que por mucho que sigas dictando, nosotros seguiremos amando, más fuerte cada vez.

Seguramente, nunca llegaste a amar, y te aterra saber que cuánto más daño nos haces, más lejos estarás de conseguirlo.

Así que ahora tan sólo me queda esperar a ver lo que tienes preparado para mí.

Lo que yo tenía para ti, acabo de escribirlo.

e-mails del 20 i 21-6-07

La boda de l’Anna

11 març 2009

La boda de la nostra neboda Anna amb el Jacobo estava ja programada, naturalment, per al 26 de maig a la Corunya. A casa ens havíem preparat per anar-hi i teníem llestos els vestits per a tots. L’Adrià i jo havíem pactat la roba que es posaria. No li agradava gens vestir-se convencionalment, i estàvem d’acord que havia d’estar còmode, guapo i amb un aspecte d’invitat a la boda de la seva cosina.

Havíem comprat els billets d’avió i fet les reserves d’hotel. Tot estava a punt.

Estàvem tan commocionats i plens de pena que ens era molt difícil pensar a participar en un celebració tan important com és una boda.

Però per estimació a la nostra neboda i per no posar dificultats a un dia que per a ella era tan important, vam pensar que hi havíem d’anar.

La nit abans de la boda, quan vam arribar a la Corunya, vam fer el possible per anar a sopar tots tres junts i sols, sense ajuntar-nos amb la resta de la família, per protegir-nos i poder parlar amb tranquil·litat de la pena tan gran que sentíem i per poder explicar-nos amb serenor i tranquil·litat com estaven les nostres emocions i com anàvem passant aquests dies tan difícils.

Va ser un sopar entranyable i de preparació anímica per a la festa del dia següent que tots tres sabíem que seria molt difícil.

La cerimònia va ser molt trista per a nosaltres. Ens vam trobar  dins d’un ambient de festa, però en el qual estava molt present i es feia sentir fortament la pena i la buidor per la mort tan propera de l’Adrià.

A totes les bodes hi ha un moment en què algú recorda els que no hi són, els avis o algun dels pares, generalment persones grans. Sempre ho havia vist i em semblava un molt bon costum tenir un moment per a recordar els que ja han marxat.

Però, aquesta vegada, quan vam escoltar el nom de l’Adrià, va ser com si mai haguéssim escoltat aquesta frase de record que es diu normalment a les bodes. Ens va agafar totalment desprevinguts i ens vam enfonsar en l’amargor més gran en aquell ambient de festa.

Estàvem tots tres junts als primers bancs de l’església i ens vam posar a plorar sense poder parar. El nostre nebot, en Ferran, també va quedar trasbalsat i aquella tristor va anar tenyint de pena tot el que anava passant i tota la cerimònia la vam anar vivint amb una tristor immensa.

Després, en tornar a l’hotel, ens vam quedar molta estona sols tots tres a la nostra habitació per refer-nos d’aquell cop i parlar una vegada més de les nostres reaccions i de la nostra gran pena, procurant no espatllar la festa tan important per als nuvis.

Va ser tot molt difícil, perquè els altres invitats que participaven també tenien present el gran cop que havia patit la nostra família i tristament vam viure una situació molt dura.

Francis a Lourdes F. 27-5-07

Hola guapa:

[...] ens ha anat bé el casament [...].

Però hem tornat amb moltes ganes d’estar sols a casa. Vam arribar a la Corunya divendres, [...] i vam estar molt bé, fins molt tard, sopant i xerrant tots tres, que ja ens feia falta. [...]

Al casament ens va “pillar el toro”, perquè estàvem tots tres pensant en com d’il·lusionats estaven l’Anna i el nuvi, i tan tranquils, i va pujar a l’altar una amiga de l’Anna i va recordar els que no eren allà, pels noms. Va ser un drama, perquè no estàvem preparats i estàvem molt relaxats i ens vam posar a plorar tots tres i el meu nebot…, horrible. No podíem parar.

La núvia, com que estaba d’esquena, no va notar res, però… va ser una mala estona.

[...] Total…, tot és un mal tràngol, però ja ho hem passat i hem fet el que calia.

El casament, molt maco [...].

Tinc moltes ganes de veure el mar [...].

Un petó i una abraçada, carinyet,

Francis

e-mails del 12 al 24-6-07