He anant escrivint sobre la realitat, les coses tangibles, el que ha quedat escrit, pero hi ha una part més amagada, més subtil que va sortint i va surant dels textos de tots nosaltres, i és aquest sentit de transcendència, d’espiritualitat que impregna molts dels escrits i del que anem vivint.
Els seus amics senten molt propera la seva presència. Hi ha un sentit explícit de retrobar-nos, de tornar a veure’ns.
Molts d’ells reflexionen sobre aquest fet i es pregunten encuriosits com serà, però parlen amb la certesa que es retrobaran i continuaran amb el que estaven vivint quan la seva vida es va parar sobtadament.
En molts dels escrits que es van creuant a través del fotolog, surt molts cops la seva aparició en els somnis dels amics i expliquen amb naturalitat que en una reunió o quan estaven xerrant a qualsevol bar l’Adrià estava present. Senten que està amb ells.
I al revés, l’invoquen perquè es presenti en somnis, per continuar estant junts i per preguntar-li temes que tenen pendents.
Li expliquen coses que tenien en projecte i que ja han realitzat.
Sorprèn i commou la naturalitat i l’espontaneïtat amb què tractem tots plegats un tema tan extraordinari, ple d’espiritualitat i desconegut.
L’Adrià era una persona molt especial, molt rica i amb un gran sentit comú. Tots recordem les seves sentències de molt petit, que ens deixaven sorpresos. Coneixia coses que jo no sabia com les havia après. Entenia molt bé l’entorn on es movia i, sobretot, tenia una sensibilitat molt gran per veure com eren les persones que anava coneixent i per tractar amb elles. Mai passava desapercebut. Aconseguia el que volia amb somriures i paraules. No era gens agressiu, pactava i parlava. No utilitzava la força.
Quan va créixer s’interessava per la trajectòria i l’evolució dels seus amics. Es preguntava a ell mateix sobre les grans qüestions que no entenia. Ell ho anomenava “filosofar”. S’ho passava molt bé xerrant d’aquests temes. Jo no sé exactament com eren aquestes relacions amb els seus íntims amics, només sóc la seva mare, però sabia que es preocupava per com els anaven les coses i sovint parlava de passada d’algun d’ells. Els defensava, si calia, de les meves crítiques i em donava un parell de pinzellades molt intel·ligents i intuïtives perquè jo entengués i apreciés el tipus de persona que era cada un d’ells. Se’ls estimava sincerament.
De totes aquestes relacions, en parlen alguns dels escrits que encara s’envien els seus amics. Li expliquen com continuen pel camí que junts havian trobat. Alguns d’ells parlen dels “deures” que, li expliquen, ja estan fets.
També parlen de la dificultat de trobar el propi camí. Enyoren les xerrades a fons dels seus problemes i la comprensió que rebien d’ell… i les seves “filosofades”!!!!
Aquesta comunicació sense resposta i amb el reconeixement mutu de l’amor que es tenen és un tipus d’espiritualitat molt planera. Però és una recerca de la transcendència que ens fa entrar a tots els que estem immersos en aquest dol en la part més fonda, més lluminosa i més rica de la nostra ànima.
Jo sento que tot el que he anant aprenent al llarg de la meva vida, les lectures, la poesia, les vivències, l’art, la meditació…, tantes i tantes coses…, tot el bo i millor que he viscut m’han estat preparant per tenir la capacitat de suportar aquest cop tan gran.
Dono les gràcies a la Vida per haver tingut al meu abast aquesta capacitat d’aprendre!!!
Les reflexions sobre tota aquesta experiència tan potent que hem viscut m’han portat molt lluny i molt a prop del meu fill, amb simplicitat, com un fet normal, espontani, clar com un got d’aigua.
Des de sempre he estat molt a prop d’ell, teníem un lligam molt estret i ens enteníem molt bé en la nostra relació quotidiana. Sempre estava present l’humor. No sols amb ell, amb la resta de la família rèiem molt; és una forma planera i quotidiana de comunicar-nos.
La seva absència ens ha deixat una part de la nostra capacitat d’estimar, de xerrar, de riure, de sentir, de viure, de gaudir… buida, sense ressò, sense resposta i sense destinatari.
Sobretot tenim una gran quantitat d’amor guardat per a ell que hem anant aprenent a situar dins nostre. De mica en mica hem anant integrant en la quotidianitat el fet de conversar amb ell, parlant-li obertament sense embuts en el nostre silenci, en el pensament, per anar conduint cap a la seva memòria aquests sentiments tan poderosos i tan especialment dedicats a ell.
És una part de la nostra capacitat d’estimar que no es podia perdre, havia de trobar la forma subtil, intensa i molt planera de manifestar-se. No necessitem que ens doni cap resposta, no ens cal…. Amb la simplicitat de saber que el nostre amor té una forma d’arribar cap al seu record, cap a aquesta part plena de llum i de vida que nosaltres guardem a dins del nostre cor com un tresor, ens sentim afortunats per haver trobat la direcció d’aquest camí i experimentar la dolçor d’aquestes converses sense resposta. Gaudim de la felicitat d’haver compartit la claror resplendent de la seva vida.
Tot el que ha passat i el que hem viscut ha fet de mi una persona més forta, més sensible i amb més capacitat d’empatia amb el dolor que poden sentir les altres persones.
He après molt sobre la meva pròpia capacitat d’acceptació de la realitat tal com va arribant i sento que és un coneixement extraordinàriament valuós. L’acceptació de la mort de l’Adrià m’ha permès integrar-la a dins del meu cor i, amb aquest sentiment de pèrdua i acceptació, refer-me, observant aquests canvis importants dels meus sentiments i valorant-los com una realitat molt enriquidora per a la meva vida.
M’ha fet veure la humilitat com una gran qualitat de les persones, una qualitat que hem de potenciar, perquè… sabem tan poc de les coses que realment ens importen! Hem d’aprendre tant!! Amb humilitat i fortalesa…
He revisat molt a fons el sentiment de gratitud. Sento que tots formem part d’un gran entrellat interconnectat i necessitem absolutament tota l’estimació, la força i la comprensió dels que ens envolten, perquè ens enriquim amb el seu contacte, aprenem de les seves qualitats i de la seva bondat i ens fan viure moments gratificants i valuosos.
He reconegut i observat aquesta grandesa tan potent del meu entorn, l’he mirat des de l’òptica de la gratitud: els nostres amics, la nostra família tan petita, els amics de l’Adrià… Un entorn tan ric, tan extraordinari, tan de gaudi!!!
També he mirat de prop, per aprendre a coneixe’l, el camí de viure tots els bons moments que tot el nostre cercle i la vida ens pot oferir.
M’he donat el permís de gaudir i saborejar sense por i amb tota l’alegria que jo mateixa sigui capaç de sentir.
Crec que tota la tristor que portem a dins de l’ànima no ha de fer que ens neguem la capacitat de viure coses enriquidores, de relacionar-nos bé i amb alegria amb el nostre entorn i de gaudir de tot allò que la vida encara té pendent per a nosaltres. És com si el meu esperit estigués impregnat per sempre més de l’enyorança i el dolor per la pèrdua del meu fill i, al mateix temps, es donés el dret i el permís de continuar vivint amb intensitat tot el que vagi venint.
Aquest recorregut m’ha portat a sentir la immensitat de la gratitud. He reconegut la gran quantitat d’estimació, atenció, empatia i solidaritat que he rebut i que han fet que tot aquest procés fos una mica menys dur i que pugui treure algun ensenyament que em serveixi per a viure la resta de la vida amb més consciencia i potenciant el millor que hi ha en mi.
Crec que és molt guaridor, en passar per un procés tan dolorós com aquest, el fet de reconèixer d’on es treuen les energies i la fortalesa per continuar vivint, aprenent, sentint. Ser molt conscient que l’afecte per nosaltres mateixos passa per mirar de prop les nostres pròpies necessitats, reconeixent-les i donant-nos l’aprovació per continuar gaudint de tot el bo que ens envolta, ens enriqueix, ens nodreix, ens fa mes sòlids i més forts.
I donar les gràcies….!!!!!
I així, a poc a poc, reflexionant molt sovint i sense por sobre els sentiments tan forts que ha generat en mi la mort de l’Adrià he anant sortint de mica en mica del pou de tristor en el qual vaig estar.
No m’ha sigut fàcil trobar la forma d’explicar el dia a dia del que he viscut aquest últim any.
Però he tingut present en el meu pensament moltes mares com jo.
Al llarg de la meva vida he pensat molt sovint en els sentiments de moltes mares que vivien realitats tan dures.
Ara jo estic en una situació molt propera a elles, explicant aquesta mort que ens ha tocat viure a nosaltres.
Sempre havia pensat en les dones que envien els seus fills, el millor de casa seva, a guanyar-se la vida lluny de casa, jugant-se la vida i molt sovint perdent-la, per arribar sols a sobreviure malament en terra estranya. Sento aquesta tristor que deuen sentir elles com si fos meva.
O en les mares que han de veure com els seus fills, el més preuat, marxa a fer la guerra lluny de casa, a llocs on no se’ls ha perdut res i on només els esperen patiments.
O, simplement, en les moltes i moltes mares que no poden alimentar adequadament els seus fills i han d’anar vivint el patiment d’aquestes carències en les vides d’aquestes criatures.
També penso en la gran quantitat de dones, mares de gent jove, que perden la vida cada dia a les carreteres, en el seu patiment tan igual al meu i al de totes les altres mares del món.
Em sentiré molt gratificada si alguna d’aquestes paraules serveixen per a trobar una mica de consol o ajuden a buscar el propi camí de guariment d’aquest gran dolor a alguna de les moltes persones que cada dia, cada dia… arreu del món, perden un fill i se senten soles i plenes de desesperació, dolor i d’impotència. Per a elles, tot el meu amor.
Somaén, maig del 2008
