De Suïssa estant

No cal rumiar gaire: el tema, i la preocupació del dia, a Catalunya és la neu. De Suïssa estant ens en fem càrrec ja que la nostra situació geogràfica fa que de nevades com la que ha caigut al Principat en tinguem cada dos per tres.

Estem molt millor preparats, tan materialment com personalment, i per tant no cal fer cap tipus de comparació entre la situació caòtica d’ahir i d’avui a Catalunya amb la rapidesa que a Suïssa ens en sortim de casos iguals o pitjors.

Malgrat tot, el seguiment que he fet de la nevada i les seves conseqüències a Catalunya, gràcies a la radio, televisió i Internet, m’ha fet adonar de la tardana i pobra reacció de les autoritats, de les primeres autoritats del país i de les grans ciutats, i de la manca d’informacions pràctiques adreçades a la gent que esperava noticies concretes per saber que fer.

Suposo que tots els que manen, una vegada passat el pitjor, analitzaran el seu comportament i milloraran l’organització i sobretot la informació per no deixar a la població amb la sensació que els responsables no dominen la seva feina.

El psicòleg Satoshi Kanazawa ha publicat un estudi al „Social Psychology Quarterly“amb el títol de “Why Liberals and Atheists Are More Intelligent ( “Perquè els lliberals i els ateus són més intel•ligents “). No cal dir que només llegint el títol em van entrar ganes de saber més sobre l’estudi en questió.

El senyor Kanawa s’ha basat en un seguiment a llarg temps de 15.000 persones i ha arribat a certes conclusions seguint el anomenat Savanna Principle, altrament dit amb una hipòtesi sobre el quocient intel•lectual (IQ) basada el el principi Savanna i en la teoria de l’evolució de la intel•ligència general.

Els resultats diuen que les persones de tendència política conservadora i els homes i dones amb principis religiosos ferms tenen un quocient intel•lectual més baix que els de tendència política progressista i els ateus. Caram!

L’explicació de l’estudi és que la intel·ligència permet deixar enrere els valors tradicionals i obrir-se a nous coneixements i experiències. Dit d’altra manera, els conservadors i els de fe religiosa queden intel•lectualment parats ja que es conformen amb les respostes que consevadurisme i religió els donen, i per tant no fan ús de la intel•ligència per anar a cercar altres camps on augmentar l’horitzó.

Qui més qui menys coneix persones conservadores i religioses molt intel•ligents, i d’altres anomenats “progres” bastant ases, i també el contrari.

Trobo molt interessant l’estudi dels comportaments humans encara que és difícil treure conclusions aplicables a tothom perquè en cada individu coincideixen múltiples factors (genètics, sociològics, culturals, econòmics…) que condicionen el comportament i la intel·ligència per damunt de posicions polítiques o religioses.

Cal que recordem el famós consell: „ No creguis cap estadística que no hagis falsificat tu mateix “.

Els aldarulls que van acompanyar la conferència de la senyora Rosa Díez a l’UAB no són un bon exemple de tolerància. Escridassades, insults i fins i tot violència física no poden ser les maneres de discrepar d’algú.La senyora Rosa Díez no s’ha mai distingit per apreciar i parlar bé de Catalunya. El fet de convidar-la a donar una conferència a la Universitat no s’ha de veure com un acte de provocació sinó que fa part de l’obligació del centre de donar ensenyament. Perquè tant per estimar com per rebutjar una ideologia, s’ha de conèixer aquesta i les seves contràries. No és possible defensar res si no tenim una bona informació sobre la posició contraria.Els que no estan d’acord amb les posicions de la senyora Díez, que suposo i espero que siguin molts, podien no anar a la conferencia o anar-hi i en el torn de preguntes posar les coses clares. El camí de les escridassades i la violència no és el correcte, sobretot quan les urnes tenen la boca oberta perquè tothom posi la papereta que vulgui.Tan soroll per una dirigent d’un partit que no ha de tenir cap tipus d’importància a Catalunya és fer un favor a UPiD perquè el ressò mediàtic és molt més gran que si hagés tingut una escassa assistència de públic.Reclamar i protestar és un dret, no cal ni discutir-ho. Però se n’ha de fer un ús positiu i no donar massa importància a qui no la mereix. Justament el contrari del que van fer els cridaners de l’UAB.

Els Jocs Olímpics d’Hivern a Vancouver s’han acabat. Canadà ha fet una bona organització on només el temps i el disseny de la pista de bobs han donat la nota negativa. Espanya no ha guanyat cap medalla, com era d’esperar malgrat algunes opinions precipitadament contraries.

El senyor Hereu, junt amb una comitiva ad hoc, va visitar Vancouver per tal de veure personalment quin tipus d’enrenou porta organitzar uns jocs amb tanta complexitat. Suposàvem molts que tornaria una mica desencantat i ha estat tot el contrari, ha tornat amb més ganes que mai d’aconseguir per Barcelona uns Jocs Olímpics d’Hivern.

Sapporo, que va organitzar un dels millors jocs l’any 1972 va necessitar més de 25 anys per pagar el dèficit econòmic que va generar l’esdeveniment esportiu. Vancouver, amb una millor contribució de les televisions que els anys 70, preveu un dèficit astronòmic.

Barcelona, i els Pirineus, han de construir moltes infraestructures si volen competir per organitzar uns jocs. No n’hi ha prou amb unes pistes d’esquí alpí, també s’ha de fer les instal•lacions per salts i, per curling, per bobs, skeleton i derivats, s’han d’habilitar pistes per les proves de patinatge de velocitat etc. etc.. Els Jocs del 92 van fer que Barcelona guanyés infraestructures, recuperés la façana marítima i demostrés la unió d’una ciutat i d’un poble. Malgrat tot, algunes instal•lacions han estat després infrautilitzades, com ara l ‘Estadi Lluís Companys o el Velòdrom d’Horta, per donar dos exemples. Amb uns jocs d’Hivern és molt dubtós que les infraestructures esportives es puguin aprofitar com cal. El record trist i ruïnós del Fòrum Universal de les Cultures ens hauria de fer ser molt, però molt prudents.

El senyor Hereu sembla necessitar alguna medalla per no perdre les properes eleccions, i ho fa jugant amb la il•lusió d’una ciutat que no s’ha de deixar enredar. El dèficit està cantat, i el senyor Hereu somia truites. I mentrestant la ciutat es degrada a una gran velocitat.

Els advocats del senyor Fèlix Millet, com és la seva obligació, intenten lliurar de culpa el seu client i volen proposar fer una pericial psiquiàtrica del suposat lladre, per tal de justificar d’alguna manera la seva «conducta estranya».

Tothom disposa del dret a ser defensat però si el senyor Millet durant molts anys ha desviat 35 milions d’euros sense que ningú del seu entorn fes la més mínima denuncia, potser el psiquiatre tindria de mirar també als col•laboradors del senyor Millet. O tots malalts, o tots llestos o el senyor Millet és un superdotat capaç de fer el que ha fet sense aixecar cap sospita.

El molt trist que les culpes o les innocències depenguin dels advocats. Sembla massa fàcil fer ús de diners aliens i una vegada enxampat, deixar-se la barba, anar pels carrers fent el distret i aconseguir un informe psiquiàtric exculpatori. Hem de suposar que la veritat i la justícia no es deixaran enredar, tot i respectar ara la presumpció d’innocència almenys parcial, ja que el senyor Millet ha reconegut part de les acusacions.

En un altre context, el secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Juan Antonio Martínez Camino, s’ha pronunciat sobre la consideració moral dels polítics que van aprovar la denominada llei de l’avortament. Segons el monsenyor, els polítics que van votar aquesta llei han quedat voluntàriament fora de la comunió, sense que l’església els excomuniqui específicament.

Fins aquí res a dir ja que es tracta d’un valoració interna de l’església i que afecta els que en fan part. Ara bé, el mateix monsenyor, a preguntes dels periodistes, va dir que el Rei, tot i sancionant la llei de l’avortament amb la seva signatura, està fora de cap negativa de comunió ja que l’acte del Rei és un mandat constitucional i per tant no és lliure del punt de vista individual.

Recordem que el Rei dels belgues, Balduí, en una circumstància similar, va dimitir durant un dia per tal de no haver de sancionar la llei que permetia l’avortament. Balduí, com Juan Carlos, tampoc podia legislar però va actuar com a catòlic. Si la signatura del rei només és una cosa obligada, sense cap importància política, és igual si signa o no, o si signo jo mateix o no signa ningú.

Monsenyor Martinez, com el psiquiatre de Millet, ha trobat la manera d’excloure el rei de tota responsabilitat moral i ha aconseguit afeblir encara més la figura d’un Rei que no ha de passar comptes del seu pressupost, que no pot ser portat als jutjats i que l’església disculpa abans que faci el pecat. Millet i el Rei units per la innocència.

Ahir vaig acabar parlant de la subtil diferència que la legislació suïssa fa entre frau fiscal i evasió d’impostos. El primer és penat per la llei i el segon no de manera que a cada suïs i a cada estranger pot, si vol, col•locar diner no declarat a un compte al que no té cap accés l’autoritat, excepte en el cas d’una actuació judicial. Això no agrada a molts països que hi veuen un ajut a l’evasió i que ja fa un temps pressionen el govern suïs per tal de suprimir el secret bancari i la distinció entre evasió i frau, cosa que està al caure.

A les reunions d’alt nivell entre Suïssa i l’UE sobre el tema bancs, Suïssa proposa cobrar a tots els ciutadans comunitaris amb comptes bancaris locals un impost del 35%, anomenat impost de càlcul. Posem un exemple: un ciutadà espanyol amb un compte a Suïssa rep del banc un interés de 1000 euros sobre el seu capital, el banc li transfereix al compte només 650 euros ja que la resta de 350 euros va al fisc suïs com a impost. Aquesta quantitat pot ser retornada al propietari del compte només en el cas que el capital figuri en la seva declaració d’impostos; cas contrari, perd el 35%. Amb aquesta mesura, l’evasió d’impostos deixa de ser atractiva. De moment sembla que els Estats Units volen acceptar aquesta regulació i que l’UE potser finalment decidirà el mateix.

El Fons Monetari Internacional (IMF) ha confirmat en moltes ocasions que a Suïssa el control del rentat de diners és el més estricte del món, a partir de la llei del 1998 sobre aquest fenomen econòmic accelerat per la corrupció, el terrorisme i els càrtels de la droga. Segur que queda molta feina per fer, però no és just parlar només dels actes negatius de la banca quan també n’existeixen de positius reconeguts per autoritats mundials.

El sector financer genera un 9% del producte interior brut (PIB) i un 3% dels llocs de treball del país. És important, però contràriament a la creença popular Suïssa no viu dels bancs.

Naturalment que els milers de milions dipositats al país han permès que els bancs posessin el capital a treballar i l’Estat ha aprofitat dels impostos sobre els beneficis. També durant molts anys hem obtingut crèdits hipotecaris baixos d’interessos gràcies a capital dipositat als bancs. Però els crèdits s’han de tornar, també a Suïssa, i per tant una bona formació i un treball segur eren i són indispensables a les persones i empreses per obtenir crèdits.

Al que encara cregui que Suïssa viu dels bancs li recordaré algunes empreses creades dins d’aquest petit país, amb el seus anys de fundació: Nestlé (1867), Oerlikon (1906), Ciba (1884), Roche (1896), Sandoz (1886) i Sulzer (1834), per no parlar del sector de la rellotgería.

Suïssa és un país treballador i senzill, que te plena consciencia que les coses evolucionen i per tant el sistema bancari també ho ha de fer allà on encara no ha ha fet. Estem lluny de la perfecció que moltes vegades s’ha atribuït a Suïssa, i el poble n’és conscient i està decidit a millorar. Aquesta és la veritable esperança de cara al futur.

Amb certa regularitat he escrit en aquest blog sobre els bancs suïssos i el diner negre, sobre el secret bancari i la seva probable desaparició i cada vegada he tingut molts comentaris, públics i particulars, demanant els uns aclariments sobre el sistema bancari vigent, i d’altres criticant l’existència dels bancs almenys en la forma actual.

No sóc la persona més indicada per defensar o per acusar els bancs suïssos per les seves activitats ja que només en sóc un modest client, dels que no són rebuts a la planta principal, i per altre banda els meus coneixements d’economia són els justos per anar fent. De totes maneres, crec que puc donar algunes dades i algunes xifres que permetin jutjar amb una certa imparcialitat els afers bancaris suïssos.

Començaré per dir que el secret bancari, tal com existeix avui dia, és un assumpte molt recent, exactament de l’any 1934 quan es va publicar la «Llei Federal sobre Bancs i Caixes d’Estalvis» que en l’article 47 l’introdueix oficialment. Alguns comentaristes, segurament ben intencionats, han escrit molt posteriorment que els comptes secrets es van crear per protegir els patrimonis dels jueus (alemanys principalment) d’una probable intervenció per part dels nazis. És una bonica explicació que uneix raons humanitàries amb el negoci, i que avui dia no disposa de massa credibilitat ja que només pot ser certa en part.

La llei del secret bancari obliga als bancs a tractar confidencialment totes les informacions sobre els seus clients i las transaccions financeres que facin. Tal com es demana als metges o als advocats. Més recentment, els bancs han estan obligats a comprovar la identitat dels seus clients, a demanar detalls sobre l’origen dels diners i per tant, cada banc disposa de la possibilitat d’acceptar o rebutjar clientela encara que no tots ho fan amb la mateixa intensitat.

El secret bancari no és, però, absolut ja que en el cas d’un procés judicial contra el posseïdor d’un compte o un procés per rentat de diners, finançament del terrorisme, corrupció o frau, el secret bancari queda suprimit i les dades essencials es transmeten a les autoritats nacionals o estrangeres.

Existeix un problema que és molt difícil d’entendre i d’explicar: Suïssa fa una distinció entre evasió d’impostos i frau fiscal. L’evasió, és a dir la no declaració o infravaloració dels ingresos o els actius en la declaració de la renda, no es considera un delicte a Suïssa. El frau fiscal, és a dir la falsificació de documents amb la finalitat de no pagar els impostos corresponents, és un delicte i per tant no cau dintre del secret bancari. Demà en parlarem amb més detall, ja que és una distinció que segurament es suprimirà, per tal d’obrir el sistema bancari suïs a una intervenció legal, i fer entrar una mica d’aire fresc a tots els racons.

Acabem la setmana i el mes sense que ni una solució a la crisi s’hagi posat a la pràctica i sense proposar ni una idea sobre la que la gent es pugui il•lusionar. Tirar pedres a la teulada del contrari i desqualificar-se mútuament han estat els únics actes proposats pels dirigents polítics.

Tant al Parlament de Madrid com al català, les reunions entre govern i oposició han servit per a molt poc. Fora de la decisió de parlar-ne, res de res. Les propostes de grans pactes arriben molt tard i difícilment, amb eleccions a l’horitzó, es podrà arribar a acords concrets.

Segurament l’economia és una ciència molt complicada, fins i tot esotèrica, perquè si no no s’entén que ningú trobi una solució als desperfectes que, amb més o menys aclucament d’ulls, els polítics ens han ocasionat.

La primera mesura ha de ser parar l’atur, és a dir que no augmenti el nombre de gent sense feina. La segona mesura és la de reduir l’atur i això només es pot aconseguir estimulant el consum. El consum fa augmentar les vendes i la producció, i la roda gira. Per animar al consum la gent ha de tenir els diners i confiança en el lloc de treball, de manera que, com un peix que es mossega la cua, tot passa per garantir el treball a un màxim de gent.

Resulta, però, que l’estructura industrial a Catalunya i a Espanya no és competitiva, com tampoc ho és la de Grècia, o Portugal i fins i tot Itàlia. Ho diuen experts mundials que no tenen cap interés que anem malament, ans el contrari. S’ha de trobar un substitut a dos sectors que han enlluernat durant molts anys i que ara estan apagats: l’automòbil i la construcció. Si el país no és capaç d’obrir camps laborals nous, això no té solució ni ara ni en 10 anys.

Si els polítics no disposen de cap idea per sortir del fanguer que ells han tolerat, que pleguin. Amb paraules boniques i  debats dialèctics ningú omple el plat, o paga els col•legis o s’assegura la jubilació. Que pleguin. Tots, si pot ser.

En una al•locució televisiva feta a la ciutat de Benazi, el president Gadafi va cridar ahir a tots els musulmans a la Jihad, és a dir la guerra santa, contra Suïssa.

Sembla que el motiu d’aquesta tempestiva declaració de guerra no és, almenys prioritàriament, un acte més de venjança per l’arrest durant una nit del seu fill Hanníbal a Ginebra, degut a una acusació de maltractament per part d’uns servents del fill del dictador. Aquest arrest ha tingut fins ara moltes conseqüències negatives per Suïssa i els suïssos i encara portarà molta cua, malgrat la intervenció fins i tot de l’UE.

La declaració de guerra és potser basada en la votació recent que va prohibir la construcció de minarets (no de mesquites) en el territori suís, i no sembla provocar massa pànic oficial, encara que valdrà més estar una mica atents a tot.

Les paraules de Gadafi qualifiquen la prohibició de minarets d’acte «renegat» i «infidel» comminant a tots el musulmans a combatre Suïssa ja que altrament aniran contra Déu i l’Alcorà. Gadafi no disposa de cap autoritat d’ordre religiós que li permeti de declarar una tal guerra santa i fins i tot, dins del món musulmà tampoc disposa de massa credibilitat moral ni política. La seva aparent força resideix en el el fet de tenir camps de petroli i pous de gas.

Esperem que tot sigui un acte més dels molts que el president Gadafi ens ha acostumat els darrers anys, i tractarem de fer una vida normal sense obsessionar-nos per unes amenaces que esperem que només siguin una tronada sense conseqüències. Insha’Allah.

El butlletí de les Corts Valencianes ha publicat els patrimonis dels seus diputats. Em sembla una mesura molt correcta malgrat que comporti un cert perill ja que només les xifres parcials, sense el conjunt d’elles i les interrelacions, no permeten tenir un judici exacte.

Declarar el patrimoni abans i sobretot després de sortir d’un càrrec públic convindria que es convertís en una pràctica rutinària, en benefici de tots encara que per fer-ho perfecte també ho hauria de fer el marit o l’esposa del càrrec, o el seu germà o germana, més que res perquè els patrimonis es poden posar a nom d’altres per tal de dissimular guanys sospitosos. Com que arribem a una proposta impossible de portar a la pràctica, ens hem de conformar de les poques xifres que es publiquen.

No vull ser malpensat però que el senyor Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, només tingui 905 euros al seu compte bancari em preocupa.

Amb un sou que ha de ser generós per natura, disposar de tan poc demostra que gasta molt, o inverteix molt. Com que ha declarat un pla de pensions de només 8.000 euros i un cotxe de 15 anys d’antiguitat i poca cosa en propietats immobiliàries compartides, tinc de suposar que el senyor Camps gasta el seu sou en compres al comptat, com per exemple els seus vestits tal com va declarar l’any passat. O potser destina una bona part del sou a fer obres de caritat. Sigui com sigui, és una pena que vagi tan curt de diner líquid amb un càrrec tan important.

Alguna cosa falla en el cas del senyor Camps, i no vull ser malpensat.