El PSC, segurament convençut que no tindrà cap majoria a les urnes, ha de tractar de lligar un bi- o un tripartit amb més cap i peus que l’actual.

El gran dilema, però, és el de CiU. Si obtenen com a les darreres eleccions la majoria de vots a les urnes, però no la majoria absoluta, tindran de trobar socis ocasionals per poder accedir a la Generalitat. La gran qüestió és saber amb quins partits han de fer coalició per governar.

Un acord entre CiU i el PPC no sembla factible perquè el preu polític a pagar és massa fort i no tindria cap sentit arribar al govern de la ma d’un partit amb una forta càrrega espanyolista.

ERC ha demostrat que pot arranjar les seves conviccions de tal manera que s’adaptin a les mínimes condicions per participar, com a element menor, en un govern. Encara que fins a cert punt una coalició per governar entre CiU i ERC sembla possible, segurament és poc probable ja que la pèrdua d’imatge de l’ERC ha estat molt forta darrerament i Artur Mas no pot anar de bracet dels qui li van fer “una mala jugada” als darrers comicis.

Els altres partits menors no tindran ni els vots ni la força política suficient per ser considerats probables aliats de CiU, de manera que a Artur Mas només li queda victòria per majoria, difícil però no impossible segons ens recorden les estadístiques, per molt que sempre s’hagin de posar en quarantena.

Com que al PSC li costa molt reconèixer errors (normals per altre banda perquè cap partit és perfecte a l’hora de manar) i no ha tingut la determinació de refer el tripartit o la composició del Govern, segurament recollirà menys vots que a les darreres eleccions. La mateixa tendència cap a enrere es preveu a ERC i a IC-EV.

Guanyar per majoria o empassar-se un parell de gripaus vius per fer aliances “contra natura” és el dilema de CiU i d’Artur Mas. Els errors de l’actual tripartit han ajudat a aplanar el seu camí, però res no està guanyat per CiU fins que les paperetes omplin les urnes.

Suïssa, que és un país petit, degut a la seva situació geogràfica ha estat sempre al llarg de l’la història un lloc de pas. La tradició acollidora i benefica del país (no oblidem que aquí es va fundar la Creu Roja) ha permès que Suïssa sempre rebés una gran quantitat d’estrangers molt superior en percentatge a la de molts altres països.

No estic parlant dels milers d’italians, portuguesos i espanyols que arribaren els anys 60 i 70, amb contractes a la ma, perfectament integrats. Parlo de les ingents quantitats de gent que prové dels Balcans, dels denominats «Països de l’Est», de Turquia i darrerament de l’Africa negra.

De cap manera s’ha de criminalitzar cap grup ètnic o nacional però certes estadístiques obliguen a meditar alguns aspectes de l’estructura social actual.
La meva comarca és molt petita: 142 quilometres quadrats amb 63.000 habitants distribuïts en 13 municipis. Per acollir els condemnats per petits delictes o els que estan esperant judici disposem d’una presó moderna per acollir 37 persones. Les darreres estadístiques anuals diuen que el 70% dels ocupants de la presó són estrangers.

S’ha constatat un gran augment de les bandes que fan l’anomenat «turisme criminal» és a dir que són grups de gent que viuen a França, a la regió de l’Alsàcia, o al sud de l’Alemanya i que entren a Suïssa a cometre actes delictius per retornar a casa seva dins d’un radi d’un centenar de quilòmetres.

Poc acostumats a patir robatoris, atracaments i actes de violència, ens hem d’anar acostumant a tancar millor les nostres cases, a no ser tan confiats i a obrir els ulls. Deduir d’això un sentiment anti-estranger és exagerat però si les coses no milloren serà inevitable que s’instal•li a Suïssa, com ja ha passat en altres països europeus, una certa fredor i prevenció contra alguns grups estrangers. Llàstima!

La primera noticia diu literalment: «En el baròmetre de GESOP, els barcelonins suspenen el seu ajuntament amb un 4,1, però també la Generalitat (3,8) “.» A Suïssa, on la nota màxima escolar és un 6, els resultats serien regulars, però a Catalunya on és un 10, fa vergonya llegir-los.

La segona parla de l’opinió dels catalans, és a dir no només els barcelonins, sobre els fets i conseqüències de la nevada i sobre els personatges que han tingut una intervenció directa. El Conseller Saura rep una nota de 2,7 i el President Montilla de 3,9.

Per complementar, la gestió de les elèctriques la desaproven un 77,2 % dels enquestats, i la de la Generalitat és rebutjada per un 53,3%.

Aquestes ratlles no són la millor tribuna per demanar res, però em prgunto amb quins pensaments aniran a treballar els suspesos per l’opinió pública. Crec que un polític íntegre ha de saber acceptar la tasca dura de tirar endavant un projecte polític, i també ha de saber plegar quan no està en condicions de fer la seva feina com cal, tant si és culpa de les seves limitacions o és resultat d’un entorn poc eficient.

La virtut de plegar a temps no és gaire comú mentre si ho és la de donar les culpes als altres. Moltes vegades el panorama polític sembla un pati del col•legi ple de nens de vuit anys.

Tinc un gran respecte pel càrrec del senyor Montilla, i malgrat no ser ell un elegit en el sentit estricte del terme és a dir amb més vots directes que els altres, voldria que cada vegada que exerceix públicament la seva activitat transmetés seguretat, domini de la situació i apropament amb el sentir de la gent. No em refereixo al domini de les càmeres o del llenguatge a l’hora de parlar sinó a actituds positives davant dels fets.

Assegurar que no pensa canviar a cap Conseller pot semblar una demostració de solidesa del Govern (que tothom sap que no existeix) i així apagar les veus que sí que demanen dimissions davant d’actuacions lamentables com en el cas d’Horta de Sant Joan o de la nevada, per donar només dos exemples recents.

Si un Conseller o un alt càrrec no sap o no pot exercir el seu deure, s’ha canviar. No pot ser que un incompetent sigui mantingut en el càrrec només perquè el de dalt de tot no vol donar la impressió que s’ha equivocat al elegir-lo.

Tot és molt senzill: els càrrecs els han d’ocupar les persones més adients i mai amb la sensació de ser inamovibles sinó que han de tenir l’obligació de fer-ho bé i guanyar-se el sou amb una feina que correspongui a les expectatives, com han de fer els que omplen les fàbriques o els despatxos.

El President Montilla podia, el dilluns, donar una imatge d’estadista i no ho va fer. Tot molt correcte, molt net i polit, però va mancar el costat humà de reconèixer errors i prendre les mesures adequades.

Tal com he estat explicant darrerament, els suposat paradís fiscal suïs està fent figa per no dir que s’ha desfet com un sucre en un vas d’aigua.

Les autoritats suïsses han entregat al Tribunal Superior de Justícia de Madrid les informacions que permeten comprovar que l’imputat Francisco Correa, cap de la xarxa de l’anomenat Cas Gürtel, havia dipositat il•legalment a Suïssa 21 milions d’euros amb la col•laboració del seu amic Pablo Crespo, ex-secretari d’organització del PP gallec.

Els diaris, o almenys alguns diaris, estic segur que donaran els detalls de tota la trama econòmica que suposa els diners de Suïssa i els diners i inversions que el tribunal està cercant a Estats Units, Panamà, Colòmbia i altres llocs. Si els tribunals espanyols acaben culpant els imputats i demostren la sortida il•legal dels diners, Suïssa els tornarà, com ja ha fet en altres casos i en altres països.

Que el senyor Correa tingués també negocis en comú amb ex-càrrecs del PP ha fet que el ressò polític de la trama Gürtel hagi estat una mica més fort que si es tractés d’un imputat sense càrrecs al voltant. De totes maneres tampoc n’hi ha per fer llenya del PP perquè… el que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.De totes maneres, Suïssa «ja no és de fiar» pels que disposen de diners i ganes d’amagar-los, i això és molt bo pel país que ja fa dos o tres anys que va sortint de la imatge de xiular i mirar cap a un altre costat quan entraven capitals poc clars.

Suïssa disposa d’una estructura basada en el treball, l’ordre i l’eficiència que han permès que els experts pronostiquin per aquest any 2010 un creixement del Producte Intern Brut d’un 1,4% i un manteniment baix de l’atur, de l’ordre del 4,2 %.

De mica en mica a Suïssa anem esmenant errors i fent neteja. Per tirar endavant, un país no pot estar tot el temps de cara al mirall i preguntant quin és el més maco. Cal rectificar i aprendre la lliçó. Això fa grans fins i tot als petits..

Naturalment, la nevada és en gran part culpable de la situació del baix bosc però també cal dir que ha plogut sobre mullat, és a dir que tota la brossa que ara s’ha dipositat ho ha fet al damunt de la que ja existia d’anys passats.

Visc en un país on els boscos són part essencial del paisatge i de l ‘economia. La majoria de boscos són de propietat municipal, de manera que coneixem exactament el preu que paguem amb els impostos per tal que s’aprofiti la fusta, es mantingui un àmbit correcte pels animals del bosc i s’evitin acumulacions de brossa tan les naturals com les causades per efectes meteorològics.

El preu és un equip humà i de maquinaria que tot l’any fa la seva feina i que entra dins dels pressupost municipal. Però també la gent quan passeja pels boscos i fins i tot quan fa foc per una botifarrada, ho fa allà on està permès i no deixa al darrera brutícia i desordre.

De manera que ja tenim un altre motiu per tremolar abans d’hora. Qui té la propietat dels boscos? Qui s’encarrega de mantenir-los en condicions? Qui fa servir el bosc per deixar-hi tota la porqueria que mai no deixaria al pati de casa seva?.

Estem advertits, de manera que cal pensar-hi ara i no esperar el primer foc o el primer bomber mort en servei. Cal que els responsables es mobilitzin immediatament perquè no es converteixin, involuntàriament, en piròmans passius.

Mentre no s’aclareixi el perquè les autopistes i carreteres principals van estar tantes hores bloquejant els usuaris, sense cap mena d’informació, el més raonable seria deixar de pagar els peatges i els impostos de circulació.

Mentre algunes autoritats i responsables de serveis no expliquin els seus silencis i la seva incompetència, el més raonable seria deixar de votar-los a la primera ocasió que se’ns presenti.

Mentre no tinguem responsables que parlin clar, que admetin els defectes propis i que tinguin el detall moral de plegar, cessar o dimitir, no anirem con cal. La prepotència fa que partits i companyies ens prenguin per ases de manera que potser em d’acabar amb la docilitat, encara que alguns pretenguin que el burro és la imatge que ens representa.

Quan les coses van per camins normals, tothom és capaç de dirigir fins i tot una multinacional. Els veritables dirigents, tan a les empreses com en política, els necessitem quan les circumstàncies demanen decisions rapides. Donar la cara no ha estat els darrers dies una acció habitual dels polítics, excepte per donar les culpes als altres. I el mateix estan fent les companyies elèctriques que abans d’explicar perquè més de 30 torres han caigut, es queixen de no disposar de línia MAT.

S’han instal•lat generadors que no funcionen, no s’ha donat terminis concrets per permetre a la gent d’organitzar la vida familiar i laboral d’acord amb les circumstàncies, i si moltes poblacions no tinguessis alcaldes i regidors amb més ganes d’ajudar que de lluir, encara molts llocs de Catalunya estarien avui pitjor.

No vull pensar el que pot passar si la meteorologia ens continua donant ensurts, o davant d’una catàstrofe de més importància que la nevada de l’altre dia. A la mínima cosa que funciona, tots corren a fer-se la foto, però si s’ha de decidir realment, si s’ha d’arremangar la camisa i posar-hi tot l’esforç físic i d’influències, molts, lamentablement molts dels elegits per fer-ho bé han fallat estrepitosament.

No cal donar noms, que tothom sap de qui es tracta. Ara ha arribat l’hora d’exigir i de fer memòria quan dintre d’un parell de setmanes ens vulguin convèncer que són la solució que el país necessita. Vergonya!.

L’alliberament d’Alícia Gámez, després d’un centenar de dies de segrest, no pot donar-nos tota la satisfacció que mereix perquè encara queden dos catalans segestrats: Albert Vilalta i Roque Pascual. La desil•lusió que tots els cooperants que col•laboren per millorar les condicions de vida de gent molt llunyana del nostre entorn han sentit al veure com és fàcil tenir la vida penjada d’un fil, acaba per perjudicar els que tindrien de rebre l’ajut.

El govern espanyol ha negat cap pagament o contraprestació per l’alliberament de l’Alícia. El diari El Mundo diu que s’han pagat dos milions de dòlars i que n’han de pagar encara dos més per cada un dels dos retinguts. Naturalment que una operació d’aquest tipus reclama molta prudència per tal de no posar més en perill la vida dels que encara no han arribat a casa.

De totes maneres, una vegada tot s’acabi positivament com tots esperem, s’obrirà l’eterna discussió sobre si pagar o no pagar als segrestadors. Si segresten un fill meu, un parent o un conegut, sens dubte estaré a favor de pagar. Si m’ho miro fredament, pagar significa donar mitjans i ànims a la banda terrorista per tornar-hi, tal com ha arribat amb els pirates de Somàlia.

Quan la vida d’un innocent està en perill no sabem reaccionar només amb el cap fred. De manera que esperem la tornada de l’Albert i el Roque i després podrem plantejar-nos com ajudar a pobles necessitats sense posar la vida dels nostres joves a mans de terroristes extorsionadors. El món ens ho posa difícil això d’ajudar!.

Un home ric va portar el seu fill fins al cim d’un turó, li va assenyalar el paisatge de tot el voltant i li va dir:
- Mira. Algun dia tot això serà teu.

Un home pobre va portar el seu fill fins el cim del mateix turó, li va ensenyar el paisatge i li va dir senzillament:
- Mira.

La paràbola de Jean-Claude Carrière, guionista de Buñuel, m’ha vingut a la memòria a la vista del comportament dels responsables del caos que Catalunya encara viu.

Asseguts a les seves butaques, amb el càrrec repartit entre la panxa i la cartera, han donat una imatge d’incapacitat, d’ineficiéncia i de poca sensibilitat que ha esglaiat fins i tot els seus fins ara fidels partidaris.

Les situacions excepcionals, com a tals, no permeten fer cap feina perfecta però han de servir per demostrar una de les qualitats que suposem en cada dirigent: el sentit de la responsabilitat. I també el d’anticipació, i el de la informació.

Que un Conseller digui en roda de premsa que ells ho han fet millor que els de CiU a la nevada del 2001, pot ser fins i tot veritat, però és d’una indecència moral que fa vergonya aliena. Aquestes manifestacions propagandístiques, fetes abans de solucionar tots el problemes, quan encara molts catalans no disposen de llum i de mobilitat més o menys normal, desqualifiquen a qui les ha fet i a tots els que callen al escoltar-les.

El pare ric assegurava al seu fill la possessió sense demanar-li cap esforç. El poder és nostre i serà teu. El pare pobre ensenyava al seu fill a mirar, sense assegurar-li res. Indirectament, afavoria l’esforç i l’estimulava a anar més enllà. Just el que trobem a faltar en els que manen i en molts dels que voldrien manar.