De Suïssa estant

Recordo un diàleg, crec que de Pitigrilli:

- La culpa de tot és dels polítics.
- Dels polítics i dels futbolistes.
- Perquè dels futbolistes?.
- I perquè dels polítics?.

Això que sembla un « Dialogo para besugos » del TBO de la meva infància és el pa de cada dia: donar la culpa als altres. Com diuen els italians: Piove. Porco governo!.

Escoltant la majoria de declaracions dels polítics dins la campanya de les eleccions europees sembla que, amb poques excepcions, han oblidat Europa i aprofiten micròfons i càmeres per atacar els partits d’altre color, prescindint de l’essència real del proper vot.

Els assumptes que tornen a sortir a debat són variats: vols oficials per actes de partit o privats dels polítics, els morts dl’11-M o del YAK-42, el casament de la filla d’Aznar. Tot és bo per atacar el contrari tot i que tots els armaris estan plens de secrets i de casos mai resolts.

Si realment a Europa es decideixen un 70% de les coses que afecten directament a la gent, crec que val la pena dirigir el debat cap a altres temes. Una vegada decidides les eleccions, no s’han d’oblidar els «drapets» que s’han tret al sol i tots han de fer un esforç per aclarir les coses.

Mentre això no es faci, mai s’arribarà a una confrontació constructiva entre els partits i seguiran les coses com al pati d’un col•legi: - Tu tens el nas llarg. - I tu més!.

Ara que s’acosten les del Parlament Europeu val la pena parlar de com suportar l’allau de bones paraules que ens cau al damunt, i estar preparats per ara i per quan tornin a demanar-nos l’opinió.

Primer consell
Consular les hemeroteques i les fonoteques per fer una llista de les promeses i compromisos que els polítics de tot color van fer abans de les darreres eleccions. Comparar la llista amb els fets reals, és a dir amb les propostes que van arribar a terme. Després prendre la decisió de votar la persona o el partit que ha incomplert un menor nombre de promeses.

Segon consell
A la vista dels resultats del primer consell, no fer cap cas a tot el que diuen els candidats ja un mes abans de les eleccions, i si és possible, tampoc un mes després. Fer el ferm propòsit de votar amb el cap i no amb el cor.

Tercer consell
Deprimits i decebuts pels resultats del primer i el segon consell, intentar no fer cap cas de les promeses ni abans, ni desprès de les eleccions, ni mai. Votar només jutjant els fets; no és fàcil però és sempre millor que no votar.

A la prevista i merescuda victòria del Barça ahir, tothom s’hi va apuntar. La llotja d’honor semblava la cabina dels germans Marx: el Rei d’Espanya, el president del govern espanyol senyor Rodriguez, , el president de la Generalitat senyor Montilla, el primer ministre Berlusconi i alts càrrecs, diputats europeus, diputats autonòmics i un reguitzell d’autèntics culés i de culés oportunistes fins a fer perdre el compte. Suposo que ningú va pagar la seva entrada i potser fins i tot ni el vol i l’hotel. És igual: a una final de la Champions League que mou uns 350 milions d’euros suposo que no l’hi ve d’uns quants milers, pagui qui pagui.

Sense reduïr el més mínim l’importància i els mérits del Barça, aquest partit ha servit una mica de cortina de fum per desviar l’atenció dels problemes reals. A pocs dies de les eleccions al Parlament europeu estic segur que molt poca gent sap que realment es tracta d’unes eleccions amb un punt de mira europeu. Escoltant els candidats i els seus recolzadors oficials es pot pensar que són unes eleccions exclusivament espanyoles. Ningú parla d’Europa, ningú proposa idees amb visió continental (potser perquè no les tenen) i les mossegades a les jugulars polítiques són, com sovint en aquests indrets, d’un nivell que fa vergonya de mirar.

I com sempre, l’esport ha fet oblidar per uns pocs dies la catastròfica situació de l’economia a Espanya, que només es pot llegir en tota la seva cruesa en la premsa estrangera. Em sembla que aquest any, ni el bon temps ni el triple triomf del Barça podran amagar la realitat.

Malgrat això, alegrem-nos de les victòries del nostre millor equip i que el català tingués, almenys per un dia, el paper que l’hi correspon perquè les bufetades ja ens cauran igual el dia que les reparteixin.

Si fem cas de les estadístiques, moltes maletes tenen per costum no fer el mateix viatge aeri que els seus propietaris.

A nivell mundial cada any uns 40 milions d’equipatges no arriben al seu destí és a dir que el viatger no troba la maleta al arribar a l’aeroport de vacances o treball, o no la troba quan arriba al de casa. D’aquests 40 milions, 1 milió es perden definitivament de manera que les probabilitats estadístiques de perdre la maleta són del 2.5% que em sembla molt. Les dades són del Transport Users Council, i per tant fiables.

Les diferencies es troben entre companyies d’aviació i entre aeroports ja que unes i altres tenen graus de fiabilitat diferents. Per exemple, a Europa la companyia més fiable és Aerosvit d’Ucrania que «només» perd 3.6 equipatges per cada 1000 passatgers, és a dir un 0.36%. Amb percentatges similars trobem Air Malta i Turkish Airlines. La companyia Swiss està en el lloc 8 entre les 29 companyies europees controlades, amb 8.9 equipatges extraviats per cada 1000 passatgers. Naturalment, cal tenir en compte que companyies com Swiss o KLM o Iberia, per exemple, tenen a determinats aeroports un sistema complex de connexions, un anomenat « hub », de manera que el risc de pèrdua de maletes augmenta molt respecte a companyies amb destins més directes.

També entre els aeroports les diferencies són molt grans. El de Zuric és el millor d’Europa ja que només perd un 0,8% de maletes que es recuperen més tard.

De manera que ja sabem amb quins percentatges ens hem de confrontar si anem de vacances amb avió. Només cal desitjar bona sort a tots!

El primer ministre italià Silvio Berlusconi és un personatge molt complex, entre tràgic i divertit, entre eficient i baliga-balaga. Agradi o no, representa molt clarament una part del país on tot necessita un xic de teatralitat per què la gent s’hi interessi.

L’escàndol que ha esclatat per la seva probable relació amb una noia de 18 anys, i que ningú sap com acabarà, fa que sigui la no declarada enveja de molts dels seus conciutadans que l’abandonaran políticament quan convingui i el tornaran a elegir un parell de mesos després. La “commedia” no sembla tenir fi i Berlusconi, propietari d’una gran part dels mitjans de comunicació, sempre troba la manera de desviar els trets o de parar els llamps.

Ara vol proposar reduir el Parlament a la meitat, és a dir passar dels 630 diputats a 300 i dels 315 senadors a 150. Les xifres ho diuen tot: un nombre de membres clarissimament desproporcionat si es compara amb qualsevol altre Parlament europeu.

No és fàcil saber si aquesta iniciativa pretén agilitzar el Parlament que sovint Berlusconi ha acusat de frenar el país, o es tracta d’un acte de cara a la galeria, com tants d’altres abans.

Sigui com sigui, es parla de Berlusconi , personatge acomplexat físicament però amb un gran poder mediàtic i amb un gran afany de protagonisme. Val la pena fixar-s’hi, encara que sigui per no cometre cap dels seus errors. No oblidem que d’alguna manera som cosins germans dels italians.

És probable que tota l ‘emoció prèvia al partit de futbol del dimecres no permeti a molta gent parlar o pensar en altres assumptes que, a curt i a llarg terme, tenen més importància absoluta.

La noticia de La Vanguardia d’avui sobre el pacte PSC i PP de Catalunya espero que es tracti amb el ressò que si és veritat mereix. La finalitat del pacte no és altre que donar al PP català un protagonisme forçat per tal de desviar vots de CiU.

Amb totes les diferències que es vulgui, sona una mica a repetició del pacte que els socialistes i els populars van fer al País Basc per tal d’eliminar els nacionalistes de la primera renglera política. A Catalunya es vol disminuir el paper de CiU per aigualir el nacionalisme.

L’economista John Kenneth Galbraith va dir en política la cosa més admirable és la proliferació de la memòria curta. El tripartit, que va permetre al PSC de governar, ha fet que ERC abandonés certs principis obligat pel pacte que els permet de fer veure que manen mentre han «aparcat» alguns dels seus principis. Això explica el projecte de Carretero.

Ara el PSC torna a fer una jugada, sens dubte legal però no estic segur que moral, per fer-se més fort gràcies a l’afebliment de CiU. Veurem com acaba i si el PP de Catalunya entrarà a fer el joc al PSC amb totes les conseqüències. Un PSC que el país necessita segurament amb total independència del PSOE, cosa que el presentaria com més creïble. Acords entre partits de dependència estatal fan arrufar el nas.

Fer política és no deixar la guineu amb gana i al mateix temps salvar la vida de les gallines.

No perdem de vista cap de les noticies no esportives ja que la setmana ens donarà moltes sorpreses. Ah, i que guanyi el Barça!.

L ‘inauguració de la cúpula pintada pel Miquel Barceló a la Sala XX del Palau de les Nacions de l’ONU a Ginebra va obrir una polèmica que ha sobrepassat els límits purament artístics, degut al preu que l’obra va costar i a la poca transparència del seu finançament. El dia 20 de novembre 2008 vaig escriure una entrada sobre el tema.

Ara, la participació de Miquel Barceló a la Biennal de Venècia, dins del pavelló oficial espanyol, ha tornat a revifar els dubtes artístics, polítics, financers i propagandístics d’un artista que de moment és el més promocionat a arreu del món, potser “malgré lui”.

Haig de dir que faig part dels encara pocs que han vist personalment la cúpula de l’ONU. El dia 30 d’abril vaig acompanyar un equip de TV3 a Ginebra, per filmar un programa sobre Suïssa que s’emetrà cap a finals d’any. La Sala XX va ser oberta exclusivament per nosaltres cinc, i per tant vaig disposar de temps suficient per observar l’obra de Barceló.

Els meus dubtes sobre la importància de la cúpula com a obra d’art es van reduir sensiblement amb la visita. Crec que és un tipus de decoració molt diferent de tot el que fins ara s’ha vist, sobretot per introduir la tercera dimensió, i els molts colors no deixen de donar un aspecte coherent al conjunt que probablement serà una obra cabdal en la producció del pintor mallorquí.

Dit això, ara resulta que per la Biennal de Venècia Barceló ha decidit presentar algunes obres fetes sobre teles que va col•locar a terra mentre pintava la cúpula de Ginebra i que es van anar pintant amb el degoteig del sostre i que ara han servit de fons per pintar noves obres.

Recordem que la cúpula va costar uns 30 milions d’euros, pagats en un 40% per l’estat espanyol, sortits segons ABC dels «Fondos de Ayuda al Desarrollo». La resta ho finança una mig misteriosa Fundació Onuart de la que fan part grups hotelers, caixes d’estalvis, grups industrials i d’altres en una samfaina de la que ningú ha explicat les veritables intencions.

És una llàstima que l’art escapi del seu context per passar a ser motiu de polèmica financera i política. Els honoraris del Barceló (6 milions d’euros, segons certes indiscrecions) l’hi poden donar una certa cuirassa per aguantar les polèmiques. A mi m’agradaria que del Barceló només tinguéssim el tema artístic per parlar, discutir, admirar o discrepar.

Si,senyores i senyors. Avui faig festa amb doble motiu.

Primer, perquè a Suïssa és un dia festiu, la festa de l’Ascensió. Una de les festes d’origen religiós que tot el país celebra, tant els cantons tradicionalment protestants com els tradicionalment catòlics. No n’hi ha massa de festes «comuns» però s’han conservat i tothom està content. Les altres són Nadal, el dia de San Esteve, el divendres sant, el dilluns de Pasqua i el dilluns de la “segona Pasqua” o de Pentecosta.

El segon motiu és perquè sóc manresà i a Manresa, quan jo hi vivia, el dijous de l’Ascensió era festa i era fira. I una fira no s’oblida tan fàcilment, per molts anys que passin i que es passin fora de casa.

De manera que ja ho sabeu: avui estic recordant la fira de Manresa de la meva infància i joventut, alhora que gaudeixo d’un dia estiuenc amb la meva familia i amb el jardí ple de farigola, espígol, llorer i romaní que em recorden els nostres boscos i les nostres olors.

Els pobles reben al llarg de la seva història atacs, indiferències i reconeixements segons vagin les coses. La història l’escriuen,generalment els guanyadors, de manera que convé no oblidar res per tal de no col•laborar en la deformació dels fets. La natura humana fa que l’home tingui la capacitat de perdonar, de compadir i fins i tot de trobar explicacions a molts fets.

La capacitat d’oblidar, però, no és sempre bona en els afers històrics. Sense rancúnia, sense ganes de venjança, sense mala sang hem de recordar, de tant en tant, el que ens han fet i el que han dit de nosaltres. Més que res per mantenir-nos desperts com a poble.

Ara fa 50 anys que el llavors director del diari «La Vanguardia Española», Luis Martinez de Galinsoga després d’assistir a missa a l’església de Sant Ildefons a Barcelona va proferir la frase: «Todos los catalanes son una mierda», irritat perquè la missa era oficiada en català (en realitat era llatí). Un grup de joves catòlics entre els que estava Jordi Pujol va promoure una campanya de protestes que va fer caure en picat la venda d’exemplars del diari i que finalment va acabar amb la destitució per part del Consell de Ministres (!) de Galinsoga com a director de La Vanguardia Española.

Al mes de maig del 1884, ara fa 25 anys, el llavors president del govern espanyol Felipe Gonzalez, en un seminari sobre transició que es va celebrar a Toledo va dir el següent: “El terrorismo vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalan». És una afirmació que dona molt material per fer un llarg comentari però que deixaré al criteri dels lectors.

Vint-i-cinc i cinquanta anys no són històricament períodes de temps massa llargs, encara que les coses aparentment han evolucionat bastant. Malgrat tot, em preocupa saber que encara avui molts de fora de Catalunya (i potser alguns dins d’ella) pensen com Galinsoga o com Felipe Gonzalez.

(Il·lustració: Acrílic de Manel Marzo-Mart)

Assumeixo el risc de fer-me pesat, però no vull deixar passar l’ocasió d’escriure un moment sobre les votacions que tingueren lloc a Suïssa el darrer cap de setmana ajuntant votacions de nivell federal amb les cantonals i municipals, de manera que es va aprofitar millor el camí cap al local de vot.

Resumiré els temes de les votacions amb un curt comentari, si cal:
A nivell nacional:
Proposta per introduir les dites medecines complementàries (homeopatia, acupuntura, plantes i herbes…) dins de l’assegurança bàsica obligatòria. Aprovat amb un 67% de vots positius.

Proposta perquè els passaports siguin «biomètrics», és a dir que tinguin un «xip» on es guarden les dades personals, foto i dues empremtes digitals. Aprovat amb un 50.14% de vots positius. Els contraris, van manifestar la seva por a que les dades dels xips, guardades en un arxiu central, poguessin ser utilitzades per altres coses que pels passaports; això explica l’escassa majoria.

A nivell cantonal:
Quatre propostes per harmonitzar els estudis primaris i secundaris amb la resta de Suïssa. L’ensenyament és competència cantonal, de manera que existeixen diferencies entre cantons. Rebutjades les quatre propostes amb un 60% de vots negatius de mitjana. Les propostes van ser mal explicades i molta gent no les va valorar correctament.

A nivell municipal:
Elecció dels cinc membres del govern municipal (regidors) entre els que el 27 de setembre votarem l’alcalde. Els cinc que es van presentar van sortir elegits però la gràcia de tot era saber la quantitat de vots de cada un d’ells de cara a l’elecció del setembre.

Aquest resum pretén demostrar fins a quin punt la democràcia directa porta als ciutadans a prendre posició sobre temes molt diversos però que tenen incidència directa en la convivència.

Cap sistema és perfecte i tot és discutible i es pot canviar, però de moment em sembla molt reconfortant ser preguntat i poder-hi respondre directament.