De Suïssa estant

Abans de comentar el tema d’avui, em veig obligat a donar algunes informacions personals, per evitar que algun lector cregui que no estic en condicions de parlar del “Manifiesto por la lengua común”.

Jo parlo (i escric) set idiomes : català, espanyol, francès, alemany, anglès, italià i portuguès, a més d’un dialecte (el suïss-alemany). Fa 40 anys que visc a Suïssa (pais amb quatre idiomes oficials i que conviuen sense problemes ni imposicions) i m’he guanyat la vida principalment a països d’Amèrica Llatina i altres de parla francesa. Per tant soc molt poc sospitós de ignorància idiomàtica i de no veure més enllà del meu nas.

El “Manifiesto…”, redactat per Fernando Savater, signat inicialment per uns denominats intel·lectuals i amb l’adhesió diària de gent coneguda, em sembla sorgit d’un temps que tots haviem començat a oblidar, però que reneix ( i no només amb el “Manifiesto…”) i que ens ha de posar en estat de vetlla.

Els de la meva generació no tinguérem cap ensenyament en català, ni a la primària ni a l’universitat. Els estament oficials, no tan sols ignoraren la llengua en la que pensàvem i parlàvem sinó que ens amagaren la nostra historia. Sortosament eren en el fons poc intel·ligents i nosaltres podíem trobar maneres de no perdre el contacte amb les coses del nostre país, en gran manera amb la “complicitat” d’una part de l’Església, per molt que a molts no agradi recordar aquest fet. A Manresa, els Jesuïtes amb el Casal del Carrer de la Mel, els Escoltes de la Parròquia del Carme i arreu de Catalunya molts d’altres ens van donar oportunitat de sentir-nos catalans.

Els autors i signants del “Manifiesto…” ens volen fer creure que quant algú escanya, és la ma que estreny la que sofreix, i no el coll .