1/09/07 <!– @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>

Plou i plou. Gran dia per anar al llit aviat. I fa una mica de fresca, o sia que gran dia/nit per abraçar i que t’abracin. Se m’inundarà el pati? Omplo el rentaplats? L’Ahmadineyad la liarà? Què té Venècia que no tingui Mataró, eh? Eh? Tòpics. La Riera de Sant Simó ja deu baixar i segur que la Laia ha comprat alguna txuminada amb gòndola. I jo sóc més guapo que l’alcalde de Venècia. Apa.

1/09/07 <!– @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>

Cansat. Dissabte al vespre i només penso que al llit s’hi deu estar molt bé, avorrit però bé. La Laia només ha vingut una estona, aquest cop, inclosa una nit, no especialment càlida, però sí agradable. Molt. Demà marxa cap a Venècia, en un viatge familiar al que jo estava convidat, però no. Hauré de fer carnaval a Mataró i imaginar-me que el carrer Colon és un canal, que la plaça de Santa Anna és la de Sant Marc i que la fornera d’aquí al costat té uns tortellinis molt apetitosos.

1/09/07 <!– @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>

Repaso la realidad y no me sale un resultado muy malo. Dos hijos guaposguapos. El mayor, preadolescente, no tiene reparo en darme la mano pot la calle, lo cual, teniendo en cuenta su edad, es un éxito y, para mi, un descanso en mi escaso equilibrio; una niña que imita a su hermano, aunque, por su volumen, “trabajosamente” para los dos; y una novia que se pega unas kilometradas en tren los fines de semana. No hay anticuerpos.

I perquè no en castellà? No erem un país bilingüe? La caguem en més d’una llengua, i els fillsdeputa poden deixar anar la seva interjecció ritual abans de disparar en més d’un idioma. I follem com a mínim en bilingüe, amb sorolls universals. I ja no dic si seiem al vàter. Un finlandès de pares andalusos a Indonèsia produeix una sonoritat similar al seu cosí de Nova Jersey.

1/09/07

No es fácil presentarse. Lo intento: macho ardiente pero cariñoso. Nono, suena chusquero. Mejor: me gustan los tulipanes y las flores en general. No. Amariconado. Ya lo tengo: a pesar de mi esclerosis múltiple, me gusta navegar. Y a todo el mundo que no se maree, no te jode? Espera, espera: vocación de violamonjas però acratillo de orden. Contradictorio, deja deja. Admirador de los judíos y amante de los palestinos. Claro, y un sofrito de limón, no? Alto y guapppo y fuerte. Déjalo déjalo. Simpático y elegante pero pelín gilipollas. Ça va de soit, coño.

Ja fa temps que ho tinc intermitentment al cap. Diria que plego del bloc. Des d’un punt de vista utilitarista, ja no serveix per re. He parit el que he volgut -val, potser hi faltava un gram d’erotisme i més humor-  però la mitjana diria que és acceptable. La decisió coincideix amb un canvi professional -sí, encara bellugo- i amb la sensació que el valor terapèutic del bloc ja ha fet feina, com un clamoxil vital. Siguà. Feina feta. En un temps en què els escàners et despiloten, no saps com interpretar el somriure del poli que mira la pantalla.  O sia, que menteixo i em quedo tan ample. 20 cm.

1/09/07 <!– @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>

Fa angúnia. I por. Sempre evito referir-me a l’actualitat en aquest bloc, però el terratrèmol de Port-au-Prince fa por i angúnia. Deu ser molt bèstia que el món et caigui a sobre i t’aixafi i et mati. Les meves relacions amb la illa de La Española són escasses, familiars i per oblidar, però la cara d’aquella dona, amb un nadó a coll (viu?) costarà d’esborrar.

Escric això perquè potser (potser) hi ha llum al fons del túnel. Si mai (mai) em deixen participaar en aquell experiment, potser (pot-ser), veuria millor les coses. Siguà, continuo amb els meus exercicis memorístics. Dni: 38 792 etc; adreça de petit: Molas, 15; primera nòvia: de nen, la Marta; de púber, la Núria; t’agraden les castanyes? No. Les gambes? Molt, clar; joc eròtic preferit: nonono.

1/09/07 <!– @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>

El seu nom té moltes “x“, com és lògic. Una nina mida real que parla i etc. És d’esperar que els seus músculs facials es contreguin en el moment oportú i la gravació digui allò de “qué larga, qué grande, qué gruesa”. No costa re i fas feliç la gent. Em pregunto si també té gelos o mal d’ovaris.

El meu pupitre laboral és al costat dels de l’informatiu del cap de setmana, o sia que segueixo parcialment -només en sento el 50 %- les converses telefòniques- de la  preparació de l’informatiu. És com un passeig per la història personal. Els corresponsals comarcals ofereixen històries i els hi compren o no. És una bona escola. A vegades fa mal (no passa el que havien previst, es fot a ploure incomprensiblement al juliol, et falta una entrevista, no ho havies entès bé etcetc), però aprens.